De vegades el fred és a dins

La Berta xarrupa la infusió calenta. Agafa la tassa amb les dues mans perquè li sembla que així combat la gelor de la seva mansarda, la gelor de París, la gelor de la seva vida sense l’Eric.

A la mateixa hora, en Jaume entra a casa. Diu: Hola?, tot i que sap que no hi ha ningú perquè la porta estava tancada amb clau. Troba que la casa està freda i va directament a engegar la calefacció. Amenaça pluja i hi ha molta humitat. Però no està segur que el calfred no li hagin provocat el silenci i la foscor.

En Martí camina pels carrers de Mont-real. Encara hi ha neu a les voreres i, quan la trepitja, sent el cruixit dels cristalls esbocinant-se. La Nicole l’espera i fa tard. La veu, de lluny, quasi amagada a sota de la caputxa, la bufanda de colors vius tapant-li la boca i el nas. Quan l’abraça, el fred se’n va, la neu es fon, l’aire s’escalfa.

Mentrestant, a Mallorca, la Cèlia camina per la sorra, s’atura i es descalça. Fa unes passes endavant i endinsa els peus a l’aigua. La fredor se li enfila per les cames fins a tocar-li el cor.

Avui és el dia. Bufa llevant i a les platges del Maresme hi ha bancs de sorra perquè les rieres van baixar plenes a començament de setmana. En Roger confia que hi haurà onades llargues. Les esperarà. És pacient i és tossut. I no té res més a fer.

La Tina condueix i escolta tangos. Y ahora que estoy frente a ti, parecemos, ya ves, dos extraños. L’esperen a La Boscana, per visitar les obres. Quan s’acosta a la Vall, comencen a caure unes gotes gruixudes, just quan Goyeneche diu: Perdón si me ves lagrimear…, el braç de l’eixugaparabrises segueix el ritme de la música.