TRES

Es desperta de mal humor perquè ha dormit malament, amb estones de son i estones d’ulls oberts, aquestes últimes dedicades sobretot a recrear la inesperada mort d’en Fasanotti per infart que s’esdevindria aquell mateix matí mentre el professor travessava el llindar de la classe. I després el difunt exposat a l’aula magna. I el funeral solemne enmig del dol general.

Quan obre la finestra, el sol li espetega a la cara amb la violència d’una coltellada i queda cegat durant uns instants. A finals de febrer, un dia com aquest és una veritable excepció, un regal inesperat.

I això li augmenta la mala lluna perquè en un matí com aquest encara és més absurd, més contra natura, anar-se a recloure a l’escola on l’espera en Fasanotti que ja li va anunciar que el faria sortir a la pissarra i que lògicament es guardarà prou de fer el darrer sospir avui mateix.

Que el professor Fasanotti és un fatxa ho sap tothom. Sinó que amb un agreujant, el de ser un malparit de primera. En Di Giacomo, per posar un exemple, també és fatxa però és un home intel·ligent i s’hi pot parlar.

No és que no hagi estudiat; de fet els últims dies no ha fet altra cosa, i sincerament se sent preparat, convençut que amb qualsevol altre professor trauria bona nota. Però en Fasanotti, només pel gust de fotre’l, vés a saber amb quin collons de preguntes es despenjarà, segur que ni Hegel en persona seria capaç de contestar-les.

Es renta, es vesteix, se’n va cap a la cuina a esmorzar.

El pare ja ha sortit, com de costum. La mare, mentre li escalfa el cafè amb llet, se’l mira i li demana:

—Què tens?

—No res. No he dormit bé.

—Vaja. Què vas menjar ahir vespre?

Clavada. Puntual com un rellotge.

Com que ahir vespre va sortir amb la colla a sopar a una pizzeria, la mare ja li presenta la factura. No pot entendre que mengin a fora, per ella anar al restaurant, per més estrelles Michelin que tingui, o ni que sigui una pizzeria per a milionaris, es pràcticament sinònim d’enverinament.

—Què vols que mengés, mare? Era una pizzeria, doncs pizza.

Surt, agafa la moto, com que està distret per culpa d’en Fasanotti a punt d’arribar a l’institut no es menja una altra scoopy de miracle. La de la Giulia.

En comptes de continuar cap a l’escola s’aturen tots dos, amb un gest quasi simultani posen el peu a terra, se somriuen.

—Ei, Fabio.

—Hola, Giulia.

—Afanya’t, que encara perdràs l’autobús, va —li diu el pare mentre surt corrents cap a la feina.

És el pare qui li prepara l’esmorzar cada matí perquè la mare es queda al llit fins tard. Però l’Andrea sap perfectament que la frase del pare només és un ritual. O més ben dit, una de les moltes maneres de tocar-li els pebrots que s’empesca cada dia.

Encara li queden cinc minuts per recollir amb la punta dels dits, d’una en una, les molles dels dos croissants que s’ha menjat i ficar-se-les a la boca. A l’hora de dinar i de sopar fa el mateix amb les del pa. Arreplega fins les més minúscules ajudant-se de la fulla d’un ganivet que fa lliscar per les tovalles. És una obsessió, una mania, sí, però no hi pot fer res, no és capaç d’aixecar-se de taula si primer no les ha recollides totes.

Quan surt, l’autobús ja és pràcticament a la parada, per això ha de fer una corredissa. La motxilla li queda encallada amb alguna cosa mentre posa el peu al pujador, i de poc no cau de cul a terra. Al final la porta automàtica es tanca darrere seu, mentre ell mira de reprendre l’alè.

L’Anna sempre s’asseu en un dels dos llocs just darrere del conductor, l’altre l’hi guarda a ell.

I efectivament és allà, mig alçada, fent-li senyal que hi vagi. Es treu la motxilla, s’asseu. Se somriuen.

Mig institut, pràcticament tota l’ala dreta de l’edifici, el van declarar impracticable ara fa sis mesos, les bastides per rehabilitar-lo ja estan muntades però encara és hora que aparegui un manobre. Es veu que han sortit a la llum irregularitats en l’adjudicació de l’obra i per tant està tot aturat. Gairebé una dotzena de classes han estat traslladades a una altra escola.

En Matteo fuma i passeja tot sol pel pati, només té un amic a classe, un que va conèixer a primer. Des d’aleshores es van fer inseparables. Els companys de curs jeuen prenent aquell sol inesperat, xerrant i rient. No falta ningú, només en Gianni.

Què t’hi jugues que fa campana, avui? Ahir al matí li va dir que no estava gaire fi. A la tarda no es van veure. Li hauria hagut de trucar. Ara ja ha sonat el timbre, els companys de classe comencen a entrar, més aviat de mala gana, tan bé com s’estava a fora. Quan el pati és pràcticament buit vet aquí en Gianni que arriba corrents.

—Què t’ha passat?

—El trànsit.

Se somriuen.

La Renata, Rena per als amics, es pot quedar a mandrejar ben bé fins les nou.

Durant dos anys no ha pogut assistir a classe, una llarga i variada sèrie de malalties s’ha acarnissat amb ella i l’ha tinguda prostrada, ara al llit de casa adés al de la clínica.

Per això, un cop guarida, els pares van decidir que fes classes particulars, així es podria presentar per lliure a l’examen de selectivitat.

—Au, amunt! —diu la mare tot entrant a la seva habitació i esbatanant la finestra—. Lleva’t, que fa un dia preciós!

La Rena s’incorpora al llit i la mare li col·loca els coixins darrere l’esquena. Surt i torna de seguida amb una safata que li posa a la falda. Esmorzar al llit és un privilegi adquirit dels anys de malaltia.

—Però a partir de demà véns a esmorzar a la cuina, eh?

Cafè amb llet, suc de taronja, torrades amb melmelada. S’hi està mitja hora ben bona, esmorzant. Quan acaba, deixa la safata a la tauleta i se’n va al lavabo. S’asseu a la tassa mentre es contempla els peus, que sap que són molt ben fets. Com tota la resta, d’altra banda. És estrany que dos anys de malaltia no li hagin malmès el físic, si de cas al contrari. Tot seguit s’aixeca, deixa lliscar a terra la camisa de dormir, obre la dutxa, s’hi fica.

S’hi està una bona estona, té necessitat de sentir-se neta, perquè aquesta nit, abans d’agafar el son, s’ha acariciat molta estona.

I si engegués en Fasanotti a fer punyetes?

La idea li ve al cap quan és a tocar de la reixa de l’escola. S’ha de decidir de pressa. Au, va: sí o no? Sí. Fet. Passa de llarg de la reixa, s’atura, es gira a veure la Giulia què fa. Ella, que l’ha vist com passava de llarg, s’ha aturat. El mira sense dir res. Aleshores ell reprèn el pas, però a poc a poc. La Giulia l’ateny.

—Què penses fer?

—Me’n vaig a Monticello una estona, vols venir?

—Sí.

Els seus pares tenen una torre a Monticello, enmig dels camps. Hi van de tant en tant el cap de setmana. La casa té una hectàrea de terreny amb tot de fruiters, se n’ocupa un pagès que viu per allà.

Es triga una hora a arribar-hi. En Fabio té una còpia de les claus.

Ja hi va portar la Giulia una vegada.

Estan parlant de la professora Anselmi, que té cinquanta anys i es presenta a classe vestida com una diva del cinema mut, quan l’autobús clava els frens tan bruscament que l’Anna surt disparada endavant i pica de cap contra el vidre que delimita el lloc del conductor. Els passatgers rondinen. Per sort tots anaven asseguts.

—Que t’has fet mal?

—Una mica, sí, però no és res.

Mentrestant, el conductor, renegant i amb la cara desencaixada, obre la porta hidràulica i salta. L’Andrea s’aixeca i el segueix. Al darrere seu, l’Anna i uns quants passatgers.

Abans de poder fer-se càrrec de què ha passat l’Andrea sent crits de gent que hi ha a les voreres i que corren cap a l’autobús. Avança una mica i ho veu: el conductor, agenollat a terra, es tapa la cara amb les mans i oscil·la endavant i endarrere mentre diu coses que no s’entenen. Una persona corre a avisar una ambulància.

La roda anterior dreta tapa parcialment el cos masegat d’una senyora. Per la roba, deu ser força gran.

—Però com ha estat? —pregunta una veu.

—Ha sortit de cop i volta! —gemega el conductor.

Ara un regueró de sang vermella i espessa comença a sortir de sota l’autobús, i com que el carrer fa pendent la sang llisca avall per l’asfalt i passa fregant les sabates de l’Andrea, que no es mou.

I de sobte la mà de l’Anna aferra la seva, les ungles se li claven a la pell. L’Anna li ha repenjat el cos contra l’esquena, les sines dures esclafades amb força contra els seus muscles, té la boca entreoberta a tocar de la seva orella, gemega cada cop més de pressa, després es comença a plànyer a poc a poc fins que acaba amb una mena de gemec sufocat.

Finalment se li queda enganxada, inerta. Ell ha trigat menys, a gaudir.

En Matteo i en Gianni comparteixen pupitre. L’últim de la segona fila.

La professora Porcu ha fet sortir l’Arturino Lame a la pissarra. És una sàdica de campionat, no pot ser que no s’adoni que l’Arturino ha estudiat tan poc que no entén ni les preguntes, i en comptes d’enviar-lo a seure i posar-li un dos el continua torturant.

Insisteix amb un somriure als llavis, somriure que es comença a transformar en rialla sardònica a mesura que l’Arturino es posa a suar i belluga peus i cames com si se li escapés el pipí.

—La mala bruixa l’està trinxant —xiuxiueja en Matteo.

—És una venjança —diu en Gianni.

—Per?

—Com es diu ella? Porcu, oi? I l’Arturino no es diu Lame, de cognom? Lama, fulla de ganivet. Una venjança dels porcs contra els ganivets que els degollen.

A en Matteo se li escapa el riure, i no aconsegueix dissimular-ho del tot. La Porcu es gira i li clava una mirada glacial.

—Què rius, de la ignorància del teu company?

—Però si jo no he rigut!

—Ah, no? I doncs?

—He esternudat.

—Que estàs refredat?

—Una mica.

—Doncs saps què, com que no voldria que l’encomanessis a ningú, surt de classe i no tornis a entrar fins que no acabem.

En Matteo s’aixeca i surt. La professora Porcu reprèn el turment de l’Arturino. Deu minuts abans del final de l’hora, en Gianni demana permís per anar al lavabo. En Matteo no és al passadís. Però en Gianni sap on trobar-lo.

La Rena surt al carrer, arriba a la cantonada, trenca a mà dreta i de seguida veu el cotxe esportiu d’en Mauro aturat, prop de la vorera. Quan ja està a punt d’arribar-hi s’obre la porta. Però ella no s’atura, continua caminant.

Al cap de no res ja té en Mauro al costat.

—I doncs? Que no vols que t’acompanyi?

—Avui no em ve de gust. Tinc ganes de caminar una mica. Perdona’m.

—Molt bé. Et puc fer companyia?

Ella no contesta, s’arronsa d’espatlles.

—Que estàs enfadada amb mi?

—Per què ho hauria d’estar?

En Mauro no contesta. El dia abans, quan va parar davant del portal de la casa on viu el professor Ribechi, el que dóna classes particulars, li va posar la mà entre les cuixes i després, veient que ella no deia res, una mica més amunt.

—A quina hora plegues?

—A la una.

—I no podries sortir una hora abans?

—Podria.

—Doncs surt.

—Per què?

—He descobert una pastisseria siciliana on fan uns cannoli…

—No ho sé.

Però sense voler s’ha passat ràpidament la llengua pels llavis. És molt llaminera.

En Mauro està segur que ha fet diana.

—Ara me’n vaig al despatx i a les dotze et vinc a buscar, d’acord?

Ella es torna a arronsar d’espatlles i travessa el portal. En Mauro recula escopetejat cap al cotxe, té una feinada de por a l’agència financera que dirigeix, però a ell, que passa dels quaranta, aquella joveneta filla d’un amic seu té el poder de trastornar-lo. No li havia passat mai. I això que no es pot dir que hagi anat curt de dones, precisament!

Mentre en Fabio torna a tancar la gran reixa d’entrada, la Giulia avança per un corriol que mena a una rotonda amb dos bancs i una font rústica al mig. Tria el banc que queda directament encarat al sol. En Fabio hi arriba, s’asseu i es treu el jersei perquè fa calor. Ella fa el mateix i tot seguit s’estira, repenjant el cap a la falda d’ell. Té els ulls tancats.

Dos urbans han tallat el trànsit i no deixen passar els cotxes. De lluny se sent la sirena de l’ambulància.

—Haurem d’anar a peu —diu l’Andrea.

—Sí.

S’obren pas a cops de colze entre els badocs que fan rotllana davant de l’autobús, comencen a caminar sense comentar res del que acaba de passar. De tant en tant es miren, tots dos perplexos i meravellats.

Ha estat com un violent curtcircuit completament inesperat.

Es mantenen prudentment separats l’un de l’altra, sabent que el més mínim contacte físic podria tenir conseqüències imprevisibles.

O, més ben dit, molt fàcilment previsibles.

En Gianni corre pel passadís i puja el tram d’escala que mena al tercer pis. Es troba davant d’un altre passadís amb una paret de fusta al mig, un envà a partir del qual comença la part inestable de l’edifici. En un extrem de l’envà hi ha una porteta, també de fusta, tancada. Però no amb clau.

L’última porta a mà esquerra del mig passadís és la de la seva antiga classe. En Matteo és a dins, assegut en un pupitre.

Està fent un porro. Quan el té cargolat, abans d’encendre’l, allarga tabac i paper a en Gianni.

En Mauro, per sort, no coneix en Ribechi. Quan li va preguntar com era, la Rena, vés a saber per què, o tal vegada sabent-ho perfectament, l’hi va descriure com un vell pesadíssim que a més a més brutejava. Però no, en Ribechi potser és una mica més jove que en Mauro i indubtablement més atractiu. Li fa classes particulars a ella i a dues noies més, la Norma i la Lietta, antipàtiques com una mala cosa.

Però es veu d’una hora lluny que a ella la tracta diferent. Viu amb la mare, que deu ser molt possessiva perquè de tant en tant treu el nas a l’estudi a veure què fa el seu estimat fillet.

—Professor, jo avui haig de plegar a les dotze que tinc una revisió.

En Ribechi sap que ha estat molt de temps malalta.

—Molt bé. Per cert, noies, demà no us podré fer classe. Ens tornem a veure demà passat.

La Rena de seguida pensa que no dirà res a casa. Total, els pares tampoc poden venir a preguntar-ho. Així podrà sortir igualment. Se n’anirà a passejar tota sola. Esperem que faci tan bon dia com avui. O potser li dirà a en Mauro que l’acompanyi. Ja veurem. Segons com li piqui.

En Gianni es posa dret, en Matteo es corda la cremallera dels pantalons. Se somriuen.

—Què, tornem a classe o ens quedem aquí? —pregunta en Gianni.

—Tornem, va.

Surten de l’aula. En Gianni obre cautelosament la porteta de l’envà. Ningú a la vista. Tothom s’ha estimat més sortir al pati a prendre el sol. Mentre baixen l’escalinata sona el timbre de tornar a classe.

—Passa tu primer —diu en Matteo.

—Per què?

—Val més que no ens vegin sempre junts. Ja comencen a fer brometa, no te n’has adonat?

Però fins i tot caminar de costat no triga a fer-se insostenible. Senten els seus cossos reclamar urgentment no pas una abraçada sinó alguna cosa més, un enfrontament, un combat de força.

—Espera’t un moment —diu l’Andrea, i s’atura davant d’un portal mig enrunat amb un cartell que diu «Queda terminantment prohibida l’entrada a persones alienes a l’obra».

Entra, para l’orella. No se sent res, ni remor de passes ni veus. La porteria està abandonada, es nota per la porta de vidre oberta. N’hi ha una altra, però tancada.

L’Andrea entra, fa girar la maneta, la porta s’obre. La saleta és completament buida.

Surt al carrer, s’acosta a l’Anna, l’agafa de la mà, panteixa com si hagués vingut corrents, l’arrossega cap a la saleta, tanca la porta. Encara hi ha la clau al pany! Ningú els empiparà. Es gira a mirar l’Anna, que fa una mena de gemec mentre es treu la roba.

La Giulia dorm profundament, fins que en Fabio decideix despertar-la. El sol li ha tocat a la cara, i té una pell delicadíssima.

—Desperta’t, Giulia. Giulia! —la crida mentre li acarona el front.

Ella obre els ulls.

—Ai mare, si cremo! —diu en tocar-se la cara.

S’aixeca, corre cap a la font a refrescar-se. Torna cap al banc regalimant.

—Que suada que estic. Si em pogués dutxar…

—Sí, bona idea.

Van cap a la casa. En Fabio obre la porta.

—Tu vés a la de dalt.

Ell es dutxa al lavabo de la planta baixa. No triga gaire. Es torna a vestir i puja al pis de dalt. La porta del lavabo és oberta, la Giulia s’està pentinant, tot de sobte deixa caure a terra la tovallola amb què s’havia embolicat.

En Fabio s’ajup, recull sostenidor i calcetes de terra, els hi allarga.

En Mauro ha trobat aparcament just davant del portal. Tan aviat com veu arribar la Rena li obre la portella. Però la noia no entra al cotxe, s’acota una mica i es repenja amb les mans al sostre.

—Saps què, he canviat d’idea.

—No véns?

—No.

—Doncs llavors per què has sortit una hora abans?

—En realitat quan he sortit sí que pensava venir, més o menys, però després a l’ascensor he canviat de parer.

—I com és això?

—Mira, així.

En Mauro obre la seva porta, baixa, fa el volt del cotxe. Ella no s’ha mogut de lloc.

Per culpa de la calor duu la jaqueta penjada al braç. Els texans li dibuixen un cul de primera.

—Ep, que sóc aquí darrere teu, que no em veus? —li diu en Mauro.

Ella es gira, se’l mira com si fos la primera vegada que el veu.

—Saps què pensava?

—No.

—Que no estaria gens malament, per això, un cannolo —diu mentre es fica al cotxe.

En Mauro engega i arrenca. No triguen més de vint minuts a arribar.

La manera com la Rena es menja aquella pasta en forma de canaló li fa perdre el cap, a en Mauro.

L’agafa amb dos dits, se l’acosta a la boca, treu la llengua, la fica dintre el cannolo, la recull plena de ricotta, se l’empassa, torna a treure la llengua altre cop ben rosa, la torna a ficar dins el rotllet de galeta però ara fent-la rotar lleugerament. Quan ja no arriba més endins escapça la galeta amb un cop sec de les dents i torna a repetir l’operació.

Se’n cruspeix dos.

Al cotxe, de tornada, en Mauro li fica una mà entre les cuixes. Ella fa com aquell qui res, es continua llepant els llavis. Després diu:

—Saps que demà al matí no tinc classe?