ESCENA VI

EL CLOWN I EN JOANET

El fill de l’Arcalde s’ha quedat mirant; desapareix la Zaira, i una mica a distancia’s queda mirant an el clown.

CLOWN (Parlant sol i arreglant la pista:) — Bueno: ara l’alfombreta arnada; ara’ls pesos vuids de dintre com son amo i tants altres que’n conec; aquí, la tauleta de les trampes, el banco azul; aquí…

JOANET (Apropant-se:) — Ja està tot a punt això?

CLOWN — No més falta baixar el mico.

JOANET (Allargant-li un cigarret:) — Que no fumeu?

CLOWN — Devegades. Això va a pobles. En aquest fumaré mentres vulgueu. Que’n sou vós, del poble?

JOANET — Soc el fill de l’arcalde.

CLOWN (Fent una reverencia:) — Tant jove! (Senyalant el carro:) Mireu, aquí es a casa vostra.

JOANET — Gracies, Sou tres a la casa?

CLOWN — I el cavall i el mico.

JOANET — I escolteu: aquella noia es filla d’en Cop-de-puny?

CLOWN — I cah ha de ser, sant cristià! Això’s diu per salvar l’honor del carro. Ella es filla d’algun tombant de camí, d’alguna casa de peó o d’un palau de guarda-agulles. Segur que nasqué de passo, com nosaltres perdonam.

JOANET — I per què va amb aquest… home?

CLOWN — La va domar de petita,

JOANET (Mirant el carro, pensatiu:) — Pobra noia! I vós d’on sou?

CLOWN — D’on soc! I que ho sabem mai nosaltres? Segurament que vaig néixer a un costat de carretera. ¿Haveu vist, després d’una gran ruixada, que a cada gota de pols hi neix una granoteta? Doncs així devia néixer.

JOANET — No’m feu riure!

CLOWN — Re de riure. Una llagrima de broma que degué caure a la pols, i jo d’entre-mig de la llagrima: apa, noi, un salt mortal i a la vida.

JOANET — Això es néixer a la ventura.

CLOWN — Això es néixer com una llevor perduda, com un gra de blat que ha caigut del sac d’un carro i que’ls pardals no han volgut.

JOANET — Sense breçol.

CLOWN — Sense re. De segur que degueren batejar-me al regueró d’una cuneta.

JOANET — I per confits una bona pedregada.

CLOWN — Que pedregada! Un sol més gran que un tortell. Això sí, quan vaig ser al món ja van començar els treballs. A quatre anys ja servia de pilota.

JOANET — De pilota?

CLOWN — De pilota voladora. EI bandarra que’m cuidava’ls aliments, posat d’esquena al coixí, em rebotia am les cames, am tant garbo, que encara no caminava i ja sabia de volar. Tot jo era un desllorigament. Per aquest jòc de carnadura i un somriure de criatura aventurera que tenia, a l’istiu sempre omplia la safata.

JOANET — A l’hivern no?

CLOWN — A l’hivern no se’n fa de caritat: tot-hom té mandra de treure les mans del caliu de la butxaca.

JOANET — I aquell hèrcules es aquest que ve am vosaltres?

CLOWN — I cah ha de ser! Al menos pesava cent kilos més. Si això es una papellona! Li deien en Barra-fixa.

JOANET — En Barra què?

CLOWN — Fixa. Mireu. Penjat de cap per avall del trapeci hi bevia unes quantes absentes, pegava a la dòna i s’hi gronxava, fins que’l vi li pujava peus amunt, i allavores queia, i es quedava adormidet lo mateix que una vedella.

JOANET — Quin aguant!

CLOWN — Jo vaig tenir-ne! Dèu anys vaig passar al costat d’en Barra-fixa.

JOANET — Ja es barra!

CLOWN — Que si ho es! Creieu-me: no’n sabia de menjar. L’aliment meu era pols de carretera. Se pot dir que vaig estrenar el dentat a la vora dels quinze anys.

JOANET — Ja us planyo!

CLOWN — Cah, home! Allò eren les olives, els volquers de la carrera. Quan vaig ser clown, quan me vaig veure la perruca, la blanca cresta a sobre’l cap, cap gall ha fet quiquiriquí com la rialla burleta de tot lo que’m rodejava.

JOANET — I no voldrieu ser ric?

CLOWN — Tant sols voldria tenir una carretera meva; una carretera llarga, am tots els peons a mes ordres, i jo anant amunt i avall lo mateix que una oreneta.

JOANET — I estimar?

CLOWN — Sempre, però sempre de passo. Un petó començat en aquest poble, i una mirada en l’altre, i més enllà una abraçada, i sempre anant a estimar i havent-se de despedir, per tornar a estimar de nou.

JOANET (Entusiasmant-se:) — Quina vida!

CLOWN — No sabeu què es la dolçor de la recança!

JOANET — Però m’ho figuro.

CLOWN — L’agre-dolç de veure l’amor que passa!

JOANET — Prou que ho endevino!

CLOWN — De no esbrinar mai el cor, de no malmetre la vida! No sabeu què es l’ilusió de lo que fuig, ni lo què es la llibertat!

JOANET — L’he tastada. Tancat en aquest poblet, sembla que porto un vestit folrat de reixa que m’empresona per fòra. Voldria anar-me’n i em sento encastat al poble.

CLOWN — Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir tot es meu! Dir no tinc parets que m’ofeguin, no tinc arrels ni afeccions, la vida es meva, sense destorbs ni barreres, ampla i oberta de bat a bat com la boca del meu mico!

JOANET — No encengueu els meus desitjós, que prou encesos que estan.

CLOWN — Què es la misèria quan se té la joventut?

JOANET — Per mi, l’esperança.

CLOWN — Què són les penes tenint ales per fugir?

JOANET — Pot-ser miseries que’s deixen.

CLOWN — Diuen que fem riure als altres; i què? Per ventura no’m ric de tot lo que veig? Els reis, els soldats, els pagesos i els artistes, tot es un gran camp de cebes, que no saben com els desprecío ni de quina manera’m fan riure. Totes elles no valen un troç de cel al fondo d’una planura amb un caminet que hi porti.

JOANET — Al sentir-vos em sembla que’m surtin ales.

CLOWN — Company, teniu ja l’esquena dura perquè us surti la ploma: tot lo més, borriçol de colomí.

(La Zaira ha sortit a la plataforma del carro, i, veient el Clown que ella ha sentit el final de la conversa, li diu:)