Dimecres, 21 de novembre

M’he passat el matí llegint aquest diari. Amb tot, no l’he llegit sencer. Algunes pàgines me les he saltat, altres les he llegit diverses vegades, intentant creure-me-les. I ara sóc a l’habitació, davant la finestra, escrivint.

Tinc el telèfon a la falda. Per què em costa tant marcar el número de la Claire? Impulsos neuronals, contraccions musculars. Només es necessita això. No és gaire complicat. No és difícil. En canvi, sembla molt més fàcil agafar un bolígraf i escriure-ho.

Aquest matí he baixat a la cuina. He pensat que la meva vida està construïda sobre un sorramoll. Canvia d’un dia per l’altre. Coses que em penso que sé són incorrectes, fets de la meva vida, de mi mateixa, dels quals estic segura, pertanyen a molts anys enrere. La història que tinc es llegeix com una ficció. El doctor Nash, en Ben, l’Adam, i ara la Claire. Existeixen, però semblen ombres en la foscor. Desconeguts que s’entravessen en la meva vida, connectant-se, desconnectant-se. Esquius, eteris. Fantasmes.

I no són només ells. Tot. Tot és inventat. Evocat a partir de no res. Anhelo trepitjar terra ferma, alguna cosa real, alguna cosa que no s’esfumi quan dormo. Necessito llançar l’àncora.

He aixecat la tapa de la brossa. N’ha sortit una escalfor —de descomposició i decadència— que feia una mica de pudor. L’olor enganxosa i marejadora del menjar podrit. He vist un diari, amb els encreuats fets, una bossa de te solitària que tenyia el paper de marró. M’he aguantat la respiració i m’he agenollat a terra.

Dins del diari hi havia trossos de porcellana, esmicolada, un polsim blanc fi, i a sota una bossa de plàstic lligada amb un nus. L’he treta, pensant en bolquers bruts, i he decidit que ja l’obriria més tard si calia. A sota hi havia peles de patata i una ampolla de plàstic gairebé buida que vessava quètxup. Ho he apartat.

Closques d’ou —quatre o cinc— i un grapat de capes de ceba fines com el paper. Restes d’un pebrot vermell sense llavors, un xampinyó gran, mig podrit.

Satisfeta, he tornat a ficar les deixalles a la galleda i l’he tancat. Era veritat. Ahir a la nit vam menjar truita. Es va trencar un plat. He mirat dins la nevera. Hi havia dues costelles de porc en una safata de poliestirè. Al rebedor, les sabatilles d’en Ben eren al peu de l’escala. Hi era tot, exactament com ho havia descrit al meu diari ahir a la nit. No m’ho havia inventat. Tot era veritat.

I això volia dir que el telèfon era de la Claire. El doctor Nash sí que m’havia trucat. En Ben i jo ens havíem divorciat.

Ara voldria trucar al doctor Nash. Li vull preguntar què he de fer o, encara millor, demanar-li que ho faci per mi. Però quant de temps més puc ser una visitant en la meva vida? Passiva? He d’assumir-ne el control. Em passa pel cap que podria no tornar a veure el doctor Nash, ara que li he confessat els meus sentiments, el meu enamorament, però no permeto que arreli aquest pensament. Sigui com sigui, he de parlar personalment amb la Claire.

Però què li diré? Sembla que hàgim de parlar de tantes coses i alhora de tan poques. Molta història entre nosaltres, però cap que jo conegui.

He pensat en el que em va dir el doctor Nash, que en Ben i jo estàvem separats. Havia tingut alguna cosa a veure amb la Claire.

Tot encaixa. Fa anys, quan el necessitava més que mai però l’entenia menys que mai, el meu marit es va divorciar de mi, i ara que tornem a estar junts em diu que la meva millor amiga se’n va anar a viure a l’altra punta de món abans que passés res d’això.

És per això que no li puc trucar? Perquè em fa por que tingui més per amagar del que sóc capaç d’imaginar? És per això que a en Ben no sembla que li faci gràcia que recordi més coses? És per això que fins i tot ha insinuat que qualsevol intent de tractament és inútil, perquè no sigui mai capaç de lligar record amb record i sàpiga el que ha estat passant?

No em puc imaginar que faci una cosa així. No ho faria ningú. És absurd. He pensat en el que em va explicar el doctor Nash del temps que vaig estar a l’hospital. Deies que els metges conspiraven contra tu, va dir. Mostraves símptomes de paranoia.

Potser és això el que estic fent ara.

De sobte m’inunda un record. Em cau a sobre tan violentament, aixecant-se de la buidor del meu passat, que em fa caure enrere, però desapareix amb idèntica velocitat. La Claire i jo, una altra festa. «Ostres», diu. «Quin rotllo! Saps què penso? Que tothom està estúpidament penjat del sexe. Només es tracta d’animals copulant. Ja ho podem sublimar i adornar d’una altra cosa. Només és això».

És possible que mentre jo estava encallada en el meu infern la Claire i en Ben busquessin una mica de pau l’un en l’altre?

Abaixo el cap. Tinc el telèfon a la falda. No tinc ni idea d’on va en Ben quan se’n va cada matí, i si para a algun lloc abans de tornar a casa. Podria ser a qualsevol lloc. I jo no tinc l’oportunitat d’acumular sospites, de vincular un fet amb un altre. Encara que un dia em trobés la Claire i en Ben al llit, l’endemà hauria oblidat que els havia vist. Sóc la persona perfecta per enganyar. Potser encara es veuen. Potser ja els he descobert i me n’he oblidat.

Penso això i tanmateix, d’alguna manera, no ho penso. Em refio d’en Ben, i no me’n refio. És perfectament possible existir sostenint dos punts de vista oposats al cap alhora, oscil·lant entre tots dos.

Però per què hauria de mentir? Es pensa que ho fa a fi de bé, no paro de repetir-m’ho. Et protegeix. Amagant-te les coses que no necessites saber.

He marcat el número, és clar. Era impossible que no ho fes. Ha sonat una estona, i després s’ha sentit un clic i una veu: «Hola. Deixa el teu missatge, gràcies».

He reconegut la veu immediatament. Era la de la Claire. Inconfusible.

Li he deixat un missatge. Truca’m, sisplau, he dit. Sóc la Christine.

He baixat. Havia fet el que havia pogut.

* * *

He esperat. Una hora que s’ha convertit en dues. He passat el temps escrivint el meu diari, i com que no em trucava m’he fet un entrepà i me l’he menjat a la sala. Mentre era a la cuina —netejant el taulell, recollint les engrunes a la mà, preparada per llençar-les a la pica— ha sonat el timbre de la porta. El soroll m’ha sobresaltat. He deixat el fregall, m’he eixugat les mans amb un drap que penjava del mànec del forn i he anat a veure qui era.

A través del vidre entelat he vist la silueta d’un home. No un home uniformat, sinó amb vestit i corbata. He pensat que era en Ben, abans d’adonar-me que en aquesta hora encara estaria a la feina. He obert la porta.

Era el doctor Nash. Ho he sabut, en part perquè no podia ser ningú més, però en part perquè —encara que aquest matí quan he llegit el que havia escrit sobre ell no me l’he pogut imaginar i encara que el meu marit hagi estat un desconegut per a mi fins i tot després de saber qui era— l’he reconegut. Duia els cabells curts, clenxinats, la corbata fluixa i pengim-penjam, i un jersei sota una americana que no feien conjunt.

Deu haver vist la meva cara de sorpresa.

—Christine —ha dit.

—Sí —he dit—. Sí.

No he obert la porta més que una escletxa.

—Sóc jo. L’Ed. L’Ed Nash. El doctor Nash.

—Ja ho sé —he dit—. M’ho…

—Has llegit el diari?

—Sí, però…

—Et trobes bé?

—Sí —he contestat—. Estic bé.

Ha abaixat la veu.

—Hi és en Ben?

—No. No, no hi és. Només és que no l’esperava. Havíem quedat?

S’ha quedat tallat un moment, una fracció de segon, suficient per destarotar el ritme de la conversa. No havíem quedat, i ho sabia. O si més no jo no m’ho havia apuntat.

—Sí —ha dit—. No t’ho has apuntat?

No, però no he dit res. Estàvem al llindar de la casa que encara no puc considerar casa meva, mirant-nos.

—Puc passar? —ha preguntat.

Primer no he contestat. No estava segura de voler-lo convidar a passar. No semblava correcte. Una traïció.

Però de què? De la confiança d’en Ben? No sabia si això m’importava gaire a hores d’ara. Després de tantes mentides. Mentides que m’havia passat el matí llegint.

—Sí —he dit.

He obert la porta. Ha entrat a casa, tot mirant a esquerra i a dreta. Li he agafat l’abric i l’he penjat al penjador, al costat d’un impermeable que m’imagino que deu ser meu.

—Per aquí —he dit, indicant la sala.

Hem entrat.

He preparat un cafè per a cada un, li he donat el seu, i m’he assegut. No ha parlat, i he fet un glop lent, esperant que ell fes el mateix. Ha deixat la tassa sobre la tauleta, entre nosaltres.

—No recordes haver-me demanat que vingués? —ha dit.

—No —he dit—. Quan?

Llavors m’ho ha dit i m’ha deixat glaçada.

—Aquest matí. Quan t’he trucat per dir-te on amagaves el diari.

No recordava que m’hagués trucat aquest matí, i encara no ho recordo, ara que ja se n’ha anat.

He pensat en altres coses que havia escrit. Un plat de meló que no recordava haver demanat. Una galeta que no havia demanat.

—No me’n recordo —he dit.

M’ha començat a agafar pànic.

Ha fet cara de preocupació.

—Que t’has adormit? Més profundament que una capcinada?

—No —he dit—. No. Res. No me’n recordo i prou. Quan ha estat? Quan?

—Christine —ha dit—. Tranquil·la. Segur que no és res.

—Però i si… i si no…

—Christine, vinga. No vol dir res. Te n’has oblidat i prou. Tots oblidem coses de vegades.

—Però converses senceres? Si només deu fer un parell d’hores!

—Sí —ha dit. Parlava amablement, intentant calmar-me, però no s’ha mogut del seient—. Últimament has viscut moltes coses. La teva memòria sempre ha estat variable. Oblidar-te una cosa no vol dir que s’estigui deteriorant, que no tornaràs a millorar. D’acord? —He fet que sí, intentant creure-m’ho, desesperada per creure-m’ho—. M’has demanat que vingués perquè volies parlar amb la Claire, però no estaves segura de ser-ne capaç. I volies que parlés amb en Ben en nom teu.

—Ah, sí?

—Sí. Has dit que no sabies si t’hi veies amb cor.

L’he mirat, he pensat en totes les coses que havia escrit. M’he adonat que no el creia. Dec haver trobat el diari tota sola. No li he demanat que vingués. No volia que parlés amb en Ben. Per què ho hauria de voler, si he decidit que encara no li vull explicar res? I per què li havia de dir que el necessitava per parlar amb la Claire, quan ja he telefonat jo mateixa i he deixat un missatge?

Menteix. Em pregunto quines raons pot tenir per haver vingut. Què és el que no se sent capaç d’explicar-me.

No tinc memòria, però no sóc idiota.

—Per què ha vingut? —he preguntat. S’ha bellugat a la butaca. Segurament només volia veure on visc. O potser veure’m a mi, una vegada més, abans que parli amb en Ben—. Li fa por que en Ben no em permeti veure’l quan li expliqui el que fem?

Em ve una altra idea. Potser no està fent cap recerca. Potser té altres raons per voler passar tant de temps amb mi. M’ho trec del cap.

—No —ha dit—. No hi té res a veure. He vingut perquè m’ho has demanat. A més, has decidit no explicar a en Ben que ens trobem. Fins que no hagis parlat amb la Claire. Te’n recordes?

Faig que no amb el cap. No me’n recordava. No sabia de què em parlava.

—La Claire s’està tirant el meu marit —he dit.

S’ha quedat de pedra.

—Christine —ha dit—. No…

—En Ben em tracta com si fos idiota —he dit—. No para de dir-me mentides. Però jo no sóc idiota.

—Ho dubto molt —ha dit—. Per què…

—Fa anys que se l’està tirant —he continuat—. Això ho explica tot. Per això m’ha dit que se n’havia anat del país. Per això no l’he vista tot i ser la meva millor amiga.

—Christine —ha dit—. Dius disbarats. —S’ha aixecat i s’ha assegut al meu costat al sofà—. En Ben t’estima molt. Ho sé. Vaig parlar amb ell quan el volia convèncer perquè em deixés visitar-te. Era totalment lleial a tu. Totalment. Em va dir que ja t’havia perdut una vegada i que no et volia tornar a perdre. Que t’havia vist patir cada vegada que havien intentant tractar-te i que no et volia veure patir més. T’estima. Això és evident. Intenta protegir-te. De la veritat, suposo.

He pensat en el que havia llegit aquest matí. En el divorci.

—Però em va deixar. Per estar amb ella.

—Christine —ha insistit—. No penses amb claredat. Si això fos veritat, per què t’havia de portar aquí? A casa? T’hauria deixat a Waring House. Però no ho va fer. Et cuida. Cada dia.

He sentit que m’esfondrava, que em plegava cap al meu interior. Sentia que entenia les seves paraules, i alhora no les entenia. Sentia l’escalfor que desprenia el seu cos, veia la tendresa dels seus ulls. Ha somrigut quan l’he mirat. El seu cos s’ha fet més gran fins que era l’única cosa que jo veia, i la seva respiració l’únic que sentia. Ha parlat, però no he sentit el que deia. Només he sentit un mot Amor.

No tenia intenció de fer el que he fet. No ho tenia pensat. Ha passat de sobte, un canvi en la meva vida, com una tapa encallada que finalment cedeix. De cop l’únic que sentia eren els seus llavis sobre els meus, els meus braços al seu coll. Tenia els cabells humits i no ho he entès ni m’ha importat. Volia parlar, dir-li el que sentia, però no ho he fet perquè per fer-ho hauria d’haver deixat de besar-lo, acabar el moment que volia que durés per sempre. Finalment em sentia com una dona. Dominant la situació. Encara que ho hagi fet, no recordo —ho he escrit— haver fet mai un petó a un home que no sigui el meu marit; tant per tant podria haver estat el primer.

No sé quant ha durat. No sé ni com ha anat, com he passat de seure al sofà, al costat d’ell, disminuïda, tan petita que sentia que podia desaparèixer, a besar-lo. No recordo haver-ho fet per voluntat pròpia, que no vol dir que no recordi voler-ho. No recordo haver començat. Només recordo que he passat d’un estat a l’altre, sense res enmig, sense oportunitat per al pensament conscient, per a la decisió.

No se m’ha tret de sobre bruscament. Ho ha fet suaument.

Com a mínim, això. No m’ha insultat preguntant-me què feia, i encara menys què em pensava que feia. Senzillament ha apartat els llavis dels meus, després les meves mans de les seves espatlles, amb calma.

—No —ha dit.

Estava atònita. Pel que havia fet? Per la seva reacció? No ho sabia. Era com si durant un moment hagués estat en un altre lloc, i una altra Christine hagués ocupat el meu lloc, apoderant-se completament de mi i desapareixent després. Però tampoc no estava horroritzada. Ni tan sols decebuda. Estava contenta. Contenta que, gràcies a ella, hagués passat alguna cosa.

M’ha mirat.

—Em sap greu —ha dit. No sé què devia sentir. Ràbia? Compassió? Recança? Qualsevol d’aquestes coses era possible. Potser l’expressió que li havia vist era una barreja dels tres sentiments. Encara em tenia agafades les mans i me les ha posat sobre la falda, abans de deixar-les anar—. Em sap greu, Christine —ha repetit.

No sabia què dir. Ni què fer. M’he quedat en silenci, estava a punt de disculpar-me.

—Ed, l’estimo —he deixat anar.

Ha tancat els ulls.

—Christine —ha començat—, no…

—Sisplau —he interromput—. No. No em digui que no ho ha sentit també. —Ha arrugat el front—. Sap que m’estima.

—Christine —ha dit—. De debò, estàs… estàs…

—Què? —he burxat—. Boja?

—No. Confosa. Estàs confosa.

M’he posat a riure.

—Confosa?

—Sí —ha dit—. No m’estimes. Recordes que vam parlar de confabulació? És molt habitual en persones que…

—Ah —he dit—. És veritat. Me’n recordo. En persones que no tenen memòria. Això és el que creu que és?

—És possible. Del tot possible.

Llavors l’he odiat. Es pensava que ho sabia tot, que em coneixia millor que jo mateixa. Però l’únic que coneixia era la meva malaltia.

—No sóc idiota —he dit.

—Ja ho sé. Ho sé, Christine. No penso que ho siguis. Només dic que…

—M’ha d’estimar.

Ha sospirat. Ara l’estava irritant. Se li acabava la paciència.

—Per què, si no, hauria vingut tan sovint? I passejar-me per tot Londres. Ho fa amb tots els seus pacients?

—Sí —ha començat, però ha afegit—: Bé, no. Exactament no.

—Llavors, per què?

—He intentat ajudar-te —ha insistit.

—Només això?

Una pausa, i llavors ha dit:

—Doncs, no. També és per l’article que estic escrivint. Un article científic.

—Estudiant-me?

—Una cosa així.

He intentat treure’m del cap el que em deia.

—Però no em va dir que en Ben i jo estàvem separats —he dit—. Per què? Per què no m’ho va dir?

—No ho sabia! —ha exclamat—. No hi ha cap més raó. No era a la teva història i en Ben no m’ho va dir. No ho sabia! —S’ha bellugat, com si em volgués agafar les mans, però s’ha dominat i s’ha rascat el front—. Si ho hagués sabut, t’ho hauria explicat.

—Ah, sí? —he dit—. Com em va parlar de l’Adam?

Semblava ofès.

—Christine, vinga.

—Per què me l’ha amagat? —he protestat—. És igual que en Ben!

—Per l’amor de Déu, Christine —ha exclamat—. Ja n’hem parlat mil vegades. Vaig fer el que vaig creure millor. En Ben no et parlava de l’Adam. No t’ho podia dir. No hauria estat bé. No hauria estat ètic.

He rigut. Una rialla sarcàstica i greu.

—Ètic? Què té d’ètic amagar-me’l?

—Era en Ben qui havia de decidir si et parlava de l’Adam. No jo. En canvi, et vaig proposar que escrivissis un diari. Perquè poguessis apuntar el que anaves descobrint. Vaig creure que era millor això.

—I l’agressió què? No li feia cap pena que em pensés que m’havia atropellat un conductor fugitiu!

—Christine, no. No em feia cap gràcia. Això t’ho va explicar en Ben. Jo no sabia que era això el que t’explicava. Com volies que ho sabés?

He pensat en el que havia vist. Banyeres amb olor de tarongina i mans que m’estrenyien el coll. La sensació de no poder respirar. L’home la cara del qual continuava sent un misteri. M’he posat a plorar.

—Llavors per què m’ho va dir? —he gemegat.

Ha parlat amb amabilitat, però no m’ha tocat.

—No t’ho vaig explicar —ha dit—. No et vaig explicar que t’havien agredit. D’això te’n vas recordar tu. —Tenia raó, per descomptat. M’ha fet ràbia—. Christine, mira…

—Vull que se’n vagi —he dit—. L’hi demano.

Ara plorava a llàgrima viva, però em sentia estranyament viva. No sabia què acabava de passar, amb prou feines recordava el que havíem dit, però era com si s’hagués aixecat un pes horrorós, com si una presa s’hagués esquerdat finalment.

—L’hi demano —he repetit—. Vagi-se’n, sisplau.

Esperava que m’ho discutís. Que em supliqués que el deixés quedar. Gairebé desitjava que ho fes. Però no ho ha fet.

—N’estàs segura? —ha preguntat.

—Sí —he dit en veu molt baixa.

M’he girat cap a la finestra, decidida a no tornar-lo a mirar.

Avui no, que per mi vol dir que demà podria ser com si no l’hagués vist mai. S’ha aixecat i ha anat cap a la porta.

—Et trucaré —ha dit—. Demà. El teu tractament. Mira…

—Vagi-se’n —he repetit—. L’hi demano.

No ha dit res més. He sentit que la porta es tancava.

M’he quedat allà una estona. Uns minuts? Unes hores? No ho sé. Tenia el cor accelerat. Em sentia buida i sola. Al final he pujat. Al lavabo, he mirat les fotos. El meu marit. En Ben. Què he fet? Ara no tinc res. No tinc ningú en qui confiar. Ningú amb qui comptar. El cap m’anava a tota velocitat, descontrolat. No parava de pensar en el que m’havia dit el doctor Nash. T’estima. Intenta protegir-te.

Però protegir-me de què? De la veritat. Jo creia que la veritat era més important que res. Potser m’equivocava.

He entrat a l’estudi. En Ben m’ha dit tantes mentides. No m’ha dit res que em pugui creure. Res de res.

Sabia el que havia de fer. Havia de saber. Saber que almenys, d’això, me’n podia refiar.

La capsa era allà on havia descrit que seria, tancada, com sospitava. No m’he atabalat.

He començat a buscar. M’he dit a mi mateixa que no pararia fins que no trobés la clau. Primer he escorcollat l’estudi. Els altres calaixos, la taula. Ho he fet metòdicament. Ho he tornat a deixar tot com ho he trobat, i quan he acabat he anat al dormitori. He mirat els calaixos, he furgat sota la roba interior d’en Ben, els mocadors, pulcrament planxat, les samarretes. Res, i res tampoc als calaixos que utilitzava jo.

A les tauletes de nit hi havia calaixos. Tenia intenció de regirar-los tots, començant pel costat on no havia dormit. He obert el calaix de dalt i n’he remenat el contingut —bolígrafs, un rellotge parat, un pastiller que no reconec— abans d’obrir el de baix.

Al començament m’he pensat que estava buit. L’he tancat a poc a poc, però llavors he sentit un sorollet de metall contra fusta. L’he tornat a obrir, i el cor m’ha bategat ràpidament.

Era una clau.

M’he assegut a terra amb la capsa oberta. Estava plena. De fotografies, sobretot. De l’Adam, i de mi. Algunes em sonaven —suposo que eren les que ja m’havia ensenyat en Ben— però moltes no. He trobat la partida de naixement del meu fill, la carta que havia escrit a Santa Claus. Grapats de fotos d’ell de petit —gatejant, somrient a la càmera, alletant al meu pit, dormint, embolicat amb una manta verda— i de quan anava creixent. La foto d’ell vestit de vaquer, les fotografies de l’escola, el tricicle. Eren totes aquí, exactament com les havia descrit al meu diari.

Les he aixecat totes i les he escampat per terra, i les he mirat una per una. També hi havia fotografies d’en Ben i jo; una en què estem davant de les Houses of Parliament, tots dos somrient, però una mica tibats, com si cap dels dos sabés que l’altre existeix; una altra del casament, una foto formal. Estem drets davant d’una església sota un cel tapat. Semblem feliços, absurdament feliços, i més encara en una que es devia fer més tard, a la lluna de mel. Som en un restaurant, somrient, abocats sobre uns plats a mig menjar, amb les cares enceses d’amor i de la cremor del sol.

He mirat fixament la fotografia. M’ha inundat una gran tendresa per la dona asseguda amb el seu flamant marit, mirant cap a un futur que no podia preveure ni ho volia, i he pensat en tot el que teníem en comú. Però tot és físic. Cèl·lules i teixits. ADN. La nostra signatura química. Però res més. No hi ha res que la vinculi amb mi, cap manera de trobar el fil que em torni a ella.

I tot i així, ella és jo, i jo, ella, i veig que està enamorada. D’en Ben. L’home amb qui s’acaba de casar. L’home amb qui encara em desperto cada dia. En Ben no va trencar els vots que va fer aquell dia a la petita església de Manchester. No m’ha abandonat. He mirat la fotografia i l’amor m’ha tornat a inundar.

Però l’he deixat i he continuat buscant. Sabia el que volia trobar, i el que també em feia por trobar. Allò que demostraria que el meu marit no em mentia, que em donaria un company encara que, amb això, em negués el meu fill.

Era allà. Al fons de la capsa, dins d’un sobre. Una fotocòpia d’un article de diari, plegat, amb els sécs ben marcats. Sabia el que era, gairebé abans de desplegar-ho, però tremolo quan el llegeixo. «Un soldat britànic mort acompanyant les tropes a la província de Hemand, Afganistan, ha estat identificat pel Ministeri de Defensa. Adam Wheeler —deia— tenia dinou anys. Nascut a Londres…». Hi havia una fotografia agafada amb un clip. Flors sobre una tomba. La làpida deia: «Adam Wheeler. 1987-2006».

M’ha caigut a sobre la pena, amb una força que no crec haver experimentat abans. He deixat caure el paper i l’he doblegat, amb un dolor massa intens per plorar, i he fet un soroll com un udol, d’animal ferit, afamat, que prega perquè arribi aviat el seu final. He tancat els ulls i ho he vist. Una imatge fugaç. Una imatge, suspesa davant meu, tremolosa. Una medalla que em van donar en una capseta de vellut negre. Un taüt, una bandera. He apartat la mirada i he pregat perquè no tornés. Hi ha records que prefereixo no tenir. Hi ha coses que estan millor oblidades per sempre.

He començat a endreçar els papers. Hi hauria d’haver confiat, he pensat. Des del començament. Hauria d’haver cregut que m’amagava coses només perquè eren massa doloroses per afrontar-les cada dia de cap i de nou. L’únic que feia era intentar estalviar-m’ho. Estalviar-me aquesta veritat brutal. He desat les fotografies, els papers, tot tal com ho he trobat. Em sentia satisfeta. He posat la clau al calaix de la tauleta, i la capsa al calaix de l’arxivador. Ara les puc mirar sempre que ho vulgui, he pensat. Tan sovint com vulgui.

Només havia de fer una cosa més. Havia de saber per què en Ben m’havia deixat. I havia de saber què feia jo a Brighton, fa tants anys. Havia de saber qui m’havia robat la vida. Ho havia d’intentar una vegada més.

Per segona vegada avui, he marcat el número de la Claire.

Estàtica. Silenci. Després dos tons. No contestarà, he pensat. No ha contestat el meu missatge, al capdavall. Té alguna cosa per amagar, alguna cosa que no em vol dir.

Gairebé me n’he alegrat. Aquesta era una conversa que només volia tenir en teoria. No veia que pogués aportar-me altra cosa que dolor. M’he preparat per a una altra anodina invitació a deixar un missatge.

Un clic. Després una veu.

—Digui’m?

Era la Claire. Ho he sabut immediatament. La seva veu m’era tan familiar com la meva.

—Digui’m? —ha repetit.

No he parlat. M’han inundat les imatges, fugaces. N’he vist la cara, els cabells curts, una boina. Rient. L’he vista en un casament —el meu, suposo, encara que no ho sàpiga del cert— vestida de color maragda, servint xampany. L’he vista amb un nen a coll, donant-me’l i dient: A sopar! L’he vista asseguda a la vora del llit, parlant amb la persona estirada, i m’he adonat que aquesta persona era jo.

—Claire? —he dit.

—Sí —ha contestat—. Hola. Qui ets?

He intentat concentrar-me, recordar-me que havíem estat amigues íntimes, hagi passat el que hagi passat des de llavors. He vist una imatge d’ella estirada al meu llit, amb una ampolla de vodka a la mà, rient com una boja, dient-me que els homes eren ridículs de nassos.

—Claire? —he repetit—. Sóc jo, la Christine.

Silenci. El temps s’ha allargat tant que semblava que hagués de durar per sempre. Al començament m’he pensat que no diria res, que havia oblidat qui era jo, o que no volia parlar amb mi. He tancat els ulls.

—Chrissy! —ha exclamat. Una explosió. He sentit que empassava, com si estigués menjant—. Chrissy! Déu meu. Mare meva, ets tu de veritat?

He obert els ulls. Una llàgrima ha començat una lenta travessa descendent per les arrugues desconegudes de la meva cara.

—Claire? —he dit—. Sí. Sóc jo. Sóc la Chrissy.

—Ostres. Merda! —ha exclamat i ha repetit—: Merda! —Parlava baixet—. Roger! Rog! És la Chrissy! Al telèfon! —De sobte, en veu alta, ha dit—: Com estàs? On ets? —I després—: Roger!

—Doncs, sóc a casa —he dit.

—A casa.

—Sí.

—Amb en Ben?

De sobte m’he posat a la defensiva.

—Sí —he dit—. Amb en Ben. Has rebut el meu missatge?

He sentit que respirava fondo. Sorpresa? O és que estava fumant?

—Sí! —ha dit—. I t’hauria trucat, però això és un telèfon fix i no m’has deixat el teu número. —Ha dubtat, i m’ha passat pel cap que potser tenia més raons per no haver-me trucat. Ha continuat—. En fi, com estàs, guapa? Estic tan contenta de sentir la teva veu! —No sabia com contestar i, com que no he dit res, la Claire ha dit—: On vius?

—No ho sé exactament —he dit. He sentit plaer, convençuda que la seva pregunta volia dir que no es veia amb en Ben, però després he pensat que m’ho podia estar preguntant perquè no sospités la veritat. Tenia tantes ganes de confiar en ella, de saber que en Ben no m’havia deixat perquè havia trobat alguna cosa en ella, un amor per substituir el que m’havien pres, perquè confiar-hi representava que també podia confiar en el meu marit—. A Crouch End —he acabat.

—D’acord —ha dit—. I com va tot? Com esteu?

—Doncs, mira —he dit—. No me’n recordo d’una puta merda.

Hem rigut. Ha estat alliberador, un esclat d’una emoció que no era pena, però ha durat poc i l’ha seguit un silenci.

—Sembla que estiguis bé —ha dit, al cap d’una estona—. Molt bé. —Li he explicat que tornava a escriure—. Ah, sí? Uau, que fort. I què escrius? Una novel·la?

—No —he dit—. Seria una mica difícil escriure quan no recordo res d’un dia per l’altre. —Silenci—. Només escric el que em passa.

—Entesos —ha dit, i després res. He pensat que potser no entenia del tot bé la meva situació, i m’he amoïnat pel seu to. Semblava distant. No sabia com havien quedat les coses entre nosaltres l’última vegada que ens havíem vist—. I què m’expliques? —ha continuat.

Què podia dir? Tenia ganes de deixar-li veure el meu diari, de llegir-l’hi, però evidentment no podia fer-ho. O, si més no, encara no podia. Hi havia massa coses per dir, massa coses que volia saber. Tota la meva vida.

—No ho sé —he dit—. És difícil…

Devia semblar angoixada, perquè ha dit:

—Chrissy, maca. Què passa?

—Res —he dit—. Estic bé. És que…

He deixat penjada la frase.

—Digues.

—No ho sé —he dit. He pensat en el doctor Nash, en les coses que li havia dit. Podia estar segura que no parlaria amb en Ben?—. Estic feta un embolic. Crec que he fet una bestiesa.

—Au, segur que no. —Un altre silenci: calculador?, i llavors ha dit—: Escolta. Que puc parlar amb en Ben?

—No hi és —he dit. M’ha alegrat que la conversa derivés cap a alguna cosa concreta, cap als fets—. És a la feina.

—És clar —ha dit la Claire.

Un altre silenci. De sobte la conversa semblava absurda.

—Necessito veure’t —he dit.

—Necessito? —ha dit—. No «vull»?

—No —he començat—. És evident que ho vull…

—Tranquil·la, Chrissy —ha dit—. És broma. Jo també et vull veure. Me’n moro de ganes.

M’he tret un pes de sobre. M’havia passat pel cap que la conversa s’estancaria, s’acabaria amb un comiat educat i una vaga promesa de parlar algun dia, i una altra avinguda cap al meu passat es tancaria per sempre.

—Gràcies —he dit—. Gràcies.

—Chrissy —ha dit—. T’he enyorat moltíssim. Cada dia. Cada dia he esperat que aquest coi de telèfon sonés, esperant que fossis tu, i sabent que no series mai tu. —Ha callat—. Com… com tens ara la memòria? Què saps?

—No ho sé —he contestat—. Crec que millor que abans. Però encara no recordo gaires coses. —He pensat en totes les coses que he escrit, en totes les imatges de la Claire i jo—. Recordo una festa —he dit—. Amb focs artificials i un terrat. Jo estudiant. Però després d’això, res, la veritat.

—Ah —ha dit—. La gran nit! Ostres, sembla que faci mil anys! T’he de posar al dia de moltes coses. Moltes.

No sabia què volia dir, però no l’hi he preguntat. He pensat que podia esperar. Hi havia coses més importants que necessitava saber.

—Te’n vas anar del país? —he preguntat—. A l’estranger?

Ha rigut.

—Sí —ha dit—. Uns sis mesos. Vaig conèixer un tio, fa anys. Va ser un desastre.

—On? —he continuat—. On te’n vas anar?

—A Barcelona —ha contestat—. Per què?

—Ah —he dit—. Per res. —Em sentia a la defensiva, avergonyida de no saber més detalls de la vida de la meva amiga—. Una cosa que em va dir algú. Em van dir que te n’havies anat a Nova Zelanda. Es devien equivocar.

—A Nova Zelanda? —ha exclamat, rient—. De cap manera. No hi he estat mai. Mai.

O sigui que en això en Ben també em va mentir. Encara no entenia per què, no podia pensar en una raó perquè necessités apartar la Claire de la meva vida tan a consciència. Era com en tota la resta de coses que havia mentit o decidit que no em deia? Ho feia per mi?

Era una altra cosa que li hauria de preguntar, quan tinguéssim la conversa que sabia que hauríem de tenir. Quan li digui tot el que sé, i com ho he descobert.

Hem parlat una mica més, una conversa esquitxada de llargs silencis i explicacions a la desesperada. La Claire m’ha dit que s’havia casat, i després divorciat, i que ara vivia amb en Roger.

—És professor —ha dit—. De psicologia. Està pirat, i vol que em casi amb ell, però jo no tinc cap pressa. Això sí, l’estimo.

Era agradable parlar amb ella, escoltar la seva veu. Semblava fàcil, coneguda. Una mica com tornar a casa. M’ha preguntat poques coses, com si entengués que tenia poca cosa per oferir. Finalment ha callat i ja em pensava que estava a punt d’acomiadar-se. M’he adonat que cap de les dues havia esmentat l’Adam.

—Vaja —ha dit, en comptes d’acomiadar-se—. Parla’m d’en Ben. Quant temps fa que… això…

—Que tornem a estar junts? —he dit—. No ho sé. Ni tan sols sabia que haguéssim estat separats.

—He intentat trucar-li —ha dit.

M’he posat tensa, sense saber per què.

—Quan?

—Aquesta tarda. Després de sentir la teva trucada. M’he imaginat que t’havia donat el meu telèfon. No ha contestat, però la veritat és que només tinc el número antic de la feina. M’han dit que ja no hi treballava.

He sentit que la por s’infiltrava. He mirat pel dormitori, estrany i conegut. Estava segura que em mentia.

—Parles sovint amb ell? —he preguntat.

—No. Últimament no. —La veu li ha canviat. Ha pres un to atabalat. No m’ha agradat—. Fa anys que no. —Ha dubtat—. He estat molt preocupada per tu.

Tenia por. Tenia por que la Claire digués a en Ben que li havia trucat abans que jo tingués ocasió de parlar amb ell.

—No li truquis, sisplau —he dit—. No li diguis que t’he telefonat.

—Chrissy —ha exclamat—. I això per què?

—Preferiria que no ho fessis.

Ha sospirat sorollosament i després semblava empipada.

—Escolta, es pot saber què passa?

—No t’ho puc explicar —he dit.

—Intenta-ho.

No em veia amb cor de parlar de l’Adam, però li he parlat del doctor Nash, i del record de l’habitació d’hotel, i que en Ben insisteix que un cotxe em va atropellar.

—Crec que no em diu la veritat perquè sap que em trasbalsaria —he dit. No ha reaccionat—. Claire? —he dit—. Què hi vaig anar a fer, a Brighton?

El silenci s’ha allargat.

—Chrissy —ha dit—, si de veritat ho vols saber, t’ho diré. O almenys el que jo sé. Però no per telèfon. Quan ens veiem. T’ho prometo.

La veritat. La tenia penjant davant meu, brillant, tan a prop que gairebé podia allargar la mà i agafar-la.

—Quan pots venir? —he dit—. Avui? Aquesta nit?

—Preferiria no anar a casa teva. Si a tu no et fa res.

—Per què no?

—És que… bé… és millor que ens veiem en un altre lloc. Et puc convidar a un cafè?

Parlava amb alegria, però semblava forçada. Falsa. No sé de què tenia por, però he acceptat.

—A l’Alexandra Palace? —ha proposat—. Et sembla bé? Des de Crouch End no et costarà gaire arribar-hi.

—D’acord.

—Perfecte, doncs. Divendres. Quedem a les onze. Et va bé?

Li he dit que sí. Ves quin remei.

—Ja ho trobaré.

M’ha explicat els autobusos que havia d’agafar i m’he apuntat les indicacions en un full de paper. Després de xerrar una estona, ens hem acomiadat, he agafat el diari i m’he posat a escriure.

* * *

—Ben? —he dit, quan ell ja era a casa. Estava a la sala, assegut en una butaca, llegint el diari. Semblava cansat, com si no hagués dormit bé—. Confies en mi? —he preguntat.

Ha aixecat el cap. Els ulls se li han il·luminat, plens d’amor, però també d’alguna cosa més. Alguna cosa que s’assemblava a la por. No m’estranya, suposo; normalment aquesta pregunta es fa abans de reconèixer que no s’havia d’haver confiat. S’ha apartat els cabells del front.

—És clar que sí, reina. —S’ha aixecat, s’ha assegut al braç de la meva butaca i m’ha agafat les mans—. És clar.

De sobte semblava insegur, com si no sabés com continuar.

—Parles amb la Claire?

M’ha mirat als ulls.

—La Claire? —ha repetit—. Te’n recordes, d’ella?

Havia oblidat que fins feia poc —de fet, fins al record de la festa dels focs artificials— la Claire no havia existit per a mi en absolut.

—Una mica, només —he dit.

Ha girat el cap i ha mirat el rellotge de la llar de foc.

—No —ha dit—. Crec que se’n va anar del país. Fa anys.

He fet una ganyota, com si m’hagués fet mal.

—N’estàs segur?

No em podia creure que em continués mentint. Em semblava pitjor que em mentís sobre això que en cap de les altres coses. Perquè ser sincer amb això, per força, havia de ser fàcil. Que la Claire continués vivint a la ciutat no em faria cap mal, fins i tot podria ser que veure-la m’ajudés a recuperar la memòria. Per què tantes mentides? Un pensament fosc se m’ha ficat al cap, la mateixa obscura sospita, però l’he foragitat.

—N’estàs segur? —he insistit—. On va anar? —Digues-m’ho, he pensat. Encara hi ets a temps.

—No me’n recordo —ha respost—. A Nova Zelanda, em sembla. O a Austràlia.

He notat que l’esperança em fugia, però sé què he de fer. M’arrisco.

—De veritat? Vols dir? Perquè em balla pel cap que una vegada, ara fa molts anys, em va dir que estava pensant d’anar a viure a Barcelona. —No ha dit res—. No et sona que fos allà?

—Vas recordar això? —em pregunta—. Quan?

—No ho sé —li responc—. És una sensació que tinc.

M’agafa la mà. A tall de consol.

—T’ho deus haver imaginat.

—Una sensació que sento molt viva. Vols dir que no era Barcelona?

Ha sospirat.

—No, no era Barcelona. Se’n va anar a Austràlia. Segur. A Adelaida, crec. Encara que no ho sé del cert. Fa molt de temps, d’això. —Sacseja el cap—. La Claire… —ha dit mentre somreia—. Feia una eternitat que no hi pensava.

He tancat els ulls. Quan els he obert, em somreia. L’he trobat idiota. Llastimós. Tenia ganes de bufetejar-lo.

—Ben —he dit, amb una veueta que era gairebé un xiuxiueig—. He parlat amb ella.

No sabia com reaccionaria. No ha fet res, com si jo no hagués dit res, però els seus ulls s’han encès.

—Quan? —ha preguntat.

El seu to era dur com un vidre.

Li podia dir la veritat, o podia reconèixer que havia estat escrivint la història dels meus dies.

—Aquesta tarda —he dit—. M’ha trucat.

—T’ha trucat? —ha dit—. Com? Com t’ha trucat?

He decidit mentir.

—M’ha dit que tu li havies donat el meu telèfon.

—Quin telèfon? Quina bestiesa! Com volies que l’hi donés? Estàs segura que era ella?

—Ha dit que de tant en tant parlàveu. Fins fa poc.

M’ha deixat anar la mà a la falda, com un pes mort. S’ha aixecat, i s’ha girat de cara a mi.

—Que ha dit què?

—M’ha dit que vosaltres dos estàveu en contacte. Fins fa uns anys.

S’ha inclinat cap a mi. L’alè li feia olor de cafè.

—Aquesta dona t’ha telefonat sense més ni més? Estàs segura que era ella?

He fet cara d’exasperació.

—Ostres, Ben! —he exclamat—. Qui vols que fos?

He somrigut. Mai no havia pensat que aquesta conversa hagués de ser fàcil, però havia pres un to de seriositat que no em feia cap gràcia.

Ha arronsat les espatlles.

—No ho saps. Altres vegades hi ha hagut gent que ha volgut parlar amb tu. La premsa. Periodistes. Gent que ha sentit parlar de tu, i del que et va passar, i volen saber la teva versió de la història, o solament tafanejar per veure com estàs, si estàs malament o si has millorat. Han fet veure que eren altres persones, només per fer-te enraonar. Hi ha metges. Xarlatans que es pensen que et poden ajudar. Homeòpates. Metges alternatius. Fins i tot bruixots.

—Ben —he dit—. Durant molts anys va ser la meva millor amiga. Li he reconegut la veu. —Derrotat, la cara se li ha desencaixat—. Has estat parlant amb ella, oi? —M’he fixat que obria i tancava la mà dreta, en un puny—. Ben? —he tornat a dir.

Ha aixecat el cap. Tenia la cara vermella, els ulls humits.

—D’acord —ha dit—. D’acord. He parlat amb la Claire. Em va demanar que mantingués el contacte, que la tingués al dia de com estaves. Parlem molt de tant en tant, una estona, només.

—Per què no m’ho has explicat? —No ha dit res—. Ben. Per què? —Silenci—. Vas decidir que era més fàcil mantenir-la allunyada de mi? Fer veure que se n’havia anat del país? Com quan em vas dir que no havia escrit mai una novel·la?

—Chris… —ha començat, i llavors—: Què?

—No em sembla bé, Ben —he dit—. No tens dret a guardar-te aquestes coses. I explicar-me mentides només perquè sigui més fàcil. No està bé.

S’ha aixecat.

—Més fàcil? —ha dit, aixecant la veu—. Més fàcil? Et penses que et vaig dir que la Claire vivia a l’estranger perquè era més fàcil? T’equivoques, Christine. T’equivoques. Res d’això és fàcil. Res. No et dic que vas escriure una novel·la perquè no suporto recordar les ganes que tenies d’escriure’n una altra, o veure com pateixes quan t’adones que no ho podràs fer mai. Et vaig dir que la Claire vivia a l’estranger perquè no suporto sentir el patiment a la teva veu quan t’adones que et va abandonar. Et va deixar allà perquè et podrissis, com tots els altres. —Ha esperat una reacció—. T’ho ha explicat, això? —ha afegit, en veure que jo no reaccionava, i he pensat no, no, no és veritat, i de fet avui he llegit al diari que em visitava contínuament.

Ho ha repetit.

—T’ho ha dit, això? Que et va deixar de visitar quan es va adonar que un quart després que marxés t’havies oblidat que existia? Sí, és clar, et trucava per Nadal per saber com estaves, però era jo el que estava al teu costat, Chrissy. Era jo el que et visitava cada dia del món. Era jo el que estava allà, el que esperava, el que pregava perquè et posessis prou bé per poder-te treure d’allà, i portar-te a casa, perquè visquessis amb mi, segura. Jo. No et vaig mentir perquè em fos més fàcil. No cometis mai l’error de pensar que ho he fet per això. Mai!

He recordat haver llegit el que em va dir el doctor Nash. L’he mirat als ulls. No és veritat, he pensat. No vas estar al meu costat.

—La Claire ha dit que et vas divorciar de mi.

S’ha quedat glaçat, i ha reculat, com si li hagués clavat un cop de puny. Ha obert la boca i l’ha tancat. Era gairebé còmic. Al final se li ha escapat una sola paraula.

—Puta.

La cara se li ha retorçat de fúria. Em pensava que m’anava a pegar, però tant se me’n donava.

—Et vas divorciar de mi? —he preguntat—. És veritat?

—Reina…

M’he aixecat.

—Digue-m’ho —he dit—. Digue-m’ho!

Estàvem drets, un davant de l’altre. No sabia què faria ell, no sabia què volia que fes. Només sabia que necessitava que fos sincer. Que no em digués més mentides.

—Vull que em diguis la veritat.

S’ha avançat i ha caigut de genolls davant meu, buscant les meves mans.

—Reina…

—Et vas divorciar de mi? És veritat, Ben? Digue-m’ho! —Ha abaixat el cap i després l’ha aixecat per mirar-me, amb els ulls esbatanats, aterrits—. Ben! —he cridat. S’ha posat a plorar—. Ben. També m’ha parlat de l’Adam. M’ha dit que vam tenir un fill. Sé que és mort.

—Ho sento —ha dit—. Em sap molt de greu. Em pensava que era el millor.

I llavors, sense parar de plorar, m’ha dit que m’ho explicaria tot.

La llum havia marxat del tot, i la nit havia pres el lloc al capvespre. En Ben ha encès un llum i hem segut sota la seva claror rosada, un davant de l’altre, a la taula del menjador. Hi havia una pila de fotografies entre nosaltres, les mateixes que havia mirat jo abans. He fingit sorpresa mentre me les anava passant, i me les explicava. S’ha entretingut en les fotos del nostre casament, explicant-me que havia estat un dia fabulós, especial, i que jo estava preciosa, però llavors s’ha començat a angoixar.

—No et vaig deixar d’estimar mai, Christine —ha dit—. M’has de creure. Era la teva malaltia. Vas haver d’anar a viure a aquell lloc, i jo… no podia… no podia suportar-ho. M’hi hauria quedat amb tu. Hauria fet el que fos per tornar-te a tenir a casa. El que fos. Però ells… no ho volien… no em deixaven veure’t… deien que era el millor…

—Qui? —he preguntat—. Qui ho deia? —Ha callat—. Els metges?

M’ha mirat. Plorava i tenia els ulls vermells.

—Sí —ha dit—. Sí. Els metges. Deien que era el millor per a tu. Que era l’única manera… —S’ha eixugat una llàgrima—. Vaig fer el que em van dir. Tant de bo no els hagués fet cas. Tant de bo hagués lluitat per tu. Vaig ser dèbil i estúpid. —La veu se li ha convertit en un xiuxiueig—. Vaig deixar de veure’t, sí —ha dit—, però ho feia per tu. Encara que em morís de pena, ho vaig fer per tu, Christine. M’has de creure. Per tu i pel nostre fill. Però no em vaig divorciar mai de tu. No pas de veritat. Aquí no. —S’ha abocat i m’ha agafat la mà i l’ha premut contra la seva camisa—. Aquí, sempre hem estat casats. Sempre hem estat junts.

He sentit el cotó calent i humit de suor. El batec accelerat del seu cos. Amor.

Que idiota que sóc, he pensat. He volgut creure que havia fet aquestes coses per fer-me mal, quan el que em diu és que les ha fet per amor. No l’he de condemnar. El que hauria de fer és mirar d’entendre’l.

—Et perdono —he dit.