El caporal Nkwana va entrar sense trucar. Jo estava amb els peus estirats damunt la taula, fullejava una revista i fumava la darrera cigarreta del matí. El vaig travessar amb la mirada, i li vaig indicar amb el dit que tornés a sortir i piqués a la porta. L’home va sospirar pesadament, va girar cua i va fer el que li manava. Vaig desar la revista, oberta per la pàgina on apareixia la rossa de pits tibats, al primer calaix. Vaig incorporar-me al seient i vaig esclafar la burilla contra el cendrer.

—Endavant, caporal.

Va entrar precedit d’un aire marcial i va allargar-me, amb gest exageradament obsequiós, l’expedient. Soweto 17.001.

—Andries, em sembla que se’ns ha complicat el matí.

—Deus voler dir tinent Fourie.

—Sí, amo —va respondre, en to burleta—, això era el que volia dir.

Vaig agafar la carpeta amb parsimònia. Estava segur que aquell plec de papers acabaria per esguerrar-me el dinar. Havia quedat amb els de sempre, a la pizzeria del centre comercial. Ara hauria de telefonar i excusar-me. Era un tros de babau, aquell policia nou. Bon xicot, i llest, però emprenyador. Havia entrat amb la fornada dels guerrillers de Tanzània, i volia fer mèrits. Allò de la integració de les forces de seguretat era una immensa bretolada. En Walter Nkwana havia treballat dos anys als serveis d’intel·ligència dels rebels, en un campament als afores de Dar-es-Salaam. I ara volia arreglar el món.

—Bé, de què es tracta —vaig entreobrir la carpeta—: un altre delinqüent negre cosit a ganivetades?

—¿Cal que et recordi, tinent —va adoptar una actitud solemne—, que la Constitució impedeix la classificació racial dels ciutadans?

Fes-te fotre, vaig pensar, no per això un negre deixa de ser un negre. Em vaig excusar a contracor J li vaig demanar que m’expliqués el cas. Efectivament, es tractava d’un negre cosit a ganivetades. Què més hi podia arribar, en aquella comissaria ronyosa? El dia que em toqués investigar un frau milionari, començaria a creure’m que el país estava canviant.

El difunt, de vint-i-dos anys, es deia Albert Nyembe. Residia a l’hostal de solters de Jabulani, i no tenia ocupació fixa. Un zulu. Bé, un sud-africà nascut al Natal, tal com va corregir el caporal. Tenia vuit ferides d’arma blanca, la majoria al tòrax, i es calculava que havia expirat cap a les dues de la matinada. El cadàver havia jagut a la cuneta fins a les sis, quan un grup de veïns havien avisat l’ambulància. Ara el tenien a la morgue. Es desconeixien els motius de l’homicidi, però se sospitava que pertanyia a la banda dels Mobutus, uns busca-raons que es disputaven el territori amb els Aiatol·làs rivals. Res d’extraordinari. En cinc minuts hauríem enllestit la feina.

—He fet algunes investigacions, tinent.

—Molt bé, Walter, ens ho mirarem després de dinar.

—Temo que no serà possible. Les persones que hem interrogat es contradiuen. Potser caldrà cridar el fiscal, i acusar algun detingut.

—Ni parlar-ne! —M’aterria pensar que el cas pogués caure en mans de la justícia. Un judici significaria mesos, potser anys, de maldecaps. Caldria recollir proves minuciosament, desplegar efectius i comparèixer per declarar. Si de cada incident en féssim una muntanya, aviat deixaríem de fer el que ens tocava, patrullar i mantenir l’ordre. No tindríem altra feina. Li vaig pregar que em llegís les declaracions mentre jo trucava als companys, primer, i tot seguit a la secretària per encarregar-li un parell d’entrepans. Quina llauna.

Em dic Sam Thaele, i vaig néixer fa divuit anys a Lesotho. Des dels dos anys no hi he tornat mai, i per tant no sé com és, allò. Visc amb els meus oncles en una barraca al lloc més pudent de Soweto, i no tenim ni aigua ni llum. Conec bé els zulus de l’hostal, perquè cada dia he d’anar a buscar aigua per allà i hi passo per davant. Els cabrons maten el temps darrera les reixes, com animals engabiats, sense fotre brot. Beuen molta cervesa i, quan passa una tia, s’amunteguen contra el ferro filat i no paren de dir porcades.

El mort aquest, com se digui, era dels pitjors. Abans conduïa un taxi-furgoneta que feia la ruta de les mines. El meu germà gran l’havia vist alguna vegada a la parada de V avinguda. Era un malparit, portava una barra de ferro i pegava i robava als passatgers. El van fer fora. També formava part dels Mobutus. La banda tenia acollonit tot el veïnat. Al vespre, s’emborratxaven i sortien a fer l’enze. Perseguien les noies, rebentaven les barraques i s enduien coses de valor, com ara ràdios, televisors, rellotges i fins i tot diners.

Un bon dia, se’ns van inflar les pilotes. Ens vam reunir una colla de veïns a la parròquia metodista i vam decidir crear un grup d’autodefensa. La gent ens deia els Aiatol·làs, perquè érem molt religiosos i sempre ens trobàvem a l’església. L’únic que volíem era viure tranquils, i per això havíem d’impedir que els bandits sortissin de l’hostal. Jo no tinc res contra els zulus, tinc amics que ho són i jo mateix en parlo l’idioma. Els nostres eren gairebé tots basutos, però també hi havia gent de tot arreu. No ens molestava que hi hagués zulus entre nosaltres. Només ens molestaven aquells fills de puta.

Vaig participar en un parell de baralles sonades. Tot el que portàvem eren bastons i pedres. Ells estaven més organitzats, tenien llances i escuts tradicionals, i una vegada en vaig veure un amb una pistola —però em sembla que estava descarregada, perquè no la va arribar a disparar—. La policia no feia cap cas de les nostres queixes, de manera que ens ho havíem de pelar tots sols. Potser la cosa no hauria acabat com va acabar si no haguéssim sabut allò de la Florence.

La Florence era germana d’un amic meu. Vivien en una caseta de totxos, una casa petita però de veritat, farcida de parents propers i llunyans. La noia estava acabant V escola, i anava una mica endarrerida; era molt atractiva. A mi m’agradava molt. De fet, era més que una amiga per a mi. Ahir al vespre, el seu germà em va dir que els seus pares estaven desesperats. Havien tornat a veure la Florence en companyia d’un d’aquells merdosos de l’hostal. Els pares l’havien esbroncat de valent, però la xicota no havia entrat en raó.

El seu germà i jo vam anar cap al temple, vam esperar que acabessin els càntics i vam reunir tots els joves. Havíem de preparar una emboscada. Van aparèixer cadenes i ganivets. No sé ni qui els havia portat. Quan ja ho teníem tot a punt, es va presentar un nano que esbufegava: ens va informar que, tres carrers més enllà, havia vist un home de l’hostal molestant la Florence. Vam sortir a tota merda.

Jo vaig arribar més tard que la resta, perquè fa dues setmanes em van clavar un radi de bicicleta a la cuixa i encara vaig coix, veu? Van ser els porcs de la banda dels Mobutus. La noia estava histèrica, cridava com una fera i no deixava que la toqués ningú, ni tan sols el seu germà. El pocapena jeia a terra, en un bassal de sang. Els meus companys em van dir que el desgraciat aquell havia violat la Florence. Van aconsellar-me que fes igual que ells i m’amagués durant un temps. Però jo no havia fet res, i per això m’heu trobat a casa aquest matí quan heu vingut a buscar-me. Això és tot. L’hora? Feia poc que s’havia acabat la missa: devien ser les vuit o les nou del vespre.

—Molt interessant, Walter. Et felicito: sembla que has resolt el cas.

—Tinent, aquesta és només la primera declaració. L’incident no queda gens clar. L’hora de la mort no coincideix amb la del forense. I encara hi ha més versions.

—D’acord, caporal —vaig desembolicar l’entrepà que ens havia portat la secretària, i li vaig clavar una bona mossegada—. D’acord, escoltem més misèries.

Sóc en Harry Maduna, i vaig néixer a Empangeni, al Natal. Tinc vint-i-set anys. Als dinou vaig venir a Soweto per buscar feina, i des d’aleshores no he tornat al poble. No, no hi he tornat mai. Vaig treballar a unes mines del West Rand durant un temps, i això em va permetre entrar a l’hostal de Jabulani. Allà vaig conèixer l’Albert, el mort, sap? Després les mines van tancar, i em vaig quedar sense un duro, però vaig poder continuar a l’hostal.

No sé què hauria fet sense els companys. No ho sé pas. Els Mobutus van convertir-se en la meva família. Em van protegir, oi que m’entén? Van conservar-me la llitera i em van donar menjar. Em convidaven a cervesa. De tant en tant, feia alguna feineta. Res important, però ben pagat. Ben pagat, si senyor, perquè només calia espantar algú, o passar una mica d’herba, o punxar les rodes d’un cotxe. Res, coses normals. També em cuidava de les quatre gallines que teníem en un racó del pati. Els donava pinso, recollia els ous i, de tant en tant, n’agafava una per donar-la als cuiners. Sí, n’agafava una i ens muntàvem un gran tec, sap què vull dir?

L’Albert era un nano collonut. Bon xicot, generós i valent. I espavilat: tot i ser dels més joves, sempre sabia què fer, sabia d’on treure els quartos i com utilitzar-los. Això el va matar, em sembla. Era massa llest. Va fer de taxista un temps, i l’encarregat el va fer fora perquè ho feia massa bé. Era ràpid, sabia tractar els clients i no es deixava enganyar. A l’encarregat li va agafar un atac d’enveja i el va fotre al carrer. Va dir coses terribles d’ell. Que si era violent, que si maltractava els passatgers… Puta enveja.

Quan va conèixer aquella noia basuto, la família se li va rebotar. Van organitzar una campanya contra ell: una campanya, sap? Van dir que era un delinqüent. Tot per amagar que la noia anava calenta, i que estava penjada per l’Albert. Aquella tia s’havia repassat mig veïnat, i tothom tan tranquil. El que no podien suportar era que sortís amb un dels Mobutus, amb un home de veritat. El meu amic sabia com era la noia, i no li importava. Ell era tot un cavaller. La tractava amb respecte, li comprava roba… Massa bé, la tractava, m’entén? Massa bé…

Els pares van escalfar els ànims de quatre titafredes, uns gamberros del barri que es passejaven amb pals i navalles i que es feien dir els Aiatol·làs. Res, una colla de desgraciats, sap qui vull dir? Doncs aquests no van parar fins que el van trobar. Ell estava amb la noia, al descampat de l’estadi. Allà on hi ha els cotxes abandonats, sap? Li van tirar pedres i ell es va aixecar i els va fer fora amb quatre crits. Quatre crits, sí: jo hi era, amb una amiga, i ho vaig veure perfectament. Quatre crits i els va fer córrer a tots.

Vaig demanar-li si volia que em quedés, però va fer que no amb el cap. No calia amoïnar-se gens ni mica per una colla de marietes, ha noia va penjar-se-li del coll i li va intentar fer un petó, però ell la va rebutjar. Jo i la meva amiga vam anar cap a un lloc més tranquil, oi que m entén? Els vam deixar allà, i ja ho veu. L’hora? Potser les deu o les onze, no me’n recordo. L’endemà va aparèixer fet un colador. Devien tornar els marrecs aquells, potser més ben armats, o acompanyats d’una colla de goril·les. No ho sé. Havien de ser molts, perquè l’Albert era tot un fenomen. Era el millor, sap? El millor.

—Ves per on, caporal, Romeu i Julieta al cor de Soweto. Em faràs saltar les llàgrimes.

—No ho entens, Andries?… vull dir tinent. Les versions no tenen res a veure. Jo conec els Aiatol·làs, i realment són una penya de barbamecs. Sembla evident que algú més va prendre part en l’incident.

Vaig demanar-li una cigarreta. La vaig encendre, i em vaig repenjar a la butaca.

—No et dic que no, caporal, no et dic que no. De tota manera, els fets són els que són. A hores d’ara, l’home ja deu ser al fons de l’infern. Què importa que hagin estat els Aiatol·làs, o l’imam Khomeyní en persona? Tenim un tros de cansalada a la morgue, i ara l’únic que podem fer és enterrar-lo.

—Tinent —l’agent Nkwana em va mirar de fit a fit—; tinc la impressió que la nostra feina no és limitar-nos a fer d’enterramorts. Hem d’intentar anar a l’arrel dels problemes. Si no esbrinem els motius del crim, si no l’ataquem des de la base…

—Sí, sí, d’acord. Hi ha res més?

—Hem pres declaració a altres persones.

—Doncs vinga, no t’entretinguis.

Jo no vaig veure absolutament res. El meu nom? Ah, sí: Robert Nkosi. Nkosi, el senyor: vol dir això. I vostè, oficial, com es diu vostè? Bé, bé, no m’empatollo més. Què vol saber? Ja li he dit que jo no hi era, i que poca cosa li puc explicar. L’únic que puc assegurar-li és que els basutos no ho van fer. Aquests Aiatol·làs, o com en digui la gent, són una pena de banda. Són els escolanets del mossèn. Criden i canten, sí, però no saben matar. Estic segur que va ser algú altre. Homes de debò, tios capaços de portar ganivets i d’usar-los.

Busqui per una altra banda, oficial. Caporal, diu? Doncs això, caporal, pregunti als taxistes del barri. Ells li sabran dir alguna cosa. Sí, jo sóc taxista, però no en sé res. Jo em dedico a portar el personal amunt i avall, i prou. No m’embolico amb històries. Faig les meves rutes, i procuro no barallar-me. L’Albert Nyembe sí que armava brega. Només va cobrir les mines durant un parell de mesos, i de seguida es va buscar problemes.

Quins problemes? Home, per exemple, guanyava massa quartos. Anava disparat, amunt i avall, i en una hora movia el que els altres trigàvem dues hores a fer. Després va voler comprar la furgoneta, per fer d’autònom. La companyia el va avisar: o respectava les regles, o li treien la ruta. No es podia anar per la vida d’independent. I llavors va fer el pitjor que pot fer un conductor a sou: va oferir els seus serveis a la companyia rival, la que s’ocupa del trajecte a l’estació central. El van fer fora de la feina, és clar. I van dir-li molt clar que la seva carrera de taxista s’havia acabat.

Ja sap com són aquestes màfies, caporal. Si vols salvar la pell, has de jugar al seu joc. No pots fer el milhomes. El millor és passar sense pena ni glòria, fer-te el sord i el cec. Jo no sento res, no veig res, no dic res, i vaig tirant. Es a dir, segueixo amb el meu taxi. Tinc una dona i tres fills. No vull ser un màrtir, jo. No ho vaig ser contra els blancs, ni tampoc ho seré contra el poder dels negres. Això és tot. Em permet marxar ara, senyor? Tinc feina a fer. Encara no? …Molt bé, oficial, o agent, o el que sigui. Com vostè vulgui. Pregunti, pregunti…

Doncs miri, ja que ho vol saber, penso que això de la versió dels Aiatol·làs és un invent. Si, no dic que no passés res, però avui en dia la gent no mata per salvar l’honor. Què importa, un bombo més o menys? La mos sa és una fresca, tot el barri ho sap. La trepa aquesta dels Aiatol·làs són uns barbamecs. L’únic que volien era fer el gallet, i ja li ho dic jo: no el van matar. Es impossible. Miri, jo no hi era, però sé de bona font que, a les deu del vespre, tota la canalla aquesta ja era a casa. Un company meu en va acompanyar uns quants amb la camioneta. Ara s’amaguen, i fan córrer la veu que van ser ells. Es una bola, no van ser ells; ja els agradaria, que la gent els tingués por i els respectés. Ja ho voldrien, ells, ser els amos del barri.

No, caporal, remeni per un altre costat. Pregunti als taxistes. Vagi al dipòsit de cotxes usats de Pimville. Allà li diran si l’Albert Nyembe va emparaular una furgoneta o no. Fixi’s en els taxistes que moren cada dia. Aquí no ens barallem per foteses, sinó per coses serioses. Per diners, vull dir. L’home va ser apunyalat cap a les dotze o la una, no abans. Demani-ho a la noia: ella sí que hi era. I no se l van carregar per violador. El van matar per voler fer-se ric. O més ben dit: per enriquir-se sense la protecció de la companyia.

No vulgui saber com n’estic tan segur. No em demani noms i proves. No li penso dir res més. Això és un país lliure, oi? No em pot obligar a suïcidar-me. No vull acabar en una cuneta, com V eixerit de l’Albert. Voti’m en una gàbia, si vol. No en traurà res. Què diu, que puc marxar? Gràcies, caporal, vostè és un bon home. Li desitjo molta sort, senyor. A veure si neteja tota la púrria d’aquesta ciutat. Però temo que ho haurà de fer sol, senyor. Aquí ningú no es juga els collons per trobar la veritat.

Vaig deixar anar una rialleta, i vaig acabar de comprimir amb les mans el paper de plata de l’entrepà. El vaig llançar cap a la paperera en una paràbola perfecta, però va picar la vora i va caure a terra.

—Ho veus, caporal? Encara hi ha gent assenyada a Soweto. Hauries d’aprendre la lliçó del vell taxista. Viu i deixa morir.

—Saps què vol dir, obstaculitzar l’acció de la justícia?

—Per Déu, Walter! No em parlis de justícia! Porto dotze anys en aquest cau fastigós! Ja saps el que significa, portar el tema als tribunals: represàlies, més morts, arranjament de comptes… Es això el que pretens?

—Jo només vull resoldre un cas d’assassinat.

Em vaig aixecar i vaig espolsar-me les molles de pa dels pantalons. Vaig caminar lentament fins a l’altra banda de la taula i, darrera d’ell, vaig observar els papers per damunt la seva espatlla. Vaig pregar-li que acabés de llegir les declaracions.

Sóc en Milton Msimang, i fa vint-i-tres anys que treballo de cuiner a l’hostal de solters de Jabulani. Tenim tres o quatre mil residents als barracons, i es fa difícil retenir les cares. Molts només hi passen un parell de mesos. Després desapareixen, i és impossible recordar-los. L’Albert era diferent, però. Destacava entre la massa. Ell i el seu amic Harry passaven moltes estones a la cuina. Portaven les gallines del pati, i ens ajudaven a desplomar-les. L’Albert, el més jove, era un nano despert. Sovint apareixia amb un saquet de cafè, un gelat o qualsevol altra llaminadura.

Treia els diners de sota les pedres, el noi. Diuen que això li va portar problemes, sobretot amb la companyia de taxis de les mines. Devia despertar V enveja d’alguns companys, o dels amos, i ja se sap que en el negoci del transport hi ha molt joc brut. Però què vol que li digui… No crec que el matessin per això. En realitat, el jove ja feia un temps que havia deixat aquell ambient. Què diu? Que es volia establir pel seu compte? Sí, és clar, això hauria molestat molt la companyia, però tant com per eliminar-lo… Fet i fet, els que van per lliure sempre fracassen. Les rutes les dominen quatre companyies grans, i els petits se Is menja el peix gros. Hauria estat molt fàcil arraconar-lo, prendre-li els clients i prou. No calia que se’l carreguessin.

Si vol que li sigui franc, em sembla que no van ser ells. A més, les màfies no perden el temps clavant ganivetades a la gent. Ho fan ràpid i net, amb un parell de trets. S’acosten amb un cotxe, treuen el kalàixnikov per la finestra, i s’ha acabat. La cosa fa més aviat pudor de disputes de bandes. Els Aiatol·làs, aquells arreplegats? No, no tenen estómac. Què més voldrien… ara fan córrer la bola que van ser ells, perquè els interessa que el barri els aclami. Volen aparèixer com soldats del poble, com herois dels indefensos.

No, no, devia ser una cosa interna. L’Albert tenia molts admiradors, a l’hostal, però també molts enemics. Era jove i atrevit. Sempre portava bitllets a les butxaques. Era un líder nat, sabia parlar i convèncer, tenia presència. El problema era que anava massa a la seva, i no s’escoltava els ancians. Els vells li tenien por. Sí, li tenien por, perquè s’enduia el protagonisme i plantava cara a la seva autoritat. I aquella mossa va acabar d’esguerrar-ho tot.

L’Albert estava enamorat de veritat, s’estimava la xicota com no havia estimat mai ningú. Ni l’un ni l’altra eren sants, d’acord, i malgrat la seva joventut ja havien viscut molt. Però aquell afer era una altra cosa. Hi havia passió. I, sobretot, passava per damunt dels odis i les diferències de sempre. Era com un pont entre dues comunitats que no volien tenir cap relació. Els vells se li van tirar a sobre.

Fa un parell de dies, va haver-hi una forta discussió a l’hostal. Els ancians li van recriminar que s’ajuntés amb una noia basuto. Ell va respondre que feia el que li venia de gust, i que la seva vida personal era sagrada. El van acusar de trair els Mobutus —ell, que mai no s’havia encongit en una baralla!—, i van girar-li la gent en contra. Ell va dir-los que eren una colla de miserables, incapaços de parlar com a homes i de pactar com a homes amb els rivals. Va anunciar que marxaria de l’hostal, que es casaria amb la noia i que aniria a viure amb els basutos.

Ahir, cap a la una de la matinada —o avui, és clar, com vulgueu—, els vells van reunir una dotzena de galifardeus, els van convidar a beure i van repartir ganivets. Això va passar al menjador, ho vaig veure amb els meus propis ulls. El grup va marxar de l’hostal, cridant com gossos rabiosos. Van tornar al cap d’un parell d’hores. Jo ja era al llit, però els vaig sentir que discutien amb el porter. Aquest matí, a l’hora del ranxo, han passat per totes les taules i han amenaçat els homes. Qui parlés més del compte acabaria a la cuneta, igual que l’Albert.

A mi també m’han amenaçat. Però jo no vull callar. Apreciava aquell noi, i estic fart de fer-me el sord. Jo ja tinc els meus anys, n’he vist de tots colors, i no em fan por ni els Mobutus, ni els ancians, ni ningú. Fa vint-i-tres anys que dono de menjar a gent de tota mena, sants barons i delinqüents i persones normals. Si em volen obrir el ventre, pitjor per a ells. Potser hauran de suportar a la cuina un desgraciat de pinxo, la resta de les seves vides, i empassar-se porqueria fins que es morin.

El caporal em va allargar el full de la declaració. Me’l vaig rellegir de dalt a baix. Realment, hi havia gent molt valenta enmig d’aquell infern. Vaig fer el gest de voler fumar. En Walter va treure’s el paquet de la butxaca i el va fer lliscar damunt la taula. Vaig agafar una cigarreta, i sense pensar-m’ho gaire li’n vaig oferir una a ell. Va picar-se la galta amb la mà, i ens vam posar a riure. Va recuperar el paquet i se’l va amagar a la butxaca.

—Caporal Nkwana, et felicito. Ara sí que has tancat el cas.

—No tan ràpid, tinent. Encara tinc un parell de versions.

—Santa paciència! —vaig expulsar el fum, i la seva cara va quedar embolcallada d’un núvol blanc—; que no en tens mai prou? Allà darrera la porta hi ha tres milions d’individus, barallant-se i matant-se a diari. Caporal, això no és un serial de Perry Mason, això és Soweto!

—Ho sé prou. He viscut aquí des que vaig néixer. I no tothom pot dir el mateix.

Vaig sentir els colors que em pujaven a la cara, no sé si per enuig o per vergonya. Vaig posar els peus damunt la taula, em vaig repenjar al respatller i vaig deixar-lo continuar.

Florence Bopape, sí, aquest és el meu nom. Tinc disset anys, però tothom me’n posa més. Vostè quants en té, caporal? No, no, no m’interessa per res en especial. Simple curiositat. Sap?, trobo que li escau l’uniforme. El fa més home. Digui’m, per què es va fer poli? Per la pasta, oi? Bé, bé, d’acord: sóc jo qui contesta les preguntes. Ja ho he entès. No cal que es posi així. Es que estic histèrica, i quan estic histèrica parlo i parlo i parlo, sap?

Doncs ahir a la tarda vaig tenir una bronca monumental amb els meus pares. No volien que sortís de casa, i menys encara per anar a veure l’Albert. Deien que era un delinqüent, que només em portaria problemes /, sobretot, que era de l’hostal. Això els mosquejava molt, no acabo d’entendre per què. Sí, és clar, els de l’hostal són uns animalots, no tenen cultura i emprenyen els veïns. Però vol que li digui la veritat? Els del barri no són tampoc cap meravella.

Jo pensava que finalment havia trobat un home com Déu mana. L’Albert era simpàtic, ben plantat i generós. Em tractava bé. Em portava regals, feia molt bé l’amor i deia que m estimava. Jo? No ho sé, suposo que també V estimava. Però fins aquesta matinada no m’havia amoïnat gaire el tema. Amb ell em sentia com una dona. Ell m escoltava i tenia paciència. Quan li deia que prou, era prou. I quan en volia més, me’n donava més. Era —com li diria?— un tio legal. Em respectava moltíssim. I ara ho veig més clar. Ara que ja no hi és.

Només tenia un problema: era terriblement gelós. De fet, ahir al vespre, quan vaig sortir de casa, estava decidida a explicar-li el que havia passat el cap de setmana amb en Sam, l’amic del meu germà. Així que vaig fotre un parell de crits al meu pare i vaig anar cap al descampat de Jabulani. La història d’en Sam no tenia importància: el nano era un marrec i, en realitat, tot havia estat cosa d’una nit de borratxera. Vostè no ha tingut mai una aventura passatgera? Es normal, no troba?

Sí, perdó, continuo. El cas és que jo anava decidida a explicar-li tot. Volia que m’entengués, que cridés una mica i que acabés perdonant-me amb un parell de rebregades, com sempre. No era la primera vegada que li feia el salt, i creia que la cosa no passaria d’una bronca apassionada, com altres cops. Però de seguida vaig entendre que no. A mesura que jo parlava, els ulls se li encenien. Caminava amunt i avall sense deixar de foradar-me amb la vista. Van venir els Aiatol·làs, i ell els va engegar. Un amic seu, que corria per allà, va oferir-se per ajudar-lo, però ell li va dir que marxés. Després van aparèixer uns taxistes, i també els va fer fora. Allò semblava una processó, i la desfilada de gent encara el posava més nerviós.

Me li vaig acostar per abraçar-lo. Ell em va tirar a terra i em va clavar un seguit de coces. Jo vaig començar a xisclar. Se’m va tirar al damunt i em va arrencar les calces. Què diu? Que si em va forçar? Home, potser sí. Jo no volia fer-ho, o com a mínim no volia fer-ho d’aquella manera. Ver primer cop, sentia que no hi tenia res a dir. Com si fos una bestiola, o un moble. Va anar tot molt de pressa. Ell em bufetejava la cara i em feia callar. De sobte, es va aixecar, va cordar-se els pantalons i va treure s una navalla.

Davant meu, va sostenir el ganivet i se’l va clavar al ventre. S’ho pot creure? Va buidar-se els budells allà mateix, perquè jo ho pogués veure. Em vaig marejar. Va començar a saltar sang pertot arreu, i l’Albert va caure en rodó. I ja no recordo res més. Aquest matí m’he despertat a casa els pares, mig idiotitzada, com si m’hagués pres dotze porros seguits. La família en ple m’estava mirant amb cara d’al·lucinats. Com si acabés d’arribar de la lluna. M’han explicat mil coses diferents: que si l’havien matat els uns, que si ho havien fet els altres. El meu germà volia saber si havia estat jo.

Després ha vingut vostè amb els seus companys, i m’han portat cap aquí. Això és tot. No, no puc dir-li a quina hora va passar, perquè a partir de cert moment jo ja havia perdut la noció del temps, i de l’espai, i de tot. Ha estat molt fort, de veritat. No sé si mai oblidaré el que va passar ahir a la nit. Em sembla que algú m’haurà d’ajudar a superar-ho. Ara m’adono del que he perdut, i el pitjor és que ja no tinc un home per fer-me costat. Necessito més que mai un braç fort i paraules tendres. Necessito un home de veritat.

—Tu ho entens, tinent? Jo ja fa temps que m’he perdut. O són una colla de mentiders, tots plegats, o és que jo no comprenc la meva pròpia gent.

—Saps què diuen els francesos, caporal Nkwana? —vaig esforçar-me per repescar una frase que havia llegit en una revista picant—… Busqueu la dona. Busqueu la dona, Walter, busqueu la dona! Doncs bé, això és el que has fet, finalment, i sembla que t’has ensopegat amb la realitat dels fets.

—Andries, si et plau —en Walter va fer posat d’alarma—: ¿No deus pretendre que acceptem la versió d’una cabra boja, d’una nena frívola i embolicaire? Que t’has begut l’enteniment?

—Hmmm… No ho sé. Estava bona, la tia?

El caporal es va quedar mut. Va fer com si es reprimís un improperi, va acotar el cap i va remenar altra vegada l’expedient. Sense més preàmbuls, va llegir l’informe forense.

A les set del matí, ha estat lliurat a la morgue central de Sotveto el cadàver d’un home, de complexió africana, d’un metre setanta-cinc, de no gaire més de vint anys, i que presenta diverses ferides d’arma blanca i contusions menors. L’home no porta cap mena d’identificació personal…

—Escolta, Nkwana, això no ho deu haver redactat pas en Simonson?

—Sí, tinent, era el metge de guàrdia.

—Malament. Ja podem llençar l’informe. Ja ho veuràs: pura literatura. Aquest pallasso s’hauria hagut de dedicar a escriure novel·les de sèrie B. En fi, continua.

L’examen ha revelat vuit talls profunds: tres que han interessat les costelles, un que ha penetrat el pulmó dret, un que ha seccionat la vena aorta, un que ha obert la galta dreta, un que ha travessat V extremitat superior esquerra, i un altre, el més llarg, que ha segat longitudinalment el baix ventre, ha inspecció ocular demostra que V individu ha perdut una gran quantitat de flux sanguini, i que bona part dels òrgans abdominals han sobreeixit de la seva cavitat natural.

—Veus? Li encanta, el sang i fetge… Però segueix, segueix.

Donada la multiplicitat de lesions, no es pot determinar amb exactitud la causa de la mort, tot i que podria ser atribuïble a la primera o a les primeres incisions. L’arma homicida, o les armes, no ha estat / no han estat localitzada/localitzades, però podem suposar que devia tractar-se d’una o diverses fulles metàl·liques d’entre set i quinze centímetres. L’angle i la posició de les ferides semblen indicar que cap dels talls és resultat d’una autolesió, tret de la perforació al ventre, que ho podria ser si es tractés d’un individu de força excepcional. En tot cas, si hi ha hagut suïcidi, podem afirmar que abans o després també hi ha hagut agressió externa.

—Ara és quan treu la lupa i descobreix el complot…

Tampoc no podem fixar amb precisió l’hora de l’assalt o assalts. Havent estudiat mostres de coagulació, l’únic que ens consta és que les lesions es van produir amb molt poc temps de diferència, minuts o segons. Posats en contacte amb l’hospital de Barangwanath, se’ns confirma que un tal Albert Nyembe, resident de l’hostal de Jabulani, disposa allà d’una fitxa mèdica. En l’historial només hi consta un tractament antivíric i una anàlisi de sang. El més curiós del cas és que el grup sanguini del difunt no coincideix amb el de l’historial. Pot tractar-se d’un error burocràtic, però seria la primera vegada que ens trobem amb una equivocació d’aquesta magnitud per part del personal de l’hospital, que mereix tota la nostra confiança.

Tres persones, el senyor Harry Maduna, el senyor Milton Msimang i el senyor Robert Nkosi, han identificat el cadàver, entre les 9.30 i les 10.00 h, i han afirmat que era el d’Albert Nyembe. A falta de familiars pròxims, aquestes tres persones són aquelles de què la policia ha disposat per al reconeixement. Però si ens atenem a la inspecció clínica, estem obligats a reconèixer que el subjecte no concorda amb l’única constància documental que se’ns ha presentat de l’individu. En síntesi, ens veiem obligats a dictaminar que el desconegut ha mort per causa incerta, amb arma il·localitzable i en una hora indeterminada.

—Serà cap de cony…

El silenci va envair el despatx. Ni el caporal ni jo sabíem ben bé què fer. Jo m’havia trobat moltes vegades amb morts anònimes, però mai no havia hagut d’enfrontar-me a un garbuix tal d’informacions contradictòries. Com m’esperava, l’informe d’en Simonson havia acabat per no aclarir res. Més aviat hi havia afegit safareig. Ens vam quedar encantats una estona, immòbils a banda i banda de la taula i mirant-nos l’un a l’altre. Finalment, en Walter va aixecar-se i em va allargar la carpeta.

—Tinent, fins aquí arriba la meva feina. El meu suggeriment és que passi l’assumpte a la fiscalia, i que ho investiguin a fons. Li demano permís per retirar-me i centrar-me en altres coses.

—Molt bé, Walter. Has complert. Gràcies per la teva col·laboració.

El caporal es va quadrar, em va saludar i va sortir de l’oficina. Jo vaig obrir l’armari-arxivador, vaig agafar la carpeta i la vaig afegir a la pila de casos pendents. La vaig deixar caure damunt l’últim plec, el de l’expedient Soweto 17.000. Però vaig adonar-me que, si la secretària no s’emportava aquella muntanya de paperassa, aviat esbotzaríem l’armari. Quina llauna.

—La fiscalia!… —vaig exclamar en veu alta—. S’ha begut el cervellet, aquest noi. Em sembla que la nova Sud-àfrica li ha pujat al cap.

Vaig obrir el calaix i vaig treure la revista amb cura. Realment, calia tenir ganes de remenar la merda, quan al món hi havia tantes coses boniques. Més valia dedicar-se als petits plaers de la vida, perquè al capdavall eren quatre dies. Les fruites podrides s’havien de llençar, i les bones s’havien de tastar. Era així de senzill, i qui volgués barrejar penes i alegries acabaria amargant-se l’existència.

Es clar que, ben mirat… Vaig girar-me cap a l’armari i vaig recuperar l’expedient 17.001. Vaig obrir-lo i vaig comprovar amb satisfacció com la revista hi cabia perfectament, sense sobresortir. El vaig dipositar amb parsimònia al calaix. No era mala idea, no. Quan el caporal Nkwana vingués a torturar-me, li obriria el calaix i li mostraria la carpeta. Li diria que el cas era important, i que me’l volia estudiar a fons abans de passar-lo als tribunals. En Walter estaria content. I el mort anònim de l’expedient 17.001 també: dormiria el son dels homes de debò, en bona companyia. Vaig tancar el calaix amb clau i me’n vaig anar cap a casa. Havia estat un dia esgotador, però no s’acabava pas tan malament.