o

ombres

Paul Celan. Havia de citar Paul Celan… el poeta de l’ombra. «Vivim sota cels ombrívols, i hi ha pocs éssers humans. Per això probablement hi ha tan pocs poemes. L’esperança que encara tinc no és gaire gran; intento mantenir el que em resta». Així, amb aquestes paraules, clou una carta escrita a Hans Bender el 18 de maig de 1960. Celan és un poeta ombrívol. Els seus versos són contralluminosos (gegenlich). Per a ell, la catarsi poètica esdevé una renúncia a la llum (Lichtverzicht) veritablement agònica. Ho expressa sense embuts en una de les seves dites més conegudes: «Wahr spricht, wer Schatten spricht» (‘Qui diu ombra diu veritat.’) «¿On aniràs ara, despullat d’ombra, on? Puja. Tempteja cap a dalt… en la clarícia de les paraules peregrines». No és un enfosquiment agradable, però allò que ens esperona és la recerca incansable de la llum definitiva. És el camí de l’escriptura com a via de salvació. Melangia i crepuscle. Tenebres de l’ànima. «Som una carn amb la nit. Malgrat la crua realitat» el jueu no pot oblidar el seu destí, «res, res no està perdut encara». La paraula ha d’anar fins al fons, fins al país perdut. La llum de la paraula (Wortschein). Aquell misteri que s’immisceix per sempre amb la paraula. «L’illa visible a mitjanit, la de les engrunes de l’escriptura del cor amb un lleuger espurneig de clau de contacte». («Die Herzschriftgekrümelte Sichtinseln, mittnachts, bei kleinem Zündschlüsselschimmer»). Magnífic vers amb dues paraules de vint-i-una lletres cadascuna! Al cap i a la fi, Celan remou les cendres per esdevenir flama fràgil contra l’oblit. Ombra som. Tard o d’hora, a tots se’ns emboira el magí. La vida no ens tracta com voldríem ser tractats. L’idealisme adolescent s’entrebanca amb la crua realitat fins que, sense remei, hem d’admetre que la pietosa mentida jovenívola ara és només una ruïna infumable. El platonisme es refuta a si mateix a mesura que l’edat avança. Madurar és comprendre que l’ombra és indefugible. Lluitar contra l’ombra és, al capdavall, un acte suïcida. La perfectibilitat de tot plegat (natura humana inclosa) té els seus límits. No podem estar tota la vida fotent-nos de cap contra l’evidència. Per tant, la conclusió sensata només pot ser aquesta: «La saviesa veritable ha de comptar amb la foscor real, la foscor que som, la foscor dels nostres actes humans». Per això el nostre déu és Abraxas.

oracles

Em vaig quedar garratibat el dia que vaig llegir aquesta frase en un llibre de Schopenhauer: «Allò que la gent anomena destí és gairebé sempre tot el cúmul de les seves imbecil·litats». I és curiós, perquè resulta que sempre parlem del destí a posteriori. Tot el que ens ha succeït al llarg de la vida fins al dia d’avui, ho veiem com un argument lineal, més o menys coherent… Però el cas és que el nostre particular camí, el rastre que ens ha dut fins al present, no és res més que un sumatori d’errors acumulats amb algun encert pel mig, només faltaria i és a través d’aquests errors que hem orientat la nostra brúixola personal. Schopenhauer té raó: ni providència ni hòsties. Els grecs parlaven de la necessitat, quelcom força impersonal i difícil de determinar. Res no estava escrit fins que vam començar a esborrallar el paper en blanc de la nostra existència. Viure improvisant, espontàniament, temptejar i espifiar-la, per descomptat, perquè el guió no existia i calia actuar com fos, ni que fos a rodolons, sense mapes ni bastons… Im-baculus, que això vol dir imbècil: ‘mancat de bàcul, de bastó’. Així, a les palpentes, hem viscut i hem avançat, hem fet camí (que diria algun montserratí carrincle). Les nostres estimades imbecil·litats ens han fet com som. Les nostres estimades imbecil·litats són les fites crucials en el decurs del trajecte individual. ¿Destí? Res no està per damunt de les nostres decisions particulars. Parlen de destí els que no són prou valents per admetre que són ells i només ells els que decideixen el rumb de la seva vida. Necessiten creure en aquesta ficció sobrenatural per a poder delegar la pròpia responsabilitat que no volen assumir. I és que encara hi ha una cosa pitjor que ser un imbècil: creure en els horòscops.

outsiders

«Only that day dawns to which we are awake».^[10] H. D. THOREAU

Thoreau va escriure el Walden (1854) després d’estar vivint aïllat un parell d’anys a la vora d’una llacuna propera a Concord, Massachusetts. Allí va poder experimentar què és la natura en estat pur, en plena solitud. El seu relat és apassionant perquè només parla de coses concretes, reals, deixant de banda qualsevol abstracció inútil. La seva conclusió és senzilla: podem viure una vida plena limitant al màxim les nostres necessitats materials. Senzillesa. Simplicitat vital. Estem a les antípodes del món actual. Avui tot és complexitat, sofisticació, noves tecnologies, acumulació d’objectes que, al cap i a la fi, no ens omplen i ens deixen insatisfets. Thoreau era un individualista radical. Sabia que l’autosuficiència és la base de la llibertat personal. Sabia que la vida en societat comporta més problemes que no avantatges. Per això, Thoreau és un outsider convençut, vocacional, voluntariós, modèlic. No vol pertànyer al ramat i se’n surt, se n’allunya. Aconsegueix viure a l’altra banda del sistema… Com Unabomber a la seva cabana de la serra de Montana o els hippies a ses illes, recuperant l’atavisme prehistòric a les coves, anticipant les tesis neoprimitivistes de John Zerzan (el qual vaig poder conèixer personalment el dia 19 de setembre de 2001 la setmana següent de l’atac a les torres bessones a la sala Tarafa de Granollers, on va venir a fer una xerrada. Vam enraonar una estona i em va dedicar el seu llibre Future Primitive… For Anthony, Best regards always!). Perquè d’ermitans i fugitius n’hi ha hagut sempre. Des que Antoni el Gran es retirà al desert d’Egipte fins als eremitoris d’Athos o del Montsant. Thoreau és un outsider conscient. Enemic, per tant, de l’Estat al qual, segons ell, cal desobeir si s’escau. Sí, Thoreau fou feliç a la vora del llac amb uns quants llibres… Encara que confessa: «El primer estiu no vaig llegir res; vaig eixarcolar les mongetes». Magnífic! Primum vivere, deinde philosophare. Davant la natura hom només pot esdevenir contemplatiu. Però, ai las, l’estómac demana la seva ració de mongetes! En el llibre hi ha sentències que condensen una saviesa admirable: «L’home que pensa o treballa, onsevulla que es trobi, sempre està sol. Fes el teu treball mentre encara perdura la rosada. És una experiència sorprenent i inoblidable la de perdre’s en els boscos en qualsevol moment. Busca aixopluc sota el núvol mentre ells corren cap als seus coberts. Que guanyar-te la vida no sigui la teva principal ocupació, sinó el teu esport. Gaudeix de la terra, però no te n’apropiïs. Els homes són com són per la seva manca de fe, perquè han malaguanyat la seva vida comprant i venent, talment esclaus. Fins que no deixem de menjar carn no estarem realment civilitzats. La bondat és l’única inversió que no fracassa. Doneu-me la veritat abans que l’amor, els diners i la fama. No fan falta diners per a comprar allò que necessita una ànima». Els outsiders surten del marc establert per tal de cercar noves maneres de viure. Com alguns personatges de Hermann Hesse, Thoreau ens recorda molt la filosofia oriental. Estem més a prop del savi taoista que del catedràtic occidental. No es tracta d’un romanticisme roussonià o d’un transcendentalisme de caràcter ecologista, no, sinó d’una voluntat autèntica de redescobrir la naturalitat que hem perdut a còpia d’artificialitat. La natura és sagrada. «Crec en el bosc, en el prat i en la nit en la qual creix la llavor…». Thoreau havia de ser panteista. ¿I què té a veure tot això amb nosaltres, ciberantropoides del segle XXI? Ben poca cosa, per desgràcia. Vivim entre insiders i som insiders que dormim satisfets el somni dels captius a les masmorres de l’imperi ianqui… ¿Els nord-americans coneixen el Walden de Thoreau? ¿Saben qui era Walt Whitman? ¿I Poe? ¿Han llegit Poe aquesta colla de quàquers puritans?