SET

No es pot dir que en Gianni hagi estat acollit precisament amb entusiasme per part de la colla.

Li han fet els petons i les abraçades de rigor, això sí, i li han preguntat on s’havia ficat tots aquests anys, i com és que no havia donat senyals de vida abans, però es veia d’una hora lluny que era més per mera cortesia que no pas per interès autèntic.

En el fons, ben mirat, en Gianni no va formar mai part de la colla, realment, i si de vegades s’estava amb ells era només perquè no deixava en Matteo de petja.

La prova és que al cap de deu minuts d’haver arribat ja s’havien format els grupets de costum i en Gianni n’havia quedat al marge, ja t’espavilaràs. De fet, a en Fabio no li passa per alt que en Matteo, tot i ser qui l’ha portat i l’ha anunciat solemnement, no ha trigat gens a desempallegar-se’n.

L’Anna ha estat l’única que, al cap d’una estona, se li ha acostat a donar-li conversa.

Després, com si s’haguessin posat d’acord, s’han anat a asseure en un sofà i s’han posat a xiuxiuejar ben absorts.

En Matteo comença a adonar-se que portar en Gianni no ha estat tan bona idea com es pensava. No li agrada gens això que s’hagi apartat a xerrar amb la seva dona com si fossin íntims de tota la vida. Què es deuen estar dient?

L’Anna no acostuma a fer-ho, però quan s’hi posa és capaç de fer-te un tercer grau sense que te n’adonis. I ves que a en Gianni no se li acabi escapant sense voler res que acabi resultant perillós.

«Cinc minuts més», decideix, «i els interrompo amb qualsevol excusa».

—M’acompanyes un moment a baix, Matteo? —pregunta la Rena.

—On?

—Al garatge. S’ha acabat el beure.

S’estimaria més no bellugar-se d’allà, perquè és massa perillós deixar que l’Anna continuï parlant amb en Gianni. Però en aquell moment no se li acut cap excusa plausible. Està segur que la Rena ho ha fet expressament, de pujar només una ampolla de whisky i dues de vi. Deu haver calculat que no durarien més de mitja hora, perquè sap perfectament que els de la colla beuen fort. I a sobre el pastís que ha servit la minyona moldava tenia no sap pas què de picant que fa venir set.

L’Andrea, en Fabio i la Giulia discuteixen animadament. L’Andrea, sense que vingués a tomb, ha tret el tema del judici que ha de començar dilluns i en què en Fabio durà l’acusació. Es mostra clarament favorable a la innocència, cosa que molesta en Fabio.

—Mira, m’estimo més no parlar-ne.

—Tan segur estàs que és culpable que no en vols ni parlar? —el burxa, una mica encès, l’Andrea.

Aquell vespre no està de bon humor com de costum, més aviat sembla neguitós. Potser ell i la Rena s’han discutit abans de l’arribada dels convidats.

—Ja ho crec que n’estic segur. Però de tota manera no em sembla que sigui el moment.

—Per què no?

—Perquè m’estimo més que tot el que faig i penso com a magistrat no surti de les sales del tribunal.

—No m’has pas de revelar cap secret!

—És una qüestió de bon gust, amic meu. I de saber triar el moment.

—Però jo no sóc cap periodista que hagi d’escriure…

—Saps què? —el talla en Fabio—, si tantes ganes tens de parlar-ne, aquí et deixo la Giulia.

I gira cua.

A l’ascensor no paren de fer-se petons. Després surten al carrer, perquè el garatge és dos portals més enllà.

—Dóna’m —li diu en Matteo.

La Rena li allarga les claus, en Matteo tira la persiana metàl·lica amunt i entren al garatge, prou gros perquè hi càpiguen dos cotxes. La Rena encén el llum, li agafa les claus, torna a tirar avall la persiana fins a un pam de terra i li salta a sobre.

Tot seguit es gira i es repenja de colzes contra el capot d’un dels dos cotxes, eixarrancada.

—Què, un avançament?

L’Anna no s’aixecaria mai més d’aquell sofà i es quedaria per sempre xerrant amb en Gianni. No sap ben bé què li està preguntant, ni si segueix cap lògica, i encara menys escolta les respostes.

Però almenys així es pot abstreure i no estar pendent dels canvis que ha experimentat la sala («mira que té mal gust, la verra») i sobretot no creuar-se la mirada amb l’Andrea.

Que d’altra banda li sembla que té el mateix problema que ella, fingint aquest abrandament en la discussió que ara manté amb la Giulia.

O sigui que ell també fa el que pot per no sortir de l’enroc.

La qual cosa vol dir que és absolutament imprescindible que ells dos no tinguin cap mena de contacte.

El més mínim, per imperceptible que fos, per infinitesimal, segur que provocaria un curtcircuit devastador.

—Però com pot ser que siguis tan dràstic? —pregunta la Giulia una mica alterada.

La tossuderia innocentista de l’Andrea l’està fastiguejant força. I a més no suporta la gent que profereixen judicis basant-se només en el que han sentit dir.

—Si llegeixes els diaris o mires la tel…

La Giulia no el deixa acabar.

—Que estàs de broma? No em diguis que et deixes engalipar pels diaris?

En Matteo té por que quan tornin els demanin com és que han trigat tant. Però a l’hora de la veritat ningú sembla que s’hi hagi fixat.

D’altra banda, seria difícil que intuïssin que ell i la Rena s’han embolicat. Tot és massa recent. Ara, segur que tard o d’hora algú farà córrer una veu. Serà el moment de tallar. Massa perillós. El mes mínim esment que arribés a orelles de l’Anna…

Confia, això sí, que les primeres sospites encara trigaran a emergir i així tindrà temps de gaudir de la Rena a fons, abans no arribi l’inevitable fastig per avorriment o saturació.

Observa alleujat que ara qui fa companyia a en Gianni assegut al sofà ja no és l’Anna sinó en Fabio.

Ella ha sortit a la terrassa.

La vista de la ciutat il·luminada des d’aquell àtic és realment magnètica. Però s’està repenjada contra la paret, per la part de fora. Quan hi vivia, si estava tota sola no gosava acostar-se mai a la barana que delimita la terrassa, és massa baixa i ella té vertigen.

Mira al seu voltant. Totes les torratxes amb les plantes que tan amorosament cuidava i que florien exuberants, i que la feien estar tan cofoia («Estic feta per a la jardineria, jo!»), ja no hi són. Desaparegudes, segur que la Rena les ha llençades. La terrassa és buida, amargament desolada.

La inunda un atac de ràbia tan fort i incontrolable que li fa saltar les llàgrimes. Si pogués l’escanyaria.

En Fabio, mentre parla amb en Gianni, gira lleugerament el cap i llança un somriure a en Matteo.

És un somriure clarament de complicitat. Segur que s’ha imaginat perfectament el que acaba de passar al garatge. Tothom sap que en Fabio va estar embolicat més d’un any amb la Rena i per tant li coneix força bé usos i costums.

S’ha de preocupar? No, en Fabio és el menys xafarder de la colla, i recordar-se d’això el tranquil·litza una mica.

«Però l’Anna on és?», es demana.

A la terrassa, per força. Abans de fer-hi cap agafa un got i se l’omple. Ha de passar forçosament per davant del sofà on en Fabio i en Gianni xerren.

Just al moment de deixar-los enrere li arriba amb tota nitidesa la cua d’una pregunta que en Fabio acaba de fer a en Gianni:

—… després que es morís en Pasquale Vesuviano?

Del sobresalt es queda clavat. Fins i tot el puny de la camisa se li taca del whisky que ha sobreeixit del got. El brogit de la seva pròpia sang en ebullició no li deixa sentir la contesta d’en Gianni.

Amb un esforç aconsegueix completar les quatre passes que encara el separen dels finestrals i ateny la terrassa.

La Giulia ja n’està ben tipa, de l’Andrea. Comença a notar un formigueig a les mans. Mal senyal. Veu la moldava entrant amb una safata de gelat. Es posa dreta d’un bot.

—Vaig a buscar-ne una mica. Tu en vols?

—No —diu l’Andrea.

Però s’aixeca igualment i la segueix. La Giulia rumia com fer-s’ho per treure-se’l de sobre. S’adona que no li falta gaire per caure en un d’aquells raríssims moments que no es pot controlar. Si continua així encara és capaç de plantificar-li el gelat a la cara, a l’Andrea. I en Fabio? El veu parlant amb en Gianni. Però no el vol destorbar. Segurament s’ha decidit a esbrinar alguna cosa sobre l’assumpte d’en Pasquale Vesuviano, tal com ella mateixa li ha suggerit.

L’Anna s’adona immediatament que en Matteo està trasbalsat.

—Què et passa?

—Deixa’m en pau —li etziba ell, i continua caminant fins a repenjar-se a la barana.

Ella se’l mira bocabadada. No havia estat mai tan mal educat. El que li ha passat deu ser realment greu. I si s’ha barallat amb algú? Torna cap a dins.

Però a primer cop d’ull la situació li sembla d’allò més tranquil·la, ni rastre d’aquella mala maror que les discussions deixen surant en l’aire quan s’esvaeixen.

«Raonem amb calma», reflexiona en Matteo.

Aviat és dit. Quin motiu pot tenir en Fabio per preguntar-li a en Gianni sobre la mort d’en Pasquale? I si en Fabio estigués al corrent de les fotografies? Els delictes de pedofília prescriuen?

«Però què t’empatolles, és impossible que en sàpiga res».

Perquè si n’hagués sabut alguna cosa no s’hauria pas esperat que reaparegués en Gianni, n’hauria parlat directament amb ell. Ara…

Mira de recordar si en Fabio va conèixer en Pasquale Vesuviano a la facultat, però per més que s’hi esforça no se’n surt.

Està amarat de suor.

L’única manera de saber-ho és demanar-ho directament a en Gianni.

S’espera una mica abans de tornar a entrar, respira profundament i just quan està a punt de girar-se sent el perfum de la Rena, que se li posa tan a frec que els malucs es toquen. Però ell té el cap en una altra banda i ella se n’adona de seguida.

—Què tens?

En Matteo mira de desviar l’atenció.

—M’agradaria que no haguéssim pujat mai del garatge.

Ella, amb la protecció de la foscor, com si aquelles paraules l’haguessin incitada, aventura una mà entre la barana i el cos d’en Matteo.

—Doncs mira que a mi! —sospira.

—Val més que entrem, va —diu en Matteo tot separant-se’n—. Que si ens veuen serà pitjor.

La primera cosa que fa és mirar el sofà. Que ara és buit.

En Fabio i en Gianni han anat a buscar beure. Sense deixar de xerrar.

—Anna, vine!

És la Giulia qui la crida, mentre conversa amb l’Andrea. L’Anna voldria que se l’empassés la terra. Se’ls acosta tota rígida. L’Andrea, capcot, es contempla la punta de les sabates.

—Digues.

—No, resulta que l’Andrea em deia que…

No, no, massa a prop, no ho pot aguantar.

—Giulia, perdona, és que havia d’anar al lavabo. Ara torno.

En Matteo també va a buscar una mica més de beure. Així tindrà manera de llançar-li una mirada a en Gianni. Una mirada especial, molt concreta, de quan anaven a l’institut, i que vol dir exactament:

«Haig de parlar amb tu».

En Gianni contesta amb un moviment imperceptible de les ninetes:

«D’acord».

Que estrany que tants anys després hagin recuperat per un instant el seu llenguatge secret. En Fabio no s’ha adonat de res. En Matteo torna cap a fora.

Sense ni adonar-se’n, en comptes de fer cap al lavabo s’ha ficat passadís enllà i instintivament ha entrat a l’altre, el dels amos de casa, que té dues portes, una que dóna al passadís i l’altra a l’habitació de matrimoni.

Només d’entrar, l’embolcalla violentament una bafarada del perfum que es posa la Rena i li fa venir basques. Obre l’aixeta, s’acota a la pica per rentar-se la cara.

—Què vols? —demana en Gianni tot repenjant-se a la barana al seu costat.

—Què volia en Fabio quan t’ha demanat per en Pasquale Vesuviano? —li escup en Matteo, amb una agressivitat mal continguda.

En Gianni sembla sorprès.

—Què t’agafa, a tu, ara?

—Digues per què…

—Parlàvem dels companys de classe, i…

—No recordo que en Pasquale vingués a la nostra.

—Exacte. No era de la nostra. Però amb en Fabio es coneixien. M’ha preguntat si en sabia res i jo li he dit que era mort. No ho sabia. I res més. Estigues tranquil, res que tingui a veure amb el que tu i jo sabem.

—I no ho trobes estrany?

—El què?

—Doncs que en Fabio es recordi d’en Pasquale just ara que han aparegut aquelles fotos! No em faràs creure que és casualitat?

—És clar que sí! Què vols que sigui?

En Gianni no diu la veritat, n’està més que segur.

Quan menteix la veu li puja un quart de to.

Se’n va adonar el primer any d’universitat, una tarda que en Gianni li va dir que no es podrien veure perquè els seus pares s’havien presentat sense avisar i després va descobrir que en realitat havia quedat amb un magribí, un que feia de venedor ambulant.

No, parlaven d’en Pasquale per un altre motiu. Però no val la pena collar-lo, no creu que hagi perdut el costum de no rectificar mai res un cop ja ho ha dit.

—Què, ja puc tornar cap a dins? —demana en Gianni.

Quan encara està ajupida a la pica l’Anna sent la porta que s’obre. Deu ser la Rena. Es gira a demanar-li perdó per la intrusió i es troba l’Andrea. Es queda immòbil, amb la cara regalimant.

Ell també està paralitzat. Es miren.

L’Anna nota que les cames li fan figa i a poc a poc es plega de genolls. L’Andrea no es belluga.

—Per favor —gemega, submisa, l’Anna—. Per favor t’ho demano, vés-te’n! D’aquí, de la meva vida, vés-te’n!

L’Andrea gira cua.

En Fabio i la Rena surten a la terrassa. Parlen en veu baixa, riallers. Potser rememoren algun moment divertit de la seva relació. Van quedar amics. Quan veuen en Matteo callen.

—En què penses, tan solitari? —fa la Rena.

«Aquesta ocasió sí que no la puc deixar escapar», pensa en Matteo, fulminant.

—En no res —contesta—. Provava de recordar els nostres companys de facultat, no sé per què. Però n’hi ha que realment no n’he sabut mai més res.

Es felicita per dins. L’esca és bona, segur que en Fabio se l’empassa.

—És que érem una pila! —objecta en Fabio—. Com vols que…

—Jo recordo especialment en Giulio Piccini, que anava al nostre curs, i en Mario Lanzetta, que era d’un altre —intervé la Rena.

En Fabio i en Matteo s’intercanvien una mirada d’entesa. Si la Rena se’n recorda «especialment» és perquè se’ls va repassar tots dos.

En Matteo li dóna les gràcies mentalment perquè així pot entrar a matar.

—Aquest en Lanzetta no era amic d’un tal Pasquale… espera, com es deia de cognom?… Vitruviano?

—Vesuviano, vols dir? —pregunta en Fabio.

Se l’ha empassada!

—Exacte, això, Vesuviano.

Però en Fabio no afegeix res més.

—No ho sé si eren amics —diu la Rena—, en Vesuviano jo el vaig conèixer en una altra època i no em va agradar. Em va semblar una persona poc recomanable.

En Matteo se sobresalta. La Rena coneixia en Vesuviano? Collons, el coneixia tothom, el paio!

—Però per què t’ha vingut ara això de recordar-te… —comença a preguntar la Rena.

En Matteo la talla.

—No ho sé, potser perquè com que avui ha vingut en Gianni… I a més abans m’ha semblat sentir que en Fabio li preguntava per en Vesuviano.

Au, ja està fet. Acaba d’ensenyar la carta més alta que té. Conté la respiració en espera de la contesta d’en Fabio.

—Ai, sí —diu l’altre—. És que vaig saber casualment que es va matar d’accident i se m’ha acudit que potser en Gianni en sabia més que jo…

No, no s’hi val! Aquí hi ha una cosa que no lliga. Si en Gianni li ha dit fa un moment que en Fabio no estava al corrent de la mort d’en Pasquale! Això vol dir que és en Fabio qui no diu la veritat?

O tot és una conxorxa contra ell? Com és que l’Anna ha estat tanta estona xerrant amb en Gianni? És ella la que remena els fils de tota aquesta història?

En Gianni s’ha tancat al lavabo dels convidats i s’ha fet una ratlla amb tota la coca que li quedava. Li feia falta. No està gens segur que en Matteo s’hagi empassat l’explicació que ha embastat allà mateix. Li ha sortit espontàniament, això de no voler-lo alarmar, que no s’espantés. En Matteo sovint és impulsiu, actua sense considerar prou a fons les situacions i en aquest cas un pas en fals amb en Fabio podria ser fatal. Perquè ell també està mort de por, l’última cosa que s’esperava era que en Fabio li demanés per en Pasquale Vesuviano. Ha estat un cop tan inesperat que l’ha deixat trastornat.

Ara, però, ja es veu més lúcid i mira de reflexionar.

És molt probable que les preguntes d’en Fabio no tinguin res a veure amb la història de les fotografies. Potser al tribunal ha sentit tocar campanes de la denúncia que li va posar la germana d’en Pasquale i només el movia la curiositat. I ell, que se sent culpable, ho ha interpretat malament.

Sí, segur que és l’explicació més raonable.

Quan l’Anna torna a la sala tots estan pendents d’en Gianni, que els parla del partit pel qual es presenta a les eleccions i que ningú coneixia.

—Resumint —diu en Fabio—, que sou un subproducte del trotskisme. Em pensava que estava mort i enterrat, ja.

—Aquesta llista —remata l’Andrea— fa més nosa que servei. Només serveix per restar-li vots a l’esquerra de debò.

—Què vols dir, que nosaltres som una esquerra falsa? —replica en Gianni, picat.

Abans que l’Andrea tingui temps de contestar intervé la Rena.

—Bufa, quina llauna amb la política! Per què no ho deixeu córrer?

—Sí, té raó. Va, prou! —li fa costat la Giulia.

La Rena agafa en Gianni de bracet i se l’endú lluny de l’Andrea i en Fabio.

En Matteo ja n’està fins al capdamunt, de tot plegat. Necessita estar sol per poder rumiar tranquil·lament.

—Què, marxem? —proposa a l’Anna.

Ella se’l mira amb perplexitat. Normalment en Matteo sempre es queda fins al final.

Però accepta amb molt de gust.

Fora d’aquell malson d’una vegada.

S’acosta a la Rena, que té en Gianni agafat del braç perquè no li fugi.

—Au, Gianni, que t’he fet una pregunta!

—Sí, una pregunta estúpida. Deixa’m tranquil!

Però veient que ella no el deixa anar, exclama en veu alta, enfadat de debò:

—Ets realment una mala pècora!

Té la veu una mica pastosa. D’embriac. Potser no hauria hagut de deixar que li omplissin el got.

—Què passa? —demana l’Andrea.

Ara tots miren la Rena amb curiositat. Ella sembla molt avergonyida.

—No ho sé… només li he preguntat quin era el primer record de la seva vida i ell… No entenc per què s’ho ha pres així.

Les mirades es desplacen cap a en Gianni. Esperen una explicació. Però ell els la nega ostentosament, es furga amb poca traça una butxaca fins que troba el tabac i surt a la terrassa repenjant-se als mobles i les parets.