NOU

Finalment l’Anna es gira de cara a la sala. L’Andrea no ha explicat el seu autèntic primer record, o si més no ha començat dient la veritat però després ha canviat del tot la continuació.

Això vol dir que el fil subterrani que des de sempre els ha lligat no ha sortit pas a la llum, com ella temia.

Però immediatament després, rumiant-hi, arriba a la conclusió que si l’Andrea no ho ha explicat és perquè tenia por que en revelar-lo als altres aquell fil pogués perdre, en part, la força que els continua unint. Per bé que ara mateix són a la màxima distància que permet la llargada del fil. Per a sort de tots dos.

Alça la mirada per fer una pregunta silenciosa. I troba la de l’Andrea, que li dóna la resposta temuda i alhora anhelada.

De sobte adverteix dintre seu un tremolor continu, que es va transformant en contraccions al baix ventre cada cop més violentes.

Sua, s’ofega.

Ha de marxar d’aquella casa com més aviat millor. Allà dins està en perill.

És evident que en Gianni no s’aguanta dret.

«Però com s’ho ha fet per arribar a estar tan malament?», es demana en Matteo.

Al capdavall, tothom ha begut si fa no fa el mateix, i ningú ha perdut el control d’aquesta manera. Ell deu haver barrejat el vi amb whisky i com que no hi està acostumat… I potser ha esnifat coca i tot.

—… po… ta’m… casa.

Ni tan sols aconsegueix vocalitzar.

—No pot ser, Gianni. Tal com estàs, ara mateix a casa no t’hi puc acompanyar. Te m’adormiries al cotxe i després em tocaria agafar-te a coll, pujar-te fins al pis, que a més dius que no hi ha ascensor, despullar-te i ficar-te al llit. Impossible. Jo ara et trec a la terrassa i t’hi estàs una estoneta prenent la fresca fins que no et trobis millor i puguis caminar, d’acord?

En Gianni fa que sí amb el cap. En Matteo no creu que ho hagi entès, el que li acaba de dir, però li és ben igual.

En aquell moment s’obre la porta del lavabo i apareix l’Anna.

—Ei, que jo vull marxar.

A en Matteo la proposta de la seva dona no pot sinó complaure’l, perquè en el moment que haurà d’actuar com menys gent corri per allà millor.

—D’acord, però el cotxe me l’hauràs de deixar. El necessitaré més tard per dur en Gianni a casa. No s’aguanta dret, o sigui que imagina’t si ha de conduir.

—Molt bé, doncs ja aviso un taxi.

—Perfecte.

L’Anna està a punt de sortir, però s’atura i es gira.

—Tornaràs a casa, per això, o et quedaràs amb ell?

Aquella frase li provoca una irritació sorda.

No és una pregunta gens innocent, sinó una indirecta malèvola. El to de veu de la seva dona és inequívoc. Voldria ser capaç de controlar-se, però no se’n surt; des del moment que ha pres la decisió de fer el que ha de fer té els nervis en tensió i un no res els fa saltar.

—Tornaré, tornaré. D’altra banda, en Gianni ni tan sols està en condicions de ser violat.

—Hi hi —fa en Gianni.

Riu, deu haver sentit alguna cosa que ha trobat divertida.

—Que ets subnormal —mastega l’Anna en sortir.

—Res, no hi ha taxis —diu l’Andrea mentre penja el telèfon.

—És clar, dissabte al vespre… —comenta la Giulia.

—Doncs ja aniré a peu fins a la primera parada.

—Què dius ara, Anna? Que no veus que tampoc n’hi haurà, a la parada?

—Tard o d’hora bé n’apareixerà algun, no?

—Sí, i quanta estona t’hauràs d’esperar? Vols dir que et convé? —objecta en Fabio.

—Si vols ja t’acompanyo jo —proposa l’Andrea.

—No cal, gràcies —diu l’Anna.

S’adona que, instintivament, ha acompanyat el refús amb un gest del braç, estirat com volent mantenir l’Andrea a distància. El veu somriure i s’irrita.

—Molt bé, doncs d’aquí a cinc minuts torno a trucar, et sembla bé? —diu l’Andrea.

—D’acord —accepta ella resignada.

Però sap que està cometent un altre error, a més del d’haver vingut a casa d’ell.

Perquè és conscient que una cosa indesxifrable però obscurament amenaçadora es fa més consistent cada minut que passa, com si prengués cos al seu voltant.

És una sensació que li fa por, molta por, sí, però que alhora, al fons més pregon del seu ésser, li provoca un plaer molt intens.

Per la porta del passadís fan aparició en Matteo i en Gianni.

El segon passa el braç esquerre per darrere el primer, que al seu torn el sosté agafant-lo amb el braç dret per la cintura. En Gianni camina amb passes molt curtes, arrossegant els peus, amb els genolls lleugerament plegats i el cap acotat.

—El trec a la terrassa a prendre una mica la fresca —diu en Matteo.

Tothom calla i segueixen amb la mirada el pas lent de tots dos. Ningú pregunta què s’ha fet en Gianni, és evident que la Rena ja els ha posat al corrent de tot.

Quan surten a la terrassa, la Rena agafa una gandula i l’hi deixa al costat.

En Matteo hi fa seure en Gianni.

S’ha alçat un ventet suau.

L’Anna també surt a la terrassa.

Ja no pot més, d’estar tancada allà dins. Treu el tabac i comença a caminar amunt i avall mentre fuma.

La terrassa té forma d’ela. La part curta, on hi ha una altra porta finestra que dóna a la cuina, és menys freqüentada perquè no hi ha cap taula ni gandula.

És justament allà on l’Anna localitza les seves torratxes desoladorament buides, apilades unes damunt les altres. Segurament la Rena fa servir aquell racó com una mena de quarto dels mals endreços; hi ha una rentadora vella, un llit plegable i una prestatgeria petita que va comprar ella i que li agradava molt. Nota que l’odi que sent per la Rena va en augment.

S’acosta a en Matteo, que està repenjat a la barana i no l’ha sentida arribar.

—Com va això?

Ell es gira, sorprès.

—Encara ets aquí?

—No hi ha taxis.

Miren en Gianni.

—S’ha adormit, oi? —diu l’Anna.

—Val més que no, perquè si no ja no es despertarà —contesta en Matteo.

S’inclina cap a en Gianni i el sacseja pel muscle.

—Ei, desperta’t!

—Eh? —fa en Gianni, obrint els ulls.

—Au, posa’t dret.

En Gianni ho intenta però no pot, amb prou feines s’incorpora una mica i torna a caure enrere. En Matteo l’agafa de sota les aixelles i el fa posar dret.

—Em… oda… cap.

—Repenja’t a la barana.

L’Anna enretira la gandula, torna cap a dins.

—Res, no trobo cap taxi ni per mal de morir —li diu l’Andrea—. Acabo de trucar.

—No pateixis, em penso que en Gianni ja s’està refent. Em puc esperar una miqueta més.

L’Andrea, que l’estava mirant, gira a poc a poc els ulls en direcció a la terrassa.

Ella el continua mirant a ell. Aleshores l’Andrea repeteix el moviment d’ulls. És una invitació clara a mirar allò que està mirant ell. Però l’Anna s’hi nega. Immòbil, petrificada. Ja sap què és el que l’Andrea li vol comunicar.

En Matteo és conscient que ja no li queda gaire temps. És ara o mai. Hauria estat millor sense l’Anna al davant, però no pensa renunciar a l’ocasió.

Necessita, això sí, alguna cosa que li calmi el neguit, té por de cometre algun error. I si fes un bon glop de whisky? Ell l’aguanta bé, l’alcohol, i no com aquest figaflor d’en Gianni.

Treu un moment el cap dins la sala.

—Anna, sisplau, que em duries un whisky sense gel?

S’està pixant a sobre, segurament pels nervis. Però no vol perdre de vista en Gianni ni per un instant.

L’observa detingudament.

Està dret, d’esquena a la sala, repenjat amb les mans sense força a la barana, que li arriba molt per sota del melic, i oscil·la lleugerament sense parar.

En Matteo s’acosta al racó menys il·luminat de la terrassa, el tros curt. Veu tot de testos buits. Aprofita l’avinentesa.

L’Anna aboca whisky fins a mig got, una ració certament abundant tenint en compte tot el que ja s’han pres, però espera que l’efecte sobre en Matteo sigui el de fer-lo adormir-se tan bon punt s’estiri al llit. Així ella es podrà estalviar la sessió nocturna.

Avança, sense pressa, cap a la terrassa. Té el got a la mà esquerra.

L’Andrea està repenjat a la porta finestra. Quan l’Anna arriba a la seva altura fa mitja volta sobre ell mateix i se li posa al costat. Amb la mà esquerra frega la dreta d’ella, que s’estremeix visiblement al contacte, i tot seguit els dits de totes dues mans es trenen. L’Anna ha quedat blanca com el paper, continua caminant rígida i lenta. Sembla com si estigués celebrant un ritual. Adverteix vagament que la Rena parla amb en Fabio i la Giulia. No s’adonen de res.

En Matteo està trencant l’angle en ela de la terrassa per tornar al costat d’en Gianni quan veu l’Anna i l’Andrea que surten de la sala. Caminen a poc a poc, l’un al costat de l’altre, en direcció a en Gianni. Hi ha alguna cosa en la seva manera de moure’s que fa que se’ls quedi contemplant, immòbil, fascinat. Quan arriben a l’esquena d’en Gianni en Matteo s’adona que van agafats de la mà.

L’Anna, inclinant-se lleugerament de costat, deixa el got damunt la barana i es torna a redreçar.

Ara l’un i l’altra es miren, deslliguen les mans.

La mà dreta de l’Anna i l’esquerra de l’Andrea, amb un moviment que en Matteo percep com perfectament coordinat, s’aixequen al ralentí fins a l’altura dels muscles d’en Gianni, es repengen amb suavitat a l’altura de les clavícules.

En Gianni no els mira, continua oscil·lant lleugerament.

L’Anna es tira endavant, fins que la seva cara és a tocar de la d’en Gianni.

—Com estàs?

En Gianni no contesta.

L’Anna torna a mirar l’Andrea. Potser és un efecte de la llum, però en Matteo no aconsegueix veure-li els ulls perquè al seu lloc hi ha dues cavitats obscures, fondíssimes.

Ha estat com el joc de mans d’un il·lusionista, el cos d’en Gianni fa un moment hi era i ara ja no hi és, a l’espai que ocupava ara hi ha l’Anna i l’Andrea abraçats, amb els llavis enganxats. Després arrenquen a córrer cap al braç curt de la terrassa, passen davant d’un Matteo immòbil, incapaç de fer cap gest, de dir cap mot, però ni tan sols el veuen.

En Matteo inspira profundament, ara sap què ha de fer, avança, arriba al punt on hi havia en Gianni, mira cap avall. El cos d’en Gianni ha anat a parar al sostre d’un cotxe que hi havia aparcat, és un ninot desarticulat. En Matteo no té el més mínim dubte que és mort. I aleshores deixa anar un crit i entra corrents a la sala:

—En Gianni ha caigut!

Mentre en Fabio, la Rena i la Giulia surten precipitadament a la terrassa a mirar, en Matteo truca, diu que ha passat una desgràcia, un amic seu acaba de caure des d’un sisè pis, que enviïn un metge, una ambulància.

Penja i veu entrar en Fabio i la Rena sostenint la Giulia, que s’ha desmaiat. L’estiren en un sofà.

—He avisat l’ambulància —diu.

Torna a sortir a la terrassa, però aquesta vegada directament cap al braç curt. Hi treu el cap.

L’Anna i l’Andrea estan estirats a terra, completament despullats. L’Anna seu a cavall de l’Andrea, de la boca li surt un gemec llarg i enrogallat, té el cap tirat enrere i la cabellera li cau amunt i avall del clatell per la violència dels moviments.

En Matteo es gira i torna cap a la sala, on la Giulia acaba de recuperar els sentits.

—Baixo —diu.

—Espera’m, que vinc —fa en Fabio.

«Com és que ningú té curiositat per saber què se n’ha fet de l’Anna i l’Andrea?», es pregunta en Matteo.

Però, de tota manera, millor.