dijous 4 d’octubre de 1832

Ja havia decidit que primer que re aniria a veure el meu amic Manelet lo fuster i li demanaria que me deixés viure uns mesos al maset que tenen al Vallxiquers, que és un lloc molt discret. Al mateix temps dintre de mi creixien un munt de fantasies avivades per les ganes que tenia de tornar al poble. I me sentia content perquè me veia a mi mateix alliberant del dolor les persones i els rucs maltractats, posant pau, evitant les guerres, portant medecines per salvar a tothom de la febre groga, perseguint lladres i bandolers i foragitant los soldats estrangers, que són los que no tenen cap mirament quan saquegen els masos i les viles indefenses. Al meu enteniment s’anava formant com una il·lusió de xiquet que se pensa que va de soldat ras i acaba convertit en capità per les gestes heroiques del camp de batalla, que són les que donen glòria i fama als hòmens. I així com al primer moment donava marrades i enfilava garrigues per evitar topar amb gent, ara ja me pensava que entrava a Ascó aclamat i victorejat per tothom.

Penso en això ara que escolto les rialles dels xiquets que corren per plaça i deuen jugar a moros i cristians i no puc evitar el somrís dels meus llavis. Lo meu riure no és sencer del tot, és silenciós i una mica amarg per aquella gran ingenuïtat, mossén Joan. M’imagino dalt de Cullerot, amb aquella capa negra i lluent que me penjava per totes bandes i que cobria les potes de l’animal. Enfundat dins dels abrigalls del figot, que per dir tota la veritat, prim com un gànguil com estava, en les cametes pengim-penjom, m’anaven massa bogalders i me sobraven per totes bandes. I aquelles calces de color groc llampant que portava repretades en uns quants doblecs, subjectades pel gros cinturó de cuir, amb una sivella metàl·lica, i l’armilla blava posada damunt d’aquella camisa blanca que me penjava fins a mitja cama, com si fos una bata plena de sacsons. Tarantino segur que en devia fer tres de mi. A més a més jo mateix m’havia tallat lo pèl de qualsevol manera, tot ple de grenyes, com si hagués passat per ca l’esquilador. I per acabar de compondre el ninot, només me faltava aquell barret negre, de mitja ala, que feia tanta patxoca, però que me ballava dins del cap i devia semblar el batall d’una campana repicant sense parar. Un barret que portava una cinta de color i una ploma molt vistosa.

Baixant pel camí, quan ja me pensava que havia guanyat tantes batalles contra dracs, mags i encantaments, me deturava i com a premi per la meua gran valentia, m’anava farcint la cinta del barret amb totes aquelles flors més cridaneres que m’anava trobant per la garriga i per les vores del caminal, que també són les més tendres i, una vegada arrancades de la mata i davall d’aquell sol, se van pansir de seguida. Més que un heroi de novel·la devia semblar un comediant sense fortuna, un escapat d’una casa d’orats amb lo barret ple d’herba per als conills.

Muntat dalt del ruc baixava amb lo cap ple de pardalets, somiant com parlaria davant de tothom, al balcó de l’Ajuntament, amb l’alcalde i tots los principals de la vila, convertit en un cavaller defensor dels desemparats i admirat per les xiques fadrines. Potser me cridarien de la capital i hauria d’anar a la cort del rei? O me donarien una hisenda amb una fortalesa i uns quants soldats perquè anéssim vigilant per la comarca que no se cometessin crims, ni robatoris, ni injúries, ni sacrilegis de temples sagrats?

Tot això pensava, i quan més convençut estava de totes aquelles grandeses vaig topar amb una partida d’hòmens armats que pujaven pel camí.

Era la primera vegada que veia una persona des de feia tant de temps i, en ensopegar amb tot aquell munt, me va agarrar per sorpresa, me vaig quedar parat. Tenia l’aire en contra i per això no vaig descobrir el seu flat, que si no, segurament m’hauria amagat i els hauria deixat passar de llarg. En un revolt del camí se van plantar davant meu. Mos vam trobar de cara i se van deturar com espantats. Anaven més d’una dotzena, portaven mules i me va semblar veure algun cavall. Al principi els vaig fer respecte. Un parell que anaven més avançats se van tirar contra el ribàs. Los altres van recular i me van encarar les armes. Tot va ser vist i no vist. Mos vam quedar paralitzats. I com que estava tan encegat, creient-me que era un cavaller, un heroi de guerra que tornava d’un famós combat, no sé què me va passar. De la impressió que vaig rebre, en veure tants hòmens junts i mirant-me, se veu que el meu cap continuà rondinant fantasies. Me vaig posar molt content perquè creia que aquella era la comitiva del poble que me venia a rebre i a escortar-me amb tots los honors…

Se van posar a mirar-me d’una manera ben estranya. Van tornar a enfundar les armes i se van començar a pegar colzadetes los uns als altres. Entre ells se parlaven a sotaveu. No els entenia perquè me pensava que estaven acovardits de veure’m tan ben plantat. Encabat vaig baixar del ruc i els vaig fer una gran reverència, quasi tocant lo cap a terra, però aquella maleïda capa se me va embolicar entre cames i quan m’alçava vaig caure de morros contra un còdol. En alçar-me, me posava a mirar encuriosit, ara l’un, ara l’altre, ara ensumava les aulors que feien, obrint los ulls com a cabassos… De cop i volta vaig pensar que portava el llibre de Jeroni Tarantino. No sé per què me va vindre al cap. Només sé que volia explicar-los qui era, i que volia ajuntar-me amb ells, que volia salvar el món, que era qui sap qui… Que no tenia gens de por i seria el millor dels soldats, i altres coses per l’estil. Les paraules no me sortien i tartamudejava, la llengua se m’embarbussava i, mentrestant, les meues mans tremoloses, dins d’aquells mangotxos de la camisa, que me sobraven un pam llarg per cada braç, cercaven lo llibre que portava a la sina. De tan nerviós com estava me va caure tot per terra i alguns fulls se van desenganxar del lligall, i d’una bufada d’aire voleiaven per tots los llocs. En tornar a posar-me dempeus, com que encara no s’havia desfet l’embolic de la capa, mig ranquejant hi anava darrere intentant enxampar-los al vol. Anava d’aquí cap a allà, caient al terra de nassos, en les calces mig penjant perquè la sivella pesava com un mort.

Al principi me contemplaven desconfiats, encabat les seues expressions van anar canviant. Se devien pensar que era un cançoner que li faltava un bull i que anava de fira en fira volent fer vida de comediant, cantant les rondalles de moda i venent-les a les fadrines amb aquells papers de colors que pengen als cordills. I no passava de ser la riota, perquè només encetava la primera estrofa i mai no acabava la tonada. I un dels hòmens, que devia ser el que comandava la partida, perquè portava més armes al damunt del pit, esclatà a riure. Me va dir de tot, que si era un espanta-sogres i anava carregat de romanços, que si portava les calces als garrons. Llavors, encarant-me el canó de l’arma cridà:

—Mestre! No fareu un duro de calaix si no acabeu la cançó!

I jo continuava darrere les pàgines, intentant explicar-ho tot a crits, amb los nassos plens de sang de la morrada que m’havia donat, i allò encara va ser pitjor perquè va fer esclatar tota la colla, com si s’hagués trencat un sac rebotit de rialles mentre el capitost de la colla anava dient:

—Calleu, calleu, que deu ser d’aquella colla que se feien passar per músics de festa major i no acabaven mai d’afinar l’instrument…

I un altre home contestava:

—Los vam fotre de cap al riu, però este devia surar, de tan unflat com va…

Los hòmens me van voltar i tots deien coses de mi: que si portava capa, que si anava ben capat i amb lo barret carregat d’herba per als conills. I el que manava va fer seguir els altres:

—Au! Anem fent via, que això encara acabarà com lo rosari de l’aurora…

Mentre escoltava estes coses jo, com aquell que sent ploure, només tenia la dèria d’agafar els fulls que voleiaven com papallones d’aquí cap allà i les meues paraules no sortien senceres de la boca i les poquetes que aconseguia lligar pixaven fora el test i els entraven per una orella i els sortien per l’altra. Me van deixar allí plantat amb tots los papers a les mans, i van passar de llarg i encara se giraven i se petaven de riure. I en este moment me vaig quedar mirant-los i vaig comprendre-ho tot. De mica en mica me va anar creixent un nus a la gola. Era una befa, un moc que me va fer molt de mal. Vaig sentir-me menyspreat. Sentia ràbia, volia anar darrere seu i llençar-m’hi al damunt per escarmentar-los.

Vaig continuar el meu camí, i mentre baixava me vaig treure el barret i la capa i vaig fer un farcell. Vaig agafar el trabuc i me’l vaig penjar en bandolera, com portaven aquells hòmens, aquella colla de desagraïts que no m’havien fet ni cas ni calendari i m’havien tractat d’alienat, de ximple.

Vós ja me coneixeu, mossén Joan, i sabeu que sempre he tingut molts pardalets al cap. En aquell moment, acostumat a la solitud dels boscos, potser encara no sabia on s’acabaven les grandeses que va fabricant lo magí desbocat i on començaven les realitats que te fan tocar de peus a terra i a vegades hi vas a parar de nassos, com me va passar a mi.

També us he de dir que, quan un hom és així pel seu natural, no és tan fàcil esborrar d’un cop esta manera de ser, perquè, quan no mos n’adonem, l’enteniment, barrina que barrinaràs, i al cap d’un moment ja torna a desvariar. Així me va passar a mi. Ja no me’n recordava de la morrada ni de les befes, pensava que tots aquells hòmens eren uns desagraïts i me venia al cap aquella dita que vós sempre me repetíeu: «Ningú no és profeta a la seua terra». I me deia entre mi que si tots los hòmens eren com aquells que acabava de veure, no se mereixien que tornés mai més al poble i valdria més que marxés cap a la França, on sempre s’ha sentit dir que anaven los perseguits de la nació. Potser m’embarcaria cap a les Amèriques i refaria la meua vida començant del no re i aconseguiria una gran fortuna i encabat tornaria al poble carregat d’unces d’or, i tots me voldrien per amic i ningú no se’n riuria, no.

Recordo que quan lo magí agafava aquesta seguida que me tornaria a fer somiar una altra vegada el que no era, vaig dir prou. I per allunyar-me de totes aquelles fantasies pensava en vós i també en la mare, perquè tant si havia de fer una cosa com l’altra, volia veure-la de totes passades. Potser seria l’última vegada.

De cop i volta el meu flat, tot i que encara el tenia mig adolorit, aquesta vegada sí que va descobrir que pel camí pujaven més hòmens i animals i, sense donar-hi més voltes, per no ensopegar una altra vegada amb una colla de murris com los d’abans, enfilava pel dret, garriga endins, internant-me al terme de Flix. Hauria de fer una gran marrada per entrar al poble d’Ascó, però tenia molt de temps per davant i no volia que ningú me veiés.