A primers de juliol, la ciutat sencera es cou en una xafogor carregosa, que només cedeix una mica als vespres, quan la marinada diposita una fina pel·lícula d’humitat damunt la pell que sembla que faci baixar la temperatura corporal.

Després de sopar, en Jaume ha sortit a fer un volt. La Tina ha anat al cinema amb les amigues i en Roger encara no ha tornat, així que la casa, amb aquesta calor, li cau al damunt. En un rampell, ha decidit sortir a respirar, tot i que ja sap que, a hores d’ara, la marinada ja s’haurà aturat. A baix a mar, diuen els que hi entenen, i ell ho ha pogut comprovar amb el temps, cap a les nou del vespre l’aire s’atura. És com si, enllà de l’horitzó, algú hagués tancat una porta gegant per aturar en sec el corrent d’aire.

Per alguna raó que desconeix, la Consol, el record de la Consol, ha surat entorn seu durant tot el dia. Qui sap, potser hi ha somiat, o potser alguna paraula, un gest, qualsevol petita cosa l’ha fet tornar. No hi pensava des d’aquell dia del mes d’abril, quan es va trobar la seva filla al metro.

Avui, també sense raó, ha decidit permetre’s la nostàlgia. Hi acompanya, probablement, aquesta lluna que resplendeix damunt del mar i arrenca brillantors de la seva superfície obscura.

Camina fins al final de la Rambla i segueix encara cap al nord, pel carrer de Santa Madrona, fins al final. A la riera de Canyadó es troba un parell de xicots que havien jugat a bàsquet amb en Martí. Li pregunten per ell, com li va a Mont-real, li donen records. Els veu marxar amb les bosses d’esport carregades a l’esquena. Deuen jugar en un equip de lleure. Està bé que ho mantinguin tot i ser, tots dos, pares de família. Es deuen divertir, deu ser com un parèntesi en la vida d’adult, com tornar a ser adolescent una estona. Li sap greu que en Martí s’ho perdi.

Ha passat pel pas subterrani i continua la seva passejada en direcció a Montgat. La costa del Maresme li ofereix un espectacle de llumetes que el convida a seure. S’obre la porta de la memòria i, com si l’hagués invocada, la Consol es fa tan real que podria tocar-la. Tal com la va veure aquell primer dia, al jardí de Solei, remenant entre els geranis: el rostre de faccions suaus, la pell llisa, una pinzellada de vermell als pòmuls de l’estona a sota el sol. El cabell d’un ros cendrós, esbullat i lliure però emmarcant el front. Els braços, prims, gesticulant alegrement, les mans brutes de la terra negrosa. I els ulls, petits, ametllats, riallers.

Les tardes d’aquell estiu, tots dos sols a la casa de Solei. Les espàtules, el paper de vidre, la pintura. Els papers de diari a terra. El sol entrant a raig pels finestrals i el seu cabell, cada vegada més refulgent. A mitja tarda, la Consol proposava un descans. Treia una gerra de llimonada, unes galetes. S’asseien a la taula que quedava arraconada rere els vidres del mirador. Ella es recollia els cabells i es ventava el clatell. En Jaume es limitava a mirar-la. Pensava —ho pensa encara— que aquella era l’escena de la felicitat. I, tanmateix, aquell estiu, en aquell moment, ell ja sabia que era una felicitat fictícia, una escena no real. Que ell no podria tastar mai la felicitat completa: ni amb la Consol, ni sense la Consol.

Perquè ell —d’això n’estava seguríssim— no trobaria la felicitat construint-la damunt de les runes, si a sota la runa hi quedava colgat el dolor dels que més estima.

En aquells berenars amb llimonada va ser quan en Jaume va començar a pensar que el seu enamorament era d’anada i tornada. Però mai, ni un sol cop, aquella sensació es va traduir en paraules. Hi havia, això sí, mirades, silencis, gestos.

Ell la mirava, mirava els papers de diari a terra, el sol banyant els mobles a mig escatar. Volia guardar-ho. Volia tenir aquella imatge disponible per a l’hivern, per a les jornades interminables a la botiga, per a les cues a l’oficina bancària, per a les hores perdudes a les retencions de trànsit. L’hivern es faria llarg i la rutina s’empassaria la mirada acollidora de la Consol, les seves espatlles seductores, la seva veu.

L’hivern era la vida real, el que comptava, i l’estiu era un parèntesi semifantàstic que es fonia de seguida. La Consol pertanyia al món irreal de l’estiu, a l’habitació de Solei que feia olor de líquid decapant. Aquella estança on el desig s’enlairava i volava d’ell cap a ella, d’ella cap a ell.

Quan es reunien amb els altres, entre la Consol i en Jaume no hi havia res de perceptible i la majoria de les vegades era fàcil pensar —ell mateix ho pensava— que es tractava simplement d’un corrent de simpatia entre tots dos. Un corrent que circulava, sortejant el marit d’ella i la dona d’ell, els fills, la resta d’amics de la Vall. Un corrent subterrani i humit que, si mai sortia a la superfície, causaria sense remei una avinguda d’aigua que s’ho enduria tot al seu pas. Però això no ho permetrien, ni la Consol ni ell. Per aquesta raó encara no hi havia hagut mai una paraula que pogués confondre, ni una capbussada inofensiva a la piscina, on les pells es podien tocar. Ans al contrari: hi havia, es pot dir així, un escrupolós respecte per mantenir la distància física.

La Tina, aquell estiu, llançava al seu home retrets camuflats. Ja tornes a anar a Solei? Carai, aquest decapatge sembla les obres de la Sagrada Família… O, al vespre, quan ell arribava, suat i amb les mans als ronyons, fent gestos per desentumir l’esquena adolorida: Et deu fer mal tot, oi? És clar, tantes hores…! Són mals buscats, noi!

Però en Jaume mai no va observar que canviés res en la bona relació que la Tina i la Consol havien establert des del primer dia. S’avenien, compartien confidències, els agradava estar juntes. Intuïa que, per dins, la seva dona se sotmetia a una aferrissada lluita interna. Com si estigués intranquil·la però es prohibís la gelosia, perquè una dona segura d’ella mateixa i de ment oberta no es podia permetre aquella vulgaritat.

En Jaume torna a caminar, de tornada, seguint aquest passeig nocturn, paral·lel al mar. Li sembla que aquella Tina més jove, més confiada i, a la vegada, tan vulnerable, era una altra dona. Una dona que no té res a veure amb la que d’aquí a una estona compartirà llit amb ell. Ell també era un altre home, immers en una confusió plena de desig, de dubtes, de pànic.

El primer cap de setmana de setembre hi havia festa major als Hostalets. Les dues famílies van decidir anar-hi i, d’aquesta manera, acomiadar un estiu que havia estat molt benèvol i els havia regalat dies llargs i nits càlides. Van compartir taula en el sopar que s’havia organitzat a la plaça. Els fanals il·luminaven els rostres alegres de la gent i congregaven núvols de formigues voladores. Hi havia xivarri i, de fons, se sentien els músics afinant els instruments.

La Consol, el seu marit i la Tina parlaven de l’educació dels fills. En Jaume els escoltava només a mitges i pensava en el final de l’estiu. S’acabaven aquells sopars a l’aire lliure i s’acabava aquell joc de mirades amb la dona que tenia al davant. Tots dos el practicaven: els ulls de l’un buscaven els de l’altre, coincidien un segon i, ràpidament, s’allunyaven. Just per saber que coincidien, sense allargar mai l’instant que sabien perillós.

—Consol, vine a ballar, que aquesta m’agrada.

La va veure aixecar-se i caminar cap al centre de la plaça, agafada de la mà del seu home, que l’arrossegava com si estigués impacient per encetar el ball, som si algú li hagués de prendre aquell moment.

La Tina, que seia davant seu, va seguir-li la mirada, es va girar cap a la plaça i també va fixar-se en la parella amiga, que ara començava a girar al ritme d’un valset. Després va mirar-lo a ell, a en Jaume, un altre cop. No va dir res. Va aixecar lleument una cella i amb això n’hi va haver prou. Era un interrogant ben dibuixat, descarat, la pregunta que no havia gosat fer-li encara. Què mires? Per què la segueixes, sense perdre-la de vista? T’agrada? N’estàs enamorat? La desitges?

En Jaume va rebre les preguntes que no es van dir en veu alta com impactes entre cella i cella. Li va venir un mal de cap sobtat. Es va aixecar precipitadament de la cadira:

—Ballem, Tina?

Van barrejar-se amb les parelles que omplien la plaça. Sonaven els últims acords de la melodia i tothom va aplaudir. Després els músics van anunciar el tema següent: I ara, un clàssic, Love me tender!

En Jaume i la Tina ballaven una mica encarcarats, però a poc a poc s’hi van anar sentint còmodes. Feia molt que no ballàvem, va dir ell. Ella va fer que sí amb el cap i va deixar anar una mica més el pes del seu cos contra els seus braços.

Al cap d’un moment, la Tina va recolzar el cap damunt de l’espatlla d’ell i ell va relaxar finalment els músculs del clatell. I just aleshores, va sentir un copet a l’esquena.

—Canvi de parella?

Es va girar i els va trobar tots dos ben a prop. L’Emili somreia, la Consol no.

Tot va passar en tres o quatre segons. La Tina va desfer lentament l’abraçada, es va separar d’ell i li va llançar una mirada incrèdula. L’Emili va agafar-la per la cintura, somrient, i va fer-la giravoltar, semblava que una mica massa de pressa. La Consol es va quedar quieta davant seu. Els ulls plens de paraules, els llavis segellats, la pell xisclant.

Ell, en Jaume, va posar delicadament una mà damunt de la seva cintura i l’altra una mica més enlaire, damunt de la pell de l’esquena d’ella. Hauria volgut arrencar a córrer, fugir, allunyar-se d’aquella plaça, de la veu melosa de l’Elvis, d’ella.

Van ballar en silenci, la mà d’ell damunt de la pell d’ella com un punt d’escalfor que semblava que volgués encendre’s. En Jaume llançava la mirada a l’infinit pel damunt del cap de la Consol, esforçant-se per ignorar l’olor dels seus cabells. Volia escapar-se i besar-la, salvar-se i abraçar-la, aixecar el vol i llepar-la.

I en algun moment, com sincronitzats, ell i ella es van separar una mica i es van mirar. Van quedar suspesos en aquell instant que durava hores, dies, anys. Totes les mirades furtives d’aquells estius van quedar preses i en van ser una de sola. En Jaume va saber que si movia un mil·límetre els dits que tocaven la seva pell, no podria aturar la carícia. El vertigen el va obligar a minvar el moviment, fins a quedar gairebé aturats. El ball en pausa s’assemblava massa a una abraçada. Eren dos nàufrags que s’arrapaven l’un a l’altre enmig del temporal.

Queien llamps i trons en aquella plàcida nit d’estiu. La música, les veus, tot semblava allunyar-se. Ella el mirava, entre la súplica i l’aigua. Ell la mirava, entre el foc i la calma. I aleshores la cançó es va acabar. Van agafar aire tots dos en un mateix sospir. Després van recompondre el somriure, es van agafar de bracet amistosament i van tornar a la taula on els esperaven els fills. Van recórrer aquells metres amb pas insegur, com aquell que ha estat a punt de relliscar per un precipici i a l’últim moment ha tingut els reflexos per agafar-se d’una branca.

Els nanos els van abordar amb rialles i xiscles. La conversa festiva els va engolir i l’onada gegant va passar per damunt d’ells dos, d’aquells minuts que havien habitat un món diferent, i tot va tornar a quedar com era abans.

L’estiu següent, en arribar a la Vall, van saber que Solei es llogava.

Arriba a casa cansat, com si en lloc de dos quilòmetres n’hagués fet dos-cents. La Tina ja és al llit i tot està en silenci. Es despulla al bany per no fer soroll i entra al llit a les palpentes. La seva dona, probablement adormida, se li acosta i els dos cossos queden encaixats com si, en realitat, fossin una unitat que, temporalment, s’ha separat en dues peces.

La Tina es desperta suada, amb en Jaume incrustat a l’esquena. Fa aquesta calor enganxifosa tan pròpia de la costa i té pressa per ficar-se a sota la dutxa i que l’aigua fresca li netegi la pell. Al moment de sortir del llit espanta un pensament que li fa nosa: Vols dir que no hauria de trobar bonic, fins i tot romàntic, que després de trenta-cinc anys de matrimoni encara dormin abraçats?

La dutxa esborra la humitat de la suor, la purifica, i s’emporta també aquest petit neguit que la fa sentir una mala esposa. És, simplement, una esposa pràctica que a aquestes hores del matí no està per romanços. No li costa reconèixer que ja no està enamorada d’en Jaume. Ell tampoc no ho està. Però s’estimen, els agrada estar junts i es trobarien molt a faltar si un faltés. Somriu amb tristesa: ja pensa en la mort com en una possibilitat propera. Ja no pensa que un dels dos marxi, que un dels dos s’enamori d’una altra persona. Definitivament, s’han fet grans.

S’ha posat un vestit de fil i, amb els rínxols molls i l’energia renovada, va cap a la cuina. Es fa un cafè amb llet i s’asseu amb la tassa entre les mans. Quin silenci. Passeja la mirada per la cuina, il·luminada per un sol tebi que entra de resquitllentes per la porta del badiu. S’aixeca i s’acosta als vidres. Es queda allà palplantada i s’adona que la visió d’aquell pati, del llimoner, el safareig, les quatre pilotes de bàsquet desinflades, la gandula… la relaxa. Aquest badiu és un recer, un lloc per al repòs, per als jocs, per als sopars a la fresca. Trenta metres quadrats que guarden la història de la seva família. Deixa volar la memòria enrere, més enrere, i es veu, a l’altra banda dels vidres: dues nenes petites, porten vestits idèntics de color groc, dues trenes, s’assemblen molt. Són ella i la seva germana Anna Maria, que juguen a cuinetes. Tenen pots i olles en miniatura escampades per terra.

La Tina petita està molt concentrada, remenant el contingut imaginari d’una cassola, però tot d’una aixeca la mirada i somriu. És el somriure més tendre que ningú pot imaginar i la Tina adulta sap què el provoca. La seva mare, la mare de la Tina petita, s’ha acostat a darrere dels vidres i contempla les nenes amb una tassa a les mans. Com ella ara, repetint l’escena.

Però ara al badiu no hi ha criatures que hi juguin. Ni a la casa. Fa quatre dies aquella cuina on és ara, tan silenciosa, tan ordenada, era un batibull a primera hora del matí. Els nens es barallaven, feien xivarri, reien i sempre hi havia un got de llet que acabava vessat damunt de les tovalles. Ella provava de posar-hi ordre i ara lamenta aquells crits, cada vegada que va perdre els nervis, i es pregunta si els seus fills, quan siguin grans, tindran un record tan dolç d’ella com ella té de la seva mare.

Creu que sí. Fet i fet, quan mira enrere, també hi troba molta tendresa. Quan s’acabava el desori de l’esmorzar, tots anaven a vestir-se i baixaven ja ben pentinats, amb la cartera preparada. Ella els esperava al pas de la porta i els acomiadava un per un. Mentre els ajudava a posar-se l’abric, sempre hi havia temps per a un últim consell, una pregunta.

—Has agafat el treball de geografia? Tapa’t la boca, que estàs refredada. Porta’t bé, eh? Que no m’hagin de tornar a dir que xerres massa. Ja tens l’entrepà?

I ells feien que sí i pensaven que pesada, la mare, i li feien un petó. En Martí, tan formal, l’abraçava una mica i li feia un petó a la galta. La Cèlia es deixava petonejar, encara ho recorda, amb els ulls tancats i no feia cap gest per desempallegar-se’n. La Berta li feia petons a cada galta, un darrere l’altre, com si no l’hagués de veure mai més. Adéu, marona!, li deia. I en Roger, petitíssim, es posava de puntetes i ella li acaronava la cara, l’omplia de petons, encara era tou i feia olor de nadó.

Al vespre, hi havia molts dies que arribava a casa i els nens ja havien sopat i duien el pijama. Just arribava a temps de ficar-los al llit. I ara pensa si tenia algun sentit passar tot el dia sense veure’ls. Ara els voldria i no els té.

S’asseia al llit, la criatura a dins i ben tapada, la carona de son. La Cèlia —ai, la Cèlia— sempre li havia d’explicar alguna cosa que no havia anat prou bé durant el dia. Les amigues li feien el buit o la mestra li tenia mania. Ella l’escoltava i després treia importància al conflicte, i quan s’asseia al llitet del costat i li preguntava a la Berta: I a tu, com t’ha anat el dia?, sabia que la resposta seria: Perfecte! I pensava com podia tenir dues filles tan diferents.

S’asseu al llitet d’en Roger, li pentina el serrell vermellós, passa el dit suaument per la galta pigada. I en Roger diu: Ei, que has fet cafè?

Es gira, sobresaltada. En Roger d’ara la mira amb ulls de son. Els rínxols rogencs que ara porta entortolligats amb rastes, les pigues amagades a sota d’una barba espessa.

—Seu, que te’n poso. Quina xafogor, oi?

El noi la mira sense respondre, encara adormit. Fa un glop de cafè, recolza el cap a les mans amb gest cansat.

—Què faràs, avui?

És una pregunta innocent, hauria de ser una pregunta innocent.

—Uf. Mare, ja ho saps: vaig al club…

El to és d’un cansament exagerat, d’avorriment absolut. I la Tina, que fa un minut estava recordant aquell nadó de galtes rodones i pigades, tot d’una no pot tolerar aquell menyspreu. Perquè ella s’ha esforçat molt perquè aquell noi que té al davant faci alguna cosa més que passar-se el dia al mar. I la irrita sobre manera no entendre què ha sortit malament, on es van equivocar, en quin punt el camí d’en Roger es va tòrcer. Té dret a una explicació i no pensa resignar-se mansament a rebre sempre aquestes respostes buides i aquest posat desmenjat.

—Saps què penso, Roger? Que ja que has decidit dedicar la teva vida al surf, és del tot absurd que t’entestis a fer-ho en aquest litoral nostre, on et passes els dies esperant onades que mai no arriben. Sigues valent i vés a buscar-ne, coi! On n’hi ha? Al Cantàbric? A Califòrnia? O potser a Austràlia? Vés-hi, home, però no perdis més el temps!

Mentre aquestes paraules li surten de la boca, com si s’hagués obert una aixeta que ella no controla, la Tina es va horroritzant progressivament. ¿Està empenyent en Roger, el seu fill petit, el nadó galtaplè dels rínxols que fa un moment acotxava al llitet, a marxar lluny de casa? L’únic dels seus fills que encara té a prop, l’únic que li fa una breu abraçada al matí perquè sempre ha estat més afectuós que els altres, l’únic que…

En Roger ha fet un pas endavant i s’ha situat just enfront de la seva mare. No és un moviment fet a la babalà. Li sosté la mirada i diu, amb un to de veu gens alterat:

—Tens raó, mare. En aquest país no hi ha onades. Aquí ja pots esperar i esperar, posar-hi paciència i esforçar-t’hi, que l’onada no arriba mai.

La Tina el mira, esverada.

—Per això els meus germans han fotut el camp. Perquè són més impacients que jo. O perquè tenien la certesa que allà on anaven els esperava una platja amb energia, amb onades altes com parets i amb túnels d’escuma.

Ha fet una pausa i la seva mare ha obert la boca, però en Roger la fa callar amb un petit gest. Encara té coses a dir:

—Però això tampoc no t’agrada! No volies que marxessin lluny de casa, lluny de tu, i per això estàs emprenyada, per això m’assetges i em fas dir tot això que t’estic dient. Ara podria dir-te que m’has convençut i que jo també me’n vaig. I et sentiries culpable durant mesos o anys i tindries encara un altre motiu per viure engabiada en la irritació.

La Tina escolta, immòbil, el petit discurs del seu fill, el de les rastes vermelles i la pell colrada pel sol.

—Però no ho faré, mare. No tinc cap intenció d’anar-me’n lluny. Aquesta platja és la meva platja, amb onades o sense. Aquest mar em bressola mentre espero. En tinc prou amb això.

Sembla que hagi acabat. Fa una pausa llarga que la Tina, ara, no gosa interpretar. S’acosta a la seva mare i li fa un petó a la galta:

—Si vols, però, me n’aniré de casa, que ja va essent hora. Potser seria millor per a tots. Buscaré un pis de lloguer, petit i baratet. I, fes-me el favor: no et sentis culpable de res. Em veuràs tant com ara.

La Tina voldria abraçar-lo, retenir-lo amb força, sentir l’escalfor i l’olor de la seva pell, voldria plorar i xisclar i dir-li que no se’n vagi, que no podrà suportar una altra habitació buida, que li fa pànic llevar-se al matí i que no hi sigui. Voldria colpejar-lo amb els punys tancats i acusar-lo de mil coses, de ser condescendent, de no haver entès res de res. Voldria confessar-li que dir-li adéu a ell serà molt més dolorós que els tres adéus anteriors, perquè encara que estigui a prop dels trenta, ell és el petit, l’última baula que la lliga als anys que la cuina era plena de xiscles i ella havia de barallar-se amb l’esmorzar i després marxar de pressa, dels anys que arribava tard, amb el cap ple de les reunions i els projectes i els pressupostos, i aquella estona, asseguda al llit de cada criatura, era el parèntesi que la reconciliava amb el món.

No diu res. Només l’agafa suaument pels colzes quan ell li fa el petó i aconsegueix que el contacte duri un parell de segons més. Pel damunt de les espatlles d’en Roger, veu el seu home, al pas de la porta de la cuina, que els mira. No sap quanta estona fa que hi és, però la seva mirada és de reprovació, així que probablement ha sentit la conversa. La mirada que renya. La Tina la coneix de sobres.

Quan se sent el cop de porta d’en Roger, en Jaume entra a la cuina i s’asseu, amb aire cansat. Ha quedat cafè, per mi?, demana. La Tina li omple una tassa i li posa una mica de llet, res, per treure-li foscor, i una cullerada de sucre. S’asseu davant per davant del seu home, disposada a mantenir una conversa tensa sobre el seu fill petit. Però en Jaume diu:

—No et sembla que hauríem de fer alguna cosa, amb la Cèlia?

La Tina no pot amagar la sorpresa.

—Els nois em diuen que ni tan sols busca feina…

I la Tina allarga les mans damunt de la taula de la cuina i les deixa reposar, obertes, al costat de les d’en Jaume, que encerclen la tassa de cafè amb llet. Es queda així, en silenci, i en Jaume, lentament, deixa anar la tassa i li agafa finalment les mans. La Tina es pregunta com pot consolar-la tant el tacte de la seva pell, si fa un moment la seva mirada renyadora li ha fet tanta ràbia.

I així, agafada a les mans del seu home, cavil·lant sobre les seves contradiccions, deixa anar, li surt, com si fos un sospir:

—Ai, la Cèlia.

Ha arribat l’estiu i ha començat el bombardeig que la Cèlia esperava. Els pares li demanen —gairebé supliquen— que vagi a passar uns dies a La Boscana amb ells. O, si no, diu el pare, amablement, també podem venir nosaltres a Mallorca. La Berta li ha trucat fent-li una proposta que —diu ella— no podrà rebutjar: Vine a París, va! Puc agafar uns dies de vacances i et faré de guia per la ciutat. Ens ho passarem bomba! El suggeriment d’en Roger és, com sempre, el més forassenyat. Vol que l’acompanyi al Canadà, a visitar en Martí! La Cèlia no es pot permetre, ara que s’ha quedat a l’atur, un viatge transatlàntic, però és que en Roger encara menys!

Però la veritat és que ella no es mourà de l’illa en tot l’estiu. Com diu l’Héctor: Mig món es mata per venir a Mallorca a l’estiu, seria absurd voler-ne marxar. Absurd. I ella es pregunta per què té, doncs, aquesta absurda frisança per tomar a casa, per veure els seus pares. Li sembla una necessitat pueril i no gosa confessar-la. A Mallorca hi té tot el que necessita. I ara, que no treballa, pot passar tot el dia amb l’Héctor, que té vacances. És veritat que ell dedica moltes hores del dia a llegir —és lògic, la platja no li agrada—, però cap al tard surten de casa i fan unes passejades plenes de paraules, arran de mar. Ell li parla de Stendhal o de Borges, li diu versos de Neruda que la fan esgarrifar.

Alguns matins li truca en Llorenç, antic company de feina al Museu, i la tempta amb unes hores d’immersió. Ella s’hi resisteix una mica, el noi insisteix fins a l’extenuació, però amb gràcia, és un murri amb qui resulta impossible enfadar-se. Acaba acceptant una vegada de cada cinc. I quan ho fa, sempre és arrossegant l’ala: d’entrada li sembla que res no compensarà l’esforç que li suposa dir-li a l’Héctor que desapareixerà tot el dia, superar les seves reticències, plenes de mals presagis i de crides al seny: És un risc innecessari. No saps quantes coses inesperades poden passar allà sota. Mai no aconsegueix marxar de casa sense recança.

En Llorenç l’espera a baix amb el cotxe i, de moment, durant una bona estona, li respecta el silenci, que sap ple d’angúnia. Circulen uns quants quilòmetres sense dir cap paraula, escoltant música de Nina Zilly o de Jovanotti. Sempre italians. Jovanotti canta Il piu grande spettacolo dopo il Big Band siamo noi. En Llorenç diu: Quanta raó, no hi ha res de més espectacular que l’amor. I la Cèlia es posa més de mal humor perquè li sembla, de fa temps, que en Llorenç li està tirant els trastos. Però aleshores ell diu: I mira! Escolta aquesta! I sona una altra veu italiana, jove i masculina, riallera com la seva, que diu alguna cosa de la Nutella. En Llorenç la mira:

—Has vist quina declaració d’amor? Vorrei mangiar la Nutella, tutto il giorno mangiar solo quella, vorrei farmi un barattolo con te. No vull res més que menjar Nutella amb tu.

I ella, finalment, riu.

De vegades es queden a la zona del port de Palma, o van al cap de Ses Salines. Però avui, aquest dia perfecte de juliol, condueixen fins al Migjorn i, fugint del brogit turístic, arriben a la petita cala a la qual gairebé ningú no té accés. Ells tenen permís dels propietaris de la finca que cal travessar per accedir-hi: avantatges de ser tècnic del Museu del Mar.

Un cop a la petita platja de còdols, la Cèlia i en Llorenç repassen el material, es preparen i, quan es miren, la Cèlia sent un vell neguit, ja familiar, que sempre es fa present en aquest moment, per més immersions que acumuli. Sense dir res, comproven que estan a punt.

Al cap d’uns minuts, en aquell altre món, el món submarí, la Cèlia ja només sent els batecs del cor, que a poc a poc van compassant-se. De tant en tant, una enfilada de bombolles, sorolloses i festives i, després, altre cop el silenci blau. I la Cèlia es deixa bressolar mentre els pensaments, un darrere l’altre, van esvanint-se, com si al seu cap hi hagués una fuita i tots anessin sortint al mar, fins que sent una lleugeresa fantàstica.

Avui fan immersió a poca fondària i a sota l’aigua tot està il·luminat. La Cèlia neda travessant planures de posidònia, observa les roques, cobertes de matolls d’algues vermelles. Segueix amb els ulls les meduses transparents, les orades de plata, els molls ataronjats. I tot d’una, un gran banc de castanyoles, que es mou com un núvol. A les vores, el blau fosforescent de les cries.

Li sembla un espectacle que no es pot comparar amb cap altre, tampoc amb el que, en aquests moments, s’està produint damunt del seu cap. A dalt hi ha les onades, l’escuma, el cel. I aleshores pensa en el seu germà. En Roger sempre amunt, a la superfície brillant, en contacte amb l’aire. Ella, sempre a sota, a les profunditats del mar, amagada a dins de la seva abraçada protectora.

Quan surten de l’aigua, en Llorenç li proposa d’anar a dinar a prop de Santanyí: Així després podem anar a veure les dunes. Com que aquell dia que vam fer el treball de camp a s’Albufera no vas poder venir… La Cèlia rep la proposta com un retret. Sap que quan el seu amic diu «No vas poder venir» està pensant «L’Héctor no et va deixar venir». Al cap i a la fi, pensa, en Llorenç és com els altres. Com els seus pares, com els seus germans, com les seves amigues Rita i Esperança. Cap d’ells no ha entès el que ella sent quan està amb l’Héctor, cap d’ells ha fet l’esforç per entendre-ho.

Es tanca com un animaló al seu cau i a en Llorenç li costa Déu i ajuda que tregui el caparró. Ho aconsegueix mentre condueix cap al seu restaurant preferit, parlant-li amb grans escarafalls del millor trempó de l’illa i de l’arròs de peix i, com que tenen gana, els agafa salivera i acaben rient com bojos. Al final en Llorenç sempre la fa riure.

Després d’un dinar que els deixa satisfets, condueixen fins a la platja d’Es Trenc, malgrat les protestes de la Cèlia. Hi haurà massa gent, no m’agrada anar-hi a l’estiu, em posa de mal humor veure com es degrada… però en Llorenç condueix i arriba a Es Trenc i atura el cotxe. Som-hi?, la convida amb un somriure.

I caminen l’un darrere l’altra cap a la franja de sorra clara que, efectivament, està atapeïda de famílies, parasols, biquinis, gandules i pilotes de colors vius. Contemplen la platja de lluny i, en travessar la duna, ja senten el brogit de la gent. Les aigües són blavíssimes, les dunes gairebé blanques. Quan s’hi acosten, la Cèlia s’esborrona constatant la bellesa d’aquell sistema dunar, tan fràgil, tan amenaçat, i voldria començar a fer fora la gent amb empentes i xiscles, com Jesús quan expulsava els mercaders del temple. Les dunes d’Es Trenc són un temple. Haurien de ser-ho.

I, tot d’una, la Cèlia es deixa caure damunt la sorra, s’abraça els genolls amb els braços i arrenca a plorar. En Llorenç, mut, es limita a seure al seu costat i fer-li companyia. Passen banyistes que se la queden mirant, però ella plora i plora sense consol.

La platja comença a buidar-se i el sol cau lentament. La Cèlia, finalment, pot calmar la respiració agitada i aixeca els ulls, vermells i inflats, cap al mar. I, sense que en Llorenç l’hi hagi preguntat, comença a explicar que plorava per les dunes d’Es Trenc, que estan condemnades a desaparèixer, per l’illa de Mallorca sencera, que tothom es veu amb cor de maltractar. Però que també plorava per ella mateixa, que va venir a viure-hi pensant que ajudaria a salvar aquests paisatges, i que ara que no treballa al Museu ja no hi podrà fer res. I per les mates de ginebre que els envolten, a les quals ningú fa cas perquè són grises, gens vistoses, però tan necessàries.

Una mica com ella, diu. Ella és com una d’aquestes mates de ginebre que estan perdent arrelament i que aviat no podran subjectar la duna. En Llorenç, ara, la mira, els ulls interrogants. No sap de què li parla.

I, per primera vegada des que es coneixen, la Cèlia li parla dels seus pares, de la seva mare amorosa però dominant, del seu pare comprensiu però distant, del seu germà Martí, el gran i responsable, massa obsedit a protegir-los a tots, de la Berta, tan oberta que sempre l’ha fet sentir minúscula, i d’en Roger, el hippie, que només viu pensant en ell i en el que li agrada fer.

Parla de tots, però no diu ni una paraula de l’Héctor. I és justament el seu nom l’única paraula que en Llorenç pronuncia. El rebuig és instantani. La Cèlia s’aixeca, s’espolsa la sorra del cul i comença a caminar cap al cotxe.

En Llorenç la segueix en silenci. Quan la Cèlia està a punt d’entrar al cotxe, li sona el telèfon. Ella respon i s’allunya uns metres perquè el seu amic no pugui sentir-la. En Llorenç pensa, erròniament, que es tracta de l’Héctor.

Quan torna i s’asseu al costat del conductor, en Llorenç arrenca i la Cèlia diu, amb un to de veu neutre, del qual no es pot deduir res:

—Me’n vaig al Canadà.

En Martí guarda el mòbil i dibuixa un gran somriure. La Nicole, asseguda enfront, li serveix vi negre i l’interroga amb la mirada.

—No m’ho puc creure. M’ha dit que sí! La Cèlia m’ha dit que vindrà amb en Roger. No m’ha costat gens de convèncer-la!

Durant tot el sopar i la llarga sobretaula, en Martí parla a la Nicole dels seus germans. De la Berta, possiblement embarassada, a París, després d’haver patit un daltabaix sentimental. De la Cèlia, a Mallorca, sense feina i dominada —segons el parer de tota la família— per una relació de parella nociva. D’en Roger, instal·lat encara a casa els pares, seguint estrictament la seva filosofia de vida: Només necessito el mar per ser feliç.

La Nicole l’escolta embadalida. La veritat és que, quan escolta en Martí, té tendència a l’embadaliment. Li agrada la seva veu cordial, el seu accent català que obre les vocals d’un francès gramaticalment impecable. S’emociona amb l’expressió dels ulls d’en Martí quan parla dels seus germans i comparteix amb ella records d’una infància que ella imagina idíl·lica, a la casa dels avis, a la Vall.

La Nicole és filla única. El seu pare va morir quan ella tenia nou anys. En recorda poques coses: les camises gruixudes de quadres, el bigoti ros, el posat greu. La seva mare i ella passaven els estius al poble de Mont Tremblant, envoltat d’una naturalesa exuberant que no escatima colors, a prop del llac, en una caseta de façana vermellosa que semblava una il·lustració de conte infantil. L’escenari era, doncs, gairebé immillorable. Però la Nicole era una nena tímida i la seva mare una dona poruga, que més aviat la incitava a quedar-se a casa, passant les tardes al seu costat, llegint o dibuixant, mentre ella feia mitja.

De vegades, la Nicole imaginava que la seva mare es tornava a casar. Somiava un home alt i cepat, que la tractava amb afecte i sobretot, això sí, que tenia molts fills d’un matrimoni anterior. La seva primera dona s’hauria mort, de manera que ella adquiria, de cop, una colla de germans. La caseta vermella de Mont Tremblant s’omplia de crits i rialles.

Però aquest home carregat de criatures no va arribar mai. I la Nicole va créixer enyorant el xivarri i lamentant aquells Nadals més aviat tristos —ella, la seva mare i la seva àvia—, la llar de foc de la caseta vermella amb el seu mitjó solitari esperant les llaminadures.

En Martí, els ulls encesos, parla d’aquelles tardes de tempesta, els germans reunits a la sala gran de La Boscana, estratègicament situats per estar més a prop de l’avi. Sindbad, Wendy, Mowgli i Huck, embadocats, escoltant les aventures dels seus herois. L’entrada en escena de l’àvia, amb la safata enorme carregada de galetes i tasses de llet amb cola-cao i un gotet de ratafia per a l’avi.

—Gràcies, Merceneta —deia ell, i li picava l’ullet com si fossin nòvios, i de vegades fins i tot li feia un copet al cul.

Amb les paraules d’en Martí, la Nicole arriba a imaginar-se l’avi Tomàs i l’àvia Merceneta tan bé com si els hagués conegut. Ella era poqueta cosa, baixeta i molt prima, blanca de pell com una nina de porcellana, i quan l’avi li dedicava aquests gestos còmplices, arrufava el nas i es feia l’ofesa. Semblava que hagués estat educada en la rigidesa d’una família noble, però era tan de pagès com l’avi. Els néts no la recorden en cap situació que perdés aquella formalitat, res més allunyat del tarannà cordial i la naturalitat del seu marit. I aleshores?, es preguntava en Martí —es pregunta ara la Nicole—, com pot ser que s’enamoressin i que el seu matrimoni s’aguantés dignament cinquanta anys?

En Martí també li parla de la Filo, i la Nicole fa un esforç encara més gran per construir aquest personatge, aquesta dona deu o dotze anys més jove que l’àvia, la pell colrada i els ulls vius, que vivia amb la família sense saber quin paper hi feia. Era una mica filla, una mica minyona, una mica tieta soltera, una mica mainadera. Amb alguns drets adquirits i una capacitat de treball fora mida, connectava amb el sentit de l’humor de l’avi i, sobretot, sentia una adoració total per la Merceneta, aquesta àvia que, vista des de la perspectiva dels néts, era una mica difícil d’estimar.

Però la Filo —en Martí n’estava segur— li estava agraïda i, amb els anys —i els llarguíssims hiverns isolades a La Boscana—, les dues dones havien anat teixint una confiança que, probablement, les devia haver portat a fer-se unes confidències que l’avi Tomàs ni tan sols sospitava.

La notícia de l’arribada dels seus germans ha excitat la nostàlgia d’en Martí i la Nicole i ell allarguen la conversa fins a la matinada.

L’endemà, en llevar-se, en Martí llegeix desolat un missatge d’en Roger al mòbil:

—Canvi de plans: la Cèlia ara diu que no ve (era de preveure!).

Li sap greu el disgust que ha tingut en Martí. Ell, en Roger, no s’ha endut cap sorpresa. Fa anys que la Cèlia actua de la mateixa manera. Tot va ser anar-se’n a Mallorca i començar el procés d’allunyament. Molt més emocional que no pas geogràfic. De tant en tant sembla com si l’antiga Cèlia volgués tornar, treu el cap tímidament, però immediatament el torna a amagar. Talment com les tortugues. Diu que vindrà però no ve, diu que viatjarà amb ell però al final es fa enrere.

Per a en Roger, el problema té un nom i aquest nom és Héctor. Els seus pares no l’hi volen sentir a dir i li vénen amb reflexions morals poc convençudes, com ara que cal respectar-lo perquè és la persona que la Cèlia s’estima. Bestieses. Tots saben que aquesta relació la perjudica i que l’amor d’aquest home a la Cèlia li ha tallat les ales i li ha fet perdre l’autoestima i la capacitat d’actuar lliurement.

No es pot negar que, a primer cop d’ull, sembla un paio interessant. Amb el seu mallorquí amb reminiscències argentines, el posat intel·lectual, la seva conversa amanida de citacions literàries. En Roger està convençut que si l’Héctor fos mecànic, els seus pares ja s’haurien endut la Cèlia del seu costat, encara que fos amb ús de la força. Sempre amb aquest cony de respecte sagrat per la cultura i la gent amb estudis. Com si això ens estalviés res. Com si la capacitat intel·lectual tingués res a veure amb les possibilitats de ser feliç o de fer feliços els altres. Com si el món dels llibres no pogués arribar a ser, en alguns casos, el refugi fet a mida per esquivar el risc de viure.

Recorda l’única vegada que la Cèlia va venir amb l’Héctor, quin fracàs de trobada. Al cap d’una hora de ser amb ell va pensar que si aquell tio tornava a citar Borges o Cortázar l’engegaria a pastar fang.

Al cap d’un temps, quan un dia es va referir a l’Héctor despectivament com «l’home que cita Neruda» en lloc de dir el seu nom, la seva mare el va fer callar:

—Sí, ja te’n pots fotre, però mira l’Eric, que ens l’estimàvem tant i el trobàvem tan bona persona… mira què li ha fet, a la Berta!

Es van embrancar en una discussió que es va acabar com el rosari de l’aurora. En Roger defensava l’Eric. Deia que l’únic que havia fet era enamorar-se d’una altra persona, però no es podia negar que, mentre va estar amb la Berta, la feia feliç i l’estimava. I mentre ho deia notava com la mala consciència el rosegava, perquè coneixia el sofriment de la seva germana després de la ruptura i li semblava que l’estava traint.

El seu pare acabava d’entrar a la cuina i se’ls escoltava. La Tina no es donava per vençuda:

—Ho dius com si l’Eric no hi tingués cap responsabilitat, fill. Les persones adultes tenim un cert control sobre la nostra vida. O és que encara creus en l’enamorament de l’angelet que dispara fletxes aleatòriament i si et toca t’ha tocat? No hi intervenim, nosaltres, en la cosa de l’enamorament?

En Roger tampoc no es movia del seu lloc:

—No sóc cap ingenu, però de vegades t’enamores i no hi pots fer res. Quan te n’adones ja és massa tard per anar enrere. No pot ser, això, pare? Tu què en penses?

En Jaume els escoltava amb interès però la invitació l’agafa per sorpresa.

—Estic una mica d’acord amb tu i una mica d’acord amb la mare. Crec que pot ser que l’amor arribi sense avisar gaire. No va del tot errada la idea de Cupido. Però no és cert que, un cop ferits per la fletxa, no hi puguem fer res, mal aniríem…

—Una altra cosa és si hem de fer-hi res! —en Roger, ràpid.

El seu pare se’l mira amb una expressió sorneguera. El fill diu, rotund:

—Vull dir que no crec que haguem de frenar l’amor, si ens arriba.

La Tina vol contestar, però en Jaume l’atura amb un petit gest:

—Ningú sap del cert què cal fer. L’Eric hauria pogut optar per mirar de salvar el projecte en comú que tenia amb la teva germana… però vés a saber si se n’haurien acabat sortint.

—Tampoc no sabem si serà feliç amb aquesta altra noia —apunta la Tina.

—No ho sabem —admet en Roger.

I afegeix, des de la seva enorme, infinita ignorància:

—Però trobo que només una persona covarda pot renunciar voluntàriament a l’amor.

Queden un moment en silenci. La Tina mira fugaçment en Jaume. En Jaume es grata el clatell i adreça al seu fill una mirada que ni el filòsof més savi, ni el psicòleg més observador, ni l’escriptor més inspirat podrien interpretar.

Després d’aquella conversa sobre la Cèlia i l’amor, van parlar sovint de la seva germana. Va haver-hi moments que semblava que la tenien més a prop i d’altres que s’allunyava sense remei. Ocasions en què la tortugueta —amb tot l’afecte, pensava en Roger— semblava que treia el cap de la closca per tornar-lo a amagar tot seguit.

I ara, amb el viatge a Mont-real, s’havia repetit la història, i per això en Roger no s’havia endut cap decepció, perquè ja sabia d’entrada que allò acabaria passant.

D’altra banda també havia pressentit que, per marxar, hauria de superar una discussió amb la seva mare.

La Tina, d’antuvi, va tenir una alegria. Li agrada que en Roger i en Martí es vegin, la fa feliç imaginar l’alegria que aquesta trobada proporcionarà al seu fill gran, que és de mena enyoradís. Però immediatament ha de saber com s’ho fa en Roger per pagar-se el bitllet al Canadà.

La resposta, d’entrada, és una sorpresa:

—Tenia alguna cosa estalviada… ja saps que estava pensant a viatjar a algun lloc que hi hagués onades… tu mateixa m’ho vas suggerir. Però m’estimo més anar a veure en Martí.

La Tina encaixa el cop. Però, tot seguit, s’encén una llumeta petita petita, però que fa escalfor, a dins seu. Si es gasta els diners per anar al Quebec, ja no podrà anar-se’n de casa. O s’haurà d’esperar uns mesos. I potser ja s’hi haurà repensat.

Però, incomprensiblement, mentre l’escalforeta l’estova i la relaxa, quan ja està a punt de sentir-se feliç, comença a parlar, sense control:

—És evident que no tens cap sentit de la responsabilitat. Tenies un projecte, estaves estalviant… i ara t’ho gastes tot per un impuls. Vull anar a veure en Martí? Doncs em patejo els estalvis! No tens remei, Roger!

La conversa s’acaba, abruptament, amb un cop de porta, i la Tina pensa immediatament que no l’estranya que els seus fills marxin lluny, que vulguin fugir d’aquesta mare corcó. Es pregunta si el país que els acull, o l’amor, o potser els fills que tindran els podran salvar d’aquest amor matern que els xucla. Però… i a la Tina? Qui salvarà la Tina d’ella mateixa?

En Roger camina de pressa, fent gambades enèrgiques, com si pogués aixafar la seva ira. No és la seva manera de caminar, més aviat lenta, amb un suau balanceig a banda i banda. Està cabrejat i la seva mala llet va creixent de forma exponencial, ara contra la seva mare, ara contra ell mateix. Com pot ser que encara no hagi entès que ja és un adult, que ella no n’ha de fer res de les seves decisions? Per què permet que les seves crítiques l’afectin? Per què no pot evitar començar a dubtar si l’està cagant gastant-se els estalvis per anar al Quebec? Sense estalvis no hi ha possibilitats de marxar de casa i, ara mateix, l’únic que desitja és viure a mil quilòmetres de distància de la seva mare, allà on la seva veu insidiosa no pugui arribar.

A la Rambla, asseguda a la terrassa de Can Llaunes, hi troba la Raquel. Quan s’hi acosta veu com la mirada blava queda esbatanada per un somriure. És molt guapa. Van estar junts fa un parell de nits i sap que ella voldria repetir la trobada. I és —ho confirma un altre cop— molt guapa. S’asseu i li pica l’ullet. El gest projecta una lleugeríssima ombra vermella damunt les galtes de la noia. S’ha inclinat una mica endavant i la brusa blanca s’ha obert lleugerament, deixant intuir l’inici de la corba del pit. En Roger pensa, per tercera vegada consecutiva, que és una noia molt atractiva. Però sap que a dins seu —al cor, a l’ànima, on coi sigui el nucli del seu jo— no hi ha cap vibració, ni un tremolor minúscul. Si ell fos el mar, no hi hauria onades, seria pla com un bassal. La Raquel, la seva bellesa, el seu gest entre innocent i seductor, no aconseguiria ni tan sols arrissar una mica la superfície de l’aigua. I ell està esperant una onada gegantina, un vendaval potent que aixequi parets d’escuma. Ell vol enamorar-se i deixar-se arrossegar per la força de l’onada. Està fart de trobades que el deixen sexualment satisfet i emocionalment sec.

El seu germà, en Martí, diu que s’ha enamorat. Seria la primera vegada. A casa li han conegut diverses parelles, noies clòniques que el miraven embadalides i a les quals ell tractava amb la cordialitat amb què tractava els companys de l’equip de bàsquet. La història es va repetir unes quantes vegades: les noies passaven un parell de setmanes enlluernades, després es desconcertaven i, finalment, més d’hora que tard, li reclamaven un canvi, un cert grau de compromís amb la relació, una mica de romanticisme.

I aleshores en Martí, educadament, amb molt de tacte, els explicava que, malauradament, no n’estava prou enamorat. En Roger li havia vist fer fins a una dotzena de vegades. I ara, a l’altra banda de món, semblava que en Martí havia trobat la dona adequada. Nicole, es diu, i és la raó principal del viatge transatlàntic que l’ha deixat sense plans de futur. Vol comprovar amb els seus propis ulls si és veritat que en Martí s’ha enamorat.

Perquè, si en Martí n’és capaç, potser ell també.

El mòbil, que ha deixat damunt la taula, comença una dansa estranya i, abans no s’encén la pantalla, en Roger té temps de preguntar-se si deu ser la seva mare, que no suporta estar enfadada amb ell més de cinc minuts, o el seu germà, que ara que sap que es veuran li truca cada dos per tres, impacient per abraçar-lo. Però la pantalla li ofereix el somriure alegre, un pèl burleta, de la Berta. Demana disculpes amb un gest a la Raquel i saluda la seva germana:

—Wendy!

—Bon dia, petitó, com estàs?

—Bé, i tu?

—Mai no he estat millor.

En Roger somriu amb la rotunditat de la resposta. El to de veu de la Berta no enganya.

—I doncs? Què hi ha de nou?

—Tinc bitllet per a la setmana que ve! Torno a casa!

Somriure congelat. No pot ser. Quina mala sort.

—Ostres, Berta.

—Què? Fantàstic, oi? Creus que convencerem la Cèlia perquè vingui?

En Roger triga uns segons a trobar la manera de dir-l’hi. La Raquel el mira, amoïnada per la seva expressió d’angoixa. Tem que estigui rebent males notícies. Però no les rep, les ha de donar…

—Berta, escolta’m. Resulta que… hòstia, quina putada.

—Nen, parla bé. Què passa?

—Doncs, que jo també tinc bitllet. Per demà. Me’n vaig a Mont-real!

—No fotis!

Riu. La Berta riu però en Roger hi sent, enmig de les rialles, el xerric que fa la decepció.

—Em sap greu, Berta, quina merda.

—Com, que quina merda? Te’n vas a Mont-real! És fantàstic! En Martí deu estar feliç.

—Sí que està content…

—És clar que sí… Mmm, quina enveja. Però jo no tinc pasta per creuar l’Atlàntic i… és que tinc ganes de venir a casa, Roger. No pateixis.

—T’he aixafat la guitarra.

—No m’has aixafat res. Ja t’he dit que mai no he estat millor… i encara no m’has preguntat per què?

—Perquè véns a casa, no?

—Doncs no, espavilat. És a dir, sí, em fa il·lusió venir, és clar. Però hi ha una altra cosa.

La Berta fa un petit silenci, un moment de suspens.

—M’hauria agradat dir-t’ho personalment, bevent una birra a la Rambla, però…

—Berta!

—Estic embarassada, Roger!

En Roger envermelleix tot d’una, la Raquel l’interroga amb la mirada, cada vegada més esverada, ell tapa l’auricular i li diu, amb veu baixa però plena d’eufòria: La meva germana està prenyada!

—No ho diguis a ningú encara, eh?

En Roger es posa encara més vermell. Felicita la Berta, li envia petons i abraçades, i penja. Alça el vas de cervesa i li proposa un brindis a la Raquel.

—Pel meu nebot!… o neboda!

Ostres, que estrany que sona. Que bé que sona. La Raquel alça el vas i el fa xocar amb el d’en Roger:

—Aquesta germana… la Berta, oi? És aquella que es va separar i va marxar a París?

En Roger fa que sí amb el cap mentre fa l’últim glop i buida el vas.

—No sabia que tornava a tenir parella…

S’ennuega. Mare meva, és clar, com pot ser que no se li hagi acudit preguntar-l’hi a la Berta? Té parella? Qui és? Com es diu? Quan el coneixeran?

La Berta camina lentament cap a casa. La ciutat s’il·lumina i els bulevards s’omplen de gent feliç. Són feliços perquè passegen a la vora del Sena i veuen passar els bateau-mouche, plens de gent feliç. A la barana del bateau-mouche, els turistes contemplen la ciutat, embadalits. Somriuen quan veuen els parisencs que omplen les ribes i ballen i riuen i han encès espelmes per sopar. Són feliços perquè veuen la gent feliç.

Una nit d’estiu a París. El cor del món. El cor que batega amb força, impulsat per les emocions de tota aquesta gent.

I la Berta que camina sense veure res. No sent la música que els parisencs ballen. S’atura en un semàfor i no veu els centenars de patinadors que aturen els cotxes. No es fixa en la felicitat dels altres perquè tota la felicitat és a dins seu. A la panxa.

És una felicitat diferent de totes les altres. No té res a veure amb les nits d’estiu a París. L’han sentida centenars de milers de dones abans que ella. Dones que no viuen a París. Dones que no hi han estat mai i que resideixen en ciutats tristes, en barris miserables, en paratges erms, en habitacions sòrdides o en mansions gèlides. És una felicitat que ve de dins i que no s’assembla a cap de les que havia sentit fins ara. És una felicitat expectant de la felicitat que vindrà.

Recorda el somriure d’en Pau, el restaurador d’art de Besalú, el seu darrer amant, tècnicament el pare de la criatura. Recorda, damunt del somriure d’en Pau, el somriure de l’Eric, el que s’havia compromès a estimar-la, el que va fer-li mal, el que hauria d’haver estat el pare de la criatura.

Ni l’un ni l’altre seran pares del seu fill. El seu fill no en tindrà, de pare. N’hi ha d’altres que no tenen germans, o avis, o cosins, i són feliços, es diu.

Ella li donarà avis, i tiets i probablement cosins.

Li oferirà les nits d’estiu a París.

Li farà croque-monsieur per sopar i pop a la badalonina per dinar.

I no estarà mai més trista.

Agafa el telèfon i truca a la seva mare. L’hi diu. Els crits ressonen per damunt dels teulats de París.

Ha udolat d’alegria. La Berta plorava, a París, i ella xisclava, a Badalona. No ha preguntat —no encara— qui és el pare de la criatura. No ha valorat quina impressió li fa, a ella, convertir-se en àvia. Només tenia al cap l’anhel de la seva filla per ser mare, el desig que sap covat durant anys, la desil·lusió d’aquests últims mesos pensant que aquesta possibilitat s’allunyava. L’alegria que ha sentit per la filla ho ha tapat tot i per això s’ha esvalotat d’aquesta manera. Tot seguit, la Berta li ha dit que la setmana que ve vindrà a casa. Podran celebrar-ho com cal. Podran abraçar-se i parlar-ne fins a dir prou. Podran fer plans. La Tina és una dona feliç.

S’adona del temps que feia que no s’aplicava aquesta paraula. I tot d’una, recupera la il·lusió per les reformes de La Boscana, i torna a dibuixar mentalment les estances, tira envans a terra, imagina taules de noguera.

Obre la porta de casa, veu el perfil del seu home, retallat en la penombra. En Jaume, assegut a la seva butaca preferida, llegeix el diari. Té un posat tan relaxat que convida a caminar de puntetes per no destorbar-lo. Com li enveja la Tina aquesta pau. Com li ha envejat al llarg dels anys aquests petits oasis de calma.

—Jaume!

La mira amb una ombra d’espant, fa relliscar les ulleres fins a la punta del nas.

—Què passa?

La Tina fa un pas endavant però es queda a una certa distància. Decideix deixar les bosses damunt de la taula. Torna a situar-se al seu davant.

—Digues, què passa?

Li agrada el punt d’impaciència que detecta a la seva veu, però encara vol allargar aquest moment una mica més:

—No passa res, però et vull dir una cosa.

La frase, lluny de tranquil·litzar en Jaume, el neguiteja encara més. La Tina sent compassió per aquells ulls cansats, que la miren interrogants.

—La Berta està embarassada!

I per fi es deixa anar. Obre un somriure generós i s’acosta al seu home, que s’ha incorporat amb una rapidesa impròpia de la seva edat. Es queden l’un davant de l’altra i la Tina veu, tot d’una, com en un llarguíssim enfilall, els retrets, les decepcions, les enrabiades, les petites deslleialtats, els menyspreus, les incomprensions, les faltes d’atenció. I en Jaume, en obrir els braços per convidar-la a l’abraçada, trenca la cordada, com qui fa petar un collaret de perles, i els greuges surten disparats, salten en totes direccions i queden amagats a sota el sofà, rodolen fins a quedar encastats al sòcol, pràcticament desapareixen.

—Tindrem un nét! Serem avis!

El timbre impertinent del telèfon interromp sense miraments l’emoció. Des del moment que tots van començar a tenir el seu mòbil, el fix pràcticament no sona mai i el to els agafa desprevinguts, comparteixen un petit ensurt i després esclaten en rialles, mentre la Tina corre a agafar la trucada.

—Mare! Només volia dir-te que aviat tindré en Roger aquí i estic impacient. I molt content.

Silenci.

—Mare? Que no em sents?

Més silenci i, ara, un petit sanglot que en Martí, a tants quilòmetres de línia telefònica, gairebé no sent o, en tot cas, no pot interpretar.

—Mare!

La Tina, amb les llàgrimes cara avall, li passa l’aparell al seu home.

L’embaràs de la Berta, l’abraçada reconfortant d’en Jaume, l’alegria pura en la veu d’en Martí. Les emocions es barregen i la combinació ha multiplicat els efectes. A dins de la Tina s’hi ha produït un esclat i, com sol passar, la gota d’alegria ha fet vessar el got de les tensions acumulades. Plora amb sanglots, com una nena petita, mentre en Jaume, al telèfon, la mira esverat. La Tina sent com es desfà, com es liqua, i sap que la torrentada serà difícil d’aturar. Plora pel desig maternal de la seva filla gran, però també pels mesos de dolor que l’han precedit i perquè hauria volgut que tot hagués anat diferent i per la incertesa del seu futur. Plora perquè, fa un moment, s’ha sentit tan a prop del seu home com feia anys que no s’hi sentia. I la proximitat no tenia res a veure amb l’abraçada, amb el contacte dels cossos. Era, més aviat, com si les ànimes s’haguessin retrobat, després de tant de temps. Plora per no haver-se adonat d’aquesta distància abismal i perquè, ara que l’ha mesurada, no sap si trobaran els ponts per restablir el contacte. Plora pels seus fills, contents d’estar junts, que s’han enyorat tant i s’han d’enyorar tant encara. Pel gran, que diu que s’ha enamorat i que potser ja no tornarà mai més a viure al seu país. Pel petit, que habita un món particular sense presses ni responsabilitats, sense sacrificis ni renúncies, en una dolça espera esperant ningú sap ben bé què. I plora, potser sobretot plora, per la filla que falta, la peça que no encaixa, que queda allunyada d’aquestes emocions que, ara mateix, omplen el menjador de la casa familiar i fan que l’aire sembli més dens i la llum més groga.

En Martí i en Roger comparteixen l’espai reduït del cotxe i tot són gestos afectuosos —ara un cop de puny suau al braç, un calbot, una mirada de reüll, ara un somriure—, que van esquitxant un silenci massís però esponjós, com de pa de pessic. Quan eren petits, aquestes intercanvis de contactes físics cordials solien degenerar i acabaven embolicats en una absurda baralla que no sabien com havia començat i, encara pitjor, la manera d’acabar-la. El pare solia haver de fer ús de la seva força per separar-los i aleshores, plens d’esgarrapades, despentinats i potser amb un rajolí de sang a sota el nas, es veien obligats a entomar una bronca.

Fa anys que no es barallen a cops de puny… però menys dels que hom podria imaginar. En Martí recorda la indignació de la seva mare quan, essent ja uns ganàpies encara s’havien enganxat després d’una estona de jocs i provocacions.

Ara en tenen vint-i-set i trenta-sis i cap dels dos no pot imaginar una agressió física entre ells. Tots dos són homes tranquils, que rebutgen instintivament la violència, cosa que no els ha d’alliberar, és evident, de discutir encara centenars de vegades, com fan els bons germans.

En Martí condueix amb el cor encara revoltat per l’escena que ha viscut a milers de quilòmetres de distància, quan ha trucat a casa dels seus pares per provar d’apaivagar la impaciència que li provocava saber que aviat tindria el seu germà al costat. La seva mare, en sentir-li la veu, s’ha vist sobrepassada per un plor que l’ha obligat a apartar-se del telèfon. El seu pare, també emocionat però des de la calma, n’hi ha donat les raons: acabaven de saber que serien avis.

Al seu costat, en Roger s’omple els ulls d’un paisatge net i endreçat, on tot sembla col·locat al seu lloc. El cel és d’un blau impossible, rutilant, les cases esplèndides i la vegetació d’una grandària majestuosa. L’esclat de colors el deixa bocabadat i el seu germà, que se n’adona, diu:

—Saps que ets el tio més afortunat del món? Véns al Quebec al mes de setembre, just quan comencen a aparèixer els colors de la tardor. Has vist els cedres?

—Són els vermells? Jo domino la cosa marítima… de vegetació vaig ben peix, mai millor dit.

Riuen.

—També hi ha freixes, bedolls grocs, aurons de sucre…

—Hòstia! Te n’has fet expert?

—Quin remei. M’he de conèixer les fustes que es fan servir a la construcció…

—Jo només reconec l’avet.

—És clar, perquè té forma d’arbre de Nadal, oi?

La ciutat de Mont-real també enlluerna en Roger, que tot d’una pensa en aquella ciutat humida i grisa, ara s’adona que petita, que ha deixat enrere i que, fa unes hores, li semblava tot un món. Li passa fugaçment pel cap la planxa de surf, recolzada a l’armari de la seva habitació, com una noia d’aire desmenjat, en la penombra de la cambra. Però el present el xucla: la ciutat de gratacels espectaculars i parcs esplèndids, el cotxe vermell que circula per les avingudes amples i assolellades, i el seu germà, excitat com un nen petit, content de tenir-lo allà.

En Martí entra a casa seva cridant: Bonjour! Nous sommes ici!, mentre avança pel passadís carregant la bossa del seu germà. Entra a la cuina i en Roger, darrere seu, entreveu una noia alta i rossa. En Martí l’abraça breument i després s’aparta per presentar-los, amb un gran somriure:

—Roger, aquesta és la Nicole.

Quins ulls més blaus, pensa en Roger, mentre el mòbil li dansa a la butxaca dels pantalons. Llegeix el missatge: la Berta ja és a Badalona.

El retorn a casa fa que la Berta se senti, durant uns dies, al bany maria, submergida en les moixaines maternes que accepta sense cap remordiment. Esmorzar de suc de taronja i coca acabada de fer, capricis en forma de peücs —ni blaus ni roses, de color verd poma—, pitets brodats amb cireres o vaixells, però sense nom, llençolets plens de núvols, xumets, passejades de capvespre arran de mar, quan el sol ja declina i la Rambla agafa aquell to de fotografia antiga.

Al matí, la Tina i ella es lleven d’hora i surten a caminar. A estones agafades de bracet, fan anar la fantasia, imaginen un nen d’ulls clars o una nena de pell bruna, xerren pels descosits. La Tina comprèn ben aviat que la identitat del pare de la criatura no té gaire rellevància. Ho admet. Ho respecta, tot i que no pot evitar que el noi de les dents separades amb accent de Besalú li faci una mica de pena.

Caminen cap al port, la platja a la seva esquerra i de tant en tant s’aturen per saludar algun conegut. Tothom vol saber com li va a la Berta a París. Parlen de la mansarda i dels veïns simpàtics, del restaurant i dels dies grisos, però callen el gran secret. De vegades la Berta deixa reposar distretament la mà damunt del seu ventre encara llis.

Passen per davant del club de rem i de la fàbrica de l’Anís del Mono i, la Berta, tot d’una, s’atura i tanca els ulls. Respira a fons, goludament, i després obre els ulls i somriu amb plaer. La seva mare l’observa divertida.

—Ah! Aquesta olor d’anís…!

Mare i filla saben que, a qualsevol lloc del món que sentin aquesta olor, suau i penetrant a la vegada, aquesta aroma que fa pensar en una coca de forner acabada de fer, que et fa sentir còmoda i protegida, a casa, aquesta olor sempre les traslladarà immediatament allà on son ara. I ara són al davant del mar, contemplant el Pont del Petroli que s’endinsa en el blau com un camí que no va enlloc, deixant-se acariciar per aquesta marinada fresca i humida de final de setembre.

El seu pare es limita a observar-les, satisfet, sense intervenir-hi gaire. La mare, abassegadora com sempre, l’ha apartat sense contemplacions —sense voler-ho, també— i ell accepta alegrement aquest paper secundari. La Berta li ha explicat, sense embuts, que serà una mare soltera. Que és una mare soltera des del primer moment, perquè el pare de la criatura no sabrà mai que ho és. Ho argumenta tan bé que ni els seus pares no hi tenen gaire res a dir. Al cap i a la fi, és la decisió d’una dona adulta, responsable i lliure.

Una tarda van tots tres junts a Barcelona i la Berta queda sorpresa per les dimensions de la ciutat, que li sembla que s’ha encongit. És l’efecte París, li diu el seu pare. Tot sembla petit i insignificant al seu costat. I és aleshores, mentre s’asseuen en una terrassa de la Rambla de Catalunya, mentre el seu pare fa un senyal al cambrer i ella es posa una rebeca damunt les espatlles, que la seva mare diu, amb un to lleuger, com qui no vol la cosa:

—Hi has pensat, si t’estimes més buscar un pis aquí, a Barcelona, o voldràs venir a casa, quan arribi la criatura?

El pare i ella creuen la mirada fugaçment i constaten que tots dos veuen venir la tempesta que es congria damunt seu. La Berta agafa aire, acumula forces i diu, des d’una calma esforçada:

—Què vols dir, mare?

La Tina respon de pressa i amb naturalitat. Ningú, ni la Berta, ni en Jaume, ningú seria capaç d’endevinar si està impostant la ingenuïtat o actua sincerament:

—Que haurem de començar a fer plans: quan vindràs, a quina clínica voldràs parir i on us instal·lareu tu i el nen. No cal dir que, si vols, els primers mesos us podeu estar a casa, ens agradaria molt, però ja m’imagino que després voldràs una mica d’independència. Per això et preguntava si t’estimaràs més buscar alguna cosa a Badalona mateix o potser a Barcelona…

En Jaume fa un glop de cervesa ben llarg i la Berta lamenta que el seu embaràs no li permeti prendre res més fort que una camamilla. Però també fa un glop abans de dir res. La seva mare no beu ni fa res. Espera.

—El nen el tindré a París, mare, ara visc allà. No tinc cap intenció de tornar, de moment. Hi tinc una bona feina i m’agrada viure-hi.

Ja està dit. La Tina encaixa la notícia en silenci, els ulls negats. La Berta mira el seu pare, que branda el cap. Les dues dones el miren sense poder interpretar si el moviment és un gest de condemna, a qui va adreçat. Potser, probablement, només és un gest de tristesa. En Jaume, l’home que se sent còmode en la calma, lamenta que en aquesta família seva l’harmonia no pugui durar.

El viatge de tornada es fa encara en silenci i, després, un cop a casa, tot són crits i daltabaix. La Tina defensa la seva lògica —és més pràctic, et podré ajudar, estaràs més acompanyada, què se t’hi ha perdut, a París—, la Berta defensa la seva independència —la maternitat s’ha d’integrar a la meva vida sense alterar-la, no és un problema, és una alegria, me’n sortiré perfectament.

A la nit, sense poder dormir, la Berta enyora els seus germans. Si hi fossin, li farien costat. Com sempre, com quan eren petits i feien un sol front quan la mare els renyava, o quan la Filo els obligava a endreçar el quarto de jocs de La Boscana, o quan l’avi descobria una malifeta col·lectiva o individual. La solidaritat la van aprendre a casa, els primers anys. Nota, sense poder evitar-ho, com neix l’enuig per l’absència dels seus germans, que fins ara no l’havia molestada. Sap que se’n penedirà, sap que no li valdrà de res donar la culpa a l’alteració hormonal i, tanmateix, ho fa. Obre un correu adreçat als altres tres i escriu la seva ràbia.