Va arribar el moment de fer realitat el somni de tota una vida. Vaig agafar pel coll en Jimmy Kopelowitz, el meu Jimmy, i el vaig fer pujar al Volkswagen escarabat. De bon matí, vam sortir de Durban i vam fer cap a llevant. Estava segura que ens esperava un cap de setmana inoblidable, d’aquells que s’expliquen als néts i que es converteixen en referència històrica per a una parella.
Al cap de set hores, ja havíem travessat els turons verds del Natal i érem a la frontera de Moçambic. Ens vam endinsar a pas de tortuga en terres veïnes. L’estat de la carretera ens obligava a serpentejar, tot esquivant els clots, i a aturar-nos sovint per donar monedes als infants que omplien els traus de l’asfalt a cop de pala. A en Jimmy li va semblar depriment que els nens es dediquessin als treballs públics. Jo vaig pensar que era preferible allò que no pas trobar-se’ls emboscats i amb un fusell Kalàixnikov penjat del braç.
Havíem pogut organitzar aquella escapada perquè Sud-àfrica, en els darrers anys, havia canviat molt. Els països veïns també havien canviat. Quatre o cinc anys enrera no hauríem aconseguit els visats, i encara que els haguéssim obtingut, al primer revolt de la ruta ens haurien cosit a trets. Però ara les màximes dificultats consistien a salvar els amortidors del cotxe i a establir els límits de la caritat.
A mesura que davallàvem cap a la costa, el paisatge empitjorava. El bosc tropical que ens havia envoltat a la frontera s’aclaria, fins que vam arribar a una zona on no hi quedava ni un arbre dret. Els troncs, secs i socarrats, jeien a la cuneta. Desferres de camions, bicicletes i algun tanc descansaven als marges. Els pals d’electricitat s’aguantaven tots sols, despullats de cables. El vessant sencer de la muntanya, ben bé fins al nivell del mar, era poc més que un ermot de garriga i matolls.
Jo ho tenia molt clar, que allò era culpa dels meus compatriotes blancs. Des de petita havia denunciat els excessos de la guerra. Havia participat en manifestacions i fins i tot havia redactat algun article contra el militarisme del seu govern. Així i tot, em sobtava veure els efectes reals d’allò sobre el terreny.
En Jimmy era diferent, és clar. La seva dèria era l’esport, i entre cop de rem i cop de rem no s’havia aturat gaire a pensar en política. Potser per això m’agradava tant: perquè em treia del meu cau de conspiradors esquerranosos i em feia respirar aires d’indiferència. Es clar que com els contactes moçambiquesos, els que ens havíem de trobar a la capital, eren coneguts seus, va confessar que, en veure aquell desastre de país, li entrava un patiment i una pena immensos pels seus amics.
Ens vam plantar a Maputo en dues hores i vam esperar-nos, tal com havíem quedat, a l’esplanada del Palau Presidencial. Els primers cinc minuts d’espera van resultar agradosos. El sol es ponia, i una marinada càlida omplia l’aire de salabror. La ciutat respirava una calma desinhibida, amb gent de totes les edats que passejava riallera sota els plataners. Al cap de mitja hora, un policia d’uniforme blanc ens va fer bellugar el cotxe; ens va indicar amb un guant immaculat la cantonada del davant, on —va assegurar— no crearíem problemes de seguretat. Vint minuts més tard, un altre vigilant ens va fer fora i ens va engegar cap a la cantonada on érem abans.
La comèdia es va allargar dues o tres hores, de cantonada a cantonada. A la fi, quan ja s’havia fet negra nit i estàvem a punt de marxar, un Toyota Sedan es va aproximar i va fer xisclar els frens davant nostre. La porta es va obrir; va sortir-ne un individu alt i ben plantat, d’una quarantena d’anys, amb aires d’executiu. Portava un blazer blau marí, tallat a mida, i una corbata vermella. Esgrimia un somriure impecable. Va allargar la mà cap a en Jimmy.
—Hola, Kopelowitz, com anem?
—Bé, bé. Et presento la meva companya, la Laura. Laura, et presento l’Alvarinho Mangoma.
L’Alvarinho no es va excusar pel retard. Va oferir-me el braç i em va acompanyar fins al seu cotxe. Va saltar al seient del conductor, va esperar que en Jimmy es posés al volant del Volkswagen i va esmunyir-se tot derrapant per una de les avingudes que sortien de l’esplanada. Dos carrers més enllà va fer un cop de volant i va pujar a la vorera. Aquell era l’hotel que ens havia reservat per a la nostra primera nit moçambiquesa.
A la recepció, ningú no havia previst la nostra arribada. La reserva no constava als seus registres. L’Alvarinho va fer el posat d’ofès i va insistir que no es mouria d’allà fins que tinguéssim una cambra. Va quedar-se plantat davant del taulell, ara mut i ara vociferant, i de tant en tant es girava per oferir-nos versions adaptades de la conversa, en anglès. Jo li deia que no s’amoïnés, que de tota manera aquell lloc era massa car i que ja en trobaríem un altre per passar la nit. L’home no m’escoltava; m’assegurava que no calia preocupar-se de res, i que tot era un error dels incompetents de l’hotel.
La demostració de força va donar els seus fruits. El recepcionista va reflexionar, va recordar que tenien una reserva sense confirmar, i que per una nit ho podien resoldre. L’Alvarinho li va agafar les claus de la mà, les va passar a en Jimmy i va desaparèixer a corre-cuita, al·legant que encara tenia un parell de reunions de treball. Va citar-nos l’endemà a les deu en punt del matí.
Vam aprofitar per pujar a l’habitació, dutxar-nos i comptar els diners que dúiem a sobre. L’estada d’una sola nit en aquell establiment ja se’ns emportava la meitat del pressupost, però vam acordar que no era cosa de contrariar el pobre Alvarinho, i que de tota manera un bon descans ens aniria de meravella, per arrencar amb bon peu l’aventura. Vam acabar de pentinar-nos i en-clenxinar-nos, doncs, i vam sortir a prendre la fresca.
Els aires de l’Índic ens van rebre tan bon punt vam travessar la portalada. A fora, grupets de persones s’aplegaven al jardí, en una dotzena de taules de ferro forjat que dormien damunt la gespa. Vam començar a preguntar si algú ens podia fer canvi de moneda. Vam rebre una colla de mirades despectives i fins i tot alguna amonestació verbal, fins que un predicador elegantíssim va accedir a fer-nos el canvi negre. Després vam saber que era el nunci papal. El seu sentit de la caritat va permetre que sortíssim al carrer amb un feix de dos pams i mig de bitllets.
Vam anar a sopar a una de les terrasses del centre, un local farcit de cooperants i diplomàtics. Vam fer-la petar amb tres funcionaris de l’Organització Mundial de la Salut que tenien uns jeeps immaculadament blancs aparcats a la vorera. Vam parlar de la guerra, del clima de distensió actual, de política africana i de les platges de Durban. El pollastre Piri-piri era de primera, malgrat l’excés de salsa picant. La cervesa, d’importació, ens va sortir més cara que la resta de l’àpat. Prop de la mitjanit, en Jimmy em va agafar per la cintura, vam acomiadar-nos dels contertulians i vam tornar a l’hotel. Érem a Maputo, en aquell bocí del tròpic que tant havíem cobejat.
L’endemà vam baixar a la recepció a les deu en punt. Jo vaig anar a comprar el diari. No vaig trobar res en anglès, i em vaig haver de conformar amb una espècie de full dominical en portuguès, farcit de fotos oficials i de titulars sobre el president Chissano. Aviat el vam tenir vist. Després, per matar el temps, en Jimmy em va explicar com havia conegut l’Alvarinho. L’anècdota era graciosa: ell havia anat a un campionat de rem a Richard’s Bay, amb la selecció sud-africana, i allà s’havia trobat l’equip moçambiquès. En un entrenament, la canoa dels rivals havia fet aigües, i el remer Kopelowitz havia intercedit per deixar-los temporalment una barca. Mangoma era el president de la Federació moçambiquesa, i havia quedat impressionat pel gest del jove esportista.
Van fer certa amistat. Van sortir plegats un parell de nits, van fer l’animal, i van compartir diverses rondes de cervesa. A en Jimmy el va impressionar aquell personatge autoritari i afable, que portava els seus atletes amb disciplina militar i amb un punt de paternalisme. A Durban no era corrent ensopegar amb un negre que hagués corregut tant de món, que parlés amb fluïdesa tants idiomes i que actués amb tanta seguretat. Abans de marxar, l’Alvarinho li va confessar que gràcies a ell havia canviat radicalment la idea que tenia sobre els blancs sud-africans. El va animar a visitar-lo a Maputo, i, al cap d’uns mesos, dit i fet. Mentrestant, és clar, jo havia aparegut en escena, i m’hi havia apuntat.
L’espera s’allargava, i vam esgotar la conversa. Al jardí de l’hotel només hi quedaven els jardiners, que segaven, a ritme consirós, la gespa. Els alts funcionaris de les agències internacionals s’havien afartat de mandrejar sota el sol de migdia, i havien fugit cap a les seves oficines amb aire condicionat. Les cadires de ferro forjat se’ns clavaven a les costelles. Em vaig entretenir a renegar i ridiculitzar l’Alvarinho. En Jimmy es va esforçar, sense gaire èxit, a especular sobre el motiu del retard.
Cap a quarts de dues, incapaços d’entendre un retard tan descomunal, vam aixecar-nos i vam travessar el jardí, decidits a omplir l’estómac. Passada la reixa del carrer, vam advertir un Volvo gris metal·litzat que s’acostava a tota velocitat. Era ell. L’Alvarinho va baixar amb un somriure indecent. Anava disfressat de yuppie, amb un conjunt color crema acabat de planxar i una corbata de to lleugerament més fosc. El contrapunt l’oferien unes vambes de bàsquet últim model.
—Ens pensàvem que t’havies oblidat de nosaltres.
L’home va esclafir a riure, com si el retret no tingués cap importància. Ens va convidar a pujar al vehicle. En cinc minuts de trajecte, tot escoltant les seves explicacions, vam poder esbrinar que l’individu portava la Federació de rem, era director d’un taller mecànic a l’aeroport, tenia una agència d’exportació de mà d’obra a les mines del Transvaal, i compaginava tot això amb un càrrec de responsabilitat al Ministeri de Treball. Era evident que no donava l’abast. El prodigi era que només hagués arribat tres hores i mitja tard a la cita.
Abans d’anar a dinar, vam fer una mica de temps al Museu de la Revolució. L’edifici era tancat, però el nostre amfitrió va amenaçar i esbroncar el porter, sense escoltar les meves protestes, fins que ens va obrir la porta. Vam poder fer una visita privada. Les sales eren plenes de fotos històriques d’Eduardo Mondlane i de Samora Machel, i els espais buits eren aprofitats per penjar-hi cartells vistosos o consignes dels líders màrtirs, com ara Maturidade e Renovaçao. Els soldats portuguesos apareixien sempre bruts i suats, l’expressió agra i cansada.
Vaig mirar d’interrogar l’Alvarinho sobre la seva participació en les revoltes. Ell evadia les preguntes, i es mirava els plafons en silenci i a distància, com si tot allò no tingués res a veure amb el seu passat. Finalment, va respondre de forma lacònica que l’únic que recordava de la revolució era que Machel i els seus homes havien entrat a la capital quan ell tenia divuit anys. Era massa jove per combatre, i a més la retòrica socialista no l’havia interessat mai. Un havia de ser realista. Això sí, els portuguesos havien estat uns grandíssims fills de puta. Especialment aquells que ara tornaven al país, després de dues dècades, a reclamar les propietats que havien abandonat en desbandada.
Vam tornar al cotxe —més espaiós que el del dia anterior— i vam dirigir-nos en silenci cap a l’aeroport. L’home va insistir que volia oferir-nos un dinar a l’empresa. Jo vaig pensar que seria interessant barrejar-se amb els treballadors, i en Jimmy tenia fiblades a l’estómac, de manera que tant li feia amb qui compartíssim taula, si la taula era prou assortida.
A l’entrada, va rebre’ns un xicot jove, que en Jimmy va reconèixer com un dels remers que havia competit a Richard’s Bay. El va abraçar efusivament. Vam entrar plegats al taller, que era una planta industrial moderna i ben cuidada Abans de menjar, vam visitar la fàbrica. Sorprenentment, no hi havia ni un sol avió, ni tampoc gaires obrers. Vam passar al menjador col·lectiu, una sala àmplia plena de taules i cadires, amb una falç i un martell pintats a la paret del fons.
Vaig quedar garratibada en comprovar que la comitiva no s’aturaria en aquell punt; l’Alvarinho ens va empènyer cap a la propera sala, després cap a una altra i una altra… cada una més insulsa que l’anterior. Eren quarts de quatre quan vam pujar al pis superior i vam entrar als despatxos d’administració. Allà s’hi advertia un cert moviment. A la sala d’espera, una parella de ve-llets esparracats es van alçar quan van veure entrar el director, i li van fer una reverència ostensible. El senyor Mangoma els va mirar de reüll. Sense alentir el pas, va parlar a cau d’orella amb el jove remer moçambiquès, i vam seguir corredor enllà.
Vam entrar a la sala de juntes. Dos homes grassos seien a l’extrem d’una taula llarga, sota el retrat del president Chissano. Els dos personatges van aixecar-se amb dificultat, van aguantar-se els ventres prominents i es van abraçar a l’Alvarinho. Ell ens els va presentar, i a continuació van tancar-se tots tres al despatx de direcció. Em vaig girar cap al jove moçambiquès.
—Què passa, ara?
—El llicenciat Mangoma ha de parlar de negocis amb els senyors.
—I els vellets?
—Quins vellets?
—Els de la sala d’espera.
—Ah! Els pagesos… Volen cobrar. Diuen que fa tres mesos que no cobren.
—I què hi diu, l’Alvarinho?
—Res. Que la paciència és una gran virtut.
Vam seure, resignats, al sofà de vímet que hi havia a l’altra banda de la gran taula. Aviat van aparèixer uns criats de blanc, que es miraven la taula des de tots els angles, ens saludaven amb un somriure i tornaven a marxar. Finalment, un dels empleats va sortir amb unes estovalles, i amb parsimònia teatral les va col·locar damunt la taula. Al cap de poc, un altre va sortir i va retirar les estovalles. Va tornar a comparèixer el primer, i amb idèntica lentitud va col·locar un joc d’estovalles diferent. En Jimmy es va palpar l’estómac i es va humitejar els llavis amb la llengua.
Els criats van començar a parar taula. A cada viatge, treien un cobert o un plat, i el dipositaven cerimoniosa-ment a la taula. Jo vaig optar per sospirar ostensiblement, posar-me dreta i fer la sala amunt i avall diverses vegades. Els servents van treure dues safates d’amanida i una de pollastre Piri-piri. M’ho vaig mirar de lluny i de prop, i vaig atansar-hi el nas. Feia bon aspecte. De mica en mica, la paradeta millorava. Van arribar l’aigua, el vi i les patates fregides. La taula era parada per a cinc: em vaig preguntar qui seria el cinquè comensal. En qualsevol cas, semblava tot a punt. Però el mestre no es dignava a sortir.
A les cinc tocades, els tres homes de negocis van fer acte de presència. Tots reien sorollosament: semblava que havien enllestit l’operació amb èxit. L’Alvarinho es va situar com a cap de taula, va fer seure els dos panxuts, i ens va indicar les posicions a nosaltres dos. Un cop entaulats, va despatxar el noi jove. Ens vam quedar de pedra; si no hi havia ningú més, era obvi que els negocis els podien haver fet a taula. Nosaltres no pescàvem ni una paraula de portuguès. Vam protestar que volíem menjar amb el xicot. L’Alvarinho s’hi va negar rotundament. Va cridar els criats perquè ens servissin.
Quan els plats van ser servits, tots vam abraonar-nos-hi al damunt, excepte l’Alvarinho, que s’ho va mirar i remirar fins que, amb certa desgana, va clavar queixalada al pollastre. De sobte, va fer un bot al seient i va expulsar la carn a escopinades.
—Això és una merda! —Va fer venir el cuiner i li va engegar quatre insults. Després va adreçar-se als convidats, primer en portuguès i tot seguit en anglès—: Quantes vegades he dit a aquests inútils que el menjar s’ha de portar calent… Això fred no val res! —Va llençar el tovalló, va posar-se dret i va donar per acabat l’àpat. Els homes grassos el van seguir. En Jimmy va engrapar una pila de patates fregides i se les va embotir a la boca.
Vam passar a corre-cuita per davant del matrimoni d’ancians, que encara s’esperaven a la sala amb posat compungit. Vam baixar fins al cotxe, on l’Alvarinho es va acomiadar dels dos comerciants grassos. Allà mateix se’ns va afegir el remer, que s’havia entretingut a picar còdols amb una branca d’acàcia. Sense dir ni un mot, els quatre de la comitiva ens vam ficar al Volvo metal·litzat i vam tornar cap al centre de la ciutat.
Vam fer una visita ràpida, sense baixar del vehicle, als punts de màxim interès historicomonumental: el Ministeri d’Afers Estrangers, el Ministeri de Treball, el Ministeri d’Hisenda, la Vicepresidència segona, l’ambaixada de Portugal i l’Estadi Popular de Maputo. A nosaltres ens van semblar edificis més aviat anònims i desafortunats, però els nostres amfitrions n’estaven visiblement orgullosos. Tot seguit, i a petició meva, vam fer una marrada —motoritzada, és clar— per l’antic barri residencial dels colonials.
L’Alvarinho va desfogar-se a gust contra els antics amos del país. A la vista d’unes mansions confortables, però que a Sud-àfrica haurien passat per modestes torres d’estiueig, l’individu va recalcar les inclinacions racistes i les ínfules de superioritat dels vells ocupants. Davant aquella evidència, era més que obvi l’origen de tant d’odi i ressentiment dels africans contra aquells dèspotes cabrits.
El que jo vaig trobar més interessant, però, va ser la transformació dels xalets en vivendes de refugiats i camperols desplaçats per la guerra civil. En una sola casa s’hi havien arribat a encabir fins a sis o set famílies. Les balconades es veien partides per la meitat, i ocupades a vessar per roba estesa. Els porxos d’entrada, coberts d’uralita, ampliaven la capacitat dels edificis. Els jardinets eren abandonats i, en molts casos, acollien un parell de construccions improvisades on s’amuntegaven regiments d’infants i algun adult.
Vam sortir de la ciutat per la carretera de la platja, cap al nord. Al cap d’uns minuts vam arribar a Costa do Sol, on un hotelet havia resistit les vicissituds de la guerra. Començava a fosquejar, i els mosquits atacaven en formació d’esquadra. Una senyora ja gran va sortir a rebre’ns i ens va convidar a cervesa. La dona, d’ascendència grega, era un dels pocs europeus que havia ignorat l’èxode massiu del setanta-cinc. Ens va comentar que havia viscut uns anys desastrosos, i que fins feia ben poc no havia remuntat el negoci. Ara, al vespre, servia marisc i fruita tropical als cooperants, i els caps de setmana organitzava unes sessions de jazz cada cop més populars.
L Alvarinho va aprofitar novament per pontificar sobre els portuguesos. Si els poca-soltes no haguessin fugit esperitats, ara estarien en condicions de rellançar els negocis. Nosaltres vam assentir, més aviat d’ofici, però la senyora va refutar l’argument. Ella no s’havia quedat per demostrar res, sinó simplement perquè no tenia parents a Atenes o a Johannesburg. Si pogués tornar a començar no cauria en el mateix error. Les tribulacions no havien valgut la pena. Allò havia estat, i encara era, un desastre absolut.
Vam demanar una habitació a la pensió, tot i les reserves dels nostres acompanyants. Certament, el nivell d’hostaleria era molt bàsic, però el menjar era de primera i els preus no podien comparar-se amb els de l’altre hotel. A més l’emplaçament era solitari, quasi idíl·lic: des de la finestra de la cambra podíem admirar la mar entre fulles de palmera i sentir les onades calmoses de l’oceà. Estava decidit: aniríem a buscar l’escarabat i faríem nit a Costa do Sol.
Vam pujar al cotxe i vam tornar a la carretera. Mentre l’Alvarinho esquivava els sots de l’asfalt, discutíem animadament sobre les virtuts i els defectes del capitalisme. Jo i l’Alvarinho, és clar. En Jimmy roncava a plens pulmons i el jove acompanyant moçambiquès no feia altra cosa que somriure. L’Alvarinho va fer-s’ho venir bé, en un tombant de la conversa, per convidar-me a casa seva. Jo vaig acceptar encantada, sempre que hi anéssim tots quatre. Si li convenia, fins i tot ens hi podíem deixar caure en arribar a Maputo.
La casa era al cor del barri de les ambaixades. Era una vivenda unifamiliar, d’una sola planta, moderna i funcional. Vam arrencar en Jimmy del seient i vam entrar a l’interior. La sala, plena de trofeus, no semblava habitada: el sofà, cobert amb una funda de plàstic transparent, estava encarat a la televisió i el vídeo. L’amo es va posar còmode a un extrem del sofà, va fer-nos seure i va ordenar al noi que ens portés quatre copes de xerès. Vam brindar a la salut dels esportistes. Després l’home va engegar la pantalla, a temps per connectar amb el noticiari sud-africà.
Vaig proposar d’anar a la Fira popular de Maputo, i en Jimmy se m’hi va afegir de gust. Uns amics que tenien món li havien comentat que allà hi podríem trobar cervesa del país i unes broquetes delicioses. L’Alvarinho va negar-s’hi en rodó: no volia barrejar-se amb putes i bordegassos. Va anunciar que ens portaria als locals més selectes de la ciutat. Ens vam mirar i vam arronsar les espatlles. Ja menjaríem més tard.
Vam pujar altra vegada al Volvo, doncs, i vam anar cap al pub Cheikh, un soterrani obscur on s’aplegava la flor i nata del jovent moçambiquès. Els empleats anaven de vint-i-un botó, i els clients vestien a la darrera moda europea. L’Alvarinho semblava trobar-s’hi com a casa: repartia abraçades i petons a dojo, i parlava amb els seus compatriotes indistintament en portuguès, francès o anglès. Va treure’m a ballar, però me’n vaig desfer educadament quan vaig comprovar que l’home havia perdut el control de les mans. Vam demanar una ronda de cervesa d’importació, i vam suportar els ritmes repetitius de la música disco fins que la vam avorrir. Al cap de poc vam exigir un canvi d’aires.
A la sortida, uns nens van oferir-nos cigarretes i van proposar-nos de rentar el cotxe. L’Alvarinho els va espantar amb un parell de clatellades sonores. Nosaltres, veient que la nostra darrera nit a Maputo podia degenerar en un espectacle d’escenes abusives, vam suplicar que ens deixessin a l’hotel de la nit anterior. Volíem recollir l’equipatge i carregar-lo a l’escarabat. A partir d’allà, vam suggerir, podíem continuar el circuit en cotxes separats. L’Alvarinho va dubtar un moment, però a la fi hi va accedir.
Vam baixar a la cantonada de l’hotel, a una vintena de metres de la reixa del jardí. Abans d’entrar, ens va interpel·lar un desconegut que va voler encaixar la mà d’en Jimmy i que va interessar-se per la seva salut. Jo vaig explicar-li que segurament s’equivocava de persona, però l’individu va insistir a fer-nos saber qui era i de què ens recordava. No havia passat ni mig minut que va aparèixer l’Alvarinho fet una fera.
—Què vol aquest desgraciat?
—No res —va tranquil·litzar-lo en Jimmy—, el company diu que ens recorda de la duana, que era el gendarme que ens va estampar el segell d’entrada. Ens explica que s’ha quedat penjat a Maputo, i que necessita cent mil daixonses per a benzina.
—El problema —vaig dir-li a cau d’orella al nostre amfitrió— és que vam entrar al país amb un cotxe sense els papers en ordre. No està gaire clar, però jo juraria que ens vol fer xantatge.
—A quina frontera —va preguntar-li directament l’Alvarinho, en anglès, al suposat policia— dius que vas deixar passar els meus amics?
—A l’aeroport, naturalment. —El dissortat embaucador va contemplar-nos de fit a fit, i va endevinar de seguida que alguna cosa no rutllava.
L’Alvarinho va agafar el personatge per la solapa, el va sacsejar amb força i va escopir-li arran de nas tots els insults que se li van acudir. Vaig entendre que li deia bandit i fill de puta, però no vaig poder seguir gran cosa més. Els dos homes van quedar enxarxats en un embolic de cops de puny i estrips de roba, i en Jimmy va haver d’intervenir per separar-los. Mentre jo m’enduia l’impostor a una distància prudencial, en Jimmy va contenir amb el cos el seu suposat protector, rebent de passada un parell de coces al vol.
L’Alvarinho no es va calmar fins que l’espontani es va haver fos en la distància. Vam acompanyar-lo fins al cotxe i el vam convèncer que s’hi esperés a dins amb l’altre xicot, el remer. Vam anar a la recepció, vam recollir l’equipatge i vam liquidar la factura. Tot seguit vam col·locar les bosses al maleter i vam sortir, motoritzats, per la porta de l’aparcament. Quan vam arribar a la cantonada, ens va sorprendre de no trobar-hi ni rastre del Volvo metal·litzat. El jove ens esperava, tot sol, assegut a la reixa.
Vam fer pujar el remer, del qual encara desconeixíem el nom, i li vam demanar que ens guiés fins a la Fira popular. Vam sortir dels barris bons i ens vam acostar al port. Al cap d’uns minuts vam trobar-nos enmig d’un descampat ple de vehicles tronats, on vam aparcar l’escarabat. Tots tres vam continuar a peu fins a un nucli animat de barracons, que emetia efluvis de fritura i sons de música rítmica. No vam piular fins haver-nos acomodat en una taula, amb una gerra de cervesa i dos parells de broquetes cadascun.
—Què ha passat?
—El llicenciat Mangoma ha recordat que tenia feina urgent al taller.
—No ho entenc —va observar en Jimmy—; una reunió de treball a quarts d’onze del vespre?
—Potser —vaig afegir, amb un punt de sornegueria— ha anat a resoldre el tema dels dos vellets que s’esperaven des del matí.
L’amic anodí es va buidar a la boca, amb una destresa excepcional, un enfilall sencer de carn:
—Hmmm…, és el que li he preguntat jo, però hmmm… el llicenciat… m’ha dit que no, i que hmmm…
—No ens ho diguis, ja ho sabem —vaig interrompre’l—; l’Alvarinho t’ha contestat —vaig mirar el meu company, i en un accés de complicitat vam declamar tots dos alhora— que la paciència és una gran virtut!
Vam menjar, vam beure i vam riure a cor què vols fins ben entrada la matinada. En Jimmy i jo sabíem que tornaríem més desconcertats, però també més madurs i serens, d’aquella escapada a Maputo. Calmosament, sense pressa, la brisa incerta de l’Indic ens ho presagiava.