t

talibans

Ramon Llull, el Doctor Il·luminat, aprengué l’àrab per tal de poder convertir els infidels mahometans. Missioner empedreït, malalt d’imperialisme utòpic, viatjà fins al nord d’Àfrica amb la intenció de refutar les creences dels sarraïns. Però vet aquí que, malgrat el seu zel cristianíssim, va morir apedregat i no se’n va sortir. Màrtir i beat, reposa a la catedral de Palma. Anselm Turmeda, mallorquí i franciscà com Llull, renegà de la fe cristiana per abraçar l’islamisme, adoptant el nom de Abd Allh ibn Abd Allah al-Tarchuman al-Mayurquí al-Muhtadí (servidor de Déu, fill del servidor de Déu, l’intèrpret mallorquí convertit a la fe). Escrigué La disputa de l’ase. La seva tomba és objecte de veneració a la ciutat de Tunis. Ambdós són models contradictoris. Ambdós es van equivocar. Ambdós van creure que la veritat estava només d’una banda la seva i van voler imposar-la als altres, infidels o cafres, tant se val. Lul·lians i turmedians conjuguen la veritat només en singular. I això és una pífia imperdonable. Aquest és el perill dels monoteismes dogmàtics. A hores d’ara, aquest perill torna a ser present entre nosaltres. I cal anar amb molt de compte. No hi ha cap veritat única ni íntegra ni absoluta. La veritat no és parcial ni sectària. El que hi ha són veritats. Plurals i compatibles. I el que opini el contrari és un talibà.

titelles

«Tots sou uns titelles i uns canyiules, ja s’ha acabat la llei d’homes valents». SAGARRA, Caçador 190

Bush, com una gran part dels polítics que governen, és un titella, un ninot els moviments del qual depenen dels poders econòmics de torn, que són els que remenen els fils dins l’escenari mundial. La plutocràcia imposa una partitocràcia que pren l’aparença de democràcia perquè, així, la gent sempre tan crèdula cregui que decideix alguna cosa cada quatre anys. Quina quimera! El marioneta Bush, per tant, segueix el guió que han escrit els fabricants d’armament i les multinacionals petrolieres, que són els que van finançar-li la campanya electoral. A casa nostra, el putxinel·li Asnar és un titella del Bush, o sigui, un subtitella ridícul, un espantall llepaculs. I, encara més avall, nosaltres ciutadans demòcrates que cedim el poder a tota aquesta colla de titelles que ens representen no pintem res a l’hora de la veritat, si no és per a pencar com a bèsties, consumir com a idiotes, hipotecar-nos anys i panys, i dir amén amb una genuflexió total. Això sí, podem fer pancartetes, manifestacions i, fins i tot, vagues de fam. Mentrestant, fotent-se’n, els titelles somriuen (hi ha somriures que delaten…) rodejats de guardaespatlles, i els amos del Kapital es freguen les mans perquè el sistema funciona i la bicoca raja sense aturall. Aquesta no és la nostra guerra.