QUATRE

I ara la té allà al davant.

—No et pots imaginar que content que em fa això que m’hagis volgut veure —engega en Matteo.

—A mi també em… —diu la Rena.

I s’interromp, enrojolada.

Va aprendre a enrojolar-se voluntàriament cap als vint anys. És fàcil i dóna bons resultats. Ho veus?, ell ja li ha agafat una mà.

—Què passa, Rena? —pregunta amb veu de pare confessor tot mirant-la als ulls.

Ella aparta la mirada.

—És que ara que sóc aquí…

Es torna a tallar, s’enrojola encara més, s’empassa saliva.

—… em fa una mica de vergonya.

—Au, va, Rena. Quant temps fa que ens coneixem?

—Des de primer d’institut. Però jo després em vaig posar malalta i…

—Però vam tornar a coincidir a la universitat! Es pot dir que ens coneixem de tota la vida! I a més, no estem pas fent res de què t’hagis d’avergonyir, no?

Ella es gira a mirar-lo. I el mira tant que en Matteo perd el control, s’acota cap a ella i prova de besar-la als llavis. La Rena l’atura i l’empeny enrere. Delicadament.

—No.

I afegeix:

—Perdona’m.

Immediatament torna a mirar cap a una altra banda.

—He vingut a demanar-te consell.

En Matteo està decebut.

O sigui que aquelles mirades, les encaixades de mans i els petons falsament amicals no eren el que semblaven? Obeïen a una altra intenció? I si resulta que necessita peles? O que el seu marit s’ha ficat en algun embolic? A l’Andrea no pensa donar-li ni cinc, a ella tant com en necessiti. Dins d’un límit raonable, no cal dir-ho. La Rena continua.

—Vaig pensar de parlar amb tu perquè amb les altres noies de la colla… per desgràcia amb l’Anna tampoc…

O sigui que no es tracta de calés. Però està dient una cosa certa: no n’hi ha cap que la pugui veure, començant per l’Anna. La consideren una verra. I no es pot dir que no tinguin raó.

—I dels nois, tu ets l’únic que em pot entendre.

Ell, l’escollit, no diu res, ja s’adona que val més deixar que el monòleg flueixi sol.

—Estic segura que el teu matrimoni amb l’Anna no va gaire bé.

En Matteo fa un bot. El sobtat canvi de tema l’ha sorprès desagradablement. On deu voler anar a parar?

—Els altres potser no, però jo me n’he adonat. A mi… —prossegueix la Rena.

Aquest costum que té de no acabar cap frase és realment insofrible. Al cap de poc torna a engegar.

—He fet comparacions.

—Amb qui?

—Amb l’Andrea i jo.

—Ah.

Això només pot voler dir una cosa: que la seva vida de parella tampoc rutlla.

—Tal com ho sents.

—Però vols dir que es nota tant que entre l’Anna i jo les coses no marxen?

La cosa l’ha deixat amoïnat. No li fa gaire gràcia que els amics se n’adonin.

—No. Ja t’ho he dit, només s’ho pot ensumar qui es troba en una situació semblant.

Encara sort.

—Perdona, eh, però l’Andrea i tu només fa que esteu casats…

—Tres anys, sí. Però les coses ja es van començar a torçar a partir del segon any.

—En quin sentit?

—És que em costa d’explicar-m’ho fins i tot a mi. Diria que ell m’estima encara com el primer dia.

—I tu?

—Jo…

Pausa llarguíssima. Sospir profund.

—Jo ara tinc claríssim que casar-m’hi va ser un error. Hauríem d’haver continuat sent els bons amics que érem. Saps que a l’Andrea li vaig explicar coses que em penso que no m’explicava ni a mi mateixa? Un amic de debò. Però com a marit… No sé si m’entens.

Sí que l’ha entesa, sí. Perfectament.

Però deixa que sigui ella qui ho digui. Amb aquella boca que té que només et fa pensar en una cosa. Per això fa veure que no ha interpretat correctament el que ha dit.

—Em penso que sí. Però vaja, si t’he entès bé, no trobo que determinades incomprensions entre vosaltres hagin de…

—Incomprensions? —salta la Rena.

—Bé, m’ha semblat…

Ella treu la punta de la llengua, se la passa pels llavis, es gira cap a la finestra. Fins que de sobte es tomba i el mira de fit a fit. És evident que acaba de prendre una decisió.

—La veritat és que no l’aguanto més, l’Andrea. No el puc suportar.

—En quin sentit?

Au, decideix-te a dir-ho d’una vegada!

—Físicament. Quan m’abraça, em sento… em tanco tota. El meu cos el rebutja, se’m posa la pell de gallina. Després… hi ha vegades que… vaig al lavabo a vomitar.

I s’enrojola fins a l’arrel dels cabells.

Enrojolament molt entrenat que hauria d’obtenir un efecte automàtic. Aquesta vegada ell li agafa totes dues mans, se li acosta.

—Ho dius de debò?

Ella assenteix amb el cap, la mirada baixa.

Ell estira una mà, li agafa suaument la barbeta, l’obliga a mirar-lo.

—Et fa fer coses que…

—Sí, també.

—Quines?

Ella fa un gest inconcret i es gira. Tot seguit afegeix:

—Però és que quan… no em fa fer aquestes coses i tot… és normal, jo tampoc no… m’entens?

Ell la torna a forçar que el miri i en el gest li frega la galta. La sent bullent.

—Pobrissona!

I ella, amb dues llàgrimes que ja li regalimen galtes avall:

—Cada nit és una tortura insuportable!

Parla com en un serial brasiler. Que, ben mirat, no deixa de ser el seu nivell. Però… què ha dit? Cada nit? Després de tres anys de compartir llit? Caram l’Andrea!

—Què haig de fer? Demanar el divorci? No em faran cas, ningú entendrà les meves motivacions.

Ara plora sense fre.

Ell obre els braços amb un gest paternal.

—Au, vine aquí, va.

Ella se li llança a sobre, ell l’estreny. Li comença a acariciar els pits amb cautela. Ella se li enganxa encara més.

En Matteo llança una llambregada ràpida al rellotge de paret. Encara li queda una hora.

Ara la Rena ha enganxat els llavis als seus. Petó llarguíssim. Quan es posa dret en Matteo gairebé està sense alè.

Però s’ha d’afanyar a pitjar el botó blau que bloca la porta, no fos que algú entrés per error.

Quan l’endemà la secretària l’avisa que ha arribat en Gianni, ell no prem el botó que fa encendre el llum vermell, així la Milena sap que no es tracta pas de cap entrevista tan privada que no es pugui interrompre.

Val més ser prudents, només faltaria que tornessin a circular les brames de l’època de l’institut i la universitat. Aleshores tant se li’n donava, però ara ja no, amb aquella mala pècora de l’Anna que vés a saber si no està esperant una bona ocasió per fer-li la traveta.

Surt a rebre l’amic retrobat amb els braços oberts, sincerament content de tornar-lo a veure.

En Gianni és sorprenent: en deu anys no ha canviat ni gota. La mateixa cara d’àngel caigut a la Terra per equivocació, la mateixa mirada un punt perplexa, aquella cabellera rossa, el cos…

Després de l’abraçada s’asseuen al sofà.

Se somriuen.

—Et veig en forma —diu en Gianni.

—Mira qui parla.

En Gianni fa un gest amb el braç que vol abastar no solament el despatx sinó també la primera secretària, la segona, els empleats, els tres pisos de l’edifici per on es reparteixen les oficines de l’empresa.

—Et van bé, les coses.

—No em puc queixar.

—Ara entenc com és que costa tant aconseguir una cita amb tu. Gaire feina?

—Ni t’ho explico.

—Ets casat?

—Sí.

—Amb qui?

—La coneixes, segurament te’n recordaràs. Anava a l’institut amb nosaltres: l’Anna Rovida.

—L’Anna?! Però no…

Es mossega la llengua.

—Sí —diu en Matteo somrient—, estava amb l’Andrea. Però ho van deixar.

—I teniu fills?

—No. L’Anna no en vol.

—Que puc fumar? —demana en Gianni.

—Ja ho crec. Et vaig a buscar un cendrer.

El té dins d’un calaix per estalviar-se que a cap visita li vinguin ganes de fumar. No suporta el fum. Però per en Gianni està més que disposat a fer una excepció.

L’altre, que no ignora la seva aversió, s’està de fer el gest inútil de convidar-lo.

—He sabut que et presentes a les eleccions —etziba en Matteo.

—Doncs sí.

—Com és que t’has fet d’esquerres?

Quan eren amics no solien parlar gaire de política. Però en aquelles ocasions escadusseres en Gianni havia expressat idees que tiraven clarament cap a la dreta.

—I tu com és que t’has passat a les dones?

La frase ha estat pronunciada amb duresa, val més no caure en la provocació. Quan en Gianni treu les ungles sempre és per esgarrapar.

—Per què vas desaparèixer?

—En acabar la carrera, ja ho saps, vaig tornar al poble, vaig començar a treballar al despatx del pare i la vida d’allà em va absorbir.

—I t’hi trobaves bé? —demana en Matteo amb una rialleta que és tota una indirecta.

—Més del que et penses —contesta en Gianni amb rialleta idèntica.

—I què més?

—Doncs vaig tornar i des de fa dos anys tinc el meu propi despatx aquí.

—Quines penques! I durant dos anys no has trobat un moment per fer-me un truc?

En Gianni el mira de dret als ulls.

—No et volia posar en una situació incòmoda.

En Matteo riu.

—Sí, pots comptar. Quina incomoditat? I no has ensopegat cap dels vells amics, en aquest temps?

—Sí, un dia vaig veure per casualitat la Rena. I des d’aleshores ens hem trucat alguna vegada.

—Que estrany que ella no m’ho hagi comentat mai…

—És que li vaig demanar que no en digués res.

—Doncs com és que finalment t’has decidit?

Per primer cop d’ençà que ha entrat, en Gianni vacil·la una mica.

—No deus pas venir a demanar-me el vot? —el burxa en Matteo, irònic—. Jo sí que no he canviat, en política, o sigui que a mi els comunistes i tot això…

—No, no he vingut per això —el talla en Gianni.

Ara l’expressió és ombrívola.

—Doncs què?

—Doncs per una altra cosa.

Torna a dubtar, fins que es decideix.

—M’han enviat un anònim.

—Ui, quina por! A mi me n’envien a cabassos!

—Amb una foto.

—De qui?

—De nosaltres dos.

En Matteo nota una mena d’enrampada que li travessa tot el cos, des del clatell fins als talons.

—Mentres…?

—Sí.

—Hòstia puta.

De sobte ha quedat amarat de suor. Una història així li pot arruïnar la vida. L’Anna voldria el divorci immediatament.

—Però jo no recordo que ens féssim o ens féssim fer mai cap fotografia quan…

—És obvi que qui la va fer no ens ho va dir.

Però igualment hi ha alguna cosa que no lliga.

—Perdona, Gianni, però per què te l’envien a tu? Tu no has amagat mai les teves preferències. Això no et causaria cap dany. Si fos per un xantatge el més lògic seria que me l’enviessin a mi, no?

En Gianni no contesta, es fica una mà a la butxaca, en treu un sobre, l’obre, estira la fotografia que hi ha dins i l’allarga a en Matteo.

Que quan la veu es queda blanc.

S’aixeca del sofà i torna a seure. Després fa una corredissa cap a la taula i pitja el botó de prohibit entrar. Torna a seure, s’eixuga la suor.

Encara és pitjor del que es pensava. Té un calfred. Precisament ara que havia arribat allà on anhelava… Qui podia estar interessat a ressuscitar aquella història? Aquell marrec esporuguit segur que no…

—No… ja no me’n recordava, d’aquesta història —balbuceja.

—Ni jo —diu en Gianni—. Però aquella tarda havíem fumat i begut massa.

—I la carta què diu?

—No n’hi ha cap, de carta. Al sobre hi havia la foto i prou.

—Com és que te l’han enviada a tu?

—Segurament perquè estaven convençuts que te l’ensenyaria igualment.

En Matteo s’aixeca, obre la part de dalt d’un armariet d’allò més elegant, en treu una ampolla de whisky.

—En vols?

En Gianni fa que no amb un gest.

—Ja saps que no bec gaire. Sóc pràcticament abstemi.

En Matteo torna a seure amb el got a la mà.

—Quan t’ha arribat?

—Just abans de trucar-te.

—Això vol dir que ja fa quatre dies! I no han tornat a donar senyals de vida? No t’han demanat calés?

—No.

—Aquesta història —diu en Matteo—, si no recordo malament es remunta a l’últim any d’universitat.

—Exacte.

—I com és que no havien dit res fins ara?

—Potser perquè el meu nom ha començat a circular ara aquests dies —diu en Gianni.

—Però el meu no! —replica en Matteo—. Vaja, que si volen calés em tocarà a mi perquè no crec que tu…

—Jo d’estalviat dec tenir deu mil euros, si fa no fa.

—Ho veus? Són els meus, que volen.

—No sé què dir-te, potser sí.

Superat el primer moment d’ofuscació, el cervell d’en Matteo ja torna a funcionar a ple ritme.

—Raonem amb lògica —diu—. Mirem de reconstruir com va anar la cosa. Recordo perfectament que la iniciativa no va ser meva. No sé qui et va fer una proposició, tu me’n vas parlar i vam decidir dir que sí. M’equivoco?

En Gianni fa que no amb el cap.

—Doncs segueixo. Aquesta persona que et va fer la proposició no era en Pasquale?

—En Pasquale Vesuviano, sí.

—Vam anar a casa seva, oi?

—Sí.

—I ell no hi va participar. Per això no surt a la foto. Va marxar, ara me’n recordo, perquè deia que tenia no sé quin compromís. Per tant…

—Què?

—Per tant no podia ser sinó ell qui va fer la foto. Ens va dir que marxava però no se’n va anar. Es devia amagar a l’habitació del costat i a través d’un forat o vés a saber com devia fer tantes fotos com va poder. L’hem de localitzar de seguida, de totes totes. Segur que és ell que te l’ha enviada.

En Gianni torna a treure el paquet de tabac.

—No ets l’únic que fas anar la closca, saps?

—Què vols dir?

—Que jo he fet la mateixa deducció que tu, encara que sabia que no ens duria enlloc.

—Per què no?

—Perquè en Pasquale Vesuviano es va matar ara fa tres anys en un accident de cotxe, un dia que anava cap a Nàpols.

És en Gianni mateix qui trenca el silenci feixuc que plana al despatx.

—Què faig?

—Què vols dir?

—Doncs que si truquen demanant-me diners, què vols que contesti? Quin paper convé que faci?

—Has de guanyar temps. Jo ja trobaré una solució.

—No pagaries?

—Sí, home, i què més! Vés a saber quantes fotos més té, el paio! Me les enviaria d’una en una fins a xuclar-m’ho tot!

—No em pots donar una idea de què dir?

—Doncs la veritat. Que m’has ensenyat la foto i que si es tracta d’un xantatge l’han espifiada perquè no tens ni cinc. I pel que fa a mi, t’he deixat ben clar que no afluixaré la mosca. Demana’ls temps per convèncer-me.

L’endemà al matí, cap a les deu, sona el telèfon al mig d’una reunió.

—Dispenseu-me —diu mentre s’aixeca per anar a contestar.

Només pot ser en Gianni perquè ha deixat dit a la Milena que no li passés cap trucada si no és que es tractava del senyor Rocchi.

—Estàs sol? —pregunta en Gianni.

—No.

—Molt bé, doncs ja parlo jo. M’acaben d’enviar una altra carta. Amb una altra fotografia, de la mateixa escena però… Potser val més que ens veiem.

—Molt bé. Aquest vespre a les deu al baret, et va bé?

—D’acord.

Per què ha dit el baret? Com és que li ha vingut al cap? Era el de prop de la facultat on quedaven sempre. És evident que en Gianni tampoc se n’ha oblidat, malgrat els anys, perquè no li ha preguntat a quin baret es referia.

Llàstima que el local ja no existeixi; ara hi ha una botiga de roba.

En Gianni l’espera dret al costat del cotxe, aparcat.

—Què fem? Anem a un altre bar?

—No —contesta en Matteo tot obrint-li la porta—, puja.

Atesa la naturalesa de les fotos que tenen a les mans, sempre és més prudent no tenir ningú a prop.

En Gianni entra, en Matteo encén el llum interior.

—Dóna-me-la.

La instantània és pràcticament idèntica a la primera, només que ells deuen haver fet algun moviment perquè ara els rostres estan en posició frontal respecte a l’objectiu. Perfectament reconeixibles. Incloent-hi el de la tercera persona present a la foto, el nen de sis anys que els havia proporcionat en Pasquale.

—Quan serà el moment voldrà un tou de diners —comenta en Matteo eixugant-se la suor.

I després:

—Se m’ha acudit una cosa.

—Digues.

—Saps si en Pasquale tenia parents?

—Ja m’he informat, perquè a mi també se’m va acudir. La mare encara és viva, però és una senyora de més de vuitanta anys pràcticament cega, mentre que la germana se’n va anar a viure a Nova York amb el marit.

—Doncs com pot ser que algú s’hagi apoderat d’aquestes fotos?

—O les han trobades al pis on s’estava aquí quan estudiava o bé a l’estudi de Nàpols on vivia, després de mort. És clar que hi hauria una altra possibilitat, molt més senzilla.

—Quina?

—Que en Pasquale les hagués donades a algun amic seu.

—Podria ser. Però jo em pregunto una altra cosa. Per què les va fer? A nosaltres no ens en va parlar mai, o sigui que no devia tenir intencions d’aprofitar-se’n. Llavors? Per què les volia?

—Potser per vendre-les a un col·leccionista?

—Sí, seria una hipòtesi plausible. Però en aquest cas, com s’ho ha fet el col·leccionista per localitzar-nos deu anys després? No hi és pas, el nostre nom escrit a les fotos! I tampoc som actors que sortim per la tele i se’ns pugui reconèixer de seguida!

—En qualsevol cas, estem ben emmerdats —diu en Gianni—. Què fem?

—Què vols que fem? Esperar a veure què volen.

De camí cap a casa li sona el mòbil. És la Rena, que li deu una resposta.

—Demà passat de les quatre a dos quarts de vuit es pot.

—Perfecte.

Ja li ha explicat com arribar al pis que va comprar fa dos anys als afores precisament amb aquesta finalitat. I li n’ha donat les claus i tot. Si més no, l’ajudarà a distreure’s d’aquesta merda d’història de les fotos.