VUIT

Com que l’Anna s’ha quedat petrificada al costat de la Rena sense dir ni piu, potser esporuguida per la reacció d’en Gianni, en Matteo pren la iniciativa.

—Nois, nosaltres ja marxem, eh? —anuncia.

La Rena, naturalment, protesta.

—Tan aviat? Què us agafa? Que no hi esteu bé, aquí? Quedeu-vos deu minutets més, va!

I l’Andrea:

—I a més, Matteo, em sembla que en Gianni no està gaire en condicions de conduir. Em penso que l’hauràs d’acompanyar a casa.

Com dient: tu ens l’has portat i tu te l’endús. En Matteo obre els braços, resignat.

—Molt bé, deu minuts i prou —murmura.

—Doncs llavors jo també surto a fumar —fa l’Anna.

I surt a la terrassa.

A través dels finestrals en Matteo segueix la seva dona amb la mirada, mentre en Gianni prova de donar-li foc sense sortir-se’n; la veu com li pren l’encenedor i fa saltar la flama, xucla una bona pipada, tira el cap enrere per expel·lir el fum. Després en Gianni es repenja a la barana d’esquena a la sala i l’Anna, dues passes més enrere, li diu alguna cosa. Però què tenen a dir-se? Si no es van tractar gens, ni a l’institut ni a la universitat! No poden tenir records compartits, o sigui que segur que parlen d’ell. Aquella bruixa de l’Anna, perquè quan vol realment es comporta com una bruixa, li deu estar estirant la llengua sobre la seva joventut. En Matteo ja es torna a posar neguitós, no els treu els ulls de sobre, i ni tan sols s’adona que la Giulia li està dient alguna cosa. Fins que la sent riure i se la troba davant del nas contemplant-lo amb ulls divertits.

—Què deies, perdona?

—No res, que si realment et molesta tant veure l’Anna que fuma, per què no l’hi dius obertament?

La Giulia s’equivoca, la causa del seu neguit és una de ben diferent i molt més seriosa, però la confusió juga a favor seu.

—Si sabessis quantes vegades ho he intentat! De tant en tant prova de deixar-ho, però sempre hi torna.

—Jo vaig haver d’anar a un especialista —intervé en Fabio—. Tot sol és molt difícil.

—Quan vas començar? —li pregunta la Rena.

—El primer any d’institut.

—En voleu saber una? Jo la primera i última pipada de la meva vida la vaig fer als tres anys —diu la Giulia.

—Sí home! —fa l’Andrea, incrèdul.

—Sí, sí. Ho recordo perfectament. El meu pare llegia el diari assegut a la butaca i acabava de deixar el cigarret al cendrer que tenia a la tauleta del costat. Era una tauleta molt baixa. Jo vaig estirar la mà, el vaig agafar i vaig fer com li havia vist fer a ell milers de vegades. Després el vaig tornar a deixar i ell no es va adonar de res.

—I no et va agafar un atac de tos? —pregunta la Rena.

—No.

—Impossible! —diu l’Andrea—. Potser és que no te’n recordes.

—No, no, va anar exactament així tal com us he explicat. És el primer record nítid que tinc de la meva vida.

No, no és el primer record de la seva vida, en Fabio ho sap molt bé.

Per això, com si volgués ser solidari amb ella fins en la mentida, ell també se n’inventa un allà mateix.

—Doncs el meu es remunta a quan tenia dos anys i mig. L’avi estava malalt, assegut a la butaca, i em tenia a la falda. Jugàvem a un joc molt divertit. Com que just davant d’on seia hi havia el mirall de l’armari, l’avi m’agafava pels muscles i m’empenyia a poc a poc cap a un costat fins que deixava de veure-m’hi i llavors em tornava a posar dret igual de lentament i em feia reaparèixer. Jo m’ho passava pipa.

—Com saps que tenies exactament dos anys i mig? —pregunta la Rena.

—Perquè l’avi es va morir que faltaven pocs mesos perquè en fes tres.

—En Gianni no es troba bé —diu l’Anna tot entrant a la sala.

A través dels finestrals tots veuen en Gianni assegut a terra, repenjat d’esquena a la barana amb el cap caigut endavant.

En Gianni és com una marioneta inerta, no s’aguanta dret. Mentre l’Anna el sosté perquè no caigui dins la banyera, a la vora de la qual l’han assegut, en Matteo li treu americana, camisa i corbata. Després l’agafa per les aixelles per acostar-lo a la pica i posar-li el cap sota l’aixeta.

Però no hi arriba a temps, perquè en Gianni experimenta un violent conat de vòmit. En Matteo el fa agenollar immediatament davant de la tassa del vàter.

—Jo surto —diu l’Anna—, que si no serem dos que vomitarem.

—Digues a la Rena que faci una cafetera ben carregada.

—I tu? —pregunta la Giulia a l’Andrea.

—Doncs ara no t’ho creuràs, però jo no tinc ni un sol record d’abans dels cinc anys.

—No pot ser! —fa la Giulia.

—Si jo amb cinc anys ja anava a escola! —diu en Fabio.

—Tal com ho sentiu. Fins als cinc anys, res de res, ja em podeu ben creure.

Però en Fabio no que no se’l creu.

Per raó del seu ofici fa anys que tracta amb gent que s’han de defensar dient mentides. N’hi ha que en saben molt, es posen la mentida amb tanta naturalitat com la corbata, a altres en canvi se’ls nota de seguida. L’Andrea forma part d’aquest segon grup.

—El cafè —diu la Rena.

Deixa la safata amb la cafetera, la tassa i la sucrera damunt d’un tamboret, omple la tassa.

—Sense sucre —ordena en Matteo.

En Gianni, sense camisa, s’està assegut al bidet, amb la mirada apagada i el pit i els pantalons bruts de vòmit. El lavabo desprèn una pudor desagradable i la Rena arrufa el nas.

—Tenim una habitació amb dos llits individuals —diu—. Potser valdrà més que es quedi a dormir, no?

—No, home, no. Ja veuràs que d’aquí a deu minuts el tinc ben dret! —assegura en Matteo.

—I el teu? —pregunta en Fabio tan bon punt veu tornar la Rena.

—El meu què?

—Com es troba en Gianni? —s’hi fica l’Andrea.

—En Matteo compta que d’aquí a deu minuts ja podrà caminar.

—Digues el teu, va —insisteix en Fabio.

La Giulia el mira, perquè veu per on va, en Fabio.

—El meu què? —torna a preguntar.

—El teu primer record.

—Ah, això!

I somriu. En Fabio està segur que ho fa per guanyar temps.

—Que no ens el vols explicar? —fa la Giulia—. Te’l guardes tot per a tu?

Li ha sortit una cantarella un pelet histèrica. La discussió amb l’Andrea, que aquest vespre està fent de tot per ser encara més desagradable que de costum, l’ha fet posar de molt mala lluna. I la seva mala lluna, sobretot si hi ha alcohol pel mig, sovint degenera en una certa maldat.

—I ara! Tot al contrari. Vivíem en una casa als afores amb un jardí grandiós, immens, o si més no a mi m’ho semblava, i jo sempre m’asseia sota un arbre…

—Tens cap germà o germana? —la interromp en Fabio.

—No. Bé, sí.

—Sí o no?

—Tenia una germana més gran. Es deia Tilde.

—Per què dius tenia?

—Perquè es va morir amb set anys.

—Ai, quin greu! I de què? —pregunta la Giulia, fent veure que no sap res.

—Els metges no ho van saber mai.

—Bé, i el record? —pressiona en Fabio.

—Estic asseguda al peu d’aquell arbre, la Tilde seu al meu costat i ens mirem un llibre amb dibuixos de fades. I ja està.

La Giulia i en Fabio es miren. La Rena està donant una versió reduïda, segurament deu ser el començament del que va passar després.

En Gianni continua en estat catatònic. En Matteo li ha esbandit el pit, li ha netejat una mica els pantalons, li ha posat la camisa. Després veu que en un prestatge hi ha una ampolla de colònia, l’obre i n’hi ruixa una mica pels cabells i la camisa per ofegar la pudor de vòmit. S’inclina cap a la banyera per recollir l’americana.

Una carta plegada en quatre i sense sobre ha caigut de la butxaca. La deixa un moment al fons de la banyera i es concentra a posar l’americana a en Gianni, que no és feina fàcil.

Tot seguit recull la carta, hi deixa caure un ull distretament i aleshores el món se li ensorra sota els peus.

Hi ha llegit un nom: Pasquale Vesuviano.

—Ei, ni parlar-ne! No et pots escapar de la sessió de grup! —diu en Fabio de per riure.

—Ni que fóssim a cal psicòleg! —es queixa l’Anna.

—Sempre tens una escapatòria —intervé la Giulia—. Com que no tenim manera de saber si el que explicaràs és cert o no, tens total llibertat per…

—… inventar-m’ho? No, jo no dic mai mentides, ni tan sols jugant —replica l’Anna amb senzillesa.

—Au, explica-ho, va.

Ha estat l’Andrea. Per què vol que els altres sàpiguen una cosa que ell ja sap perfectament? Potser troba que així es rebaixarà una mica la tensió que hi ha entre ells dos? O només la vol posar en una situació incòmoda? Per venjar-se de fa una estona, quan ella li ha implorat que sortís no solament del quarto de bany sinó de la seva vida?

—No és agradable —avisa.

—Què hi farem —diu la Giulia.

—Molt bé. Doncs el meu primer record és aquest. Un llit completament xop de sang. No recordo res més, només aquell color vermell pertot arreu.

Ha parlat amb veu ferma i clara. Senzilla i autèntica. Ningú demana res més. El silenci es fa feixuc. Fins que no el trenca ella mateixa, vagament irònica:

—I el teu, Andrea, què?

En Matteo acaba de llegir la carta.

El sentiment que l’envaeix de sobte no és ràbia, sinó una fúria veritablement incontrolable. Una convulsió li sacseja tot el cos, fa cruixir les dents sense adonar-se’n.

Avança un pas i li clava una coça a en Gianni enmig de la cara amb tota la força que té. El cap d’en Gianni pica violentament contra les rajoles i li comença a sortir sang del nas. El cos llisca lentament de costat fins que cau a terra.

De sobte, en Matteo recupera la calma i la lucidesa.

Recull en Gianni de terra, li fica la carta a la butxaca, li tira el cap enrere alhora que li tampona el nas amb una tovallola humida. Després, quan l’hemorràgia s’ha estroncat, li renta la cara i l’aguanta fort mentre el fa posar dret, li abaixa el cap fins a sota l’aixeta i deixa córrer l’aigua.

Fins que li sent la veu mig ofegada:

—Prou, prou!

—Molt bé, doncs si tant us interessa, ja us l’explico —diu l’Andrea.

En aquell moment veuen entrar en Matteo.

—Com es troba? —pregunta la Rena.

—Ara es comença a refer. Em podries preparar una mica més de cafè?

—Ja ho crec —contesta la Rena tot fent cap a la cuina.

—Que podem parlar un moment? —diu en Matteo a en Fabio.

En Fabio s’aixeca i en Matteo, agafant-lo de bracet, se l’endú cap al passadís.

—És veritat que la germana d’en Vesuviano va denunciar en Gianni per apropiació indeguda? Tu en saps res, d’això?

La germana que en Gianni li va dir que vivia a Nova York i que en realitat, tal com acaba de saber per la carta, no s’ha mogut mai de Nàpols.

—D’on ho has tret?

En Fabio està sorprès, i no pas agradablement.

—En Gianni no ha parat de parlar d’això, i semblava molt amoïnat. No ho sé, potser és una fantasia per culpa de la borratxera…

—No, no és cap fantasia. La veritat és que ha sabut fa molt poc que me n’ocuparia jo. Mira, en Vesuviano no es va matar a l’accident, es va morir uns quants dies després a conseqüència de les ferides, per això va tenir temps de nomenar en Gianni marmessor. Segons la germana, s’hauria apoderat d’uns quants quadres de valor que el seu germà tenia en un pis aquí a la ciutat.

—En Gianni jura i perjura que aquests quadres no hi eren, al pis, que en Pasquale ja se’ls havia venut.

—Sí, ja ho sé, és la seva línia de defensa. Mira, si vols fem una cosa. Tu, de moment, tranquil·litza’l. I després… de manera absolutament excepcional, en nom de la nostra amistat, eh?, perquè teòricament no puc… li dius que em vingui a veure dijous a les tres i així mirem d’aclarir-ho tot plegat amb calma. Però sobretot, res de trucades, eh?

—Gràcies.

O sigui que tot quadra.

El que ha llegit a la carta de l’advocat defensor d’en Gianni ho acaben de confirmar fil per randa les paraules d’en Fabio.

L’acusació d’haver-se apropiat de quadres, no pas de cap document.

Ni, per tant, de fotografies.

Atès que ningú sabia res de l’existència d’aquelles fotos, en Gianni tampoc en devia estar al corrent fins que no les va trobar entre els papers d’en Pasquale.

I el malparit es va inventar la història del xantatge per fotre-li els quartos. Les fotos se les va enviar ell mateix. És evident que no té cap còmplice. I ell estava mossegant l’ham com un imbècil.

Però ara en Matteo, lúcid, sap què ha de fer.

—I doncs, aquest record? —pregunta en Fabio tot entrant a la sala.

—Esperem que torni la Rena —diu l’Andrea.

—Què vols dir, que a ella no l’hi has explicat mai? —demana la Giulia.

—No, no ens ha vagat mai de parlar-ne —contesta l’Andrea.

Aixeca l’esguard, mira l’Anna. Que li correspon. S’han entès.

És una història que els afecta només a ells dos i prou, un secret que els lliga tan profundament que no es pot explicar a ningú més.

O sigui que l’Andrea explicarà un record qualsevol.

La Rena acaba de portar el cafè al lavabo.

—Què t’has fet? —pregunta a en Gianni, que torna a estar assegut al bidet i amb la roba posada.

Té la cara tumefacta i uns quants blaus. De tant en tant es toca la boca, perquè del llavi superior li raja un fil de sang. Segurament li fa força mal perquè ara i adés es queixa.

—Ha caigut i no he estat a temps d’agafar-lo. Ha picat de cara contra la vora de la banyera —explica en Matteo.

En Gianni va fent que sí. No té esma de parlar, però està convençut que tot plegat ha anat tal com li ha dit en Matteo. No recorda res.

—Que et vols quedar a dormir aquí? —li proposa la Rena.

En Gianni fa senyal que no.

—Em toca a mi, doncs? —pregunta l’Andrea.

—Sí, va, som-hi —diu en Fabio.

—El meu primer record no és fàcil d’explicar. Potser val més que vagi de dret al gra, com menys paraules millor. Es remunta a quan tenia tres anys o una mica més. Dormia en una habitació per a mi sol. Em desperto mort de por, dec haver somiat alguna cosa terrible. Baixo del llit per anar a l’habitació dels pares i refugiar-me al seu llit. Tenen el llum encès. Entro corrents i veig el pare, despullat, assegut a l’espona del llit i la mare, també despullada, agenollada davant seu. Com que no m’han vist entrar, van fent la seva. Encuriosit, no faig soroll i al final em fixo que la mare té la cigaleta del pare a la boca i em poso a cridar, plorant i tot: «No te la mengis!». Què, us ha agradat?

Tothom està una mica incòmode.

Menys la Rena, que no s’ho pot creure. Perquè aquell record no és de l’Andrea. L’hi ha explicat ella aquella tarda mateix, perquè justament se n’ha recordat durant els prolegòmens, quan ella feia la mateixa cosa amb l’Andrea. És un record d’un amic seu del temps de la facultat.

—Ja veig que el meu record us ha incomodat —diu l’Andrea somrient—. Però no sé què dir-vos, va anar així. Els pares em van mirar de consolar, em van dir que estaven jugant i em van tornar a ficar al llit. Però el pitjor va venir més tard.

—Ai, per què, què va passar? —pregunta la Giulia.

—Doncs que l’endemà al matí em desperto i sento la mare xisclant i plorant. Resulta que s’havia llevat amb el pare al costat mort d’un infart.

—No m’ho crec. Això és fruit de la teva fantasia malalta! —salta en Fabio.

—No t’ho creus?

—No.

—És la realitat la que té la fantasia malalta, nano —replica l’Andrea.

Enmig del silenci que s’apodera de l’escena, se serveix més vi. La Giulia s’acosta a en Fabio. L’Anna se’n va a repenjar-se a la porta del balcó.

—Deixa’m a anar a veure en Gianni què fa —diu la Rena.

I surt gairebé corrents.

—Si us ha sabut tant de greu no tinc cap inconvenient a canviar-lo, eh? —diu de sobte l’Andrea.

—Què vols dir? —pregunta en Fabio, perplex.

—El que has sentit. Que si la història dels meus pares no us ha fet el pes us puc explicar un altre primer record.

—No es poden tenir dos primers records diferents —objecta en Fabio.

—Si no és que el que ens ha explicat és mentida —diu la Giulia.

—Vols dir que me l’he inventat?

—Sí.

—Molt bé, senyors del tribunal, ho reconec. El record que us he encolomat no era meu.

—I de qui era?

—No ho sé. Me’l van explicar i jo l’he aprofitat.

—Per què?

—Perquè m’ha vingut de gust, així de senzill!

—Escolta, doncs ara prou de comèdia i explica’ns el teu de debò, va —el colla en Fabio.

—Entesos. Jo tenia una mainadera que es deia Erminia. Em portava als jardinets, i mentre jo jugava amb altres nens ella s’asseia en un banc. Era jove i feia molt de goig. Al cap de poc arribava un mariner…

L’Anna voldria no sentir-lo. Es gira cap a la terrassa. No, l’Andrea no l’hauria d’explicar, aquell record.

La Rena obre la porta del lavabo.

—Que pots venir un moment? —diu a en Matteo.

En Matteo surt i es queden al passadís.

—Escolta, he pensat una cosa. Si en Gianni es queda a dormir aquí, tu pots dir que el veus tan fumut que t’estimes més quedar-te a fer-li companyia. I així us quedeu tots dos a l’habitació dels convidats, que té dos llits individuals.

—I?

—I jo més tard et vinc a fer una visita.

—Que t’has begut l’enteniment? I l’Andrea?

—Ui, aquell dorm com una soca. I en Gianni estic segura que només d’estirar-se es quedarà ben adormit. Què me’n dius?

—Que és una bestiesa —replica en Matteo i se’n torna cap al lavabo.

—… tan bon punt l’Erminia obre el portal, el mariner passa cap a dins. «Tu espera’t aquí», em va dir l’Erminia davant de l’ascensor. Ella i el mariner van baixar per l’escala que duia al pati, on hi havia tot de cotxes aparcats però també habitacions que es llogaven. Jo, en comptes de creure, els vaig anar al darrere i els vaig veure entrar en una d’aquelles habitacions. L’Erminia tenia la clau. Al cap d’una mica em vaig acostar a la porta, que estava ajustada, i vaig mirar. L’Erminia estava d’esquena contra la paret i el mariner era entremig de les seves cames. Vet aquí el meu primer record: un home i una dona que carden. Contents, ara?

—Tu estàs obsessionat —comenta en Fabio.

—Ja, i tu no, oi?

En Fabio vol replicar però s’hi repensa i calla. Ha llegit un vel d’amenaça als ulls de l’Andrea. I si resultés que la Rena li ha explicat detalls íntims de la seva relació? L’Andrea és perfectament capaç de desvelar-los en públic. Però ha de reaccionar, que tothom l’està mirant.

—Amb què estic obsessionat, jo, si es pot saber?

—Per exemple, quan se’t fica al cap que un és culpable…

—Ah, no, Andrea, prou d’això! No hi tornem! —salta la Giulia.

L’Andrea se la mira, sorprès. Està a punt de deixar-ho córrer, però la presència de l’Anna, que continua girada d’esquena, actua sobre ell com un estimulant.

—No, res de prous, jo vull…

—Que malparit —talla en Fabio, que s’allunya d’allà.