ESCENA ULTIMA
EL CLOWN, EN COP-DE-PUNY, LA ZAIRA, L’ARCALDE, EN JOANET, EN TOFOL I POBLE
CLOWN — Molta atenció, cavallers! Homes i dònes, soldats de terra i de mar i criatures de volquers, ara veuran la funció més lluida que s’ha vist en aquest regne. Que’ls coixos deixin les crosses, o les llencin, o les lloguin, o que’n facin lo que vulguin; que’ls malalts se beguin les medecines d’un sol trago per no esperar les tres hores; que les dònes, si han de renyar an els marits, enllesteixin; que’ls marits, si han de pegar a la muller, peguin i no s’entretinguin; que les viudes se revifin, els tristos escorrin les llàgrimes, i que no badi ningú per veure la funció monstre. Veuran exercicis corporals, giranastica de saló i grans forces de flaquesa. Veuran la flama meravellosa, la nigromancia encantada, el noble juego de la cóssa, l’esforç de la dentadura i el torniquete ambulante. Veuran el salt mortal d’expansió, que un servidor tindrà l’honor de resoldre am perill de trencadiça; veuran menjar al mico i sabran lo que es tenir gana; i veuran an en Cop-de-puny fent de les seves, malmetent lo que’s presenti i barallant-se am la seva ombra. (Redoblant llarg). Comença la funció. Molta atenció, cavallers! Per començar, en Cop-de-puny farà exercicis de pesos. (En Cop-de-puny fa un saltiró de gimnasta, agafa un pes, i a cada jòc fa un saludo). Vagin mirant i sorprenguin-se. Aquest pes que puja i baixa com si fos un secall am xacolata, pesa com un burro mort. Es de ferro maciç per fòra, i per dintre tot es un acer que esgarrifa.
UN PAGÈS — Valga-m Dèu! Ni la mula del baster!
CLOWN — Reparin els braços, reparin el somrís despreciatiu, reparin que la carn no’s masega ni’s doblega, i reparin lo que vulguin. Això són viandes folrades. Les nacions d’aqui al voltant no han vist mai carnadura més espessa.
UN PAGÈS (Cridant a un del rotllo:) — Jordi! El tinguéssim per traginar portadores!
(En Cop-de-puny saluda, s’asseu a terra, i de cames enlaire fa’ls mateixos exercicis).
TOFOL (An en Joanet, veient an en Cop-de-puny ajegut:) — Aquesta es la meva!
CLOWN — Ja veuen que ni’l jeure, posició que malmet tantes families, li fa perdre la força de la persona. Si algú dels presents desitja que en aquesta posició’l reboti a l’alçada de dos pisos i el deixi penjat a un arbre com una òliva, que s’acosti.
TOTS — No, no!
CLOWN — No tinguin por. Ell no malmet a ningú si no es am consentiment. Sab retenir-se i es molt mirat a fer estragos. Arreparin que no sua. Es dels homes més aixuts que fan forces aquí a Europa. Tal com el veuen, així de cames enlaire, hi passaria vuit dies si li portessin menjar, i sobre tot beguda. Per l’exercici del jeure, aprés aquí a Espanya, no ha trobat rival, i això que ha tingut molta competencia,
TOFOL — Parla per mi, Joanet.
(En Cop-de-puny s’aixeca i saluda, i, veient la roda del carreter al mig del carrer, l’agafa i se la carrega a coll, am gran entusiasme del public).
ALGUNS — Quina força!
CLOWN — Altre exercici. Exercici que li ha valgut dues medalles de les tres que porta a sobre i de les dèu que té de recambi am cotó fluix fenicat a dintre la calaixera. El rei de Belgica’l va veure maniobrar am la roda de la seva gran carroça, i, plorant com un infant, ell mateix, am tota la majestat, les hi posà al mig del pit, amb una agulla de cap que va demanar a la reina. Reparin lo dificil que es que la roda no rodoli, com té per obligació. La té dominada i no tinguin por que’s mogui. Això es dò, cavallers! Per fer aquests estragos, la persona hi té de néixer.
(En Cop-de-puny torna a saludar, mira, i, veient la pedra del pedriç, l’arrenca, i, carregant-se-la al coll, comença a donar voltes dintre’l rotllo, Tot-hom s’aparta i aplaudeix).
VARIOS — Barba! Alanta, tramendo!
CLOWN — Aparteu les criatures! Ens té l’arrencada. Això d’arrencar pedríços no pot fer-ho a tots els pobles. Es un obsequi que dedica a la noble i distingida concurrencia. Si’l rei de Belgica ho vegés li daria tres medalles i una multa. Mirin corn roda! Observin el desfici i el trotillo.
UN DEL PUBLIC — Coronela!
CLOWN — Mirin la força ont arriba, mirin la Naturalesa lo que pot, quan fa de les seves. Pot-ser l’haurem d’aturar.
EL PUBLIC — Prou! Prou!
(En Cop-de-puny s’atura, se torna a asseure a terra, i amb els peus aixeca la pedra i fa uns quants exercicis. Gran silenci, com si hi hagués un gran perill, mentre l’orquestra tocarà, molt baix, un vals trist, de circ eqüestre. En acabat s’aixeca amb un brinco, com aquell qui ha fet una gran cosa, i saluda amb un seguit de reverencies. Crits i aplaudiments, mentres que’l Clown toca un redoblant de triomf).
CLOWN — Gràcies, public ilustrat. Gràcies al poble que, honrant la força brutal, s’honra an ell mateix. Gràcies al poble que… etc. Ara, senyors, tindrem la triple expansió; el terceto té l’honor de presentar el segon número. L’hermosa Zaira, la perla de la bohèmia, la sultana de la garita ambulante, la claror del nostre carro, la sirena de la terra, la flor criada a la molça d’aquestes fustes tenyides, cantarà la cançó del nostre ofici, les cobles de la nostra carrera, el cant d’un aucell molt blanc, que s’assembla molt a una oca, a l’aucell que’n diuen cigne i que sols canta una vegada.
(La Zaira, arreconada en el carro, no ha deixat de mirar al fill de l’Arcalde, que es en el rotllo, una mica separat; aquest igualment ha mirat an ella, i en Cop-de-puny a tots dos. La Zaira s’avança i canta:)
ZAIRA
De terres enllà
portem la tristesa,
la portem pel món
per deixar-la enrera.
Per tot aon passem
passem ben depressa
per no encomanà-ns
el mal de la terra.
El mal de l’amor
es mal que s’arrela
i deixa en el cor
anyorança eterna.
Tant si plorem com si patim
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.
Com flors esmortuides
creixem en la serra
i anem esfullant-nos
per la carretera.
Les fulles que’ns cauen
són cançons bohèmies
que sembren poesia
i la prosa enterren.
De l’arbre del món
som les fulles seques,
regades de llagrimes
i rodolant sempre.
Tant si plorem com si patim,
hem de fer riure,
hem de cantar per viure.
(Ningú aplaudeix. No ho han entès. Acabada la cançó, pren la safata i comença a fer la capta. Alguns se retiren dissimuladament mentres el Clown va dient:)
CLOWN — Ara ve lo trist, cavallers! Resignin-se i vesteixin-se d’una bona voluntat per rebre la sotragada. Que la safata’ls atrapi amb un somrís resignat, escrit al bell mig dels llavis. Això es un ai! Resolució i pit enfòra. Els dos dits a la butxaca i llençar lo que tinguin voluntat —i tinguin-ne si pot ser— lo més depressa que puguin, per no ressentir-se’n tant. Un desprendiment sobtat abans que’s presenti’l dubte. Sentir una cançó val més que trenta mongetes a l’olla.
(Al ser la Zaira davant del fill del’Arcalde se sofoca de demanar-li caritat. Escena muda. Se sofoca i abaixa’ls ulls. En Cop-de-puny la vigila, en Joanet no sab què fer, i per fer alguna cosa deixa caure una pesseta a la safata. La Zaira la rebot per terra).
UN — Una pesseta!
UN ALTRE — Malaguanyada!
L’ARCALDE — I l’ha llençada, la grandissima!
(En Cop-de-puny hi acut i li dóna un cop-de-puny i una empenta. En Joanet va per tirar-se-li a sobre i els agafen formant dos agrupaments. El Clown ha recullit la pesseta i la safata, i, agafant a la Zaira quasi desmaiada i plorant, la porta al carro, i ell puja a la plataforma. Al mig dels dos agrupaments, l’Arcalde; crits del poble contra’ls gimnastes).
COP-DE-PUNY (A la Zaira:) — Per què has llençat la pesseta?
ZAIRA — Aquesta no vui guanyar-la!
COP-DE-PUNY — No? Doncs, té aquesta! (Li dóna una bofetada).
JOANET — Bretol! Covard!
COP-DE-PUNY (An ella:) — A dintre! (An en Joanet:) A tu haig d’arrencar-te la llengua!
L’ARCALDE — Fòra del poble!
TOTS — Fòra!
L’ARCALDE — Fòra del poble! Saltimbanquis, poetes, comediants! Fòra d’aquí, somia-truites!
(En Cop-de-puny agafa les regnes del carro i comença a marxar, la Zaira a la plataforma, i el Clown s’ha enfilat a dalt del carro).
COP-DE-PUNY — Feres manses! Ja us domaria!
TOTS — Fòra!
L’ARCALDE — Fóra! La gent que llença’l diner que no vingui an aquest poble! El diner es lo més sagrat que tenim!
CLOWN (Tirant-los tots els quartos per la cara:) — Que se’ns endóna’l teu diner! Aquí’l tens! Poble pasturant terrossos! No’n tastareu de poesia! Us condemno a prosa eterna! Us condemno a tristesa perdurable! (Rient i tocant el bombo:) Visca la bohèmia! Visca la santa alegria!
(La Zaira, desde la plataforma, tira un petó al fill de l’Arcalde, i, com si l’haguès tocat, se posa la mà al cor i se tapa la cara. Tot el poble segueix el carro, els crits se van allunyant, i encara se sent el timbal del Clown i les rialles, fins que tot se perd i l’escena queda sola. Es quasi fosc. Els carreters ja pleguen, els ferrers no encara).
JOANET (Mirant per ont ha marxat el carro:) — Déu meu! Adéu, poesia! Adéu, visió d’un instant! Aneu enllà, mentres jo’m quedo encastat aquí a la prosa! Am vostres cançons amargues i rialleres me deixeu una recança, el buid al cor, d’un trocet de joventut que corre darrera vostre! Son l’alegria que passa. I que trista es l’alegria, pels que passen i els que’s queden! Com que soc fill del terròs, estic condemnat a veure sempre l’iglesia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d’ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. (S’apoia en un plàtano i cau una pluja de fulles seques). Dormim al llit de la prosa, ja que’m fuig la poesia.
ELS FERRERS (Cantant:)
Al dolç compas del breçol de la manxa
anem cantant per no caure ensopits,
anem cantant per distreure la mandra,
anem cantant per no caure adormits.
TELÓ