DEU

S’ha equivocat: en Gianni és viu. El metge diu que encara respira, però que és molt difícil que se’n surti. Una desena de tafaners envolten l’escena. Amb molta cautela, dos infermers alcen el cos d’en Gianni, el dipositen a la llitera, l’introdueixen a l’ambulància.

—Que el puc acompanyar? —demana en Fabio.

El metge fa senyal que no. L’ambulància engega. En Fabio la segueix amb el seu cotxe.

—Aviam, expliqui’m com ha anat —diu un sotscomissari a en Matteo.

Només d’entrar a la sala en Matteo no veu ni l’Anna ni l’Andrea, però de seguida s’adona que són a la terrassa, vestits. Quan ells es fixen que en Matteo acaba d’arribar amb un senyor que no coneixen, s’afanyen a entrar. En Matteo els mira per presentar-los el sotscomissari. Tenen l’expressió una mica alterada, però tothom està trasbalsat per la desgràcia.

En Matteo segueix el sotscomissari, que surt a la terrassa.

—Com que no em podia aguantar més les ganes d’orinar —comença a explicar—, però no volia deixar sol gaire estona el meu amic, per comptes d’anar al lavabo ho he fet allà al darrere.

I assenyala el racó fosc de la terrassa. En aquell moment apareixen l’Anna i l’Andrea, que es queden a escoltar.

—Aleshores, quan tornava cap a ell, he vist la meva dona que sortia a la terrassa amb el got de whisky que jo li havia demanat feia un moment. L’Andrea l’acompanyava.

El sotscomissari el mira.

—Sí —confirma l’Andrea.

—Tot just eren a l’esquena del meu amic quan m’he fixat que s’inclinava tot ell endavant. I al cap d’un segon ja no l’he vist més.

—Exacte —confirma l’Anna.

—I no ha cridat?

—No —diu en Matteo—. Per mi…

—Per vostè?

—Per mi que ni tan sols s’ha adonat que queia. Anava massa begut, i no hi estava acostumat.

—I els altres convidats on eren?

—A dins. A la sala, xerrant. En Fabio, el que ha marxat amb l’ambulància, que treballa als jutjats… —deixa caure en Matteo.

—Ah, als jutjats? —pregunta, interessat, el sotscomissari.

—Sí, és fiscal. Doncs deia que en Fabio estava parlant d’un judici, em penso. En fi, que no han vist res. Només se n’han adonat perquè jo he cridat —diu en Matteo.

—On m’ha dit que havia orinat?

—Aquí darrere, vingui.

Als testos encara hi ha rastres d’humitat. Tornen cap a la banda grossa de la terrassa. L’Anna i l’Andrea ja no hi són. En Matteo assenyala un punt de la barana.

—Veu aquest got? Encara és ple. La meva dona l’hi deu haver deixat quan ha vist que en Gianni queia.

Tornen cap a dins.

—Qui és el propietari? —demana el sotscomissari.

—Jo —contesta l’Andrea.

—Escolti una cosa, aquesta barana és perillosa, tan baixa. Faci-la més alta, o posi-hi alguna cosa a sobre.

—Entesos —respon l’Andrea, compungit.

I tothom es fa càrrec, amb alleujament, que la investigació s’acaba aquí.

És com quan un termòmetre cau a terra i el mercuri que a dins semblava tan compacte es dispersa en mil boletes que rodolen en totes direccions. Un cop el sotscomissari abandona el pis, es produeix una escampadissa general.

Ningú ha dit ni mitja paraula sobre la desgràcia, i encara menys sobre en Gianni. Un meteorit que durant un instant ha travessat el grup i tot seguit s’ha desintegrat.

En Matteo seu en una butaca al costat del telèfon. A poc a poc, després del que ha vist abans, comença a fer-se una idea de qui és realment la dona amb qui es va casar. Quan feia molt poc que festejaven li havia preguntat com és que ho havien deixat, amb l’Andrea. I ella li havia contestat amb una frase que en aquell moment li va semblar enigmàtica:

—Havíem arribat a tocar d’un punt sense retorn. I hem decidit de no seguir endavant.

Ara la comprèn perfectament, la frase. Aquest vespre han decidit ultrapassar-lo, el punt sense retorn, pràcticament a la vista de tothom.

Ara han desembarcat en una illa inabastable per a ningú més.

Ben mirat, li han fet un favor. Oi que ja havia decidit de pelar en Gianni, i de fet estava a punt de fer-ho? Si l’Anna i l’Andrea no haguessin aparegut a la terrassa hauria estat ell qui l’hauria empès.

I ara com s’ha de comportar, amb l’Anna? No creu que ni la seva dona ni l’Andrea s’hagin adonat que ell ho ha vist tot. Es deuen pensar que li ha explicat la veritat, al policia, la seva veritat.

I d’altra banda, està realment segur d’haver vist l’Anna i l’Andrea empènyer en Gianni? Ho podria testificar davant d’un tribunal? Ell ha vist en Gianni desaparèixer. No pot ser que realment hagi passat en el moment que ells dos arribaven a la seva altura? Llavors què? Doncs llavors el millor és oblidar-se de tot plegat. I aquell clau salvatge al qual ha assistit? També podria no voler dir res, una reacció violenta, si vols una mica estranya, davant l’impacte de la mort d’una persona. Un impuls cec de vida. Passat el qual tot tornarà a la normalitat, n’està segur.

Sona el telèfon. Contesta en Matteo. Escolta i prou.

—D’acord —diu.

I penja.

—Era en Fabio. En Gianni s’ha mort just arribar a l’hospital.

S’adreça a la Giulia:

—Diu que no es veu amb cor de pujar, t’espera a baix al cotxe.

La Giulia li fa una abraçada, tot seguit surt a la terrassa a acomiadar-se de l’Anna, que fuma. Demana a la Rena si sap on para l’Andrea, però l’altra diu que no.

—Doncs digue-li adéu de part meva.

La Rena l’acompanya a l’ascensor.

Però quan torna dins del pis s’atura al llindar de la sala de manera que l’Anna no la pugui veure i fa senyal a en Matteo que s’hi acosti. Tan aviat com el té a tocar li envolta el coll amb els braços i prova de fer-li un petó. En Matteo se’n separa.

—Rena, què fas? I si ve l’Andrea?

—L’Andrea se n’ha anat a dormir, m’ha dit que us digués adéu jo.

Ara en Matteo es deixa besar. La Rena no sembla adonar-se de la seva passivitat.

—No t’oblidis d’allò de dilluns, eh? —li diu a cau d’orella—. Que t’haig d’ensenyar una cosa.

—Quina?

—Fotografies.

La manera com ho ha dit deixa en Matteo glaçat.

—Qui… quines fotografies?

—Unes que em va donar en Gianni fa un mes dient-me que li enviés les dues primeres. Que és el que vaig fer. Em va prometre molts calés. Tu hi surts especialment guapo. Encara me’n queden sis.

En Matteo no pot parlar, té dos martells repicant-li contra les temples, la gola li crema. I la Rena, somrient, amb veu encara més fluixa:

—Però a mi no et serà tan fàcil liquidar-me.