La Cèlia acaba de llegir per enèsima vegada el correu de la seva germana. La Berta el va escriure fa dies, quan era a Badalona. Ara ja ha tornat a París i ni tan sols se’n deu recordar. Estava enfadada. Els retreia que havia tornat a casa amb una bona notícia, la millor notícia, i no hi havia cap dels seus germans per celebrar-ho. Que s’havia barallat amb la mare i que si ells hi haguessin estat no hauria passat. Que s’havia sentit sola.

Tot seguit llegeix la resposta d’en Martí, que va arribar immediatament. Paraules plenes d’afecte, disculpes, comprensió. Tot el que calia esperar del seu germà gran.

I, encara, el tercer missatge, d’en Roger. El va escriure acabat d’arribar a casa des de Mont-real. Més disculpes, però fetes amb un to sorneguer, cap a la Berta («No sé què et fa pensar que la nostra presència hauria frenat la mare»). Un agraïment encès al germà per la seva hospitalitat. Les paraules destil·len encara l’eufòria d’un viatge reeixit.

Tots tres han posat la Cèlia en còpia, perquè rebi els correus. Es pregunta per què. No hi ha cap missatge per a ella, cap argument que la impliqui, cap referència explícita. És veritat que ella no s’ha molestat a contestar cap dels tres mails. No sabria com fer-ho. Ho ha provat una pila de vegades. Els llegeix i els torna a llegir i hi troba, amagada entre les línies, l’essència de cadascun dels seus germans.

La Berta. Tot i el disgust, tot i el retret que fa als seus germans, en les seves paraules no hi ha cap rastre d’irritació. És un cop de geni sense rancúnia, que fa evaporar el mal humor gairebé al mateix temps que s’escriu. Imagina la seva germana acceptant ràpidament, i complaguda, les disculpes, amb un somriure obert, fins i tot amb una petita riallada davant del to irònic d’en Roger.

En Martí. Assenyat, generós, rebaixant tensions, com si l’orgull fos un concepte que no existís. També l’imagina entendrit davant del càlid agraïment del seu germà. Segur que té ganes de veure la Berta amb panxeta. Segur que ja enyora en Roger després d’haver estat junts uns dies.

En Roger. Simpàtic. Rotundament simpàtic. Esforçant-se per fer riure la Berta, subratllant la seva sintonia amb en Martí. Sense cap dificultat per reconèixer els seus sentiments i expressar-los.

Per què li han fet llegir aquests correus? Per fer-li evident la seva marginació? Per lluir davant d’ella la complicitat de germans de la qual sempre ha estat exclosa?

I mentre es fa les preguntes, que van sorgint una darrere l’altra, lligades com cireres, s’adona que hi ha un altre interrogant, la pregunta bàsica.

Per què se sent exclosa d’aquesta complicitat fraternal? Quan va començar a sentir-se marginada i per què? De fet, no recorda haver-se sentit mai formant part d’aquell equip, els germans Boscà Ustrell, tampoc no creu haver estat mai integrada a la família, incloent-hi els seus pares. Ella sempre ha estat la rajola que balla.

N’ha parlat, encara que tímidament i sense aprofundir-hi, amb l’Héctor. Ell vol fer-la parlar de la seva infància i la Cèlia el veu com una versió simple i paròdica del psiquiatre argentí. Se li escapa el riure i ell s’irrita. Ho deixen.

Però de vegades, algunes tardes passejant lentament vora el mar, ella parla i l’Héctor l’escolta —o ho sembla— en silenci, caminant amb passes llargues, una mica sincopades, al seu costat.

Aleshores la Cèlia recorda els estius a La Boscana, els matins assolellats al riu, aquelles amanides gegants i acolorides. Els tomàquets tenien gust de tomàquet, els raves eren dolços, la pastanaga cruixent i l’enciam tenia un verd delicat i tendre. Li parla d’aquelles tardes de finals d’agost, quan el cel s’enfosquia tot d’una i començaven a retrunyir els trons a la llunyania. Quan l’avi s’enduia els néts a la sala gran i encenia el foc. No hi havia una biblioteca imponent, a penes quatre prestatges, però feien molt de goig perquè els llibres que hi havia estaven folrats amb pell de color verd fosc i granat, edicions antigues amb lletres daurades a la coberta.

Aleshores l’avi s’acostava a la lleixa de dalt de tot i mirava els lloms dels llibres, com si no els hagués vist mai. N’agafava un i el feia sortir una mica, mmm… Salgari. Passava els dits per un altre: Mira, Les mil i una nits! I ells esperaven, tensos i excitats, uns asseguts a terra, els altres al gran sofà de pell marró, pelada en alguns racons.

—Quin llegim, avui, nois? —preguntava l’avi tot d’una, i sempre els agafava desprevinguts, per més que ells el seguissin amb la mirada.

I s’alçaven les veus infantils, trepitjant-se els uns als altres, xisclant els títols preferits. Els seus germans de seguida van manifestar les seves preferències: Les aventures de Sindbad, Peter Pan, Tom Sawyer. I la Cèlia? Quin era el seu preferit? No ho sabia. Li agradaven aquests tres, i també Les mil i una nits, i El petit príncep, i Alícia al país de les meravelles, i tants d’altres.

Com sempre, davant del xivarri que feien els seus germans, ella es quedava paralitzada, en silenci, fins que el seu avi la interpel·lava directament. Aleshores ella dubtava, s’entrebancava i acabava per no dir res. Així mateix va passar aquella tarda que van decidir atribuir-se cadascú el nom d’un personatge. Va ser idea d’en Martí que, de seguida, va triar, triomfant, el seu sobrenom: Jo, Sindbad! I tots van aplaudir perquè li esqueia molt. Després la Berta va dibuixar un gran somriure i va dir: Jo seré la Wendy, amb un to que volia dir: Com és evident. I una altra vegada l’avi va aprovar la tria. La miraven tots i, mentre ella rumiava, de pressa, per trobar un nom ben bonic i dubtava, que si Alícia, que si Xahrazad… el seu germà petit va dir: La Cèlia és en Mowgli!

Es va quedar glaçada, sense dir res, mentre l’avi, la Berta i en Martí aplaudien i celebraven la idea. Quan va voler protestar, dir que aquest nom no li agradava, en Roger ja estava dient que ell volia ser Tom Sawyer i els altres provaven de convence’l que no, que feia molt més per a ell el sobrenom de Huckleberry Finn.

L’endemà va parlar amb l’avi per dir-li que ella no volia dir-se Mowgli, entre d’altres coses perquè Mowgli era un nen! Però l’avi li va dir que era un sobrenom preciós, el que més li agradava, i que li esqueia molt perquè ella estimava molt la natura i sempre s’enfilava als arbres i cuidava molt bé els animalons ferits. Eren a la cuina, esmorzant, i quan van entrar-hi els altres, la van saludar amb un alegre bon dia, Mowgli!, i la Cèlia va saber que ja no hi havia res a fer.

Sempre, que ella recordi, ha tingut aquesta sensació: a casa no l’escolten, decideixen per ella. De vegades té la sensació que l’Héctor també té tendència a decidir per ella. Deu ser que la Cèlia, inconscientment, convida a fer-ho… però l’Héctor, almenys, l’escolta. Ja hi ha guanyat alguna cosa.

Rumia tot això encara asseguda davant de l’ordinador, amb els correus dels seus germans al davant, sense decidir-se a intervenir en la conversa. Dubta i, mentre ho fa, entra un missatge nou. És de la seva mare.

La Tina sospira sorollosament. Ai, la Cèlia. Ha d’admetre que no confia gens que vingui per Nadal. I si no ve, ja ho ha parlat amb en Jaume, després de festes agafaran un avió i es plantaran ells dos a Mallorca. Si convé, sense previ avís. Això ja passa de taca d’oli: fa gairebé un any que no la veuen!

Abans de tancar l’ordinador torna a mirar-se les fotografies de La Boscana.

Contempla aquesta casa, de teulada a doble vessant, esplèndida, la façana amb el portal dovellat i les finestres de pedra picada. I el rellotge de sol, amb la data, 1810, i la sentència en llatí: Nisi signo serenas, només assenyalo les hores serenes.

A ponent, el cos de galeries, amb doble porxada de fusta i l’espai que abans ocupava la fusteria del seu sogre, ara reconvertit en una mena de menjador d’estiu a l’aire lliure. Es concentra en aquesta última foto: s’hi veu un bocí de façana coberta d’heura i una taula de jardí de ferro, a sota del nesprer. Veu la mitja dotzena de cadires i, immediatament, li ve el record del mal d’esquena. Són les cadires més incòmodes que existeixen. Al cap d’una estona de seure-hi, se’t refreda el cul i el respatller de ferro se’t clava al mig de l’esquena. Però no ha pogut convèncer en Jaume de canviar-les. Quan es facin malbé les llençarem i en comprarem unes de noves, diu, condescendent. La Tina s’encén: Quan coi es faran malbé, si són de ferro, i sempre les ha vist igual, impertèrrites, disposades a la tortura. Com pot ser que a casa del fuster hi hagi cadires de ferro?, pregunta. I en Jaume respon: Les va comprar la meva mare al sud de França quan jo era petit. Va ser un caprici. Dels pocs que va tenir, pobra dona. El molt bergant. Així blinda les punyeteres cadires de ferro.

Les mira i li vénen al cap aquells sopars d’estiu, la canalla barallant-se per agafar truita de patates, les escalivades boníssimes de la seva sogra que mai no ha aconseguit reproduir fidelment, el seu sogre omplint el porró, en Jaume i ella, joves i bronzejats, xerrant i compartint rialles amb la Consol i l’Emili.

Torna a sospirar. La Consol i l’Emili. La Consol. Com l’ha trobada a faltar, tots aquests anys! Era, va ser, potser, l’amiga amb qui s’ha divertit més. És clar que només es veien als estius, tots estaven relaxats, de bon humor, de vacances. Compartien grans atacs de riure, i això no s’oblida.

S’aixeca, camina cap a la cuina i omple un got d’aigua fresca. Se’l beu d’un sol glop, com si volgués tirar avall una nosa que se li hagués quedat enganxada a la gola. Si fos tan fàcil, pensa, esborrar els records que fan mal, els càrrecs a la consciència, els errors, les situacions violentes.

Aquell estiu en Jaume havia anat gairebé cada tarda a Solei per ajudar la Consol a decapar uns mobles antics. Se n’hi anava amb una pressa estranya, de seguida que havia acabat de dinar, frisós per sortir de casa, i tomava al capvespre, brut, suat, amb els braços cansats i la mirada encesa. La saludava —un hola des del passadís, potser un petó breu al front— i s’afanyava a pujar escales amunt per dutxar-se. Hi havia més ànsia encara en aquella fugida cap al pis de dalt que no pas per marxar de casa havent dinat. El sentia pujar els esglaons de dos en dos, delerós —semblava— de refugiar-se, potser amagar-se, a la cambra de bany.

La Tina l’observava, estupefacta. La sola idea d’imaginar un embolic sexual entre el seu marit i la seva amiga la feia tremolar, entre la incredulitat, la ràbia i, de vegades, les ganes de riure. No havia estat mai una dona gelosa i no sabia situar-se en aquest nou paper que la tragicomèdia de la vida li proposava. Se sentia incòmoda, desorientada i, sobretot, absurda.

Durant un parell de setmanes va optar per ignorar els senyals, seguir mirant endavant, com si portés orelleres: convidava els veïns a sopar, compartia llargues xerrades amb la Consol, esclataven, com abans, en rialles simultànies. Fins que va arribar el ball de festa major i l’evidència es va plantar davant dels ulls de la Tina. Les alertes es van encendre aleshores com llums de neó i ella va fer allò que més s’esqueia al seu caràcter i a la seva relació amb la Consol.

L’endemà va anar a veure-la, a Solei. Afortunadament, només hi era ella, cuinant un pastís de poma. El seu home i la nena havien anat a banyar-se al riu. La Tina va pensar que, en realitat, la Consol ho havia organitzat tot per quedar-se sola, que l’estava esperant.

Va parlar sense embuts. Li va dir que li semblava, que n’estava pràcticament segura, que entre ella i en Jaume hi havia alguna cosa i que s’estimava més preguntar-l’hi a ella perquè l’amistat obliga més a la veritat que no pas el matrimoni. La Consol, que l’escoltava en silenci, seriosa però serena, va fer un gest afirmatiu amb el cap, donant-li la raó en aquesta última sentència.

—Així que… us heu embolicat?

I la Consol, després d’uns segons que es van fer espessos i viscosos com un xiclet, va dibuixar un somriure tímid i va respondre:

—No, Tina, t’ho asseguro. No ha passat res, pots estar tranquil·la.

La Tina va rebre la mirada benvolent i càlida de la seva amiga, va escoltar les seves paraules i la veu serena, però va entendre que la conversa havia fet tard, que aquella resposta era inútil, que ella ja ho sabia, que havia vist amb els seus propis ulls l’espurneig entre els dos cossos durant el ball i res ni ningú podria convèncer-la del contrari.

Va restar en silenci, potser donant a la Consol una segona oportunitat que la seva amiga només va aprofitar per repetir: Pots estar tranquil·la, Tina.

Al cap d’uns dies l’Emili, la Consol i la Laia van anar a La Boscana a acomiadar-se. Ja tenien les maletes carregades al cotxe, havien guardat les gandules a l’altell i havien tapat la piscina amb una mena de lona gruixuda, de color gris fosc, que aviat s’ompliria de fulles de noguera i de pinassa. Va haver-hi abraçades i petons, alguna llàgrima de les nenes i cap gest, cap mirada, fora de la convencional cordialitat que presidia el tracte de les dues famílies.

Durant l’hivern, la Tina va estar temptada més de cinc i més de deu vegades de fer alguna referència a la seva sospita. De parlar-ne amb en Jaume serenament, des de la comprensió, o de llançar-li l’acusació com una arma en una baralla originada per qualsevol altre motiu. Sempre es va frenar a l’últim moment, amb la intuïció que posar en paraules el seu sentiment significaria que prendria cos, que seria cert. Va decidir, doncs, arrapar-se al dubte.

L’estiu següent, quan van arribar a la Vall d’en Bas i algú els va dir que Solei quedaria buit perquè ningú no havia llogat la casa, la Tina va saber que tenia raó. I mai de la vida tenir la raó li va saber tan greu.

Torna a triar algunes fotos de La Boscana, ara buscant les que més exhibeixen el procés de rehabilitació, i les envia al seu fill gran, l’arquitecte, aquell amb qui —va somiar ella un dia— podrien haver compartit despatx, si les coses haguessin anat d’una altra manera. Rebufa, i el soroll li fa pensar en les velles mules que hi havia a casa dels seus sogres, fa anys. No pot evitar que se li dibuixi un mig somriure.

Ha de reconèixer que la seva mare ha fet una bona feina. Li feia una mica de por el projecte de rehabilitació de la casa pairal, temia que la restauració desdibuixés la personalitat de La Boscana, que passés de ser la casa dels seus avis a una d’aquelles masies llepades que omplen les pàgines de les revistes d’arquitectura.

No suporta aquestes cases de nou-rics i, per descomptat, hauria resultat molt dolorós perdre la imatge de La Boscana que continua intacta en els seus records. És veritat que, els últims anys, la casa s’havia anat deteriorant, que feia falta —fins i tot per seguretat— arreglar la teulada, i que tirar algunes parets a terra la feia més còmoda i habitable. No eren envans originaris de la casa, al cap i a la fi. El seu avi els havia aixecat quan ells eren petits i volia habitacions de dimensions reduïdes que es poguessin escalfar amb una estufa de butà.

Fent cas als sentiments —i en Martí és un sentimental—, s’hauria oposat radicalment a la reforma. En el fons, ell hauria volgut conservar cada racó de la casa, cada petit detall, tot allò que el feia tornar a la infància cada vegada que hi posava els peus. Li agradaria que la casa quedés empresonada en el temps, congelada per sempre, immòbil, estable, permanent. La Boscana, els estius de la seva infància, les arrels.

Però en Martí sap que no es pot permetre aquesta actitud pueril i egoista, sobretot ara que és lluny i que, sentint-ho molt, no podrà visitar la casa gaire sovint. És lògic que els seus pares vulguin fer-la més còmoda, ara que hi passaran llargues temporades. Tot i així, imagina el dia que podrà tornar a passar un estiu a la Vall, potser amb la seva pròpia família, amb un parell de nens rossos jugant a l’era de l’entrada o al racó més ombrívol del jardí.

Un parell de nens… rossos?

S’ha posat vermell com un tomàquet, i això que està sol, que ningú pot conèixer els seus pensaments. Ha envermellit per la sorpresa, perquè la visualització de la canalla, amb els cabells gairebé blancs, l’ha trasbalsat. Són nens rossos, com nòrdics, perquè són fills de la Nicole. No hi ha cap altra explicació.

Llavors ha tancat el correu de la seva mare, amb les fotos de la casa. Ha apagat l’ordinador i s’ha aixecat de la cadira, neguitós com un animal afamat tancat en una gàbia. Ha anat cap a la cuina i ha begut un got d’aigua, ha tornat a l’estudi i, finalment, ha anat a parar a la seva habitació. S’ha deixat anar damunt del llit, de bocaterrosa, el nas enfonsat a la funda nòrdica.

S’adona que pensa en la Nicole com una incorporació permanent a la seva vida. S’adona que fa plans de futur amb ella, a mig termini. S’adona que ha decidit estimar-la, s’ha donat permís per estimar-la, i això li fa por, pànic. Es gira, posa les mans a sota el clatell i prova de relaxar-se. Voldria saber per què li fa tanta basarda. Si dubta de poder aconseguir un matrimoni durador com el dels seus pares, una família que valgui la pena. O si, tot al contrari, el que tem és, precisament, veure’s presoner d’un projecte que s’hagi anat desinflant o descolorint amb els anys.

De vegades té dubtes que els seus pares, ara mateix, a la ratlla dels seixanta, siguin feliços. No sap si es reafirmen en la seva elecció, si estan junts perquè ho decideixen lliurement cada dia o si viuen tristament instal·lats en un tren que circula per inèrcia.

Quan hi rumia, mai no arriba a cap conclusió. Uns dies pensa que la seva mare és infeliç i que voldria una altra vida, i uns altres creu que és el seu pare el que desitjaria fugir. No sap si la seva mare voldria més o si el seu pare pateix per l’excés. No és capaç d’entendre si l’exigència de l’una és un destorb per a la tranquil·litat de l’altre. La majoria dels dies, però, acaba pensant que, simplement, s’han acostumat a estar junts. Sembla que sigui molt trist, pensa en Martí, però no ho és tant: els costums, de vegades, són la part més plaent de la vida, allò que la sosté.

La Nicole entra a casa refilant com un ocell: Bonjour, mon amour! Martí? Où vous-avez caché? Li respon que és a l’habitació i ella, tot d’una, apareix al llindar de la porta, com una aparició vestida de coloraines. Es treu el gorro de llana, l’anorac, la bufanda i li ofereix el somriure angelical. J’ai acheté du pain et du fromage. Et une bouteille du vin que vous aimez…

En Martí s’incorpora, es queda un moment recolzat damunt dels colzes, mirant la Nicole. El somriure, ara, li sembla més seductor que angelical. S’hi acosta i li passa la mà pels cabells rossos, quasi blancs. Si ella ho vol, ell estaria content de passar tota la vida amb ella, de tenir fills rossos, de menjar pa amb formatge amb aquest vi tan bo. Qualsevol dia l’hi haurà de comentar.

Recorda les paraules del seu germà, al moment de l’abraçada, a l’aeroport: Tens la felicitat davant del nas, Martí. No siguis pallús! Somriu: en Roger fa servir paraules que són de l’avi. Pallús, beneit, curt de gambals, gamarús, capsigrany.

En Martí se les mereix totes.

Quan en Roger torna a casa, amb els ulls encara plens dels colors de la tardor canadenca, li sembla estrany que tot continuï al seu lloc, que res no hagi canviat. La ciutat grisa i atapeïda, el mar inabastable, la seva mare organitzant una festa d’inauguració de La Boscana, creient, perquè ho vol creure, que tots els seus fills deixaran les seves vides respectives i correran al seu costat si ella ho demana.

Es cansa només de pensar-ho. L’esgota aquesta tossuderia de la seva mare, que, com una bèstia enfurismada, s’entesta a fer-se mal. La seva il·lusió, gairebé infantil, s’estavellarà un cop més contra la decepció. Els seus germans no vindran. En Martí està estalviant, la Berta acaba de passar uns dies a casa i la Cèlia… ai, la Cèlia.

Hi haurà baralles, plors i disgustos. I ja es veu ell sol, amb els seus pares, perdut en el silenci de la casa gran, l’avet de l’entrada, gebrat i ple de llumetes.

I, com tantes, tantíssimes vegades, es pregunta què hi diria l’avi Tomàs. I el recorda, poc abans de morir, quan ja passava el dia enllitat i ell, en Roger, que només tenia dotze anys, l’anava a veure i passaven llargues estones xerrant.

Sovint, en Roger anava a parar a l’habitació de l’avi fugint dels abusos dels seus germans grans. Picava a la porta i, quan l’avi li donava permís, obria d’una revolada, s’asseia als peus del llit i deixava anar la seva indignació, com aquell que bufa perquè surtin bombolles de sabó. Es queixava que en Martí el guanyava perquè era més fort, que la Berta sempre volia manar, que la Cèlia li feia la guitza, i semblava que els laments no s’havien d’acabar mai.

Un dia, mentre en Roger remugava, a punt del plor, de l’amarga injustícia que suposava ser el germà petit, la seva mare va entrar a la cambra de l’avi amb la safata del sopar.

—Roger! Què hi fas, aquí, atabalant el teu avi amb les teves queixes? No paren de barallar-se, Tomàs, em faran parar boja.

L’avi es va incorporar una mica i va mirar-se amb sornegueria la seva nora.

—Que no et barallaves, tu, amb la teva germana?

En Roger petit va entendre que el seu avi el defensava i, emocionat, va esperar la resposta de la seva mare:

—Quan érem petites suposo que sí… i miri com ens avenim, ara!

L’avi va somriure:

—Ho veus, dona? De les baralles entre germans no n’hem de fer cas. Creixen junts i juguen, es barallen, s’expliquen secrets. Tot això farà que s’estimin.

La Tina se l’escoltava sense contradir-lo i només va gosar dir:

—Però es fa molt pesat!

I llavors l’avi —en Roger ho ha recordat sempre que ha tingut una enganxada amb un dels seus germans— va afegir:

—És clar que es fa pesat. Com treballar la fusta revessa, saps què vull dir?

La Tina i en Roger van fer tots dos que no amb el cap.

—Ara pla! La fusta revessa és la que té grops —(els va mirar i va veure que no l’entenien)—… nusos! La fusta revessa té nusos i és molt i molt difícil de treballar… però quan la guanyes, manoi, quina alegria! A les cases de pagès, que les bigues estiguin fetes amb fusta revessa és un motiu d’orgull. La casa ha costat més de fer i això vol dir que està ben feta!

En Roger va mirar la seva mare, que escoltava en silenci, i després va mirar el seu avi, i llavors va dir:

—O sigui que, si en una família hi ha baralles, vol dir que és una bona família?

I l’avi —en Roger no ho oblidarà mai—, va picar damunt de la vànova perquè ell s’hi acostés una mica i li va encaixar la mà, com si fos un noi gran:

—Així m’agrada, Roger! Ets llest com una mostela!

L’avi Tomàs. Sorneguer, xarmant, tossut, desprès. Què diria, ara, aquest home savi, com aconseguiria calmar les aigües, aturar la tempesta, com salvaria les hores serenes?

En Roger agafa el mòbil i escriu al grup Diàspora del Wp: «Algú de vosaltres té previst venir a casa per Nadal?». El missatge vol i no vol resposta.

Ha canviat el so que fa el mòbil quan entren missatges de Wp. Ara és com un clapoteig, com una gota que cau en un bassal, com un petit singlot. És el més discret que ha trobat, així no destorba el silenci lector de l’Héctor. Tot i així, acaba d’aixecar els ulls del llibre i la mira per damunt de les ulleres. Un segon, potser menys, i toma a enfonsar-se en la novel·la. Llegeix La dona de trenta anys, de Balzac.

Ella mira el mòbil: «Algú de vosaltres té previst venir a casa per Nadal?». La Cèlia agafa aire i, d’improvís, pronuncia el nom:

—Héctor.

Ell aixeca els ulls i la mirada és d’una duresa granítica, sense escletxes. És una mirada recriminatòria, fastiguejada. És una mirada que diu: Que no veus que estic llegint?, i què pot haver-hi tant important per interrompre’m la lectura?

Però la Cèlia ha trobat en algun racó de dins seu, no sap on ni per què, ella mateixa està sorpresa, el valor que necessitava:

—Héctor, m’agradaria anar a casa aquest Nadal.

Amb un aire cansat, ell agafa el punt de llibre i el col·loca suaument entre les pàgines. Tanca la novel·la i la deixa a la tauleta. Es treu les ulleres amb parsimònia i diu:

—De veritat?

La Cèlia sent com la seva fortalesa trontolla. Sap el que vindrà. De veritat que vols marxar de Mallorca? De veritat que vols alterar la nostra íntima tranquil·litat? De veritat que et ve de gust veure aquella colla de persones atabaladores que mai no t’han fet gaire cas?

—S’han acabat les obres de restauració que la meva mare ha fet a La Boscana i m’agradaria anar-hi. Vindries?

—A la Vall d’en Bas? Per Nadal? Aquell racó de món fred i humit? Potser hi neva i tot.

La Cèlia insisteix, però ja sense convenciment:

—La casa és preciosa, em faria molta il·lusió anar-hi amb tu.

L’Héctor aleshores sembla haver arribat al seu límit. Fa un gest displicent, s’aixeca del sofà i li etziba:

—Mira, Cèlia, no hi ha res al món que em vingui menys de gust que passar uns dies aïllat en una casa envoltada de neu plena de gent que no em pot suportar. Si vols anar-hi, vés-hi, però no comptis amb mi.

—Això que no et poden suportar…

La veu escardalenca es perd a mitja frase perquè l’Héctor ja ha sortit de la saleta. Sent el cop de porta i es queda sola, arraulida al sofà en aquell pis que de sobte troba trist i fosc.

Mira entorn seu com si busqués la constatació que, a la seva vida, hi falta llum.

Fa setmanes que no té feina i no hi ha perspectives de trobar-ne aviat. Si se’n va a fer immersió amb en Llorenç massa sovint, l’Héctor hi posa mala cara, així que passa dies sencers a casa. S’avorreix. Els discursos sobre Cortázar, Stendhal o Balzac ja no li interessen.

Pensa en Balzac i allarga el braç per agafar el llibre que l’Héctor ha deixat de tan mala gana. La dona de trenta anys, traduït per l’Anna Casassas. L’obre per la primera pàgina i comença a llegir: «El matí d’un diumenge de començaments del mes d’abril de 1813 anunciava un d’aquells dies bonics en què els parisencs veuen, per primera vegada en tot l’any, l’empedrat sense fang i el cel sense núvols».

París. I immediatament: la Berta. La seva germana a París, amb un nen a la panxa. Hi ha parlat un parell de cops. Només. Li ha dit que tindrà aquest fill ella sola, que el pare és, per dir-ho en els seves paraules, un passavolant. La Berta l’ha fet riure i li han vingut ganes de veure-la, però després, un cop acabada la conversa, no sap ben bé per què, el desig s’evapora.

I tanmateix sap que, probablement, la Berta és la persona al món de qui està més a prop. Sembla estrany. A ella mateixa li sembla estrany i sap que l’Héctor s’ofendria si ho sabés. Però és així. Hi ha una pila de records que s’han anat amuntegant, com les joguines al racó de l’habitació dels nens. Peces de lego, pilotes, Nancys, cotxes de l’escalèxtrix, patins de quatre rodes, contes amb il·lustracions, el cub de Rubik, genolleres, baralles de cartes, baldufes.

A la pila dels records hi ha l’habitació que compartien quan eren petites, els dos llits bessons amb les vànoves de ratlles blaves i grogues. El moment que la seva mare sortia de l’habitació, als vespres, amb un bona nit, nenes, i ajustava la porta. La Berta allargava la mà cap al seu llit: Cèlia, dóna’m la mà una estoneta. I ella que treia el braç de sota la roba i agafava la mà de la seva germana. A l’hivern, el braç li quedava gelat, però no es queixava ni es deixava anar perquè li agradava estar així. Es deixaven anar quan finalment s’adormien i els braços queien morts. La mateixa habitació on havien plorat, l’una o l’altra, damunt del llit, de bocaterrosa, per càstigs injustos, baralles amb amigues o mals d’amor. L’habitació que havien pintat elles mateixes —dues parets blanques, dues de color maduixa—, mentre escoltaven Another day in paradise i Like a prayer. La Berta li havia ensenyat a fer-se llaços de tul, com els que duia al cabell la Madonna a Buscant la Susan desesperadament. Les seves amigues li envejaven la germana gran. Ella s’hi enfadava perquè volia anar al cine amb la Berta a veure Quan en Harry va trobar la Sally i la Berta s’estimava més anar-hi amb els seus amics. Després, però, li va pentinar els cabells com la Meg Ryan i li deia que s’hi assemblava.

Continua llegint La dona de trenta anys. Es va fent fosc i obre el llum de peu, que fa l’estança una mica més acollidora. Coneix un pare i una filla que van en cotxe de cavalls pels carrers de París. Ella es diu Julie i és una noia ingènua que cau rendidament enamorada quan coneix l’atractiu coronel Victor d’Aiglemont, que té trenta anys i és alt, ben plantat i esvelt, la cara viril i bruna. Llegeix i llegeix fins que ensopega amb un paràgraf que li crida l’atenció. És el pare parlant a la Julie: «Doncs bé, filla meva, escolta’m. Les noies, sovint, es creen imatges nobles i galanes, figures ben ideals, i es fan idees quimèriques dels homes, dels sentiments, del món; després, amb innocència, atribueixen a un caràcter les perfeccions que han somiat i s’hi confien; en l’home que trien, estimen aquesta criatura imaginària; però més tard, quan ja no s’és a temps d’alliberar-se de la desgràcia, l’aparença enganyosa que han embellit, el primer ídol, es transforma finalment en un esquelet odiós».

La Cèlia tanca el llibre bruscament. Té una esgarrifança. I just en aquell moment sent la clau de l’Héctor al pany. Esquelet odiós. Les paraules s’han quedat a dins seu i es repeteixen amb un eco inacabable.

Ell entra a la sala i li fa un gest amb el cap. Agafa la novel·la de Balzac i es tanca a la seva habitació. La Cèlia es queda arronsada al sofà i agafa el mòbil per trucar a la Berta.

El telèfon emet un so que és com un petit lament, com si demanés insistentment a la Berta que s’hi posés, però no ho fa. Salta el contestador just en el moment que l’Héctor apareix al llindar de la porta de la saleta. Es recolza al marc de fusta, com si estigués cansat, fa relliscar les ulleres fins a la punta del nas i diu:

—Si vas a casa dels teus pares per Nadal, jo no vindré. Tu mateixa.

A París fa un dia rúfol i l’aire és glaçat. Un dia molt parisenc, potser massa, pensa la Berta, mirant de reüll el cel de color de plom quan surt del restaurant. Abans de posar-se els guants, agafa el mòbil per mirar si hi té algun missatge. La Cèlia li ha trucat mentre treballava. Merda. Per una vegada que truca ella!

Busca la seva germana a l’agenda de telèfons. Li truca. Camina amb el telèfon a l’orella, encongida pel fred, fins que salta el contestador automàtic. Hi deixa gravat un missatge afectuós, quina il·lusió que m’hagis trucat, i quina ràbia no poder parlar amb tu ara, espero que estigui tot bé, ja parlarem, petons, petita Mowgli.

Penja i guarda el mòbil a la butxaca. Porta uns guants gruixuts i li fa por que el telèfon li rellisqui, així que s’atura per assegurar-se que el guarda bé. L’aire gelat li fa voleiar els cabells, que li vénen a la cara i se li posen davant dels ulls. Nota que comença a tremolar de fred i reprèn el pas més enèrgicament. S’està fent fosc i comença a encendre’s l’enllumenat públic. A la llunyania, la silueta de Notre-Dame té un aspecte fantasmagòric.

Un grup de patinadors passen, en direcció contrària, massa a prop seu, i un d’ells li clava una petita empenta que la fa trontollar. I és just aleshores quan passa. La Berta s’atura una altra vegada i una dona gran, estrafolàriament embolcallada amb un abric de color rosa, se li acosta per preguntar-li si es troba bé, si aquell brètol li ha fet mal. Fa que no i somriu. La dona ensenya unes dents grogues i mal organitzades i se’n va.

La Berta torna a caminar, amb passes petites, com si no gosés. Potser ha estat el cop del patinador, pensa. Però aleshores torna a notar-ho. Com un petit singlot a la panxa. Un blup, un frec d’ales minúscul. Es posa les mans a la panxa i es queda immòbil, entomant l’embat del vent. Hi torna!

És ell! O ella! És la criatura, que es mou a dins seu. Ho torna a sentir una vegada i una altra. Gairebé s’ha fet de nit i la Berta continua paralitzada enmig de la vorera, les mans damunt de la panxa, sense saber si riure o plorar o posar-se a cridar com una boja, que tothom la senti: acaba de notar el seu fill! Així que és veritat: té un nen a la panxa! Hi ha una criatura que es mou o fa rotets, que respira i creix a dins seu.

Arriba a casa, s’enfila fins al seu àtic petit i gelat, un iglú al cel de París, i sense treure’s l’abric ni la bufanda, se’n va directament a l’ordinador, busca la seva llista de cançons i clica damunt de La vie en rose. La veu esquerdada i vital de la Zaz comença a sonar mentre ella es treu l’abric i el llança damunt del llit. La bufanda, els guants, com un striptease alegre i sense públic. La versió que en fa aquesta cantant, jove i agosarada, té un ritme sincopat i brillant. La Berta balla, com si el pianista i la cantant fossin allà amb ella, a la petita mansarda: Il est entré dans mon coeur une part de bonheur dont je connais la cause…

També s’ha tret el jersei, ara les botes i els pantalons. Mentre balla i gira es veu d’esquitllentes al mirall del bany. La pell blanca, les calcetes de color lila i els sostenidors de flors. S’atura i es posa de perfil per veure la seva silueta discretament arrodonida. Un grand bonheur qui prend sa place, des ennuis, des chagrins s’effacent. Heureux, heureux à en mourir.

El seu fill naixerà a París, Saint-Germain-des-Prés. És el primer regal que pensa fer-li. Potser començarà a parlar pronunciant les eggggrres com l’Edith Piaf, li havia dit en Roger, entre rialles.

Truquen a la porta i ella es posa el barnús per poder obrir. Sent les veus alegres de la Gisèle i la Charlotte a l’altra banda.

—És aquí la festa?

Porten dues ampolles de vi. Han sentit la música des de casa seva i vénen amb ganes de riure i de ballar. La veu de Zaz imita una trompeta i diu que no la poden seduir amb una habitació al Ritz, ni amb joies de Chanel, ni tan sols amb la Tour Eiffel. Canta que només vol amor, diversió i bon humor. La Gisèle, la Charlotte i la Berta canten amb ella i ballen fins a l’extenuació.

Més tard, quan les veïnes han marxat, ella es deixa anar damunt del llit i s’abriga amb la funda nòrdica, conscient que el pis encara no s’ha escalfat i notant tot d’una la gelor de les rajoles a la planta dels peus. I allà, tapada fins als ulls, imagina si aquesta criatura tindrà el sentit de l’humor d’en Roger. Si tindrà, com el seu germà i com ella mateixa, el cabell vermellós i la pell esquitxada de pigues.

O potser, qui sap, tindrà els ulls foscos i ametllats de la Cèlia, o la seva timidesa. O el somriure franc d’en Martí i la seva propensió al mareig. Què tindrà dels seus pares?

La pregunta ha quedat suspesa damunt seu, pot veure les lletres fent equilibris, a punt de caure. Potser, diu una veueta empipadora, potser no tindrà res dels Boscà Ustrell. Potser s’assemblarà a la família del seu pare. El pànic dura unes dècimes de segon, només. I què. Quina bestiesa. Que s’assembli a qui vulgui, o millor, que no s’assembli a ningú. Serà únic al món. I a la panxa, com si la criatura donés el seu vistiplau a aquest últim pensament, hi torna a haver un moviment lleu, un parpelleig, un petit senyal de vida.

Després de sopar, la Berta escriu un correu a tota la família explicant que el petit o petita ja s’ha presentat, que els ha saludat a tots des de la panxa, que li sembla que la criatura tindrà molta personalitat.

A Mont-real han tingut una temperatura màxima, avui, de tres graus. I només som al novembre. En Martí veu l’hivern que tot just comença com un túnel llarguíssim, i no sap si tindrà forces per arribar a l’altra banda. Comença a rumiar, amb un estat d’ànim força deprimit, i acaba decidint que el mes que ve, per Nadal, farà una visita a la família. Potser no seria estrictament necessari, havent vist el seu germà fa un parell de mesos, però sap que tenir aquest al·licient l’ajudarà a passar aquestes primeres setmanes de fred intens i, què collons, ha treballat com una mula i s’ho mereix! D’altra banda, serà una bona ocasió perquè la Nicole i la seva família es coneguin, que ja aniria essent hora.

La Nicole, que entra a casa i corre a abraçar-lo i li fa posar les mans calentes damunt del seu rostre gelat i envermellit pel fred. En Martí li recomana una dutxa calenta i ella accepta el suggeriment amb un somriure seductor. Mentre puja escales amunt, lleugera, ell s’asseu davant de l’ordinador i deixa anar un vés fent, que de seguida m’hi afegeixo.

A la safata d’entrada li crida l’atenció un correu de la Berta. Assumpte: «Visca! Visca! Visca!». Llegeix un text ple de signes d’exclamació, emoticones alegres i una eufòria desbordada. La seva germana ha sentit el nen i això la fa la dona més feliç del món. Darrere seu, un seguit de respostes no menys esclatants. El seu pare, solemne, la seva mare, emocionada, en Roger, sentimental, la Cèlia, commoguda.

Respira a fons i els pensaments s’acceleren i es barregen. Com serà aquest nen, aquest nebot o neboda, un nou Boscà Ustrell. Perquè… es dirà així, oi? Si la Berta no compta per a res amb el pare —l’home de les dents separades, en diuen ells, perquè és l’única informació que en tenen—, és de suposar que portarà els cognoms de la mare. Té ganes de veure’l. Té ganes de veure la Wendy amb el fill a coll.

Escriu amb pressa i amb entusiasme. No s’adona que pica amb una força excessiva les tecles de l’ordinador. Ho fa perquè, inconscientment, creu que així l’abraçada que voldria fer-li a la seva germana acabarà agafant cos d’alguna manera quan ella llegeixi el seu missatge. Busca les paraules que podran transmetre la seva emoció, ho prova amb frases llargues o amb expressions breus. Ho llegeix i rellegeix i li sembla que el text és tou, fred, com un peix mort. No tradueix en absolut l’escalfor que sent ell ara mateix a dins del pit. Hi afegeix un «T’estimo molt» i, frustrat, prem amb massa força la tecla d’enviar.

Amb el gest de tancar el portàtil deixa anar una respiració fonda, gairebé violenta. Tot d’una sent la distància, els milers de quilòmetres, tot l’oceà Atlàntic damunt de les seves espatlles. No li havia passat mai des que viu aquí. Fins ara, quan l’enyor es presentava, en tenia prou amb una trucada per neutralitzar-lo. Avui té la sensació que, si hagués parlat amb la Berta, la seva veu en lloc d’alegria hauria traspuat irritació. Com el dia que ell li va dir a la seva mare que estava enamorat. Ara, de sobte, ho veu tot clar. Comprèn la reacció negativa de la seva mare, que aleshores li va semblar incomprensible i, sobretot, imperdonable. Perquè ara mateix, el que haurien d’estar fent és celebrar, tots junts, l’alegria de la Berta, la confirmació que ha arribat a la família una vida nova que els millorarà.

Durant uns minuts, en Martí se sent absolutament, radicalment, desarrelat. Es troba fora de lloc, com si hagués perdut peu. Es deixa arrossegar per l’emoció i es pregunta què fa a l’altra punta de món si la seva família —una part d’ell, potser la fonamental— és tan lluny.

La Nicole ha baixat Sigil·losament l’escala i apareix davant seu amb un pijama de seda de color blau marí. Els cabells deixats anar, encara humits. Perfumada. Una expressió interrogant i divertida.

—Que no has dit que pujaries? Ja m’estava arrugant de tanta aigua!

En Martí s’hi acosta i li demana disculpes amb una dutxa de petons petits i lleugers i li explica que ha llegit el correu de la Berta, que la seva germana ha notat el nen per primera vegada!, que tots —els seus pares i germans— l’han felicitat i que ell s’ha sentit estrany, tan lluny, tan aïllat. Que li sembla que haurien d’haver-ho pogut celebrar tots junts. I aquí se li esquerda una mica la veu, sense arribar a trencar-se. Demana disculpes un cop més.

La Nicole l’abraça amb una delicadesa que les paraules no coneixen. El renya suaument: No em demanis perdó per això.

Tot seguit li fa la declaració d’amor més intensa que en Martí hauria pogut somiar mai de rebre. Diu exactament allò que en Martí havia estat esperant sentir, sense saber-ho. Les paraules, la mirada, les paraules que buscava.

La Nicole diu que no ha de demanar perdó per enyorar la seva família. Encara més, diu, m’agrada que els trobis a faltar. Potser el que em va enamorar de tu és sentir-te parlar d’ells, veure com són d’importants per a tu. Li recorda que ella s’ha passat la vida desitjant tenir una gran família. De petita eren la mare, l’àvia i ella. Ara que la seva àvia és morta, tota la família que té és la seva mare. Sempre ha trobat a faltar germans, tiets i cosins, la possibilitat de tenir nebots.

La seva mare, d’altra banda, és una dona reservada, la Nicole la recorda trista des de sempre, com apagada. La filla no sap o no pot consolar-la i la mare és incapaç d’acompanyar la Nicole en les seves alegries.

Ha crescut associant la idea de família amb la que projectaven els llibres que llegia, les pel·lícules que veia. Famílies nombroses, xivarri i rialles, dinars de Nadal bulliciosos, abraçades, petons, alegria. Res a veure amb la tristesa del seu mitjó solitari penjat a la llar de foc per Nadal.

La Nicole estima en Martí, entre d’altres coses, perquè és un home que està pendent de la seva família, que en parla amb tendresa, que s’enyora i pateix per ells. Perquè en Martí es considera part d’un tot.

La Nicole ha acabat de parlar i l’excitació del discurs li ha tenyit les galtes de vermell. Els ulls, brillants i aquosos, són més blaus que mai. En Martí li aparta el serrell —quasi blanc de tan ros—, la besa breument als llavis i li agafa les mans. I sense cap esforç, com si les paraules llisquessin damunt d’una cinta de seda, li diu que ells dos també seran un tot, que haurien de ser-ho.

La Nicole fa cara de no entendre’l i ell li ofereix el somriure més esbatanat que pot. Per què no ens casem? Per què no tenim fills? Fem-ho?

I ella, encara desconcertada, fa que sí amb el cap mentre una llàgrima —solitària com el seu mitjó a la llar de foc— li rellisca galta avall.

Obren una ampolla de cava per sopar. És l’última d’una caixa de sis que li va enviar el seu pare el mes passat. El seu pare i ell comparteixen la devoció per aquesta beguda. A la caixa de cartró, que ara plegarà per llençar-la, encara hi ha enganxada la nota d’en Jaume: «L’únic que desitjo és que trobis força motius de celebració!».

Ara que estan jubilats, la Tina es lleva sempre abans que ell. La sent com remuga en veu baixa perquè el mal d’esquena la fa fora del llit. Sovint, en Jaume s’hi gira de costat i continua dormint una bona estona més. Però de vegades no. De vegades la mira sense que ella se n’adoni, mentre es vesteix en penombra, fent tentines per no despertar-lo.

Veu la seva figura retallada en la foscor per un fil de claror que entra per l’última ratlla de la persiana. A poc a poc —els ulls es deuen anar acostumant a l’entrellum—, va veient cada vegada més detalls del cos i el moviment de la seva dona.

La contempla a plaer. Si ella ho sabés, ho acabaria sense contemplacions. La Tina fa anys que ha decidit que el seu cos ja no és una visió agradable. S’equivoca rotundament, però per més que l’hi ha dit no aconsegueix convèncer-la, i en Jaume enyora el temps que ella s’exhibia davant dels seus ulls sense vergonya ni manies de cap mena.

Ara la Tina té un cos viscut, de seixanta anys. Ell ho troba natural, fins i tot creu que seria un espant que el pas de la vida no deixés rastre en el nostre físic. Allà on hi havia pell llisa ara hi ha milers de camins, trencants i dreceres. No el molesten els cabells grisos ni les mans tacades. No enyora els pits plens ni el ventre pla, només troba a faltar la seva desinhibició, l’alegria amb què es mostrava, la llibertat amb què rebia el seu desig.

Com podria fer-li entendre, pensa en Jaume d’ara, mandrós a sota els llençols, quan la seva dona surt de l’habitació, que encara li agrada? Que quan la mira hi veu la Tina de vint anys —el cos elàstic, el cabell curt, la veu greu—, però que també hi sap trobar la de trenta, la de quaranta i la de cinquanta?

En aquesta Tina d’ara hi veu l’expressió de sorpresa d’en Martí quan aixeca les celles. I la gesticulació excessiva de la Berta. I les taques vermelles a l’escot de la Cèlia, quan s’enfada o s’excita o s’avergonyeix. I l’aire absent d’en Roger quan la conversa deriva cap a una banda que no li interessa.

—Què hi té a veure, tot això, amb el meu cos de seixanta anys? —li preguntaria la Tina.

És una dona llesta i, en canvi, no pot entendre la senzillesa del seu raonament d’home de pagès. Aquest cos li agrada perquè ha vist com s’arrodonia amb els embarassos, com anava perdent finor i elasticitat, com els anys es dipositaven, delicadament, en alguns racons, fins a desdibuixar la silueta. Li agrada aquest cos perquè és el cos de la seva dona, de la dona que ha tingut al seu costat a dins del llit quan a fora plovia a bots i barrals, quan la son els vencia només de posar el cap al coixí, quan un dels fills arribava tard i el neguit els mantenia desperts, els estius de xafogor insuportable, quan l’insomni feia les nits massa llargues i quan el fred els convidava a l’abraçada.

A la Tina li costa de creure’l. O no s’ho vol creure. Deu ser que en Jaume és molt maldestre en l’expressió dels sentiments.

Només hi hauria —ell ja ho sap— un argument definitiu. I, en canvi, és l’únic que té prohibit, quina paradoxa. Només ell sap que ha tingut amb la Tina la demostració d’amor més gran que un home pot oferir. Vèncer l’enamorament inesperat que va irrompre un estiu i respectar el seu amor per la Tina. No el seu compromís, el seu amor.

No va ser cap sacrifici. No va renunciar a res perquè, la majoria dels dies, en Jaume pensa que ho té tot. Està convençut que haver alterat la felicitat que la Tina i ell havien construït sí que l’hauria convertit, a la llarga, en un home infeliç.

Ell és un home senzill, que fuig del drama i que, com el rellotge de sol de casa dels seus pares, només ha volgut assenyalar les hores serenes.

Però no pot dir-li res de tot això, a la Tina.

La Tina sí que viu aquesta etapa de la vida, l’entrada a la vellesa, com una renúncia. Considera que l’han obligat a renunciar a la feina quan encara era una dona molt activa. Li han pres el futur que havia imaginat envoltada de fills i de néts. Li han aigualit el gran projecte de la casa de la Vall, una casa on capiguem tots (ara són pocs, potser només ells dos). Se sent violentada, creu que li han robat el seu futur. En Jaume ho entén, mira de ser comprensiu, però quan la seva dona fuig del llit de bon matí, ell també té temptacions de sentir-se estafat.

Una música estrident el fa sortir precipitadament de l’entreson en què es mantenia. El despertar jove, enèrgic i egoista del seu fill petit. Quina alegria.

Sona Misirlou. La guitarra de Dick Dale. S’acaba la cançó i arrenca la versió de The beach boys. I, darrere, la de la banda sonora de Pulp Fiction. En Roger es renta les dents movent el cul a l’estil Travolta. Es treu el pijama i es fica a la dutxa. Balla a sota del raig d’aigua. S’imagina que té l’Uma Thurman amb ell, despullada, ballant a sota de l’aigua. Els cabells rossos regalimen i els llavis, molsuts i vermells, se li acosten.

—Rogeeer! Estem tots obligats a escoltar aquesta música?

La seva mare i Uma Thurman compartint temps i espai. Quina aberració. Surt de la dutxa, s’embolica una tovallola a la cintura i va cap a l’habitació per abaixar el volum.

—Et podies haver eixugat els peus, mira quin rastre que vas deixant!

Mira enrere i, efectivament, veu les seves petjades damunt de les rajoles. Li sembla que fan bonic, com el rastre que deixes quan camines damunt la sorra, tot i que aquí no vindrà cap onada per esborrar-lo. No gosa dir-l’hi a la seva mare, que l’observa enfurismada.

Es treu la tovallola i eixuga el terra mentre mormola unes disculpes. El seu pare, que treu el cap al final del passadís, l’enxampa quan s’ajup, amb el cul a l’aire, i esclata a riure. Ell mira de reüll la seva mare i veu que també se li escapa un somriure tort.

Com són les coses: fa un minut, quan la Tina l’ha renyat pel volum de la música i per haver mullat el terra del passadís, ha pres la ferma decisió de marxar de casa dels seus pares immediatament. Té vint-i-set anys i no està disposat a aguantar les paranoies de la seva mare. Necessita un espai per a ell sol, per posar la música tan forta com vulgui i passejar-se en pilotes i xop per tota la casa. I ara, amb la rialla del seu pare i el somriure tort de la seva mare, en té prou per canviar d’idea. El seu ferm propòsit s’afebleix fins a desaparèixer i troba que la seva habitació, amb els pòsters plens d’onades i el soroll del tren cada quart, és un lloc prou bo per viure.

Mai no va pensar, mentre era un nen o un adolescent, que seria precisament ell qui es quedaria vivint amb els pares quan els seus germans haguessin marxat. És veritat que ell és el petit, però també és el més rebel, el més agosarat, el més lliure. I tanmateix, els seus germans són lluny i ell continua aquí, refugiat a la petita habitació dels pòsters amb onades.

I no es pot dir que no els trobi a faltar. Que no recordi les corredisses per la dutxa. Que no enyori els sopars de bocates de pisos. Que no senti nostàlgia dels atacs de riure, de les discussions enceses i d’aquella estranya conxorxa que de tant en tant creaven per mofar-se amistosament del pare o de la mare.

De vegades té la sensació que, encara que mantingui contacte amb en Martí i la Berta, una mica menys amb la Cèlia, i que estigui al dia de la seva vida a Mont-real, a París i a Palma, de vegades té una percepció —una mica esotèrica— que els seus germans d’abans, els de quan ell era petit, encara viuen a la casa de la Rambla.

No voldria parlar de fantasmes, però sí, s’hi assemblaria força. Són tres ombres que el persegueixen o, qui sap, el protegeixen, tres esperits bons que l’acompanyen sempre.

Escolta música. September. La cançó preferida d’en Martí. Es recorda amb vuit o deu anys, entrant tímidament a l’habitació del seu germà gran, que sempre estava estudiant i sempre amb la música alta, tan alta que se sentia des del passadís.

—Ep, Huckleberry!, què passa?

La pregunta sempre era:

—Què és això que sona?

—September.

—Mola!

—September, d’Earth, Wind & Fire. La millor cançó del món! Te’n recordaràs?

Menja una magdalena flonja, dolça i lleugera. Les magdalenes que fan a Can Verdú i que la seva mare compra, religiosament, cada dissabte. N’arrenca un pessic —tot d’engrunes minúscules cauen damunt de la taula de la cuina, com un ruixat d’estiu—, se’l fica a la boca, i ara hi afegeix una mica de pernil de Jabugo.

I encara pot sentir els seus escarafalls la primera vegada que va veure la Berta fent aquesta combinació:

—Magdalena amb pernil!?

La seva germana gran, riallera, el convida amb un gest:

—Té, tasta-ho, ja veuràs que bo!

I ell, que era més aviat llepafils:

—Ecs! No lliga una cosa amb l’altra…!

I la Berta, que encara no havia començat els estudis de cuina però ja tenia paladar i intuïció:

—Ai, Roger…! Mira, has d’aprendre dues coses. Una: que els contrastos poden ser bons i sempre són sorprenents. Dolç i salat, mmm… I dues: no diguis mai que una cosa no t’agrada sense haver-ho tastat. Arrisca’t, home! Descobreix coses noves! I després decideix si t’agraden o no. Te’n recordaràs?

I encara la Cèlia, aquella tarda que tots dos van anar a banyar-se sols al riu Gurn. Ella devia tenir catorze anys, ell prop dels nou. Se’l va endur amb cara de pomes agres, perquè l’àvia l’hi va demanar. A la Cèlia li agradava més estar sola, generalment, sovint desapareixia de casa sense donar explicacions i havien d’acabar tots buscant-la a l’hora de sopar.

Aquella tarda de començament d’agost feia una calor asfixiant, semblava que caigués foc del cel i ni tan sols les frondoses ombres dels castanyers podien donar consol. Havien estat tots dos jugant a cartes amb l’àvia en aquell racó del jardí, però la Cèlia, que no parava de ventar-se amb les mans, va dir que ja no podia més i que se n’anava a fer un bany al riu. L’àvia li va demanar —un suggeriment que no admetia rèplica— que s’emportés el seu germà petit, que així podria refrescar-se i jugar una estona.

Van fer el camí en silenci. En Roger sabia que feia nosa. La Cèlia estava de mal humor.

En arribar, ell es va llançar de cap a l’aigua mentre ella hi entrava a poc a poquet, amb compte de no relliscar damunt de les roques llefiscoses de la vora. Ell l’esquitxava i ella protestava, emmurriada. En Roger recorda haver pensat que no es podia ser més antipàtic que la Cèlia. També va pensar que si hagués anat al riu amb la Berta o amb en Martí, segur que s’ho haurien passat bé. Els seus germans grans solien jugar amb ell, hi tenien més paciència.

Llavors la Cèlia va sortir de l’aigua i es va ajeure damunt d’una roca plana, els ulls tancats i va sospirar. Ell va córrer al seu costat i la va imitar. Ella es va moure una mica, incòmoda per la proximitat del nen, que trencava la intimitat d’aquell instant de pau. En Roger encara recorda l’agradable sensació de l’escalfor a l’esquena, el contrast de la pell molla i fresca amb la temperatura que la pedra havia guardat del sol de tot el dia.

I així, amb els ulls tancats, va ser com la Cèlia va començar a parlar del riu, dels salmons que nedaven contra corrent, riu amunt, i dels sabaters, els insectes de potes llargues que hi havia a les vores, que lliscaven damunt de l’aigua sense mullar-se els peus, i dels còdols, aquelles pedres arrodonides que els envoltaven, que eren suaus i brillants de tant que l’aigua els havia passat pel damunt durant anys i anys.

I el riu va esdevenir un lloc fabulós, ple d’éssers i coses fantàstiques: peixos que neden a l’inrevés, insectes que fan esquí aquàtic i pedres que semblen caramels.

En Roger ja mirava la Cèlia amb uns altres ulls. Llavors ell es va incorporar, i la Cèlia també. I van seguir així molta estona, allà asseguts, la Cèlia parlant i ell escoltant. I finalment la seva germana va dir:

—Ja saps que mai més no et tornaràs a banyar en aquest riu, Roger?

El nen la va mirar, amb ulls esverats:

—Per què no? Potser tornaré demà mateix!

I la Cèlia, misteriosa, amb un mig somriure, li va confessar el gran secret:

—Però no serà el mateix riu, perquè l’aigua que baixa de la muntanya no para mai de córrer i, encara que et banyis just al mateix lloc, no serà la mateixa aigua i, per tant, no serà el mateix riu.

No va citar Heràclit —que devia haver estudiat a l’escola— i, per tant, en Roger es va pensar que el secret de les aigües del riu l’havia descobert la Cèlia tota sola i li va semblar que era molt llesta i que era la millor germana gran que es podia tenir.

Quan escolta música. Quan tasta sabors contrastats. Quan es banya al riu. Les ombres dels seus germans grans l’acompanyen. Li sembla que no hauria pogut fer-se gran sense ells. Per això els troba a faltar gairebé cada dia, un parell o tres de cops.