Belmont: la casa de Porcia.

Entren Nerissa i un criat.

NERISSA.—Ràpid, ràpid, si et plau; descorre les cortines:
el príncep d’Aragó ja ha prestat jurament
i ve per fer la tria.

Toc de trompetes. Entra el príncep d’Aragó, Porcia i els seus seguicis.

PORCIA.—Mireu: aquí teniu els cofres, noble príncep.
Si escolliu el que amaga el meu retrat,
celebrarem les noces tot seguit.
Però, si fracasseu, no podreu ni parlar
i haureu d’abandonar aquest lloc a l’acte.

PRÍNCEP D’ARAGÓ.—Per jurament, senyora, he d’observar tres coses:
la primera, no revelar a ningú
quin dels tres cofres he triat; després, si m’equivoco,
no festejar mai més cap noia per casar-m’hi,
i finalment, si no tinc sort en l’elecció,
deixar-vos i marxar d’aquí ràpidament.

PORCIA.—Aquestes són les condicions que juren
els que s’arrisquen per la meva humil persona.

PRÍNCEP D’ARAGÓ.—Ja estic a punt. Fortuna, sigues ara
l’esperança del cor! Or, plata i plom. «Qui em triï
ha d’arriscar i donar tot el que té».
Per arriscar i donar tot el que tinc
hauries de tenir un aspecte més bonic.
Què diu el cofre d’or? Au, va, llegim-lo:
«Qui em triï obtindrà allò que molts desitgen».
Allò que molts desitgen… Aquest «molts»
deu referir-se a la beneita multitud,
que escull per les parences, que mai no aprèn res
llevat d’allò que el desvagat esguard li mostra,
i que no escruta mai l’interior,
sinó que, com el martinet, fa el niu a la intempèrie,
sobre la part exterior de la paret,
a l’abast del perill i els accidents.
Allò que molts desitgen, jo no ho triaré pas,
perquè no vull precipitar-me entre la cega multitud.
Doncs ara, cap a tu, tresor d’argent.
Torna’m a dir quin és el teu missatge:
«Qui em triï tindrà tant com es mereix».
Ben dit, perquè, qui pot aventurar-se
a estafar la Fortuna o a procurar-se honors
sense el segell del mèrit? Que ningú no pretengui
fer-se amb cap dignitat immerescuda.
Ah, si les dignitats, els rangs i els càrrecs
no fossin obtinguts per corrupció,
i el blanc honor fos conquerit només pel mèrit!
Quants, que ara van sense barret, en portarien!^[59]
Quants, que ara manen, serien manats!
Quanta sement de veritable honor
seria separada de la baixa gentalla!
I quant d’honor seria recollit
entre la runa i la palla del temps
per obtenir esplendor! Però anem a la tria.
«Qui em triï tindrà tant com es mereix».
Vull tenir el que em mereixo. Doneu-me, doncs, la clau
d’aquest cofre, i obriu ara mateix la meva sort

Obre el cofre de plata.

PORCIA [Apart].—Un discurs massa llarg pel que hi ha a dintre.

PRÍNCEP D’ARAGÓ.—Què és això? El retrat d’un idiota
que fa l’ullet i m’ofereix aquest missatge!
El llegiré. Que n’ets de diferent de Porcia!
Que diferent del que esperava i dels meus mèrits!
«Qui em triï tindrà tant com es mereix».
No em mereixia més que el cap d’un idiota?
És aquest el meu premi? No em mereixia res millor?

PORCIA.—Jutjar i fer-se culpable són coses diferents^[60]
i de natures oposades.

PRÍNCEP D’ARAGÓ.—Què és això?

Llegint.

Surt.

PORCIA.—Una altra flama que ha cremat una altra papallona.
Ai, els estúpids! Sempre reflexionen! I quan trien,
perden el seny per ser massa assenyats.

NERISSA.—La dita antiga no és cap heretgia:
«Casar i morir són coses del destí».

PORCIA.—Au, Nerissa, fes córrer les cortines.

Entra un missatger.

MISSATGER.—On és la meva dama?

PORCIA.—Aquí. Què vol el meu senyor?

MISSATGER.—Acaba d’arribar al vostre portal
un jove venecià que us ve a anunciar
que el seu amo ha arribat i us porta, de part seva,
bons compliments, que són, a més a més
de paraules corteses, regals de gran valor.
Jo no havia vist mai ni un sol ambaixador d’amor
amable com aquest. Ni cap dia d’abril
no ha estat més dolç per dir que ja s’acosta
l’esplendorós estiu, com aquest nunci
que precedeix el seu senyor.

PORCIA.—Prou, t’ho prego! Em temo que aviat
no diguis que és algun parent que tens,
de tanta fantasia de diumenge
que gastes per lloar-lo. Ràpid, ràpid, Nerissa,
que tinc ganes de veure l’herald de Cupido,
que ve amb tanta elegància.

NERISSA.—Bassanio! Déu amor, feu que sigui Bassanio.

Surten.