Belmont: un jardí.

Entren Lancelot i Jessica.

LANCELOT.—Sí, de veritat. Perquè, mireu: els pecats dels pares cauen sobre els fills. Per això us prometo que tinc por per vós. Amb vós mai no he tingut pèls a la llengua, i és per això que ara us parlo amb sinceritat^[78] sobre aquest assumpte. Per tant, més val que mireu de passar-ho bé, perquè esteu condemnada. Només us queda una mica d’esperança de salvació, i encara és una esperança borda.

JESSICA.—I quina és aquesta esperança, si et plau?

LANCELOT.—Redéu, podeu tenir la mica d’esperança que el vostre pare no us hagi engendrat, que no sigueu filla del jueu.

JESSICA.—Aquesta sí que seria una mena d’esperança borda, certament! Però després em caurien a sobre els pecats de la mare.

LANCELOT.—Sí; és veritat. Em sembla que esteu condemnada per part de pare i de mare. Així, quan m’escapo d’Escil·la, o sigui: el vostre pare, caic a les mans de Caribdis,^[79] o sigui: la vostra mare. Ho teniu malament per tots dos costats.

JESSICA.—Però em salvaré pel costat del meu marit. Ell m’ha convertit en una cristiana.

LANCELOT.—Ah, sí! Però l’hi haurem de retreure. Ja n’hi havia massa, de cristians, abans, fins i tot més del compte per poder viure bé els uns amb els altres. Aquesta dèria de fer cristians farà pujar el preu del porc. Si tots ens posem a menjar porc, aviat no podrem trobar una bona cuixa rostida, ni per tot l’or del món.

Entra Lorenzo.

JESSICA.—Lancelot, ara diré al meu marit tot el que em dius. Mira’l, ja ve.

LORENZO.—Aviat em sentiré gelós, Lancelot, si continues emportant-te la meva dona als racons.

JESSICA.—Què va! No t’hem de fer cap por, Lorenzo. Lancelot i jo estem barallats. Em diu, sense embuts, que en el cel no tindran misericòrdia de mi perquè sóc filla d’un jueu, i diu que tu no ets un bon ciutadà de la República perquè, convertint jueus en cristians, fas pujar el preu del porc.

LORENZO.—Jo puc respondre d’aquesta acusació molt millor que no pas tu d’haver inflat el ventre de la mora. Has deixat la mora prenyada, Lancelot.

LANCELOT.—Ja és molt que la mora sigui més que una mora;^[80] però, si és menys que una mora decent, aleshores fóra menys mora del que jo em pensava.

LORENZO.—Mireu com qualsevol beneit pot jugar amb les paraules! Em sembla que aviat la millor gràcia de l’enginy mental serà el silenci i que només podrem alabar la conversa dels lloros. Au, va, ximplet: vés cap a dintre i digues que es preparin per al sopar.

LANCELOT.—Ja està fet, senyor; tots tenen estómac.

LORENZO.—Déu meu, senyor, com t’agafes als acudits! Doncs així, digues que preparin el menjar.

LANCELOT.—També està fet, senyor; només falten les estovalles.^[81]

LORENZO.—Doncs, fes-ho tu mateix, amic.

LANCELOT.—Jo, posar-me les estovalles? No estaria bé, senyor.

LORENZO.—Sempre t’agafes a totes les ocasions. Em vols ensenyar tota la riquesa del teu enginy en un sol moment? Vés a buscar els teus companys; et prego que vulguis entendre el llenguatge planer d’un home planer: vés a buscar els teus companys, digue’ls que parin la taula, que serveixin el menjar, i així nosaltres podrem sopar.

LANCELOT.—Pel que fa a la taula, senyor, serà servida; pel que fe a la carn, serà parada, i, pel que fa a la vostra vinguda, senyor, mireu: que es faci segons les vostres inclinacions i pensaments.

Surt.

LORENZO.—Ai, estimat sentit comú! Quin seguit de paraules!
Aquest foll té plantat a la memòria
tot un exèrcit de bones paraules.
Jo sé de molts beneits, més ben col·locats que ell,
i proveïts com ell, que per un acudit
fan malbé el contingut de les paraules!
Estàs contenta, Jessica? I ara, dolça estimada,
digue’m la teva opinió: què et sembla,
l’esposa de Bassanio?

JESSICA.—Està més lluny del que es pot expressar.
I val la pena que el senyor Bassanio
porti una bona vida, perquè tenint aquesta gràcia
en una dona així, ja té tots els plaers
del cel aquí a la terra, i, si a la terra no els mereix,
tindrà motius per no poder anar al cel.
Si dos déus emprenguessin algun joc celestial,
i dues dones de la terra en fossin la juguesca,
i una d’elles fos Porcia, caldria que afegissin
alguns mèrits a l’altra, perquè aquest pobre món
no en té cap més d’igual.

LORENZO.—En mi, tens un marit
que és igual que ella, com a esposa.

JESSICA.—També m’hauràs de demanar l’opinió
sobre aquest fet.

LORENZO.—Ja ho faré, però abans
haurem d’anar a sopar.

JESSICA.—No, deixa’m elogiar-te estant amb gana.

LORENZO.—No, t’ho prego: que sigui una conversa
de sobretaula. Després, ja pairé
tot el que em vulguis dir amb el que hauré menjat.

JESSICA.—Bé, te’n faré una bona història.

Surten.