Dimecres, 14 de novembre

Aquest matí he preguntat a en Ben si havia portat mai bigoti. Encara estava desorientada, i no sabia ben bé què era veritat i què no. M’havia despertat d’hora i, a diferència dels dies anteriors, no havia pensat que encara fos una nena. Em sentia gran. Sexual. La pregunta que tenia al cap no era Per què sóc al llit amb un home?, sinó Qui és aquest? i Què hem fet? Al lavabo he contemplat el meu reflex amb horror, però les fotos al voltant em semblaven autèntiques. He vist el nom de l’home «Ben» i també m’ha semblat conegut fins a cert punt. La meva edat, el meu matrimoni, aquests fets em semblaven coses que m’estaven recordant, no que m’explicaven per primera vegada. Enterrades, però no tan al fons.

El doctor Nash m’ha trucat quan en Ben tot just acabava de sortir per anar a treballar. M’ha recordat que tenia el diari i llavors —després de dir-me que em recolliria més tard perquè em fessin un escàner— l’he llegit. Hi havia algunes cosetes que potser rememorava, i tal vegada fragments sencers que recordava haver escrit. Era com si un residu de la meva memòria hagués sobreviscut a la nit.

Potser era per això que havia d’estar segura que el que hi posava era veritat. He trucat a en Ben.

—Ben —he dit quan s’hi ha posat. M’ha dit que en aquell moment no tenia feina—. Alguna vegada vas portar bigoti?

—Quina pregunta més rara! —ha exclamat.

He sentit el sorollet d’una cullereta contra una tassa i me l’he imaginat remenant el sucre al cafè, amb un diari obert davant seu. Em sentia rara. Sense saber si l’hi havia de dir tot o no.

—És que… —he començat—. He tingut un record. Crec.

Silenci.

—Un record?

—Sí —he dit—. Crec que sí.

El cap em tornava a les coses que havia escrit l’altre dia —el bigoti d’en Ben, el seu cos nu, la seva erecció— i les que havia recordat ahir. Tots dos junts al llit. Besant-nos. S’han il·luminat breument abans d’enfonsar-se de nou en les profunditats. De sobte he tingut por.

—És com si et recordés amb bigoti.

Ha rigut, i he sentit que deixava la tassa. He sentit que la terra ferma es bellugava sota els meus peus. Potser tot el que havia escrit era mentida. Sóc novel·lista, fet i fet, he pensat. O ho era.

La futilitat de la meva lògica m’ha colpit. Escrivia ficció, per tant la meva afirmació que havia estat novel·lista podia ser una d’aquelles ficcions. I en aquest cas no havia escrit ficció. El cap em rodava.

Tot i així, m’he dit a mi mateixa, ho sentia autèntic. A més sabia escriure a màquina. O almenys havia escrit que en sabia…

—Sí o no —he dit, desesperada—. És… és important.

—Vejam —ha dit. Me l’he imaginat tancant els ulls, i mossegant-se el llavi inferior en una paròdia de concentració—. Suposo que és possible, una vegada —ha dit—. Molt poc temps. Fa molts anys. Me n’havia oblidat… —Un silenci, llavors—. Sí. La veritat és que sí. Crec que en vaig portar. Una setmana com a molt. Fa molt de temps.

—Gràcies —he dit, traient-me un pes de sobre.

El terra que tenia sota els peus tornava a ser una mica més segur.

—Et trobes bé? —ha preguntat.

Li he dit que sí.

El doctor Nash m’ha vingut a buscar al migdia. M’havia dit que mengés alguna cosa abans, però no he tingut gana. Estava nerviosa, suposo.

—Anem a veure un col·lega meu —ha dit un cop al cotxe—. El doctor Paxton. —No he dit res—. És un especialista en el camp de la imatge funcional en pacients amb problemes com el teu. Hem estat col·laborant.

—Entesos —he dit. Estàvem parats, al cotxe, en un embús—. Ahir li vaig trucar? —he preguntat.

Ha dit que sí.

—Has llegit el teu diari? —ha comentat.

He dit que sí.

—No tot. M’he saltat fragments. Comença a ser molt llarg.

Això l’ha interessat.

—Quins fragments t’has saltat?

M’ho he rumiat.

—Hi ha parts que em sonaven. És com si només em recordessin coses que ja sabia. Que ja rememorava…

—Això és bo —ha dit, mirant-me—. Molt bo.

M’he il·luminat de plaer.

—I per què li vaig trucar? Ahir?

—Volies saber si havies escrit una novel·la —ha dit.

—I és veritat? —he insistit—. L’he escrit?

S’ha girat cap a mi. Somreia.

—Sí —ha dit—. L’has escrit.

El trànsit s’ha posat en marxa i hem tirat endavant. Estava alleujada. Sabia que el que havia escrit era veritat. Durant la resta del trajecte m’he relaxat.

El doctor Paxton era més vell del que m’havia imaginat. Duia una americana de xeviot i li sortien pèls blancs de dins les orelles i el nas. Semblava tenir edat per estar jubilat.

—Benvinguda al Centre d’Imatge Vincent Hall —ha dit després que el doctor Nash ens presentés, i llavors sense treure’m els ulls de sobre, m’ha picat l’ullet i m’ha donat la mà—. No pateixi —ha dit—. No és tan solemne com sembla. Vingui, per aquí. Li ensenyaré les instal·lacions.

Hem entrat a l’edifici.

—Treballem conjuntament amb l’hospital i la universitat —ha explicat mentre travessava la porta principal—. Cosa que tant pot ser bona com dolenta.

No sabia què volia dir i he esperat que s’expliqués, però no ha dit res. He somrigut.

—Ah, sí? —he dit.

Com que intentava ajudar-me, volia ser educada.

—Tots volen que fem de tot —ha explicat, rient—. I ningú no ens ho vol pagar.

Hem anat a una sala d’espera. Estava plena de cadires buides i exemplars de les mateixes revistes que en Ben m’havia deixat a casa —Radio Times, Hello!, a més de Country Life i Marie Claire— i gots de plàstic fets servir. Semblava que hi haguessin celebrat una festa i que tothom hagués marxat a corre-cuita. El doctor Paxton s’ha aturat davant d’una altra porta.

—Li agradaria veure la sala de control?

—Sí —he contestat—. M’agradaria.

—L’RMF és una tècnica força nova —ha dit, quan hem entrat—. Ha sentit parlar de l’RMF? De la ressonància magnètica funcional?

Érem en una saleta il·luminada per la claror misteriosa d’una filera de pantalles d’ordinador. Una paret estava ocupada per una finestra, i a l’altra banda hi havia una altra sala, amb una gran màquina cilíndrica al mig i un llit que hi sobresortia com una llengua. M’ha començat a agafar por. No sabia res d’aquella màquina. Sense memòria, què en podia saber?

—No —he dit.

Ha somrigut.

—Perdoni. És clar que no. L’RMF és un procediment força estàndard. És com una mena de radiografia de tot el cos. Aquí fem servir algunes de les mateixes tècniques però ens concentrem en el funcionament del cervell. En la funció.

Aleshores ha intervingut el doctor Nash —per primera vegada des de feia estona— i la seva veu sonava fluixa, gairebé tímida. No sé si era per l’admiració que sentia pel doctor Paxton o perquè el volia impressionar.

—Si tens un tumor cerebral, t’hem d’escanejar el cap per esbrinar on es troba, i quina part del cervell està afectada. Això seria mirar l’estructura. El que l’RMF ens permet fer és veure quina part del cervell utilitzes quan fas unes tasques concretes. Volem veure com processa la memòria el teu cervell.

—De fet, quina part s’il·lumina —ha dit en Paxton—. Cap a on flueixen els líquids.

—Això em podrà ajudar? —he preguntat.

—Esperem que ens ajudi a identificar on hi ha la lesió —ha dit el doctor Nash—. Què s’ha espatllat. Què és el que no funciona com cal.

—I això m’ajudarà a recuperar la memòria?

Ha callat un moment, i llavors ha dit:

—Esperem que sí.

M’he tret l’aliança i les arracades i les he deixat en una safata de plàstic.

—També hauria de deixar la bossa aquí —ha dit el doctor Paxton, i llavors m’ha preguntat si tenia alguna cosa més perforada—. Se’n faria creus —ha dit, quan he fet que no amb el cap—. A veure, és una maquinota escandalosa. Necessitarà això. —M’ha donat uns taps grocs per a les orelles—. Preparada?

He dubtat.

—No ho sé.

La por s’infiltrava dintre meu. La sala s’encongia i s’enfosquia, i, a través del vidre, l’escàner creixia amenaçadorament. Em feia l’efecte que ja l’havia vist, o que n’havia vist un d’igual.

—No n’estic segura.

El doctor Nash se m’ha acostat. M’ha posat una mà al braç.

—No et farà mal —ha dit—. Només fa una mica de soroll.

—És segura? —he preguntat.

—Del tot. Jo seré aquí, a l’altra banda del vidre. Et veurem tota l’estona.

Encara devia semblar insegura, perquè aleshores el doctor Paxton ha dit:

—Tranquil·la. Està en bones mans. No passarà res. —L’he mirat i m’ha somrigut i ha afegit—: Pot pensar que els seus records estan perduts en algun lloc del cervell. Amb aquesta màquina el que volem fer és intentar trobar on s’han ficat.

Feia fred, malgrat la manta que m’havien posat a sobre, i estava fosc, llevat d’una llum vermella, que parpellejava en algun lloc de l’habitació, i d’un mirall penjat en un marc, uns centímetres per sobre el meu cap, que estava tort per reflectir la imatge d’una pantalla d’ordinador que hi havia en algun lloc. A més dels taps per a les orelles duia uns auriculars, a través dels quals em parlarien els metges, però de moment estaven callats. No sentia res més que un brunzit llunyà, el so de la meva respiració, forta i feixuga, el batec ressonant del meu cor.

A la mà dreta tenia una pera de plàstic, plena d’aire.

—Si ens vol dir alguna cosa, premi-la —havia dit el doctor Paxton—. Si parlés, no la sentiríem.

He acariciat la superfície rugosa de la pera i he esperat. Volia tancar els ulls, però m’havien dit que els tingués oberts, i que mirés la pantalla. Unes falques d’escuma m’immobilitzaven el cap; no m’hauria pogut moure encara que hagués volgut. Una manta a sobre, com un sudari.

Un moment de quietud i llavors un clec, tan fort que m’ha sobresaltat, tot i els taps que duia a les orelles; tot seguit un altre i després un altre. Un soroll greu, de dins de la màquina, o del meu cap. No n’estava segura. Una bèstia maldestra, despertant, el moment de silenci abans de l’atac. He agafat fort la pera de goma, decidida a no prémer-la i llavors ha començat un soroll, com una alarma o un trepant, que no parava, fortíssim, tan fort que el meu cos tremolava amb cada sotragada. He tancat els ulls.

Una veu a l’orella.

—Christine —ha dit—. Pot obrir els ulls, sisplau? —O sigui que em podien veure—. No tingui por, no passa res.

Res? He pensat. Què en sabran, ells? Que saben, ells, del que és ser jo, estirada aquí, en una ciutat que no recordo, amb persones que no conec de res. Floto, he pensat, sense cap mena d’àncora, a mercè del vent.

Una veu diferent. La del doctor Nash.

—Pots mirar les fotos? Pensa en el que són, i digues-ho, però només interiorment. No diguis res en veu alta.

He obert els ulls. A sobre meu, als mirallets, hi havia dibuixos, un darrere l’altre, blancs sobre negre. Un home. Una escala. Una cadira. Un martell. Els he anomenat a mesura que apareixien, i llavors han sortit les paraules «Gràcies! Ja et pots relaxar!» i també ho he dit interiorment, per fer alguna cosa, alhora que em meravellava que creguessin que et podies relaxar a la panxa d’una màquina com aquella.

Han aparegut més instruccions a la pantalla. «Recorda alguna cosa del passat», deia, i a sota les paraules «Una festa».

He tancat els ulls.

He intentat pensar en la festa que havia recordat mentre en Ben i jo miràvem els focs artificials. M’he intentat imaginar en aquell terrat, al costat de la meva amiga, sentir el soroll de la festa al pis de sota, el gust dels focs en l’ambient.

Em venien imatges, però no semblaven reals. Veia que no les estava recordant, les estava inventant.

He intentat veure en Keith, recordar com m’ignorava, però no m’ha vingut res. Aquells records tornaven a estar perduts.

Semblava que enterrats per sempre, però ara almenys sé que existeixen, que hi són, en algun lloc, tancats amb pany i clau.

La meva ment ha anat cap a festes infantils. Aniversaris, amb la mare i la tieta i la meva cosina Lucy. El Twister. El joc de les penyores. El joc de les cadires. Un dos tres pica paret. La mare amb bosses de caramels per donar com a premi. Sandvitxos sense crosta de carn en conserva i pasta de peix. Pa de pessic i confitura.

He recordat un vestit blanc amb les mànigues bufades, mitjons amb volants, sabates negres. Encara tinc els cabells rossos, i estic asseguda en una taula davant d’un pastís amb espelmes. Respiro fondo, m’aboco i bufo. El fum s’enfila.

Després apareixen records d’una altra festa. Em veig a casa, mirant per la finestra de la meva habitació. Estic despullada, tinc uns disset anys. Al carrer hi ha taules amb cavallets, una al costat de l’altra, plenes de safates amb frankfurts i sandvitxos, amb gerres de taronjada. Hi ha banderes pertot arreu, en pengen de totes les finestres. Blau. Vermell. Blanc.

Hi ha nens disfressats —pirates, bruixots, víkings— i els grans intenten organitzar-los en equips per a la cursa de la cullera i l’ou. Veig la meva mare a l’altra vorera lligant una capa al coll de Matthew Soper i, sota la meva finestra, el pare està assegut en una cadira de jardí amb un got de suc.

—Torna al llit —diu una veu.

Em giro. Dave Soper està assegut al meu llit individual, sota el meu pòster dels The Slits. Està embolicat amb el llençol blanc tacat de sang. No li havia dit que era la meva primera vegada.

—No —dic—. Aixeca’t! T’has de vestir abans que tornin els meus pares!

Riu, però de bona fe.

—Vinga!

Em poso els texans.

—No —dic, agafant la samarreta—. Aixeca’t. Sisplau.

Sembla decebut. No em pensava que passaria això —que no vol dir que no ho volgués— i ara m’agradaria estar sola. No té res a veure amb ell.

—D’acord —diu, i es posa dret. El seu cos és pàl·lid i escarransit, el seu penis gairebé fa riure. Mentre es vesteix, miro cap a una altra banda, per la finestra. El meu món ha canviat, penso. He creuat una línia i no puc tornar enrere—. Doncs, adéu —diu.

Però no parlo. No em giro fins que no se n’ha anat.

Una veu a l’orella em torna al present.

—Molt bé. Ara més fotos, Christine —ha dit el doctor Paxton—. Miri-les i pensi què o qui són. D’acord? Preparada?

He empassat saliva. Què m’ensenyaran?, he pensat. Qui? Serà molt dolorós?

Sí, he pensat, i hem començat.

La primera fotografia era en blanc i negre. Una nena, de quatre o cinc anys, a coll d’una dona. La nena assenyalava alguna cosa, i totes dues reien, i de fons, una mica borrosa, una reixa amb un tigre estirat a l’altra banda. Una mare, he pensat. Una filla. En un zoo. I llavors amb un sobresalt de reconeixement he mirat la cara de la nena i m’he adonat que era jo, i la mare, la meva. Se m’ha aturat la respiració. No podia recordar haver anat mai a un zoo, però vet-ho aquí, això era la prova que hi havíem anat. Jo, he dit silenciosament, recordant el que m’havien dit. La mare. He mirat fixament la pantalla intentat gravar amb foc la seva imatge a la meva memòria, però la foto ha desaparegut i l’ha substituït una altra, també de la meva mare, ara més gran, però no prou per justificar que necessiti el bastó que porta. Somreia però semblava esgotada, tenia els ulls enfonsats a la cara prima. La meva mare, he tornat a pensar, i m’han vingut al cap més paraules, espontàniament: patint. He tancat els ulls de manera involuntària i he hagut de fer un esforç per tornar-los a obrir. He agafat amb més força la pera.

Les imatges han començat a passar ràpidament, i només n’he reconegut alguna. Una era de l’amiga que havia vist en el meu record, i m’ha fet il·lusió reconèixer-la gairebé de seguida. Era tal com me l’havia imaginat, vestida amb texans blaus vells i una samarreta, fumant, amb els cabells rogencs solts i despentinats. En una altra foto duia els cabells curts i tenyits de negre, i unes ulleres de sol al cap. Després ha passat una fotografia del meu pare —tal com era quan jo era petita, somrient, feliç, llegint un diari a la sala— i després una d’en Ben i de mi, al costat d’una altra parella que no he reconegut.

Una altra foto era d’uns desconeguts. Una dona negra amb uniforme d’infermera, una altra dona amb un vestit jaqueta, asseguda davant d’una llibreria, mirant per sobre les ulleres de mitja lluna amb expressió seriosa. Un home amb els cabells vermellosos i la cara rodona, un altre amb barba. Un nen, de sis o set anys, menjant-se un gelat i, més tard, el mateix nen, assegut a una taula, dibuixant. Un grup de persones, posades de qualsevol manera, mirant a la càmera. Un home atractiu, amb els cabells negres i una mica llargs, i unes ulleres de muntura fosca que li tapaven uns ulls petits i una cicatriu que li travessava la cara. No paraven, aquelles fotografies, i jo les he mirat totes i he intentat situar-les, recordar com estaven teixides en el tapís de la meva vida, o si ho estaven. He fet el que m’han demanat. M’he portat bé i tot i així cada vegada estava més angoixada. L’enrenou de la màquina semblava augmentar de to i de volum fins que ha esdevingut una alarma, un avís, i se m’ha fet un nus a l’estómac i no es desfeia. No podia respirar i he tancat els ulls, i el pes de la manta em feia pressió a sobre, feixuga com una llosa de marbre, i sentia que m’ofegava.

He premut la mà dreta, però s’ha tancat en un puny, sobre el buit. M’he clavat les ungles a la carn; havia deixat caure la pera. He cridat, un crit sense paraules.

—Christine —he sentit a l’orella—. Christine.

No sabia qui era, o què volia que fes, i he tornat a cridar, i he començat a bellugar les cames per treure’m la manta de sobre.

—Christine!

Ara més fort, i llavors el soroll de la sirena ha parat, s’ha obert una porta i a l’habitació hi havia veus, i mans a sobre meu, als braços i a les cames, i al pit, i he obert els ulls.

—Tranquil·la —em deia el doctor Nash a cau d’orella—. Tranquil·la. Sóc aquí.

Quan m’han calmat i m’han dit que tot aniria bé —i m’han tornat la bossa, les arracades i l’aliança— el doctor Nash i jo hem anat a una cafeteria. Era petita, en un passadís, amb cadires de plàstic taronja i taules de fòrmica esgrogueïdes. Hi havia pastes i sandvitxos pansits, llanguint sota l’aspra il·luminació. No duia diners al moneder, però he deixat que el doctor Nash em convidés a una tassa de cafè i un tall de pastís de pastanaga i mentre ho pagava he escollit un lloc al costat de la finestra. A fora el sol projectava llargues ombres a la gespa del jardí, esquitxada de flors violeta.

El doctor ha arrossegat la cadira sota la taula. Ara que tornàvem a estar sols semblava més tranquil.

—Té —ha dit, deixant la safata davant meu—. Espero que et sembli bé.

He vist que ell havia agafat te, i la bossa encara flotava en el líquid marronós quan hi ha afegit sucre d’una sucrera que hi havia a la taula. He tastat el meu cafè i he fet una ganyota. Era amarg i estava massa calent.

—Està bé —he dit—. Gràcies.

—Em sap greu —ha dit, al cap d’un moment. Primer m’he pensat que parlava del cafè—. No he previst que t’ho passaries tan malament.

—És molt claustrofòbic —he dit—. I sorollós.

—Sí, ja ho crec.

—He deixat caure el botó d’emergència.

No ha dit res i ha remenat el te. Ha tret la bosseta i l’ha dipositada a la safata. Ha fet un glop.

—Què ha passat? —he preguntat.

—És difícil de dir. T’has angoixat. No és tan estrany. No s’hi està gaire còmode allà dins, com tu mateixa has dit.

He mirat el tall de pastís. Intacte. Sec.

—Les fotografies. Qui eren? D’on les ha tretes?

—Eren una barreja. Algunes les he tret de la teva història clínica. En Ben les va donar, fa anys. Te’n vaig demanar que en portessis un parell de casa per fer aquest exercici, em vas dir que les tenies penjades al voltant del mirall. Algunes les he posat jo, de persones que no coneixes. El que en diem controls. Les hem barrejat totes. Algunes de les imatges eren de persones que vas conèixer quan eres molt petita, persones que hauries de recordar o que podries recordar. Família. Amics de l’escola. La resta eren de persones de l’època de la teva vida que és clar que no pots recordar. El doctor Paxton i jo intentem esbrinar si hi ha cap diferència en la manera com intentes accedir als records de les diferents èpoques. La reacció més forta l’has tingut amb el teu marit, per descomptat, però has reaccionat amb altres. Encara que no recordis les persones del teu passat, les pautes d’excitació neural són clares.

—Qui era la pèl-roja? —he preguntat.

Ha somrigut.

—Una vella amiga, potser?

—Sap com es diu?

—Em sap greu, però no. Vaig trobar les fotos a la teva història. No duien noms.

Una vella amiga. Això ja ho sabia, el que volia era el seu nom.

—Però diu que he reaccionat a les fotos, oi?

—A algunes, sí.

—Això és bo?

—Haurem d’estudiar els resultats amb més detall abans de treure’n cap conclusió. És un treball molt nou —ha dit—. Experimental.

—Bé. —He tallat un bocinet de pastís de pastanaga. També era amarg, i l’ensucrat, massa dolç. Hem estat un moment en silenci. Li he ofert pastís però l’ha rebutjat, picant-se la panxa.

—He de vigilar! —ha dit, tot i que no veia que s’hagués de preocupar per res encara.

Té la panxa plana, tot i que sembla de la mena d’homes que acaben fent-ne. Encara és jove i l’edat, de moment, no l’ha afectat.

He pensat en el meu cos. No estic grassa, ni tan sols tinc una mica de sobrepès, i tot i així em sorprèn. Quan sec, el meu cos pren una forma diferent de la que espero. Les natges s’escampen, les cuixes es toquen. M’inclino per agafar la tassa i els pits es belluguen dins dels sostenidors, com si em recordessin que existeixen. Em dutxo i sento que la pell sota els braços es gronxa lleugerament, d’una manera gairebé imperceptible. Hi ha més de mi del que crec, ocupo més espai del que espero. No sóc una nena, compacta, amb la pell tibant sobre els ossos, ni tan sols una adolescent; el meu cos comença a acumular greix.

Em miro el pastís que queda i em pregunto què passarà en el futur. Potser em continuaré expandint. Em faré grassoneta i després grassa, inflant-me com un globus de festa. O em quedaré igual que ara, sense arribar a acostumar-m’hi mai, observant al mirall del lavabo com se’m marquen les arrugues i la pell de la mà s’afina com la d’una ceba, i em converteixo en una vella, de mica en mica.

El doctor Nash ha abaixat el cap i se l’ha rascat. A través dels cabells li he vist el crani, més evident al cercle de la coroneta. He pensat que encara no se’n deu haver adonat, però un dia se n’adonarà. Veurà una fotografia seva feta des de darrere, o tindrà una sorpresa en un emprovador, o el seu perruquer li comentarà, o la seva xicota. L’edat ens atrapa a tots, he pensat, mentre ell aixecava el cap. De maneres diferents.

—Oh —ha dit, amb una alegria que sonava forçada—. T’he portat una cosa. Un regal. No és ben bé un regal, només una coseta que penso que t’agradarà tenir. —Ha agafat la cartera de terra—. Ja en deus tenir un exemplar —ha dit, i l’ha obert. Ha tret un paquet—. Té.

Sabia el que era abans d’agafar-ho. Què podia ser si no? Em pesava a la mà. L’havia ficat en un sobre encoixinat i l’havia tancat amb cinta. El meu nom estava escrit amb retolador negre gruixut. «Christine».

—És la teva novel·la —ha dit—. La que vas escriure.

No sabia què pensar. Proves, he pensat. La prova que el que havia escrit era veritat, si demà la necessitava.

Dins del sobre hi havia un exemplar de la meva novel·la. L’he agafat. Era una edició en rústica, i no era nova. La coberta tenia un cèrcol de cafè i les vores de les pàgines estaven esgrogueïdes pel temps. Potser el doctor Nash m’havia donat el seu exemplar, potser ni tan sols es trobava a les llibreries. Agafant-lo m’he vist a mi mateixa com m’havia vist l’altre dia; més jove, molt més jove, agafant aquesta novel·la per mirar de trobar la manera d’escriure la següent. No sé com, però sabia que no me n’havia sortit, que no havia acabat mai la segona novel·la.

—Gràcies —he dit—. Gràcies.

Ha somrigut.

—No es mereixen.

Me l’he ficat sota l’abric, on ha bategat com un cor tot el trajecte fins a casa.

* * *

Tan bon punt he arribat a casa he mirat la meva novel·la, però només per sobre. Primer volia escriure tot el que recordava al diari, abans que en Ben arribés a casa, però de seguida que he acabat i l’he guardat, he tornat a baixar per mirar-me com cal el que m’havien donat.

He girat el llibre. A la coberta hi havia un dibuix en colors pastels d’una taula, sobre la qual hi havia una màquina d’escriure. Sobre el carro hi havia un corb, amb el cap decantat, com si estigués llegint el paper ficat a la roda. Sobre el corb, el meu nom, i a sobre, el títol.

«Per als ocells matiners», deia. «Christine Lucas».

Les mans em tremolaven quan he obert el llibre. A dins hi havia la pàgina del títol, una dedicació. «Al meu pare», i després les paraules: «Et trobo a faltar».

He tancat els ulls. Un record fugaç. He vist el meu pare, estirat al llit sota unes llums brillants, amb la pell transparent, amarat de suor. Li he vist un tub al braç, una bossa de líquid transparent d’una sonda, una safata de cartró i un tub de pastilles. Una infermera, prenent-li el pols, la tensió arterial, i ell sense despertar-se. La mare, a l’altre costat del llit, fent esforços per no plorar mentre jo intentava que em sortissin les llàgrimes.

Llavors ha vingut una olor. Flors tallades i terra remoguda. Dolça i enganxosa. He vist el dia que el vam incinerar. Jo, vestida de negre —que no sé per què sé que no és tan estrany en mi— però aquesta vegada sense maquillatge. La mare, asseguda al costat de l’àvia. Les cortines s’obren, el taüt desapareix lliscant i jo ploro imaginant-me el pare convertit en deixalles i cendra. La mare em prem la mà, i després anem a casa i bevem vi barat i escumós i mengem sandvitxos mentre es pon el sol i ella es dissol en la mitja claror.

He sospirat. La imatge ha desaparegut i he obert els ulls. La novel·la, davant meu.

He girat la pàgina, buscant la primera frase. «Va ser llavors, havia escrit, amb el motor roncant i el peu dret prement amb força el pedal de l’accelerador, quan va deixar anar el volant i va tancar els ulls. Sabia el que passaria. Sabia com acabaria. Sempre ho havia sabut».

He saltat fins a la meitat de la novel·la. He llegit un paràgraf i llavors un del final.

Havia escrit sobre una dona que es deia Lou, un home —el seu marit, m’he imaginat— que es deia George, i la novel·la semblava ambientada en una guerra. He sentit decepció. No sé que esperava trobar —potser una autobiografia?— però semblava que les respostes que aquella novel·la em podia donar serien limitades.

Sigui com sigui, mentre el girava per veure la contracoberta he pensat que almenys l’havia escrit i me l’havien publicat.

On hi hauria d’haver hagut una fotografia de l’autora, no n’hi havia cap. El que hi havia era una biografia breu.

«Christine Lucas va néixer el 1960, al nord d’Anglaterra, deia. Va estudiar Filologia Anglesa a l’University College de Londres, on viu actualment. Aquesta és la seva primera novel·la».

He somrigut, sentint una onada de felicitat i orgull. Això ho vaig fer jo. El volia llegir, descobrir-ne els secrets, i al mateix temps no ho volia. Em feia por que la realitat m’arrabassés aquella felicitat. O bé la novel·la m’agradaria i em posaria trista saber que no n’escriuria cap més, o no m’agradaria i em sentiria frustrada per no haver desenvolupat del tot el meu talent. No podia dir quina era més probable, però sabia que un dia, incapaç de resistir l’atracció del meu únic assoliment, ho descobriria. Un dia faria aquest descobriment.

Però avui no. Avui havia de descobrir una altra cosa, una cosa molt pitjor que la tristesa, molt més perjudicial que la simple frustració. Una cosa que em destrossaria.

He intentat tornar a ficar el llibre al sobre. A dins hi havia una altra cosa. Una nota, plegada en quatre, amb les vores tallants. A sobre, el doctor Nash hi havia escrit: «He pensat que t’interessaria!».

He desplegat el paper. A dalt el metge havia escrit «Standard, 1988». A sota hi havia un article de diari, i al costat una fotografia. He mirat la pàgina un o dos segons abans d’adonar-me que l’article era una crítica de la meva novel·la i que, a la foto, hi sortia jo.

Tremolava amb la pàgina a la mà. No sabia per què. Era una crítica de feia anys; bona o dolenta, els efectes que va tenir han desaparegut fa temps. Ha passat a la història i les seves seqüeles s’han esvanit del tot. Però per a mi era important la rebuda que va tenir la meva obra, fa tants anys. Havia tingut èxit?

He mirat l’article per sobre, esperant entendre el to abans d’obligar-me a analitzar-ne els detalls. Algunes paraules m’han saltat a sobre. La majoria positives. «Culta». «Perceptiva». «Hàbil». «Humanitat». «Brutal».

He mirat la fotografia. Era en blanc i negre, i se’m veia asseguda a una taula, amb el cos girat cap a la càmera. Estic en una posició estranya. Alguna cosa em fa sentir incòmoda, i em pregunto si és la persona de darrere la càmera, o la posició en què estic asseguda. Malgrat tot, somric. Porto els cabells llargs i solts, i, encara que la fotografia sigui en blanc i negre, semblen més foscos, com si me’ls hagués tenyit de negre, o estiguessin humits. Darrere meu hi ha unes portes que donen a un pati, i a través del vidre, amb prou feines visible en un racó de l’enquadrament, es veu un arbre sense fulles. Hi ha un peu de foto: «Christine Lucas, a casa seva, al nord de Londres».

M’adono que ha de ser la casa que vaig visitar amb el doctor Nash. Durant un segon, he tingut un desig gairebé irrefrenable de tornar-hi. Tornar al lloc on es va fer aquesta fotografia i convèncer-me que sí, que era veritat i que jo havia existit. Era jo.

Però això ja ho sabia, evidentment. Ja no me’n podia recordar, però sabia que allà, en aquella cuina, havia recordat en Ben. En Ben, i la seva bellugadissa erecció.

He somrigut i he tocat la fotografia, resseguint-la amb els dits, buscant-hi pistes ocultes com faria un cec. He seguit els meus cabells, he passat els dits sobre la meva cara. A la fotografia semblo incòmoda, però en certa manera també radiant. És com si tingués un secret i el guardés com un amulet. M’han publicat la novel·la, sí, però hi ha més coses, hi ha més que això.

He mirat més atentament. He pogut veure la inflor dels pits sota el vestit ample que porto, la manera com em poso el braç sobre la panxa. Sorgeix un record del no-res: jo, posant per a la foto, el fotògraf davant meu rere el trípode, la periodista amb qui acabo de parlar de la meva novel·la esperant a la cuina. Crida, preguntant com va tot, i tots dos responem amb un alegre «Molt bé!» i riem. «Ja no falta gaire», diu, canviant el rodet.

La periodista ha encès un cigarret i no em pregunta si pot fumar, si no que em demana un cendrer. M’empipo, però només una mica. La veritat és que em moro de ganes de fumar, però ho he deixat, des que sé que…

Torno a mirar la foto, i ho sé. En aquell moment estava embarassada.

El pensament se m’ha aturat un moment i després s’ha posat a córrer com un boig. Ensopegant amb ell mateix, atrapat en les vores esmolades de la convicció, del fet que, no sols duia un fill a la panxa, quan seia al menjador i em feien la foto, sinó que ho sabia i estava contenta.

No tenia sentit. Què havia passat? Ara, quina edat tindria el nen: divuit? Dinou? Vint?

Però no hi ha fills, penso. On és el meu fill?

Torno a sentir que el meu món trontolla. Aquella paraula: Fill. L’havia pensat i l’havia dit amb certesa. No sé com, però en algun lloc molt fondo sabia que el fill que havia tingut era un nen.

M’he agafat a la vora de la cadira per no perdre l’equilibri, i mentre ho feia una altra paraula ha brollat a la superfície i ha explotat. Adam. He vist la meva paraula sortint d’una ranura i ficant-se en una altra.

Havia tingut el fill. Li havíem posat Adam.

M’he aixecat i el paquet amb la novel·la ha caigut a terra. El cap m’anava a tota velocitat com un motor roncant que al final s’engega, l’energia em rebotava per dins com si busqués frenèticament una sortida. Tampoc no apareixia a l’àlbum de retalls de la sala. Ho sabia. Recordaria haver vist una foto del meu fill aquell matí mentre el fullejava. Hauria preguntat a en Ben qui era. Ho hauria escrit al meu diari. He entaforat el retall al sobre, juntament amb el llibre, i he pujat corrents. Al lavabo m’he posat davant del mirall. No m’he mirat la cara sinó que he buscat entre les fotos del passat, les fotografies que he d’utilitzar per construir-me quan no tinc memòria.

Jo i en Ben. Jo, sola, i en Ben, sol. Tots dos amb una altra parella, més gran, que m’imagino que són els seus pares. Jo, molt més jove, amb una bufanda, acariciant un gos, somrient, feliç. Però l’Adam no hi és. Cap nadó, cap nen. Cap foto del seu primer dia d’escola, o fent esport, o en unes vacances. Cap foto d’un nen fent castells de sorra. Res.

No podia ser. Aquestes fotos les fan tots els pares i cap no les llença.

Han de ser aquí, he pensat. He aixecat les fotos per veure si n’hi havia més a sota, capes d’història sobreposada, com estrats. No n’hi havia. Res, fora de les rajoles blau clar de la paret i el vidre llis del mirall. Un buit.

Adam. El nom em girava dins el cap. Amb els ulls tancats m’han vingut més records, i cada un atacava amb violència, tremolava un moment, i desapareixia, desencadenant el següent. He vist l’Adam, amb els cabells rossos que sabia que un dia es tornarien castanys, la samarreta de Spiderman que insistia a posar-se quan ja li anava massa petita i la vam haver de llençar. L’he vist en un cotxet, dormint, i recordo que pensava que era el nen més perfecte del món, la cosa més perfecta que havia vist en ma vida. L’he vist pedalant amb una bicicleta blava, un tricicle de plàstic, i no sé com però sabia que l’hi havíem comprat pel seu aniversari, i que l’hi deixàvem portar a tot arreu. L’he vist en un parc, amb el cap sobre el manillar, pedalant cap a mi i somrient, i, un segon després, ensopegant amb alguna cosa del camí, perdent l’equilibri i caient a terra al meu costat fet un garbuix. M’he vist amb ell a coll plorant, eixugant-li la sang de la cara, trobant una de les seves dents a terra al costat d’una roda que encara girava. L’he vist ensenyant-me un dibuix que havia fet —una franja blava per al cel, verda per al terra i entremig tres figures amorfes i una casa diminuta— i he vist el conillet de pelfa que portava amunt i avall.

He tornat de cop al present, al lavabo de casa, però he tornat a tancar els ulls. El volia recordar a l’escola, d’adolescent, o imaginar-me’l amb mi o amb el seu pare. Però no podia. Quan intentava dirigir-los, els meus records es difuminaven i desapareixien, com una ploma empesa pel vent que canvia de direcció cada vegada que una mà intenta atrapar-la. En lloc d’això l’he vist menjant-se un gelat, i després amb la cara bruta de regalèssia, i dormint al seient de darrere del cotxe. L’únic que podia fer era observar aquells records que venien amb la mateixa rapidesa que se n’anaven.

He hagut de fer un esforç de voluntat per no estripar totes les fotos que tenia davant. Les volia arrencar de la paret, trobar proves de l’existència del meu fill. En canvi, com si temés que les cames em poguessin trair si feia cap moviment, m’he quedat absolutament immòbil davant el mirall, amb tots els músculs del cos en tensió.

Cap fotografia sobre la llar de foc. Ni habitació d’adolescent amb pòsters d’estrelles del pop a la paret. Ni samarretes a la rentadora o entre les piles per planxar. Ni sabatilles d’esport espellifades a l’armari de sota l’escala. Encara que se n’hagués anat de casa, hi continuaria havent alguna prova de la seva existència, oi? Algun rastre?

Però no, en aquesta casa no hi és. Amb una esgarrifança, m’he adonat que era com si no existís i no hagués existit mai.

No sé quant de temps he estat al lavabo, mirant la seva absència. Deu minuts? Vint? Tot d’una he sentit una clau al pany, el fregament dels peus d’en Ben a l’estora de l’entrada. No m’he mogut. Ha anat a la cuina, després al menjador, i llavors ha cridat preguntant si estava bé. Semblava nerviós, la seva veu tenia una agudesa que no li havia notat aquest matí, però només he murmurat que sí, que estava bé. He sentit que entrava a la sala i encenia la televisió.

S’ha parat el temps. El cap se m’ha buidat de tot. De tot menys de la necessitat de saber què se n’havia fet, del meu fill, tot i així esmorteïda per la por del que podia descobrir.

He amagat la meva novel·la a l’armari i he baixat.

M’he quedat a la porta de la sala. He intentat calmar la respiració, però no he pogut; em sortia a batzegades. No sabia què dir a en Ben: com li podia dir que sabia que l’Adam existia? Em preguntaria com ho sabia, i què li diria aleshores?

Però tant se me’n donava. Tot. Tot menys que em parlés del meu fill. He tancat els ulls i, quan m’he sentit prou calmada, he obert la porta. L’he notada lliscar sobre la moqueta aspra.

En Ben no m’ha sentit. Estava assegut al sofà, mirant la tele, amb un plat a la falda amb mitja galeta. He percebut un rampell de ràbia. Semblava tan tranquil i feliç, amb un mig somriure als llavis. Ha començat a riure. Volia córrer, agafar-lo i escridassar-lo fins que m’ho expliqués tot: per què m’havia amagat la meva novel·la, per què m’havia amagat les proves de l’existència del meu fill. Volia exigir-li que em tornés tot el que havia perdut.

Però sabia que no en trauria res. En lloc d’això he tossit. Una tosseta delicada. Una tos que deia no et vull molestar, però…

M’ha vist i ha somrigut.

—Reina! —ha dit—. Ets aquí!

He entrat a l’habitació.

—Ben —he dit. Tenia la veu tensa. Em sonava estranya—. Ben? He de parlar amb tu.

Li ha canviat la cara de cop. S’ha aixecat i ha vingut al meu costat i el plat ha caigut a terra.

—Què passa, vida? Et trobes bé?

—No —he dit.

S’ha parat a un metre de mi. Ha estirat els braços perquè hi anés, però no m’he mogut.

—Què et passa?

He mirat el meu marit a la cara. Semblava dominar la situació, com si ja hagués passat per això, com si estigués acostumat a aquests moments d’histèria.

No podia continuar sense dir el nom del meu fill.

—On és l’Adam? —he dit. M’han sortit les paraules en un esbufec—. On és?

L’expressió d’en Ben ha canviat. Sorpresa? O sobresalt? Ha empassat saliva.

—Digue-m’ho! —he exigit.

M’ha abraçat. El volia apartar, però no ho he fet.

—Christine —ha dit—. Calma’t, per favor. No passa res. T’ho puc explicar. D’acord?

Li volia dir que sí que passava, que passaven moltes coses, però no he dit res. He amagat la cara en els plecs de la seva camisa perquè no me la veiés.

M’he posat a tremolar.

—Digues-m’ho —he dit—. Sisplau, digues-m’ho.

Ens hem assegut al sofà. Jo en una punta. Ell a l’altra. No el volia tenir més a prop.

No volia que parlés, però ho ha fet.

Ho ha dit.

—L’Adam és mort.

M’he encongit. M’he tancat com un mol·lusc. Les seves paraules eren tallants com una fulla d’afaitar.

He pensat en la mosca al parabrisa quan tornàvem de casa la meva àvia.

Ha tornat a parlar.

—Christine, reina. Em sap molt de greu.

Estava enfadada. Enfadada amb ell. Malparit, he pensat. Sabia que no era culpa seva.

M’he obligat a parlar.

—Com?

Ha sospirat.

—L’Adam era a l’exèrcit.

Estic entumida. Tot es retira i em quedo amb el dolor i res més. Dolor. Reduïda a un únic punt.

Un fill que ni tan sols sabia que havia tingut, i s’havia fet soldat. M’ha vingut un pensament. Absurd. Què en pensaria la mare?

En Ben ha tornat a parlar, a batzegades.

—Va ingressar a la Marina Reial. Estava destinat a l’Afganistan. El van matar. L’any passat.

He empassat saliva. Tenia la gola seca.

—Per què? —he dit, i després—: Com?

—Christine…

—Ho vull saber —he dit—. Necessito saber-ho.

Ha estirat la mà per agafar la meva i l’he deixat fer, però per sort no se m’ha acostat més.

—No ho deus voler saber tot, oi?

M’ha sortit la ràbia. No ho he pogut evitar. Ràbia i pànic.

—Era el meu fill!

Ha apartat la mirada cap a la finestra.

—Anava en un vehicle blindat —ha dit. Parlava a poc a poc, gairebé xiuxiuejant—. Eren tropes d’escorta. Va explotar una bomba a la carretera. Un soldat va sobreviure. L’Adam i un altre soldat van morir.

He tancat els ulls, i també he parlat amb un xiuxiueig.

—Va morir a l’acte? Va patir?

En Ben ha sospirat.

—No —ha dit, al cap d’un moment—. No va patir. Creuen que va ser tot molt ràpid.

L’he mirat. Ell no em mirava.

Menteixes, he pensat.

He vist l’Adam, dessagnant-se en una carretera, i he foragitat el pensament i m’he concentrat en no res, en la buidor.

El cap m’anava a mil. Preguntes. Preguntes que no goso fer per si les respostes em maten. Com era de petit, d’adolescent, de gran? Estàvem units? Discutíem? Era feliç? Vaig ser una bona mare?

I, com pot ser que el nen que pedalava en un tricicle de plàstic acabés fent-se matar a l’altra punta del món?

—Què va anar a fer a l’Afganistan? —pregunto—. Per què allà?

En Ben m’ha explicat que estàvem en guerra. Una guerra contra el terrorisme, ha dit, tot i que jo no l’entenc. Ha dit que hi va haver un atac horrible als Estats Units. Que van morir milers de persones.

—I el meu fill acaba mort a l’Afganistan? —dic—. No ho entenc…

—És complicat —ha dit—. Sempre va voler entrar a l’exèrcit. Creia que era la seva obligació.

—Obligació? Tu hi estaves d’acord? Que era la seva obligació? Per què no el vas convèncer que fes una altra cosa? Qualsevol altra cosa?

—Christine, era el que ell volia.

Ha estat horrible però gairebé he rigut.

—Fer-se matar? Això era el que volia? Per què? No el vaig ni arribar a conèixer!

En Ben callava. M’ha premut la mà, i m’ha caigut una llàgrima solitària, ardent com l’àcid, i després una altra, i llavors més. Me les he eixugat, perquè em feia por que si començava ja no podria parar.

He sentit que el meu cap es tancava, es buidava, es retirava cap al no-res.

—Ni tan sols el vaig arribar a conèixer —he dit.

Més tard, en Ben ha portat una capsa i l’ha deixat sobre la tauleta de centre.

—La guardo a dalt —ha dit—. Perquè estigui segura.

Segura de què?, he pensat. La capsa era grisa, de metall. La mena de capsa on es guarden diners o documents importants.

Segur que el que conté és perillós. M’he imaginat animals salvatges, escorpins i serps, rates afamades, gripaus verinosos. O un virus invisible, alguna cosa radioactiva.

—Segura? —he dit.

Ha sospirat.

—Hi ha coses que prefereixo que no trobis quan estàs sola —ha dit—. Coses que és millor que t’expliqui personalment.

S’ha assegut al meu costat i ha obert la capsa. A dins només he vist paper.

—Aquest és l’Adam de petit —ha dit. N’ha tret un grapat de fotografies i me les ha passat.

Era una foto de mi, en un carrer. Camino cap a la càmera, amb un nadó, l’Adam, que porto davant en una motxilla. El nen està de cara a mi, però mira per sobre l’espatlla cap a qui fa la fotografia, amb un somriure esdentegat que s’assembla vagament al meu.

—La vas fer tu?

En Ben ha fet que sí. L’he tornat a mirar. Estava estripada i tacada per les vores, i el color s’estava perdent, com si s’emblanquís lentament.

Jo. Un nadó. No sembla real. He intentat convèncer-me que havia estat mare.

—Quan? —he dit.

En Ben ha mirat per sobre la meva espatlla.

—Devia tenir sis mesos —ha dit—. O sigui que… Devia ser el 1987.

Jo devia tenir vint-i-set anys. Feia una vida.

La vida del meu fill.

—Quan va néixer?

Ha tornat a ficar la mà a la caixa, i m’ha passat un full.

—Al gener —ha dit.

Era un paper groc i gastat. Un certificat de naixement. L’he llegit en silenci. El seu nom hi era. Adam.

—Adam Wheeler —he dit en veu alta.

Tant per a mi com per a en Ben.

—Wheeler és el meu cognom —ha dit—. Vam decidir que portés el meu cognom.

—És clar —he dit.

M’he acostat el paper a la cara. Semblava massa fi per ser portador de tant significat. El volia respirar perquè esdevingués una part de mi.

—Dóna’m —ha dit en Ben. M’ha agafat el paper i l’ha plegat—. Hi ha més fotos —ha dit—. Vols veure-les?

M’ha donat unes quantes fotos més.

—No en tenim gaires —ha dit, mentre les miràvem—. Se’n van perdre moltes.

Ho ha dit com si ens les haguéssim descuidat al tren o les haguéssim donat a uns desconeguts perquè ens les guardessin.

—Sí —he dit—. Ho recordo. Vam viure un incendi.

Ho he dit sense pensar.

M’ha mirat d’una manera estranya, amb els ulls aclucats, amb força.

—Te’n recordes? —ha preguntat.

De sobte no n’estava segura. M’ha parlat de l’incendi aquest matí o recordava que m’ho havia dit l’altre dia? O ho havia llegit al diari després d’esmorzar?

—Home, m’ho has dit tu?

—Ah, sí? —ha fet.

—Sí.

—Quan?

Quan m’ho havia dit? Havia estat aquest matí o feia dies? He pensat en el meu diari, he recordat que l’havia llegit després que ell se n’anés a treballar. M’havia parlat de l’incendi quan vam anar a Parliament Hill.

Llavors li podria haver parlat del meu diari, però alguna cosa m’ha retingut. No semblava gens content que hagués recordat alguna cosa.

—Abans que te n’anessis a treballar —he dit—. Quan m’has ensenyat l’àlbum de retalls. M’ho has d’haver dit, per força.

Ha arrugat el front. Em sentia fatal per haver-li mentit, però no em veia amb cor d’afrontar més revelacions.

—Si no, com vols que ho sàpiga? —he continuat.

M’ha mirat directament.

—Suposo que tens raó.

He callat un moment, mirant les fotografies que tenia a la mà. Eren llastimosament poques, i he constatat que, a la capsa, no n’hi havia més. Podia ser que només tingués allò per descriure la vida del meu fill?

—Com va començar el foc? —he preguntat.

El rellotge de la llar de foc ha tocat.

—Va ser fa anys. A l’antiga casa. On vivíem abans de venir aquí. —He imaginat que es referia a la casa on havia estat jo—. Vam perdre moltes coses. Llibres, diaris. Coses d’aquesta mena.

—Però com va començar? —he insistit.

Ha callat un moment. Ha obert i tancat la boca, i llavors ha dit:

—Va ser un accident. Un accident i prou.

M’ha fet l’efecte que m’amagava alguna cosa. M’havia deixat un cigarret encès, o la planxa endollada, o una cassola al foc? M’he imaginat a la cuina on havia estat abans d’ahir, amb la superfície de ciment i els armaris blancs, però feia anys. M’he vist davant d’una fregidora espatarrant, sacsejant la cistella de metall que contenia les patates tallades que estava preparant, observant com flotaven sobre la superfície abans de girar-se i enfonsar-se en l’oli. M’he vist sentint que sonava el telèfon, eixugant-me les mans al davantal que m’havia lligat a la cintura, anant cap al passadís.

Aleshores, què? L’oli roent s’havia encès mentre jo parlava per telèfon, o me n’havia anat a la sala o al lavabo sense recordar que havia començat a preparar el sopar.

No ho sé, no ho puc saber. Però era un detall per part d’en Ben dir que havia estat un accident. Les qüestions domèstiques estaven plenes de perills per a algú sense memòria, i un altre marit m’hauria retret els meus errors i deficiències, no hauria pogut resistir la temptació de defensar la seva posició moral superior. Li he tocat el braç i ha somrigut.

He repassat les fotografies. N’hi havia una de l’Adam amb un barret de vaquer de plàstic i un mocador groc al coll apuntant amb un rifle de joguina a la persona de la càmera; en una altra era una mica més gran, tenia la cara més prima, els cabells més foscos. Duia una camisa, cordada fins al coll i una corbata de nen.

—Aquesta li van fer a l’escola —ha dit en Ben—. Un retrat oficial. —Ha assenyalat la fotografia i ha rigut—. Mira. És una llàstima. La foto, esguerrada!

Se li veia la goma de la corbata, que no quedava amagada del tot sota el coll. He passat les mans per sobre la foto. Esguerrada, no, he pensat. Era perfecta.

He intentat recordar el meu fill, he intentat veure’m agenollada davant d’ell amb una corbata amb elàstic, o pentinant-lo, o netejant-li la sang seca d’un genoll esgarrinxat.

No m’ha vingut res al cap. El nen de la fotografia tenia els llavis molsuts com jo, i uns ulls que s’assemblaven vagament als de la meva mare, però fora d’això podia haver estat un desconegut.

En Ben ha agafat una altra foto i me l’ha donat. S’hi veia l’Adam una mica més gran, d’uns cinc o sis anys.

—Creus que se m’assembla? —ha dit.

El nen tenia una pilota a la mà i portava pantalons curts i una samarreta blanca. Duia els cabells molt curts i aixecats per la suor.

—Una mica —he dit—. Potser sí.

En Ben ha somrigut i hem continuat mirant les fotografies junts. Eren gairebé totes de mi i de l’Adam, i de tant en tant n’hi havia una d’ell tot sol. En Ben devia haver fet la majoria de les fotos. En algunes se’l veia amb amics, en un parell se’l veia en una festa, amb una disfressa de pirata, amb una espasa de cartró. En una estava amb un gosset negre.

Hi havia una carta entre les fotos. Dirigida a Santa Claus i escrita amb un llapis blau. Les lletres, espasmòdiques, ballaven per la pàgina. Diu que vol una bici o un gosset, i promet portar-se bé. Està signada, i hi ha afegit la seva edat. Quatre anys.

No sé per què, però quan l’he llegit el meu món s’ha esfondrat. L’aflicció m’ha esclatat dins el pit com una granada. M’havia mantingut tranquil·la —ni feliç, ni resignada, però tranquil·la—, i aquella serenitat s’ha esfumat, s’ha vaporitzat. A sota tot era cruesa.

—Perdona —he dit, tornant-li el feix de fotos—. No puc. Ara no.

M’ha abraçat. He sentit basques a la gola, però me les he empassat. M’ha dit que no em preocupés, m’ha dit que tot s’arreglaria, m’ha recordat que ell em cuidaria, que sempre em cuidaria. M’hi he repenjat i hem estat una estona així, gronxant-nos. Estava entumida, totalment distanciada de l’habitació on érem. He vist com m’anava a buscar un got d’aigua, he vist com tancava la capsa de les fotografies. Plorava. Notava que ell també estava patint, i, tot i així, a la seva expressió hi havia un altre matís. Podia ser resignació o acceptació, però no trasbals.

Amb una esgarrifança, m’he adonat que ell ha fet això altres vegades. La seva aflicció no és nova. Ha tingut temps d’aposentar-se, de formar part dels seus fonaments, en lloc de ser una cosa que els sacseja.

Només la meva aflicció és nova, cada dia.

He inventat una excusa i he pujat al dormitori. He anat a l’armari. He escrit.

* * *

Aquests moments robats. Agenollada davant l’armari o repenjada al llit. Escrivint. Amb frenesia. Em surt de dins, gairebé sense pensar. Pàgines i pàgines. Torno a ser aquí, mentre en Ben es pensa que descanso. Ho vull escriure tot.

M’agradaria saber si era així quan escrivia la novel·la, aquest abocament sobre la pàgina. O allò havia estat més lent, més ponderat? Tant de bo pogués recordar-ho.

He baixat i he preparat te per a tots dos. Mentre remenava la llet, he pensat en totes les vegades que devia haver preparat el menjar a l’Adam, aixafant verdures, esprement el suc. He portat el te a en Ben.

—Vaig ser bona mare? —he preguntat, quan li he donat el te.

—Christine…

—Ho he de saber —he dit—. Com me’n sortia? Amb un nen? Devia ser molt petit quan…

—… vas tenir l’accident? —ha interromput—. Tenia dos anys. Eres una mare estupenda. Fins llavors. Després, no…

Ha callat, deixant morir la resta de la frase, i s’ha girat. No sé què deu haver deixat de dir, què ha cregut millor que no sàpiga.

Però sabia prou coses per omplir alguns buits. Potser no recordava aquella època, però podia imaginar-la. Veig com em recorden cada dia que estic casada i sóc mare, que el meu marit i el meu fill em vindran a veure. Em puc imaginar saludant-los cada dia com si no els hagués vist mai, lleugerament distant, potser, o senzillament atordida. Puc veure la pena que devíem sentir. Tots nosaltres.

—No passa res —he dit—. Ho entenc.

—No et podies valer. Estaves massa malament per tenir-te a casa. No se’t podia deixar sola, ni tan sols uns minuts. T’oblidaves del que estaves fent. T’escapaves. Em feia por que t’omplissis la banyera i et deixessis l’aixeta oberta, o que intentessis fer-te el dinar i et descuidessis que havies posat una cosa al foc. No em podia fer càrrec de tot. De manera que em vaig quedar a casa amb l’Adam. La meva mare em va ajudar. Però t’anàvem a veure cada dia i…

Li he agafat la mà.

—Em sap greu —ha dit—. Encara em costa pensar en aquella època.

—Ho entenc —he dit—. Ho entenc. I la meva mare? Et va ajudar? Li agradava ser àvia? —Ha fet que sí amb el cap i semblava que volgués dir alguna cosa—. És morta, oi? —he preguntat.

M’ha agafat la mà.

—Va morir fa uns anys. Ho sento.

No m’havia equivocat. Sentia que el cap se’m tancava, com si no pogués pair més dolor, més retalls del passat, però sabia que l’endemà em despertaria i no recordaria res de tot plegat.

Què podia escriure al meu diari que m’ajudés a passar el dia de demà, i l’altre i després l’altre?

Una imatge ha flotat davant meu. Una noia amb els cabells rogencs. L’Adam a l’exèrcit. M’ha vingut un nom sense més ni més. Què en pensaria la Claire?

Vet-lo aquí. El nom de la meva amiga. Claire.

—I la Claire? —he dit—. La meva amiga Claire. Encara viu?

—La Claire? —ha dit en Ben. S’ha quedat un moment desconcertat i llavors li ha canviat la cara—. Te’n recordes, de la Claire?

Semblava estranyat. He recordat que —si més no segons el diari— feia dies des que li vaig dir que m’havia recordat d’ella en una festa, al terrat.

—Sí —he dit—. Érem amigues. Què se’n va fer?

En Ben m’ha mirat amb tristesa, i m’he quedat un moment paralitzada. Ha parlat a poc a poc, però el que m’ha dit no era tan dolent com em temia.

—Se’n va anar —ha dit—. Fa anys. Crec que fa vint anys. De fet, pocs anys després que ens caséssim.

—A on?

—A Nova Zelanda.

—Estem en contacte?

—Ho vau estar un temps, però ja no. Ara no.

No pot ser. «La meva millor amiga», vaig escriure, després de recordar-la a Parliament Hill, i vaig sentir la mateixa sensació d’intimitat que avui quan he pensat en ella. Si no, per què em preocuparia el que en pogués pensar?

—Ens vam barallar?

Ha dubtat i he tornat a tenir la sensació que calculava, que s’adaptava. Sóc conscient que evidentment en Ben sap quines coses em trasbalsen. Ha tingut anys per saber què trobo acceptable i en quin terreny és perillós que ens fiquem. Al capdavall, aquesta no és la primera vegada que ell té aquesta conversa. Ha tingut temps per practicar, per aprendre com navegar per rutes que no esquincin el paisatge de la meva vida i m’ensorrin encara més.

—No —ha dit—. No ho crec. No us vau barallar. O a mi no m’ho vas dir. Crec que senzillament us vau distanciar, i llavors la Claire va conèixer un home, es va casar i se’n va anar.

Em va venir una imatge. La Claire i jo dient de broma que no ens casaríem mai. «El matrimoni és per als fracassats!», deia, tot acostant-se una ampolla de vi negre als llavis.

I jo hi estava d’acord, tot i que alhora sabés que algun dia seria la seva dama d’honor, i ella, la meva, i estaríem a l’habitació d’un hotel, amb un vestit d’organdí, bevent xampany d’una copa allargada mentre algú ens pentinava.

De sobte, he sentit una onada d’afecte. Encara que amb prou feines recordés res de la nostra època, de la nostra vida juntes —i demà fins i tot això hauria desaparegut—, d’alguna manera sentia que estàvem connectades, que durant un temps ella ho havia estat tot per a mi.

—Vam anar al seu casament? —he preguntat.

—Sí —ha dit, i ha obert la capsa que tenia a la falda i ha remenat per dins—. Hi ha d’haver un parell de fotos.

Eren fotos de casament, però no formals; estaven borroses i fosques, i les havia fet un aficionat. En Ben, m’he imaginat. M’he mirat la primera cautelosament. De moment només havia vist la Claire en el meu record.

Era tal com me l’havia imaginat. Alta i prima. Més maca, de fet. Estava dreta en un penya-segat, amb un vestit diàfan que voleiava amb el vent, i el sol que es ponia al mar, darrere d’ella. Preciós. He guardat la foto i he mirat la resta. En algunes se la veia amb el seu marit —un home que no reconeixia— i en altres jo també hi era, vestida de seda blau clar, i només una mica menys maca que ella. Era veritat; havia estat dama d’honor.

—N’hi ha cap del nostre casament? —he preguntat.

Ha fet que no amb el cap.

—Estaven en un àlbum —ha dit—. Es va perdre.

És clar. L’incendi.

Li he tornat les fotos. Em sentia com si veiés una altra vida, no la meva. Em moria de ganes de pujar, d’escriure el que havia descobert.

—Estic cansada —he dit—. Necessito descansar.

—I tant que sí —ha dit. Ha allargat una mà—. Dóna’m.

Ha agafat el feix de fotos i l’ha desat a la capsa.

—Les guardaré —ha dit, tancant la tapa, i jo he pujat a buscar el diari i escriure això.

* * *

Sóc al llit. Sola. Intentant treure l’entrellat de tot el que ha passat avui. De tot el que he descobert. No sé si me’n sortiré.

Abans de sopar he decidit banyar-me. He tancat la porta i he mirat ràpidament les fotos disposades al voltant del mirall, i només veia el que hi faltava. He obert l’aixeta.

La majoria de dies no recordo l’Adam en absolut, i en canvi avui m’ha vingut després de veure només una fotografia. Aquestes fotos estan triades per ancorar-me en el meu jo sense recordar-me el que he perdut?

La cambra s’ha començat a omplir de vapor. Sentia el meu marit a baix. Havia encès la ràdio i m’arribaven acords de jazz, boirosos i indefinibles. Per sota sentia el cop rítmic d’un ganivet tallant sobre una fusta; m’he adonat que no havia pres res per dinar. En Ben devia estar tallant pastanagues, cebes i pebrots. Preparant el sopar, com si fos un dia normal.

M’he adonat que per a ell era un dia normal. Jo em moro de pena, però ell no.

No li retrec que no em parli cada dia de l’Adam, la meva mare i la Claire. Si jo fos en el seu lloc, faria el mateix. Són coses doloroses, i si passo un dia sencer sense recordar-me’n m’estalvio l’aflicció i ell la pena de causar-me-la. Que temptador deu ser per a ell callar, i que difícil li deu ser la vida, sabent que sempre porto a sobre aquests esquinços de memòria, a tot arreu, com bombes diminutes, i que en qualsevol moment una pot perforar la superfície i obligar-me a passar per tota la pena com si fos la primera vegada, arrossegant-lo amb mi.

M’he despullat a poc a poc, he plegat la roba, l’he deixat a la cadira al costat de la banyera. Despullada, m’he col·locat davant del mirall i m’he mirat el cos estrany. M’he obligat a mirar-me les arrugues, els pits caiguts. No em conec, he pensat. Ni reconec el meu cos ni reconec el meu passat.

M’he acostat més al mirall. Eren allà, a la panxa, a les natges i als pits. Línies primes i platejades, les cicatrius estripades de la història. Encara no les havia vist perquè no les havia buscat. M’he imaginat a mi mateixa seguint-ne el creixement, desitjant que desapareguin a mesura que el cos se m’expandeixi. Ara estic contenta que hi siguin, com un recordatori.

El meu reflex comença a desaparèixer en la boirina. Tinc sort, he pensat. Tinc sort de tenir en Ben, de tenir algú que em cuida, aquí, a casa meva, encara que no la recordi com a tal. No sóc l’única que pateix. Avui ell ha passat pel mateix que jo, però se n’anirà a dormir sabent que demà hi pot tornar a passar. Un altre marit hauria estat incapaç de suportar-ho, o no hi hauria estat disposat. Un altre marit m’hauria deixat. M’he mirat fixament la cara, com si intentés gravar-ne amb foc la imatge al cervell, deixar-la a prop de la superfície perquè quan em desperti demà no em sigui tan estranya, tan impactant. Quan ha desaparegut del tot m’he girat, allunyant-me de mi mateixa, i m’he ficat a l’aigua. M’he endormiscat.

No he somiat —o no crec haver somiat—, però quan m’he despertat estava despistada. Era en un lavabo diferent, l’aigua encara estava tèbia, i picaven a la porta. He obert els ulls i no he reconegut res. El mirall era llis i sense guarniments, i estava clavat sobre unes rajoles blanques i no blaves. Una cortina de dutxa penjava d’una barra, dos gots estaven capgirats en un prestatge sobre la pica i al costat del vàter hi havia un bidet.

Sentia una veu.

—Ara vinc —deia, i m’he adonat que era jo.

M’asseia a la banyera i mirava la porta tancada amb baldó. Hi havia dos barnussos penjats en ganxos a l’altra paret, tots dos blancs, iguals, amb el monograma R.G.H. M’he aixecat.

—Vinga! —deia una veu a l’altra banda de la porta.

Semblava la d’en Ben, però no era en Ben, alhora. Es convertia en una cantarella.

—Vinga! Vinga, vinga, vinga!

—Qui hi ha? —deia. Però no parava. Sortia de la banyera. El terra era de rajola, negre i blanc, en diagonal. Estava moll, i sentia que relliscava, que els peus i després les cames em patinaven. Queia a terra, arrossegant la cortina darrere meu. Picava amb el cap al lavabo abans de caure. Cridava.

—Auxili!

Aleshores m’he despertat de veritat i he sentit una altra veu, una veu diferent, que em cridava.

—Christine! Chris! Estàs bé? —deia.

Amb alleujament m’he adonat que era en Ben i que havia estat somiant. He obert els ulls. Era a la banyera, amb la roba plegada a la cadira, al costat, i les fotos de la meva vida enganxades a les rajoles blau clar, sobre la pica.

—Sí —he dit—. Estic bé. He tingut un malson.

M’he aixecat, he sopat i he anat al llit. Volia escriure, deixar constància de tot el que havia après abans que desaparegués. No estava segura de tenir temps de fer-ho abans que en Ben vingués al llit.

Però què podia fer? Avui m’he passat tanta estona escrivint, he pensat. Segur que sospita, que es pregunta què faig a dalt, tota sola. Li he dit que estava cansada, que necessitava descansar, i m’ha cregut.

No puc dir que no em senti culpable. L’he sentit caminant de puntetes per la casa, obrint i tancant calaixos silenciosament per no despertar-me, mentre jo estava abocada sobre el meu diari, escrivint com una boja. Però no tinc altre remei. He de posar aquestes coses per escrit. Això sembla més important que qualsevol altra cosa, perquè, si no, ho perdré per sempre. M’inventaré excuses i tornaré al meu quadern.

—Aquesta nit crec que dormiré a l’altra habitació —he dit al vespre—. Estic trasbalsada. M’entens, oi?

Ho ha acceptat, m’ha dit que em passarà a veure al matí, abans d’anar a treballar, per comprovar que estigui bé, i llavors m’ha fet un petó de bona nit. Ara el sento, apagant la tele, girant la clau al pany de la porta. Tancant la casa. Suposo que no em faria cap bé sortir a deambular. En el meu estat.

No em puc creure que d’aquí a poc, quan m’adormi, hauré oblidat el meu fill una altra vegada. Els records d’ell semblaven —semblen— tan reals, tan vius. I l’he recordat fins i tot després d’adormir-me a la banyera. No sembla possible que un son més llarg ho esborri tot, i tot i així en Ben i el doctor Nash m’han dit que això és exactament el que passarà.

Puc tenir l’esperança que s’equivoquin? Cada dia recordo més coses, em desperto sabent alguna cosa més de mi. Potser estic millorant, i escriure aquest diari fa aflorar de mica en mica els records a la superfície.

Potser avui és el dia que, en perspectiva, un dia reconeixeré com a clau. És possible.

Ara estic cansada. Aviat pararé d’escriure, i llavors amagaré el diari i apagaré el llum. Dormir. Pregar perquè demà em desperti i recordi el meu fill.