Entre llençols
En Jaume segueix un ritual abans d’anar-se’n a dormir. Repassa la casa. S’assegura que la porta estigui ben tancada, la calefacció apagada, les persianes avall. Fa una ullada al badiu i foragita els gats picant de mans suaument. Llavors puja les escales i li agrada recordar aquest mateix moment, de fa anys, quan els fills eren petits i sabia que cadascun ja dormia al seu llit. Ah, quina pau! Quina calma tenir-los a tots a resguard. Si pogués recuperar aquella sensació…
En Martí jeu al llit, els braços creuats a sota del clatell, en la seva posició preferida per pensar. Ara, a les nits, encara que tingui son, dedica una estona a pensar. S’hi recrea. Perquè té el cap ple de pensaments bonics. Veu el futur com un camí verd i lluminós pel qual té ganes de començar a caminar. Quan veu que la son el comença a vèncer, treu els braços del clatell i estira el dret fins a tocar el cos que jeu al seu costat. Toca l’esquena, el cul, un genoll. Tant li fa. És només per saber que hi és.
L’Héctor llegeix ajagut al seu costat, un parell de coixins darrere l’esquena i un llumet petit enganxat a les pàgines del llibre. Li va regalar ella pel seu aniversari. Ho va fer després de molts dubtes i donant mil explicacions: No vull que et pensis que em molesta que tinguis el llum de la tauleta encès, només és que he pensat que és molt pràctic perquè és un focus damunt de les lletres i… Ara no li agrada aquella llum petita, blanca i insidiosa al seu costat.
Tornar a dormir sola va ser el pitjor quan l’Èric va marxar. Va patir nits senceres d’insomni sentint-se com un nàufrag en un petit bot enmig del mar. Per això ara, quan es fica al llit, no para de moure’s i canviar de posició, fins que aconsegueix que el nen doni senyals de vida. En té prou amb un copet, una puntada de peu minúscula contra la paret del seu abdomen. Fins que no comprova que hi és, que li fa companyia, no s’adorm.
Moltes nits en Roger s’adorm entre onades. En aquell estat d’entreson mig somia mig reviu les estones al mar. El seu avi, quan era a l’hospital, ple de tubs, crucificat en aquell llit, li deia que s’imaginava que nedava i que això el tranquil·litzava. El moviment de les onades, la frescor de l’aigua, la ingravidesa del cos. Ell ho té cada dia, sempre que vol. Se sent un privilegiat.
Les lletres ballen la samba davant dels seus ulls. Les línies fan onades i tot es torna borrós. Així que, rendida, tanca la novel·la i apaga el llum de la tauleta de nit. Sent la respiració sorollosa —no arriba a ser ronquet— d’en Jaume. Recolza el cap al coixí i tanca els ulls. Les parpelles ja no li pesen com abans, fa només mig minut, mentre llegia. Com pot ser? Pensa que demà, a primera hora, trucarà als seus fills, als tres que són fora, per saber d’una vegada si vénen per Nadal. Es desvetllarà, ara? Però si se li tancaven els ulls!