ESCENA I

EN JOANET, EN TOFOL I CHOR DE BOTERS

En Joanet i en Tofol, mig ajeguts en el banc del peu de l’iglesia; l’Arcalde i dos o tres vells, adormits en els pedriços.

A l’aixecar-se’l teló, els boters cantaran «Tú eres la flor» en terceres; la campana tocarà tres batallades, de tant en tant, anunciant el rosari, que cantaran dintre, procurant donar a l’escena un aire d’ensopiment.

CHOR DE BOTERS. (Cantant:)

Mis ojos se conmobieron, ¡ay!,

al contamplarte,

mi carubín.

¿Cómo no amarte,

siendo tan bella?

Tú eres l’estrella,

precioza ahurí.

¿Cómo no amarte,

siendo tan bella?

Tú eres la es… tre… lla,

precio…sa ahurí.

Sí.

(Dintre l’iglesia, cantant:) Déu vós salvi, Maria; plena sou de gracia, el Senyor es am Vós, i beneita sou Vós entre totes les dònes, i beneit es el Fruit del vostre Sant Ventre. Jesús. Santa Maria, Mare de Déu, pregueu a Déu per nosaltres pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén, Jesús.

JOANET (Amb un llibre a la mà.) — Ja acaben?

TOFOL — Em sembla que diuen les ultimes ave-maries.

(A dintre canten una altra ave-maria).

JOANET — Esperem.

TOFOL — Per mi si que… Ja tinc totes les feines fetes. Fa uns quants anys que, gràcies a Déu, estic en vaga.

JOANET — Que esperes que surti la dòna?

TOFOL — Doncs qui vols que esperi? M’ha dit «no’t moguis», i això de no moure-m per ara es el meu ofici. Si’m digués «belluga-t», serien els mals-de-cap! Jo compto que se’m fa molça… a les frontices. Sobre tot aquí a l’esquena hi tinc un enrampament, que aquest rosari dels òssos s’ha tornat tota una deena.

JOANET — Quina vida!

TOFOL — Pitjor no’n vingui! Poble de pau, Joanet. Aquí sí que ja’n poden venir de guerres, i baralles de nacions, i això de l’integritat i dels drets i torts de l’home! Si no fossin els governs, que ja’ns hi saben, lo què es per mi no tindriem ni governs, ni nació, ni mapa, ni diputat, ni sereno. Bon llit i pilota a l’olla!

JOANET — Tu no tens aspiracions.

TOFOL — Ni menos sé lo que són.

JOANET — Mira-t et poble. No’t fa l’efecte que tot dorm? Aquests plàtanos, que ni creixen ni’s revifen, que ni’s belluguen ni’s moren; aquesta plaça, que fa mil anys que treu pols i mai l’acaba de treure; i la campana, i les trenyines de l’hostal, que van de pares a fills, no’t donen nyonya?

TOFOL — Jo estic amb el conquè que la vida té de ser una cosa reposada. El món es un catre a la vora d’una taula: ara puges, i ara baixes. Obrir la boca per badallar o ficar-hi menjar a dintre.

JOANET — Que ets feliç!

TOFOL — Sí, noi. Déu m’ho conservi. La dòna diuen que’m mana. Que’m mani! Menos feina! El manar vol el seu trangol. Jo bado. Per ser ric se’n té d’esser de la mena. Si’n fos, en comptes de jugar a la barrotada de llobí, hi jugaria de pesseta; tindria dos matalassos, una altra passada i pot-ser la dona més grassa, Vet-aquí què hi guanyaria.

JOANET — I no voldries veure món?

TOFOL — Ja he vist quatre dotzenes de pobles. Si fa no fa, tots són tallats del mateix modo. Hi ha més homes i més dònes: amb això, hi ha més raons. Jo estic per lo positiu.

JOANET — I què entens per positiu?

TOFOL — No encaparrar-se; pendre’l sol de dia, i de nit l’ombra, i dormir les hores de reglament amb una mica de torna; menjar am sossego, i tornar a jeure, i…

JOANET — I jeure i tornar a menjar.

TOFOL — Aquests són. Veus? Tu, llegint, t’omples el cap de cabòries, la lletra se t’entra cap endins, se’t fa un nus al pahidor, i la tinta t’ennegreix tot el rebost de la vida.

JOANET — Tofol, jo voldria una altra vida. El temps que he estat a ciutat m’ha fet néixer somnis que no pots compendre.

TOFOL — Ni ganes.

JOANET — He tastat una altra vida, però no he fet més que tastar-la. Voldria veure d’aprop el caliu d’unes mirades que sols he vist am dibuix. Ja sabs com es fet el pare. Es arcalde i tot ho mana a cops de vara. Diu que sent ric no’s té de saber res més que comptes per evitar que t’estafin; que am diners se logra tot; que la moneda sols se descambía en finques; i que’l que’n té, hi té de viure a sobre, vigilant-les nit i dia.

TOFOL — En quant an això de les finques, encara m’avinc a tenir-les, però no pas a guanyar-les. Per mi, amb els meus pocs coneixements i escassetat de llegir, qui’ls té de guanyar es la dòna. L’home, la gran vigilancia i concedir-los an elles el dret de que’ns facin homes. Ja ho sé que se n’alaben, però fas veure que no ho sents,

JOANET — Ditxosa mandra!

TOFOL — Sí, i ditxós noble trabajo! Que treballin els solters, Per això’n són. Però nosaltres, els pilans de la societat, com va dir-nos aquell senyor del maiting, els responsables de la classe laboriosa; en fi, els homes madurs i… Cah! Qui portaria les riendas del carro de la familia? Això: qui portaria les riendas del carro de la familia?

JOANET — No’m parlis de la familia.

TOFOL — Que no te’n parli, i et cases un d’aquests dies, i tens la promesa abocada trona avall, i…?

JOANET — Si; però ja t’he dit per què’m caso. Què faria? Am què vols que mati’l temps? Ja sabs com la vaig conèixer: per retrato. Va sortir el pare, com aquell qui va a mercat, a caçar pubilles, i em va portar un mostruari. N’hi havia tres per triar, però a sota d’un deia «aquesta», escrit am lletra del pare. Quan va arribar aquí an el poble, ja venia contractada.

TOFOL — Oh! També són retrato aquelles que tu somnies.

JOANET — D’això’m queixo. Em casaré, viuré com viviu vosaltres, m’adormiré sota’ls plàtanos, com el pare (Senyalant-lo) i els seus amics de conversa (Senyalant als altres adormits.), i esperaré la vellesa lo mateix que un cocodrilo de poble. (Van sortint dònes de l’iglesia).