Belmont: sala de la casa de Porcia.

Entren Bassanio, Porcia, Graziano, Nerissa i un criat.

PORCIA.—Espereu-vos, sisplau, un dia o dos
abans no us arrisqueu a provar sort.
Si trieu malament, perdré la vostra companyia.
Espereu una mica. Alguna cosa em diu
(i no és l’amor) que no us vull perdre. Ja sabeu
que l’odi no aconsella pas d’aquesta forma.
Però, per si no m’enteneu correctament
—i tanmateix les dones no tenim
cap més llenguatge que el del pensament—,
voldria retenir-vos un mes, o bé un parell,
abans no us arrisquéssiu per tenir-me.
Us podria ensenyar com triar bé;
però aleshores trencaria el jurament,
i això no ho faré mai. Per tant, em podeu perdre,
i, si em perdeu, em fareu pecadora
per desitjar que hagués estat perjura.
Ai, aquests ulls!, que m’han mirat i m’han partit
en dues parts. Una meitat és vostra,
i l’altra també és vostra; hauria de dir meva,
però si és meva, és vostra. Així, doncs, tot és vostre.
Ah, quins temps més malvats, perquè sovint
posen fronteres entre els amos i els seus drets!
I per això sóc vostra i no sóc vostra.
I si això és veritat, que se’n vagi a l’infern
la Fortuna i no jo. Parlo massa; però…
és per allargar el temps, per estirar-lo
i retardar la vostra tria.

BASSANIO.—No: deixeu-me escollir.
Tal com estic és viure en la tortura.

PORCIA.—En la tortura? Així, doncs, confesseu
quina deslleialtat hi ha dins del vostre amor?

BASSANIO.—Cap, sinó la més lletja, perquè és la desconfiança:
dubto de posseir la persona que estimo.
Hi ha tanta vida i amistat entre la neu i el foc
com entre la deslleialtat i el meu amor.

PORCIA.—Sí, però temo que parleu sota tortura,
que fa que el torturat digui qualsevol cosa.

BASSANIO.—Prometeu-me la vida, i jo us confessaré
tota la veritat.

PORCIA.—Doncs bé: confesseu i viviu.

BASSANIO.—«Confessar i estimar»^[63] hauria estat
el resum de la meva confessió.
Quina tortura més feliç no hauria estat
si el meu torturador m’ensenyés les respostes
que m’han d’alliberar! Però deixeu-me anar
a provar la fortuna amb aquells cofres.

PORCIA.—Aneu-hi, doncs. Jo estic tancada en un dels cofres.
Si m’estimeu, ja sabreu on trobar-me.
Nerissa i tots els altres, aparteu-vos;
i que soni la música, mentre ell faci la tria.
Així, si perd, la seva fi serà
com la del cigne, que es confon amb la música.
Perquè la comparança sigui més adequada,
que siguin els meus ulls com un torrent
i un llit aquàtic per la seva mort.
Pot ser que guanyi, i aleshores, què serà
la música? Doncs serà com el toc d’una trompeta
quan els súbdits lleials fan reverència
a un rei que han acabat de coronar;
serà com aquells sons dolcíssims a trenc d’alba
que arriben a l’orella del nuvi endormiscat
i el criden a la boda. Ja s’acosta,
amb una majestat semblant, pro amb un amor
més gran que Alcides quan va rescatar
el tribut virginal pagat per la plorosa Troia
al monstre de la mar.^[64] Estic a punt pel sacrifici;
les altres, les troianes, amb els ulls plens de llàgrimes,
vénen a veure el resultat de la proesa.
Vés, Hèrcules! I salva’t perquè jo també em salvi.
Amb molt, molt més temor que tu, que lluites,
observaré el combat.

Música. Mentre Bassanio considera els cofres, sona aquesta cançó.

[PORCIA] [Cantant]^[65]

TOTS [Cantant]

[PORCIA] [Cantant]

TOTS [Cantant]

BASSANIO.—No sempre l’aparença mostra la veritat.
El món sempre s’enganya amb l’ornament.
En lleis, ¿quin plet, tacat i corromput,
quan està assaonat amb una veu bonica,
no amaga els seus aspectes de maldat?
I en religió, quin condemnat error
no troba un front auster que el beneeixi
i que l’aprovi amb una cita bíblica
per amagar-ne la maldat amb ornaments?
No hi ha vici palpable que deixi d’assumir
algun tret virtuós com a disfressa exterior.
¿Quants covards, de cor fals com escales de sorra,^[67]
no es deixen una barba com Hèrcules i Mart,
de cella corrugada, però, si furgues dintre seu,
veuràs que tenen fetges tan blancs com la llet?^[68]
Aquests es posen la disfressa del valor
només per fer-se témer. Si consideres la bellesa,
veuràs que es compra a pes; el maquillatge
fa miracles amb la naturalesa:
les de moral lleugera se n’han de posar més.
Passa el mateix amb aquells cabells d’or
tan atractius, serpentejant al vent,
sobre un cap suposadament bonic:
sovint se sap que són el dot d’un altre cap,
que ara es podreix en el sepulcre.
L’adorn és com la riba enganyadora
del mar més perillós, el vel bonic
que amaga una bellesa índia,^[69] en un mot:
l’aparent veritat que fan servir
els temps astuts per atrapar els més savis.
Doncs: amb tu, or brillant, aliment dur de Midas,
no vull saber-hi res. Ni tampoc res amb tu,
pàl·lida mitjancera entre home i home;
però tu, pobre plom, que més que amenaçar, promets,
la teva pal·lidesa em commou més que l’eloqüència,
i et trio a tu. Joia, sigue’n la conseqüència.

PORCIA [Apart].—Ah, com se’n van per l’aire les altres emocions:
dubtes, desesperances injustificades,
dèbils temors, gelosies d’ulls verds…
Sigues més moderat, amor, frena el teu èxtasi,
deixa caure la joia a poc a poc,
limita el teu excés. M’envaeix massa el goig;
fes-lo més lleu perquè no m’engoleixi.

BASSANIO.—Què hi trobaré, aquí dintre?

Obre el cofre.

PORCIA.—Tal com ara em veieu, noble Bassanio,
és tal com sóc. Per mi mateixa, no voldria
tenir el desig més ambiciós per ser millor;
però, en canvi, per vós voldria ser
tres cops vint el que sóc i mil cops més bonica
i deu mil cops més rica: tant de bo,
només per ser considerada molt més alta
als vostres ulls, voldria ultrapassar
tot límit en virtut, bellesa, béns i amics;
tot i així la suma total és poca cosa:
una noia ignorant, inexperta i ingènua,
però feliç perquè no sóc tan vella
i encara puc aprendre, i més feliç perquè
no sóc pas tan beneita per no aprendre més,
i, sobretot, feliç perquè encomano
el meu dolç esperit al vostre
perquè me’l dirigiu, com a senyor,
governador i monarca meu. Tant jo mateixa
com tot allò que tinc, des d’ara és vostre.
Fins ara he estat senyora d’aquesta mansió,
mestressa dels criats, reina de mi mateixa;
però, des d’ara, aquesta casa, aquests criats
i jo mateixa serem vostres, senyor meu.
I és amb aquest anell que us ho cedeixo;
ara bé: si el perdeu, el regaleu o us en desfeu,
serà el presagi de la fi del vostre amor,
i em donarà motiu per acusar-vos.^[70]

BASSANIO.—Senyora, m’heu privat de la paraula;
només us pot parlar la sang que porto
dintre les venes. Tinc les facultats confuses
com, quan després de l’eloqüent discurs
d’un príncep estimat, se sent aquell murmuri
d’aprovació que fa la multitud,
i no és possible d’expressar l’alegria amb paraules.
Però si aquest anell fuig del meu dit,
també la vida em fugirà, i després
ja podreu afirmar que Bassanio està mort.

NERISSA.—Senyor i senyora, ara ens toca a nosaltres,
espectadors, que hem vist com s’acomplien
les nostres esperances, d’expressar l’alegria:
moltes felicitats, senyor i senyora!

GRAZIANO.—Senyor Bassanio^[71] i vós, senyora meva,
tota la joia que anheleu, jo us la desitjo;
estic segur que no en desitgeu cap
que vagi en contra meva. I quan vulgueu
celebrar l’aliança de la fidelitat,
us demano que jo també em pugui casar.

BASSANIO.—Amb tot el cor, si pots trobar una esposa.

GRAZIANO.—Dono les gràcies a vostra senyoria
d’haver-me’n trobat una. Jo, senyor,
tinc els ulls tan lleugers com ho poden ser els vostres.
Vós heu vist la senyora, i jo he vist la serventa.
Vós heu sentit l’amor, i jo també. La meva sort
va lligada a la vostra: depeníeu del cofre
i jo també, tal com ha resultat, perquè
si de tant festejar-la he suat tant,
de tant jurar-li el meu amor, el paladar
m’ha quedat sec, i finalment (si la promesa
té algun final),^[72] he aconseguit de la bellesa,
aquí present, una promesa: obtenir el seu amor,
si la Fortuna us concedia la mestressa.

PORCIA.—És veritat, Nerissa?

NERISSA.—És veritat, senyora, si és que no us desagrada.

BASSANIO.—I tu, Graziano, ho dius de bona fe?

GRAZIANO.—A fe que sí, senyor.

BASSANIO.—La vostra boda honorarà la nostra.

GRAZIANO.—Haurem de fer una aposta. Mil ducats a qui tingui el primer nen.

NERISSA.—No és una entrada massa forta?

GRAZIANO.—No! No es podria pas guanyar, si no féssim una entrada forta.

Entren Lorenzo, Jessica i Salarino.

BASSANIO.—Lorenzo i Salarino, benvinguts,
si és que la joventut dels interessos
que tinc aquí em donen potestat
per fer els honors d’aquesta casa.
Amb el vostre permís, dono la benvinguda
als meus amics de veritat, amable Porcia.

PORCIA.—I jo també, senyor: que siguin benvinguts.

LORENZO.—Agraït a la vostra senyoria. Jo, per la meva part,
no tenia el propòsit de venir a visitar-vos,
però, com que he trobat pel camí Salarino
i m’ha pregat que anés amb ell,
no m’hi he pogut negar.

SALARINO.—Sí que ho he fet, senyor,
i tinc els meus motius. El senyor Antonio
us envia records.

Dóna una carta a Bassanio.

BASSANIO.—Abans d’obrir la carta,
digue’m, sisplau: què fa el meu bon amic?

SALARINO.—No està malalt, senyor, si no és en l’esperit,
ni està bé, tret de quan té l’esperit reconfortat.
La seva carta ja us ho explica tot.

Bassanio obre la carta.

GRAZIANO.—Nerissa, acull aquesta forastera,
fes que se senti benvinguda. Salarino, la teva mà!
Quines noves ens portes de Venècia?
Què fa l’egregi mercader, el bon Antonio?
Sé que estarà content dels nostres èxits:
som els Jàsons que han guanyat el velló.

SALARINO.—M’estimaria més que haguéssiu conquerit
el velló^[74] que ell va perdre.

PORCIA.—Aquesta carta deu portar molt males noves,
perquè roba el color del rostre de Bassanio:
un amic estimat deu haver mort,
perquè res més del món no podria alterar
un home tan enter. Què és això? Va de mal en pitjor!
Sisplau, Bassanio, sóc la vostra meitat,
i he de saber què diu aquesta carta.

BASSANIO.—Ah, dolça Porcia. Són les paraules més ingrates
que mai hagin tacat paper! Gentil senyora,
la primera vegada que us vaig parlar d’amor,
us vaig dir clarament que tota la riquesa que tenia
corria per les meves venes. Jo era un cavaller
i us vaig ser molt sincer, i tanmateix,
estimada senyora, en valorar-me poc, ara veureu
fins a quin punt fatxendejava. Quan vaig dir
que els meus béns no eren res, hauria d’haver dit
que eren pitjor que res, perquè, de fet,
vaig comprometre’m amb el meu amic millor,
comprometent-lo a ell amb el pitjor enemic que té,
i tot va ser per demanar-li ajut.
Senyora, aquest paper és el cos del meu amic,
i cada mot escrit, una ferida oberta,
d’on vessa sang i vida. Però, és cert, Salarino?
Tots els negocis, ha perdut? No n’ha salvat ni un?
¿De Trípoli, de Mèxic, d’Anglaterra,
de Berberia, de Lisboa, d’Índia,
no s’ha salvat ni un sol vaixell del toc terrible
dels esculls que arruïnen les naus dels mercaders?

SALARINO.—No, ni un de sol, senyor. I a més a més,
ni que tingués tots els diners per satisfer el jueu,
aquest no els hi admetria. No he vist mai
cap criatura en forma d’home
tan àvida i cruel per enfonsar un altre home.
Constantment, dia i nit, assetja el Dux,
i acusarà l’Estat de no ser lliure,
si se li nega la justícia.
Vint mercaders, el mateix Dux i els senadors
més importants l’han intentat convèncer;
però no el poden apartar dels odiosos arguments
que esgrimeix: el pagament, el compromís i la justícia.

JESSICA.—Quan jo vivia amb ell, li vaig sentir jurar
a Tubal, i a l’altre seu company de raça, Xus,
que s’estimava més la carn d’Antonio
que no pas vint vegades el valor
de tot allò que li devia. Estic segura
que, si la llei, l’autoritat i el poder no l’hi neguen,
Antonio ho passarà molt malament.

PORCIA.—És el vostre estimat amic que es troba en aquest tràngol?

BASSANIO.—El meu amic més estimat, el més amable,
el de més bon caràcter, el més ben disposat
a fer serveis, el que mostra més bé,
de tots els que respiren aquí a Itàlia,
l’antic honor romà.

PORCIA.—Quant li deu, al jueu?

BASSANIO.—Per mi, tres mil ducats.

PORCIA.—Només això?
Doncs pagueu-n’hi sis mil i anul·leu el contracte.
Dobleu aquests sis mil, i després tripliqueu-los,
i eviteu que un amic d’una bondat així
pugui perdre un cabell per culpa de Bassanio.
Primer anem a l’església i anomeneu-me esposa,
i després, a Venècia, a veure el vostre amic,
perquè mai no us vull veure al meu costat
amb l’ànima intranquil·la. Rebreu tant d’or com calgui
per pagar vint vegades aquest deute,
i quan l’haureu pagat, porteu el vostre amic aquí.
I, mentrestant, Nerissa i jo viurem
com donzelles i vídues. Au, vinga, anem,
perquè haureu de marxar el dia mateix
del vostre casament. Doneu la benvinguda
a tots aquests amics, i mostreu alegria.
Ja que us he comprat car, em sereu car d’amor.
Però llegiu-me aquesta carta que ve del vostre amic.

BASSANIO [Llegint].—«Estimat Bassanio: tots els vaixells que tenia han naufragat, els creditors se’m mostren cruels, la meva hisenda ha caigut molt avall, i el termini del meu compromís amb el jueu ja ha vençut, i com que, si l’he de pagar, hauré de morir, tots els deutes entre tu i jo quedaran saldats, si és que et puc veure abans de morir. Però fes el que et vagi millor. Si el teu amor no et persuadeix de venir, que tampoc no te’n persuadeixi aquesta carta».

PORCIA.—Oh, amor meu, feu tot el que heu de fer i marxeu!

BASSANIO.—Doncs, si ja tinc permís per fer-ho,
m’afanyaré; però fins que no torni,
cap llit no tindrà culpa de la meva tardança,
ni cap repòs entre nosaltres no es podrà interposar.

Surten.