m

màtries

«Minha pátria é a língua portuguesa». FERNANDO PESSOA

Aquesta famosa declaració pessoana es troba al fragment número 259 del seu mític Livro do desasossego. Jo no sóc ningú per esmenar el mestre, però aquí, en comptes de pàtria, jo hauria escrit màtria. M’explico. És la llengua materna la que ens marca des del bressol. La mare ens alleta físicament i també culturalment. Ho podem perdre tot, però mai no podrem perdre el primer aroma matern, el so primigeni de la veu nodridora. Pessoa dominava l’anglès i no tant el francès. Llengües adoptives, com el castellà per a nosaltres. No es tracta, doncs, d’una qüestió política, sinó íntima, personalíssima. La pàtria és el lloc on estem, la terra on hem nascut i amb la qual ens identifiquem. La màtria, en canvi, és l’ànima d’aquesta terra, l’esperit que fecunda la matèria que som. La pàtria és el territori en sentit físic i la màtria és la cultura en sentit metafísic, espiritual. Per tant, d’acord amb això, podem dir que la nostra pàtria és Catalunya i la nostra màtria el català. Dit així, sembla senzill, però no ho és tant, perquè el tema planteja embolics seriosos que no em veig amb cor de desembolicar. Per exemple: és del tot inacceptable que un xarnego (persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament) afirmi: «Yo soy tan catalán como tú porque nací aquí y me siento catalán». I que ho digui en castellà! Quina barra! I damunt, per arrodonir-ho, afegeixi aquella lamentable boutade d’en Pujol: «Català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya». És com si algú digués que és del Barça mentre duu la samarreta del Real Madrid posada! I embolica que fa fort! Si català és qui viu i treballa a Catalunya, aleshores també deu ser català el cònsol del Congo a Barcelona o l’alt executiu d’una multinacional japonesa que només residirà aquí durant cinc anys… ¿I els catalans que viuen i treballen a l’estranger? La pàtria sense la màtria esdevé una estranya entelèquia. Identitats mestisses. Sentiments contradictoris. Alguns exigeixen integració als nouvinguts (anomenats també amb un altre eufemisme políticament correcte: nous catalans) quan ells vellvinguts no han estat capaços d’integrar-se després de vint o trenta anys. I és que el des-arrelament és la font principal de tots els conflictes socials.

menfotismes

La primera novel·la que vaig escriure es titulava Tant se me’n fot. Aviat farà deu anys que dorm al calaix. Li vaig posar unes tapes grogues i vaig il·lustrar la portada amb una foto meva de quan tenia quatre o cinc anys en la qual sortia rient per les butxaques mentre em rascava el melic amb un aspecte increïble de nen feliç i despreocupat. De fet, si hem de ser estrictes, no es tractava pròpiament d’una novel·la. El protagonista canviava a cada capítol i l’argument era un xic manicomial, sense solta ni volta. Fou un intent de catarsi o exorcisme en la mesura que explicava episodis esporàdics de la meva biografia, però de forma desballestada, irònica, fent l’esforç d’establir un cert distanciament entre jo mateix (narrador i protagonista alhora) i tot allò que m’havia succeït fins aleshores. Vaig descobrir que la millor teràpia era fotre-me’n, riure’m de mi mateix, dels meus errors, dels meus desastres. Allí vaig posar les bases de la filosofia menfotista, una filosofia que, a hores d’ara, encara no ha estat superada per cap sistema postmodern, ans al contrari, s’ha anat refermant amb solidesa inusitada dins el panorama del pensament filosòfic mundial. El menfotisme propugna l’autohilarància sistemàtica com a mètode eudemonològic, és a dir, l’aplicació d’una hermenèutica jocosa tocant a tots els fets de la nostra vida per tal d’atènyer l’estat beatífic final. Amb altres paraules: només puc ser feliç si sóc capaç de veure’m a mi mateix i tot el que em passa com si estigués veient una pel·lícula d’humor una de Chaplin, posem per cas en què el protagonista i l’espectador són la mateixa persona, però no s’identifiquen. Només són desgraciats aquells actors que no poden sortir del seu paper perquè se’l prenen massa seriosament i, així, queden atrapats pels esdeveniments. La vida és un escenari on hem d’improvisar un paper… Tots actuem, és cert, però només uns quants aconsegueixen actuar i, al mateix temps, contemplar la seva actuació faceciosament, assolint una visió humorística d’allò que estan vivint. El mètode menfotista encara va més lluny i, a part d’aquest primer estadi, estableix ulteriors esglaons en l’ascens vers els cims de l’autoironia alliberadora. No n’hi prou amb riure de mi mateix i fotre’m de tot el que m’ha passat, sinó que cal anar més enllà i escampar el menfotisme arreu: la vida dels altres, els episodis de la història, els resultats de les eleccions, els fenòmens naturals (catàstrofes incloses), fins al nivell teològic… La hipòtesi menfotista defensa la imatge d’un déu burleta que ho va crear tot per divertir-se. Segons això, les criatures totes no som res més que una xanxa còsmica, o sigui, que déu ens va fer amb la grotesca i sarcàstica intenció d’escarnir-nos per sècula seculòrum, per la qual cosa estem ludibriosament dissenyats per a fer el ridícul, llengotejar o ser llengotejats, a més d’altres comèdies i mofes d’allò més variopintes. El menfotisme, per tant, no descobreix res de nou, però emfasitza la necessitat d’aplicar aquesta filosofia a tots els àmbits de la vida si no volem acabar malament. El menfotista ha comprès que tot, absolutament tot, pot ser objecte de burla, començant per ell mateix. I encara més: que tot, absolutament tot, ha de ser burlat, befat, ridiculitzat, si no volem caure en el fanatisme, el fonamentalisme, l’integrisme, el dogmatisme i altres ismes perillosos. Contra la tirania implacable del poder, oposem-hi el riure, si més no el somriure. Umberto Ecco va encertar amb el sinistre personatge de Jorge, a El nom de la Rosa. No suportava el riure. ¿Per què? Perquè si apliquem el riure menfotista a tot, llavors ja no hi haurà res sagrat, i la religió (basada en la por a un ésser superior molt seriós…) se n’aniria en orris. El riure desactiva la por, trenca la rigidesa, és irrespectuós, desacralitzador. Riure és sa. Alguns direu que del menfotisme al nihilisme només hi ha un pas… Discrepo. El menfotista ha relativitzat l’absolutisme seriós de tot plegat mentre que el nihilista ha absolutitzat el no-res. El menfotista creu que encara podem riure en aquest espectacle anomenat vida. El nihilista ja no creu en res. Per acabar, una pregunta… ¿De debò que no hi ha res seriós? ¿Tot és risible? ¿Tot? No. Hi ha una cosa que ens hem de prendre molt, molt seriosament. Hi ha una cosa de la qual no ens podem fotre de cap de les maneres… ¿Quina? ¿Ens vols dir quina és aquesta cosa? El menfotisme és la cosa més seriosa del món.

mentides

«Mentida pura, pecat etern; qui diu mentides, se’n va a l’infern». REFRANY

Si tot és mentida podem jugar plegats a dir veritats com punys, veritats com colzes, veritats com genolls, veritats com ungles, veritats com parpelles, veritats com llavis, veritats com fetges, veritats com estómacs, veritats com ovaris, veritats com collons, veritats com cabells esbullats de sirena ofegada als peus del penya-segat de l’amor, veritats com cases de pagès enrunades enmig del bosc, veritats com badalls infinits d’un déu d’allò més avorrit… Si tot és mentida podem jugar plegats a viure com si res no fos realment important i cantar les veritats a tothom i somiar desperts truites gegantines, universos impossibles, complicadíssimes històries amb final feliç, bogeries delicioses… Si tot és mentida podem jugar plegats al joc de les paraules boniques que rimen, un art musical que acarona els silencis sense malmetre els crepuscles, que és guitarra sense cordes, ocell sense ales, horitzó sense núvols… altrament dit poesia. Si tot és mentida jugarem a collir les flors abans que l’estiu se les endugui, abans que el vent tempestuós arrenqui les soques de les alzines, jugarem amb les cartes marcades fins que es faci fosc, fins que totes les ombres dibuixin en el nostre cor una veritat irrevocable… Si tot és mentida jugarem a ser herois, a ser el rei invicte dels escacs, la princesa alliberada, l’alquimista que ha trobat la pedra filosofal sota el coixí matiner del rou… Jugarem plegats, any rere any, aquest joc fal·laç que s’anomena vida i farem totes les trampes possibles i enganyarem Sant Pere a fi que ens obri la porta barrada del cel… Si tot és mentida l’única veritat que ens resta és la lúcida valentia del suïcida o la darrera rialla del condemnat a mort… Perquè si la vida no és un joc, digueu-me: ¿Què coi és la vida?

mesquineses

No sé si és pitjor pertànyer a un país de folklòriques i de toreros que ser d’una terra on els cantautors tufegen i els poetes egregis pateixen esclerosi múltiple. Podria ser molt més concret, però m’ho estalvio. Aquesta Catalunya de patums i de burgesos és una caricatura maldestra de la pàtria que somio. Perquè jo somio un futur en comptes de remoure les cendres d’un passat ple de derrotes i ressentiment. No cal dir noms. Seria perdre el temps. En Viladot (i aquest nom el puc dir amb el cor a la boca) va escriure a la pàgina 112 de l’última novel·la seva (Ruth): «La literatura, en aquest país, és en mans mesquines». El diccionari de l’Enciclopèdia, edició de l’any 1994, diu a la pàgina 1269: «Mesquí: menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals, generositat, dignitat, etc. Escàs, esquifit, mancat d’amplitud». Tant de bo la mesquinesa només afectés la literatura, però em temo que la seva ombra estèril abasta totes les arts i la cultura, sense deixar de banda la política i tot el tarannà constitutiu del nostre poble. Som garrepes i ensopits (això és un tòpic més enllà de l’Ebre i dels Pirineus). Ens passem la vida mirant-nos el melic i, quan ballem, fem una rotllana tancada que és un altre melic encara més majúscul. La mesquinesa catalana potser prové d’un instint primari d’autodefensa, perquè som petits i pocs, perquè sempre han vingut de fora per apallissar-nos. És la mesquinesa del pagès que en té prou conreant el seu hortet o la mesquinesa del petit empresari que no gosa arriscar-se perquè és conservador de mena. La mesquinesa és por d’obrir-se, por de deixar entrar noves maneres de veure les coses, por dels nous horitzons. La novetat és vista com una amenaça perquè parla una altra llengua o, simplement, perquè no ens inspira prou confiança i podria suposar un trasbals perillós. Però el pitjor perill és la manca d’autocrítica. Ens esbravem criticant els forans. I ara diré noms: en Buenafuente és un nen graciós, un bufonet a sou de la mafieta botiflera, escrivent mediàtic que fabrica xurros per Sant Jordi… En Pujol hauria de jubilar-se de debò… En Joan petit quan balla, balla, balla, balla… Les nenes maques al de matí s’alcen i reguen el seu jardí. Entre Núria i Montserrat, entre Blanes i Tamarit, entre l’Alguer i Madrit, hi ha més coses de les que us penseu. Mon pare s’embrutava les mans amb greix i jo me les embruto amb tinta… Suposo que això és un cert progrés qualitatiu, però no tots els progressos són així. Alguns creuen que progressar significa omplir-se cada vegada més les butxaques… Alguns creuen que progressar, a hores d’ara, significa connectar-se a internet per no perdre el tren de la nova era digital… Catalunya progressarà si és generosa amb si mateixa i es treu de sobre el complex de víctima maltractada. Catalunya progressarà si abona i rega el seu jardí, i si després exporta flors arreu. Si ens aturem, ens endurirem i, si ens endurim, ens corsecarem i acabarem com mòmies egípcies. Jo vull una Catalunya nova. N’estic tip, de reivindicacions i greuges comparatius. N’estic tip, de lamentacions anacròniques. Hem d’aconseguir que els altres ens envegin, que els altres ens necessitin i ens imitin. Hem d’aconseguir que els altres vulguin aprendre català sense cap mena de normalització institucional. I no anem bé quan encara ressona l’himne espanyol al Palau Sant Jordi… ¿En quin segle vivim? Els altres no són ni millors ni pitjors que nosaltres. Els altres no són enemics. Els altres són diferents, i aquesta diferència és la nostra força perquè així podem demostrar que existim i tenim una identitat pròpia. Som una nació perquè ens uneix un sentiment legítim (tots els sentiments ho són, de legítims), i perquè volem ser-ho. I aquesta voluntat és, sobretot, un projecte de futur. Se me’n refot que al carnet d’identitat digui que la meva nacionalitat és española o que a la matrícula del cotxe hi hagi una E. Això són collonades. Eixamplem una mica més la mirada. M’esparvera més el fet que ara ens vulguin globalitzar per decret i tots acabem sent ciutadans de l’espai virtual (persones.com). El regne de la irrealitat transnacional, la nova topografia del desarrelament, la ultramodernitat tecnocràtica, rendible i productiva, la pèrdua total de la sensació d’identitat enmig d’una teranyina universal on ja no conservarem ni el dret ni el deure de ser nosaltres mateixos. Això sí que m’acollona de debò. Ens volen convertir a tots en terminals d’un procés electrònic, clients enganxats al teclat, aïllats perpètuament dins la pantalla, esclaus d’una presumpta llibertat anàrquica… Però no te’n refiïs. Ho tenen tot controlat. Ens han robat el carrer. Ens volen muts i a la gàbia. Saben que si cadascú es queda a casa seva tot serà molt més fàcil d’organitzar. (Hauria d’estar fent versos… i em trobo escrivint una propedèutica matussera de la revolta popular). Amb la tele es van carregar la família, el nucli bàsic de convivència i de diàleg. Amb l’ordinador es volen carregar ara la realitat, volen que la gent s’encegui amb les virtualitats i oblidi definitivament la veritat. Són les ombres de la caverna de Plató. La tecnologia està creant un home nou. Una antropologia sinistra s’obre camí amb passes de gegant. I no m’agrada gens la perspectiva. Hem d’apagar la tele i l’ordinador i el mòbil, i tornar a sortir al carrer per a fer-la petar amb els nostres veïns, amb els nostres amics… Això és el que van fer els grecs a l’àgora d’Atenes… i, ells solets, xerra que xerraràs, van establir els fonaments de la cultura occidental. Ara aquesta cultura s’enfonsa, pateix l’aluminosi de la incomunicació, agonitza a còpia d’individualisme. Perilla el fonament del que vam ser i del que som perquè han bandejat la paraula (el logos) en favor de la imatge. Sense paraula l’ésser humà deixa de ser racional. Sense paraula l’ésser humà esdevé un mico que cliqueja icones en una pantalla de silici. Sense paraula tot es redueix al sistema binari: zero i u, negre o blanc. Sense paraula es perden els matisos i les diferències. Hem de recuperar la tertúlia, el recital poètic, l’assemblea, els aplecs… Que tothom pugui dir la seva directament, realment, i no pas virtualment… Si no ho fem així, el futur que ens espera no serà ni català ni humà ni res de res. Serà, amb prou feines, un desert ple de micos digitalitzats. Em sap greu. Potser algú pensarà que aquesta arenga no és gaire lírica… Ja ho sé. No me n’he pogut estar. Si la poesia pura té alguna mena de futur caldrà que tinguem cura de les seves condicions de possibilitat social. Aviat els ordinadors pensaran per nosaltres… (de fet ja ho fan). Jo només defenso el mot autèntic que brolla del sentiment genuí…

I m’esgarrifa pensar que el futur que s’apropa pugui prescindir-ne. Feu-me cas. Encara hi som a temps. Amén.

miratges

Rebo un mail de l’Artús que diu: «L’amor és un miratge massa gran per a un cor massa petit; un miratge que, tard o d’hora, esdevindrà malson o simplement se n’anirà com va venir: absurdament, de puntetes, en silenci, d’improvís…».

L’Artús sempre tan inspirat! Feia dies que no m’enviava res. M’ho rumio una bona estona fins que teclejo la resposta: «L’amor és un petit oasi enmig del vastíssim desert; un oasi inversemblant ple de dàtils i d’encens. I hi afegeixo: Sartre deia que l’infern són els altres. Sovint és cert. Però de vegades, l’infern és a dins nostre i, de vegades, inexplicablement, els altres també poden ser el cel…».

L’Artús està molt preocupat perquè encara no ha trobat la dona de la seva vida. Sembla que no li duren gaire, les dones reals amb les quals fa tractes. Sempre sorgeixen problemes i la relació es malmet. Jo li dic: «Tranquil, home, no et desanimis, que tot arribarà…».

I ell em fa: «Pots comptar. Ja no sóc un adolescent i cada dia hi crec menys, en aquestes collonades…».

L’Artús intueix com el Dant que «aquestes collonades» mouen el sol i les altres estrelles, que aquest «miratge» és el motor de l’univers. Tanmateix desespera.

Love’s a mystery…

misantropies

No hi crec, en l’espècie humana. Entre persones només hi pot haver relacions de lluita pel poder, o sigui, discòrdies. Resulta molt descoratjador comprovar com l’amor (concòrdia) és sempre quelcom d’excepcional enmig d’aquesta selva espessa on habiten aquests micos embogits i enfaristolats que s’autoproclamen racionals. Malgrat tot, podria creure en l’individu. Un individu solitari i autosuficient, independent, entotsolat. Un individu capaç de prescindir de la servitud social, de l’embrutidora gregarietat. Un individu escarit i salvatge. La civilització ens domestica i, en domesticar-nos, ens converteix en uns neuròtics condemnats a la insatisfacció perpètua (Freud dixit). Les coses que poden esdevenir-se entre dues persones sempre són limitades i estereotipades. Entre mascle i femella sempre hi haurà marro (mullader o odi) o pura indiferència. Entre mascles sempre hi haurà guanyadors i perdedors. Entre femelles només hi pot haver rivalitat. El poder ho emmerda tot. Voler imposar-se sobre els altres és el pecat original. No vam ser expulsats del paradís. El que va passar és que el paradís resultava massa petit per als nostres somnis de grandesa i, per això, el vam abandonar. L’infern, per tant, són els altres (Sartre), en la mesura que ens necessiten i els necessitem. L’infern és el resultat de la nostra absoluta incapacitat de dir prou. Saber dir prou a temps és ser savi. Els savis, tard o d’hora, es fan eremites. La humanitat no té futur. El seu passat és una tirallonga infumable de carnatges. El seu present fa basarda. El futur sempre serà una altra reincidència inútil. No m’agrada la gent. La meva fe, la meva esperança i la meva caritat envers la humanitat són nul·les. Si pogués, ja m’hauria donat de baixa. Mentrestant, amb tota la paciència de què sóc capaç, tolero aquest patètic espectacle. No vull ser protagonista ni còmplice de res ni de ningú. Sobrevisc com puc i provo de treure’n profit. Quan em trobo més a gust és quan, tot allunyant-me del traüt, em converteixo en un espectador que contempla el carnestoltes. Sovint em poso la màscara i em confonc amb la gernació. Jugo a ser l’ovella negra que esvalota el ramat i empaita els pastors. Quan em canso de jugar, m’esmunyo fins al meu recés i, desemmascarat del tot, gaudeixo de la meva incommensurable vida interior. Bado, escric, reflexiono. Sóc lliure amb la llibertat infinita que em proporcionen els somnis. Els somnis i les paraules m’embolcallen amb una grata flonjor. Amb els somnis i les paraules basteixo el refugi que em permet aixoplugar-me de la intempèrie amenaçadora. Els somnis són ales. Les paraules són batecs. No vull ser bo ni dolent. Aspiro simplement a ser jo mateix. No vull fer mal a ningú. Tampoc no vull fer cap bé. Sovint allò que ens beneficia és allò que perjudica el proïsme. O a l’inrevés. Amb la qual cosa, i ple de dubtes, abdico i ho deixo córrer. No tinc vocació d’apòstol ni d’acòlit. No m’agrada manar ni tampoc obeir. Cap sectarisme no em fa el pes. Els dogmatismes em treuen de polleguera. De vegades també acabo tip de mi mateix. Llavors, sense cap problema, me’n vaig a dormir o passejo una estona pel bosc o bec una mica més del compte. Malgrat tot, cada dia sóc més amic meu. És una amistat sincera i desinteressada. Puc discutir amb la meva ombra, però de seguida ens reconciliem. Els somnis. He perpetrat molts somnis. Mai impunement. Encara pago la factura dels plats que vaig trencar quan era adolescent. Sort de l’oblit, que ens apaivaga la ressaca de les nostres malifetes. Perquè només pots ser feliç si oblides. L’experiència és un bagul ple de sang coagulada. L’experiència és l’enderrocament progressiu de totes les il·lusions infantils. Madurar significa aprendre a suportar les imperfeccions pròpies i alienes. Madurar serveix per adonar-se que la innocència era un miratge trencadís i fugisser. Els somnis. Miquel Bauçà. Fumo massa.

monarquies

En primer lloc, vull deixar ben clar que no em considero plebeu, i menys súbdit de ningú. Plebeu és sinònim de vulgar i qui utilitza aquesta denominació és sempre el patrici, o sigui, el noble, el que es creu superior als altres. D’antuvi, em nego a acceptar les ficcions que promouen desigualtats socials. Cal destruir-les perquè no són naturals, sinó que han estat establertes per convenció. Si el nostre objectiu és la justícia i la llibertat per a tothom, cal revoltar-se contra els entrebancs que les impedeixen. I abolir-los. Si, en canvi, defensem certes ficcions socials, el que fem és refermar el règim burgès i, al capdavall, perpetuar una societat feudal basada en un classisme que nega de soca-rel l’esperit democràtic. És per això que democràcia i monarquia són incompatibles. El poble (el pobre i sofert poble, la plebs, els desgraciats que no hem tingut el privilegi de néixer amb la sang blava) ha de callar, acceptar tota la parafernàlia de palau, i aplaudir quan toca. No hi ha dret. Abans, quan la gent tenia fe i la religió ho justificava tot, els reis s’emparaven en déu per a encolomar-nos les seves prerrogatives. Ara ho tenen més difícil. Els temps han canviat i la seva situació és delicada per anacrònica, pintoresca i excepcional. Cap persona raonable podria defensar aquesta institució amb arguments sòlids. Ha perdut tot el seu sentit i ha esdevingut completament ridícula, bufonesca, grotesca. Ja no se la creu ningú. Són ganes de fer riure. Encara que intentin apropar-se a les classes populars mitjançant matrimonis amb models i gent de dubtosa procedència. Encara que vulguin semblar normals i corrents. No cola. Em direu que cada cas és cada cas. La monarquía britànica almenys es manté en l’època victoriana amb una certa dignitat momificada. (Entre parèntesis val a dir que la fortuna estimada de la reina d’Anglaterra és d’uns 300.000 milions de pessetes, dels quals 20.000 milions són joies. El diamant més gros del món és seu. I no paga impostos! Un escàndol). Aquí, Alfons XIII va haver de marxar cames ajudeu-me i ironies de la història el seu nét fou entronitzat per un dictador cabronàs amb el vistiplau del pallús i taujà (cateto y paleto) poble espanyol. No hi va haver plebiscit, com a Noruega. Havíem escollit la República democràticament i se’ns va arrabassar per la força de les armes. I encara no ens ha estat restituïda. Al seu lloc, ens han col·locat una democràcia virtual amb un rei titella irrisori. Ens han volgut vendre que aquest rei ha estat el motor del canvi en el procés de transició cap a la democràcia, tot valorant la seva fermesa en el frustrat cop d’estat del 23-F. Pur màrqueting per a justificar quelcom d’injustificable. Obriu els ulls i veureu que els que manaven fa trenta anys són els mateixos que continuen manant a hores d’ara. ¿Què pinta un rei al segle XXI en un país modern com el nostre? I la gent preocupada per si el príncep es casarà amb aquesta o amb aquella… com si l’únic reducte que els quedés a tota aquesta colla de sangoneres fos esdevenir protagonistes de les revistes del cor. Galdós paperet per als descendents il·lustres de la nissaga borbònica, de molt mal record aquí, a casa nostra. Però ja m’està bé. Que s’amullerin amb modelets de passarel·la, que s’embordoneixin i es vulgaritzin. Potser així, de mica en mica, s’assemblaran cada cop més a nosaltres pobres mortals i arribarà un dia en què ja no facin falta reverències ni palaus ni iots ni mamarratxades de cap mena. Aquest gloriós dia, si és que arriba, totes les ficcions seran abolides i cada persona humana serà tractada d’igual a igual, amb plena justícia i llibertat. Mentrestant, amics meus, paciència i una canya, que tot caurà pel seu pes, que torres més altes han caigut, que res no és etern sobre la terra tret de la inesgotable ximpleria humana.