DOS

—Bon dia, Milena. Trucades? —demana en Matteo a la secretària, que en veure’l entrar s’ha afanyat a aixecar-se i obrir-li la porta que dóna al despatx.

En Matteo està de mala lluna, la reunió al banc ha durat força més del que tenia previst i ara porta ben bé una hora i mitja de retard, són les onze més que tocades.

Com vols que no hi hagi hagut trucades? Des de dos quarts de nou fins a tres quarts i cinc d’onze, dotze, exactament, però la Milena sap que el seu cap quan diu «trucades» es refereix a les personals.

—Cinc, senyor.

—Si vol venir un moment…

Mentre en Matteo passa cap al despatx la Milena corre a la seva taula, agafa un bloc i just aleshores sona el telèfon. Despenja, escolta, apunta alguna cosa a la llibreta, penja i entra al despatx d’en Matteo, que ja l’espera, impacient, assegut i repicant amb els dits a l’escriptori.

Damunt del qual no es veu ni un sol full de paper, només objectes de dissenyadors famosos. Tres telèfons, l’ordinador, la impressora, una mena d’aparell amb molts botons de colors, un llum de sobretaula, un estoig, una agenda de telèfons folrada de metall i la foto de la seva dona en un marc de plata.

Finalment la secretària entra i tanca la porta. En Matteo prem el botó vermell de l’aparell que té a la dreta i així el llumet verd que hi ha sobre el llindar de la seva porta per la part de fora s’apaga i s’encén el vermell que vol dir prohibit entrar. Tot seguit prem el de color groc i així les trucades directes a la centraleta de la secretària es desviaran cap a un dels tres telèfons que té damunt de la taula.

—Començo? —demana la Milena, que mentrestant s’ha assegut.

—Un moment. Com tenim la setmana?

A hores d’ara la Milena sap interpretar perfectament les preguntes del seu cap. Si la setmana va carregada de cites de negocis no quedarà altre remei que reduir les personals.

Fulleja unes quantes pàgines del bloc, arrufa el front i fa una ganyota.

—No gaire bé, senyor.

—Què vol dir?

—Teòricament només li queden dos forats per a cites personals. Si és que algú no…

—Ja pot començar.

De la llista de dotze noms apuntats al bloc, cinc estan destacats amb un cercle en bolígraf vermell. La Milena pronuncia el primer.

—El doctor Jacopinelli. Que per cert li fa avinent que vostè ja ha anul·lat les dues cites precedents. Li aconsella de tot cor, pel seu propi bé, que no torni a fallar.

—Quan és? —pregunta en Matteo, fastiguejat.

—Dimecres de tres a cinc.

—D’acord, recordi-m’ho.

Ningú va de bon grat a cal dentista. Tret que siguis masoquista. I ell es deixaria tallar un braç abans d’ajeure’s en aquell coi de llitera. Amb quaranta anys té un físic perfecte, sense necessitat de gimnasos ni de saunes. Només les dents li donen maldecaps.

—La senyora Cusumano.

La de les festes de beneficència. Però quantes n’arriba a organitzar, aquesta dona? Per què no es decideix a morir-se d’una vegada, amb vuitanta-cinc anys com té? Sigui com vulgui, una murga insofrible.

—Digui-li que aquest mes res de res. Massa feina. De tota manera recordi’m que li enviï un taló.

—La senyora Narducci.

Ja era hora! L’única trucada que esperava.

—Quan la puc rebre?

—O dimarts a partir de les disset trenta o dijous, també a la mateixa hora.

—Doncs dimarts, demà.

Valia més no deixar-li gaire temps, en aquella, no fos cas que s’hi repensés.

—L’arquitecte Pascucci.

—Que vingui dijous a les disset trenta.

Ve a portar-li la factura per la restauració de la torre. No serà barata, però en Pascucci ho ha fet molt bé, s’ha de reconèixer.

—El senyor Rocchi.

El cognom li sona, però ara no el situa.

—Qui és?

—Ha dit que van ser companys d’institut i d’universitat.

—I el nom l’hi ha dit?

—Gianni.

De poc no fa un bot de la cadira. La mare del Tano, en Gianni! Fa més de deu anys que es van perdre de vista. Què deu voler després de tant de temps? Alerta perquè la reaparició d’en Gianni ara mateix podria ser una nosa, segons com, si no un risc i tot. Però no li pot dir que no. Com s’ho prendria, en Gianni, si es negués a rebre’l? Potser hi ha una solució.

—Escolti, Milena, truqui-li i pregunti-li si era per veure’ns. En cas afirmatiu, digui-li que em sap molt de greu però que ara mateix estic molt enfeinat i que em torni a trucar més endavant. I ara passem als negocis. Qui és el primer?

En Matteo aprofita la pausa de l’hora de dinar per sortir del despatx, prendre una mica l’aire, caminar fins a un bar que queda força lluny, prendre’s un caputxino i tornar. Sí, sovint té dinars de feina, però ell els considera una empipadora excepció als seus costums.

Només d’entrar pregunta a la Milena:

—Ha trucat a en Rocchi?

—Sí, senyor. Efectivament, volia veure’l. Li he dit que truqués més endavant.

—I ell?

—S’ha posat a riure i ha penjat.

Potser ha estat un error no donar-li hora de seguida.

Al cotxe, tornant cap a casa a sopar, està neguitós, i el trànsit més impossible que mai encara li empitjora l’humor.

És perfectament conscient que les reunions, entrevistes i trucades d’aquella tarda les ha fetes sense posar en cada paraula, en cada pausa, l’atenció que li és pròpia.

Hi havia alguna cosa que el distreia, i sap perfectament quina era. La riallada d’en Gianni que li ha dit la Milena. Encara li ressona a les orelles com si el tingués al davant.

A la tauleta del rebedor hi ha un paquet a nom seu. L’agafa, se’l mira. Ve de Tòquio, el remitent és Himai Mansuoka. Somriu.

Ja era hora que arribés! El deixa a la tauleta sense obrir-lo.

L’Anna és a la saleta mirant la tele.

—Hola.

—Hola.

—Està fet?

—Cinc minuts.

Torna cap al rebedor, agafa el paquet, es treu una clau de la butxaca, se’n va a l’estudi, fica la clau al pany d’una porta que hi ha a la dreta, encén el llum, entra, torna a tancar amb clau.

És un recambró de tres metres per tres. A una altura de vuitanta centímetres de terra, un prestatge de fusta de bona qualitat corre al llarg de tota la paret. A damunt, il·luminats amb tot de bombetes, dotzenes de ganivets i punyals de totes mides i formes, disposats en fila. No són nous, n’hi ha que es veuen gastats. Tots duen una etiqueta amb el nom de la víctima assassinada per cada un. Ganivets usats en delictes famosos. La col·lecció és fruit de moltes hores de recerca a l’ordinador. En Matteo desembolica impacient el paquet acabat d’arribar del Japó.

Amb aquella arma un home de Kyoto va degollar cinc criatures. El deixa entre una peça adquirida a Londres i una altra a Berlín.

Surt, torna a tancar, passa pel lavabo i entra al menjador. L’Anna ja és asseguda a taula. L’Antonia, la minyona, té la sopera fumejant a la mà. L’esperen a ell.

—No diries mai qui m’ha trucat avui.

L’Anna, molt concentrada a pelar una taronja, es limita a mirar-lo amb posat interrogatiu.

Realment no es pot dir que s’interessi gaire per les seves coses. Encara és l’hora que li faci espontàniament una pregunta relacionada amb la seva feina. Però si més no té l’honestedat de no fingir un interès que no sent.

—En Gianni Rocchi!

I com que ella continua sense dir ni piu, afegeix:

—Fa més de deu anys que no ens veiem.

Ella acaba de pelar la taronja.

Després, quan en Matteo ja es pensava que la conversa, si és que es podia anomenar així, s’havia acabat, diu:

—A escola éreu inseparables.

—Oh, i a la universitat també. Després…

Ella es posa el primer grill a la boca, el mastega, se l’empassa.

—Què volia?

—Veure’m.

—I heu quedat?

—No.

—Per què no?

—Tinc massa feina, aquests dies.

—Que estrany.

En Matteo, que també estava a punt de ficar-se un grill de taronja a la boca, es paralitza. El to amb què la seva dona ha dit l’última frase l’ha descol·locat.

—Estrany per què?

—Com que éreu tan amics… Semblàveu bessons i tot. No em demanis per què però estava convençuda que us hauríeu seguit veient, de tant en tant.

—I ara! Si no sé ni tan sols on viu, a què es dedica…

Ella s’empassa un altre grill.

—Jo sí.

—Sí què?

—Sí que sé què fa en Gianni.

En Matteo se la mira sorprès.

—I com és que ho saps?

—Perquè jo llegeixo el diari de cap a cap. No com tu, que només et mires la secció d’esports i la d’economia.

—Jo em pensava que només llegies la de fets i gent.

—Doncs t’equivocaves.

—I com és que hi surt, en Gianni, al diari?

—Es presenta a les pròximes eleccions.

—De debò?!

D’en Gianni s’hauria esperat qualsevol cosa menys que es fiqués en política.

—I amb quin partit?

—Un de nou que es presenta per primera vegada, Acció Comunista.

Cada cop més al·lucinat. No se li havia acudit mai que en Gianni pogués ser d’esquerres.

—Qui ho havia de dir, en Gianni comunista!

—Però ell s’hi presenta com a independent, en qualitat de representant del moviment gai.

—Gai? —repeteix en Matteo, ara ja estupefacte.

—Ha sortit de l’armari. Fins i tot l’han fet president de no sé quina associació.

—La mare del Tano! —es torna a exclamar en Matteo.

—De què et sorprens? Que no ho sabies?

Els ulls de l’Anna són dos rajos làser que el penetren.

—Home, sí que m’ho ensumava una mica, sí.

—Només t’ho ensumaves?

Li està fent un autèntic tercer grau, la mala pècora. Maleeix el moment que se li ha acudit de parlar-li d’aquella trucada. Potser comptava que parlant-ne amb ella descarregaria una mica la tensió que li havia generat. En qualsevol cas ha estat una estupidesa, perquè és evident que l’Anna es deu haver recordat de la brama que corria a l’escola sobre ells dos.

—Sí, només m’ho ensumava —reitera, amb veu ferma.

I, potser perquè s’empassi les velades insinuacions que li ha fet a l’hora de sopar sobre ell i en Gianni, aquella nit li clava una repassada amb tots els ets i uts, gairebé amb brutalitat.

L’Anna no se sorprèn, no es queixa i no participa, es deixa fer, com sempre, amb una mena de passivitat abúlica que en comptes de desanimar-lo encara l’excita més i l’empeny a humiliar-la i a degradar-la.

Però ella no es rebel·la mai.

Entre els seus braços es mostra absolutament inerta, com una mena de nina inflable amb la qual pots practicar totes les posicions que vulguis.

Encabat, a en Matteo li costa una mica agafar el son.

En canvi l’Anna, al seu costat, s’ha adormit de seguida.

Els últims dos anys ha experimentat sovint la temptació de deixar-la d’una vegada i marxar de casa. Però sempre l’ha haguda de bandejar.

Perquè sap perfectament que la vertiginosa carrera que ha fet es deu sens dubte a la seva intel·ligència i habilitat, que tanmateix no li haurien servit de res sense els diners de l’Anna.

Això vol dir que no la pot deixar perquè tres quarts del capital de l’empresa encara pertanyen a ella. No és que s’arrisqui a trobar-se amb una mà al davant i l’altra al darrere, això no, però recuperar l’actual posició li costaria Déu i ajuda, i ni tan sols pot estar segur que se’n sortiria.

—La senyora Narducci al telèfon —diu la secretària.

Ell està parlant per una altra línia.

—Un minut i ja me la pot passar.

Per què deu haver trucat? Que potser hi ha cap pega que li impedeix de venir a la tarda, tal com havien quedat? Enllesteix, penja, l’altre telèfon comença a sonar, contesta.

—Perdona’m però no sé si… no sé si podré…

Les frases a mitges el fan posar molt nerviós.

—No pots venir? Hi ha cap contratemps?

—No, contratemps no, és que…

Collons, vols acabar una punyetera frase?

—No t’hi veus amb cor?

—Això mateix.

—Doncs llavors per què no m’ho dius ara, per telèfon, allò que em volies dir?

—Per telèfon?!

Escandalitzada.

—Per què no?

—És massa llarg i a més…

Potser convé canviar d’estratègia. No semblar gaire interessat a veure-la.

—Mira, fem una cosa. Jo et guardo l’hora. Si véns a dos quarts de sis, perfecte; si no…

I ara és ell qui deixa a mitges la frase expressament.

—Perdoni, tinc el senyor Rocchi a l’altra línia.

—Què diu ara?! Que no li va dir que truqués més endavant?

—Sí, sí. L’hi he recordat jo mateixa, però diu que vol saber què entén per «més endavant». Una setmana? Quinze dies?

En Matteo s’empipa.

—Digui-li que un mes.

—D’ac…

—Un moment. Jo no penjo, faci’m saber què li contesta.

Sent la veu de la Milena, tot i que no distingeix les frases.

—Doncs diu que com que té moltes ganes de parlar amb vostè, ni que sigui cinc minuts, està disposat a esperar-lo sota casa, a la porteria, si convé.

Collons! Només li faltava aquesta! I si ensopega l’Anna què?

—Miri, Milena, sap què? Doni-li hora d’una vegada i no ens hi pensem més.

—Quan?

—Com més aviat millor, vostè mateixa.

Al cap de cinc minuts la Milena hi torna.

—Senyor, per poder rebre el senyor Rocchi he hagut d’anul·lar una vegada més la cita de dimecres amb el doctor Jacopinelli.

—Ha fet ben fet.

—La senyora Narducci —anuncia la secretària.

Dos quarts i dos minuts de sis.

—Faci-la passar. I no em passi cap trucada.

S’aixeca, surt a rebre la Rena. S’abracen, es fan dos petons a les galtes.

La fa seure al sofà que té per a les visites: el despatx és molt gran, fins i tot disposa d’una taula de reunions per a dotze persones. Va un moment a la seva taula, pitja el botó vermell, s’asseu al costat d’ella.

Se somriuen.

—Com estàs? —demana ell.

—Així així —diu ella.

Van sopar com de costum amb tota la colla dissabte a casa d’en Fabio. Ella, aprofitant un moment que van poder parlar a soles, li va demanar si es podien veure en privat com més aviat millor. I se’l va quedar mirant amb aquells ulls increïblement verds.

Ell es va saber controlar a la perfecció, no li va demanar per què, només va dir, i amb un to volgudament resolutiu, que li truqués al despatx dilluns al matí. I li va donar el número. Com que ella no duia res per escriure, ell va començar a furgar-se les butxaques buscant un tros de paper, li semblava ridícul donar-li una targeta de visita. Però ella el va aturar.

—No pateixis, me’n recordaré.

—Segur?

—Tinc molt bona memòria.

Feia temps que l’embolic entre ells dos es covava, cada dissabte ulls que es busquen, mirades prolongades, encaixades de mans que esdevenen carícies, petons a les galtes amb massa força. D’entrada ell va quedar força parat perquè sabia que tenia alguna cosa amb en Fabio. Però al final va haver de reconèixer que les intencions de la Rena, que es devia haver cansat d’en Fabio, eren inequívoques. Ara li tocava a ell. Però cap dels dos es decidia a fer el primer pas. L’acabava de fer ella, al moment adequat.