e

educacions

Treballo en un institut públic d’ensenyament secundari de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una aclaparadora majoria castellanoparlant, monolingüe militant. Lògic. Són gent senzilla, desarrelada, totalment previsible. Fills de proletaris que vénen a l’escola per fer veure que aprenen alguna cosa mentre nosaltres, els profes, fem veure que ensenyem. La qüestió, sobretot, és tenir-los entretinguts. No us penseu que sigui fàcil. Primer cal acostumar-los a seure; després, un cop quiets, és necessari que callin; si per ventura callen, llavors cal fer que t’escoltin; i, finalment, si has aconseguit que s’asseguin i callin i escoltin, el gran repte és procurar que t’entenguin. La majoria fracassem en el primer punt o en el segon. És lògic. Esmercem el temps i les energies lluitant contra els elements més refractaris: objectors escolars que no volen estudiar, però que es veuen obligats a romandre als centres fins a 16 anys. Sense alternatives. El resultat és lamentable: són els que rebenten les classes i no fan ni deixen fer. De totes maneres, la feina és suportable perquè no són moltes hores a la setmana i ho paguen força bé. El pitjor: haver de corregir exàmens. Et passes mig curs intentant esbrinar l’endiablada cal·ligrafia d’alguns elements i quan, per fi, pots desxifrar-la, descobreixes que no valia la pena perquè allí no hi diu res de res… La família és la que educa de debò. Nosaltres, els profes, amb prou feines ensenyem matèries diverses que s’afegeixen com una pàtina fràgil sobre la substància ineluctable i repatània de la genètica. El que està demostradíssim és que d’on no n’hi ha no en raja. Tant se val que t’hi escarrassis. Els manaires tenen la punyetera mania d’anar canviant cada dos per tres els plans d’estudi. Que si LOGSE, que si LOU… No s’adonen que és una dèria inútil. De seguida veus (els metges tenen ull clínic i nosaltres ull pedagògic) quan un alumne té possibilitats de prosperar en els estudis. I dic prosperar a gratcient, car mitjançant els estudis aquest alumne pot aspirar a fugir del pathos familiar, del gueto d’on prové. Malauradament, això succeeix en pocs casos i la majoria de nanos no reïxen, amb la qual cosa acostumen a reproduir la trista situació dels seus progenitors, quan no l’empitjoren encara més. Alguns il·luminats diuen que la millor educació és l’exemple. Jo en tinc els meus dubtes.

entelèquies

Pels volts de 1945, en el pròleg a la seva Animal Farm —una de les millors sàtires que s’han escrit mai—, Georges Orwell (del qual, per cert, enguany se celebra el centenari del naixement) va deixar escrit: Si la llibertat significa res, és el dret de dir als altres allò que no volen sentir. I aquest dret, segons ell, és essencial sobretot en democràcia, perquè la llibertat intel·lectual és un dels principis bàsics de la civilització occidental, la qual està basada en la coexistència de criteris oposats des de fa més de 400 anys. Però Orwell observa una cosa curiosa: que alguns acaben defensant la democràcia mitjançant mètodes totalitaris, és a dir, destruint qualsevol espècie de pensament independent. Allò políticament correcte esdevé una subtil (auto)censura que prospera a còpia de covardia hipòcrita. En aquesta nostra democràcia virtual, l’heterodòxia està molt mal vista. Els liberals tenen por de la llibertat i els intel·lectuals trepitgen la intel·ligència. Tot el renou que han aixecat les declaracions del Sr. Barrera arran d’un llibre seu acabat de publicar, reafirmen aquest acurat diagnòstic orwellià. Alguna cosa no rutlla quan la gent és capaç d’escandalitzar-se perquè algú manifesti el seu punt de vista sobre una qüestió d’actualitat com ara la immigració. ¿Heu llegit el llibre? Jo tampoc. ¿Us en refieu, de la manipulació mediàtica? Jo tampoc. ¿Quin és el problema? ¿On és l’escàndol? ¿Que Catalunya perilla? ¿Que els catalanets som una mena d’orquídies endèmiques en perill d’extinció? Quin descobriment! Fa segles que la nostra situació és més aviat inestable. Fa segles que entomem totes les allaus que ens assalten sense aturador. I, malgrat tot, encara sobrevivim. És un miracle difícil d’explicar. La darrera gran onada immigratòria va deixar aquesta terra vista per a sentència. ¿Què més ens pot caure ara a sobre? Alguns pensen que Catalunya deixarà d’existir quan la gent que trepitja aquest racó de la península ibèrica ja no parli la llengua d’en Jacint Verdaguer. Però és que resulta que aquell català ja no el parla ningú! Fa pocs dies, un alumne de secundària escrivia una carta al director d’un diari comarcal tot lamentant-se que no sentia parlar català a les aules… ¿I què? La realitat sempre s’imposa sobre qualsevol desideràtum. ¿Que ens agradaria que fos d’una altra manera? Potser sí. La meva tesi és que Catalunya no ha existit mai. Vull dir que no es tracta d’una cosa real, sinó solament d’una idea més o menys compartida per unes quantes persones dins d’un espai i un temps determinats. I ja se sap: només els platònics o els idealistes admeten la realitat de les idees. Per tant, Catalunya és una entelèquia en el sentit que només existeix en la nostra ment i no té cap mena de realitat objectiva. I, més que una idea, sospito que és un somni o potser un miratge. La llengua té molt a veure-hi, perquè és el vehicle del pensament i l’eina de la comunicació. Parlar català és recrear aquesta entelèquia, donar-li una certa persistència subjectiva, si més no perpetuar la il·lusió de pertànyer al somni, d’habitar-lo amb plena consciència i amb plena voluntat. No sé si m’explico bé. Quan la realitat supera l’entelèquia o la desborda, l’entelèquia s’hi entesta o s’acaba adaptant. L’entestament entelequial acostuma a allunyar-se de la realitat i, en conseqüència, acaba morint per inanició. És l’entotsolament suïcida. Si l’entelèquia pren el camí de l’adaptació, llavors pot sobreviure (Darwin en parlava, d’això), però el preu que ha de pagar és la rebaixa de les seves expectatives ideals (abaratiu el somni…). Si hem sobreviscut és perquè ens hem adaptat. Però aquesta perversa dinàmica té un límit. Si no tenim fills, malament rai. En tindran els altres. I no podem exigir a ningú que parli una llengua amb la qual no somia. Aquesta és la clau de tot plegat: l’entelèquia anomenada Catalunya sobreviurà mentre es reprodueixi a si mateixa, mentre hi hagi algú que la somiï. Es digui Heribert Barrera o Mohamed El Atiki. Els somnis són allò més íntim que tenim. Els somnis ens tenen (Freud) i ens fan ser qui som. Els somnis no s’imposen ni poden ser normalitzats o integrats. Els somnis brollen del fons més profund, de les nostres arrels més atàviques. No són solament paraules, sinó emocions, gestos, sabors, músiques, mirades. Ser català no és parlar català o dur un CAT enganxat a la matrícula del cotxe. Ser català és sentir que, encara que volguessis, no podries ser una altra cosa. I això està més enllà de la política, de la sociolingüística, de la demagògia, de les estadístiques, de les onades immigratòries… O potser més ençà. «Tenir el fi en si mateix» (en-telos-ejein): aquesta és la traducció literal del mot grec entelèquia tal com el va emprar Aristòtil. No buscar res a fora. Trobar la plenitud a l’interior del que ets. Assolir la perfecció amb plena independència. Aquest és l’objectiu: l’autosuficiència. Però, ¿això és humanament possible? ¿No seria tancar-se, empobrir-se? Tant de bo Catalunya algun dia fos capaç de bastar-se a si mateixa. Tant de bo deixés de ser un somni antic que balbuceja mentre s’emmiralla tremolós en les ombres amenaçadores que l’assetgen.

epítoms

«Em tanques la porta i retopo amb cocodrils a l’ascensor». EULÀLIA CANAL

escatofílies

Cada cop em refermo més en la certesa que el símbol de Catalunya és el caganer. La presència catalana als pessebres és del tot inconfusible: un homenet arraconat amb els pantalons abaixats, a la gatzoneta, plantant l’estaca enmig de la solemne representació epifànica. És el fet diferencial. M’agradaria més que els nostres veritables símbols fossin els castellers, els gegants o la sardana: emblemes d’aquella grandesa, valentia, fermesa, unitat i empenta que, dissortadament, ens manquen. L’actitud del caganer és ambivalent. Potser transgressora, iconoclàstica, arrauxada. Potser pusil·lànime, assenyada, acomplexada. Perdedors de mena, els catalans ens hem acostumat al pactisme i ens abaixem els pantalons amb qui faci falta per tal de no tornar a perdre una altra vegada. Escarmentats, atemorits, cagacalces. Mireu la política que hem fet aquests darrers 25 anys. I ara en recollim les cascàrries. Catalanets caganers, quina ferum més pestilent! I, a sobre, fotem el tifa. Tant de bo algun dia ens posem dempeus per sortir d’aquest femer. Tant de bo algun dia la nostra cultura deixi de ser estercorària.

escòries

Encara t’entabanen els sentiments?

Encara pateixes la tirania de les passions?

Encara ets esclau dels somnis?

Encara et deixes estovar per la tendresa?

Encara creus que la llibertat ho és tot?

Encara lluites per canviar el món?

Encara te’n refies, d’allò que et diu el cor?

Encara maldes per superar-te a tu mateix?

Encara penses que la veritat existeix?

Encara cerques la felicitat?

Em sap greu, amic anònim,

però t’ho hauries de fer mirar…

Estàs completament démodé!

ètiques

«L’ètica la van inventar els dèbils per a defensar-se dels forts». GUSTAVO BUENO

La sentència no és gaire original. Podria ser perfectament del Marquès de Sade o de Nietzsche. Fernando Savater o José Antonio Marina dirien, per exemple, que l’etica és un projecte en comú que ens fa més dignes com a persones. Ambdós s’han folrat dient parides com aquestes. No paren de vendre llibres com a rosquilles, fins i tot a les grans superfícies! El que passa és que l’ètica és la germana pobra i lletja de l’estètica. Sade —sempre tan radical— deia que la moral és una feblesa del cervell. Feblesa, debilitat… És molt difícil discutir de meta-física amb un pensador materialista com Bueno. Jo ho he intentat un parell de vegades i m’ha engegat a dida. La seva potència intel·lectual és aclaparadora. En vista de l’èxit, la pobra ètica va despullada pel carrer mentre l’estètica ens persegueix tothora i arreu vestida amb el seu uniforme totalitari i abassegador. Bueno és massa sincer, i aquesta no és precisament una de les virtuts filosofals.