Benvolgut Frank,

De forma inapreciable però inevitable, el record s’escola, es difon i perd els contorns. Vaig renunciar a guardar fotografies teves, per obligar-me a conservar gestos i imatges en la memòria. Ara la teva expressió es dissipa, es confon en cares anònimes i es desfà en mirades de glaç. I pressento com un altre, sense ser tu, aviat ocuparà el teu lloc.

Em parles de coses i fets, i jo voldria que em parlessis dels teus sentiments. Puc recuperar el teu entorn, els paisatges de camp obert i la gent que t’envolta. Però se m’escapa el teu esguard franc i directe, la teva veu, el teu caminar lent i confiat. Veig la teva camisa plena de butxaques, endevino el teu barret d’ala ampla i la pols de les teves botes, i en canvi ja no puc evocar aquelles mans obertes o aquella barba incipient que, des del primer moment, em van enamorar.

Ens separa molt més que un oceà. Aquí, la nostra atracció hauria estat prohibida pels amics, pels estranys, per una distància encara més pregona que la de les aigües —la distància de les convencions—. A Amèrica, on la varietat és la realitat, blanc i negre s’ignoren. Ja t’ho vaig explicar: havia mirat de trencar la barrera una vegada, abans de coneixe’t, i no me n’havia sortit. Per part meva, l’impuls havia estat el de l’amor. A l’altra banda del mur, només hi havia trobat luxúria i hipocresia. Vaig haver de marxar i passar per Àfrica abans de descobrir que la fossa podia ser salvada. Vaig trencar la muralla del color gràcies a tu, Frank, i a la teva sincera transparència.

Tu em vas fer sentir pantera. Em vas acceptar, vas abordar-me tal com sóc i tal com voldria ser. Ningú ja no em podrà ferir, perquè em vas restituir la força —i alguna cosa més—. Podrà ploure i podrà tronar: la Sheila es farà sentir. Però ja gairebé no et puc tocar, amic. M’has omplert de fe i el teu perfil s’ha anat fonent, sense pressa, en un capvespre meridional.

Sheila.