w

wàters

La postmodernitat ens ha portat tota mena de gasòfies pseudoartístiques que encara cuegen empastifant museus i cervells contemporanis. Dels cànons clàssics vam passar al tot s’hi val… i del tot s’hi val fins a l’apoteosi demencial actual. Avui el panorama és desolador, escruixidor, paorós. La tele és la millor mostra d’aquesta realitat decadentíssima. La tele és l’embornal on s’apleguen totes les escorrialles possibles. Parlem, per descomptat, de subcultura, de cultura-deixalla, de cutrura, etc. La qüestió és que es tracta d’un maremàgnum de freaks que ostenten una estètica d’allò més kitsch amb l’única perspectiva de la fama immediata i el seu consegüent avantatge: l’enriquiment ràpid. Aquí sí, que tot s’hi val. Escàndols reals o fingints, performances mediàtiques, embolics de tota mena… Si deixem de banda aquest paisatge caspós i cerquem la cultura en un nivell diferent, superior, ¿què ens trobem? Presumptes debats on regna el més insuportable maniqueisme, tertúlies que de tertúlies només en guarden el nom, etc. Els que se salven poden comptar-se amb els dits d’una sola mà. I fora de la tele, ¿no hi ha vida intel·ligent? ¿Les sales de teatre no s’omplen? ¿No s’han posat de moda els recitals poètics? ¿No es publiquen una infinitat de llibres? ¿No llegeix la gent? ¿No van al cinema? ¿No es connecten a internet? Són preguntes misterioses, la resposta de les quals sovint es maquilla amb triomfalismes institucionalistes. L’altre dia vaig esmentar el nom d’Homer a classe… I un nano em va dir: «Ah, sí, l’Homer Simpson!». Però això és peccata minuta al costat d’altres despropòsits. La generació ESO (així és com l’anomeno) farà història, sí, encara que els seus pares no hagin estat cap model a seguir. Aquí, a casa nostra, ja n’hi ha prou amb el Barça també en franca decadència, com tot allò que potineja la màfia, i amb les patums oficials imprescindibles per a oferir una aparença de cultureta: Hem de fer país i tota la pesca… La reconsagrada consigna dels xiruques montserratins, canfangues, barretinaires, patufets, barrufets i botiflers que se pasan a la lengua del Imperio porque de escribir en catalán no se come… I tota la fauna i flora d’aquest racó de península deixat de la mà de déu on cada dia hi ha més immigrants i cada cop es parla menys el català. Sí, a fe de déu que encara el parlen quatre pagesos indígenes que no s’han assabentat que el futur va per un altre camí… A ciutat, res de res. Seria fer el ridícul. Són els nous temps! I si no, pregunteu-ho a en Buenafuente, que és un noiet que está al loro de lo que se cuece… I si encara teniu dubtes sobre la nostra impol·luta cultura nacional, aneu i demaneu pel Sr. Don Justo Molinero, president a l’ombra d’aquest país ple d’ombres i clarobscurs indignants. Em podia haver estalviat aquest capítol i callar la boca per no haver de comprometre la meva excel·lent reputació. Em titllaran de xenòfob, extremista, radical, o de qualsevol altra cosa pitjor. ¿Tancar els ulls? ¿Callar la boca? ¿Fer veure que tot va bé i que cal treballar plegats perquè el futur sigui millor que el present…? No puc ser optimista quan la realitat no és òptima. Si sóc optimista quan la realitat és pèssima, llavors el que sóc és ruc, cec o idealista, coses totes legítimes, però massa llunyanes de la realitat que m’interessa. Jo ja faig el que puc. Que ningú no em vingui a explicar mentides pietoses. I ara us deixo, perquè és a punt de començar el Festival d’Eurovisión, i espero que guanyi aquesta catalaneta que representa a España, sí, ¿com es diu? Beth. Si guanya serà española, i si perd catalana… Dime qué es lo que puedo hacer, cómo te puedo tener, en mi vida…