Dijous, 15 de novembre

Era al lavabo. No sé quanta estona feia que hi era. Només mirant. Totes aquelles fotos d’en Ben i de mi somrient feliços, quan hauríem d’haver estat tres. Les mirava fixament, immòbil, com si em pensés que així faria aparèixer la imatge de l’Adam, per força de voluntat. Però no ha aparegut. Ha continuat invisible.

M’havia despertat sense cap record d’ell. Cap ni un. Encara creia que la maternitat era una cosa del futur, enlluernadora i inquietant. Fins i tot després de veure la meva cara de mitjana edat, de saber que estava casada, que era prou gran per tenir néts aviat —fins i tot després que aquests fets em deixessin atordida— no estava preparada per al diari que el doctor Nash m’ha dit que tenia guardat a l’armari quan m’ha trucat. No m’imaginava que també descobriria que sóc mare. Que vaig tenir un fill.

Tenia el diari a la mà. Tan bon punt l’he llegit he sabut que era veritat. Havia tingut un fill. Ho sentia, gairebé com si encara fos amb mi, dins les meves entranyes. L’he rellegit i rellegit, intentant fixar-lo al cervell.

I llavors he continuat llegint i he descobert que era mort. No semblava real. No semblava possible. El meu cor es resistia a saber-ho, intentava rebutjar-ho tot i negar-se a saber-ho. M’han vingut basques. M’ha pujat la bilis a la gola i, mentre me l’empassava, la cambra s’ha començat a bellugar. M’he sentit com si comencés a caure cap a terra. El diari m’ha relliscat de la falda i he sufocat un crit de dolor. M’he aixecat i he sortit corrents del dormitori.

He entrat al lavabo, per tornar a mirar les fotos on hauria de ser l’Adam. Estava desesperada, no sabia què faria quan en Ben arribés a casa. Me l’imaginava entrant, fent-me un petó, preparant el sopar, he pensat en nosaltres dos sopant junts. I llavors miraríem la tele, o el que sigui que féssim als vespres, i tota l’estona hauria de fer veure que no sabia que havia perdut un fill. I llavors aniríem al llit, junts, i després…

Semblava més del que podia suportar. No em podia controlar. No sabia ben bé el que em feia. He començat a agafar fotos i a estripar-les. A arrencar-les. M’ha semblat que passava en un instant, que de seguida les tenia a les mans. Escampades per terra. Flotant a l’aigua de la tassa del vàter.

He agafat el diari d’una revolada i me l’he ficat a la bossa. Tenia el moneder buit, però he agafat un dels bitllets de vint lliures que havia llegit que estaven amagats darrere el rellotge de la llar de foc i he sortit corrents de casa. No sabia on anava. Volia veure el doctor Nash, però no tenia ni idea d’on trobar-lo, i si ho hagués sabut no hauria tingut ni idea de com arribar-hi. Em sentia indefensa. Sola. I per això he corregut.

Al carrer he girat a l’esquerra, cap al parc. Feia sol. La llum ataronjada es reflectia en els cotxes aparcats i els bassals formats per la tempesta del matí, però feia fred. L’alè se m’entelava al voltant. M’he arraulit dins l’abric, m’he apujat la bufanda sobre les orelles, i he caminat ràpidament. Queien fulles dels arbres, que voleiaven amb el vent, i s’amuntegaven al canaló formant una pasta marronosa.

He baixat de la vorera. Soroll de frens. Un cotxe ha parat de cop. Una veu d’home sufocada darrere el vidre.

Aparta’t!, ha dit. Estúpida mala puta!

He aixecat el cap. Era al mig de la calçada, amb un cotxe parat davant meu, i el conductor cridant rabiós. He tingut una visió, de mi mateixa, de metall contra os que s’aixafava, de mi ensorrant-me i després lliscant, per sobre la carrosseria del cotxe, o per sota, i acabant en un garbuix: el final d’una vida esguerrada.

Pot ser que sigui tan senzill? Una segona col·lisió acabaria el que va començar la primera, fa tants anys? Sento com si ja fos morta des de fa vint anys, però és aquí on he d’acabar, finalment?

Qui m’enyoraria? El meu marit. Un metge, potser, tot i que per a ell només sigui una pacient. Però no hi ha ningú més. Pot ser que el meu cercle s’hagi reduït tant? Tots els meus amics m’han abandonat, un rere l’altre? Quant trigaria a ser oblidada si em morís?

He mirat l’home del cotxe. Ell, o algú com ell, em va fer això. M’ho va prendre tot. Fins i tot em va prendre a mi mateixa. Però ell és aquí, encara viu.

Encara no, he pensat. Encara no. No sé com acabarà la meva vida, però no volia que fos així. He pensat en la novel·la que havia escrit, el fill que havia pujat, fins i tot en la meva millor amiga a la festa i els focs artificials de fa anys. Encara he de desenterrar records. He de descobrir coses. He de trobar la meva veritat.

He dit perdoni silenciosament, i he corregut, he travessat el carrer i he passat el reixat d’entrada al parc.

Enmig de la gespa hi havia una cabana. Una cafeteria. Hi he entrat i he demanat un cafè, i m’he anat a asseure a un banc, escalfant-me les mans amb la tassa de poliestirè. Davant tenia una zona d’esbarjo infantil. Un tobogan, uns gronxadors, una plataforma giratòria. Un nen estava assegut en un seient en forma de marieta, fixat a terra amb una molla gruixuda. L’he observat, gronxant-se endavant i endarrere, amb un gelat a la mà, malgrat el fred.

M’ha vingut al cap una visió de mi i una altra nena al parc.

Ens he vist pujant una escala cap a una gàbia de fusta des d’on podíem lliscar a terra sobre un tobogan de metall. Que alt que semblava, fa tants anys, però ara que veia la zona d’esbarjo m’adonava que només devia ser una mica més alt que jo. Ens embrutàvem els vestits i les nostres mares ens renyaven, i tornàvem a casa fent saltirons, amb bosses de caramels d’un penic o patates fregides carbasses.

Era un record? O m’ho inventava?

He tornat a mirar el nen. Estava sol. El parc semblava buit. Només hi érem nosaltres dos, amb el fred, sota un cel voltat de núvols negres. He fet un glop de cafè.

—Eh! —ha dit el nen—. Eh! Senyora!

L’he mirat i després m’he mirat les mans.

—Eh! —ha cridat més fort—. Senyora! Ajudi’m! Empenyi’m!

S’ha aixecat i ha anat cap a la plataforma giratòria.

—Empenyi’m! —ha dit. Ha intentat empènyer l’artefacte de metall, però, malgrat l’esforç que traslluïa la seva cara, amb prou feines l’ha mogut. Decebut, ho ha deixat estar—. Sisplau! —ha insistit.

—Ja te’n sortiràs —he cridat.

Semblava decebut. He fet un glop de cafè. Esperaria, he decidit, fins que aparegués la seva mare. El vigilaria.

S’ha enfilat a la plataforma i s’ha arrossegat fins al mig.

—Empenyi’m! —ha repetit.

La seva veu era més baixa. Suplicant. He desitjat no haver anat al parc, poder fer que el nen desaparegués. Em sentia distanciada del món. Rara. Perillosa. He pensat en les fotos que havia arrencat de la paret i havia deixat tirades per terra. Havia sortit de casa buscant pau. No això.

He mirat el nen. S’havia mogut, tornava a intentar moure la plataforma, però, assegut a sobre, les cames amb prou feines li arribaven a terra. Semblava tan fràgil. Indefens. Hi he anat.

—Empenyi’m! —ha dit.

He deixat el cafè a terra i he somrigut.

—Agafa’t fort! —he dit. He empès la barra amb tot el meu pes. Pesava molt al començament, però he sentit que cedia, i quan ha agafat velocitat he corregut al costat—. Ja està! —he dit.

M’he assegut a la vora de la plataforma.

Ha somrigut excitat, agafant fort la barra de metall amb les mans com si giréssim molt més de pressa del que giràvem. Semblava tenir les mans fredes, gairebé blaves. Duia un abric verd que es veia massa prim i uns texans arromangats per baix. No entenia com l’havien tret sense guants, ni bufanda, ni gorra.

—I la teva mare? —he preguntat. Ha arronsat les espatlles—. I el teu pare?

—No ho sé —ha dit—. La mare diu que el pare se n’ha anat. Diu que ja no ens estima.

L’he mirat. Ho ha dit sense recança o decepció. Per a ell era una constatació. Tot d’una m’ha semblat que la plataforma estava absolutament quieta, i que el món girava al voltant nostre en comptes de girar nosaltres dins el món.

—Però segur que la teva mare t’estima —he dit.

Ha callat uns segons.

—De vegades —ha dit.

—I de vegades no?

Ha esperat.

—No ho crec. —He sentit una batzegada al pit, com si hi girés alguna cosa. O es despertés—. Diu que no. De vegades.

—Quina llàstima —he dit.

He vist que el banc on havia estat asseguda s’acostava cap a nosaltres i després es retirava. Hem girat i girat.

—Com et dius? —he preguntat.

—Alfie —ha dit.

Hem començat a reduir la velocitat i el món s’ha parat darrere el seu cap. Els peus m’han tocat a terra i he agafat impuls i hem tornat a girar. He repetit el seu nom, per a mi mateixa. Alfie.

—De vegades la mare diu que estaria millor si jo visqués en un altre lloc —ha dit.

Intento continuar somrient, mantenir un to de veu animat.

—Segur que ho diu de broma.

Ha arronsat les espatlles.

El cos se m’ha posat tens. M’he vist preguntant-li si li agradaria venir amb mi. A casa. A viure. M’he imaginat que se li il·luminava la cara, tot i dir que no li deixaven anar enlloc amb desconeguts. Però no sóc una desconeguda, diria jo. El pujaria a coll —pesaria i faria una olor dolça, com de xocolata— i junts entraríem a la cafeteria. Quin suc vols? li preguntaria, i me’n demanaria un de poma. Li compraria un suc i uns dolços, i sortiríem del parc. Em donaria la mà fins a casa, a la casa on visc amb el meu marit, i aquella nit li tallaria la carn i li aixafaria les patates i després, quan portés el pijama posat, li llegiria un conte i quan s’adormís l’acotxaria i li faria un petó al cap. I demà…

Demà? No tinc demà, he pensat. Com no he tingut ahir.

—Mare! —ha cridat.

D’entrada m’he pensat que parlava amb mi, però ha saltat de la plataforma i ha corregut cap a la cafeteria.

—Alfie! —he cridat.

Però llavors he vist una dona que venia cap a nosaltres, amb un got de plàstic a cada mà.

S’ha ajupit per rebre’l.

—Estàs bé, tigre? —ha preguntat, mentre ell li llançava els braços al coll.

Llavors ha aixecat el cap per sobre el nen i m’ha mirat. Amb els ulls aclucats i una expressió dura. No he fet res mal fet! Tenia ganes de cridar. Deixa’m en pau!

Però no ho he fet. He mirat a una altra banda i quan ha desaparegut amb l’Alfie, he baixat de la plataforma. El cel s’estava enfosquint, tornant-se d’un blau fosc. M’he assegut al banc. No sabia quina hora era, ni quanta estona havia estat fora. Només sabia que encara no podia tornar a casa. No podia veure en Ben. No podia haver de fingir que no sabia res de l’Adam, que no tenia ni idea que havia tingut un fill. M’han vingut ganes d’explicar-l’hi tot. El meu diari, el doctor Nash. Tot. Però m’ho he tret del cap. No volia tornar a casa, però no tenia cap més lloc on anar.

M’he aixecat i m’he posat a caminar mentre el cel s’ennegria.

La casa estava a les fosques. Quan he obert la porta, no sabia què esperar. En Ben em devia haver trobat a faltar; havia dit que tornaria a les cinc. Me l’he imaginat passejant amunt i avall per la sala —per alguna raó, tot i que no l’havia vist fumar aquell matí, la meva imaginació ha afegit un cigarret encès a l’escena— o potser era fora, buscant-me pel carrer amb el cotxe. M’he imaginat equips de policies i voluntaris anant de porta en porta amb una foto meva fotocopiada, i m’he sentit culpable. He intentat pensar que, encara que no tingués memòria, no era una nena, no era una persona desapareguda, encara no, i tot i així he entrat a casa disposada a disculpar-me.

He cridat.

—Ben? —No m’ha contestat, però he percebut, més que sentit, un moviment. Un cruixit del terra, en algun lloc per sobre, un canvi imperceptible de l’equilibri de la casa. He tornat a cridar, aquesta vegada més fort—. Ben?

—Christine? —ha dit una veu.

Semblava fluixa, esquerdada.

—Ben —he dit—. Ben, sóc jo. Sóc a casa.

Ha aparegut per sobre, al replà de l’escala. Semblava que hagués dormit. Encara duia la roba que s’havia posat al matí per anar a treballar, però ara la camisa estava arrugada i li penjava fora dels pantalons, i els cabells se li aixecaven en totes direccions, posant èmfasi a la seva expressió de sorpresa fins a un punt gairebé còmic. Un record m’ha travessat —lliçons de ciències i generadors Van der Graaf— però no ha emergit.

Ha baixat l’escala.

—Chris, ets a casa!

—Tenia… tenia ganes de prendre la fresca —he dit.

—Gràcies a Déu —ha dit. Ha vingut al meu costat i m’ha agafat la mà. Me l’ha premut, com si anéssim a encaixar, o com si es volgués assegurar que era real, però no l’ha mogut—. Gràcies a Déu!

M’ha mirat, amb els ulls molt oberts i brillants. Li brillaven en la penombra com si hagués plorat. Com m’estima, he pensat. El sentiment de culpabilitat s’ha intensificat.

—Perdona’m —he dit—. No et volia…

M’ha interromput.

—Ah, no ens preocupem per això, eh?

S’ha acostat la meva mà als llavis. La seva expressió ha canviat, s’ha tornat de plaer, de felicitat. Ha desaparegut tota l’ansietat. M’ha fet un petó.

—Però…

—Ja ets aquí. És l’únic que importa. —Ha encès el llum i s’ha allisat una mica els cabells—. Apa! —ha dit, ficant-se la camisa als pantalons—. Per què no t’arregles una mica? I després sortim? Et ve de gust?

—Em sembla que no —he dit—. Jo…

—Oh, Christine. Hauríem de sortir. Fas cara de necessitar que t’animin!

—Però, Ben —he dit—. No en tinc ganes.

—Per favor —ha dit. M’ha tornat a agafar la mà i l’ha premut suaument—. Per a mi és molt important. —M’ha agafat l’altra mà i les ha ajuntat entre les seves—. No sé si t’ho he dit aquest matí. Avui és el meu aniversari.

Què podia fer? No tenia ganes de sortir. Però, de fet, no tenia ganes de fer res. Li he dit que sí, que m’arreglaria i després ja veuríem si m’hi veia amb cor. He pujat. El seu estat d’ànim m’ha neguitejat. Semblava tan preocupat, però tan bon punt m’ha vist aparèixer sana i estàlvia, la preocupació s’ha evaporat. De veritat m’estima tant? Confia tant en mi que l’únic que el preocupa és que estigui bé, no on he estat?

He entrat al lavabo. Potser no ha vist les fotos escampades per terra, i es creu de veritat que he sortit a passejar. Encara tenia temps per amagar el que havia fet. Per amagar la meva ràbia i la meva aflicció.

M’he tancat amb baldó. He estirat la corda i he encès el llum. El terra estava escombrat. Al voltant del mirall, com si no se n’haguessin mogut mai, hi havia les fotografies, totes perfectament col·locades al seu lloc.

He dit a en Ben que tardaria mitja hora. M’he assegut al dormitori i, tan de pressa com he pogut, he escrit això.