dissabte 15 de setembre de 1832

Avui he passat una mala nit. Los records me bullen al cap, semblen disfresses de carnaval que se posen i se trauen la careta com si me fessin la burla, se barallen per sortir a l’escenari de l’enteniment tots a una, empenyent-se els uns als altres. Tots volen ser protagonistes de la història que me balla pel cap. He de posar-los la brida, he de posar un ordre perquè ara mateix tenen l’empenta de les mules joves descansades que se passen una setmana a la quadra i quan surten no hi ha mosso ni amo que les domini.

Mai no m’havia posat a escriure d’aquesta manera tan seguida, i ara m’adono que posar els pensaments en dansa i cadascun al seu lloc, com si fossin les llates d’un senatxo, que s’han d’anar lligant, amollant o relligant perquè al final surti tot d’una peça, això, mossén Joan, m’imagino que deu ser el més gran inconvenient dels hòmens que escriuen la seua vida sense amagar re. Així mateix me trobo ara, amb lo neguit d’enfilar la senda dels records, i quan ja me penso que sóc incapaç de continuar, la vista se me queda fixa als lligalls del farcell, i veig allí aquelles primeres cal·ligrafies i sento com si despertés una força dintre meu, i recordo les vostres ensenyances a l’abadia, i especialment quan no sabia per on tirar, com ara me trobo. Del pou del passat torna a reviscolar la canterella llunyana de les beceroles i sento la vostra veu que me diu: «A poc a poc i bona lletra», i encabat m’assossego una mica i busco lo cap del fil del cabdell de records per anar-lo estirant, mirant que surti tot i també que no se trenqui.

Quan llegireu estes lletres jo ja seré a l’altre barri, no sé si al purgatori o a l’infern, tant se val, que no li he tingut temor a re i això, ara que hi torno a pensar, me fa vindre un remordiment. Quan alço el cap me pregunto sovint com hauria canviat la meua vida si hagués tingut por a la mort, als aiguats fieros, la pedra, la sequera i totes les calamitats que són un daltabaix per a les cases honrades dels nostres pobles. Com hauria canviat tot si hagués sentit lo temor de Déu, com ha de sentir tot bon cristià? En la meua vida aventurera no he conegut cap espant, ni dels vius ni dels morts. I si voleu que us digui la veritat, ara que hi torno a pensar, tampoc no me va neguitejar gaire tindre tan a prop la bèstia maligna que me seguia les calcigades com si fos la meua ombra, tot i que vaig ser testimoni dels estralls que va fer. Fins i tot una nit, a la Palma d’Ebre, rondant prop d’aquell pi descomunal que tenen als afores del poble, me va semblar escoltar-li els esbufecs, les bafarades del seu alè que pudia a cadàver.

I mentre la fera infernal anava fent maleses, los hòmens estaven cecs, matant-se. I els d’un bàndol acusaven els de l’altre d’aquelles carnisseries que no treien cap a re. Tots feien lo mateix, carregant lo mort als contraris, i la bèstia anava sembrant lo terme de cadàvers, rient-se del mort i de qui el vetlla.