Divendres, 16 de novembre

No sé què va passar després d’això. Què vaig fer després que en Ben em digués que era el seu aniversari. Després de pujar i descobrir les fotografies, al mateix lloc que abans que les arrenqués. No ho sé. Potser em vaig dutxar i em vaig canviar, potser vam sortir, a sopar, al cinema. No ho puc dir. No ho vaig apuntar i no me’n recordo, malgrat que va ser fa només unes hores. Si no ho pregunto a en Ben, està del tot perdut. Sento que m’estic tornant boja.

Aquesta nit m’he despertat a trenc d’alba. Ell estava estirat al meu costat. Un desconegut, una altra vegada. L’habitació estava a les fosques, silenciosa. M’he quedat estirada, rígida de por, sense saber qui era jo ni on era. Només podia pensar a fugir, a escapar, però no em podia moure. Em sentia com si m’haguessin rentat el cervell, com si el tingués buit, però llavors unes paraules han pujat a la superfície. Ben. Marit. Memòria. Accident. Mort. Fill.

Adam.

Penjaven davant meu, ara enfocades, ara borroses. No les podia relacionar. No sabia què significaven. Giraven en el vent, ressonaven com un mantra, i llavors he recordat el somni, el somni que m’havia despertat.

Era en una habitació, en un llit. Abraçat a mi hi havia un cos d’un home. El tenia al damunt, feixuc, l’esquena ampla. Em sentia estranya, rara, atordida, el cos pesava massa, l’habitació es gronxava sota meu i quan obria els ulls no podia enfocar el sostre.

No sabia qui era l’home, tenia el cap massa enganxat al meu perquè li pogués veure la cara, però ho notava tot, fins i tot els pèls del seu pit, aspres, contra els meus pits nus. Tenia un gust a la llengua, pelut, dolç. M’estava besant. Era massa violent. Volia que parés, però no deia res. «T’estimo», deia ell, murmurant, i les paraules es perdien entre els meus cabells, al cantó del meu coll. Sabia que jo volia parlar, encara que no sabés què volia dir, però no entenia com ho podia fer. La meva boca no semblava connectada al meu cervell, i m’estava allà mentre em besava i em parlava als cabells. Recordava que el volia i que alhora també volia que parés, que mentre em besava, jo em deia a mi mateixa que no tindríem relacions sexuals, però la mà d’aquell home baixava esquena avall cap a les meves natges i jo el deixava fer. I de nou, mentre m’aixecava la brusa i em ficava la mà per sota, jo pensava Fins aquí, només et deixaré arribar fins aquí. No et pararé ara, perquè m’agrada. Perquè la teva mà és càlida sobre el meu pit, perquè el meu cos reacciona amb petites esgarrifances de plaer. Perquè, per primera vegada, em sento com una dona. Però no tindré relacions amb tu. Aquesta nit, no. Només arribarem fins aquí, només fins aquí. I llavors em treia la brusa i em descordava els sostenidors, i no tenia la seva mà al pit sinó la seva boca, i jo encara pensava que l’aturaria de seguida. Fins i tot s’havia començat a formar la paraula no, a afermar-se en la meva ment, però quan la pronunciava ell m’empenyia cap al llit i m’abaixava les calces i es convertia en una altra cosa, en un gemec d’alguna cosa que vagament reconeixia com a plaer.

Sentia una cosa entre els genolls. Era dura. «T’estimo», tornava a dir ell, i m’adonava que eren els seu genolls, que m’estava separant les cames amb una de les seves. No ho volia permetre, però d’alguna manera sabia que ho havia de fer, que havia deixat que arribés massa lluny, que havia deixat que les meves oportunitats de dir alguna cosa, d’aturar-lo, desapareguessin una rere l’altra. I ara no tenia alternativa. Si ho havia volgut aleshores, quan s’abaixava la cremallera dels pantalons i es treia matusserament els calçotets, encara ho dec voler ara, que estic sota el seu cos.

Intentava relaxar-me. Ell s’arquejava i gemegava, un so greu i sorprenent que li sortia molt de dins, i li veia la cara. No el reconeixia, en el somni, però ara ho sabia. Ben. «T’estimo», deia, i jo sabia que havia de dir alguna cosa, que era el meu marit, encara que sentís que l’acabava de conèixer aquell matí. El podia aturar. Podia confiar que s’aturaria.

—Ben, jo…

Em feia callar amb la seva boca humida, i sentia que se m’introduïa a dins. Dolor, o plaer. No discernia on s’acabava l’un i començava l’altre. M’aferrava a la seva esquena, xopa de suor, i intentava obrir-me per ell, intentava primer gaudir del que passava, i després, quan veia que no podia, intentava ignorar-ho. És el que jo volia, pensava, i al mateix temps no ho he volgut mai. És possible voler i no voler una cosa alhora? Que el desig acompanyi la por?

Tancava els ulls. Veia una cara. Un desconegut, amb els cabells foscos, una barba. Una cicatriu a la galta. Em sonava, i en canvi no tenia ni idea de què. Mentre el mirava, el seu somriure desapareixia i llavors era quan jo cridava, en el somni. Aquest era el moment en què m’he despertat i m’he trobat en un llit, en silenci, amb en Ben estirat al meu costat i sense tenir ni idea de qui era.

M’he aixecat del llit. Per anar al lavabo? Per escapar? No sabia on anava, ni què faria. Si hagués sabut que existia hauria obert la porta de l’armari, molt silenciosament, i hauria tret la capsa de sabates on amagava el diari, però no ho sabia. O sigui que he baixat. La porta principal estava tancada, la claror blava de la lluna es filtrava pel vidre entelat. M’he adonat que estava despullada.

M’he assegut a l’escala. Ha sortit el sol, la sala ha passat del blau al taronja viu. Res no tenia sentit; i el somni, encara menys. Semblava massa real, i m’havia despertat al mateix dormitori que havia somiat, al costat d’un home que no esperava veure.

I ara, després que el doctor Nash em truqués, he llegit el diari i s’ha format un pensament. Podria ser un record? Un record que he retingut de la nit?

No ho sé. Si és així és un senyal de millora, suposo. Però també vol dir que en Ben m’ha forçat i, pitjor encara, que mentre ho feia he vist la imatge d’un home barbut, amb una cicatriu que li baixava per la cara. De tots els records que podria retenir, sembla una crueltat que sigui aquest.

Però potser no vol dir res. Només ha estat un somni. Un malson. En Ben m’estima i el desconegut barbut no existeix.

Però com en puc estar segura?

Més tard, he vist el doctor Nash. Estàvem parats en un semàfor. El doctor Nash picava el volant amb els dits, sense seguir gaire bé la música que sonava a la ràdio —una cançó pop que jo ni reconeixia ni m’agradava—, i jo mirava endavant. Li havia trucat al matí, gairebé de seguida després de llegir el diari, i acabar d’escriure sobre el somni que podria ser un record. Havia de parlar amb algú —la notícia que era mare havia estat com un diminut esquinç en la meva vida que ara estava a punt d’obrir-se i estripar-se del tot—, i ell havia proposat que féssim avui la visita setmanal. M’ha demanat que portés el diari. No li havia explicat què em passava, volia esperar que fóssim a la consulta, però ara no sabia si podria.

El semàfor ha canviat. Ha parat de picar amb els dits i hem tornat a avançar.

—Per què en Ben no em parla de l’Adam? —em sento dir—. No ho entenc. Per què?

M’ha mirat, però no ha dit res. Hem avançat una mica més. Hi havia un gos de joguina davant el parabrisa del cotxe, gronxant el cap còmicament, i darrere el vidre he vist els cabells rossos d’un nen petit. He pensat en l’Alfie.

El doctor Nash ha tossit.

—Explica’m què ha passat.

Era veritat, doncs. Una part de mi esperava que em preguntés què volia dir, però tan bon punt he pronunciat el nom de l’Adam m’he adonat que era una esperança fútil, absurda. L’Adam el sento real. Existeix, dins meu, dins de la meva consciència, i ocupa un espai que no ocupa ningú més. Ni en Ben, ni el doctor Nash. Ni tan sols jo.

Estic enfadada. Ell ja ho sabia.

—I vostè —he dit—. Em va donar la meva novel·la. Per què no em va parlar de l’Adam?

—Christine —ha dit—. Explica’m què ha passat.

He mirat fixament a través del parabrisa.

—He tingut un record —he dit.

M’ha mirat.

—De veritat?

No he dit res.

—Christine —ha dit—. Intento ajudar-te.

L’hi he explicat.

—Va ser l’altre dia —he dit—. Després que em donés la meva novel·la. Vaig mirar la fotografia que havia posat amb el llibre i, de sobte, vaig recordar el dia que la vam fer. No sé per què. Em va venir al cap i prou. I vaig recordar que estava embarassada.

No ha dit res.

—Ho sabia? —he preguntat—. Que l’Adam existia?

Ha parlat a poc a poc.

—Sí —ha dit—. Ho sabia. És a la teva història. Tenia pocs anys quan vas perdre la memòria. —Ha callat—. A més, ja n’hem parlat abans.

Em quedo glaçada, malgrat la calor que fa al cotxe. M’esgarrifo. Sabia que era possible, fins i tot probable, que hagués recordat l’Adam abans, però aquesta crua veritat —que ja havia passat per això i que, per tant, hi tornaria a passar— m’ha trasbalsat.

Deu haver percebut la meva sorpresa.

—Fa unes setmanes —ha dit—. Em vas dir que havies vist un nen, al carrer. Un nen petit. D’entrada vas tenir una sensació abassegadora, que el coneixies, que estava perdut, però que tornava a casa, a casa teva i tu eres la seva mare. Llavors et va venir tot. Ho vas explicar a en Ben, i ell et va parlar de l’Adam. Aquell dia, més tard, m’ho vas explicar a mi, també.

No recordava res d’això. M’he recordat a mi mateixa que el doctor Nash no parlava d’un desconegut, que parlava de mi.

—I des de llavors no me n’ha parlat?

Ha sospirat.

—No.

Sense més ni més he recordat una cosa que havia llegit aquest matí, les imatges que m’havien ensenyat mentre era a l’escàner.

—Hi havia fotos d’ell! —he dit—. Quan em van fer l’escàner! Hi havia fotos…

—Sí —ha dit—. De la teva història…

—Però no me’n va parlar! Per què? No ho entenc?

—Christine, has d’entendre que no puc començar cada sessió parlant-te de totes les coses que jo sé i tu no. A més, en aquest cas, vaig decidir que podia no ser beneficiós per a tu.

—Beneficiós?

—No. Sabia que t’angoixaria molt saber que havies tingut un fill i l’havies oblidat.

Estàvem aparcant en un pàrquing subterrani. La claror suau del dia disminuïa i la substituïa una aspra fluorescència i l’olor de gasolina i ciment. M’he preguntat què més deu considerar poc ètic explicar-me, quines bombes temporals porto encara al cap, preparades i fent tic-tac, a punt d’explotar.

—No n’hi ha més…? —he preguntat.

—No —m’ha interromput—. Només vas tenir l’Adam. Va ser el teu únic fill.

Temps passat. Això volia dir que el doctor Nash també sabia que l’Adam havia mort. No ho volia preguntar, però sabia que ho havia de fer.

M’he obligat a parlar.

—Sabia que el van matar?

Ha parat el cotxe i ha apagat el motor. L’aparcament estava en penombra, il·luminat només per punts de llum fluorescent, i en silenci. No sentia més que cops de porta de tant en tant, l’embranzida d’un ascensor. M’ha vingut el pensament que encara hi havia una possibilitat. Potser m’equivocava. L’Adam era viu. El meu cervell s’ha il·luminat amb la idea. Aquest matí, tan bon punt he llegit al meu diari que l’Adam existia, l’he sentit real i, en canvi, la seva mort no la sentia. He intentat imaginar-me’l, o recordar com devia ser que em donessin la notícia que havia mort, però no he pogut. No m’encaixava. Sens dubte la pena m’hauria d’aclaparar. Cada dia estaria ple d’un dolor constant, d’enyorament, de saber que una part de mi ha mort i no tornaré a estar sencera. Sens dubte el meu amor pel meu fill seria prou fort per recordar-me la meva pèrdua. Si realment fos mort, sens dubte la meva pena seria una força més intensa que la meva amnèsia.

M’he adonat que no em creia el meu marit. No em creia que el meu fill fos mort. La meva felicitat s’ha mantingut en equilibri un moment, fins que el doctor Nash ha parlat:

—Sí —ha dit—. Ho sé.

L’excitació s’ha descarregat dins meu com una explosió diminuta, i s’ha convertit en tot el contrari. En alguna cosa pitjor que la decepció. Més destructiva i travessada pel dolor.

—Com…? —És l’únic que he pogut dir.

M’ha explicat el mateix que en Ben. L’Adam, l’exèrcit. Una bomba a la carretera. He escoltat, decidida a trobar la fortalesa per no plorar. Quan ha acabat, hi ha hagut un silenci, un moment d’immobilitat, fins que m’ha agafat la mà.

—Christine —ha dit amablement—. Em sap molt de greu.

No sabia què dir. L’he mirat. S’inclinava cap a mi. He mirat les seves mans, que tapaven la meva, amb petites esgarrapades. Me l’he imaginat més tard a casa. Jugant amb un gatet, potser un gosset. Vivint una vida normal.

—El meu marit no em parla de l’Adam —he dit—. Té totes les fotografies d’ell guardades amb pany i clau en una capsa de metall. Per protegir-me. —El doctor Nash no ha dit res—. Per què creu que ho fa?

Ha mirat per la finestra. He vist que a la paret de davant hi havia pintada la paraula «cony».

—Et faré la mateixa pregunta. Per què creus que ho fa?

He pensat. He pensat en totes les raons que he pogut. Per poder-me controlar. Per tenir poder sobre mi. Per poder-me negar l’única cosa que em podria fer sentir sencera. M’he adonat que no creia que la veritat fos cap d’aquestes raons. Em quedava només amb el fet banal.

—Suposo que és més fàcil per a ell. No dir-m’ho, si no me’n recordo.

—Per què és més fàcil per a ell?

—Perquè és molt trasbalsador per a mi? Ha de ser horrorós haver-ho de fer, haver-me d’explicar cada dia que no sols vaig tenir un fill sinó que ha mort. I d’una manera tan horrible.

—Se t’acut alguna altra raó?

He callat un moment i llavors me n’he adonat.

—Home, per a ell també ha de ser difícil. Era el pare de l’Adam i, bé…

He pensat que en Ben també havia de conviure amb la pena, a més d’afrontar la meva.

—Això és difícil per a tu, Christine —ha dit—. Però has d’intentar recordar que també és difícil per a en Ben. Més difícil, en certa manera. T’estima molt, crec, i…

—… i, en canvi, jo no recordo que existeixi.

—Això mateix —ha dit.

He sospirat.

—El devia estimar, algun dia. Si no, no m’hi hauria casat.

No ha dit res. He pensat en el desconegut amb qui m’he despertat aquest matí, en les fotos de la nostra vida en comú que he vist, en el somni, o el record, que he tingut aquesta nit. He pensat en l’Adam, i en l’Alfie, en el que havia fet o havia pensat fer. M’ha agafat pànic. M’he sentit atrapada, com si no hi hagués sortida, i el meu cap patinés d’una cosa a l’altra, buscant la llibertat i l’alliberament.

En Ben, he pensat. M’hi puc repenjar. És fort.

—Quin desastre —he dit—. Tot plegat em supera.

S’ha girat a mirar-me.

—Tant de bo pogués fer alguna cosa per fer-t’ho més fàcil.

Semblava sincer, com si realment estigués disposat a fer el que fos per ajudar-me. Hi havia tendresa en la seva mirada, en la manera com m’agafava la mà, i allà, en la penombra del pàrquing subterrani, m’he posat a pensar què passaria si li agafés la mà, o avancés una mica el cap, mirant-lo als ulls, obrint una mica la boca, només una mica. També s’inclinaria cap a mi? Intentaria fer-me un petó? El deixaria fer, si ho intentava?

O es pensaria que estic boja? Que faig el ridícul? Aquest matí m’he despertat pensant que tenia vint anys, però no els tinc. En tinc gairebé cinquanta. Gairebé podria ser la seva mare. O sigui que només l’he mirat. Estava molt quiet, mirant-me. Semblava fort. Prou fort per ajudar-me. Per ajudar-me a tirar endavant.

He obert la boca per parlar, sense saber ben bé què anava a dir, però el so sufocat del telèfon m’ha interromput. El doctor Nash no s’ha mogut, només ha apartat la mà, i m’he adonat que devia ser el meu telèfon.

He tret el mòbil sorollós de la bossa. No era el que es plegava, sinó el que m’havia donat el meu marit. A la pantalla deia «Ben».

Quan he vist el seu nom m’he adonat que havia estat molt injusta. Ell també patia. I havia de patir cada dia, i no me’n podia parlar, no podia recórrer al suport de la seva dona.

I tot això ho feia per amor.

En canvi, jo era en un cotxe amb un home que ell amb prou feines sabia que existia. He pensat en les fotos que havia vist al matí, en l’àlbum de retalls. Jo i en Ben, diverses vegades. Somrient. Feliços. Enamorats. Si ara anés a casa i les mirés només hi veuria el que hi falta. L’Adam. Però són les mateixes fotos on ens mirem com si no existís ningú més al món.

Estàvem enamorats, això és evident.

—Li trucaré més tard —he dit.

He tornat a guardar el mòbil a la bossa.

Aquesta nit l’hi explicaré tot, he pensat. El diari. El doctor Nash. Tot.

El doctor Nash ha tossit.

—Hauríem de pujar a la consulta —ha dit—. Som-hi?

—Som-hi.

No l’he mirat.

* * *

He començat a escriure això al cotxe mentre el doctor Nash m’acompanyava a casa. Gairebé no es pot llegir, només són gargots. El doctor Nash no ha dit res mentre jo escrivia, però he vist com em mirava quan jo buscava la paraula o la frase adient. No sé què devia pensar; abans de sortir de la consulta m’ha demanat permís per presentar el meu cas en una conferència on està convidat a parlar.

—A Ginebra —ha dit, incapaç de dissimular l’orgull.

He dit que sí, i m’imagino que aviat em demanarà si pot fer una fotocòpia del meu diari. Per investigar.

Quan hem arribat a casa, s’ha acomiadat.

—M’ha sorprès que volguessis escriure el diari al cotxe. Semblaves molt… decidida. Suposo que no et vols descuidar res.

Però jo sé què volia dir. Volia dir frenètica. Desesperada. Desesperada per plasmar-ho tot.

I té raó. Estic decidida. Un cop a casa he acabat d’escriure a la taula del menjador i en acabat he tancat el diari i l’he guardat a l’amagatall. Després m’he despullat a poc a poc. En Ben m’ha deixat un missatge al contestador. Podríem sortir a sopar, deia. Aquesta nit. És divendres.

M’he tret els pantalons de fil blau marí que aquest matí he trobat a l’armari. M’he descordat la brusa blau cel que m’ha semblat que hi quedava millor. Estava atordida. Durant la sessió he deixat el diari al doctor Nash. M’ha demanat si el podia llegir i li he dit que sí. Ha estat abans que em comentés la invitació a anar a Ginebra, i ara no sé si és per això que m’ho ha demanat.

—És excel·lent! —ha dit quan ha acabat—. Està molt bé. Estàs recordant moltes coses, Christine. T’estan tornant molts records. No hi ha cap motiu perquè no continuïs recordant. Hauries d’estar animada…

Però no em sentia animada. Estava confusa. Havia flirtejat amb ell, o ell amb mi? M’havia agafat la mà, però jo l’havia deixat fer i no havia apartat la meva.

—Has de continuar escrivint —ha dit, quan m’ha tornat el diari.

Li he dit que ho faria.

Ara, al meu dormitori, he intentat convèncer-me que no he fet res mal fet. Encara em sentia culpable. Perquè m’havia agradat. L’atenció, la sensació d’intimitat. Enmig de tot el que m’estava passant, hi havia hagut una fibladeta d’alegria. M’havia sentit atractiva. Desitjable.

He obert el calaix de la roba interior. Al fons hi he trobat unes calces negres de seda i uns sostenidors que fan conjunt. Me’ls he posat —aquesta roba que sé que ha de ser meva encara que no la senti com a meva— sense parar de pensar en el diari que tinc amagat a l’armari. Què pensaria en Ben, si el trobés? Si llegís tot el que hi he escrit, tot el que he sentit? Ho entendria?

M’he posat davant del mirall. Ho entendria, m’he dit. Ho hauria d’entendre. M’he estudiat el cos, amb els ulls i amb les mans. Amb els dits n’he explorat els contorns i les ondulacions com si fos una cosa nova, un regal. Una cosa que s’hagués d’aprendre de cap i de nou.

Tot i saber que el doctor Nash no flirtejava amb mi, durant el breu moment en què m’he pensat que sí, no m’he sentit vella. M’he sentit viva.

No sé quant de temps m’he passat allà palplantada. Per mi el temps s’expandeix, té molt poc sentit. Se m’han escapat anys de les mans, sense deixar cap rastre. Els minuts no existeixen. Només tenia el repic del rellotge de baix per demostrar-me que el temps passava. M’he mirat el cos, el pes a les natges i als malucs, els pèls foscos a les cames, a les aixelles. He trobat una fulla d’afaitar al lavabo i m’he ensabonat les cames, i després m’he passat la fulla freda sobre la pell. Ho dec haver fet abans, he pensat, milers de vegades, i en canvi em semblava una cosa rara i una mica ridícula. M’he fet un tall al panxell, una fiblada de dolor i després una gota de sang vermella, que ha tremolat abans d’escórrer-se cama avall. L’he recollit amb un dit, com si fos melassa, i m’he tocat els llavis. Gust de sabó i metall calent. No s’ha coagulat. L’he deixat sagnar sobre la pell, ara sense pèls i l’he eixugat amb un mocador humit.

He tornat a l’habitació, i m’he posat unes mitges i un vestit negre ajustat. He triat un collaret d’or del joier del tocador, i unes arracades que feien conjunt. M’he assegut davant del tocador i m’he maquillat, m’he pentinat i m’he posat laca. M’he ruixat els canells i rere les orelles amb perfum. I mentre ho feia un record m’ha envoltat. M’he vist pujant-me les mitges, tancant l’elàstic del lligacama, cordant-me uns sostenidors, però era un altre jo, en una altra habitació. L’habitació estava en silenci. Se sentia música, però baixeta, i en la distància sentia veus, portes que s’obrien i es tancaven, la remor del trànsit. Estava tranquil·la i feliç. Em mirava al mirall, m’estudiava la cara a la llum de l’espelma. No està malament, pensava. No està gens malament.

El record estava fora del meu abast. Tremolava, sota la superfície, i tot i que en veia detalls, imatges soltes, moments, estava massa fondo perquè pogués seguir-lo. He vist una ampolla de xampany en una tauleta. Dues copes. Un ram de flors sobre el llit, una targeta. He vist que era en una habitació d’hotel, sola, esperant l’home que estimo. He sentit un truc, he vist com m’aixecava, caminava cap a la porta, però llavors s’ha acabat, com si hagués estat mirant la tele i, de sobte, l’antena s’hagués desconnectat. He mirat, i m’he vist, de nou a casa. Encara que la dona que veia al mirall fos una desconeguda —i amb el maquillatge i els cabells repentinats l’estranyesa encara s’accentuava més—, em sentia preparada. No sabia per fer què, però em sentia preparada. He baixat i he esperat que arribés el meu marit, l’home amb qui m’havia casat, l’home que estimava.

Estimo, m’he recordat. L’home que estimo.

He sentit que ficava la clau al pany, que obria la porta, que s’eixugava les sabates a l’estora. Un xiulet? O era el soroll de la meva respiració, forta i sonora?

Una veu.

—Christine? Christine, que estàs bé?

—Sí —he contestat—. Sóc aquí.

Una tos, el frec del seu anorac quan l’ha penjat, la cartera que tocava el terra.

Ha cridat.

—Va tot bé? —ha dit—. Abans t’he trucat. T’he deixat un missatge.

El cruixit de les escales. D’entrada m’he pensat que aniria directament al lavabo, o al seu estudi, sense passar-me a veure, i m’he sentit idiota, ridícula per haver-me arreglat i esperar el meu marit de qui sap quants anys amb la roba d’una altra. He desitjat poder-me treure la roba, rentar-me el maquillatge, i tornar-me a transformar en la dona que sóc, però he sentit que es treia una sabata amb un gruny i després una altra i m’he adonat que s’havia assegut per posar-se les sabatilles. L’esglaó ha tornat a cruixir i en Ben ha entrat a l’habitació.

—Reina… —ha començat, i s’ha aturat.

Els seus ulls m’han repassat la cara, el cos, i han tornat per trobar-se amb els meus. No sabia què pensava.

—Uau —ha dit—. Estàs…

Ha brandat el cap.

—He trobat aquesta roba —he dit—. He pensat que em podia arreglar una mica. Ja que era divendres… Cap de setmana.

—Sí —ha dit, encara dret a la porta—. Sí. Però…

—Volies anar a algun lloc?

Llavors m’he aixecat i he anat cap a ell.

—Fes-me un petó —he dit.

Encara que no ho hagués planificat exactament, sentia que era el que havia de fer, i per això li he penjat els braços al coll. Feia olor de sabó, de suor i de feina. Dolça, com els llapis de cera. Un record m’ha travessat —de mi, agenollada a terra amb l’Adam, dibuixant— però ha fugit.

—Fes-me un petó —he tornat a dir.

M’ha agafat per la cintura.

Els nostres llavis s’han trobat. Primer només un frec. Un petó de bona nit o de comiat, un petó per fer-lo en públic, un petó d’un fill a la seva mare. No l’he deixat anar i me n’ha fet un altre. El mateix.

—Fes-me un petó, Ben —he dit—. Dels de debò.

—Ben —he dit, més tard—. Som feliços?

Érem en un restaurant, on ha dit que ja havíem estat, tot i que jo no en tingués ni idea, evidentment. A les parets hi havia fotografies emmarcades de persones que he imaginat que eren famosos de segona fila, i al fons es veia un forn obert, esperant la pizza. He picat del plat de meló que tenia davant. No recordava haver-lo demanat.

—No ho sé —he continuat—. Quant temps fa… que ens vam casar?

—Deixa’m pensar —ha dit—. Vint-i-dos anys.

Semblava un període de temps inversemblantment llarg. He pensat en la visió que he tingut aquesta tarda mentre m’arreglava. Flors en una habitació d’hotel. Només el podia esperar a ell.

—Som feliços?

Ha deixat la forquilla i ha fet un glop d’un vi negre sec que ha demanat. Ha arribat una família i s’ha assegut a la taula del costat. Pares grans, una filla de vint anys i escaig. En Ben ha parlat.

—Estem enamorats, si et refereixes a això. Jo segur que t’estimo.

Heus aquí el peu perquè jo digués que també l’estimava. Els homes sempre diuen t’estimo com una pregunta.

Però què podia dir? És un desconegut. No t’enamores d’algú en vint-i-quatre hores, per molt que alguna vegada hagi volgut creure que sí.

—Sé que no m’estimes —ha dit. L’he mirat, trasbalsada—. No t’hi amoïnis. Entenc la teva situació. La nostra situació. No te’n recordes, però vam estar enamorats. Perdudament, del tot. Com a les novel·les. Romeo i Julieta, i totes aquestes collonades. —Ha intentat riure, però li ha quedat estrany—. T’estimava i tu m’estimaves. Érem feliços, Christine. Molt feliços.

—Fins que vaig tenir l’accident.

Quan m’ha sentit, ha fet una ganyota. He parlat massa? He llegit el meu diari, però ha estat avui quan m’ha explicat que un cotxe em va atropellar i, tot seguit, va fugir? No ho sabia, però, sigui com sigui, accident hauria estat una deducció raonable per a una persona en la meva situació. He decidit no preocupar-me’n.

—Sí —ha dit, amb tristesa—. Fins llavors. Érem feliços.

—I ara?

—Ara? M’agradaria que les coses fossin diferents, però no sóc infeliç, Chris. T’estimo. No voldria estar amb ningú més.

I jo què, he pensat. Sóc infeliç jo?

He mirat cap a la taula del costat. El pare s’aguantava unes ulleres a prop dels ulls i mirava la carta plastificada amb els ulls mig aclucats, mentre la seva dona arreglava la gorra de la filla i li treia la bufanda. La noia s’estava sense fer res, mirant al buit, amb la boca una mica oberta. La mà dreta se li bellugava sota la taula. De la barbeta li penjava un fil de saliva. El seu pare ha vist que la mirava i he desviat els ulls cap al meu marit, massa de pressa perquè no es notés que estava tafanejant. Deuen estar acostumats a això, que la gent miri cap a una altra banda, una mica massa tard.

He sospirat.

—Tant de bo pogués recordar el que va passar.

—El que va passar? —ha dit—. Per què?

He pensat en tots els altres records que m’han vingut. Han estat breus, transitoris. I ara se n’havien anat. Desapareguts. Però els havia apuntat. Sabia que havien existit, que encara existien, en algun lloc. Només estaven perduts.

Estava segura que hi havia d’haver una clau, un record que alliberés tots els altres.

—És que penso que si pogués recordar el meu accident, llavors també podria recordar altres coses. Potser no tot, però suficient. El nostre casament, per exemple, o la nostra lluna de mel. Ni d’això, no me’n recordo. —He begut una mica de vi. Havia estat a punt de dir el nom del meu fill abans de recordar que en Ben no sabia que ho havia llegit—. Només despertar-me i recordar qui sóc ja seria alguna cosa.

En Ben ha tancat els dits i ha repenjat la barbeta al puny.

—Els metges van dir que això no passaria.

—Però no ho poden saber, oi? Oi que no? Es poden equivocar.

—Ho dubto.

He deixat la copa. S’equivocava. Creia que tot estava perdut, que el meu passat s’havia esvanit del tot. Potser aquest era el moment d’explicar-li els records dispersos que encara tenia, de parlar-li del doctor Nash. Del meu diari. De tot.

—Però de tant en tant recordo coses —he dit. Semblava sorprès—. Crec que m’estan tornant coses, de manera intermitent.

Ha obert les mans.

—Ah sí? Quines coses?

—Doncs, depèn. De vegades no gaire cosa. Només sensacions estranyes. Visions. Una mica com somnis, però semblen massa reals per ser només imaginacions meves. —No ha dit res—. Han de ser records.

He esperat que em preguntés més coses, que volgués que li expliqués tot el que havia vist, i com sabia que havia experimentat aquests records.

Però no ha dit res. M’ha continuat mirant, amb tristesa. He pensat en els records sobre els quals havia escrit, en aquell en què m’oferia vi a la cuina de la nostra primera casa.

—He tingut una visió de tu —he dit—. Molt més jove…

—Què feia?

—No gaire cosa —he contestat—. Eres a la cuina. —He pensat en la noia, i en els pares, asseguts a poca distància. He abaixat la veu—. Em feies petons.

Llavors ha somrigut.

—He pensat que si era capaç de tenir un record, potser també en sóc de tenir-ne molts…

Ha estirat el braç per sobre la taula per agafar-me la mà.

—Però el problema és que demà no recordaràs aquest record. Aquest és el problema. No tens fonaments per construir-hi a sobre.

He sospirat. El que deia era cert; no em puc passar la resta de la meva vida escrivint el que em passa, si ho he de llegir cada dia.

He mirat la família del costat. La noia es ficava sopa matusserament a la boca, tacant el tovalló que la seva mare li havia lligat al coll. Podia veure la seva vida; escapçada, atrapats en el rol de cuidadors, un rol que esperaven haver superat feia anys.

Som iguals, he pensat. També necessito que m’alimentin. I, m’he adonat que, com ells i la seva filla, en Ben m’estima d’una manera que no puc correspondre mai.

I, tot i així, érem diferents. Potser encara hi havia esperança per a nosaltres.

—Vols que millori? —he preguntat.

Semblava sorprès.

—Christine —ha dit—. Per l’amor de Déu…

—Potser si pogués veure un metge…

—Ja ho vam intentar.

—Però valdria la pena tornar-ho a provar. Constantment hi ha novetats. Potser hi ha un tractament nou. Podem provar alguna cosa nova.

M’ha premut la mà.

—Christine, no hi ha res. Creu-me. Ho hem provat tot.

—Què? —he insistit—. Què hem provat?

—Chris, per favor. No…

—Què hem provat? —he dit—. Què?

—Tot —ha dit—. Tot. No saps com va ser.

Semblava incòmode. Els ulls li anaven d’un cantó a l’altre com si esperés un mastegot i no sabés d’on li cauria. Ho hauria pogut deixar estar, però no ho he fet.

—Com, Ben? Necessito saber-ho. Com va ser?

No ha dit res.

—Digue-m’ho!

Ha aixecat el cap i ha empassat saliva. Semblava aterrit, tenia la cara vermella i els ulls esbatanats.

—Estaves en coma —ha dit—. Tothom es pensava que et moriries. Però jo no. Sabia que eres forta, que te’n sortiries. Sabia que milloraries. I llavors, un dia, em van trucar de l’hospital i em van dir que t’havies despertat. Deien que era un miracle, però jo sabia que no ho era. Eres tu, la meva Chris, que tornava amb mi. Estaves atordida. Confosa. No sabies on eres i no recordaves res de l’accident, però em vas reconèixer, i vas reconèixer la teva mare, encara que no sabies ben bé qui érem. Ens van dir que no patíssim, que la pèrdua temporal de la memòria era normal en un accident tan greu, i que passaria. Però llavors… —Ha arronsat les espatlles, ha mirat el tovalló que tenia a les mans.

M’he pensat que no continuaria.

—Llavors què?

—Doncs que vas empitjorar. Un dia vaig venir a veure’t i no tenies ni idea de qui era. Et pensaves que era un metge. I després vas oblidar també qui eres tu. No recordaves com et deies, ni quin any havies nascut. Res. Van veure que també havies parat de formar nous records. Et van fer proves, escàners. Però no va servir de res. Van dir que l’accident t’havia causat la pèrdua de la memòria. Que seria permanent. Que no hi havia cura, que no hi podien fer res.

—Res? No van fer res?

—No. Van dir que podies recuperar la memòria o no recuperar-la, i que com més temps passés abans que la recuperessis, menys probable era que te’n sortissis. Em van dir que l’únic que podia fer era cuidar-te bé. I això és el que he intentat fer.

M’ha agafat les dues mans i m’ha acariciat els dits, fregant-me el cercle dur de l’aliança.

S’ha tirat endavant i ha acostat la cara a la meva.

—T’estimo —ha xiuxiuejat.

Però no li he pogut correspondre i hem acabat de sopar en silenci. Sentia que em creixia el ressentiment per dins. Ràbia. Semblava haver decidit que no se’m podia ajudar. Entossudit. De sobte m’han passat les ganes de parlar-li del meu diari, del doctor Nash. Almenys volia guardar els meus secrets una mica més. Sentia que eren l’única cosa que tenia que podia considerar meva.

* * *

Hem tornat a casa. En Ben s’ha fet un cafè i jo he anat al lavabo. Allà he escrit tot el que he pogut del dia, m’he despullat i m’he tret el maquillatge. M’he posat la bata. Un altre dia s’acaba. Aviat m’adormiré, i el meu cervell ho començarà a esborrar tot. Demà hauré de tornar a passar per tot això.

M’he adonat que no tinc ambicions. No puc. L’únic que vull és sentir-me normal. Viure com tothom, acumulant experiència rere experiència, que cada dia doni peu al següent. Vull créixer, aprendre coses, i aprendre de les coses. Allà, al lavabo, he pensat en la meva vellesa. He intentat imaginar-me com serà. Als setanta o als vuitanta anys encara em despertaré pensant que estic al començament de la meva vida? Em despertaré sense saber que els meus ossos són vells, i les meves articulacions encarcarades i dures? No em puc imaginar com me’n sortiré, quan descobreixi que la meva vida ha passat, que ja l’he viscut, i que no me’n queda res. Cap tresor de records, cap riquesa d’experiència, cap saviesa acumulada per transmetre. Què som, si no una acumulació dels nostre records? Com em sentiré, quan em miri al mirall i hi vegi reflectida la meva àvia? No ho sé, però ara no em puc permetre pensar-hi.

He sentit que en Ben entrava al dormitori. M’adono que no podré tornar a guardar el diari a l’armari i per això el deixo a la cadira, al costat de la banyera, sota la roba que m’he tret. He pensat que el recuperaria després, quan en Ben s’adormi. He apagat el llum i he anat al dormitori.

En Ben estava assegut al llit i em mirava. No he dit res. M’he ficat al llit. He vist que estava despullat.

—T’estimo, Christine —ha dit.

M’ha començat a petonejar, el coll, la galta, els llavis. Tenia l’alè càlid i li feia pudor d’all. No volia que em fes petons, però no l’he apartat. És culpa meva, he pensat. Per posar-me aquest vestit estúpid, per maquillar-me i posar-me perfum, per demanar-li que em fes un petó abans de sortir.

He girat la cara i, tot i que no en tenia ganes, li he tornat els petons. He intentat imaginar-nos els dos a la casa que acabem de comprar, arrencant-nos la roba tot pujant al dormitori, el menjar intacte pansint-se a la cuina. Em dic que llavors el devia estimar —si no per què m’hi vaig casar?— i que no hi ha motiu per què no l’estimi ara. M’he dit que el que feia era important, una expressió d’amor i de gratitud, i, quan la seva mà s’ha posat sobre el meu pit, no l’he aturat sinó que m’he dit que era natural, normal. Tampoc no l’he aturat quan m’ha ficat la mà entre les cames i l’ha posat sobre el pubis, i només jo sabia que després, molt després, quan he començat a gemegar baixet, no era pel que m’estava fent. No era plaer en absolut, sinó por, pel que he vist quan he tancat els ulls.

Jo, en una habitació d’hotel. La mateixa que havia vist aquesta tarda quan m’empolainava. Veig les espelmes, el xampany, les flors. Sento el truc a la porta, veig com deixo la copa que m’estava bevent, i m’aixeco per obrir. Estic excitada, il·lusionada, l’ambient vessa expectatives. Sexe i redempció. Estiro la mà i agafo el mànec de la porta, fred i dur. Respiro fondo. A la fi tot s’arreglarà.

Llavors un forat. Un buit en la meva memòria. La porta, s’obre, cap a mi, però no veig qui hi ha al darrere. Allà, al llit amb el meu marit, el pànic s’ha apoderat de mi, sense més ni més.

—Ben! —he cridat, però no ha parat, com si no em sentís—. Ben! —he repetit. He tancat els ulls i m’he agafat fort a ell. Queia vertiginosament en el passat.

És a l’habitació. Darrere meu. Com s’atreveix, aquest home? Em giro però no veig res. Dolor esquinçador. Una pressió al coll. No puc respirar. No és el meu marit, no és en Ben, però les seves mans són a sobre meu, pertot arreu, les mans i la seva carn, tapant-me. Intento respirar, però no puc. El meu cos, tremolós, fet un manyoc, es converteix en res, en cendra i aire. Aigua, als meus pulmons. Obro els ulls, i ho veig tot de color carmesí. Em moro, allà, en aquella habitació d’hotel. Déu del cel, penso, jo no volia això. No ho volia. Algú m’ha d’ajudar. Ha de venir algú. He comès un error espantós, sí, però no em mereixo aquest càstig. No em mereixo morir.

Sento que desaparec. Vull veure l’Adam. Vull veure el meu marit. Però no són aquí. Aquí no hi ha ningú més que jo, i aquest home, aquest home que m’estreny el coll.

M’enfonso i m’enfonso. Cap a la foscor. No m’he d’adormir. No m’he d’adormir. No. M’he. D’adormir.

El record s’ha acabat, de sobte, deixant un buit horrorós. He obert els ulls de cop. Tornava a ser a casa, al llit, amb el meu marit dintre meu.

—Ben! —he cridat. Però era massa tard. Amb uns grunys petits i sufocats ha ejaculat.

M’he agafat fort, tan fort com he pogut, i llavors, al cap d’un moment, m’ha fet un petó al coll i m’ha tornat a dir que m’estimava. I després ha dit:

—Chris, que plores…

M’han sortit els sanglots, descontrolats.

—Què et passa? —ha dit—. Que t’he fet mal?

Què li podia dir? He fet que no amb el cap mentre intentava pair el que havia vist. Una habitació d’hotel plena de flors. Xampany i espelmes. Un desconegut que m’estrenyia el coll.

Què podia dir? L’únic que podia fer era plorar més fort, i apartar-lo, i després esperar. Esperar que s’adormís, per poder-me aixecar i escriure-ho tot.