La meva estimada amiga,

Em sembla que t’entenc. Sí, sóc un desastre. T’he inflat el cap amb bestieses sobre el ranxo, la vida i miracles del propietari i coses sense importància. T’he explicat històries absurdes sobre les meves feines de paleta, les bestieses d’un estudiant de secundària i les polítiques del meu país. Més d’una vegada he pensat a dir-te el que sento, el que has significat per a mi. Però les paraules no em surten, el paper es queda en blanc i simplement no sé com començar. He demanat ajuda a un professor, que domina això de les lletres. Però és clar, ell no sent el que sento jo.

Tu voldries una altra cosa, Sheila. Potser frases tendres i boniques. I jo no serveixo per a això. M’he criat entre animals, he dormit al ras i m’he dedicat a treballar amb les mans. Sé fer anar una serra o una destral, o fins i tot una escopeta: tot llevat d’un bolígraf. Ja t’ho vaig dir, que en sabia ben poc, de tractar dones sofisticades.

Quan em parlaves dels teus amics escriptors, de les recepcions a la universitat, dels concerts i les convencions, jo em sentia petit i ignorant.

Al teu costat, tenia la sensació de ser com un elefant bramador. Només quan estàvem junts, quan estàvem junts de veritat, em sentia segur. Això nostre es desenvolupava en una unió de veritat, i la nit de la sabana ens protegia. Quan no dèiem res, i el vent, aquell vent dels turons del migdia, xiulava al voltant, jo t’abraçava i em sentia com el vell Baobab, aferrat a la terra per sempre més. Fins que el foc s’encenia, i ens desfèiem l’un dins de l’altre: llavors, tu eres la pantera i jo, el lleó.

Però per carta, a tants quilòmetres de distància, els arbres i els lleons no valen per a res: són tan avorrits com sempre. Ara tu i jo tornem a ser el que som. Tu, la noia del nord, culta i refinada. I jo, un tros de salvatge. Què hi farem. Les aparences no enganyen, no poden enganyar, i encara menys a tu. Sóc un africà, de cap a-peus. Aquí he nascut, aquí viuré i treballaré com un carcamal i aquí em reuniré algun dia amb les ànimes dels meus avantpassats. Sí, sóc un indígena, Sheila: així de clar. Encara que sigui ros com un fil d’or i blanc com la neu.

T’entendré molt bé si no em contestes. Rep una abraçada fortíssima, ben cordialment et saluda,

Frank.