divendres 5 d’octubre de 1832

Devia ser cap al final de la tarda, quan ja feia moltes hores que marxava en solitari, travessant camins, bancals i garrigues, que vaig fer cap a una partida de Flix que se troba damunt del poble i que li diuen la Bassa de les Clotxes. Allí vaig veure un pagès, un home de mitjana edat que portava un ase carregat de sacs d’aulives i en remuntar una costa li estava donant una gran blandina a l’animal perquè el pobre s’havia quedat parat.

Lo cor se me va partir en veure el sofriment d’aquella bèstia maltractada per un malànima que, mentre amollava tota classe de cagos i renecs, li encetava la pell del llom de les fuetades que li donava. Cullerot se va espantar en veure un germà seu tractat d’aquella manera tan salvatge i alçà les orelles i me mirà amb cara de coneixement.

Potser sí que va ser una imprudència. Què coi havia de ficar-me jo pel mig en una cosa que ni m’anava ni me venia? Cullerot me mirava d’una manera, com si me digués: «Au, va! Ja ho veus com mos tracten». No me podia aguantar, no me podia quedar allí palplantat sense fer re. Però esta vegada portaria el trabuc a la mà i sense deixar que les fantasies se fiquessin pel mig. Era com si me posés a prova. I me vaig dir que potser aquella era la millor manera per tornar a entrar a l’escenari dels hòmens, defensant un pobre ase maltractat. Això me va donar coratge. Llavors vaig treure’m l’arma, vaig repretar amb la baqueta la metralla i encabat d’alçar amb molt de compte el pedrenyal, perquè no me delatés lo soroll, omplia la recambra amb un bon raig de la pólvora blanca, de la banya de bou. Amb lo trabuc a punt i saltant pel cap de dalt de la costa me posava al mig del caminal.

Lo cor me galopava dins del pit i no sabia què dir. Vaig asserenar-me, no volia fer el ridícul com l’altra vegada. Lo pagès ni me va veure, ja estava prou encaparrat a donar-li fuetades a l’ase que no se bellugava del lloc. I tot d’una, veient lo juli que li donava a l’animal, vaig engolir saliva i me van sortir les paraules d’esma…

—Te n’hauries de donar vergonya! Pegar-li així al pobre ruc! Què t’ha fet ell si es pot saber? Damunt que te porta el pes dels sacs tu vas i li pegues! Tu què te penses? Que donant-li palla i quatre figues seques ja tens dret a tot?

I encabat vaig respirar fondo, perquè ho havia fet prou bé, i me sentia molt satisfet del que acabava de dir. Lo pagès me mirava en cara de mustela, amb lo suriac a la mà, i semblava com si no s’ho acabés de creure. Com si jo fos un fantasma que se li hagués aparegut davant seu la nit de Tots Sants. L’home tenia la mà alçada a punt de donar-li un cop a les costelles de l’ase…

—Vinga! Ja pots deixar el fuet a terra i treu-li els sacs del damunt… Que no veus que el mataràs, el pobre animal? —li vaig dir jo cridant. L’home encara no havia reaccionat i, tot i que li tenia el trabuc encarat, se me va regirar i me va dir amb los ulls sortint-li de la closca.

—Què dieu vos? I ara? Que us heu tornat boig? Què voleu que faci?… Potser voleu que li demani per favor a l’ase que me porti els sacs d’aulives a casa? Au va, home, no me feu riure… On s’ha vist? Au vinga! Aneu bon home i feu lo vostre camí… No me feu ballar el cap que jo no faig cap mal a ningú si li pego al meu ruc… És meu! Com si el vull matar a garrotades! Lo vaig pagar amb unes bones unces i prou que me va costar!

I continuà donant-li tonyina a la pobra bèstia.

—Aquell rambler de la fira que me’l va vendre me va enganyar de males maneres. Me va dir que era cregudet com un gosset i m’ha sortit més tossut que la sogra…! Jo li donaré estopa fins que me cansi! Abans que se faci fosc hem de ser a la quadra! Tant si se posa així com aixà! Ja veurà qui és lo que mana aquí!

—Que no m’heu sentit? Deixeu ara mateix lo ruc o us rebento la cara d’una trabucada!

Aquell pagès de Flix se me va quedar mirant…

—Que sou ximple, vós…, senyor? Jo me pensava que me volíeu gastar una broma! Bé, bé… Si us poseu així no el tocaré més, el ruc. Que potser val més una bèstia que una persona humana?

—Potser sí! I ara mateix ja esteu traient-li els sacs, us dic!

—No patiu que ja no li pegaré més, al ruc… Assossegueu-vos! Com li he de traure els sacs? Home, que els hem de portar al molí per fer una parada! Hi fem oli, i ben bo que és, diuen que és lo millor del món, d’arbequina… Miri, bon home, si voleu us convido a una torrada amb all i oli verge sucada del mateix trull del molí! Abaixeu l’arma que encara se podria disparar i faríem una malesa… Que no se’n parli més! Veniu amb mi a casa, que potser hi afegirem un tall de magre i un bon raig de vi negre…

—Prou de xerrameca i la torrada te la fiques allí on te càpiga! Fes lo que te dic ara mateix! Treu-li els sacs a l’ase i carrega-te’ls tu a l’esquena, que jo t’aniré donant bastonades!

El sembraagulles va veure que la cosa anava pel mal camí i sense dir ni piu, li amollà la càrrega de la sària, mentre anava remenant lo cap i de tant en tant anava dient fluixet:

—Mare meua! Xeic! El que hem de veure. Xiquet, xiquet…, jo no sé el que passa però des que tenim Constitució tot està regirat. Los jornalers volen manar més que els amos… Al rei me’l tenen empresonat, los lladres de les esglésies van solts pel carrer i tothom los coneix i ningú els diu res… I ara només me faltava per veure això. No podem ni tocar els rucs que són nostres, perquè potser també deuen tindre una Constitució que els defensa els seus drets. Recollons! Pitjor que els gavatxos! Aquestes modes que defensen els rucs segur que també han vingut de la França. Ja ho diuen que per allà ja s’han perdut tots els bons costums. Això no s’havia vist mai!

—No parlis tant i dóna’t manya que puc perdre la paciència.

—Assossegueu-vos mestre…! Que no n’hi ha per tant! Què voleu, que me’ls posi als coll, los sacs?

—Sí! Ara mateix! Així sabràs com feies sofrir el teu pobre ruc. I potser d’ara en endavant seràs més aubirat i li tindràs un altre mirament!

—Bé, home, bé! Aquesta sí que no l’havia vist mai. Com hi ha món que quan arribi al poble i l’hi conti a la Carmeta me prendrà per boig. Que potser també ho ha manat lo govern liberal, que no se pot pegar als rucs? A la làpida que han posat a la plaça de l’església no hi diu re dels ases, mestre!

—Que callis et dic i no te’n fotis que jo no estic per bromes, cara de mustela!

Mentre l’home, que era un murri, s’anava carregant los sacs al muscle i els pujava per la costa, va sortir per darrere Cullerot. Los dos ases se van posar a bramar i a saltar d’alegria i jo me’ls vaig quedar mirant entendrit perquè veia que havia fet un gran bé alliberant aquell pobre animal del seu amo. Un destraler amb cara de mustela que se pensava que tenia dret a tot.

Cullerot i l’ase d’aquell home se van perdre per un bosquet. Los vaig seguir amb la mirada i de reüll veia aquell home com suava pujant los sacs d’aulives al coll.

—Ho veus ara? T’adones del que pesen? Me sembla que ja t’han passat les ganes de fer broma, no, mustela? I vés més de pressa que te pot cantar el cucuc! Aviam si faràs l’oli abans de portar les olives al molí de tan matxucades com les deixaràs.

Lo flixanco me mirava entre rabiós i espantat, però no podia dir fava, li faltava l’alè. Quan tornava cap a baix a buscar un altre sac lo sentia remugar. Abans que se girés de cara a la costa, jo me’n vaig anar de recules i sense fer soroll darrere de Cullerot i de l’altre ruc.

Encara no havia donat un centenar de passes que vaig escoltar per primera vegada en ma vida aquell mal nom que tanta angúnia i tant mal m’ha fet.

—Roba-rucs! Ets un roba-rucs! Roba-ruuuuuuuucs!

Aquell pagès flixanco que me va batejar se va esgolar cridant. I el seu bram retronava per totes aquelles muntanyes i valls i se sentia lluny. Per un moment volia tornar per fer-li empassar aquelles paraules que estava dient, però començava a fosquejar i ja era hora de buscar un catau per passar la nit.

Me trobava per la partida de la Bassa i vaig continuar amunt per entrar al Barranc Fosc. Una vallada freda que quan a l’hivern s’hi encasta la boira no surt en tot lo dia. Més amunt lo camí continuava cap a Vall de Fons, los Montredons i al fons, dalt de tot, la serra.

Era la primera nit que passava fora del meu bosc i vaig rondar per aquella partida buscant un lloc arrecerat. Les bromes començaven a espessir-se. Al temps que estàvem i pels senyals que hi havia amenaçava de caure una tamborinada. Caminant amunt per aquell barranc —el seu nom de Fosc ja ho deia tot—, no sé el temps que vaig estar. Cansat de cercar sense decidir-me perquè tenia com un neguit, la pluja començà a caure. I xop com un poll finalment me vaig aixoplugar davall d’una llisera de roca. L’ase del flixanco ja feia estona que s’havia perdut. Tan prop del poble com estàvem, segurament hauria tornat a la quadra, perquè els rucs porten los camins i els llocs gravats a l’instint. Aquell cara de mustela, en veure’l arribar, segurament li redoblaria els cops perquè tornés a recordar qui era l’amo i qui, l’esclau.

Cullerot estava al meu costat i en començar el xàfec se va ficar a l’entrada de la balma. Vaig desembolicar el farcell i me vaig embolicar dins la capa, gitat al seu costat, protegint lo cos contra el seu llom que parava les rufagades de pluja que entraven dins mogudes per la ventada. Me sentia molt cansat, com si hagués estat treballant de sol a sol i ara me trobés a la millor pallissa del món. Los ulls se me tancaven de pesats que els tenia, una migranya me rondava el cap, mentre la pluja anava caient a bots i barrals. Per molt pesat que me trobés no podia agafar el son. No sabia què era. Alego vaig sentir com una picor per tot lo cos, me feia nosa la roba, i m’ho vaig haver de treure tot, quedant nuet. Aquesta raresa la vaig agafar per costum quan vivia solitari als boscos dels comuns i mai no me l’he pogut treure del damunt i encara és ara, aquí a la cel·la, que per conciliar el son m’he de quedar nuet; si no, no hi ha manera de pegar els ulls.

Aquella nit al Barranc Fosc, quan estava a punt de gitar-me, encara portava lo medalló penjat al coll, i d’esma, me’l vaig treure, també me molestava. No sabia on posar-lo. Cullerot se va alçar dret. L’aigua queia a càntirs i l’animal se me va quedar mirant amb ulls de coneixement. Tot d’una li vaig dir:

—Cullerot, guarda’m lo medalló…! A partir d’avui tu me’l guardaràs cada nit quan me giti a dormir!

Un llamp va caure molt prop i mos va il·luminar els ulls. Lo llampec rebentà per la meitat la soca d’un dels arbres de la vora, i s’escoltà el cruiximent de les branques. L’ase rebufà un parell de vegades, nerviós, i se quedà com paralitzat. Encabat de passar-li la cadena pel coll me vaig recolzar contra els sacs, i, tapadet per la gruixuda capa, en pocs moments vaig perdre el món de vista.

Vaig tindre un malson, aquella nit. Escoltava el malnom, Roba-rucs, com una lletania que anaven repetint les velles al rosari i que s’escoltava pertot arreu formant com una coral de Setmana Santa. Jo caminava a les fosques, anava a tomballons per paratges que mai no havia vist i la veu d’aquell pagès de Flix me seguia com un gos que m’hagués agafat lo flat, sempre la tenia darrere meu i quan trobava un jaç i començava a agafar el son me tornava a despertar escoltant… «Roba-rucs! Roba-ruuuuuuucs!».

A la matinada, un ventet traïdorenc, d’aquells que te glacen l’entranya, me va colpejar la cara. Un primer rastre de llum clarejava per la veta on s’ajunten los cels i la terra. Va ser llavors quan se va fer el silenci, mentre escoltava un cant de moixó que no havia sentit en ma vida; tot seguit, abans de despertar del tot, vaig veure en la foscor uns ulls d’home, d’una persona que estava passant un gran perill, i tenia tant de temor que en la seua mirada s’hi veia la llampegada de la mort esbiaixant-li les ninetes. D’un bot me vaig alçar dret, sobresaltat. Tot havia sigut un malson. L’aire estava massa encalmat, no hi havia ni un núvol i la terra estava seca, cosa estranya perquè havia caigut un bon xàfec. Cullerot devia pasturar per defora. Alego vaig agafar l’últim fil de son i l’esperit i el cos van descansar un parell hores.