L’avi Xankra era assegut a la seva cadira del jardí, la que sempre feia servir per dominar el carrer amb la vista. S’hi havia arribat a passar hores, en aquella cadira, saludant els amics i veient passar els forasters, o simplement fent la becaina mentre l’àvia fregia samooses per sopar. Aquell dia, l’avi no somreia als visitants, però tampoc no dormia: amagava el cap entre les mans, vinclat cap endavant, i de tant en tant picava amb els peus a terra. Portava els bombatxos clars, els de sempre, però tacats de cendra. La camisa, arromangada, deixava al descobert uns braços de venes botides, coberts de sang i pols. La cadira era tot el que s’havia salvat de la crema. Va ser un impacte veure plorar el meu avi i amic. El pare em va portar fins on era el vell, li va posar la mà a l’espatlla i va deixar que m’abracés. L’home em va agafar ben fort i, sense aixecar la mirada, va assenyalar cap enrera. Allà, entre la runa fumejant, els oncles remenaven per mirar de rescatar algun objecte; el meu pare s’hi va acostar, tot encaixant mans i oferint paraules de consol. A l’altre extrem, on hi havia hagut la cuina, l’àvia plorava a plens pulmons i s’estirava el sari. La mare i la tieta li acaronaven els cabells i donaven explicacions a la rotllana de veïnes que s’havien aplegat al seu voltant.

Mig barri de Phoenix havia estat consumit per les flames. La nostra família havia estat de les afortunades, perquè no havíem hagut d’enterrar ningú. Però, als meus onze anys, la catàstrofe apareixia com la pitjor injustícia. Aquell ancià que m’estrenyia contra el seu pit, el més alegre i bondadós dels homes, no es mereixia tal càstig. Em vaig encendre per dins. Em va embargar un odi intens cap als responsables de la tragèdia, una necessitat imperiosa de venjar la desgràcia de l’avi Xankra. Vaig reprimir les llàgrimes, tal i com m’havien ensenyat que havien de fer els homes, i vaig jurar que no descansaria fins a trobar els culpables.

—Han estat els zulus, oi Baba? Han estat ells?

—No, fill, ha estat el nostre karma. Mai no hauríem d’haver abandonat Kantxipuram. Va ser un error venir a Sud-àfrica.

I va ser aleshores, aferrat al seu cos escardalenc, quan vaig escoltar el que havia disposat per a mi. Impressionat, no vaig fer altra cosa que escoltar i assentir amb el cap. I, finalment, va ser allí que li vaig fer la promesa solemne.

Estic segur que jo, George Naidoo, hauria estat ben poca cosa sense el meu avi. Per començar, gràcies a ell sóc en aquest món. Però li dec molt més que això. Li dec les tones i tones de sucre que amb els seus braços, i els dels seus companys, han portat la prosperitat als turons verds del Natal. Li dec l’esperit abnegat i l’amor al treball que, en la pitjor adversitat, ens ha permès sortir del pou de la misèria. I, sobretot, li dec la fidelitat a un passat que ens ha consolat en el present atribolat i que ens ha guiat cap a un futur més digne.

Qui era el meu avi? En Moosa Xankra era, de jove, un de tants pagesos del Tamil Nadu. Als afores de la ciutat de Kantxipuram tenia arrendat un tros de terra, que amb l’ajuda de la meva àvia i d’un bou feien germinar dos cops l’any. Fins que van arribar els terribles mon-sons del 1899, llavors ho van perdre tot i van haver de pujar a Bombai a refer la seva vida. Aleshores ja tenien dos infants, un d’ells la meva mare, però després de passar gana i aguantar pluja a la intempèrie, l’home no van tenir més remei que deixar la dona i les criatures amb uns parents i salpar cap a Durban.

Els primers anys en terra estranya no van ser fàcils. Va haver de suar com un animal, a les plantacions i al ferrocarril, abans de reunir uns quants estalvis. Gràcies a l’ajuda d’en Mohandas, un advocat jove i brillant de Gujarat que havia conegut al vaixell, i que després faria parlar molt, va poder arranjar els papers per recuperar els seus éssers estimats. Un bon dia, es va plantar al moll de Durban, cobert de les millors sedes i els millors brocats, i va esperar el vapor de Bombai. Els primers passatgers que en van baixar, literalment empesos escales avall per un grum, eren dos infants esporuguits, coberts amb quatre parracs bruts: el meu oncle i la meva mare. Darrera baixava l’àvia, sepultada sota uns farcells enormes.

Després van anar passant els anys, i les privacions van continuar, però si més no la família tornava a estar unida. Van venir quatre infants més, dels quals un va morir abans de complir l’any. L’avi, marcat per l’experiència de l’emigració, i sobretot per l’abandó temporal de la família, es va abocar en cos i ànima a la seva descendència —quatre nens i una nena—. Va trencar-se l’esquena per protegir la dona i els petits, per crear un coixí de normalitat i una bombolla d’il·lusió que estalviés patiments als seus. Va treballar de sol a sol, com un esclau, a les plantacions del voltant. Renunciava als vicis de la majoria d’homes: no fumava, no bevia, no anava amb dones.

De l’escassa setmanada que esgarrapava als grangers blancs, en destinava la major part al benestar de la família. A part de la bestreta que li exigien a totes les plantacions, i que els permetia dormir sota cobert, els diners servien per al menjar i la roba. Encara no entenc com, a més d’assegurar les necessitats vitals de la família, va poder estalviar per a dues coses que ell considerava essencials: el dot de la meva mare i el capital que pogués permetre-li, al cap d’un temps, establir-se pel seu compte. El cert és que, pocs anys després d’arribar a Àfrica, va aconseguir comprar un modest terreny a la barriada de Phoenix, prop de Durban.

Amb l’ajuda dels meus oncles, i d’alguns amics, va bastir en aquell trosset de terra la seva primera casa. Al principi, allò no era gaire més que una barraca, aguantada amb quatre troncs i arrebossada de planxes de no llauna o de fullola sobrant. Però, de mica en mica, l’habitatge es va anar eixamplant. Primer, una construcció precària va servir per engegar la botiga de teles i el magatzem que Moosa sempre havia somniat obrir. Després, una primera extensió de totxo i uralita es va convertir, al darrera, en el dormitori de la parella. Segons l’àvia Xankra, els va costar molt habituar-se a la priva-citat retrobada d’aquella suite matrimonial: tots els fills els havien fet en cases d’una sola estança, i quan ja no calia fabricar-ne més, es trobaven amb aquella àmplia cambra per a ells sols.

Tot seguit, van venir la cuina, la resta de les habitacions i la magnífica porxada que feia d’aquella casa una de les més cobejades de Phoenix. Els meus primers records em transporten a una torreta més aviat humil, amb un cert aire d’improvisació, però que en el marc d’aquella barriada miserable em semblava el més luxós dels palaus de Rajputana. Fou aquella petita joia de l’arquitectura, aquell monument a la perseverança i a l’estimació, el que va quedar reduït a cendres en un funest matí de gener de l’any 1949.

Val a dir que, abans de la desgràcia, la casa familiar dels Xankra havia estat durant molt temps una veritable desfilada d’alegries. Al llarg de l’any, l’avi s’entossudia a ensenyar les danses del Ràmàyana als joves del veïnat. Quan arribava la celebració del Pongal, cap al desembre, la cuina feia olor de comí i safrà, la sala era perfumada amb encens i el jardí s’omplia de colors. La gresca era tan sonada, que alguna vegada havien baixat de Johannesburg tres o quatre carros plens de tàmils.

És clar que, pel que diuen, l’ocasió més memorable de totes, la festa de les festes, havia estat l’enllaç nupcial de la meva mare. Després de molt remenar entre els fadrins de la zona, el tenaç Moosa havia localitzat un jove ben plantat de la mateixa casta, en Thambi Naidoo. Els Xankra i els Naidoo havien negociat sense interrupció durant tres dies. Finalment, s’havien posat d’acord, havien satisfet el dot i la parella s’havia unit en una espectacular cerimònia, on no hi havien faltat ni les obligades exquisideses de curri masala ni les garlandes de flors. El meu pare tenia divuit anys i la meva mare acabava de complir els quinze.

Però tornem al meu avi i al pacte que havíem segellat entre ell i jo. Tothom sabia que els casoris eren cosa de les famílies, i en concret dels pares de família. Els joves hi tenien ben poc a dir: els mancava el necessari judici i, sobretot, el capital per satisfer les costoses operacions que acompanyaven qualsevol aparellament. No em va estranyar gens, per tant, que la meva opinió fos simple anècdota en un tema que havia de marcar la meva vida. Sempre s’havia fet igual: els grans proposaven i els grans disposaven. Als onze anys, jo no podia fer altra cosa que assentir, deixar passar el temps i esperar a tenir edat per consumar l’aliança.

Tampoc no em va sorprendre que el responsable del tema fos l’avi. Ell era un personatge respectat i admirat, amb un gran sentit de la justícia. Havia estat amic d’en Mohandas, havia fet molt per al nostre poble, havia arranjat les núpcies dels seus propis fills i de molts altres joves del barri. Era, en resum, un patriarca, venerat portes endins i portes enfora. Mai no havia fet mal a ningú, i res no em podia fer sospitar que volgués perjudicar-me a mi —el seu nét preferit—. Ell sabia el que em convenia: i si entenia que allò calia mantenir-ho en secret, jo guardaria la promesa com el tresor més preuat.

Val a dir que l’elecció d’una nena desconeguda i remota em resultava molt intrigant. Que potser no hi havia núvies prou bones, a Phoenix? La idea de fer una prometença amb una pubilla de Madràs, a un oceà de distància, em despertava una angoixa terrible. Un munt de pors i dubtes em rondaven el cap. Com seria la meva futura esposa? Voldria venir a viure amb mi? Sabria fer el curri com el feien l’àvia o la mare? M’hauria d’embarcar jo i anar a casa seva, a aquell país de mel i aromes que sempre sortia a les rondalles de l’avi? Vindrien amb mi els pares, els amics, el vell Moosa? I, sobretot: aquella nena, aquella espècie de princesa exòtica, sabria jugar a la caça del lleó, el meu joc predilecte?

Naturalment, em vaig empassar els temors com m’havia empassat les llàgrimes. El meu ídol d’infància acabava de perdre-ho tot, i en aquell moment necessitava el meu suport. Vaig dir-li que sí, que faria tot el que em digués i cent vegades més: que no plorés, que jo m’ocuparia d’ell i de l’àvia, que jo ja era un home, però si us plau que no plorés. Em tremolaven les cames, i malgrat tot em sentia fort. Per primer cop, vaig saber el que després confirmaria al llarg d’una vida: el meu orgull era molt més poderós que la meva covardia —i de poruc, jo n’era i encara en sóc un bon tros—. Em sentia el personatge més important del món, i això m’omplia de vanitat.

Vaig prometre al vell Xankra que faria el que em manava. Seria més intrèpid que Rama, més seductor que Krixna, més savi que Ganesh: costés el que costés, compliria el pacte. L’home es va eixugar els plors i em va fer un petó a cada galta, segellant així el nostre jurament clandestí.

A casa dels Xankra s’hi havien celebrat reunions d’una naturalesa ben particular. Quan es va inaugurar la botiga, l’avi va rebre visita dels notables del barri: comerciants, mestres i doctors que es van donar cita al local, com per acollir el nouvingut al cercle més selecte de la comunitat índia. A partir d’aquell dia, van quedar que cada dijous hi tornarien per fer-la petar. Un cop a la setmana, doncs, en Moosa se sentia honorat d’obrir les portes a la flor i nata de Phoenix. Parlaven de negocis, recordaven el seu país i s’embrancaven en apassionades discussions sobre els interessos de la seva gent en terra forana.

El jove Mohandas, el lletrat que tant l’havia ajudat a recuperar la família, era l’estrella d’aquells encontres. La seva eloqüència, el seu seny i la seva entrega no tenien parangó. Era noble i abnegat, però alhora prudent i sagaç. Sempre deia que la violència no servia per res, i que calia lluitar amb el cap. No hi havia llei humana que pogués resistir-se a la voluntat pacífica d’una gent perseverant i organitzada. Quan un bon dia va proposar engegar una associació de defensa índia, el grup en bloc s’hi va apuntar amb entusiasme. I l’avi, que mai no s’havia amoïnat per la política, es va convertir en un activista.

Des d’aquella cabana de barriada es van orquestrar les manifestacions més impressionants, els mítings més emotius, les vagues més dures. El govern va donar el seu braç a tòrcer, i va retirar algunes mesures injustes contra els treballadors de les plantacions. Per primera vegada, l’avi Moosa va sentir que el seu karma li somreia. Gràcies als déus, a en Mohandas i als seus venerables amics, els germans deixaven de viure en l’esclavitud. Aviat tots es farien rics i ell podria tornar a casa, a la seva casa de debò, a Kantxipuram. Serien rebuts com uns herois.

Però en Mohandas va decidir que ja havia fet tot el que havia de fer, i un fred matí de juliol va tornar-se’n a Bombai. La penya de les tertúlies es va quedar òrfena, i la gent de l’associació es va dispersar. Al carrer, la vida va recuperar el seu ritme ensopit i el treball va tornar a la rutina diària. A casa dels Xankra, les teles i les festes van desplaçar altre cop els debats d’alta volada. Van passar cinc, deu, vint anys, i una espessa capa d’oblit van sepultar el record d’aquells dies de lluita. Ben pocs van fer-se rics, perquè la tirania del sucre fou substituïda per la de les fàbriques. I gairebé ningú no va reunir prou diners ni prou coratge per tornar a l’índia.

Aviat, una nova preocupació es va afegir a les tribulacions de sempre. Els zulus van baixar de les muntanyes i van establir-se a les ciutats. Van arribar a glopades, com si la pesta els encalcés. Eren encara més miserables que la nostra gent: no portaven bestiar, anaven descalços i mig despullats. Venien els seus braços per quatre duros, i rebentaven els salaris que tant havia costat d’apujar. Dormien a l’aire lliure, o en barraques de ferro rovellat i de cartró. En cosa de dies, Phoenix es va veure envoltada d’una immensa ciutat de fang i de fum, plena de sorolls tant de dia com de nit. Primer van haver-hi alguns robatoris; després, baralles aïllades; tot seguit, un assassinat i, encara pitjor, un parell de violacions. Tot i les protestes, la policia no va moure ni un dit. La gent no sortia ni entrava sola del barri. Es formaven escamots d’homes, armats de bastons i de pales, per acompanyar la gent.

Jo vaig néixer en aquell món convuls i agitat. L’escola, els amics, els parents: tot existia dins d’una bombolla fràgil i amenaçada, que no s’estenia gaire més enllà dels quatre carrers coneguts. A fora, hi bullia un infern prohibit, una mar negra de terrors indescriptibles. Mentre va aguantar, el nostre refugi semblava inexpugnable. No ens faltava de res. A més, si algú va treure profit de la situació, va ser el meu avi, que, com la resta de botiguers, s’afartava de vendre camises als zulus. El primer que necessitava un africà, si volia trobar feina, era roba decent. Amb l’ajuda dels oncles i del pare, doncs, el vell Xankra va eixamplar el magatzem. Uns venedors de confiança, els únics negres que jo havia vist de prop en ma vida, recollien el gènere a la botiga i després el distribuïen als barris del costat.

Aleshores jo no n’era conscient, però en Moosa Xankra devia ser un dels personatges més odiats del voltant. Els veïns, que cada dia s’havien de barallar més per trobar feina, li envejaven la seva prosperitat. I els zulus, que havien de deixar-se els primers estalvis en els seus draps, el veien com el pitjor dels explotadors. Lògicament, l’avi no donava mai crèdit ni feia rebaixes. Exigia la liquidació puntual del gènere, i el mal pagador era tret a empentes del magatzem. El meu déu era un ogre per al comú dels mortals.

L’avís va arribar un calorós dia de febrer. Jo devia tenir uns set anys, i els fets formen part dels meus primers records. Érem tots a la botiga, escoltant els pronòstics de l’avi sobre la guerra que s’acabava a Europa i sobre les gestes d’en Mohandas a l’índia, quan un veí va entrar amb la cara desencaixada. Els nostres venedors zulus havien estat apunyalats. Vam córrer cap a la sortida del barri. L’avi va esbroncar la multitud de badocs que s’hi havia congregat, i es va obrir camí a cops de colze fins que va arribar al lloc dels fets. Jo em vaig esmunyir entre les cames de la gent.

De fet, el missatger s’havia equivocat; només havien atacat un dels homes. El seu cadàver jeia a la cuneta, al final d’un reguerot de sang. Era l’Albert, un jove educat i molt xerraire que ens havia fet milers d’encàrrecs. L’avi va tocar-li les venes del coll, va moure el cap i va dir als oncles que l’enterressin. Vam tornar a casa en silenci. A la tarda, la botiga no va obrir. El vell Moosa va convocar tots els venedors negres i els va despatxar. A partir d’aquell dia, només obriríem per a la nostra gent.

L’incendi va canviar radicalment les nostres vides. Els oncles van decidir que havia arribat el moment d’obrir una parada al basar, al centre de Durban. El pare s’hi va afegir, i, com que no tenia estalvis, va pagar en espècies: els avis vindrien a viure amb nosaltres. Els culpables de la crema no van ser mai descoberts: tothom va acabar per atribuir el crim als zulus en general. Alguns prohoms de la comunitat es van reunir amb els líders africans, i van establir un comitè de crisi per evitar futurs avalots. Plegats arribaren a la conclusió que el govern tenia la culpa de tot.

L’avi es va apagar com un misto. El fruit del seu treball, allò que li havia costat una vida d’aixecar, era un munt de brasa i de ferralla. Les converses amb els negres li van semblar un sacrilegi. No entenia com algú podia atrevir-se a adreçar la paraula a uns delinqüents. Es va anar recloent en les seves manies i els seus records. Com que el tenia sempre a casa, podia observar la seva agonia. Acostumat a manar, ningú ja no li feia cas. Abans matiner i pencaire, es tornava indolent i taciturn. Repetia una i altra vegada que el viatge a Sud-africà havia estat un error, que volia tornar a Kantxipuram, i que el gran Mohandas es faria càrrec d’ell. Un bon dia, el meu pare no va poder més.

—Amb tots els respectes, estimat Baba; a l’índia no hi podeu tornar. Hi ha una guerra. Els musulmans i els hindús s’estan matant.

—Això és una difamació, Thambi! Tu et creus totes les mentides del govern! Demà mateix agafo els trastos i me’n vaig a Madràs; el bon amic Mohandas m’ajudarà, com sempre ha fet. Em vindrà a rebre al moll, i després em farà pujar al seu cotxe, i…

—Prou! Prou, Baba, no us turmenteu més! Gandhi és mort, sentiu? Fa més de tres anys que el van matar! Voleu deixar de somniar truites?

L’avi es va quedar mut. Va sortir a l’exterior, amb pas lent i insegur, i va seure a la cadira de sempre. Jo havia presenciat l’escena sencera, i vaig córrer darrera seu per consolar-lo. Em vaig ajupir al seu costat, i li vaig demanar que m’expliqués batalletes, que em parlés del casori dels meus pares, o dels camps del Tamil Nadu, o de qualsevol anècdota del passat. Però l’home no reaccionava. Fixava els ulls en la distància, com si volgués abastar una terra llunyana, més enllà del Natal i d’Àfrica i de la immensa mar.

Al cap d’una bona estona, va entreobrir els llavis i va afirmar, molt fluixet, que mai no tornaria a Kantxipuram. Potser en una altra vida, si aconseguia redreçar el seu karma. Però en l’actual, no. Marxaria del món sense haver vist el Ganges. Vaig intentar animar-lo. Es clar que veuria el riu, la melena sagrada de Xiva, i s’hi podria banyar fins a la fi dels seus dies. Jo mateix l’acompanyaria, i m’ocuparia que, en arribar l’hora, les seves cendres s’escampessin com la pols d’or damunt aquelles aigües beneïdes. Jo li faria de criat i de guia en el seu pelegrinatge.

—No, fill. Tu hauràs de seguir el teu camí. Tens molta feina per endavant. Ja has escrit als pares de Sita? —Vaig fer cara de circumstàncies; era la primera vegada que sentia aquell nom—. Molt bé. Demà enviarem una carta a Madràs, al senyor Venkateswaran. Tal com van les coses, no pot ser que no sàpigues res de la teva futura família.

—D’acord —se’m va fer un nus a la gola—; ho farem així.

L’endemà, el vell Moosa es va despertar de bon humor. Va ajudar l’àvia a preparar l’esmorzar, cosa inèdita, va menjar com un elefant i em va acompanyar al carrer. Em va agafar un llibre de text, se’l va mirar i me’l va tornar. Va insistir que estudiés molt a escola, i que tornés ràpid perquè teníem feina. Em va fer l’ullet i em va tus-tar el clatell.

Vaig anar a totes les classes, però no vaig escoltar res del que em deien els mestres. El meu cap era a Madràs, perdut entre columnates de marbre i túniques de setí. Una dotzena de donzelles em somreien amb els ulls, passaven pel meu davant i feien voleiar vels de colors. Em van haver de cridar l’atenció tres vegades. Quan va sonar la campana, vaig arreplegar els llibres a corre-cuita, vaig deixar els companys i vaig sortir disparat. Vaig arribar a casa sense alè.

L’avi m’estava esperant al jardí, a la seva cadira. Exhibia un somriure d’orella a orella. Va fer-me treure la ploma i el bloc de notes, i va començar a dictar la carta. El vell no sabia escriure, però era un mestre del protocol. Les primeres quinze línies eren una col·lecció de salutacions i compliments de gran finor i d’escàs sentit. Quan jo ja estava a punt de perdre la paciència, va entrar en matèria.

Li demanava al seu honorable amic que acceptés el compromís de la seva néta, Sita Venkateswaran, amb el petit George Naidoo. Per art i gràcia d’aquella carta, jo em convertia en un jove formal, carregat de virtut i de fortuna —tant espiritual com material—. A continuació, l’avi pregava que ens fessin arribar detalls sobre la situació social de la noia, amb la intenció d’examinar els requisits del dot. La missiva s’acabava amb un altre recull exhaustiu de benaurances i fórmules de comiat. Vam acostar-nos tots dos fins a l’oficina de correus i, com si es tractés d’un solemne ritual iniciàtic, vam facturar el sobre.

Al cap d’un mes, la resposta encara no havia arribat. Una ambigua sensació de fracàs i de respir es va apoderar de mi. L’absurda quimera del vell Moosa s’esvaïa: i si bé ell perdia la seva gran esperança, jo em desfeia de la meva condemna. Van passar dos, tres, quatre mesos: no res. Un bon dia, mig any més tard, quan gairebé ja havia aconseguit oblidar-me del tema, vaig arribar a casa i em vaig trobar l’avi assegut a la cadira, la cara il·luminada i un petit sobre entre les mans. Havíem rebut notícies de l’índia.

No sabia si riure o plorar, però la curiositat em consumia per dins. L’avi va obrir el sobre amb parsimònia, va extreure’n un plec de papers i ho va inspeccionar de dalt a baix. Es va guardar un retall i em va allargar la resta perquè llegís en veu alta. El cor m’anava a cent per hora. La família Venkateswaran desitjava que estiguéssim tots en bona salut, i ens feia arribar les seves millors i variades expressions d’afecte. Les mans em tremolaven. Els pares de la pubilla estaven d’acord a parlar de l’enllaç. Vaig continuar recitant amb un fil de veu. Exigien, però, que el senyor Xankra i el nuvi es traslladessin a Madràs per tancar l’afer. I sobretot: es negaven en rodó a deixar marxar la Sita del país.

—Perfecte! —va exclamar el vell—:… això rutlla!

Estava literalment aterrit. Aquella comèdia no em feia cap gràcia. Una cosa era fer content l’avi. Una altra ben diferent era deixar penjada la meva vida, marxar de Phoenix i establir-me en una terra que només existia en les rondalles. Potser havia arribat el moment de posar seny. Abans que pogués protestar, però, l’home em va ensenyar el retall de diari que havia confiscat. Se’m va tallar la respiració. La noia era una preciositat. A la foto s’hi apreciava una cara de faccions impecables. El nas, ornat a l’angle amb un diamant, era menut i fi. Els pòmuls, alts i frescos. Els llavis, estilitzats. El front, cobert de vels translúcids, exquisidament proporcionat. A sobre el retall, hi havia una inscripció en ploma: «Madràs School Gazette: la Srta. Venkateswaran (10 anys) al ball de final de curs. Escola de noies de Poonamallee».

A casa cada dia hi havia esbroncada. El pare s’havia apuntat a l’Aliança del Congrés, on indis i negres es barrejaven per denunciar el govern. Sovint tenia reunions a Durban, actes a les barriades africanes, desfilades al passeig… L’avi, que amb prou feines s’aixecava de la cadira, s’esgargamellava i treia energies d’on fos per acusar-lo de traïdor i de gàngster. L’altre mirava de fer-lo callar, després l’ignorava, i acabava marxant a cops de porta cap a l’habitació. Jo em tancava a la cuina amb la mare i l’àvia. Com més creixia la tensió, més tard arribava el pare a les nits. Era evident que l’home no tenia ganes de perdre el temps amb un sogre llunàtic.

Quan van detenir el pare, tots ens vam mobilitzar.

Tots excepte el vell Moosa, és clar. Les dones portaven menjar al calabós, els amics parlaven amb els advocats, i jo feia encàrrecs a la botiga. El vell, mentrestant, no feia altra cosa que rondinar, clavat a la seva cadira. Es lamentava de l’aire que estaven prenent les coses, i feia el possible per tornar a ser el centre d’atracció. Quan no eren els ronyons, eren els pulmons: tossia i tossia fins a quedar-se ronc, es queixava del mal d’esquena, ens recriminava que el tinguéssim abandonat.

Quan el magistrat va decretar la condicional, vam organitzar a casa un sopar d’acollida. La mare va cuinar pollastre tandoori per als convidats, i les tietes van preparar una safata de Rasgulles per als postres. A mitja celebració, l’avi Moosa em va cridar al seu racó. Havíem de redactar una resposta a la darrera carta dels Venkateswaran. Li vaig suplicar que s’esperés a l’endemà, ja que no venia d’un dia: mig barri havia vingut a saludar el pare, i era lògic que féssim els honors. L’home va insistir, i em va ordenar que anés a buscar paper de carta. Així ho vaig fer, i pel camí vaig encreuar la mirada amb el meu pare: es va encongir d’espatlles i em va dedicar un somriure de complicitat.

En aquell punt, encara em cremava l’enamorament de la primera hora. Certament, era afalagador que una família tan distingida de Madràs m’hagués triat a mi per gendre. Era encara més gratificant pensar que la Sita, aquella núvia de bellesa singular, s’estigués esperant obedientment a l’altra punta del planeta per esdevenir la meva esposa. La il·lusió incontenible de l’infant, que en cada novetat hi veia un joc, i el desig de l’adolescent, que feia néixer en mi unes passions inexplorades, convertien la noia en objecte de les meves fantasies íntimes.

Vam respondre a aquella carta. A la llarga, en vam contestar unes quantes més. Els anys van anar caient, l’un rera l’altre, i la il·lusió de l’avi —la seva única il·lusió— va seguir tan viva com al primer dia. Durant molt de temps, jo em vaig deixar arrossegar per la seva obsessió i també, ho admeto, pel meu encaterinament. Però al meu voltant, el país s’anava encenent. Les peripècies activistes del pare no eren episodis aïllats: Phoenix en bloc semblava ressorgir de les seves cendres. Aquesta vegada, la gent imaginava una Sud-àfrica diferent, on tots els pobles i races poguessin conviure en igualtat. Semblava com si l’antic somni dels meus, el del retorn als orígens, el de la custòdia del passat per fabricar un paradís futur, es dissipés per cedir el lloc a una altra revelació. Només els ancians ploraven per l’índia. Per a la resta, l’exili s’havia transformat en llar: Àfrica era casa nostra.

Jo no li havia explicat a ningú el meu secret. D’una banda, volia respectar el pacte de silenci amb l’avi. Però sobretot, m’espantava fer el ridícul i posar-me en evidència davant la família o els amics. Els adults no ho haurien entès, i els infants no ho haurien compartit. De fet, jo tenia certa reputació d’estrafolari. Passava massa temps a casa, no frisava per ficar el nas a les manifestacions —la diversió favorita dels meus amics— i m’embadalia tot sovint. I, ben mirat, no era gens corrent que els meus coneixements del Mahàbhàrata i de la llengua tamil fossin superiors, en molts aspectes, als de la gent gran.

Als divuit anys, vaig aprovar els exàmens d’ingrés a la Universitat. Va ser un moment difícil, perquè l’avi mantenia que els millors estudis superiors del món els impartien a Bombai. El pare se’l va endur al dormitori, va tancar la porta i va demanar que no els molestés ningú. Van escridassar-se fins a altes hores de la matinada. Finalment, el meu progenitor va emergir de l’habitació, cansat i ullerós però amb expressió serena. Va agafar-me pel braç, em va allargar uns bitllets i va manar-me que em matriculés al primer curs de Dret de la Universitat índia del Natal.

El canvi d’aires em va provar. Vaig instal·lar-me en una residència d’estudiants, on el que hi primava era la joia de viure i la vanitosa pretensió de canviar el món. L’ambient viciat de casa i de la botiga va quedar enrera. De mica en mica, també vaig oblidar-me de les dèries de l’avi. La Sita Venkateswaran va ser despatxada com un caprici d’infant i, sense extirpar-la del subconscient, la seva imatge es va difuminar. En realitat, després de la primera foto no n’havia rebut cap més. I poc abans d’ingressar a la facultat, les cartes ja s’havien anat espaiant molt. El que per a un nano d’onze anys apareixia com una odalisca irresistible, no era més que una mocosa impertinent per a un mosso en edat de merèixer.

La majoria dels estudiants estaven motivats per dues fixacions: les dones i la política. Amb els meus nous companys, doncs, vaig iniciar-me en el terreny relliscós dels adults, aprenent molt més a la universitat del carrer que al temple de l’acadèmia. En una conferència, vaig conèixer el doctor Naicker, un metge brillant que havia capgirat la línia prudent de les organitzacions creades per Gandhi. L’individu estava al corrent de les ventures i desventures del meu pare, i fins i tot es va permetre de fer-me un comentari afectuós sobre la tossuderia d’en Moosa Xankra.

El doctor Naicker em va animar a no perdre el respecte pels meus avantpassats, i a seguir conreant l’interès per la cultura hindú. Tot seguit em va sorprendre amb crítiques molt severes a la segregació i a l’historial de la nostra gent a l’Àfrica. Va venir a dir-me que el nostre aïllament, la defensa parroquiana dels nostres drets, faria de nosaltres uns apàtrides a mans del règim. Havíem de trobar causes comunes amb els africans, sense abandonar la nostra identitat, i derrotar els supremacistes. Si això volia dir una revolució social, conduïda per les persones de pell fosca, havíem de ser conseqüents i no tenir por. Si les arrels feien de nosaltres uns africans una mica especials, la discriminació ens agermanava amb els negres. Sud-àfrica també era, o havia de ser, la nostra terra.

La seva visió em va semblar raonable. Amb el temps, vaig anar madurant les seves paraules, i vaig pensar que aquella també hauria de ser la meva visió. La meva diferència no podia ser paralitzant, com la de l’avi, ni eliminada, com la del pare. Si em reconciliava amb l’un i l’altre, podria viure en pau amb mi mateix.

Quan ja estava a punt d’acabar la carrera, vaig rebre una oferta de les que no es poden rebutjar. El catedràtic de Dret constitucional havia estat convidat a una conferència mundial de juristes, que havia de tenir lloc a Delhi. L’advocat que l’havia d’ajudar en la ponència havia patit un accident i s’havia de quedar enrera. D’entre una llarga llista d’alumnes avantatjats, el catedràtic va escollir-me a mi per fer la suplència. Em van gestionar els bitllets d’avió i el passaport.

Vaig tenir el temps just de baixar a Phoenix i avisar la família. La mare, tot i les meves protestes, em va preparar una carmanyola de samooses. El pare va abraçar-me, em va donar diners i, mig de broma, va advertir-me que volia veure’m tornar. I l’avi, que aleshores devia rondar la vuitantena, va trencar la seva habitual somnolència. El vell s’estava tornant cec i no es podia alçar del llit, però encara conservava la lucidesa. Va apuntar-me amb un braç esquelètic.

—Ja saps el que has de fer, fill.

—Sí, Baba. Sento no haver contestat les darreres cartes. No he estat gaire bon minyó, però miraré d’arreglar-ho.

—Sé que ho faràs.

La conferència va resultar ser un ensopiment, tot i que la ponència sud-africana va ser fortament aplaudida. L’índia, o el poc que vaig poder-ne visitar, em va decebre una mica. Mai no havia vist tanta misèria junta, tant desordre i tanta ronya. Les ciutats estaven dividides a la sud-africana, sovint amb contrastos més aguts: la vergonya per una banda, el luxe per l’altra. Vaig fer una breu escapada a Benarés, que em va captivar però em va atabalar. Vaig comprar un flascó d’aigua del riu i em vaig marejar amb la ferum de socarrim i descomposició que pujava dels ghàts. En acabar la convenció, vaig demanar permís per allargar l’estada i vaig volar fins a Madràs.

No em vaig entretenir gaire a admirar el patrimoni monumental de la capital del Tamil Nadu —que, de tota manera, pel que m’havien dit, era escàs—. A l’aeroport, vaig aturar un taxi i li vaig ordenar que em portés de dret a l’adreça de Poonamallee. Vam endinsar-nos a la ciutat per unes avingudes on, malgrat la seva amplitud, havíem d’esquivar gent i bestiar. Després de passar dos ponts, el conductor es va ficar en un barri de carrerons superpoblats i va començar a demanar indicacions.

Va deixar-me davant d’una tàpia anònima, desproveïda de números, plaques o inscripcions. Una mica més enllà hi havia una reixa entreoberta, a través de la qual em vaig esmunyir. Un cop a dins, vaig trobar-me en un pati assolellat, ocupat per una bassa de nenúfars i parterres de còdols, amb un camí que conduïa a un porxo rosat. Vaig acostar-me al porxo i vaig picar a la porta. Feia una xafogor considerable. Sentia que les temples em palpitaven i la suor em regalimava per dins de la camisa. Al cap d’una estona, va comparèixer un home corpulent, d’uns cinquanta anys, d’un bru intens i que mostrava el bigoti preceptiu sota el nas. Anava descalç i duia una túnica llarga i immaculada.

Ell es deia Venkateswaran, sí, però no sabia res d’un tal Moosa, ni d’unes cartes rebudes de Sud-àfrica. Jo venia d’allà baix? Ah, quina vergonya, l’apartheid! Estava encantat de convidar-me a prendre el te, però no em podia ajudar gaire. Sí, el seu pare havia tingut amics que havien marxat a l’Àfrica, però ell no els havia conegut mai. Feia molts anys, d’allò: abans de la guerra —no la segona, sinó la primera—. A més, el vell havia mort l’any passat, i s’havia endut els seus records a la tomba. Una tal Sita? No, no en sabia res. Gràcies a Déu, ell no havia tingut cap filla. Només mascles, ben dotats i ben casats. Segur que no volia una tassa de te?

Vaig acceptar la invitació, convençut que hauria de suportar un interrogatori sense fi, basat en els tòpics més tronats sobre les realitats a una i altra banda de l’Índic. No em vaig equivocar. Superada la cinquena tanda de Darjeeling, el ventre fet una bóta, no vaig poder més. Li vaig preguntar al meu amable hoste si podria remenar la correspondència del seu pare. L’assumpte era de vida o mort: s’hi jugava, vaig confiar-li, el futur de la comunitat índia al meu país. L’home em va comunicar desolat que, en morir el vell, havien llançat tots els seus papers.

Vaig aixecar-me, disposat a marxar. Quan ja tenia un peu al carrer, vaig fer un darrer intent. Vaig obrir la maleta i en vaig treure un retall de diari esgrogueït. El senyor Venkateswaran se’l va mirar amb admiració. Sí, aquella cara li sonava. Tot d’una, pres d’excitació, em va estirar del braç i em va arrossegar fora de la casa, fins a l’avinguda. Allà va apuntar amb el dit una tanca publicitària. Hi anunciaven una pel·lícula índia.

—Aquella dona —em va explicar—… es diu Sita. Però no és de la meva família. Què més voldria jo! Es la famosa Sita Prabarakh, l’actriu més adorada de Madràs. Té uns ulls preciosos, idèntics als de la foto.

Vaig agafar l’estrip de diari i el vaig aixecar a certa distància per comparar-lo amb el cartell. Realment, era prodigiós. S’hi assemblava moltíssim. Podria arriscar-me a dir que era la mateixa persona. El meu somni d’infant, al cap de deu anys, s’havia transformat en una estrella del cinema.

El pare m’esperava, tot sol, a l’aeroport de Durban. El vaig abraçar. Havia estat un parell de setmanes fora, però el veia envellit. Em va dirigir un esguard fugaç i vidriós.

—El Baba és a l’hospital. Em sembla que li ha arribat l’hora.

Vam agafar la furgoneta de l’empresa i vam sortir disparats cap a l’hospital asiàtic. Tenia son i em sentia atordit, però em bullia el cervell. Abans de veure el vell Moosa, si és que hi arribàvem a temps, havia d’esbrinar moltes coses.

—Tu ho sabies?

—Sí. —L’home estava visiblement afectat, i no semblava tenir ganes de conversa. Només li vaig treure un parell de comentaris, però suficients per reconstruir l’essencial de la història. Aparentment, l’avi s’havia encaparrat, després de l’incendi, a esperonar el meu interès per l’índia. No se li va acudir altra cosa que trobar-me una noia casadora al subcontinent. Amb la desgràcia en calent, el meu pare hi va accedir, i fins i tot va redactar una primera carta, que jo mai no havia vist, demanant al vell Venkateswaran que col·laborés en el muntatge.

A partir d’allà, tot va venir rodat: el nostre corresponsal de Madràs va arrencar la primera foto que va veure a la premsa i va engegar la relació epistolar. El retrat pertanyia, efectivament, a Sita Prabarakh, filla d’una coneguda nissaga d’actors, que en aquella època havia rodat el seu primer paper infantil. Pel que sembla, l’avi Moosa va involucrar-se tant en la ficció que se la va arribar a creure. Fins que va arribar el moment de matricular-me a la Universitat, i el pare va decidir tallar la comèdia. El vell s’ho va prendre com un ultratge, i va renunciar a la seva autoritat de patriarca, però va seguir, pres per una demència inexplicable, aferrant-se a aquella ximpleria que ell mateix havia ordit.

Vam entrar a l’habitació quan en sortia un metge, que ens va mirar amb compassió i va marxar sense dir res. A dins, la mare, les tietes i els oncles seien al voltant del llit. Les dones ploraven i els homes es mocaven. Moosa Xankra tot just havia expirat. Vaig abraçar la mare i els parents. Després, davant de tothom, vaig obrir la maleta, vaig treure el flascó d’aigua del Ganges i vaig esquitxar-la pel cos de l’avi. Tot seguit, em vaig agenollar al costat del llit, li vaig besar la mà i vaig acostar-me a la seva orella.

—Baba, la teva ànima és lliure. El teu karma et somriu.