u

urcs

«Orgull, tarannà altiu i arrogant». Així defineix el diccionari la paraula urc. Llegida a l’inrevés és cru. És una mania que tinc: sempre capgiro les paraules per veure si llegides a l’inrevés tenen algun sentit. Durant una etapa de la meva vida em passava el dia sumant els números de les matrícules dels cotxes… Ara, últimament, m’ha donat per les paraules. De vegades, quan n’escolto una que m’agrada, em passo la resta del dia repetint-la com un imbècil. Si la gent ho fa amb les cançonetes de moda, ¿per què no ho puc fer jo amb les paraules que m’agraden? Algunes paraules fins i tot m’enamoren. No, no rieu. Parlo seriosament. Quan m’enamoro d’una paraula (i cada cop em passa més sovint, sobretot des que vaig deixar d’enamorar-me de persones…), la cosa canvia. Avui, sense anar més lluny, m’he enamorat de la paraula debades. També pot ser endebades, però m’estimo més debades; no ho sé, sona més bé. Llegida a l’inrevés no vol dir res: sedabed. El joc no sempre funciona. També em puc enamorar de núvols, de postes de sol, de paisatges, de llibres, de flors… La sort que tinc és que aquests amors duren poc, són fugissers i fonedissos d’allò més. La paraula estimada ocupa el meu enamoradís cervell fins que n’arriba una altra i la suplanta. Poden passar dos o tres dies, però sempre apareix una nova paraula de la qual enamorar-se… La llista seria interminable. A tall d’exemple, us en posaré aquí unes quantes. Són paraules de les quals em vaig enamorar alguna vegada: gambada, baladre, entotsolament, engires, rerevera, estol, estimball, rècula, boscúria, escletxa, talaia, ombr… També hi ha paraules que odio. Algunes em treuen de polleguera, com ara: nostrat, casolà, engrescar, germanor, si més no, ans, car, àdhuc, llur, puix que, ideia, llògica, lliteratura, tenir que, vindre, tindre.… Fot molta pena veure la nostra llengua tan públicament maltractada per aquells que hom suposa que haurien de donar exemple. Encara em recordo de la primera vegada que vaig sentir la paraula urc. Va ser un matí assolellat del novembre de 1997 a les Pallargues, un llogarret de la Segarra. Allí se celebrava un recital de poesia… Però el que jo realment desitjava era conèixer Guillem Viladot. I així va ser. Ell acabava de publicar Rés comú, un poemari sublim, angelical. Jo vaig recitar tres poemes meus de temàtica amorosa… més aviat fluixets, atès que brollaven d’una experiència massa immediata del tema, i és cosa sabuda que l’experiència directa d’un fet enterboleix força el seu relat objectiu. En Viladot s’assegué a la meva vora i em va regalar el seu exemplar de Rés comú, amb la següent dedicatòria: Per a l’Antoni, des de l’estructura del poema i el seu silenci, Petons. I és que resulta que un dels meus poemes recitats aquell matí tenia una estructura gairebé calcada d’un poema seu del llibre esmentat, concretament el titulat Marà, a la pàgina 55, on es repeteix tota l’estona l’imperatiu dona’m… I el meu poema es titulava així també! Encara més curiosa resultava l’estructura enumerativa que contenia. Ambdós havíem coincidit en l’al·lusió a elements de la natura… Jo m’adreçava a l’estimada, mentre ell ho feia al Mar… El mestre Viladot i jo, humil deixeble i admirador, havíem coincidit poèticament abans de coincidir personalment. ¿Sintonies? ¿Sincronies? ¿Casualitats? ¿Telepaties? ¿Afinitats electives? ¿Inconscient col·lectiu? D’això vam parlar, entre d’altres coses. Vaig citar Jung. Ell va somriure. La llàstima és que se’n va anar massa d’hora. La llàstima és que només vam poder parlar després un parell de vegades per telèfon. La llàstima és que va morir dos anys més tard… i em va deixar orfe de llum i d’alquímia literària.

In memòriam, un dels seus poemes: