La secretària em va dir que segués a la sala d’espera. Em va acompanyar un tros de passadís, va indicar-me la porta corresponent i va tornar a la taula sense deixar de llimar-se les ungles. Em vaig enfonsar en un sofà baix i flonjo. Mai no havia entrat, fins aleshores, al Ministeri d’Afers Socials. Com a màxim, mentre passejava pels carrers del centre, n’havia observat la façana i el hall d’entrada, i m’havia fixat en les cues de gent gran que, blancs a una banda i negres a l’altra, armats amb feixos de documentació, avançaven lentament cap a les finestretes.
No hauria pogut imaginar, però, aquella atmosfera plàcida i reservada que regnava a la planta noble de l’edifici. Les parets eren recobertes de fusta fosca, i encara hi penjaven els retrats dels alts funcionaris i dels ministres que durant anys havien manat en aquella casa. A la tauleta del costat hi tenien un ficus vigorós, sens dubte regat amb puntualitat per la mateixa secretària, que, quan li vagava, devia interrompre la manicura per fer de jardinera. Vaig regirar els fulletons que explicaven la política de pensions del nou govern. S’hi anunciava un món feliç, amb fotografies d’avis que somreien i sostenien els seus néts en braços.
Al cap de ben bé mitja hora, va reaparèixer la senyoreta de les ungles i em va comunicar que la sotssecretària em rebria al seu despatx. Em vaig estrènyer el nus de la corbata i la vaig seguir, procurant que el parquet no grinyolés sota les meves passes. La dona va picar a una porta carregada de motllures i em va fer passar cerimoniosament. Em vaig trobar, cara a cara, amb la Berta Chuena Mpahlele. Anava mudada amb un vestit estampat, i els cabells se li havien esblanqueït. Però era la Berta de sempre, la nostra Berta. Va somriure i va allargar la mà, segura d’ella mateixa. Vaig vacil·lar uns segons fins que, per primera vegada en trenta-cinc anys, vaig encaixar-li la mà.
No recordo res d’excepcional en aquella jove Berta que, quan jo era un infant, va irrompre a les nostres vides. La meva mare s’havia quedat sense dona de fer feines, perquè havia pescat in fraganti la noia anterior, a la cabana del pati, dormint amb el seu xicot. L’Eliza van der Ross era, i encara és, una senyora feta a l’antiga, més recta que un pal d’escombra: no va vacil·lar gens a l’hora de despatxar la criada. Una amiga li va recomanar els serveis de la Berta, filla d’una dona de tota confiança que havia estat al seu servei durant una colla d’anys.
Més enllà de les recomanacions de l’amiga de ma mare, sabíem ben poca cosa de la Berta Mpahlele. Fins i tot la seva edat ens era desconeguda. Endevinàvem que devia tenir entre vint i trenta anys, prou gran per mantenir les distàncies amb mi —que acabava de complir els deu—, i prou jove per no haver de pensar en la seva jubilació. Era discreta i treballadora. No s’entretenia a xerrar amb el jardiner o a escoltar la ràdio. Mantenia una distància prudent amb els meus pares, feia la feina sense rondinar i portava una existència austera. Des del primer dia, es va instal·lar al cobert del pati: a les sis del matí ja era a la cuina, preparant l’esmorzar, i no es retirava fins a les onze de la nit, després d’haver esbandit el darrer plat i planxat la darrera camisa.
El dissabte al migdia agafava l’autobús cap a la barriada de Mamelodi, on hi tenia tres fills de curta edat. No la tornàvem a veure fins al diumenge al vespre. La mare es passava el cap de setmana sencer queixant-se de la seva absència, però el pare, que en això era més comprensiu, no va permetre que la noia es quedés sense el contacte setmanal amb el marit i els petits. Insistia, amb tota la raó del món, que si li robàvem aquell petit privilegi potser la perdríem. No era tan fàcil com semblava, trobar una persona de confiança.
La Berta només s’atrevia a trencar el seu hermetisme amb mi. Jo era fill únic, i quan m’avorria l’obligava a jugar, li explicava coses de l’escola o l’ajudava a plegar la roba. Els meus pares passaven poca estona a casa. El pare treballava tot el dia a les oficines del ferrocarril, i la mare era tant de missa que invertia el seu temps a la parròquia, entre sotanes. Jo tenia una curiositat insaciable per la misteriosa doble vida d’aquell personatge, i l’esgotava a preguntes sobre els seus nens, el seu marit invisible i el seu poble d’origen. De mica en mica, la Berta es va convertir en una segona mare.
Vaig esbrinar que havia nascut en un llogaret de Zululàndia, envoltat de turons i de pastures. La seva infància idíl·lica es va estroncar el dia que els seus pares la van carregar de bosses i se la van endur a Pretòria. Van compartir un barracó amb uns coneguts fins que els grans van trobar feina, i es van traslladar a Mamelodi. Quan va ser prou gran, la van treure de l’escola i la van col·locar a casa d’un matrimoni jove. Allà hi va conèixer un peó que treballava en la construcció del garatge, i s’hi va casar. Va deixar la feina de minyona i va mirar d’exercir de mestressa de casa. Però al cap d’uns anys, carregada de fills, va adonar-se que amb els minsos ingressos del marit es moririen de gana. La seva mare va tornar a col·locar-la, aquest cop a casa nostra.
—Així, quin problema té la senyora Eliza? Espero que no hagi perdut el seu geni…
Vaig trigar encara un temps a reaccionar. M’imposava la figura d’aquella dona, tan familiar i tan enigmàtica alhora. A més, aquell despatx havia estat concebut per impressionar. Un finestral ampli oferia un esplèndida vista de Pretòria, dels gratacels i de les avingudes, florides de xicrandes, que conferien un aire alhora modern i senyorívol a la ciutat. Una espessa moqueta recobria el terra, i una taula de caoba, escortada per tres butaques imperials, afegia aplom a l’escena. Darrera d’ella hi penjava una foto del president Mandela i, en un racó, un màstil de bronze sostenia la nova bandera del país. Havia plogut molt des que la Berta havia estat expulsada de la barraca del pati.
—Miri, senyora Mpahlele…
—Berta, si us plau.
Era evident que la situació la divertia tant a ella com m’angoixava a mi. Sense perdre el somriure, em va convidar a seure i va acomodar-se delicadament a la seva butaca. De forma desordenada i inconnexa vaig intentar exposar-li el conflicte. La senyora Eliza —la mare— es feia gran. Aquest no era ben bé el problema, ja que, gràcies a Déu, gaudia de bona salut. La qüestió era que la senyora Eliza —la mare, volia dir— es negava a demanar-li audiència directament. Bé, el tema tampoc no era aquell, però ja sabia que obstinada que podia arribar a ser la vella —la senyora Eliza, la mare, en breu. Sobretot després del que havia passat.
La Berta em va tallar, va pregar-me que oblidés el passat i que concretés el motiu de la visita. Li vaig explicar que, des de la mort del pare, la mare havia cobrat la pensió de viduïtat. Era més aviat modesta, però suficient per als seus costums frugals. D’ençà que el Consell Africà —el Congrés, vaig corregir— havia pujat al poder —bé, d’ençà que havia guanyat les eleccions—, es devien haver perdut els documents, o potser l’expedient havia estat confós amb un altre, o tal vegada el banc s’havia equivocat, com sempre… La qüestió era que els pagaments s’havien interromput. Em preguntava si ella, des de la seva posició, es podia interessar per la senyora —o sigui, per la mare. Feia mesos que regirava cel i terra per resoldre el tema, i no hi havia manera humana d’arranjar-ho.
Ella va anotar quatre mots en un paper, va deixar caure el bolígraf i em va demanar si allò era tot. Insatisfet de la meva explicació, vaig començar a relatar-li els passos que havia seguit abans de l’entrevista amb ella. Vaig posar la carpeta damunt la taula, i vaig regirar les fotocòpies dels documents oficials que li havia portat, sense trobar el que en aquell moment em semblava més important. Em va fer un gest perquè deixés d’atabalar-la, i va prometre que miraria què s’hi podia fer.
Es va aixecar i em va acompanyar a la porta. Va confessar, en to amable, que cada dia apareixien dotzenes de reclamacions com la meva. Es clar que, si teníem raó, caldria trobar una solució al malentès. Vaig donar-li la mà, per segon cop en trenta-cinc anys, i vaig marxar tot escorcollant la butxaca per trobar el mocador. Al passadís, mentre m’eixugava el front, vaig saludar la secretària. No vaig poder evitar que els papers caiguessin de la carpeta i s’escampessin per terra. Mentre els collia, vaig girar el cap i vaig veure la Berta, a punt d’esclafir a riure, que tancava la porta. La secretària encara es llimava les ungles.
Sempre comptava diners. Jo no entenia aquella obsessió seva per passar comptes. De vegades, ho feia en veu alta.
—Si cobro deu rands a la setmana, i dos se’n van amb el lloguer, me’n queden vuit. L’autobús se m’emporta vint cèntims d’anada i vint de tornada, excepte si faig tard, és clar, i aleshores he d’agafar un taxi. Un amb trenta. El menjar dels nanos són quatre més, quan no compro carn. La carn vol dir cinc o sis. La roba, les sabates i els llibres d’escola són cars, però potser la senyora m’avançarà una part del sou a principi de curs. Johannes, això no quadra.
Jo aprofitava aleshores per tafanejar i demanar-li quant cobrava el marit. Dissortadament, l’home treballava de temporer, i no sempre hi havia feina. Amb aquell no s’hi podia confiar. Calia retallar algunes despeses. La taula de multiplicar feia acte de presència. Cinc ampolles de llet, a trenta cèntims, i set barres de pa, a deu, pujaven, al cap de la setmana… Em feia agafar el bloc de notes i el llapis per apuntar-ho tot i repassar, punt per punt, el pressupost familiar.
Un dia li vaig dir que, si la roba era cara, li podia regalar peces de vestir. Els pantalons, les camises, els abrics i els jerseis de quan era petit ja no em servien de res. Ella va fer que no amb el cap, però va dir que ho consultaria amb la senyora. Poc després, s’enduia a Mamelodi dues bosses d’escombraries carregades de roba. En una altra ocasió, li vaig suggerir que anés a casa i que en vingués amb el cotxe de mon pare. Així s’estalviaria el bitllet de l’autobús. Es va posar a riure i va descartar la idea: no havia portat mai un cotxe, però encara que fos capaç de fer-ho, mai no s’atreviria a demanar-li al pare tal cosa.
Vaig prendre la iniciativa jo mateix. Vaig convèncer el pare que la portés a Mamelodi. Suposo que vaig tocar-li la fibra sensible, perquè va accedir-hi, tot i les protestes aïrades de ma mare, que sense haver estat mai en aquell lloc sabia com les gastaven als guetos negres. El pare, per demostrar que l’aventura no li feia cap por, va decidir afegir-me a l’expedició. La mare va jurar que, si tornàvem vius d’aquell infern, demanaria la separació.
La Berta ens va guiar fins a casa seva. Jo anava enganxat al vidre, fixant-me en cada detall i memoritzant les imatges d’aquella excursió prohibida. Recordo que em van impactar, de manera especial, les gallines i els ases que campaven a la seva pels carrers del barri. Vam deixar la minyona i, de tornada, ens vam perdre. De sobte, ens vam ficar en uns carrerons estrets, plens de barraques de fusta i de gent que ens mirava encuriosida. El pare s’anava posant nerviós i xiulava per dissimular. Se’ns va rebentar una roda, i l’home va deixar anar un repertori de renecs que jo mai no havia sentit. Em va tancar dins del cotxe, va sortir i va treure les eines. Se li van acostar uns nois molt amables, que el van ajudar a canviar la roda.
Quan va seure altra vegada al volant, duia les mans i la camisa plenes de greix. La suor li regalimava pel coll. Vam fer un parell de voltes més, i per casualitat vam veure la Berta, que parlava amb una veïna. Va pujar al cotxe i ens va indicar el camí fins a la carretera. La vam deixar i vam tornar a casa en silenci. Els pares no es van separar, naturalment, però els viatges a Mamelodi es van acabar. La Berta va continuar agafant l’autobús.
La mare no en va saber res, de la meva visita al Ministeri. Si li ho hagués explicat, s’hauria enfilat per les parets. Allò ho havia de resoldre jo tot sol. Des que l’Eliza van der Ross havia hagut de prescindir dels serveis de la Berta, vint anys enrera, s’havia tornat molt brusca de caràcter, especialment en tot el que feia referència als negres. Mai més ja no havia contractat cap criada. Deia que les noies només li portaven problemes, i que preferia tenir cura de la casa sense rebre ajudes enverinades.
Quan va morir el pare, les faccions se li van endurir, i es va recloure en una soledat impenetrable. El marit no havia estat mai un home liberal, però era més tranquil que ella, es prenia la vida amb filosofia i preferia destacar el costat alegre de les coses. En certa manera, ell li feia de contrapès, la calmava i li suportava els accessos de mal geni. Fins que un dia, quan jo encara no era casat, va estimbar-se amb el cotxe en un revolt de l’autopista i va desaparèixer de les nostres vides. A partir d’aquell moment, jo mateix vaig haver d’assumir el paper de sedant. L’acompanyava a missa —quan em deixava, perquè per alguna raó preferia anar-hi sola— i li portava el metge a casa cada tres mesos perquè li fes la revisió.
A mesura que passaven els anys, però, les meves obligacions dificultaven les tasques de devoció filial. Quan em vaig casar amb l’Anne, vam provar de compartir casa amb la mare. Al cap de tres mesos, l’Anne es va plantar i em va convèncer que havíem de deixar-la. La mare estava massa habituada a manar i a explotar tots els que vivien prop seu. Ens vam traslladar, doncs, a una caseta d’una zona residencial al sud de Pretòria. Dia sí i dia no, jo passava a visitar-la, i li feia un parell de gestions. La veritat és que, amb el meu horari de mestre, me’n podia ocupar força bé.
Les criatures van complicar una mica el panorama. Ara fa quatre anys que va néixer el gran, i setze mesos la petita. No podia deixar-los sols i, quan ens era possible, hi anàvem tots plegats el cap de setmana. L’Anne rondinava molt i protestava perquè la vella, quan veia els néts, no semblava gens contenta. Així i tot, vaig fer el possible per mantenir el contacte dels infants amb la seva àvia. Em semblava que era la meva obligació. Fins que un diumenge, l’Anne va sorprendre la mare alliçonant els nens sobre la maldat dels negres i sobre com ens havien robat el país. Vaig intentar treure ferro a la situació, tot insistint que eren massa petits per entendre res, i que nosaltres ja ens encarregaríem ben bé prou de compensar la mala influència de l’àvia. Però no va servir de res: a partir d’aquell dia, es van acabar les reunions setmanals entre generacions.
Jo em vaig limitar a trucar-li de tant en tant i, molt esporàdicament, a treure el cap per casa seva. Quan em vaig assabentar dels problemes de la pensió, li vaig dir que faria tot el possible per desfer el malentès. Ella es va negar en rodó a col·laborar, i fins i tot vaig haver de pispar-li els documents d’amagat. Vaig passejar-me durant dos o tres mesos per la meitat dels despatxos oficials de la ciutat. Fins que vaig saber que la Berta havia estat nomenada en el seu càrrec.
La Berta em va explicar la història del seu germà quan jo ja tenia uns quinze anys i anava a l’institut. Estava repassant els apunts a la taula de la cuina, com feia sempre, mentre la ràdio sonava a tot volum i la Berta esbandia els plats. Quan va enllestir la feina, ella va seure davant meu i va posar-se a fullejar un llibre. Es va dedicar a llegir en veu alta els peus de foto: havia progressat força, des que havia arribat a casa, i aleshores fins i tot escrivia les notes de la compra. N’havia après sense cap mètode, observant els meus exercicis i fent-me preguntes sempre que dubtava. La mare, amb el mal humor habitual, li corregia totes les faltes d’ortografia.
Doncs bé, la Berta va seure a taula i va anar recitant lliçons de geografia. Després va emmudir i es va limitar a observar-me. Em vaig estranyar de la seva quietud, ja que la Berta sempre es bellugava, sempre s’engrescava en una o altra feina. Vaig aixecar la mirada i vaig veure com li queia una llàgrima galta avall. Aleshores sí que em vaig espantar. La Berta no plorava mai. Fins i tot en aquell moment ho estava fent en silenci, i res no reflectia en la seva cara cap sentiment de dolor. Però jo pressentia que la dona es consumia per dins.
Li vaig preguntar què passava. Es va resistir a respondre. Vaig optar per una maniobra d’aproximació, arrencant-li els monosíl·labs de la boca. No, no eren els seus fills ni el seu marit. No, ella es trobava molt bé de salut. No, la senyora no li havia engegat cap moc. Li vaig suplicar que m’ho expliqués tot: no diria res als pares, seria una tomba. I ella se sentiria molt més relaxada quan ho hagués escopit. Podia refiar-se de mi.
Em va confessar que el seu germà Ben es trobava en un bon embolic. Jo no coneixia el germà i, de fet, era la primera vegada que en sentia parlar. N’hi vaig demanar més detalls. Aparentment, en Ben fugia de la policia. Després de les revoltes de Soweto, s’havia complicat la vida amb la lluita clandestina. L’home no portava mai armes, però feia d’enllaç amb els guerrillers de Zimbabwe, passava missatges secrets i ajudava a amagar activistes. Feia uns dies, l’organització li havia demanat que ocultés material explosiu al pati d’uns amics —sense que aquests ho sabessin—. La Berta estava molt amoïnada pel germà. Si l’enxampaven, aniria de cap a la forca. I potser els amics innocents també.
Em vaig quedar glaçat. Els terroristes que sortien als diaris eren, per mi, gent d’un altre planeta. Mai no m’hauria imaginat que podien ser de carn i ossos, éssers estimats de persones com la Berta —la nostra Berta, tan recta i tan modesta—. Ja no tenia edat per empassar-me la propaganda del govern, i a la meva manera entenia que vivíem en un sistema injust. Però una cosa eren els negres que protestaven pacíficament, que feien la guerra amb paraules i raons, i una altra ben diferent els que plantaven bombes. Si la Berta encaixava poc amb els primers, no tenia res a veure amb els segons. Potser era veritat que els germans, de vegades, eren com les pomes i les peres. Però com podia ella estar al corrent de les malifetes d’en Ben i, alhora, patir tant per ell?
La Berta es va eixugar les llàgrimes i va admetre, en veu baixa, que no m’hauria d’haver explicat res. Li vaig prometre que mantindria el meu pacte de silenci, tot i que no entenia com podia encobrir un assassí, per molt que portés la seva mateixa sang. Em vaig retirar a la meva habitació, commocionat i torturat per la meva complicitat. Em va envair una febrada que em va obligar a fer llit durant uns dies.
La resposta del Ministeri trigava massa a arribar. Si hagués estat un problema purament burocràtic, les ordres de la sotssecretària haurien activat la solució en qüestió de dies, o potser de setmanes. La Berta no hauria retingut l’assumpte per qualsevol frivolitat. Malgrat el que havia succeït anys enrera. Però ja havia passat un mes i mig, i la mare continuava sense cobrar la pensió.
Mentrestant, vaig aprofitar per informar-me sobre la carrera de la senyora Mpahlele. El que vaig sentir no va fer altra cosa que confirmar les meves sospites. La dona tenia una ben guanyada reputació d’eficàcia, i era impensable que retingués un afer pendent per pura desídia. Havia tornat de l’exili amb l’amnistia decretada per De Klerk. Un cop a Pretòria, s’havia encarregat de les finances regionals de l’organització i, pel que sembla, havia aconseguit el que no havia estat possible a cap altra secció: posar en ordre les arques del moviment. Havia expulsat els militants morosos i havia portat als tribunals l’antic responsable econòmic, que segons sembla havia desviat fons cap a negocis particulars.
Sense ser un personatge de gran projecció pública, la Berta havia esdevingut una peça clau en l’engranatge de partit. A l’estranger, havia après a manar i a administrar. De la mateixa manera que de jove havia après a portar els comptes domèstics, havia aplicat el seu estil metòdic i rigorós als números d’una màquina de poder destinada a governar el país. La seva formació era més aviat escassa, encara que a l’exili s’havia tret el batxillerat i un diploma tècnic de comptabilitat; de fet, el que sabia ja ho havia sabut sempre, gràcies a aquell instint de gestió innat, a aquella obsessió per revisar i revisar les partides fins que quadressin al pressupost.
Un cop a Sud-àfrica, el seu ascens havia estat discret però imparable. En cosa de quatre anys, de la secció regional havia estat promocionada al gabinet de finances, i d’allà a l’administració del departament nacional d’afers socials. Abans de les eleccions, el seu nom havia figurat a totes les travesses del futur govern. En alguns diaris, havia sonat com a ministrable. Pels rumors que corrien, quan es va procedir al repartiment de carteres ella va renunciar a ocupar una butaca al govern. Preferia un càrrec més gris, que obligués a parlar poc i a treballar molt. I no volia convertir-se en carn de canó per a la premsa.
Jo estava segur, a més, que la Berta no covava cap mena de ressentiment contra la seva antiga mestressa. M’ho havia demostrat el dia de l’entrevista, i la revenja no s’adeia al seu caràcter. Era obvi que l’expedient de la mare no dormia el son dels justos a qualsevol taula de funcionari. Potser el tema era més complicat del que jo em pensava. Potser la resistència de la mare, en oferir-li la meva col·laboració, responia a alguna cosa més que l’orgull pur. Allà hi devia haver algun element que se m’escapava. A la fi, vaig rebre una trucada del despatx de la sotssecretària. La senyora Mpahlele em convocava l’endemà a la seu del Ministeri.
Em va arribar la notícia quan jo era al menjador de l’escola de magisteri. Als meus vint-i-dos anys, jo ja estava a punt de graduar-me, i fins i tot m’havien fixat destí en una institució primària de la ciutat. Era, per tant, un dels darrers dinars que feia en aquella casa. Recordo que va comparèixer el director i va anunciar que se suspenien les classes de la tarda. Havia esclatat una bomba de gran potència al centre de la ciutat. No es coneixia encara el nombre de víctimes, però s’havia ensorrat mitja illa de cases.
Vaig pujar al cotxe i vaig engegar la ràdio. La guerrilla havia atemptat contra la seu de les forces aèries. El còmput de morts s’anava elevant, i aviat parlaven de més d’una dotzena de cadàvers. La majoria eren vianants, tant blancs com negres. Havien tret alguns infants d’entre les runes. Em resistia a associar la Berta amb allò, però no podia evitar d’evocar la seva confessió. El seu germà podia estar perfectament embolicat en la matança. Volia treure-m’ho del cap, i no n’era capaç. Mai no havia desitjat tant equivocar-me.
Els carrers del centre estaven tots tallats. Vaig fer una bona volta per arribar a casa. La mare era a la cuina amb la Berta. L’estava esbroncant; la culpava de l’explosió i de tots els mals del país. No entenia com els negres no ens estaven agraïts. Si no fos per la nostra gent, deia, els seus encara es passejarien per la jungla tal com Déu els havia portat al món. La Berta plegava la roba en silenci i aguantava el xàfec. Vaig suplicar a la mare que la deixés en pau, i vaig acompanyar la minyona fins al seu cobert del pati. Després vaig fer seure la mare al sofà, li vaig donar un tranquil·litzant i vaig esperar que s’adormís. Quan va tornar el pare, la vam pujar entre tots dos a l’habitació.
L’endemà vaig esmorzar amb el pare, i vam estudiar la situació. Si no hi havia un home a la casa, aquelles dues es podien esgarrapar tan bon punt es despertessin. Va estar-hi d’acord, i va dir que trucaria a la feina per demanar festa. Va obligar-me a anar a classe. No era qüestió que, poc abans dels exàmens finals, malbaratés l’esforç de tants anys a causa d’una baralla entre dones. Vam convenir que, tan bon punt enllestís les lliçons, passaria per la farmàcia i compraria uns calmants. Segurament els necessitaríem.
Aquella tarda, doncs, vaig comprar els medicaments i vaig tornar a corre-cuita. Quan vaig entrar al nostre carrer, vaig advertir que hi passava alguna cosa. Hi havia un furgó i dos cotxes de policia enfilats a la vorera. La zona estava acordonada. Un agent em va demanar on anava, i li vaig haver d’ensenyar el carnet per demostrar-li que jo vivia allà. Va indicar-me que deixés el cotxe a la vorera del davant, i que continués a peu. Abans d’arribar a casa, el furgó i un dels cotxes van engegar les sirenes, van arrencar i van desaparèixer esperitats en direcció oposada a la meva.
Vaig apressar el pas. A la porta del jardí, el pare s’acomiadava d’un oficial. Tenia el rostre transfigurat. Em va agafar pel braç i em va estirar cap a dins. Va demanar-me que no fes soroll: la mare dormia, inflada de calmants. Li vaig allargar la bossa de la farmàcia, però ell simplement la va deixar a la tauleta del rebedor. Va tancar la porta i va passar el forrellat. Llavors em va explicar, la veu entretallada, el que havia ocorregut.
La policia havia comparegut a primera hora de la tarda, amb una ordre d’escorcoll. Una patrulla d’homes, armats de pics i pales, havien aixecat el pati. Després de remenar una bona estona, hi havien trobat, sota una llosa, un gran paquet embolicat amb tela plàstica. Havien començat a treure cables, saquets compactes i dos o tres morters. Un veritable arsenal d’explosius. Van interrogar la Berta, i després van tancar-se en una habitació amb ell. Havien d’endur-se la minyona, perquè estava acusada de participar en bandes armades. Els artefactes utilitzats en l’atemptat del dia abans coincidien, en marca i procedència, amb els que la senyora Mpahlele havia enterrat al pati. Feia cinc minuts que l’havien emmanillat i se l’havien emportat cap a comissaria.
Vaig haver de preparar-me un got de ginebra, i beu-re-me’l d’un sol glop, per fer baixar el nus que tenia a la gola. L’estómac se’m va encendre i l’ardor em va fer reaccionar. Li vaig comentar al pare que la policia es devia haver equivocat. La Berta era incapaç d’estar ficada en aquell muntatge. Mai no havia mort ni un mosquit. Va respondre que a ell també li havia costat de creure, però aparentment la mateixa Berta havia confessat sense cap resistència. Vaig omplir un altre got. El pare me’l va prendre i se’l va beure ell.
Vaig insistir que allò no tenia cap sentit, i que en tot cas la dona s’hi havia implicat per ajudar el seu germà, en Ben. Els activistes li devien haver parat una trampa, endossant-li el mort abans de fugir a un lloc segur. La Berta era una bona persona: amb tota seguretat, el seu paper era més de víctima passiva que no pas de culpable. La vida li havia fet una mala jugada. Ara havíem d’anar a la policia, explicar tot el que sabéssim del germà i treure-la de la presó. El pare em va escoltar en silenci, va deixar que m’esbravés en la meva defensa pietosa i va sospirar.
—No, Johannes. Pel que m’ha explicat la policia, la Berta sabia molt bé el que es feia. Ella no era una simple encobridora: segons sembla, estava integrada en un escamot. A més, no ha tingut mai cap germà. Aquest Ben era una invenció, una ficció per justificar la seva doble existència. En Ben era la mateixa Berta.
La secretària continuava llimant-se les ungles, però aquesta vegada no em va fer esperar. Em va acompanyar immediatament al despatx de la senyora Mpahlele. La Berta em va fer entrar sense més dilació, i va tancar la porta darrera meu. Encara dret, va anar directa al gra.
La senyora Eliza no cobraria mai la pensió. Li sabia greu, però segons com allò era un mal menor, vist el panorama. Quan havia començat a informar-se del cas, de seguida s’havia adonat que la cosa no pintava bé. L’expedient de la senyora Van der Ross havia estat intervingut pels serveis de seguretat, i l’ordre de bloquejar els pagaments havia partit d’ells. Havia aconseguit parlar amb el cap d’intel·ligència de la zona, i aquest li havia exposat la situació. En síntesi, la meva mare estava acusada de col·laborar en activitats contra l’Estat. Era membre d’un grup neonazi.
Primer vaig pensar que es tractava d’una broma de mal gust; després, d’un pretext absurd per venjar-se de l’antiga mestressa, i finalment vaig entendre que no era ni una cosa ni l’altra. Era cert. La Berta va ensenyar-me papers, i va entrar en detalls que, per un o altre motiu, concordaven amb records que jo refrescava i que, en el seu moment, no havien adquirit cap rellevància especial. Ara el quadre m’apareixia sencer, alhora amb tota la seva inversemblança i tota la seva inapel·lable certesa.
La bomba de quinze anys enrera, i la detenció de la Berta, havien estat el detonant. La mare havia perdut tota confiança en els que l’envoltaven, en el seu marit, en mi, en el govern, per detenir allò que més por li feia del món: la marea negra. S’ho havia pres com una cosa personal, una traïció que l’obligava a reaccionar contra la tebior dels uns i la maldat dels altres. No li havia estat gaire difícil connectar amb ambients ultres, ja que la parròquia del barri n’era un focus notori —començant pel capellà, que predicava excessos des de la trona. En morir el pare, s’hi havia ficat de ple, aportant-hi el gruix de la pensió i participant-hi en la mesura de les seves possibilitats. El pitjor era que aquells recursos s’havien desviat per finançar atemptats— fallits— contra el president. La mare podia acabar entre barrots.
Li vaig preguntar si s’hi podia fer alguna cosa. Va endolcir l’expressió, i va dir que ja s’havia aventurat a trobar-hi una solució. El que ella mateixa havia fet quinze anys enrera havia estat, segons com, una traïció. En certa manera, va afegir, se sentia obligada a compensar el greuge. No era ben bé que se sentís culpable, però havia arribat el moment de tancar velles ferides. La mare no estava associada a delictes de sang, i a més la política del nou govern consistia a fer un esforç genuí a favor de la reconciliació. Havia portat el tema a les més altes instàncies —va assenyalar amb el cap el retrat que tenia al darrera— i el més segur era que l’expedient de la senyora Eliza caigués en l’oblit.
La secretària va picar a la porta, la va obrir i va treure el cap. La senyora Mpahlele arribava tard a la reunió del consell. La Berta va arronsar les espatlles, se’m va acostar amb un somriure i em va abraçar. Vaig estar a punt de dir-li que mai no li podria pagar el que havia fet per la mare, però vaig callar. Vaig sortir d’aquell despatx en silenci, sentint-me alhora l’home més dissortat i el més afortunat de la Terra. Si la Berta no hagués entrat a les nostres vides, i si el món no hagués canviat tant, res de tot allò no hauria passat. Però, ben mirat, tot s’havia resolt gràcies a ella. I, al capdavall, potser les coses no s’havien remogut tant com semblava. De forma inesperada, la Berta tornava a ser la nostra Berta.