Retrat de família
Els vols transoceànics es fan llargs. Després d’haver dormit un parell d’hores, ara en Martí fa passar el temps tornant a mirar, per enèsima vegada, les fotos del casament. S’ha aturat en el retrat de família. Els Boscà Ustrell, ells sis. Contempla, admirat, el seu propi somriure, que mai no havia vist tan confiat i rotund. És el somriure dels que veuen un horitzó clar davant seu. Els ulls desprenen aquella claror que els fa semblar grocs. Està situat al centre de la fotografia i enllaça per la cintura, a banda i banda, les seves germanes. Du el nus de la corbata —d’un verd clar com de raïm— una mica desfet. Sembla cansat i a la vegada excitat. Com si acabés d’arribar d’un llarg viatge i estigués a punt d’emprendre’n un altre. La família, com una àncora.
Ha acostat el llit de baranes a la finestra. Somriu, satisfeta, ara que el sol de juny acarona les cuixes del nen. I aleshores obre l’arxiu amb les fotografies que en Martí acaba d’enviar. Els nuvis estan guapíssims, i La Boscana, esplèndida. Es queda embadalida amb la foto de família. Ella hi surt amb el nadó a coll, el cap una mica inclinat, de manera que la cabellera li tapa bona part del rostre. Tot i així la càmera capta la meitat d’un somriure obert i el clot de la galta esquerra. Comoditat, caliu, confiança. La família com el llit a mig desfer un matí de diumenge… amb una mica de sol com aquest que ara entra per la finestra de la mansarda.
La Cèlia ha rebut un Wp d’en Martí: «T’he enviat correu amb fotos casament. Te n’avanço una». Obre la imatge i els veu a tots. Els seus pares i germans, i ella. Tots sis. Ella és al costat del nuvi, amb el vestit de ras de color préssec que es va comprar a cuita-corrents a Badalona. Que prima. Recolza suaument el cap damunt de l’espatlla del seu germà. Té un posat de cert decandiment, però l’expressió del rostre fa pensar que es tracta, en realitat, d’un petit moment de benestar. Torna a posar-se el mòbil a la butxaca i fa una mirada entorn seu, a l’habitació buida, el parquet clar, les parets blanques. Decideix que sí, que llogarà el pis. S’acosta al balcó, decidida, i veu el retall de blau. Agafa el telèfon i fa una foto, l’envia al Wp familiar i, tot seguit, treu el so. Ara començaran els missatges atabaladors. La família, com un laberint.
Ha anat a buscar gelats a Can Soler. Per a la Tina, d’avellana, per a ell, de xocolata belga i coco. Tot plegat per combatre la tristesa d’aquests sopars de dos, que encara els resulten estranys. A casa, guardats els gelats al congelador, obre el correu que ha enviat el seu fill just abans d’embarcar. Mira les fotos una vegada i una altra. Quin goig. Ell no s’hi sap veure, tan mudat. Vestit fosc, corbata granatosa. I encara no s’ha acostumat al cabell blanc, que no acaba de lligar amb aquells ulls riallers de quan era marrec. Les noies estan molt maques. I la Tina, elegantíssima. Els somriures van tots alhora i són autèntics, res de dir Lluíííííssss… La família com fer el cim, un dia clar, esbufegant encara.
Quan ha arribat a casa, en Jaume l’esperava amb el portàtil a la falda, assegut en una gandula del badiu. Vine a mirar les fotos! Des de darrere seu, damunt de les seves espatlles, ha vist el retrat de grup. És una foto esplèndida; ara li agraeix a la Nicole que insistís a quedar-se’n al marge. Li agrada tenir-ne una de tots sis. L’ampliarà i la penjarà a l’entrada. La Tina es fixa en el seu aspecte: li agrada el contrast dels rínxols blancs, alegrement desordenats, amb el vestit negre. Agafada al braç de la Berta, apunta un somriure —més als ulls que als llavis—, com si acabés de treure’s, amb un gran sospir, un pes del damunt. La família com una passió (devoció, turment, bogeria, entusiasme, emoció).
Acaben d’aterrar a l’aeroport de Dar es Salaam i esperen, al costat de la cinta, que surtin les seves maletes, cadascú concentrat en el seu mòbil. L’Abigaïl, que el veu somriure, li pregunta què mira. Li ensenya la foto que es va fer la família el dia del casament. Aquesta és la Berta, el meu pare… els va assenyalant un per un. Ell, en Roger, està davant del grup, mig ajupit i amb els braços oberts. És qui trenca la formalitat del retrat i el dinamitza. Vesteix pantalons negres i camisa blanca. Criden l’atenció el cabell i la barba, tot d’un roig encès.
—Estàs molt guapo —diu la noia—, sembla que estiguis fent surf, així, amb els braços oberts.
La família com l’equilibri damunt la cresta de l’onada.