Dissabte, 10 de novembre

Escric al migdia. En Ben és a baix, llegint. Es pensa que descanso, però, tot i que estic cansada, no descanso. He d’apuntar això abans que ho perdi. He d’escriure el meu diari. Miro el rellotge i apunto l’hora. En Ben ha proposat que aquesta tarda sortim a passejar. Tinc una mica més d’una hora.

Aquest matí m’he despertat sense saber qui sóc. Quan he obert els ulls esperava veure els contorns durs d’una tauleta de nit, un llum groc. Un armari quadrat en un racó de l’habitació i paper pintat amb un estampat descolorit de falgueres. Esperava sentir la meva mare a baix fregint cansalada o el meu pare al jardí, xiulant mentre retalla la bardissa. Esperava que el llit fos individual, que només hi hagués un conillet de pelfa amb una orella escapçada.

M’equivocava. Sóc a l’habitació dels pares, he pensat d’entrada; llavors he vist que no hi reconeixia res. L’habitació era totalment desconeguda. M’he quedat estirada al llit. Passa alguna cosa, he pensat. Una cosa terriblement dolenta.

Quan he baixat ja havia vist les fotografies al voltant del mirall, i havia llegit les etiquetes. Sabia que no era una nena, ni tan sols una adolescent, i havia deduït que l’home que sentia preparant l’esmorzar i acompanyant la ràdio amb un xiulet no era el meu pare, ni un company de pis o un nuvi, sinó que es deia Ben i era el meu marit.

He dubtat abans d’entrar a la cuina. Tenia por. Estava a punt de coneixe’l, com si fos la primera vegada. Com seria? Seria com a les fotografies? O aquestes també eren una representació poc fiable? Seria més vell, més gras, més calb? Com enraonaria? Com es mouria? M’havia casat bé?

M’ha vingut una visió sense més ni més. Una dona —la meva mare?— dient-me que anés amb compte. Casar-se amb presses…

Obro la porta. En Ben està d’esquena, bellugant amb una espàtula la cansalada que esquitxa i espetarrega a la paella. No m’ha sentit entrar.

—Ben? —he dit.

S’ha girat ràpidament.

—Christine? Estàs bé?

No sabia com contestar, de manera que he dit:

—Sí, crec que sí.

Llavors ha somrigut amb alleujament i jo he fet el mateix. Semblava més gran que a les fotos de dalt, tenia més arrugues a la cara, els cabells se li estaven tornant grisos i els estava perdent a les temples, però tot això el feia més atractiu. La mandíbula tenia una força que esqueia a un home més gran, i els ulls li brillaven entremaliats. M’he adonat que semblava una versió una mica més gran del meu pare. He pensat que m’hauria pogut anar pitjor. Molt pitjor.

—Has vist les fotos? —ha preguntat, i he fet que sí—. No et preocupis. T’ho explicaré tot. Per què no vas a seure? —M’ha indicat el passadís amb un gest—. El menjador és allà. No trigaré gens. Té, emporta’t això.

M’ha donat un molinet de pebre i he anat al menjador. Al cap d’uns minuts ha arribat ell amb dos plats. Un tall de cansalada greixosa, un ou ferrat i una mica de pa al costat. Mentre jo menjava, ell m’ha explicat com m’apanyava en el dia a dia.

Avui és dissabte, ha dit. Durant la setmana ell treballa; és professor. M’ha explicat que tinc un telèfon a la bossa, m’ha parlat de la pissarra que hi ha a la paret de la cuina. M’ha ensenyat on tenim els diners per a les urgències —dos bitlles de vint lliures, enrotllats i amagats darrere el rellotge de la llar de foc— i l’àlbum on puc mirar fotografies de la meva vida. M’ha dit que junts ens en sortim. No estava segura de creure-me’l, però ho havia de fer.

Hem acabat d’esmorzar i l’he ajudat a desparar taula.

—Després podem sortir a passejar —ha dit—. Si et ve de gust.

He dit que sí i semblava content.

—Primer m’agradaria llegir el diari —ha continuat—. D’acord?

He pujat. Un cop sola, el cap em rodava, ple i buit alhora. No era capaç de retenir res. Res no semblava real. He mirat la casa on era —la que ara sabia que era casa meva— amb uns ulls que no l’havien vista mai. He tingut temptacions de fugir. He hagut de fer un esforç per calmar-me.

M’he assegut al llit on havia dormit. L’hauria de fer, he pensat. Endreçar. Ocupar-me d’alguna cosa. He recollit el coixí per picar-lo i mentre ho feia alguna cosa ha començat a sonar.

No estava segura de què era. Era baix i insistent. Una melodia, fluixa i plàcida. Tenia la bossa als peus, l’he recollit i m’he adonat que el timbre venia d’allà dins. He recordat que en Ben m’havia dit que tenia un telèfon.

Quan l’he trobat, el telèfon estava encès. Me l’he mirat un bon moment. Una part de mi, molt enterrada, o des d’algun lloc en els marges de la memòria, sabia exactament de què anava la trucada. He contestat.

Una veu d’home.

—Hola? —ha dit—. Christine? Christine, que hi ets?

Li he dit que sí.

—Sóc el teu metge. Estàs bé? En Ben és amb tu?

—No —he dit—. És… Què passa?

M’ha dit com es deia i que feia setmanes que treballàvem plegats.

—La teva memòria —ha dit, i quan no li he contestat, ha dit—. Necessito que confiïs en mi. Vull que miris a l’armari de la teva habitació. —Llavors una altra pausa, abans de continuar—. Hi ha una capsa de sabates a terra. Mira a dins. Hi hauria d’haver un quadern.

He mirat a l’armari de l’habitació.

—Com ho sap?

—M’ho vas dir tu —ha dit—. Et vaig veure ahir. Vam decidir que escriuries un diari. Em vas dir que l’amagaries en aquesta capsa.

No me’l crec, tinc ganes de dir, però ho trobo descortès i no és del tot veritat.

—Vols mirar-ho? —ha dit. Li he dit que ho faria, i llavors ha afegit—: Fes-ho ara. No diguis res a en Ben. Fes-ho ara.

Sense penjar he anat a l’armari. Tenia raó. A dins, a terra, hi havia una capsa de sabates: una capsa blava amb la paraula «Scholl» a la tapa atrotinada, i a dins, un quadern embolicat amb paper.

—El tens? —ha preguntat el doctor Nash.

L’he aixecat i l’he desembolicat. Era de pell marró i semblava car.

—Christine?

—Sí. El tinc.

—Bé. Hi has escrit alguna cosa?

L’he obert per la primera pàgina. He vist que sí. «Em dic Christine Lucas», començava. «Tinc quaranta-set anys. Sóc amnèsica». Estava nerviosa, excitada. Era com espiar, però a mi mateixa.

—Sí —dic.

—Fantàstic! —I llavors ha dit que em tornaria a trucar l’endemà i hem penjat.

No m’he mogut. Allà mateix, ajupida a terra davant l’armari, amb el llit per fer, m’he posat a llegir.

D’entrada, m’he sentit decebuda. No recordava res del que havia escrit. Ni el doctor Nash ni la consulta on diu que m’ha portat, ni els trencaclosques que diu que he fet. Malgrat que acabo de sentir la seva veu, no puc evocar com és, ni imaginar-me amb ell. El quadern era com un llibre de ficció. Però, aleshores, entre dues pàgines del final del quadern, he trobat una fotografia. La casa on vaig viure de petita, la casa on em pensava que era aquest matí quan m’he despertat. Era real, aquesta era la meva prova. Havia vist el doctor Nash i ell m’havia donat la foto, aquest fragment del meu passat.

He tancat els ulls. Ahir vaig descriure la meva antiga casa, el pot de sucre del rebost, com recollíem móres al bosc. Aquests records encara hi eren? En podia evocar més? He pensat en la mare i el pare, desitjant que em vingués alguna altra cosa. S’han anat formant imatges silenciosament. Una catifa taronja insulsa, un gerro verd oliva. Una catifa aspra. Un bodi groc amb un ànec rosa cosit al pit i clecs davant. Un seient de cotxe blau marí de plàstic i un orinal rosa descolorit.

Colors i formes, però res que descrigui una vida. Res. Vull veure els meus pares, he pensat, i ha estat llavors que, per primera vegada, he entès que, no sé com, sabia que eren morts.

He sospirat i m’he assegut al llit desfet. Hi havia un bolígraf entre les pàgines del diari i gairebé sense pensar l’he agafat amb la intenció d’escriure. L’he posat a punt, sobre la pàgina i he tancat els ulls per concentrar-me.

Llavors ha passat. No sé si aquella idea —que els meus pares eren morts— n’ha desencadenat d’altres, però he sentit com si la meva ment es despertés d’un son llarg i profund. Ha tornat a la vida. No ho ha fet gradualment, ha estat una sotragada. Una espurna elèctrica. De sobte no estava asseguda en un dormitori amb una pàgina en blanc davant meu sinó en un altre lloc. En el passat —en un passat que creia haver perdut— i podia tocar-ho, sentir-ho i degustar-ho tot. M’he adonat que estava recordant.

M’he vist tornant a casa, a la casa on vivia de petita. Tinc tretze o catorze anys, i friso per continuar escrivint un relat que he començat, però em trobo una nota a la taula de la cuina. «Hem hagut de sortir», diu. «L’oncle Ted et recollirà a les sis». Agafo una beguda i un entrepà i m’assec amb el meu quadern. La senyora Royce ha dit que els meus relats tenen força i són commovedors: creu que m’hi podria dedicar professionalment. Però no sé què escriure, no em puc concentrar. Bullo de fúria, en silenci. És culpa d’ells. On són? Què fan? Per què no m’hi han portat? Estripo el full i el llenço.

La imatge s’esfuma, però en ve una altra immediatament. Més forta. Més real. El meu pare ens porta a casa amb cotxe. Sec al seient del darrere i miro un punt concret del parabrisa. Una mosca morta. Un gra de sorra. No ho sé del cert. Començo a parlar, sense saber què diré.

—Quan m’ho pensàveu dir?

No contesta ningú.

—Mare?

—Christine —diu la mare—. No.

—Pare? Quan m’ho pensaves dir? —Silenci—. Et moriràs? —dic, encara amb els ulls fixos a la taca del parabrisa—. Pare, et moriràs?

Ell em mira per sobre l’espatlla i em somriu.

—I és clar que no, bonica. És clar que no. Fins que no sigui molt i molt vell. I tingui molts i molts néts.

Sé que menteix.

—Ens en sortirem —diu—. T’ho prometo.

Sospiro. Obro els ulls. La visió s’ha acabat, se n’ha anat. Sec al dormitori, l’habitació on m’he despertat aquest matí i, en canvi, momentàniament sembla diferent. Completament plana. Incolora. Desproveïda d’energia, com si mirés una fotografia que s’hagués descolorit amb el sol. És com si la vivesa del passat hagués dissolt tota la vida del present.

Miro el quadern que tinc a la mà. M’ha relliscat el bolígraf dels dits, i abans de caure a terra ha dibuixat una fina ratlla blava al full. El cor em batega amb força. He recordat una cosa. Una cosa gran, important. No s’havia perdut. He recollit el bolígraf de terra i m’he posat a escriure això.

Acabaré aquí. Quan tanco els ulls i intento tornar a evocar la imatge, ho aconsegueixo. Jo. Els meus pares. Tornant a casa. Continua allà. Menys viva, com si s’hagués descolorit amb el temps, però continua allà. Sigui com sigui, m’alegro d’haver-ho escrit. Sé que acabarà desapareixent. Almenys ara no està del tot perdut.

En Ben deu haver acabat de llegir el diari. Ha cridat des de baix preguntant si estava a punt per sortir. Li he dit que sí. Amagaré aquest quadern a l’armari, agafaré una jaqueta i unes botes. Després continuaré escrivint. Si me’n recordo.

* * *

Això ho he escrit fa hores. Hem estat fora tota la tarda, però ja hem tornat a casa. En Ben és a la cuina, preparant peix per sopar. Té la ràdio posada i pugen acords de jazz al dormitori, on estic escrivint això. No m’he ofert a fer el sopar perquè tenia massa ganes de pujar i apuntar el que he vist aquesta tarda, però crec que no s’ho ha pres malament.

—Vés a descansar una mica —ha dit—. No soparem fins d’aquí a tres quarts ben bons. Ja t’avisaré quan estigui a punt.

Miro l’hora. Si escric de pressa, tindré temps de posar-ho tot.

Hem sortit de casa una mica abans de la una. No hem anat lluny, i hem aparcat davant d’un edifici baix i quadrat. Semblava abandonat; hi havia un colom gris a cada una de les finestres, tapades amb taulons, i la porta estava tapada amb uralita.

—És una piscina —ha dit en Ben quan baixàvem del cotxe—. Crec que obren a l’estiu. Fem un volt?

Un camí asfaltat girava cap a la falda del turó. Hem caminat en silenci, sentint només l’esgarip ocasional dels corbs instal·lats a la pista de futbol buida o el lladruc llunyà i gemegós d’un gos, veus infantils, la remor de la ciutat. Pensava en el meu pare, en la seva mort i que, si més no, n’havia recordat alguna cosa. Una esportista solitària corria pel circuit i l’he observat una estona abans que el camí ens portés rere unes bardisses altes i comencés a pujar. Allà hi he vist vida: un nen petit feia volar un estel i el seu pare el vigilava, una noia passejava un gos amb una corretja llarga.

—Això és Parliament Hill —ha dit en Ben—. Hi venim sovint.

No he dit res. La ciutat s’estenia als nostres peus sota un núvol baix. Semblava pacífica. I més petita del que me la imaginava; la podia veure tota, fins a uns turons llunyans. Veia l’estocada de la torre de Telecom, la cúpula de Saint Paul, la planta elèctrica de Battersea, formes que reconeixia, ni que fos de manera tènue i sense saber per què. N’hi havia altres de menys conegudes, però també punts de referència: un edifici de vidre en forma de cigar gruixut, una roda gegant, molt lluny. Com quan em mirava la cara al mirall, el que veia em semblava estrany i alhora conegut.

—És com si reconegués aquest lloc —he dit.

—Sí —ha dit en Ben—. Sí. Fa temps que hi venim, però la vista canvia contínuament.

Hem continuat caminant. Gairebé tots els bancs estaven ocupats per persones soles o parelles. N’hem trobat un de buit passat el cim del turó i ens hi hem assegut. He sentit olor de quètxup; sota el banc hi havia una hamburguesa a mig menjar en una caixa de cartró.

En Ben l’ha recollit amb compte i l’ha llençat en una paperera; després ha tornat a seure al meu costat. M’ha assenyalat alguns punts.

—Allò és Canary Wharf —ha dit, indicant amb un gest un edifici que, fins i tot des de lluny, semblava immensament alt—. Es va construir a començament dels noranta, crec. Són tot oficines i coses així.

Els noranta. Fa estrany sentir una dècada que no recordo haver viscut resumida en dos mots. Em dec haver perdut moltes coses. Tanta música, tantes pel·lícules i llibres, tantes notícies. Desastres, tragèdies, guerres. Països sencers poden haver desaparegut fets miques mentre jo deambulo, ignorant, d’un dia al següent.

També tantes coses de la meva vida. Tantes imatges que no reconec, malgrat veure-les cada dia.

—Ben? —dic—. Parla’m de nosaltres.

—Nosaltres? —repeteix—. Què vols dir?

M’he girat per mirar-lo. Dalt del turó bufava un vent que em gelava la cara. Un gos ha bordat no sé on. No estava segura del que havia de dir; ell sap que no recordo res d’ell.

—Em sap greu —he dit—. No sé res de nosaltres dos. No sé ni com ens vam conèixer, ni quan ens vam casar, res de res.

Ha somrigut, i s’ha mogut en el banc fins que hem estat a tocar. M’ha passat un braç per les espatlles. M’he apartat, però llavors he recordat que no és un desconegut, sinó l’home amb qui estic casada.

—Què vols saber?

—No ho sé —he dit—. Com ens vam conèixer?

—Mira, tots dos anàvem a la universitat —ha dit—. Tu acabaves de començar el doctorat. Te’n recordes?

Faig que no amb el cap.

—La veritat és que no. Què vaig estudiar?

—Et vas llicenciar en Filologia Anglesa —ha dit, i m’ha passat una imatge pel cap, ràpida i esmolada. M’he vist en una biblioteca i he recordat idees vagues d’escriure una tesi referent a la teoria feminista i la literatura de principi del segle XX, tot i que també podia ser un subterfugi mentre escrivia novel·les, cosa que la meva mare no entenia, segurament, però que almenys considerava acceptable. L’escena ha durat un moment, tremolosa, tan real que gairebé podia tocar-la, però llavors en Ben ha parlat i s’ha esfumat.

—Jo encara estava estudiant —ha dit—. Química. Et veia pertot arreu. A la biblioteca, al bar, a tot arreu. Em fascinava que fossis tan bonica, però no gosava parlar amb tu.

He rigut.

—De debò?

No em puc imaginar que jo intimidi ningú.

—Sempre semblaves tan segura de tu mateixa. Tan decidida. Et passaves hores envoltada de llibres, llegint i agafant apunts, i prenent cafè o el que fos. Estaves preciosa. No em vaig imaginar mai que et podria agradar. Però un dia que vaig seure al teu costat a la biblioteca, vas abocar sense voler la tassa de cafè i em vas tacar els llibres. Et mories de vergonya, encara que a mi tant se me’n donava, vam eixugar el cafè i jo vaig insistir a comprar-te’n un altre. Vas dir que hauries de ser tu la que em convidés, per disculpar-te, i llavors vaig dir que d’acord i vam anar a fer un cafè. I així va començar.

He intentat imaginar-me l’escena, recordar-nos tots dos, joves, en una biblioteca, envoltats de papers xops, rient. No he pogut i he sentit una punyida ardent de tristesa. He imaginat com deuen recordar les parelles el dia que es van conèixer —qui va parlar primer, què es va dir— i jo no recordo res de nosaltres. El vent assotava la cua de l’estel del nen, que feia un soroll com de ranera agònica.

—I llavors, què va passar? —he preguntat.

—Doncs que vam sortir. El que sol passar. Vaig acabar els estudis i tu vas acabar el doctorat, i ens vam casar.

—Com? Qui ho va demanar a qui?

—Ah —ha dit—. T’ho vaig demanar jo.

—On? Explica’m com va anar.

—Estàvem molt enamorats —ha dit. Mirava al lluny—. Ens passàvem el dia junts. Tu vivies en un pis compartit, però no hi anaves mai. Estaves gairebé sempre al meu. Era evident que havíem de viure junts, casar-nos. O sigui que un dia de Sant Valentí et vaig comprar una pastilla de sabó. Un sabó car, dels que t’agradaven molt, en vaig treure l’embolcall de cel·lofana i hi vaig incrustar un anell de promesa, i llavors el vaig tornar a embolicar i te’l vaig donar. Aquell vespre, quan t’arreglaves per sortir, el vas trobar i em vas dir que sí.

Vaig somriure. No semblava un pla gaire ben pensat, un anell incrustat en una pastilla de sabó que podria no haver utilitzat fins al cap de molt temps i no haver-lo trobat. Tot i així, era força romàntic.

—Amb qui compartia pis? —he dit.

—Uf —ha dit— no me’n recordo. Una amiga. En fi, ens vam casar un any després. En una església de Manchester, a prop d’on vivia la teva mare. Va fer un dia preciós. Llavors jo feia el curs per ser professor, i no teníem gaires diners, però va ser molt bonic igualment. Brillava el sol i tothom estava content. I vam anar de lluna de mel a Itàlia. Als llacs. Va ser fabulós.

Intento imaginar-me l’església, el vestit, la vista des d’una habitació d’hotel. No em ve res.

—No recordo res de tot això —he dit—. Ho sento.

Ha girat el cap perquè no li veiés la cara.

—No hi pateixis. Ho entenc.

—No hi ha gaires fotografies —he dit—. A l’àlbum, vull dir. No hi ha gaires fotos de nosaltres al casament.

—Hi va haver un incendi. A l’últim lloc on vam viure.

—Un incendi?

—Sí —ha dit—. La casa pràcticament es va cremar fins als fonaments. Vam perdre moltes coses.

He sospirat. Semblava excessiu, haver perdut tant la memòria com els records del meu passat.

—Què va passar llavors?

—Llavors?

—Sí —he dit—. Què va passar? Després del casament i la lluna de mel.

—Vam viure junts. Érem molt feliços.

—I què més?

Ha sospirat i no ha dit res. No pot ser només això, he pensat. Això no pot descriure tota la meva vida. No pot ser que només fos això. Un casament, una lluna de mel, un matrimoni. Però què més esperava? Què més hi podia haver?

La resposta arriba tot d’una. Fills. Nens. Amb una esgarrifança m’he adonat que això era el que em semblava que faltava a la meva vida, a casa nostra. No hi havia fotos a la llar de foc d’un fill o una filla —amb el títol, fent ràfting, fins i tot posant, avorrit, per a la càmera— tampoc no n’hi havia de néts. No havia tingut fills.

Sento una sotragada de desil·lusió. El desig insatisfet estava enterrat en el meu subconscient. Per molt que m’hagués despertat sense ni saber l’edat que tenia, alguna part de mi devia saber que havia volgut tenir fills.

De sobte veig la meva mare descrivint el rellotge biològic, com si fos una bomba. «Afanya’t a aconseguir totes les coses que vols de la vida —deia—, perquè un dia estaràs bé i el següent…».

Sabia què havia volgut dir: Patapam! Les meves ambicions s’esvanirien i l’únic que voldria seria tenir fills.

«És el que em va passar a mi —deia—, també et passarà a tu. Li passa a tothom».

Però suposo que jo no n’havia tingut. O havia passat alguna cosa. He mirat el meu marit.

—Ben —he dit—. Llavors què?

M’ha mirat i m’ha premut la mà.

—Llavors vas perdre la memòria —ha dit.

La memòria. Al final tot es reduïa a això. Sempre.

Miro cap a la ciutat. El sol està baix i brilla amb poca força entre els núvols, projectant ombres llargues sobre l’herba. M’he adonat que aviat es faria fosc. Es pondria el sol, i la lluna s’alçaria. Un altre dia s’acabaria. Un altre dia perdut.

—No vam tenir fills —dic. No és una pregunta.

No m’ha contestat, però s’ha girat per mirar-me. M’agafava les mans i les fregava, com si fes molt de fred.

—No —ha dit—. No. No n’hem tingut.

Fa una cara trista. Per ell o per mi? No ho sé. Deixo que em fregui les mans, entrellaço els meus dits amb els seus. Sóc conscient que, malgrat la confusió, em sento segura amb aquest home. Veig que és bona persona, considerat i pacient. La meva situació és horrible, però podria haver estat pitjor.

—Per què? —he preguntat.

No ha dit res. M’ha mirat, amb una expressió adolorida. Dolor i decepció.

—Com va passar, Ben? —he insistit—. Com vaig acabar així?

Noto que es posa tens.

—Segur que ho vols saber? —ha dit.

Tinc els ulls posats en una nena que va amb tricicle una mica més enllà. Sé que no pot ser la primera vegada que li faig aquesta pregunta, la primera vegada que ha hagut d’explicar-me aquestes coses. És possible que l’hi pregunti cada dia.

—Sí —he dit.

M’adono que aquesta vegada és diferent. Aquesta vegada apuntaré tot el que em digui.

Ha respirat fondo.

—Era desembre. Un dia gèlid. Havies estat fora tot el dia, treballant. Tornaves a casa caminant perquè era a prop. No hi va haver testimonis. No sabem si travessaves el carrer o si el cotxe que et va atropellar va pujar a la vorera, però segurament devies saltar per sobre el capó. Vas quedar molt malferida. Amb les dues cames trencades. A més d’un braç i la clavícula.

Ha callat. Sentia el batec sord de la ciutat. Trànsit, un avió per sobre nostre, el murmuri del vent entre els arbres. En Ben m’ha premut la mà.

—Van dir que devies picar amb el cap a terra, i que és per això que vas perdre la memòria.

He tancat els ulls. No recordava res de l’accident, i per això no estava enfadada, ni tan sols trasbalsada. Més aviat em sentia plena d’una recança silenciosa. Una buidor. Una ondulació sobre la superfície del llac de la memòria.

M’ha premut la mà, i he posat l’altra sobre la seva, he sentit la duresa i la fredor de la seva aliança.

—Vas tenir sort de sobreviure —ha dit.

Sento un calfred.

—I el conductor?

—No es va aturar. Va ser un atropellament amb fuga. No sabem qui et va atropellar.

—Però qui faria una cosa així? —he dit—. Qui pot atropellar algú i continuar conduint com si res?

No ha dit res. No sé què esperava sentir. He pensat en el que havia llegit de la meva visita amb el doctor Nash. Un problema neurològic, m’havia dit. Estructural o químic. Un desequilibri hormonal. Havia donat per fet que es referia a una malaltia. Alguna cosa que havia passat sense més ni més. Coses que passen.

Però això semblava pitjor; m’ho havia fet algú, s’hauria pogut evitar. Si hagués anat a casa per un altre camí aquell vespre —o si el conductor que em va atropellar hagués agafat un altre camí— encara seria normal. Potser fins i tot ja seria àvia.

—Per què? —he dit—. Per què?

No era una pregunta que en Ben pogués contestar, de manera que no ha dit res. Hem estat en silenci una estona, agafats de la mà. S’ha fet fosc. La ciutat resplendia amb els edificis il·luminats. Aviat arribarà l’hivern, he pensat. Aviat serem a mitjan novembre. Després vindrà desembre i Nadal. No em podia imaginar com hi arribaria, d’aquí a allà. No em podia imaginar vivint un seguit de dies idèntics.

—Comencem a passar? —ha dit en Ben—. Tornem a casa?

No li he contestat.

—On era? —he preguntat—. El dia que em van atropellar. Què havia estat fent?

—Tornaves a casa de la feina —ha dit.

—Però quina feina? Què feia?

—Oh —ha dit—. Tenies un treball temporal de secretària, més ben dit d’ajudant personal, amb uns advocats, crec que eren.

—Però per què… —començo.

—Havies de treballar perquè havíem de pagar la hipoteca —ha dit—. Van ser uns temps difícils.

Però no era això el que jo volia dir. El que volia dir era: M’has dit que tenia un doctorat. Per què em vaig conformar amb això?

—Però per què treballava de secretària? —he dit.

—Va ser l’única feina que vas trobar. Els temps eren difícils.

Vaig recordar la sensació que havia tingut abans.

—Què escrivia? —he preguntat—. Llibres?

Ha fet que no amb el cap.

—No.

O sigui que va ser una ambició transitòria. O potser ho vaig intentar i no me’n vaig sortir. Mentre em girava per preguntar-l’hi, els núvols s’han il·luminat i, de seguida, s’ha sentit un espetec fort. Sobresaltada, he mirat amunt; hi havia espurnes en la llunyania que queien sobre la ciutat que vèiem a baix.

—Què ha estat això? —he preguntat.

—Focs artificials —ha dit en Ben—. Aquesta setmana ha estat la nit de les fogueres.

Al cap d’un moment s’ha encès un altre petard al cel, un altre espetec fort.

—Em sembla que hi haurà un castell de focs —ha dit—. Vols que ens hi quedem?

He dit que sí. No em faria cap mal i encara que en part volia tornar a casa corrents i escriure al diari el que en Ben m’havia explicat, en part també em volia quedar per si m’explicava més coses.

—Sí —he dit—. Quedem-nos-hi.

Ha somrigut i m’ha passat un braç per les espatlles. El cel ha estat fosc un moment i després s’ha sentit un cruixit i un so sibilant, i un xiulet quan una petita espurna ha esclatat molt amunt. S’ha mantingut un moment abans d’explotar en una brillantor ataronjada amb un altre espetec. Ha estat preciós.

—Normalment anem a veure els castells de focs —ha dit en Ben—. Els grans i ben organitzats. Però no me’n recordava, que era avui. —Em fa una carícia al coll amb la barbeta—. T’agrada?

—Sí —he dit. He mirat la ciutat, les explosions de color al cel i les llums cridaneres—. M’agrada molt. Des d’aquí podem veure tots els castells.

Ha sospirat. El nostre alè es difuminava davant nostre, barrejant-se el de l’un amb el de l’altre, i hem mirat en silenci com el cel es tornava de colors i s’omplia de llum. Pujava fum dels jardins de la ciutat, violentament il·luminada —amb vermells i taronges, amb blaus i violetes— i l’aire nocturn s’ha tornat fumós, barrejat amb una olor dura, seca i metàl·lica. M’he humitejat els llavis, he tastat el sofre i això m’ha portat un altre record.

Ha estat punyent com una agulla. Els sons eren massa forts, els colors massa intensos. No em sentia com una observadora, sinó més aviat com si hi participés. M’ha fet la sensació com si anés a caure enrere. He agafat fort la mà d’en Ben.

M’he vist amb una noia. És pèl-roja i som en un terrat contemplant els focs. Sento el batec rítmic de la música que toquen al pis de sota, i bufa un vent gèlid que ens envia una fumera agra. Només porto un vestit fi, però no tinc fred perquè estic animada per l’alcohol i el porro que encara tinc entre els dits. Sento grava sota els peus i recordo que m’he tret les sabates i les he deixat a l’habitació de la noia del pis de sota. La miro quan ella es gira cap a mi i em sento viva, contenta i atordida.

—Chrissy —diu, agafant el porro—. Et ve de gust un viatge?

No sé a què es refereix, i l’hi dic.

Riu.

—Sí, dona! —exclama—. Un viatge. Un tripi. Un àcid. Estic segura que en Nige n’ha portat. Em va dir que en portaria.

—No ho sé —dic.

—Au, va! Serà divertit!

Ric, recupero el porro i m’omplo els pulmons de fum com per demostrar que no sóc una avorrida. Ens hem promès mútuament que no serem mai avorrides.

—No ho sé —dic—. No sé si em va. Crec que amb això en tinc prou. I cervesa. D’acord?

—Com vulguis —diu, mirant per sobre la barana. Veig que està decebuda però no s’ha enfadat, i em pregunto si ho farà de totes maneres. Sense mi.

Però ho dubto. No havia tingut mai una amiga com ella. Una amiga que ho sabés tot de mi, en qui confiar, de vegades més del que confiava en mi mateixa. La miro, amb els cabells rogencs voleiant en el vent, la punta del porro encenent-se en la foscor. És feliç amb la manera com li va la vida? O és massa aviat per saber-ho?

—Mira això! —exclama, assenyalant una bengala que ha explotat, perfilant els arbres de davant nostre amb una resplendor vermellosa—. Punyeta, que maco!

Ric, totalment d’acord amb ella, i ens quedem en silenci uns minuts més, passant-nos el porro. Quan m’ofereix la punta cremada i molla i la rebutjo, l’aixafa a terra amb la bota.

—Hauríem de baixar —diu, agafant-me el braç—. Vull que coneguis una persona.

—Una altra vegada no! —gemego, però hi vaig igualment. Esquivem una parella que es morreja a l’escala—. No deu ser un altre imbècil de la teva classe, oi?

—No et fot! —diu, baixant els esglaons al trot—. I jo que em pensava que t’agradaria l’Alan!

—I em va agradar! —dic—. Fins que em va dir que estava enamorat d’un tal Kristian.

—Sí, què hi farem —diu rient—. Com volies que sabés que l’Alan et triaria a tu per sortir de l’armari? Aquest és diferent. T’encantarà. Segur. Deixa’m que te’l presenti. Només això.

—D’acord —dic.

Obro la porta i tornem a la festa.

L’habitació és gran, amb parets de ciment i bombetes sense pantalla penjades del sostre. Anem a la cuina i agafem una cervesa, després busquem un lloc a prop de la finestra.

—I on és aquest paio? —pregunto, però ella no em sent.

Se m’encomana l’animació de l’alcohol i l’herba i em poso a ballar. L’habitació està plena de gent, gairebé tothom va vestit de negre. Estudiants d’art havien de ser!, penso.

Ve algú i es plantifica davant nostre. El conec. És en Keith. Ja ens coneixem, d’una altra festa, vam acabar morrejant-nos en un dels dormitoris. Però ara parla amb la meva amiga, i assenyala una de les pintures que ha fet ella i que estan penjades a la sala. No sé si ha decidit no fer-me cas o és que no recorda que ens vam conèixer. Tant hi fa, perquè és un imbècil. M’acabo la cervesa.

—En vols una altra? —dic.

—Sí —diu la meva amiga—. Me la vas a buscar mentre parlo amb en Keith? Després et presentaré el paio que t’he dit abans. D’acord?

Ric.

—D’acord. Com vulguis.

Me’n vaig a la cuina.

Llavors una veu. Forta, a l’orella.

—Christine! Chris! Que et trobes bé?

Estava ben despistada, la veu em sonava molt. He obert els ulls. Amb un sobresalt he vist que era a l’aire lliure, de nit, a Parliament Hill, i en Ben em cridava i els focs artificials tenyien el cel del color de la sang.

—Tenies els ulls tancats —ha dit—. Què et passa? No et trobes bé?

—No em passa res —he dit. Em rodava el cap. Em costava respirar. He desviat la mirada fent veure que contemplava la resta del castell de focs—. Perdona. No passa res. Estic bé. Estic bé.

—Estàs tremolant —ha dit—. Tens fred? Vols que tornem a casa?

Sí que volia. Sí. Volia apuntar tot el que havia vist.

—Sí —he dit—. Si no et fa res.

Tot tornant a casa he rememorat la visió que havia tingut mentre contemplàvem els focs. La claredat i la duresa de la visió m’ha impactat. M’ha absorbit, m’ha xuclat com si la revisqués. Ho he sentit tot, ho he assaborit tot. L’aire fresc i l’escuma de la cervesa. La cremor de l’herba a la gola. La saliva d’en Keith, càlida a la meva llengua. La sentia com si fos real, més que la vida que m’havia trobat quan havia obert els ulls i la visió havia desaparegut.

No sabia exactament de quan era. De la universitat, suposo, o just després. La festa on m’havia vist era de les que m’imaginava que devien agradar a una estudiant. No tenia res a veure amb responsabilitats. Era pura despreocupació. Lleugeresa.

I encara que no recordés com es deia, aquella noia era important per a mi. La meva millor amiga. Per sempre, havia pensat, i encara que no sabés qui era, em sentia segura amb ella, protegida.

He pensat que potser encara érem amigues i he intentat parlar d’això amb en Ben mentre tornàvem amb el cotxe. Estava silenciós, no de mal humor, però sí distret. Primer he pensat explicar-li tota la visió, en canvi li he preguntat quines amigues tenia quan ell i jo ens vam conèixer.

—En tenies unes quantes —ha dit—. Eres molt sociable.

—Tenia una amiga íntima? Algú especial?

M’ha mirat.

—No —ha dit—. Crec que no. No especialment.

No entenc per què no he pogut recordar el nom d’aquesta noia i, en canvi, recordava en Keith i l’Alan.

—N’estàs segur? —he insistit.

—Sí —ha dit—. N’estic segur.

S’ha girat per mirar el carrer. Ha començat a ploure. Les llums dels aparadors i dels rètols de neó de les botigues es reflectien a la calçada. Li voldria preguntar tantes coses, he pensat, però no he dit res; uns minuts després, era massa tard. Érem a casa, i ell s’havia posat a cuinar. Era massa tard.

* * *

Tot just he acabat d’escriure, en Ben m’ha cridat perquè baixés a sopar. Havia parat la taula i havia omplert dues copes amb vi blanc, però jo no tenia gana i el peix estava ressec. Ho he deixat gairebé tot al plat. Llavors, com que en Ben havia cuinat, m’he ofert a rentar els plats. He desparat la taula i he omplert d’aigua la pica, i tota l’estona esperava que després pogués trobar una excusa per pujar i llegir el diari i potser escriure una mica més. Però no he pogut, perquè si passo massa estona sola a l’habitació, en Ben sospitarà, i hem passat el vespre mirant la tele.

No em podia relaxar. Pensava en el meu diari i mirava com les busques del rellotge passaven de les nou a les deu i a dos quarts d’onze. A la fi, quan s’acostaven a les onze, he vist que aquesta nit ja no tindria més temps i he dit:

—Em sembla que me’n vaig a dormir. Estic una mica cansada.

Ha somrigut i ha decantat el cap.

—Molt bé, reina —ha dit—. De seguida, pujo.

Li he dit que molt bé, però quan sortia de l’habitació he tingut un moment de terror. Aquest home és el meu marit, m’he dit, estic casada amb ell. Tot i així, anar-me’n al llit amb ell em semblava malament. No recordava haver-ho fet mai i no sabia què passaria.

He anat al vàter i m’he rentat les dents sense mirar-me al mirall i sense mirar les fotos del voltant. He entrat al dormitori, he trobat la camisa de dormir plegada sobre el coixí i m’he despullat. Volia acabar abans que en Ben pugés, ficar-me al llit. Fins i tot he tingut la idea absurda que podia fer veure que dormia.

M’he tret el jersei i m’he mirat al mirall. He vist els sostenidors color carn que m’he posat al matí i llavors he tingut una visió fugaç de mi mateixa quan era petita, preguntava a la meva mare per què ella en portava i jo no, i ella deia que algun dia jo també en portaria. I ara aquell dia havia arribat i no havia estat gradual, sinó de cop. En això es veia que ja no era una nena sinó una dona, més i tot que en les arrugues de la cara i de les mans: en la inflor tova dels pits.

M’he passat la camisa de dormir pel cap i l’he allisat. He ficat les mans per sota i m’he descordat els sostenidors sentint el pes dels pits, i després m’he descordat els pantalons i me’ls he tret. No em volia estudiar més el cos aquesta nit; per tant, després de treure’m els mitjons i les calces que m’havia posat al matí, m’he ficat al llit, he tancat els ulls i m’he girat de costat.

He sentit que el rellotge de baix tocava, i un moment després en Ben ha entrat al dormitori. No m’he mogut, he sentit com es despullava i he notat com s’enfonsava el llit quan s’hi ha assegut. S’ha quedat quiet un moment i després he sentit el pes de la seva mà al maluc.

—Christine? —ha dit, xiuxiuejant—. Estàs desperta?

He contestat murmurant que sí.

—Avui has recordat una amiga? —ha dit.

He obert els ulls i m’he posat panxa enlaire. Veia la seva esquena ampla i els pèls fins a les espatlles.

—Sí —he dit.

S’ha girat cap a mi.

—Què has recordat?

Li he explicat per sobre.

—Una festa —he dit—. Totes dues érem estudiants, crec.

S’ha posat dret i s’ha girat per ficar-se al llit. He vist que estava despullat. El penis li penjava del borrissol fosc i he hagut de reprimir-me per no riure com una ximpleta. No recordava haver vist mai uns genitals masculins, ni als llibres, però alhora tampoc m’eren del tot desconeguts. No sé quants en dec haver conegut, ni quines experiències he tingut. Gairebé involuntàriament, he mirat cap a una altra banda.

—Ja has recordat aquesta festa altres vegades —ha dit mentre es tapava amb les mantes—. Et ve de tant en tant, crec. Tens alguns records que et tornen regularment.

He sospirat. O sigui que no és res de nou, sembla dir. No cal que t’emocionis. S’ha estirat i ens ha tapat bé a tots dos. No ha apagat el llum.

—Recordo coses sovint? —he preguntat.

—Sí. Cosetes. Normalment, sí.

—Les mateixes?

S’ha girat a mirar-me i s’ha repenjat en un colze.

—De vegades —ha dit—. Normalment, sí. És estrany que hi hagi sorpreses.

He apartat la cara i he mirat al sostre.

—Alguna vegada et recordo a tu?

M’ha mirat.

—No —ha dit. M’ha agafat la mà i l’ha premut—. Però no passa res. T’estimo. No passa res.

—Dec ser una càrrega horrorosa per a tu —he dit.

Ha mogut una mà i m’ha acariciat el braç. S’ha produït una descàrrega gairebé elèctrica. M’he arronsat.

—No —ha dit—. Què dius ara! T’estimo.

Llavors ha acostat el seu cos al meu i m’ha fet un petó als llavis.

He tancat els ulls. Desorientada. Volia que féssim l’amor? Per mi era un desconegut; per molt que intel·lectualment sabés que ens ficàvem al llit junts cada nit, que ho fèiem des que ens vam casar, el meu cos només feia un dia que el coneixia.

—Estic molt cansada, Ben —he dit.

Ha abaixat la veu i ha començat a murmurar.

—Ja ho sé, reina —ha dit. M’ha petonejat, a la galta, als llavis, als ulls—. Ja ho sé.

La seva mà ha baixat, per sota els llençols, i he sentit que l’ansietat, el pànic gairebé, s’apoderava de mi.

—Ben —he dit—. Ho sento. —Li he agafat la mà i l’he aturat. He reprimit el desig d’apartar-la com si em fes fàstic i l’he acariciat—. Estic cansada —he dit—. Aquesta nit, no. D’acord?

No ha dit res, però ha apartat la mà i s’ha estirat panxa enlaire. Tot ell desprenia decepció. Jo no sabia què dir. En part em sentia com si hagués de disculpar-me, però una part més important de mi em deia que no havia fet res mal fet. I ens hem quedat estirats en silenci, al llit, sense tocar-nos, i m’he preguntat si això passa gaire sovint. Quantes vegades ve al llit i pidola sexe, si jo en vull alguna vegada, o si em veig capaç de concedir-l’hi, i si això és el que passa sempre, aquest silenci anguniós, quan m’hi nego.

—Bona nit, reina —ha dit al cap d’uns minuts, i la tensió s’ha esvaït.

He esperat que comencés a roncar fluixet per sortir del llit silenciosament i he vingut aquí, a l’altre dormitori, a escriure.

M’agradaria tant recordar-lo. Ni que fos una vegada.