El sol entra de biaix i el pis —una peça amb un llit i una petita cuina i un bany— queda tot il·luminat. Amb el sol de París, és clar, que no és com el sol de casa. És un sol tímid i poc de fiar, un cagadubtes que mai no saps si es vol quedar o marxarà sense dir adéu.

Té mal de cap. Obre els ulls i el primer que veu són les dues ampolles de vi buides damunt la taula. Per això té mal de cap, pensa, sense ombra de penediment. Dóna per bones les fiblades i l’emboirament si és el preu que ha de pagar per una nit de riure i bona companyia.

Se sent afortunada d’haver ensopegat tan bons veïns. A la mansarda del costat hi viuen la Gisèle i la Charlotte, que són parella, i al pis de sota s’hi acaba d’instal·lar un noi lituà, en Darius, que és escultor i parla amb una fe engrescadora de París com la ciutat de les oportunitats per als artistes.

S’incorpora i sent el conegut dolor a les cervicals que no marxarà fins d’aquí a una estona, quan el cos s’acostumi al moviment. Tot d’una li ve al cap: ha tornat a somiar amb l’Èric. I ja han passat sis mesos. I en fa prop de tres que viu a París. Espera que algun dia se’n vagi. L’Eric. Del seu pensament. Per això va venir a París. Desitja que passin setmanes i, un dia, sense més ni més, s’adoni que fa temps que no hi pensa. Vol deixar-lo marxar, obrir la finestra i que l’Eric voli com feia en Peter Pan. Pensa: si se m’hagués mort, voldria tenir-lo sempre amb mi. Aquesta idea la fa a miques. Està desitjant que l’Eric fos mort? No, és clar que no, està desitjant, un cop més, que no l’hagués deixada voluntàriament. Perquè no hi ha manera d’esmorteir aquest fet: ell ha deixat d’estimar-la. O, per ser més exactes, ell estima més una altra dona que a ella. Prefereix abandonar el seu projecte en comú i encetar-ne un de nou amb ella.

És una realitat dolorosa. La Berta ha seguit amb resignació el procés que sembla inevitable en aquests casos, pas a pas, tot i sabent que això la vulgaritzava. Primer ha vist impotent com la seva autoestima minvava i minvava. Després s’ha fet totes les preguntes odioses que fan al cas: Què deu tenir ella que la faci millor que jo? És cert el que diuen, que si l’Eric es va enamorar d’una altra és perquè ja no estava enamorat d’ella?

Ha seguit, obedient, totes les fases: la de la gelosia, que l’empenyia a xafardejar el Facebook i el Wp de l’Eric contínuament, la de l’allunyament rabiüt, que li va permetre esborrar finalment el seu número de telèfon i qualsevol altre rastre, la de la depressió, que la feia plorar i plorar hores seguides.

Ha fet tot això perquè li semblava que així —passant la malaltia, aguantant estoicament la febrada— acceleraria la recuperació. Però han passat sis mesos i l’Eric encara belluga al seu pensament.

S’aixeca del llit i camina decidida cap a la finestra. L’obre. L’aire fresc del matí de primavera l’abraça. Surt!, pensa ella. Surt, vola, fuig!

Torna a pensar en Peter Pan. El noi que ensenyava a volar la Wendy i els seus germans. Com l’Eric, que l’agafava de la mà i la feia volar.

Deixa la finestra ajustada i torna al llit. Avui té torn de nit i no li cal llevar-se d’hora. S’ajeu i posa els braços a sota el clatell. Tanca els ulls. Veu la sala de la llar de foc de la casa dels seus avis. La Boscana. A fora plou a bots i barrals, aquelles tempestes de final d’estiu tan pròpies de la Garrotxa. Ella i els seus germans seuen repartits entre el sofà i els coixins a terra. El seu avi seu en un tamboret al costat del foc.

—A veure. Així, quin llibre llegim, avui?

S’arma un guirigall. Tots criden alhora. Aixequen la mà, com si estiguessin a escola, reclamen l’atenció de l’avi.

—Els viatges de Gulliver!

—Peter Pan! Peter Pan!

—Però si el vam llegir ahir!

—Tom Sawyer, si us plau!

—No! Avui toca Sindbad!

Hi havia històries que no es cansaven mai de sentir. L’avi ho feia tan bé! Amb aquella veu greu i cavernosa, a poc a poc, emfatitzant les paraules quan calia. Amb els anys, cadascun dels germans va acabar tenint el seu llibre preferit. El podien escoltar deu vegades seguides. El demanaven cada dia, una mica per fer la guitza als altres, també. I es van fer tan pesats, els uns amb els altres, que van acabar dient-se pel nom dels seus personatges preferits: Sindbad (en Martí), Wendy (la Berta), Mowgli (la Cèlia) i Huck (en Roger). Els havien arrossegat fins ara. Encara es deien així, de tant en tant, per fer broma o com una mostra d’afecte. I el cas és, pensava ara la Berta, contemplant el sostre de fusta de la seva cambra, que cadascun d’ells, dels adults que eren ara, havia incorporat alguna cosa del personatge preferit.

En Martí era emprenedor, independent i responsable com en Sindbad, el mariner que va fer set viatges i va acumular riqueses i experiències. La Berta era maternal i somiadora com la Wendy. La Cèlia era valenta i vulnerable alhora, com el Mowgli, el nen que es va criar amb els llops. I esquerpa com ell. I en Roger era, claríssimament, un Huckleberry Finn: rebel, murri, simpàtic i lliure.

Mi-te’l! Ara apareix a través del Wp: «Bon dia, Wendy! Ja et recordes que avui és l’aniversari del teu germà preferit?».

En Roger, al seu mòbil, com si estigués seguint el fil dels seus pensaments. Somriu i li truca (mentrestant li rellisca una llàgrima galta avall: li ha dit Wendy, i ella ja no és la Wendy, ella ara mateix és incapaç de volar).

Felicita el seu germà petit, que fa vint-i-set anys. Xerren, riuen, escurcen la distància. En Roger li diu que ho celebrarà al migdia amb els pares i al vespre amb els amics. No, la Cèlia al final no ha vingut. Que passis un bon dia, et trobarem a faltar. Adéu, Wendy. Adéu, Huck.

En Roger s’ha llevat d’hora. Ja és 30 d’abril. Sempre ha pensat que va néixer el millor dia de l’any. L’endemà és festa i comença el cinquè mes de l’any i, amb ell, les Festes de Maig de Badalona i el bon temps. La ciutat surt del llarg son hivernal i es desvetlla, es posa calça curta i xancletes i es deixa seduir pel mar. A la platja, gairebé enfront de casa seva, hi ha instal·lat el dimoni de fusta que cremarà la nit del 10. Des d’avui mateix veurà passar cada dia les corrues de nens i nenes de les escoles, agafats de la mà, que van a veure el gran ninot i a portar-hi les rèpliques menudes que ells mateixos han fabricat a classe.

Aquest any en Roger repetirà l’experiència de l’any passat i veurà la cremada des de l’aigua. Ho recorda com una gran experiència. Com altres colles de joves de la ciutat, els seus amics i ell van trobar-se cap al tard amb les taules de surf. Quan es va fer fosc, mentre la Rambla s’anava omplint de gent, es van endinsar a l’aigua. Van sentir el primer espetec que avisava que la festa estava a punt de començar, i el segon. Quan va enlairar-se el tercer petard, ells ja estaven instal·lats, cadascú a la seva taula, plàcidament bressolats per les onades. Darrere d’ells, mitja dotzena de patins, dos o tres velers i un catamarà. Al davant, la platja amb el dimoni i la Rambla, presa pels veïns i la seva cridòria, les palmeres esveltes i dignes elevant-se pel damunt de l’excitat guirigall.

Tercera detonació, sona la música i comença el castell de focs. En Roger assisteix bocabadat a un espectacle que havia vist des de petit, any rere any, però que aquesta vegada li ofereix una perspectiva sorprenent. Li arriben, de lluny, els xiscles d’admiració, els oohhhs volgudament puerils que aplaudeixen l’espectacularitat dels focs. I després, la música canvia de registre i es torna melangiosa, gairebé lúgubre, i s’encén la foguera enmig de la platja. Les flames comencen a enlairar-se i devoren el dimoni i la multitud contempla la força destructiva del foc, gairebé en silenci, qui sap si cadascú rumiant el que voldria que cremés amb el ninot.

En Roger mira a banda i banda i entre la negror li sembla veure el somriure dels seus amics. Esperen impassibles que el dimoni s’enfonsi, que l’estructura que el sosté s’ensorri. Quan finalment passa, els arriba, com un murmuri creixent, l’aplaudiment de la gentada.

Ja en té ganes, que arribi la cremada. Però avui és el seu aniversari i confia, com cada any, que el primer regal seran les onades. No sempre es compleix, però ell hi confia i per això el despertador ha sonat a dos quarts de set. S’ha dutxat, ha pres cafè i ha parlat amb la Berta. Els seus pares encara dormen i ell surt de casa sense fer soroll. Travessa la Rambla, encara buida, i passa per sota la via del tren. Li agrada aquesta Rambla de primera hora del matí, encara mig adormida, amb la cara neta, ingènuament confiada, com si no recordés que d’aquí a uns dies una gernació sorollosa li canviarà la fesomia.

A l’altra banda, la platja el rep com si l’hagués estat esperant tota la nit. El sol tot just s’està enfilant i l’aigua encara té aquell to d’or vell que enlluerna. Ho veu de seguida. No hi ha onades. Ni una. La mar és plana i les branques de les palmeres la miren sense parpellejar. Tant li fa. En Roger agafa la planxa i camina cap a l’aigua.

Allà ajagut, es deixa bressolar i contempla la ciutat, que tot just comença a moure’s. Intueix els despertadors, els raspalls de dents, els bols de cereals dels nens. Els petons de primera hora, o una petita discussió, o els silencis en una cuina plena de retrets. Les presses: vinga, que fem tard, no et descuidis l’esmorzar, vindràs a dinar?, avui vaig al metge, que no tenies examen?, recorda’t de comprar el pa. I, finalment, tots els cors adormits sortint de casa, travessant el carrer, agafant el metro, circulant amb la bici, arrossegant la cartera dels llibres, caminant amb els auriculars posats. El que va en metro voldria passejar amb la bici. El que va a classe voldria ser major d’edat i treballar. El que mana voldria no tenir cap responsabilitat. El que obeeix voldria no tenir ningú que el mani. El gran vol ser petit, el feble vol ser fort, el que està sol vol companyia i el que viatja en un vagó ple voldria no tenir ningú a prop. Tots voldrien ser en un altre lloc, fer una altra cosa, ser un altre.

El mar ja no és daurat. El sol s’ha enfilat i els quatre núvols esfilagarsats s’han aprimat fins a gairebé desaparèixer, com si algú hagués tret les teranyines. El cel ha quedat net i blau i clar. Han vingut tres nois amb les seves planxes, que es fiquen a l’aigua. El saluden, es queden a prop seu i parlen d’una taula a l’altra. En Roger contempla ara l’horitzó i el vaixell que sembla de joguina i deu ser immens. També sembla que no es mogui. No hi ha res que sigui del tot veritat, tret del xiscle d’un gavià que el sobrevola. Un dia vindrà la gran onada i el trobarà esperant, com ara.

Ell no ho sap, però la seva mare l’està observant. S’ha llevat per felicitar-lo i, quan ha vist que no era a casa, ha sabut on trobar-lo. La Tina ha de reconèixer que la passejada de bon matí li ha resultat molt agradable. Aquest abril que ja s’acaba està essent molt generós.

Ha vist de lluny unes taques fosques en el blau del mar. S’ha assegut en un banc i ha deixat reposar la mirada fins a l’horitzó. Hi ha un transatlàntic que sembla que estigui aturat. I un llagut del club de rem que avança d’esquerra a dreta pel davant dels seus ulls. Des del banc estant no distingeix si són homes o dones. També veu passar un patí de vela i sent les rialles dels dos nois que hi naveguen. Es va crear a Badalona, hauria dit el seu pare. Ho deia cada vegada que veia un patí de vela. Era molt mariner. El recorda, essent ella molt petita, quan tornava a casa el diumenge a l’hora de dinar, després d’haver passat tot el matí al mar. La pell colrada, el cabell ple de sal, els ulls brillants. Semblava un vailet. Mentre la família menjava els fideus de peix, el pare xerrava i xerrava, recordant la vela flamejant, i la maniobra arriscada i l’acudit d’aquell o de l’altre.

Els diumenges el pare semblava un noi de bona família, pensava la Tina, aleshores. L’endemà tornaria a ser un treballador que es llevava de matinada, el petit de l’Ustrell de la closca. I quan tornava a casa, els dies feiners, ja no s’assemblava gens al noi dels diumenges. No tenia cap ganes de xerrar. Venia rebentat i només volia sopar i ficar-se al llit. Del noiet de casa bona que els diumenges sortia amb el patí de vela al club no en quedava cap rastre.

El banc no és gaire còmode, però ara bufa una mica d’airet i s’hi està prou bé. I els nois de les taules que suren no sembla que tinguin ganes de sortir de l’aigua. Quina manera de passar l’aniversari. Surant.

El seu fill petit fa vint-i-set anys. I tot d’una pensa que el seu pare, quan tenia vint-i-set anys, ja tenia tres fills. Quina pila de responsabilitats! Com han canviat les coses… i, en canvi, en aquella època, casat i amb tres fills, el pare encara rebia cada primer de mes el sobre amb diners del seu pare. Vist des de la perspectiva d’ara no sembla gaire digne i, tanmateix, es feia així. A casa d’en Gregori Ustrell, si més no, es feia així.

No es pot dir que la Tina recordi el vell Ustrell amb l’afecte tendre que segurament escau entre néta i avi. La Tina, com els altres néts, respectava moltíssim l’avi Gregori, i l’estimava, però, sobretot, el temia. Era un home amb molt de caràcter… pensa la Tina. I de cop s’adona que, en realitat, ella no el va veure mai deixant anar crits i mecagondéus. Però li havien explicat que sí que ho feia i que es posava vermell com un pebrot i semblava que el món s’hagués d’esberlar i fer-se bocins. Era el respecte reverencial amb què el tractaven els seus fills, els tiets de la Tina, el que alimentava la llegenda d’home autoritari.

En Gregori Ustrell havia tingut cinc fills i tots treballaven per a ell, o amb ell, al negoci de la closca. Tenien parades al mercat de Badalona, al de Sant Adrià i al de Mollet. Era un negoci molt esclau, deien tots, però evidentment també era pròsper, perquè en vivien sis famílies!

L’avi volia que els néts també hi estiguessin implicats. Més ben dit: donava per descomptat que hi havien d’estar. De manera que, de tant en tant, quan la tieta Aurora —que tenia una salut delicada— no es trobava bé o hi havia més feina del compte, els més petits també havien d’ajudar. A la Tina la van anar a buscar més d’un cop al col·legi. Sor Àngela la feia sortir de classe i li deia: Ha llamado su abuelo, que tiene que ir a la parada. I ella deixava les classes i se n’anava. I les monges ho trobaven normal, i els seus pares també, i fins i tot ella. No li agradava gens ni mica, però no se li hauria acudit qüestionar si estava bé o malament i, encara menys, negar-se a anar-hi.

Una vegada li va tocar anar a la plaça de Mollet. Era un mercat petitó i tothom es coneixia. Ja li havien dit que s’hi hauria d’estar una setmana perquè la tieta Aurora en tenia per dies.

La Tina devia tenir quinze o setze anys, però era tan prima i poca cosa que semblava una nena. A la parada, un cop instal·lada darrere les piles de musclos i de cloïsses, només se li veien els ulls. El primer dia pràcticament no va vendre res i així ho va reconèixer, al vespre, davant de l’avi. Cada vespre, els cosins que havien treballat hi havien de passar comptes. S’esperaven fent fila índia. Feien números i, en acabat, l’avi els donava una bossa de roba amb monedes per a l’endemà: Té, el canvi, li va dir, aquell primer dia, sec.

El segon dia, la dona de la parada del costat, grossa i vermella, amb veu de soprano i una tofa de cabell ben crepat, li va donar un consell:

—Hauries de cridar una mica, reina. Ja que no se’t veu, almenys que et sentin!

Li feia molta vergonya. Molta. Però encara li feia més por de pensar com li diria a l’avi que no havia venut res un altre cop. Així que es va posar a cridar: Musclos de roca ben petits! Cloïsses de Galícia! Tallarines de les bones! I a mesura que cridava, la vergonya li anava marxant i encara hi va trobar la gràcia.

Aquell dia va vendre tot el gènere. Estava molt contenta i cantussejava mentre recollia les caixes, fins que la dona de la parada del costat, la grossa i vermella, li va dir que si l’endemà tornava a cridar tant la denunciaria.

Es va pensar que era broma. Denunciar-la? A qui? A la policia? Que no era ella mateixa que li havia recomanat que cridés?

La dona del cabell crepat la va denunciar a la direcció del mercat i li van posar una multa. Cinquanta pessetes. Es veu que, segons les normes, estava prohibit atreure la clientela a crits. És cert que tenien la màniga ampla perquè tothom cantava l’excel·lència dels seus productes de tant en tant, però ella s’havia excedit i la veïna de parada, efectivament, l’havia denunciada.

Al vespre, a casa l’avi, el seu cosí Rafel li va dir que parés de moure’s, mentre feien cua, que no l’empenyés. Però era que tremolava de por.

—Avi, avui ho he venut tot.

—Així m’agrada, Cristineta!

—Aquí hi ha els diners, però hi falten cinquanta pessetes.

—I això?!

—M’han posat una multa perquè cridava «Musclos de roca! Tallarines de les bones!».

L’avi la va mirar amb aquells ulls rodons i negres uns instants. Llavors li va donar la bossa amb el canvi.

—Té, el canvi per demà. I te n’hi afegeixo cinquanta, i cinquanta més per demà passat, i per l’altre. M’és igual que et multin, però no paris de cridar.

Aquest era l’avi Ustrell.

La Tina rumia ara quin dels seus fills hauria acceptat de sortir d’escola per anar a vendre musclos a plaça. Són uns altres temps. Però si ni tan sols és capaç de convèncer el seu fill, que avui fa vint-i-set anys, que surti d’un cop de l’aigua! Potser en Martí sí que ho faria. Sempre ha estat el més responsable.

Poc després de llevar-se, a dos quarts de vuit, en Martí ha agafat el mòbil per felicitar el seu germà. Allà són quarts de dues del migdia. Però no hi ha manera de parlar amb ell. Ho prova fins a nou vegades —on cony s’ha ficat aquest tio?— i a la desena, en Roger despenja: Ei, Sindbad, què et passa? Tinc cent trucades perdudes!

—No són cent, són nou. Només volia felicitar-te, pallús.

—Gràcies, tio. És que estava a l’aigua.

—No sé per què m’ho he imaginat… Com va el dia?

—Molt bé, els pares m’han convidat a dinar a la Barceloneta, ens estem fotent unes gambes al·lucinants. I navalles. I escamarlanets amb ceba.

—No siguis cabró.

Sent el riure càlid del seu germà. Ara mateix mataria per estar compartint taula amb ell i els pares i menjar gambes de Palamós. Ja té pebrots, per cert, que per celebrar el seu aniversari convidin els pares, i no ell! Deixa anar una mica d’aire amb un interioritzat «Què en farem, d’en Roger?».

Quan penja, s’imagina l’escena. En Roger xuclant els caps de les gambes i parlant dels corrents marins i de les ratxes de vent. La mare escoltant-lo, concentrada i neguitosa, creient que si se l’escolta una estona, després tindrà dret a fer-li arribar el missatge que a ella li interessa. El missatge és: Has fet vint-i-set anys, ja és hora que deixis el surf i pensis a què vols dedicar la teva vida. I és un missatge que, la Tina ho sap perfectament, s’estavellarà contra la paret d’en Roger, que no aconseguirà obrir-hi cap bretxa i, en canvi, és molt possible que arruïni el dinar, que estava essent molt agradable. Si el deixa anar, haurà rebentat l’aniversari d’en Roger i, com a conseqüència, el pare s’enfurismarà, ella li retraurà que no es preocupa pel futur del seu fill petit i acabaran tots barallats.

I, malgrat tot, pensa en Martí: Per què estic tan segur que ho farà igualment?

La seva mare fa aquestes coses contínuament. És una persona que, molt sovint, treballa en contra seu. Dir que té una personalitat autodestructiva seria exagerat, troba en Martí. Però el seu instint maternal és massa poderós i domina els seus actes, passant pel damunt de les coses, dels sentiments i de les persones, sovint per damunt d’ella mateixa.

Després, tots ells fan la reflexió més evident: la intenció de la Tina és bona, només ho fa per amor… i les coses tornen al seu lloc. Però en Martí tem, des de fa uns quants anys, que aquesta actitud de la seva mare vagi minant, de manera imperceptible —gairebé subterrània— les relacions familiars i, especialment, la de parella.

Quan ho ha comentat amb la Berta, la seva germana hi ha tret importància. Ella opina que el matrimoni dels seus pares és ferm com una roca, en el fons, tot i que epidèrmicament sembli cada vegada més espellofat.

En Martí, és cert, està amoïnat per la convivència dels seus pares, ara que tots dos estan jubilats i hauran de compartir moltes hores al dia. I també està amoïnat per la Cèlia, com tots els altres. Hi té a veure el caràcter invasiu de la Tina, en aquest distanciament de la seva germana? Potser, ara pensa, els altres tres s’han sabut rebel·lar, cadascun a la seva manera. Però la Cèlia sempre s’ha amagat darrere de la seva timidesa i mai no ha exterioritzat la irritació que, segurament, li causa la tendència controladora de la seva mare.

Quan ell i els seus germans eren petits, aquest temperament abassegador de la Tina es veia frenat per una vida professional intensa, que l’apartava de casa i l’obligava a repartir l’atenció entre un àmbit i l’altre. De fet, quan hi pensa, ell més aviat té el record d’una mare una mica absent. És a dir, moltes hores absent i amb una presència aclaparadora les estones que hi era. El contrast era massa fort.

En el cas del seu pare —que també treballava moltes hores perquè tenia botigues—, no es notava tant la diferència. Quan arribava a casa, el pare es limitava a fer-los quatre manyagues abans d’anar a dormir. Només els dedicava temps durant el mes de vacances. Aleshores sí: els duia al riu, els arreglava la cadena de la bici, passava estones amb la Cèlia contemplant els capgrossos a la bassa, tastava les galetes que havia fet la Berta —amb l’ajuda de la Filo—, o acceptava fer un campionat d’escacs amb ell.

Però durant la resta de l’any, la veritat és que la mare era la que s’interessava més per ells. Així ho recorda en Martí, si ha de ser honest. I, en canvi, té una recança estranya quan pensa en la seva infància. Una sensació difusa de desprotecció. Sempre ha cregut que aquesta és la raó per la qual ell es va sentir obligat a protegir els seus germans, a fer-se’n responsable, més enllà del que li corresponia pel sol fet de ser el gran.

Amb aquests pensaments rondant-li pel cap, en Martí s’ha anat abrigant —samarreta tèrmica, folre polar, anorac de ploma. Avui haurà de passar el matí a l’aire lliure, visitant les obres d’un nou centre de salut que estan construint al barri de Saint Laurent. Farà un fred de collons, pensa en Martí. I això que ja és abril. Torna a desitjar furiosament estar dinant a la Barceloneta, on segur que ja tenen temperatures primaverals.

Surt al carrer i l’aire li talla la pell de la cara. Es tapa amb el buf fins ben arran dels ulls, fica les mans a les butxaques i camina a bon ritme.

I, tot d’una —fa estona que sabia que això acabaria passant, tal com anava el fil dels pensaments, i feia veure que no se n’adonava—, tot d’una li ve al cap aquell matí fred de l’any 1987.

Ell tenia deu anys. Era prim i poqueta cosa i duia el cabell molt curt i un anorac de color blau marí. Pensa en aquell vailet com si no fos ell mateix, com si veiés una vella pel·lícula de super 8, i se li omplen els ulls de llàgrimes. La pel·lícula fa unes sotragades, s’encalla. Ell atura el projector i la rebobina una mica, torna a prémer el botó i la projecció arrenca.

Ara veu el nano de deu anys quan encara era un nen alegre, rialler, sempre amb ganes de gresca. I sempre, a totes hores, acompanyat d’aquell altre xaval de cabell moreno i arrissat i clots a les galtes, una mica més alt que ell. En Dídac. El seu amic, el seu company de jocs. Inseparables.

S’havien conegut quan van començar l’escola i es van fer amics perquè vivien a prop l’un de l’altre i feien el camí de tornada a casa junts. En Martí a la Rambla, en Dídac al carrer Sant Isidre. Quantes amistats de la infància s’han forjat en el trajecte de casa al centre escolar, moltes més que no pas les nascudes per afinitat. Al matí, per anar al col·legi en Martí passava a recollir en Dídac. Picava el timbre i sentia la seva veu per l’intèrfon: Baixooo!

El camí d’anada i tornada era un moment per als jocs de paraules, per les confidències serioses, per la verbalització dels seus somnis infantils, pel desfogament si havien tingut un mal dia. Es van inventar cent maneres per entretenir-se, perquè el camí durava ben bé vint minuts. Endevinalles, acudits i jocs diversos: a veure qui veu més cotxes vermells, a veure qui aconsegueix caminar més a poc a poc, a veure qui avança més estona amb els ulls tancats sense xocar amb ningú. Trucaven als timbres de les portes, llançaven l’estoig dels bolígrafs ben amunt fins que quedava penjat en un balcó o a les branques d’un arbre.

A la tarda, quan ja estaven arribant a casa, tot i que havien passat tot el dia junts, mai no veien el moment de separar-se. Llavors en Dídac acompanyava en Martí a casa. I en Martí acompanyava en Dídac. I així, fins que un dels dos s’adonava que s’havia fet tard i els renyarien.

En Martí admirava profundament en Dídac, que era fill únic i vivia amb una mare que sempre estava malalta i un pare que tenia molt mal humor. I tot i així, sempre somreia i explicava acudits i tenia sortides que el feien riure a cor què vols.

La rutina d’anar a l’escola, aquells dies ensopits d’hivern, sempre s’il·luminava gràcies a en Dídac. El simple fet d’anar pel carrer semblava una gran aventura. Qualsevol incident, vist pels ulls d’en Dídac, esdevenia una anècdota divertidíssima que la resta de companys escoltaven embadalits.

Fins que va arribar un dia de febrer del 1987. Potser era un dimarts. El cel era gris i queia com una mena d’aiguaneu que anava xopant la roba a poc a poc. En Martí havia sortit de casa una mica més tard de l’habitual. A l’últim moment no trobava el regle que sabia que necessitaria per la classe de dibuix i el va haver de buscar per tota la casa. Quan el va trobar, a la taula d’estudi de la Berta, els crits es van sentir des del pis de baix i la seva mare, que marxava esperitada, el va amenaçar amb un càstig sever perquè en Roger encara dormia i el podia haver despertat.

Va sortir corrents i es va posar la caputxa de l’anorac. Caminava de pressa amb els ulls clavats a terra i les mans a les butxaques. Va trucar a casa d’en Dídac. Res. Uns segons després va insistir, perquè sabia que anaven una mica tard. Però no hi havia ningú. Va pensar que en Dídac havia marxat sense ell per arribar a l’escola abans no tanquessin la porta. Si havies de trucar el timbre, et queia una amonestació i ho deien als pares.

En girar la cantonada, va veure que la porta del col·legi encara era oberta perquè alguns alumnes feien el ronso i no acabaven de decidir-se a entrar. Va buscar els rínxols foscos d’en Dídac entre els anoracs de colors i els paraigües amb dibuixos de les nenes. Però no el va veure. Potser ja havia entrat.

A classe, el profe de socials demanava silenci per començar. En Dídac no hi era.

L’hora va passar molt lentament. En Martí estava distret i només es concentrava per evitar que la mirada del professor coincidís amb la seva. Si les mirades es creuaven, estava perdut, perquè el profe sabria del cert que no havia escoltat res de res. Cada vegada que la mirada blava —d’un blau pàl·lid que feia una mica d’angúnia— planava damunt la classe, en Martí mirava per la finestra o fixava els ulls al quadern o buscava un llapis al calaix.

Quan va sonar el timbre, es va acostar al professor:

—Que sap si està malalt, en Dídac, que no ha vingut?

L’home de la mirada descolorida se’l va mirar amb estranyesa:

—Ostres, sí, noi, és veritat que no ha vingut. Doncs no en sé res, ara ho preguntaré, Martí.

A l’hora del pati en va parlar amb els companys. Deu estar malalt, deia en Bernat, fent queixalada a l’entrepà de mortadel·la. Però que estrany que quan he picat no m’ho hagi dit per l’intèrfon, objectava ell. Potser tenia febre i no podia sortir del llit, li deia en Xavi, el de les dents com pales de rata. I l’han deixat sol?

No n’estava gens convençut.

Va arribar l’hora de plegar i en Martí va caminar de pressa fins al portal de la casa d’en Dídac. Va trucar. Pel camí havia decidit que li demanaria si podia pujar a veure’l i així xerrarien una estona. Però no va contestar ningú. Hi va insistir una vegada, i dues, i finalment va pitjar el botó del timbre i el va prémer una estona llarga, deixant anar la seva indignació.

Va tornar cap a casa amb el cap cot, amoïnat i una mica enfadat. El va rebre la Sònia, la cangur que recollia els seus germans petits i s’estava amb ells fins que arribava el pare o la mare.

—Que et passa alguna cosa? —li va preguntar la Sònia quan va veure que no s’acabava el pa de pessic.

Va decidir no dir-li res, va fer que no amb el cap i es va acabar el berenar sense gana.

Quan va arribar la mare, la noia li va dir, assenyalant-lo amb el cap: En Martí està una mica moix, no tenia gana… La mare li va posar la mà al front: Estàs fresc com una rosa!

La va haver de seguir per tota la casa —mentre ella posava una rentadora, recollia els gots del menjador, posava un drap per rentar, espolsava els coixins del sofà— per dir-li que en Dídac no havia anat a escola, que l’estranyava molt que no l’hagués avisat i que si podia trucar-li a casa per telèfon.

La mare el va sentir sense escoltar-lo gaire i li va dir que sí, que d’acord, que li truqués, i el va ajudar a buscar el número de casa els Navarro. Va esperar que el so es repetís fins a dotze vegades. Val més que pengis, no hi ha ningú, li va dir, impacient, la mare, veient que ell hauria pogut quedar-se amb l’aparell enganxat a l’orella fins a l’hora de sopar.

Quan va arribar el pare els va anar a veure a la saleta, com solia fer. Ja estaven tots en pijama i els va despentinar, un per un, preguntant com havia anat el dia. En Roger, que era molt petit i duia un pijama d’aquells de cos sencer, plorava, i la Berta s’enduia el seu pare agafat de la mà, arrossegant-lo, perquè volia ensenyar-li un dibuix que havia fet a l’escola. En Martí va esperar pacientment que el pare anés a mirar el dibuix de la Berta, que tornés per agafar en Roger i portar-lo a dormir al llit de baranes i que, en tornar a la saleta, la Cèlia, sense dir ni una paraula, se li assegués a la falda. I llavors va explicar-li que el seu amic Dídac no era a casa quan l’havia anat a recollir al matí, i que no havia anat a escola i que ara havia trucat a casa seva i tampoc no contestava ningú.

El pare va fer algun comentari per treure-hi importància i li va preguntar si havien fet algun examen. Després ja els va cridar la mare per sopar i la taula va ser un desori, com sempre. Abans d’anar a dormir va demanar a la mare per trucar una altra vegada en Dídac però la mare li va dir que no, que era massa tard, i que demà segur que ja el trobaria a l’escola.

Però l’endemà a casa d’en Dídac no va respondre ningú. En Martí esperava al costat de l’intèrfon, tremolant de fred i picant amb els peus a terra perquè li semblava que se li congelaven. Esperava sentir la seva veu: Baixooo! Esperava el seu somriure divertit i una explicació senzilla: Vaig haver d’anar a l’hospital però ja estic bé, o vaig anar a veure la meva àvia i m’hi vaig quedar a dormir. Però en Dídac no va aparèixer i ell va anar cap a l’escola amb l’estómac encongit, i una mica enfadat, també. Què representava allò? Com podia ser que en Dídac no hagués pensat a avisar-lo si havia de ser fora uns dies?

En Dídac tampoc no va anar a escola. Va esperar l’hora del pati per anar a veure la Carme, la seva tutora. La va trobar a la sala de professors, esmorzant un entrepà mentre xerrava amb la secretària. En veure-li la cara, la Carme va deixar la conversa i l’entrepà:

—Què et passa, Martí?

I en Martí, sense poder evitar els ulls plens de llàgrimes, li va explicar a la Carme que volia saber què passava amb en Dídac, que no venia a classe i no responia a les seves trucades.

La Carme li va demanar que s’acostés a la cadira on ella seia i li va agafar la cara amb les mans. En Martí va sentir com l’estómac se li encongia i, amb un petit bot, el cor se li girava a l’inrevés.

—Ai, Martí, quin greu que em sap. Ens hem oblidat de dir-t’ho. I mira que éreu amics, en Dídac i tu…! —el cor d’en Martí feia saltirons—. Escolta, resulta que han hagut de marxar. Els seus pares, vull dir, per raons de feina. I és clar, ell també se n’ha anat. No gaire lluny, em sembla, ara no recordo quin poble em van dir…

En Martí va fer un pas enrere per alliberar la cara i va respirar fondo. Ostres! Quin espant li havia clavat, la Carme! Pensava que li anava a dir que en Dídac s’havia mort! I només era que havia marxat amb els seus pares… per feina…

—Que saps quan tornarà? —va preguntar, amb la veu encara una mica escanyada.

—No, Martí, no crec pas que torni, de moment. Es queden a viure allà perquè el seu pare hi ha trobat una bona feina i… segur que t’escriurà o et trucarà aviat.

El cor, que ja s’havia tranquil·litzat, li va fer començar a fer pampallugues. En Martí d’ara ho recorda bé perquè això encara li passa. Quan li ha de venir aquella tristesa que ho tenyeix tot de blau, el cor comença a tremolar-li molt lleument, com les ales d’una papallona o les llampurnetes d’una cuca de llum.

I ja està. Mai més no va tornar a saber res d’en Dídac i els seus acudits i els seus rínxols foscos. Mai més no el va tomar a veure, i l’anar i tornar de casa a l’escola sempre més va ser llarg i avorridíssim.

La seva mare, al cap d’uns dies, va comentar com qui no vol la cosa: Ah, Martí, per cert, que m’han dit pel barri que la família del teu amic Dídac va haver de marxar per coses de feina. Que ara viuran en un poblet… ara no sé on em van dir. I el pare va preguntar, distretament: I com és que no et va dir res, que marxava? En Martí va arronsar les espatlles, i la mare va dir: Es veu que han hagut de marxar amb una mica de pressa… I tots dos, el pare i la mare, es van mirar com fent veure que ells sabien una cosa que en Martí no calia que sabés.

Mai més no en van tornar a parlar, d’en Dídac. Mai no li van preguntar si el trobava a faltar, amb qui tornava ara de l’escola. Mai no se’ls va acudir que ell se sentia sol i desemparat i que necessitava que el consolessin. Mai no van donar cap importància a la pèrdua del seu millor amic. L’amic que el feia riure, l’amic que li feia veure la vida com una cosa divertida, l’amic que havia d’enyorar sempre més.

Sona el mòbil. S’ha de treure els guants per poder contestar. És la Cèlia. Xerren una estona i en Martí s’adona que la seva germana li ha trucat sense cap motiu concret. Només per parlar-hi. Com fan els altres. Ella, però, no ho sol fer mai. No gosa preguntar-li si li passa alguna cosa. Potser rebria la pregunta com una intromissió que espatllaria aquest moment agradable. Mantenen una breu conversa cordial i força supèrflua, però en Martí penja més content. La Cèlia li ha trucat! Veuràs quan ho sàpiguen els altres!

Camina lentament, els peus se li enfonsen a la sorra. La platja està deserta perquè és molt aviat. S’ha llevat que encara era fosc però ara a l’horitzó ja clareja i a la llunyania tot és rosa i blau.

Ahir es va quedar fins tard repassant l’informe sobre flora dunar del parc natural de s’Albufera. No va ser difícil perquè en Llorenç i l’Ester, els dos tècnics que hi va enviar, havien recollit una informació exhaustiva i molt vàlida, amb gran profusió d’imatges que documenten el treball. Amb l’arrencada de la primavera, a la primera cresta de les dunes ja hi ha la primera floració i, més endins, el ginebre creix amb força, ensorrant les arrels a la sorra. La Cèlia és conscient de la importància d’aquest arbust d’aparença discreta, ple de punxes d’un verd grisos. Li hauria agradat fer el treball de camp, veure amb els seus propis ulls les flors grogues, i el ginebre i les orquídies diminutes que neixen al pinar.

Aquesta vegada ni tan sols es va plantejar la possibilitat d’anar-se’n. El treball requeria l’estada d’una setmana fora de casa, massa dies. Quina enveja li havien fet l’Ester i en Llorenç, quan li explicaven el trajecte en bicicleta, a primera hora del matí, pel pont dels Anglesos, l’arribada a s’Albufera, enfredorits però amb energia i ganes de treballar. Cap dels dos no havia entès la seva renúncia a participar activament en el treball de camp. I ella havia donat poques explicacions, perquè sap que la gent té tendència a malpensar, i tant li fa que ella negui amb rotunditat que el problema sigui l’Héctor. S’ho sap d’altres vegades. Les amigues, la seva família, els companys de feina: tots tenen tendència a simplificar.

Però no és veritat que l’Héctor l’hi prohibeixi, ni tan sols que li demani que no hi vagi. L’Héctor mai no gosaria ficar-se en el seu terreny, és escrupolosament respectuós perquè ell tampoc no vol, de cap manera, que la Cèlia intervingui o doni la seva opinió en tot allò que considera el seu àmbit privat. L’Héctor, simplement, es limita a fer-li veure coses que ella, fins ara, no sabia discernir. Com ara que no hi ha cap necessitat que ella faci els treballs de camp, si hi ha tècnics dels quals pot disposar per fer-ho. Ella ha de gestionar la complexitat, li recorda l’Héctor. La teva feina ha de ser més intel·lectual, l’activitat física només ens roba temps per llegir i per cultivar-nos. És la mateixa raó per la qual l’ha convençut de dedicar menys hores a fer immersió: Tot el que puguis veure allà sota ho tens als llibres, li diu, mentre pica suaument el sofà al costat seu per convidar-la a asseure-s’hi.

I llavors, quan s’hi asseu i a poc a poc es va posant còmoda, fins a acabar ajaguda, amb el cap reposant damunt dels seus genolls, la Cèlia ho veu tot amb més claredat. I mentre la mà de gegant de l’Héctor li acarona el clatell, ella comprèn que no hi ha res més important al món que aquella carícia. Tanca els ulls i sent la presència de l’Héctor monumental, grandiosa, formidable, i sap que aquest home l’ha triat a ella, la Cèlia minúscula i insignificant, la que mai no cridava l’atenció, la que s’amagava darrere les cames de la seva mare, la que no plorava, ni xisclava, la que no aconseguia mai una escletxa per on entrar a l’enrenou de la conversa familiar.

Des de que l’Héctor la va veure, i la va triar, tots dos tenen llargues converses i la Cèlia parla i ell l’escolta sense interrompre-la i sembla com si li haguessin llevat un tap i ara hagués de dir tot el que havia guardat a dins durant tants anys.

No fa immersió, no ha anat a s’Albufera, no fa treballs de camp perquè s’estima més poder estar amb l’Héctor. Així de senzill. Per això tampoc no troba mai el moment d’anar a veure els seus pares. Per això no vol perdre l’estona amb interminables converses de Wp amb els seus germans. Vol tot el temps per passar-lo amb l’Héctor, per poder-li demostrar com l’estima i com n’està d’agraïda que ell l’estimi.

S’ha assegut a la sorra i s’ha abraçat els genolls. Mira el mar. S’imagina les dunes que no ha vist i recorda que, quan estudiava la carrera, tenia com una obsessió poder estudiar la flora dunar.

Tanca els ulls i s’imagina les mates de ginebre, aquest arbust que passa tan desapercebut i, tanmateix, és tan necessari. El ginebre, amb les seves arrels enfonsades a la sorra, impedeix que la duna es desplaci si bufa una ventada important.

La Cèlia sap que ella està perdent les arrels, que ja no s’agafen amb força, que comencen a estar totalment desprotegides. Però no tem que se l’endugui una ventada perquè, des que l’Héctor l’estima, tot està en calma.

Deixa la platja amb recança i, quan arriba a la feina, la rep un correu del seu pare:

Ni ell mateix es pot creure que hagi escrit aquest correu. No és propi d’ell. La que pressiona els fills és la Tina. La que sempre demana més i els fa retrets és la Tina. La que es deixa arrossegar pels rampells és la Tina. Ell és un home tranquil, un pare comprensiu i discret, que deixa fer. En Jaume somriu: deu ser que se m’ha encomanat, pensa.

El fet és que va escriure a la Cèlia ahir al vespre, quan va arribar a casa amb el cap com un timbal. Sap perfectament per què estava tan alterat. Per dues raons. Una: haver recordat l’episodi dels pollets. Dues: haver-se trobat la filla de la Consol.

La Laia. Tan dolça, tan riallera, tan com la seva mare. Els ulls blaus, la seva veu una mica infantil, el seu gest nerviós per apartar-se els cabells de la cara.

Han coincidit al metro i ha estat la Laia qui l’ha anat a trobar:

—Jaume?

Ell s’ha girat i tot d’una ha estat com si el metro fes una frenada —tot i que no l’ha fet— i ha hagut de canviar el pes a les cames per no caure cap endavant. S’han saludat amb dos petons, han comentat la casualitat de trobar-se al metro, després de tants anys sense veure’s. La Laia ha preguntat per la Tina i els nois. Ell, lògicament, ha preguntat pels seus pares. Per l’Emili i per la Consol. La Consol. La Consol. Aleshores s’ha adonat que feia molt de temps que no es permetia ni tan sols de recordar el seu nom, de repetir-lo, encara que fos mentalment, com estava fent ara. Consol. Com si el fet de dir-lo, efectivament, el pogués consolar d’alguna cosa.

La Laia ha dit que els seus pares estan bé. Que ell s’ha jubilat perquè la botiga no se’n sortia. Que la seva mare encara treballa perquè tot just n’ha fet seixanta.

Seixanta. La Consol té seixanta anys. Calcula que… la Laia diu que fa onze anys que van deixar la casa de la Vall d’en Bas. Diu, li sembla que diu, que encara no entén per què ho van fer, tant que els agradava d’anar-hi els estius. Que ella pensa sovint en la Berta, que eren tan amigues, i que recorda el petit Roger, que sempre les seguia a tot arreu. Han arribat a Barceloneta. La Laia diu que baixa aquí. Que s’ha alegrat molt de tomar-lo a veure, que records a tots, que potser un dia els aniran a veure a La Boscana. Adéu.

I en Jaume es queda allà dret, s’agafa a la barra i veu com s’obren i es tanquen les portes, com puja i baixa gent al vagó, tot veient-ho sense veure-ho, i gràcies a déu que no ha de fer cap transbordament, que aquesta línia el porta fins a Badalona, perquè seria incapaç de concentrar-se prou per baixar quan toca, buscar la línia que toca. Se sent vell i desconcertat.

Quan arriba a Pompeu Fabra baixa del metro i es deixa enfilar a la superfície per les escales mecàniques. Comença a veure un retall de cel blau. Fa molt bon dia. Agafa aire i es troba una mica millor. Camina cap a casa, baixa la Riera, tomba per la carretera cap a la plaça de la Vila, baixa pel carrer de Mar fins a la Rambla.

Hi arriba sense saber com hi ha arribat, continua amb dificultats per orientar-se i pensa fugaçment en un ictus. Travessa pel pas subterrani i, un cop a l’altre costat, s’asseu al pedrís que separa el passeig marítim de la sorra, amb les mans a banda i banda, fent força per poder-se tirar una mica enrere. Amb el peu dret es treu la sabata esquerra i a la inversa. Enfonsa els peus a la sorra i sent un descans instantani. Torna a respirar profundament i, amb els pulmons plens, deixa anar l’aire a poc a poc. I aleshores la silueta de la Consol es va definint davant dels seus ulls, com si sortís del mar, amb els contorns una mica borrosos. Es dóna permís per imaginar-la, li veu els llavis i aquell clotet que se li feia a sota la boca, a l’esquerra, recorda el to de la seva pell a l’estiu, gairebé pot sentir l’olor del seu perfum.

S’adona que realment no hi havia tornat a pensar ni un sol dia des de l’última vegada que la va veure i està orgullós de la seva autodisciplina. Però també sent una mica de compassió per aquest home obligat a oblidar. Oblidar un rostre, una veu, un nom.

Avui, ves per on, es concedirà el luxe de recordar. L’atzar li ha posat la Laia al seu vagó de metro i ara, ell, ja no es veu capaç d’embridar el seu cor.

El seu pare li va dir que uns barcelonins havien comprat la casa que tenien més a prop de La Boscana. Se l’havien fet construir feia una dècada uns farmacèutics de Vic i, en morir-se ell —el senyor Juli—, la vídua l’havia posat a la venda i havia passat buida ben bé cinc anys. Era una casa menuda però molt bonica. Es deia Solei i, com el seu nom indica, ocupava una clariana que rebia la llum del sol durant tot el dia.

I així, plena de llum, és com en Jaume va veure la Consol per primera vegada. Ell havia anat a acompanyar la Laia, la seva filla, que havia passat la tarda jugant amb la Berta. Les nenes s’havien conegut el dia abans, en una festa popular que hi havia a les Preses. Acompanya la nena i, de passada, els convides que vinguin diumenge a dinar, és un gest de bon veïnatge, li havia indicat la Tina.

Van arribar a la porta del jardí i la nena va entrar corrent i cridant: Mare!, mare, vine, que hi ha el pare de la Bertaaa!, perquè ell s’havia quedat aturat prudentment al pas de la reixa de ferro. Des d’allà, mig tamisada per les branques de l’acàcia, va veure una silueta femenina que, a ple sol, remenava uns testos plens a vessar de geranis blancs. En sentir la cridòria de la nena, la dona es va posar una mà al front, fent de visera, i tot seguit es va passar les mans pel davantal i va començar a caminar cap a ell.

Va tenir temps d’observar-la a plaer. Encara el commou pensar que ell va estar-la contemplant mentre s’acostava i que res, absolutament res, li va fer sospitar que aquella dona, caminant cap a ell, era el seu futur, el més important que havia de passar en el seu futur, allò que havia de fer trontollar la seva vida.

Es va esperar, li va somriure i li va estrènyer la mà quan ella va allargar la seva: Sóc la Consol, la mare de la Laia.

Els Juneda —la Consol, l’Emili i la petita Laia— van resultar ser uns bons veïns. Amb el temps, els sopars al seu jardí o els arrossos al porxo de La Boscana van sovintejar i es va anar fent evident que els dos matrimonis s’avenien molt. L’Emili era, com en Jaume, un gran aficionat al futbol, i també tenia botiga —de fotografia—, i la Consol era redactora d’una revista de decoració, així que es podia passar hores parlant amb la Tina de rehabilitació de masies antigues i, amb en Jaume, de les possibilitats per moblar-les.

L’Emili tenia un sentit de l’humor molt especial. Era un home poc parlador però amb cops fins d’ironia que els feien riure molt. La seva dona era simpàtica, bona conversadora, amabilíssima. Per primera vegada, deia la Tina, havien trobat un matrimoni amb el qual s’avenien a quatre bandes.

Quan es van conèixer, en Jaume tenia quaranta-vuit anys. La Consol en devia tenir quaranta-cinc. Es va anar enamorant molt a poc a poc. Cada dia una mica, de forma gairebé imperceptible. A l’estiu l’enlluernament creixia molt, perquè es veien sovint. Si sopaven junts una nit, l’endemà en Jaume es llevava amb unes ganes boges de tornar-la a veure. Mai no en tenia prou. Però la seva necessitat quedava còmodament camuflada en la vida en comú que feien les dues famílies. Tots tenien ganes de passar estones junts, així que no li calia buscar estratagemes per veure-la.

Quan s’acostava el final de l’estiu, a ell ja li semblava que l’enamorament se li notava a la cara. Li costava no mirar-la i era molt difícil dissimular el calfred que li provocava la pell del seu braç fregant fortuïtament el seu quan desparaven taula.

En Jaume no sabia si la Consol sentia el mateix que ell. Tenia la intuïció que sí, però sabia de sobres que l’enamorament enterboleix o arriba a deformar la percepció de les coses, així que ni li hauria passat pel cap d’insinuar-li els seus sentiments. Era feliç podent compartir amb ella els estius i veient com anava creixent la seva intimitat. Les dues famílies feien excursions, es banyaven al riu, visitaven joies del romànic, participaven a les festes majors de la comarca.

Quan arribava el setembre, tant els Juneda com els Boscà començaven a espaiar les visites de caps de setmana a la Vall d’en Bas. Els nanos tenien futbol, ballet o judo. Tots tenien compromisos. I, curiosament, mai no van parlar de veure’s a Barcelona. Era com si la seva amistat quedés circumscrita a un sol escenari.

El parèntesi hivernal refredava la passió d’en Jaume. Gairebé no hi pensava, en la Consol, durant aquells mesos. I això tranquil·litzava la seva consciència. Devia voler dir que el sentiment no era res seriós. I ho vivia com un joc privat: ningú no ho sabia, ningú no en podia sortir perjudicat.

El tercer estiu que passaven junts va ser quan la Consol li va demanar si volia ajudar-la a decapar uns mobles que havia comprat al mercat del trasto. Eren una vitrina, una calaixera, una taula i sis cadires de noguera envernissada molt fosca i era fàcil d’imaginar tot el conjunt, ben clar, quasi blanc, en aquell menjador ple de llum de Solei.

—Ja en saps, tu, de decapar? —li va preguntar la Tina, amb aquella manera tan seva de qüestionar subtilment les seves capacitats.

—Sóc fill de fuster —es va limitar a contestar ell.

En aquell moment, en Jaume ho recorda prou bé, aquella nimietat va excitar el seu enamorament: la Consol confiava en ell, li demanava ajuda, li reconeixia unes habilitats, i la Tina el menystenia.

La Consol i ell van passar unes quantes tardes junts, i sols, a la casa de Solei, decapant els mobles. No hi va passar res d’extraordinari, tret de les mirades, els gestos, els silencis.

A casa, en canvi, amb la Tina, sí que va passar. Va passar que ella va començar a veure-hi, com si tot d’una hagués netejat el vidre i ho veiés tot diàfan. L’alegria d’en Jaume quan se n’anava a Solei, el detall de ruixar-se amb colònia abans de sortir de casa i, sobretot, una llum nova als seus ulls quan tornava al vespre, una pressa desconeguda per ficar-se directament a la dutxa i passar-s’hi una bona estona, com si hagués d’acumular forces per enfrontar-se amb ella.

En Jaume reviu ara aquelles dutxes en tornar a casa, desitjant furiosament que l’aigua li netegés el desig que sentia, que esborrés els senyals del seu enamorament, que a hores d’ara s’imaginava com línies fluorescents que travessaven el seu cos de banda a banda.

El record líquid queda sobtadament interromput pel so del telèfon.

—Bertona, hola, què dius?

—Hola, pare.

Pare i filla conversen uns minuts. No hi ha res important, només volia saber com esteu. Ella cada dia millor. Petons. Sense saber-ho, la Berta ha tallat de soca-rel la nostàlgia i ha evitat, per ara, els dubtes que desdibuixen les línies, la ràbia que creix, esporàdica, alguns dies de frustració, el dolor de les ales tallades.

El seu pare mai no es podria imaginar el motiu d’aquesta trucada. Tampoc no se’l deu haver preguntat, la Berta mai no ha necessitat una raó concreta per trucar i dir hola. Però aquesta vegada ha buscat la veu del seu pare empesa per un neguit insòlit. Estava rumiant com seria la seva vida sense el seu pare. És a dir: estava rumiant si es veia capaç de negar-li un pare al seu fill.

Li semblava summament contradictori tenir un fill per sadollar aquest desig seu de donar-l’hi tot, de cuidar-se’n, de protegir-lo… i a la vegada decidir privar-lo d’una peça fonamental a la vida de qualsevol.

Per això ha trucat al seu pare, per sentir un cop més aquella petita onada de confort quan la veu greu i mesurada diu «Hola, Bertona» i ella toma a ser a casa, torna a ser petita i torna a ser feliç.

I encara amb el regust de tarda de diumenge asseguda al sofà al costat del seu pare, mentre ell mirava el futbol i ella recolzava el cap damunt de la seva espatlla, dubta un cop més si tira endavant el seu propòsit. I el seu propòsit és omplir aquella buidor feréstega que sent enmig del pit quan arriba a casa al vespre, i quan es lleva al matí, i quan passeja pel parc a prop del Sena i només veu cotxets i menuts que es fiquen sorra a la boca i nenes que es llancen pel tobogan amb cara d’espant.

Vol tenir un fill, ho desitja, ho necessita. És així des de fa molt de temps, des del dia que l’avi els va llegir Peter Pan i ella es va identificar amb la Wendy, aquella nena sensible i afectuosa que volia anar al País de Mai Més per cuidar els nens perduts.

Fa un any el somni era a tocar. Ella estimava l’Eric, l’Eric l’estimava a ella i tots dos estaven d’acord que volien fills. Però un cop de vent s’ho va endur tot: l’Eric, el somni, els nens. La Berta va agafar el seu dolor i se’l va emportar a París.

Ploïneja. Diria que a París ploïneja sempre, tot i que no és veritat. Sis de cada set dies. Tres de cada quatre setmanes. Onze de cada dotze mesos. La resta del temps plou de veritat.

Està farta de cels grisos, de núvols compactes, d’aire humit. Vol, necessita, un dia radiant de sol. I tot d’una s’enyora molt i sent una recança immensa d’haver marxat i es pregunta en què estava pensant quan va decidir deixar el benigne clima del litoral català, aquell enfilall de dies lluminosos, aquelles temperatures suaus fins i tot al mes de febrer.

Ara mateix, en la seva memòria, és com si durant els trenta-quatre anys que va viure a Badalona no hagués plogut ni un sol dia. Somriu davant d’aquesta estupidesa i, tot d’una, el somriure s’estronca. Recorda un dia que sí que plovia. Un sol dia.

El dia que l’Èric li va dir que s’havia enamorat. El dia que va aconseguir mantenir un posat serè mentre a dins seu es desencadenava un terratrèmol de proporcions gegantines. No va cridar ni plorar. No va agredir-lo ni va suplicar. Va encaixar la informació —que no encaixava enlloc— i va sortir de casa sense saber on anava, va baixar l’escala de pressa deixant enrere la veu de l’Eric, que la cridava.

Al carrer dels Arbres, la vida continuava funcionant, com una màquina que mai no s’atura, amb els mecanismes greixats. Ella va caminar amb el cap cot i les passes la van conduir per la Riera avall, fins a arribar a l’estació. Allà va tenir uns segons de dubtes, fins que el xiulet del tren la va fer estremir. La fressa estrident la va desvetllar i va començar a caminar cap a la Rambla, com si tingués un objectiu clar, com si sabés on anava.

Va travessar per sota la via a l’altra banda i es va quedar uns minuts aturada enmig del passeig, assaborint les gotes que començaven a esquitxar-li el front i les espatlles. Es va sentir immensament agraïda per aquella pluja temperada i fina, per la imatge que s’oferia als seus ulls, tan suau, com feta expressament per no ferir-la.

Els colors poc definits: el mar no del tot blau, d’un verd grisós, i la sorra d’un ocre tirant a canyella, una ratlla de l’horitzó estantissa, i el cel, pal·lidíssim.

Va començar a caminar alleugerida perquè el seu interior havia deixat de trontollar, el sacseig s’havia calmat i ja podia respirar amb certa normalitat. Tenia la platja a la seva dreta, solitària, plàcida. L’aire era gairebé translúcid a causa de la calitja. Va veure una figura en moviment, una taca groga que s’acostava. Un corredor, amb un impermeable de color llampant, va passar-li arran sense mirar-la. I, quan va tornar a mirar mar endins, els ulls van ensopegar amb una llàntia encesa enmig del gris. Una boia també groga, que acabava de posar-hi harmonia. La Berta va tenir la sensació que tot plegat, el paisatge que l’envoltava, la platja i la pluja, la boia groga, ella mateixa, eren obra d’un artista que estava creant la seva millor obra.

Torna als cels grisos de París. A París ha intuït que enamorar-se una altra vegada no serà fàcil perquè no hi està gens predisposada. Però el temps passa i ella té pressa. Així que, reflexiona, potser no és imprescindible tenir parella, tal vegada ella pot ser, com altres abans d’ella, una mare soltera que se’n surti. No li fa basarda enfrontar-se a aquesta aventura en solitari, però li reca, i molt, privar el seu nadó —ella que l’hi vol donar tot!— d’un pare.

Els dies següents, mentre s’acaba de decidir i de forma gairebé inconscient, va fent un càsting. Quan coincideix amb el veí del damunt a l’ascensor, es fixa en les seves mans, escolta la seva veu amb esperit crític, valora la seva educació. Li agrada. Però no hi ha mantingut mai una conversa, no en sap res, d’ell. A la feina descarta els dos cambrers, en Jerôme i l’Adrien. Un és guapo, però massa fatxenda, l’altre sembla curt de gambals. Durant un parell de dies pensa seriosament en el seu cap, el xef de cuina. És un home força més gran que ella, corpulent i rialler, que és feliç cuinant i tracta els seus subordinats amb amabilitat. Però el tercer dia recorda que aquest home, que es diu Gilles però a qui tots anomenen Torchon —drap de cuina, en francès— és, segons ell mateix s’encarrega d’explicar, un gran solitari. No s’ha casat mai i viu sol. A la Berta li va quedar gravat quan va dir que, tot i que a casa cuina plats exquisits, mai no convida ningú i s’ho menja ell tot sol. Rebutjat.

Així que només queda en Julien, el propietari del restaurant. A primera vista no li trobaries cap defecte. Jove, interessant, emprenedor… i amb un bon patrimoni. Però la Berta el troba fred com un peix. En tots els dies que fa que treballen junts, no recorda que l’hagi tocat mai, cap gest afectuós, ni amb ella ni amb cap altre dels treballadors. Sempre té aquell somriure impecable a punt, això sí, però la Berta sap que és pura façana, que no té cap interès per anar més enllà, per establir una relació personal amb cap d’ells. També queda descartat i, immediatament, la Berta reconeix que tampoc no hi havia cap garantia que en Julien —sempre amb noies imponents esperant-lo— tingués cap interès a tenir un embolic amb ella.

I just aquest vespre de maig, el dia que la Berta ha arribat al final del seu càsting sense èxit, quan ja serveix les postres a l’última taula, pensant a marxar cap a casa, aleshores sent un merci bien, mademoiselle, d’accent inconfusible.

—Perdona, ets català, oi?

El noi obre un gran somriure i a la Berta li sembla que fins i tot se li han envermellit una mica les galtes. Això l’entendreix.

—Si, de Besalú. Ja veig que se’m nota!

La Berta el tranquil·litza: tants dies al restaurant, atenent clients de tot arreu, li han esmolat l’oïda per reconèixer els accents. Especialment el català, aclareix.

Conversen una mica. Es diu Pau, és a París per participar en un congrés de restauradors. No, res a veure amb la cuina, restauradors d’art. Està especialitzat en fusta policromada.

—Per què no t’asseus i prens alguna cosa?

Comparteixen una ampolla de xampany. Discuteixen si el xampany és millor que el cava. Brinden.

—Per aquesta trobada inesperada —diu en Pau.

I la Berta pensa que aquest home té els ulls més clars que ha vist mai. No són ni blaus ni verds, són d’un marró molt clar, gairebé daurat, i desprenen claror cada vegada que somriu. També té les pales de la dentadura lleugerament separades. Deu ser aquest detall —pensa la Berta— el que li fa tenir un aire tan juvenil, gairebé infantil, al rostre.

Quan fa l’últim glop de xampany, mentre les bombolletes baixen amb celeritat coll avall, ja sap que, si tot va com ha d’anar, aquell és el seu home. No el coneix a fons, és clar, però li ha inspirat confiança des del primer moment i ella es fia molt de la seva intuïció.

Mentre ell li demana per acompanyar-la a casa, la Berta fa càlculs. L’última regla… aviam… avui és dia… Quasi se li escapa un crit d’alegria.

Al llit, després del sexe, amb els llençols entortolligats a la cama, li demana a en Pau si li pot fer una foto. Es tapa els pits, deixa reposar el cap al coixí i el cabell, damunt del blanc, sembla una flamarada. Somriu. Vol immortalitzar el moment. Després li fa una foto a en Pau i després ell l’abraça i allarga el braç dret per fer una foto que surtin tots dos. Me les enviaràs, oi? Li dóna el numero de mòbil. Envia-me-les i així tindré el teu número. Sí, demà ho faré… ara tinc son.

L’endemà s’acomiaden amb una abraçada, ell ha de córrer cap a l’aeroport.

La Berta tanca la porta i s’asseu al llit. Entra la llum grisa de París per la finestra inclinada. Agafa el mòbil i mira les fotos. Ella. Ell. Tots dos.

Agafa la primera, la foto del seu somriure damunt dels llençols blancs, i busca el grup Diàspora. A veure qui ho entén abans, pensa. Enviar.

S’acosta a la cafetera i mira si ha quedat una mica de cafè. Mitja tasseta. L’escalfa al microones i, just quan anava a fer el primer glop, amb compte que no cremi, el seu mòbil vibra, un petit moviment, com si hagués fet un esternut, pensa la Berta.

Martí: «Estàs enamorada?».

Abans que pugui decidir què respon, un altre esternut.

Cèlia: «Has tingut un bon orgasme!».

I, molt seguit, el telèfon s’esgarrifa per tercera vegada.

Roger: «Fas cara de prenyada».

El petit, com sempre, el més llest. Perquè la Berta, aquest matí, amb la tassa de cafè fumejant a les mans, sap que el seu fill ha començat a existir. És ridícul, és impossible, és inversemblant. Però ho sap.

El mòbil reclama la seva atenció un cop més.

Cèlia: «Ei, nois, aprofito per dir-vos que m’he quedat sense feina».

Escriu això i apaga el mòbil. S’imagina el que vindrà després: trucades, missatges… els seus germans no pararan d’atabalar-la. I encara pitjor: segur que un o altre donarà la notícia als seus pares! S’imagina la preocupació greu del seu pare, el neguit angoixat de la seva mare, les preguntes, els propòsits, la necessitat d’actuar.

I, en canvi, ella només vol la calma de l’Héctor, el seu posat impassible.

En llevar-se, ben d’hora, se l’ha trobat assegut a la butaca, llegint, a prop del balcó. Ha pensat que havia arribat el moment de dir-li: M’han despatxat, han retallat el pressupost, ja no treballo al Museu. Ahir, quan va arribar, ell ja dormia. Cada dia se’n va a dormir més aviat i es lleva quan encara és fosc.

L’Héctor ha aixecat la mirada del llibre, s’ha abaixat les ulleres fins a la punta del nas i li ha dit, amb un to de veu gairebé inaudible: No cal esverar-se. En parlarem ara amb calma, mentre esmorzem. I ha continuat llegint El poder de les tenebres, de Tolstoi.

Ella ha seguit dòcilment les seves instruccions. Primer s’ha regalat una dutxa d’aigua ben calenta, per apaivagar el principi d’ansietat que nota que li està creixent a dins del pit. S’ha posat aquell vestit que sap que li agrada, de seda de color morat, i s’ha perfumat amb aquella colònia que li va regalar per Nadal.

Ha passat pel seu costat, ben arran de la butaca on seu. Ell no s’ha mogut, concentrat en la lectura. La Cèlia ha segut uns minuts al sofà, observant-lo, ha fullejat el diari, ha consultat el mòbil, que té en silenci per no molestar l’Héctor.

Llavors ha vist que la Berta acaba de compartir una foto. Ha somrigut involuntàriament en veure-la, també somrient, radiant, el cabell vermell tacant la coixinera blanca. Sembla relaxada, ha pensat, amb un punt d’enveja.

I és aleshores quan se li ha acudit que, segurament, acaba de fer l’amor i ha escrit allò de l’orgasme, una mica per recuperar aquella vella complicitat entre germanes que ja queda tan lluny. Però immediatament ha entrat un missatge d’en Roger: «Fas cara de prenyada».

És clar. De seguida veu que el seu germà l’ha encertat de ple. No es tracta d’un bon clau, es tracta d’haver engendrat un fill! Li fa tanta ràbia que escriu, sense rumiar-s’ho: «Ei, nois, aprofito per dir-vos que m’he quedat sense feina». I immediatament, penedida, apaga el telèfon.

Per què ho ha fet? Quina necessitat hi havia d’esbombar la notícia tan aviat? Ara no la deixaran tranquil·la i l’Héctor li retraurà aquest impuls. Amb raó.

Ho ha fet per aigualir una mica l’alegria de la Berta. I per aixafar la guitarra a en Roger, que amb la seva intuïció havia anat més enllà que ella, sempre tan llest i tan ràpid… Ho ha fet per cridar l’atenció, com sempre.

Tot d’una, es compadeix d’ella mateixa. Quina pena. Han passat els anys, ha aconseguit allunyar-se d’ells, i encara sent aquesta necessitat patètica de suplicar una mica de protagonisme entre els seus germans. Reclamar el seu espai entre el gran, la nena i el petit. Entre el brillant i responsable, la divertida i sensible i el rebel i intel·ligent. Entre en Sindbad, la Wendy i en Huckleberry Finn.

L’Héctor atura finalment la lectura i se la queda mirant, en silenci. És un retret. Vol dir: Penses quedar-te aquí, observant-me? No veus que així no puc llegir tranquil?

S’aixeca i se’n va a la cuina. Fa cafè, torra una parell de llesques. Agafa el sucre, la mantega i la melmelada de taronja amarga. Entra al menjador amb la safata i pensa que, un moment o altre, ell pararà de llegir, s’asseurà amb ella, la mirarà i li dirà que tot anirà bé.