dilluns 8 d’octubre de 1832

Des que me vaig tornar a posar la pell d’un home, he plorat poques vegades, mossén, però en aquell moment sentia una amargor dins de mi, com una tristesa fonda, de tot, perquè sabia que la vida m’havia marcat amb lo senyal de la mort i per allí on passaria només deixaria la petja de la desgràcia i la calamitat. No podia arrencar el plor i mentre sentia la buidor, el forat que tenia dins de l’ànima, anava repetint fluixet:

—Jo no ho volia fer, Manelet… No sé com ha passat! Perdona’m, amic. Ja porto tres morts per carregar…

Me sentia desfet, amb una espina clavada al pit. Havia sigut un accident, mossén Joan. Us juro que va ser tal com ho he contat. I el que són les coses, ningú mai no m’ha acusat d’esta mort, perquè els absolutistes que van manar al poble els primers dies que va triomfar la revolta li van encolomar aquell assassinat al Peret de la Musara, home d’idees liberals que al moment que va morir lo vell de cal Pèl era l’únic que no figurava a la reunió de ca Borràs, on també hi havia Manelet, i tots los altres negres del poble. Al pobre home li van carregar una mort que no havia fet i el van passar per les armes sense contemplacions ni judicis. Encara que ell va tindre més sort, perquè la mort d’una arma de foc diuen que és la més segura de totes perquè si no es cau a la primera descàrrega, encabat ve el tret de gràcia que, a boca de canó, mai no sol fallar ningú.

Lo pare de Manelet agonitzava i vós vau arribar per assistir-lo allí mateix contra l’entrada de casa. L’home en les últimes forces que li quedaven li feia jurar a Manelet que no prendria part en aquella guerra ni per la causa del Rei ni per la Constitució. Tot i que m’havia vist, no va dir a ningú que jo l’havia matat… Per què? No ho acabo d’entendre, mossén Joan. Potser me va creure? Va veure que li deia la veritat quan lo tenia als braços? Potser per què sabia que son fill m’estimava, perquè era el seu millor amic? No ho sé del cert i això me fa sentir molt trist. Lo meu amic li jurava la promesa, i encabat va expirar i Manelet tornava a cridar com una fera rabiosa.

Allí se trobaven tots los reialistes callats, tots en les torxes a una mà i les armes a l’altra. Un dels capitostos que anava més ben vestit que els altres se va dirigir al meu amic tot dient-li:

—Ja ho veus! A ton pare l’ha assassinat un negre! Un dels… Ja ho has sentit! No tinguis quimera… Lo trobarem i l’ajusticiarem per molt liberal que sigui!

L’home se va avançar unes passes, estava molt encoratjat i tothom se l’escoltava, i li va dir tot unflat i amb los ulls encesos per una flama, per una estranya cremor que he vist en molts hòmens en estos temps de mortaldats:

—Té noi! Agafa esta arma i posa’t del nostre costat! Ara mateix anirem a buscar el negre que ha matat ton pare! Ell ha mort pel rei i per la religió… Agafa l’arma i defensa l’honor! Aquí tens la prova, han matat ton pare! Què vols més? —li anava dient.

No se ben bé qui era, per un moment me va semblar que era el mateix tinent coronel d’infanteria don Bartomeu, de Cal Cavallé, però no ho podria dir amb seguretat. També hi anava Joan Suñé, i me va estranyar no veure don Cinto. Més endavant vaig saber que no hi era present perquè és un cacic de la pitjor classe, un caragirat, d’aquells que sempre actuen a l’ombra, dels que tiren la pedra i amaguen la mà, i sempre són del vent que bufa. Per a ells només compten los rals que en poden traure de la manera que sigui. Estos van a missa a primera fila, i pegant-se fortes manotades al pit, «Mea culpa! Mea culpa!», fan veure que es troben en un gran acte de constricció i penediment, però el seu únic déu és lo diner, mossén Joan, vostè ho sap més que ningú.

Manelet, desfet per aquell daltabaix, amb lo seu pare en braços, li va dir:

—Deixeu-me estar! Marxeu tots! No us vull ni veure! Qui ha matat mon pare? Algú ha vist l’assassí? Potser es algú de valtres! Sou els únics que porteu armes i aneu cridant a la revolta contra el govern! Potser sou valtres!

—Calla desgraciat! —li va dir un altre dels hòmens avançant-se amb un pistolot i encarant-lo a la cara del noi.

—Dispara covard! Dispara! —li va dir el meu amic plorant de ràbia.

L’home que havia parlat abans va fer-lo recular…

—Deixeu-lo estar! Ja pensarà el que ha de fer! És un cadell, o potser només és un…

—Sí! Deixeu-me…! Què us penseu valtres! Li he jurat a mon pare abans de morir que no me tornaria a ficar a la política i ho compliré…! No me posaré a cap bàndol, ni amb uns ni amb los altres! Marxeu!

En aquell moment una veu del carreró de l’abadia cridà:

—Alerta! Vénen los liberals!

La colla d’exaltats reialistes, que segons vaig comptar devia passar la vintena, encara que només sis o set anaven amb armes de foc i la resta amb forques, falçs, velles espases dels moros, ganivets i garrots, va marxar carrer avall. Allí mateix se van presentar el batlle d’Ascó i l’escrivà Bernat Borràs, acompanyats per un grup de milicians del poble, tot nois de la meua edat i de més joves i un petit destacament d’uns deu hòmens armats en mosquets, que tenia el poble d’Ascó per defensar-se contra els revoltats absolutistes. Lo que van parlar jo ja no ho vaig escoltar. Vós si, perquè hi estàveu present. De tota manera Manelet complí la seua paraula i mai no se va posar en política, i per això penso que va salvar la pell.

Mentre Manelet recollia en braços son pare, jo enfilava la tanca del pati que tenen los de ca la Pollegana i que dóna a un corral de la part de sota de la costa del Castell i me n’anava al Plantapiles, on m’esperava el meu fidel Cullerot.

No podia pegar els ulls, tenia un malastre que me perseguia per allí on anés i no me’l podia treure del damunt. També se me desfeia el cor pensant en lo patiment, lo gran dolor que devia sentir el meu amic Manelet. Si hagués sabut que el seu millor amic havia matat son pare… No sé què hauria pogut passar.

Uns mesos més tard, quan li vaig dir que m’amagués, Manelet no me va defraudar i gràcies a ell vam poder refugiar-nos, los meus companys i jo, al seu maset. En aquella ocasió vaig estar a punt de contar-l’hi tot, però no ho vaig fer per prudència i també perquè sabia que Manelet m’hauria matat allí mateix, i jo l’hauria deixat fer i no hauria mogut ni un sol dit per defensar-me. Per això ara ho confesso tot, perquè vós li digueu la veritat i que ell i el Nostre Senyor, que va ser l’únic que aquella malaurada nit me va veure, me perdonin. Des d’aquell dia començava a comprendre aquella dita, més vella que l’anar a peu, que diu que les armes les carrega el diable.