Venècia: un carrer.

Entra Shylock, Solanio, Antonio i un carceller.

SHYLOCK.—Vigila’l, carceller. No em parlis de misericòrdia.
Aquest és el beneit que deixava diners de franc.
Vigila’l, carceller.

ANTONIO.—Però, escolteu, bon Shylock…

SHYLOCK.—Vull que es compleixi el tracte: ni una paraula en contra.
He fet el jurament de tenir el que em pertoca.
Em vau tractar de gos sense tenir-ne cap raó;
doncs: ja que sóc un gos, vigileu els ullals.
El Dux farà justícia. I carceller,
m’estranya molt que siguis tan beneit
de deixar-lo sortir quan t’ho demana.

ANTONIO.—Sisplau, deixeu-me dir.

SHYLOCK.—Vull que es compleixi el tracte; no us vull deixar parlar;
vull tenir el que em pertoca. No cal que em parleu més.
No vull que em convertiu en un ximplet sense caràcter
dels que mouen el cap, sospiren i es desdiuen
i cedeixen a precs cristians, no continueu.
No en vull sentir parlar. Vull que es compleixi el tracte.

Surt.

SOLANIO.—És el gos més inexorable dels que mai
han viscut entre els homes.

ANTONIO.—Deixa’l estar.
No penso perseguir-lo més amb precs inútils.
Ja sé que vol la meva vida i en conec
molt bé els motius. Moltes vegades
he deslliurat, dels venciments que ell imposava,
moltes persones que venien a queixar-se’m,
i per això m’odia.

SOLANIO.—Estic segur que el Dux
no donarà aquest compromís per vàlid.

ANTONIO.—El Dux no pot negar el curs de la llei.
Si nega els privilegis als estrangers d’aquí,
la llei i la justícia se’n ressentiran molt,
perquè el comerç i el benestar de la ciutat
depenen d’altres pobles. Deixem-ho córrer, doncs.
Aquests dolors i aquestes pèrdues
m’han deixat abatut fins a tal punt
que gairebé em serà difícil que demà conservi
una lliura de carn per aquest sanguinari.
Au, vinga, carceller, marxem. Déu vulgui que Bassanio
arribi a temps per veure’m pagar el deute.
Les altres coses, em són ben iguals.

Surten.