PRIMERA PART

Avui

El dormitori és estrany. Desconegut. No sé on sóc, ni com he arribat aquí. No sé com tornaré a casa.

He passat la nit aquí. M’ha despertat una veu de dona —al començament m’he pensat que era amb mi al llit, però després m’he adonat que donava les notícies i que el que sentia era la ràdio d’un despertador— i quan he obert els ulls m’he trobat aquí. En aquesta habitació que no reconec.

Els ulls s’adapten a la foscor i miro al voltant en la penombra. Hi ha una bata penjada a la part interior de la porta de l’armari —de dona, d’una dona molt més gran que jo— i, davant del tocador, pulcrament plegats sobre el respatller d’una cadira, hi veig uns pantalons blau marí. Fora d’això no distingeixo gaire cosa més. El despertador sembla complicat, però trobo el botó que m’imagino que el farà callar. L’encerto.

Aleshores sento una respiració vibrant darrere meu i m’adono que no estic sola. Em giro. Veig un tros de pell i uns cabells foscos esquitxats de blanc. Un home. Té el braç esquerre sobre la manta i du una aliança al dit anular. Reprimeixo un gemec. O sigui que no sols és vell i canut, penso, sinó que a sobre està casat. No sols m’he ficat al llit amb un home casat, sinó que ho he fet a casa seva, al llit on normalment deu dormir amb la seva dona. M’estiro per asserenar-me. M’hauria de fer vergonya.

No m’imagino on deu ser la dona. M’he d’amoïnar perquè es presenti en qualsevol moment? Me la imagino dreta a l’altra punta del dormitori, cridant i insultant-me. Una medusa. Un garbuix de serps. Com em defensaré si apareix, si és que puc defensar-me. L’home del llit, en canvi, no sembla gens preocupat. S’ha girat i ronca.

Em quedo ben quieta. Normalment sóc capaç de recordar com he acabat en una situació com aquesta, però avui no. Devia anar a una festa o a un bar o a un club. Devia estar molt col·locada. Prou per no recordar-me de res. Prou per haver anat a casa d’un home amb pèls a l’esquena i una aliança al dit.

Aparto la manta amb molt de compte i m’assec a la vora del llit. Abans de res, he d’anar al lavabo. Deixo estar les sabatilles que hi ha al costat del llit —perquè una cosa és tirar-se el marit d’una altra, però mai no podria posar-me les seves sabates— i surto de l’habitació descalça. Em fa angúnia anar despullada, em fa por equivocar-me de porta i ensopegar amb algú, potser un fill adolescent. Amb alleujament veig que la porta del lavabo està una mica oberta i hi entro. Em tanco.

M’assec al vàter, estiro la cadena i penso a rentar-me les mans. Estic a punt d’agafar el sabó, però alguna cosa em sobta. D’entrada no sé què és, però després ho veig. La mà que agafa el sabó no s’assembla a la meva. La pell està arrugada i els dits són gruixuts. Les ungles no estan cuidades sinó molt rosegades i, com la mà de l’home del llit, també porta una aliança d’or.

La miro fixament un moment i intento bellugar els dits. Els dits de la mà que agafa el sabó també es mouen. Esbufego, i el sabó em rellisca i cau a la pica. Em miro al mirall.

La cara que hi veig reflectida no és la meva. Els cabells no tenen volum i estan tallats molt més curts que els meus, la pell de les galtes i la papada pengen, els llavis són prims i la boca fa un gest cap avall. Crido, un esbufec sense so que esdevindria un xiscle d’horror si el deixés anar, i llavors em fixo en els ulls. També tenen arrugues, però malgrat tot veig que són els meus. La persona del mirall sóc jo, però sóc vint anys més vella. Vint-i-cinc. Potser més.

No pot ser. Em poso a tremolar i m’agafo a la vora de la pica. Un altre crit em puja pel pit i aquest esclata com una alenada escanyada. Reculo per apartar-me del mirall i les veig. Fotografies. Enganxades a la paret, fins i tot al mirall. Fotos intercalades amb notes adhesives grogues, escrites amb retolador, humides i cargolades.

En trio una a l’atzar. «Christine», hi diu, i una fletxa assenyala una foto meva —aquest jo nou, aquest jo vell—, estic asseguda en un banc del moll, al costat d’un home. El nom em sona, però només vagament, com si hagués de fer un esforç per creure que és el meu. A la fotografia tots dos somriem a la càmera, agafats de la mà. És guapo, atractiu, i quan el miro atentament veig que és el mateix home amb qui he dormit, el que he deixat al llit. A sota hi ha escrita la paraula «Ben», i al costat, «el teu marit».

Em sobresalto, i l’arrenco de la paret. No, penso. No! No pot ser… Repasso les altres fotos. Totes són meves, i d’ell. En una, porto un vestit horrorós i estic desembolicant un regal; en una altra, tots dos portem el mateix impermeable, som davant d’una cascada i un gosset ens ensuma els peus. També hi ha una fotografia meva asseguda al costat d’ell, bevent un suc de taronja, amb la bata que he vist penjada al dormitori.

Reculo una mica més, fins que sento les rajoles fredes a l’esquena. Llavors veig la llumeta que associo al record. Tot i que el meu cap intenta aferrar-s’hi, s’esfuma, com cendra enduta per la brisa, i m’adono que a la meva vida hi ha un llavors, un abans, tot i que no sé abans de què, i hi ha un ara, i no hi ha res entre tots dos moments fora d’una buidor llarga i silenciosa que m’ha portat fins aquí, fins a ell i jo, en aquesta casa.

* * *

Torno al dormitori. Encara tinc la foto a la mà —la meva i de l’home amb qui m’he despertat— i la subjecto davant meu.

—Què passa? —pregunto. Crido i em cauen les llàgrimes. L’home està assegut al llit, amb els ulls mig tancats—. Qui ets?

—Sóc el teu marit —diu. Està endormiscat, no hi ha rastre d’enuig. No em mira el cos nu—. Fa anys que estem casats.

—Què vols dir? —dic. Voldria sortir corrents, però no sabria on anar—. Casats des de fa anys? Què vols dir?

S’incorpora.

—Té —diu.

Em passa la bata i espera que me la posi. Porta uns pantalons de pijama que li van grans i una samarreta blanca. Em recorda el meu pare.

—Ens vam casar el 1985 —diu—. Fa vint-i-dos anys. Tu…

L’interrompo.

—Què…? —Sento que em roda el cap, l’habitació comença a donar voltes. Un rellotge fa tic-tac en algun racó de la casa i sona fort com un martell—. Però…? —Fa una passa cap a mi—. Com…?

—Christine, tens quaranta-set anys —diu. El miro, miro aquell desconegut que em somriu. No el vull creure, no vull ni sentir el que diu, però ell continua—. Vas tenir un accident —diu—. Un accident greu. Et vas lesionar el cap. Ara et costa recordar coses.

—Quines coses? —dic, volent dir no et deus referir als últims vint-i-cinc anys?—. Quines coses?

Torna a fer un pas cap a mi, se m’acosta com si jo fos un animal esporuguit.

—Totes —diu—. De vegades des dels vint anys i poc. De vegades abans i tot.

El cap em roda, és un remolí de dates i edats. No ho vull preguntar, però sé que ho he de fer.

—Quan… quan vaig tenir l’accident?

Em mira, i la seva expressió és una barreja de compassió i de por.

—Quan tenies vint-i-nou anys…

Tanco els ulls. Tot i que el meu cap intenta rebutjar això que em diu, no sé com, però d’alguna manera sé que és veritat. Sento que torno a plorar, i mentre ploro, aquest «Ben» s’acosta a la porta, on m’havia quedat jo. Sento la seva presència al meu costat, no em moc quan em passa els braços per la cintura, no em resisteixo quan m’abraça. M’abraça. Ens gronxem suaument, i m’adono que el gest no m’és del tot estrany. Em fa sentir millor.

—T’estimo, Christine —diu, i tot i que sé que també hauria de dir que l’estimo, no ho dic. No dic res. Com el puc estimar? És un desconegut. No entenc res. Vull saber tantes coses. Com he vingut a parar aquí, com he sobreviscut. Però no sé com preguntar-ho.

—Tinc por —dic.

—Ja ho sé —contesta—. Ja ho sé. Però no pateixis, Christine. Jo et cuido. Et cuidaré sempre. Tot anirà bé. Creu-me.

* * *

Em diu que m’ensenyarà la casa. Estic més tranquil·la. M’he posat unes calces i una samarreta vella que m’ha donat, i m’he tornat a posar la bata sobre les espatlles. Sortim de l’habitació.

—Ja has estat al lavabo —diu, mentre obre la porta que hi ha al costat—. Aquí hi ha l’estudi.

Hi ha una taula de vidre amb el que m’imagino que és un ordinador, tot i que és absurdament petit, gairebé com una joguina. Al costat hi ha un arxivador metàl·lic gris, i a sobre un calendari. Tot està net i polit.

—De vegades, treballo aquí —diu, i tanca la porta. Travessem el replà i obre una altra porta. Un llit, un tocador i més armaris. És gairebé idèntica a l’habitació on m’he despertat—. De vegades dorms aquí —diu— quan et ve de gust. Però normalment no t’agrada despertar-te sola. T’agafa por, quan no entens on ets.

Faig que sí. Em sento com una possible llogatera visitant un pis. Una hipotètica companya de pis.

—Anem a baix.

El segueixo. M’ensenya una sala —un sofà marró i butaques que hi fan joc, una pantalla plana clavada a la paret que em diu que és un televisor— i un menjador i una cuina. No em sonen de res. No sento res, ni quan veig una fotografia nostra, de tots dos, en un aparador.

—A la part de darrere hi ha el jardí —diu.

Miro pel vidre de la porta de la cuina. Comença a aixecar-se el dia, el cel nocturn agafa un color blau fosc i distingeixo la silueta d’un arbre gran i un cobert a l’altra punta del jardinet, però poca cosa més. M’adono que no sé ni en quina part del món som.

—On som? —pregunto.

Està darrere meu. Ens veig a tots dos reflectits al vidre. Jo. El meu marit. De mitjana edat.

—Al nord de Londres —contesta—. A Crouch End.

Reculo. M’agafa pànic.

—Déu meu —dic—. No sé ni on visc…

M’agafa la mà.

—Tranquil·la. Tot s’arreglarà. —Em giro per mirar-lo, esperant que m’expliqui com, com s’arreglarà, però no ho fa—. Vols que et faci un cafè?

D’entrada m’enfado amb ell, però de seguida dic:

—Sí, sí, gràcies. —Omple d’aigua un bullidor—. Sol, sisplau —dic—. Sense sucre.

—Ja ho sé —diu ell, somrient—. Vols torrades?

Dic que sí. Deu saber moltes coses de mi, però per a mi això és com el matí després d’una aventura d’una nit: esmorzar amb un desconegut a casa d’ell, rumiant quanta estona haurà de passar abans no pugui fugir i tornar a casa.

Però aquesta és la diferència. Representa que això és casa meva.

—Necessito seure —dic.

Em mira.

—Vés a seure a la sala —diu—. Te’l porto de seguida.

Surto de la cuina.

Al cap de poc ve en Ben. Em porta un llibre.

—És un àlbum de retalls —explica—. T’ajudarà. —L’agafo. Està enquadernat amb un plàstic que imita la pell gastada però no s’hi assembla, i està lligat amb una cinta vermella i un llaç fluix—. Torno de seguida —diu, abans d’anar-se’n a la cuina.

M’assec al sofà. L’àlbum em pesa a la falda. Em sento com si estigués tafanejant. Em recordo a mi mateixa que el que hi ha dins, sigui el que sigui, té a veure amb mi, i a més me l’ha donat el meu marit.

Desfaig el llaç i obro l’àlbum a l’atzar. Una foto meva i d’en Ben quan érem molt més joves.

El tanco de cop. Passo les mans per l’enquadernació, el fullejo. Dec haver de fer això cada dia.

No m’ho puc imaginar. Estic segura que hi ha hagut una terrible equivocació, però no pot ser. Les proves són aquí: al mirall de dalt, a les arrugues de les mans que acaricien l’àlbum. No sóc la persona que em pensava que era quan m’he despertat aquest matí.

I qui era aquella?, penso. Qui era aquella persona que s’ha despertat al llit d’un desconegut i només volia fugir? Tanco els ulls. Em sento com si flotés. Deslligada de tot. Em podria perdre.

Necessito ancorar-me. Tanco els ulls i intento concentrar-me en alguna cosa, el que sigui, una cosa consistent. No trobo res. Tants anys de la meva vida. Desapareguts.

Aquest àlbum em dirà qui sóc, però no el vull obrir. Encara no. Em vull quedar així una estona, amb tot el passat en blanc. Als llimbs, en un estat d’equilibri entre la possibilitat i els fets. Em fa por descobrir el meu passat. Els meus èxits i els meus fracassos.

Torna en Ben i deixa una safata davant meu. Torrades, dues tasses de cafè, una gerreta de llet.

—Estàs bé? —pregunta.

Faig que sí.

Seu davant meu. S’ha afaitat i s’ha posat pantalons, camisa i corbata. Ja no s’assembla al meu pare. Ara sembla que treballi en un banc o en un despatx. Però no està malament, penso, i de seguida foragito aquest pensament.

—Cada dia és així? —pregunto.

Posa una torrada en un plat i l’unta amb mantega.

—Si fa o no fa —diu—. En vols? —Faig que no amb el cap i ell hi fa una mossegada—. Mentre estàs desperta ets capaç de retenir la informació —explica—. Però després, quan t’adorms, et fuig gairebé tot. És bo el cafè?

Li dic que és molt bo, i m’agafa l’àlbum de les mans.

—És una mena d’àlbum de retalls —diu, i l’obre—. Fa uns anys hi va haver un incendi i vam perdre moltes fotos antigues i també altres coses, però aquí en queden unes quantes. —Assenyala la primera pàgina—. Aquest és el teu títol —diu—. I aquesta foto és del dia de la teva graduació.

Miro el que m’assenyala. M’hi veig somrient, fent una ganyota pel sol, amb una toga negra i un birret amb la borla daurada. Just darrere meu hi ha un home amb vestit i corbata, amb el cap girat sense mirar la càmera.

—Ets tu? —pregunto.

Somriu.

—No. No em vaig graduar al mateix temps que tu. Encara estudiava quan et van fer aquesta foto. Química.

El miro.

—Quan ens vam casar?

Em mira i m’agafa la mà. Em sorprèn l’aspror de la seva pell. Suposo que estic acostumada a la suavitat de la joventut.

—Un any després que et doctoressis. Ja feia anys que sortíem, però tu…, bé, tots dos volíem esperar fins que et traguessis de sobre els estudis.

És lògic, penso, però ho trobo una mica massa assenyat venint de mi. Em pregunto si tenia gaires ganes de casar-me.

Com si em llegís el pensament, diu:

—Estàvem molt enamorats. —I després afegeix—: Encara ho estem.

No sé què dir. Somric. Fa un glop de cafè abans de continuar mirant l’àlbum que té a la falda. En passa unes pàgines.

—Vas estudiar filologia anglesa —diu—. Després de llicenciar-te vas tenir algunes feines. De coses diferents. Secretària. Vendes. Em sembla que no estaves segura del que volies fer. Jo em vaig treure el títol i vaig formar-me per fer de professor. Els primers anys van ser difícils, però després em van ascendir i vam acabar aquí.

Dono un cop d’ull a la sala. És discreta i còmoda. Classe mitjana sense suc ni bruc. A la paret, sobre la llar de foc, hi ha un quadre emmarcat d’un bosc, i a la lleixa, figuretes de porcellana al costat del rellotge. M’agradaria saber si el vaig ajudar a decorar-la.

En Ben continua.

—Faig classes en una escola de secundària, aquí a prop. Ara sóc cap de departament.

Ho diu sense cap orgull especial.

—I jo? —pregunto, tot i que sé que només hi ha una res-posta possible.

M’estreny fort la mà.

—Vas haver de deixar la feina. Després de l’accident. No treballes. —Deu notar la meva desil·lusió—. No cal. Em guanyo bé la vida. Ens en sortim. Ens va bé.

Tanco els ulls i em poso una mà al front. Tot plegat és excessiu i vull que calli. Sento que la meva capacitat de pair les coses és limitada i que, si continua afegint-ne més, acabaré explotant.

I llavors, què faig tot el dia?, tinc ganes de dir, però em fa por la resposta i no dic res.

S’acaba la torrada i porta la safata a la cuina. Quan torna porta un abric posat.

—Me n’he d’anar a treballar —diu.

Sento que em poso tensa.

—No et preocupis —diu—. No et passarà res. Et trucaré. T’ho prometo. Tu pensa que avui és un dia com qualsevol altre. Tot anirà bé.

—Però… —començo.

—Me n’he d’anar —diu—. Ho sento. Abans d’anar-me’n, t’ensenyaré unes quantes coses que potser et caldran.

M’ensenya on estan desades les coses als armaris de la cuina, assenyala unes sobres de menjar que hi ha a la nevera i que em puc escalfar per dinar, i una pissarra clavada a la paret, amb un retolador negre lligat a un cordill.

—De vegades et deixo missatges aquí —diu. Veig que hi ha escrit la paraula «Divendres» en lletres majúscules homogènies i a sota les paraules «Bugada? Passeig? (Endus-te’n el telèfon!) Tele?». A sota de «Dinar» ha apuntat que hi ha salmó a la nevera i ha afegit la paraula «Amanida?». Finalment ha escrit que tornarà cap a les sis—. També tens una agenda —diu—. A la teva bossa. Hi ha els números de telèfon importants al final, i la nostra adreça, per si et perds. I tens un mòbil…

—Un què? —exclamo.

—Un telèfon —diu—. Sense fils. El pots fer servir on vulguis. Fora de casa, on sigui. El tens a la bossa. Si surts, no et descuidis d’agafar-lo.

—D’acord —dic.

—Bé —diu. Anem al rebedor i ell agafa una cartera de pell atrotinada del costat de la porta—. Me’n vaig, doncs.

—D’acord.

No sé ben bé què dir. Em sento com una criatura, que no pot anar a l’escola i es queda a casa sola mentre els seus pares van a treballar. No toquis res, m’imagino que em diu. No et descuidis de prendre’t la pastilla.

Se m’acosta. Em fa un petó, a la galta. No el rebutjo, però tampoc no li corresponc. Va cap a la porta de casa, està a punt d’obrir-la quan s’atura.

—Ah! —diu, i es gira—. Gairebé me’n descuido!

Tot d’una la seva veu sona forçada, amb un entusiasme afectat. S’escarrassa massa per semblar natural; és evident que ha estat donant voltes al que està a punt de dir.

Al final no n’hi ha per tant, no calia que m’esverés.

—Aquesta nit ens n’anirem —diu—. Només el cap de set-mana. És el nostre aniversari i vaig pensar que podia reservar alguna cosa. Et sembla bé?

Faig que sí.

—Em sembla molt bé —dic.

Somriu, sembla més animat.

—Quina il·lusió, oi? Veurem el mar. Ens anirà bé. —Es gira cap a la porta i l’obre—. Et trucaré —diu—, per saber com estàs.

—Sí —dic—. Truca’m, sisplau.

—T’estimo, Christine —diu—. No te n’oblidis.

Tanca la porta i em giro. Torno a la sala.

* * *

Més tard, a mig matí, m’assec en una butaca. He rentat els plats i els he deixat a l’escorredor, la roba és a la rentadora. No he parat.

Però ara em sento buida. El que ha dit en Ben era veritat. No tinc records. Res. No hi ha res en aquesta casa que recordi haver vist. Ni una trista fotografia —ni les del mirall ni les de l’àlbum que tinc davant— em desperta el record de quan les vam fer, no recordo cap moment amb en Ben, llevat dels que hem passat aquest matí quan ens hem conegut. Tinc el cap totalment buit.

Tanco els ulls i intento concentrar-me en alguna cosa. Res. Ahir. L’últim Nadal. Qualsevol Nadal. El meu casament. No hi ha res.

M’aixeco. Em moc per la casa, d’habitació en habitació. A poc a poc. Deambulant, com un espectre, fregant les parets amb la mà, les taules, els mobles, però sense tocar-los del tot. Com he pogut acabar així?, penso. Miro les catifes, les estores estampades, les figuretes de porcellana de la llar de foc i els plats decoratius col·locats als prestatges del menjador. Intento convèncer-me que això és meu. Tot és meu. Casa meva, el meu marit, la meva vida. Però aquestes coses no em pertanyen. No formen part de mi. Al dormitori obro l’armari i hi veig un reguitzell de vestits penjats que no reconec, com versions buides d’una dona que no he conegut. Una dona per la casa de la qual em passejo, el sabó i el xampú de la qual he fet servir, de qui he rebutjat la bata i de qui porto les sabatilles. S’amaga de mi, és una presència fantasmal, fugissera i intocable. Aquest matí he triat la roba interior sentint-me culpable, buscant entre les calces, barrejades amb mitges i mitjons, com si em fes por que m’enxampessin. He retingut l’alè quan he trobat calces de seda i puntes al fons del calaix, de les que es compren més per ser admirades que per ser portades. Les he tornat a deixar exactament com les havia trobat, n’he triat unes blau cel i uns sostenidors que m’ha semblat que hi feien joc, m’he posat uns mitjons gruixuts, uns pantalons i una brusa.

M’he assegut al tocador per estudiar-me la cara al mirall, acostant-me a la imatge que reflectia cautelosament. He resseguit les arrugues del front, els plecs de la pell sota els ulls. He somrigut i m’he mirat les dents i les arrugues que se’m feien a les comissures de la boca i les potes de gall que havien aparegut. He notat les taques a la pell, un blau al front que semblava una ferida que no s’hagués curat bé. He trobat maquillatge i m’he pintat una mica. Unes pólvores, un toc de coloret. M’ha vingut al cap una dona —ara m’adono que era la meva mare— fent el mateix, ella en deia «pintures de guerra», i aquest matí, mentre m’eixugava el pintallavis sobrant amb un mocador de paper i desava el rímel, les paraules m’han semblat adients. Em sentia com si estigués a punt d’entrar en batalla o com si estigués preparant-me per afrontar-la.

Enviant-me a l’escola. Maquillant-se. He intentat imaginar-me la mare fent tot de coses. Res. No m’ha vingut res. Només veia un buit, espais immensos entre illes diminutes de memòria, anys de buidor.

Ara, a la cuina, obro els armaris: bosses de pasta, paquets d’un arròs etiquetat «arborio», llaunes de xili. No reconec aquest menjar. Recordo haver menjat torrades amb formatge, peix bullit dins la bossa, sandvitxos de vedella. Trec una llauna amb una etiqueta que diu «cigrons», una bossa d’una cosa anomenada cuscús. No sé què són aquestes coses, i encara menys com cuinar-les. Com m’ho faig per sobreviure com a esposa?

Em miro la pissarra que en Ben m’ha ensenyat abans de marxar. Té un color gris brut: s’hi han escrit moltes paraules que després s’han esborrat, s’han substituït, corregit, i cada una hi ha deixat un residu ínfim. M’agradaria saber què hi trobaria si pogués recular i desxifrar-ne les capes, si em fos possible endinsar-me així en el meu passat, però m’adono que, encara que fos possible, seria inútil. Estic segura que només hi trobaria missatges i llistes, menjar per comprar, tasques per fer.

De veritat aquesta és la meva vida?, penso. Només sóc això? Agafo el retolador i afegeixo una altra nota a la pissarra. «Fer la bossa per a aquesta nit?», diu. No és un gran recordatori, però és meu.

Sento un soroll. Una melodia que surt de la meva bossa. L’obro i escampo damunt el sofà tot el que hi ha a dins. El moneder, uns mocadors, bolígrafs, un pintallavis. Una polvorera, un rebut de dos cafès. Una agenda de dotze per dotze amb un estampat de flors al davant i un llapis al llom.

Trobo una cosa que imagino que deu ser el telèfon que m’ha descrit en Ben: és petit, de plàstic i amb un teclat que fa que sembli una joguina. Sona i la pantalla s’il·lumina. Premo una tecla i espero encertar-la.

—Digui’m?

La veu que contesta no és la d’en Ben.

—Hola —diu—. Christine? Ets la Christine Lucas?

No contesto. El meu cognom em sona tan estrany com abans el nom. Sento com s’esfuma novament tot el terreny ferm que havia avançat i torno a enfonsar-me en un sorramoll.

—Christine? Ets tu?

Qui pot ser? Qui sap on sóc i qui sóc? M’adono que pot ser qualsevol. Sento que el pànic s’apodera de mi. El dit se me’n va cap a la tecla que tallarà la comunicació.

—Christine? Sóc jo, el doctor Nash. Contesta, sisplau.

El nom no em diu res, però dic:

—Qui és?

La veu agafa un to diferent. D’alleujament?

—Sóc el doctor Nash —diu—. El teu metge.

Un altre rampell de pànic.

—El meu metge? —repeteixo.

No estic malalta, tinc ganes d’afegir, però tampoc no n’estic segura. El cap em dóna voltes.

—Sí —diu ell—. Però no t’angoixis. Només hem estat treballant la teva memòria. No passa res.

Faig atenció al temps que ha utilitzat. Hem estat treballant. O sigui que és una altra persona de la qual no em recordo.

—Quina mena de treball hem fet?

—He procurat ajudar-te a millorar algunes coses —explica—. Hem treballat per descobrir exactament la causa dels teus problemes de memòria, i per veure si els podem solucionar.

Sembla lògic, però em ve un altre pensament. Per què en Ben no m’ha parlat d’aquest metge, aquest matí abans de marxar?

—Com? —pregunto—. Què hem fet?

—Fa mesos que et visito. Un parell de vegades per setmana, més o menys.

No pot ser. Una altra persona que veig habitualment i que no m’ha deixat cap empremta.

Però si no el conec de res, tinc ganes de dir. Podria ser qualsevol.

No dic res. Podria dir el mateix de l’home amb qui m’he despertat aquest matí i ha resultat que era el meu marit.

—No me’n recordo —dic.

Se li estova la veu.

—Tranquil·la. Ja ho sé.

Si el que diu és veritat, ho deu entendre la mar de bé. M’explica que avui tenim visita.

—Avui? —m’estranyo. Penso en el que m’ha explicat en Ben aquest matí, en la llista de tasques apuntades a la pissarra de la cuina—. Però el meu marit no me n’ha dit res. —M’adono que és la primera vegada que em refereixo a l’home amb qui m’he despertat com a marit.

Hi ha un silenci, llavors el doctor Nash diu:

—No sé si en Ben sap que ens veiem.

M’adono que ell sap el nom del meu marit, però dic:

—Quina bestiesa! Com pot ser que no ho sàpiga?

Sento un sospir.

—Hauràs de confiar en mi —diu—. T’ho explicaré tot quan ens veiem. Estem fent progressos, de debò.

Quan ens veiem. Com vol que ens veiem? La idea de sortir, sense en Ben, sense que ell sàpiga on sóc ni amb qui, m’aterreix.

—Ho sento —dic—. Però no puc.

—Christine —diu—. És important. Si mires l’agenda veuràs que el que et dic és veritat. La tens? L’hauries de tenir a la bossa.

Agafo el quadern amb la tapa estampada que he fet caure sobre el sofà i em sobta veure-hi, a la coberta, l’any imprès amb números daurats: 2007. Vint anys més tard del que hauria de ser.

—Sí.

—Mira la data d’avui —continua—. Trenta de novembre. Veus que hem quedat?

No entenc com pot ser novembre —i demà desembre—, però passo les pàgines, fines com un mocador de paper, fins a la data d’avui. Entre les pàgines hi ha un tros de paper escrit, amb una lletra que no reconec, hi llegeixo aquestes paraules: «30 de novembre, visita amb el doctor Nash». A sota hi diu: «No dir-ho a en Ben». Em passa pel cap que potser ho ha llegit, que potser em regira les coses.

Decideixo que no té cap motiu per fer-ho. Els altres dies estan buits. Ni aniversaris, ni sopars, ni festes. De veritat que és així com es descriu la meva vida?

—Entesos —dic.

M’explica que em vindrà a buscar, que sap on visc i que arribarà d’aquí a una hora.

—I el meu marit…? —protesto.

—No pateixis per ell. Tornarem molt abans que surti de la feina, t’ho prometo. Confia en mi.

Sona el rellotge de la llar de foc i me’l miro. És antiquat, té una gran esfera en una caixa de fusta i números romans gravats. Són dos quarts de dotze. Al costat del rellotge hi ha una clau de plata per donar-hi corda, una cosa que suposo que en Ben ha de recordar-se de fer cada vespre. És tan vell que fins i tot sembla una antiguitat, i no sé d’on devem haver tret un rellotge com aquest. Potser no amaga cap secret, si més no, cap secret relacionat amb nosaltres; senzillament el vam veure en una botiga o un mercat i va agradar a un dels dos. Segurament a en Ben, penso. M’adono que a mi no m’agrada.

Decideixo que només veuré el doctor Nash aquesta vegada. I aquesta nit, quan en Ben arribi a casa, l’hi explicaré. No em puc creure que li estigui amagant una cosa així, quan depenc tan absolutament d’ell.

Tot i així, la veu del doctor Nash em sona una mica. A diferència d’en Ben, ell no em sembla algú totalment desconegut. Descobreixo que gairebé em costa menys de creure que ens hàgim vist abans que en el cas del meu marit.

Estem fent progressos, ha dit. Necessito saber a quins progressos es refereix.

—D’acord —dic—. Vingui.

* * *

Quan el doctor Nash arriba, proposa que anem a fer un cafè.

—Et ve de gust? —pregunta—. No val la pena que tornem amb cotxe a la consulta. De fet avui només volia parlar amb tu.

Faig que sí i dic que sí. Quan ha arribat, jo era al dormitori, i he observat com aparcava i tancava la porta del cotxe, com es passava la mà pels cabells, s’allisava l’americana i recollia el maletí. No és ell, he pensat mentre el veia saludar amb un cop de cap uns obrers que descarregaven eines d’una camioneta, però llavors s’ha posat a caminar cap a casa nostra. Semblava jove —massa jove per ser metge— i, tot i que no sé com esperava que anés vestit, ben segur que no era amb l’americana d’esport i els pantalons de pana que duia.

—Al final del carrer hi ha un parc —diu—. Em fa l’efecte que hi ha una cafeteria. Et sembla que hi anem?

Anem caminant. El fred és viu i m’embolico bé el coll amb la bufanda. M’alegro de dur a la bossa el mòbil que en Ben m’ha donat. M’alegro que el doctor Nash no m’hagi demanat d’anar amb cotxe enlloc. Una part de mi confia en aquest home, però una altra, més important, em diu que podria ser un home qualsevol. Un desconegut.

Sóc una dona adulta, però estic espatllada. A aquest home no li costaria gens dur-me on volgués, tot i que no sé què podria voler-me fer. Sóc vulnerable com una criatura.

Arribem a l’avinguda del final del carrer; a l’altra banda hi ha un parc i ens esperem per travessar. El silenci entre nosaltres m’angunieja. Tenia intenció d’esperar fins que estiguéssim asseguts per preguntar-l’hi, però se m’escapa:

—Quina mena de metge és? —dic—. Què fa? Com em va trobar?

Em mira.

—Sóc neuropsicòleg —diu. Somriu. No sé si li faig la mateixa pregunta cada vegada que ens veiem—. Estic especialitzat en pacients amb trastorns cerebrals, i tinc un interès especial en algunes tècniques molt noves de neuroimatge funcional. Fa un temps que em dedico sobretot a la investigació dels processos i les funcions de la memòria. Vaig trobar el teu cas a la bibliografia sobre el tema i et vaig buscar. No em va costar gaire.

Un cotxe gira la cantonada i es dirigeix cap a nosaltres.

—La bibliografia?

—Sí. S’han escrit un parell d’estudis sobre el teu cas. Em vaig posar en contacte amb la residència on et tractaven abans que anessis a viure a casa.

—Per què? Per què em va voler trobar?

Somriu.

—Perquè creia que et podria ajudar. Fa temps que treballo amb pacients amb problemes com el teu. Crec que poden millorar, però necessiten una dedicació més intensiva que l’hora per setmana habitual. Tenia algunes idees sobre la manera d’aconseguir millores i volia posar-les en pràctica. —Calla—. A més he escrit un estudi sobre el teu cas. L’obra definitiva, per dir-ho d’alguna manera. —Es posa a riure, però para quan veu que jo no ric, s’escura la gola—. El teu cas és insòlit. Crec que podem arribar a descobrir moltes coses sobre el funcionament de la memòria.

Passa el cotxe i travessem. M’estic posant nerviosa, tensa. Trastorns cerebrals. Investigació. Et vaig buscar. Intento respirar, calmar-me, però no me’n surto. Ara al meu cos hi ha dos jos: l’un és el d’una dona de quaranta-set anys, tranquil·la, educada, conscient de quin comportament és correcte i quin no, i l’altre té poc més de vint anys, i xiscla. No puc decidir quina de les dues persones sóc, però l’únic soroll que sento és el del trànsit llunyà i els crits de la canalla al parc, o sigui que suposo que dec ser la primera.

Un cop travessat el carrer, m’aturo i dic:

—A veure, què passa? Aquest matí m’he despertat en un lloc que no havia vist mai, però es veu que hi visc, dormint al costat d’un home que no conec de res i que diu que fa anys que hi estic casada. I vostè sembla saber més coses de mi que jo mateixa.

Fa que sí a poc a poc.

—Pateixes d’amnèsia —diu, posant-me una mà al braç—. Fa molt de temps que pateixes d’amnèsia. No pots retenir records nous, i per això has oblidat bona part del que t’ha passat a la teva vida adulta. Cada dia et lleves com si fossis una noia jove. De vegades et penses que ets una nena.

Dit per ell, no sé per què, sona pitjor. Un metge.

—O sigui que és veritat?

—Em sap greu, però sí. Sí. L’home de casa teva és el teu marit. En Ben. Fa anys que esteu casats. Molt abans que aparegués l’amnèsia. —Faig que sí—. Continuem?

Dic que sí i entrem al parc. L’envolta un camí i hi ha una zona de jocs infantils a prop, al costat d’un cobert d’on veig sortir gent carregada amb safates. Anem cap allà i m’assec en una de les taules de fòrmica ratllada mentre el doctor Nash va a demanar les begudes.

Torna amb dues tasses de plàstic de cafè fort; el seu, amb llet, el meu, sense. S’hi posa sucre de la sucrera de la taula però no me n’ofereix, i és això, més que cap altra cosa, el que em convenç que ja ens coneixem. Em mira i em pregunta com m’he fet mal al front.

—Què…? —dic d’entrada, però llavors recordo el senyal que m’hi he vist aquest matí. Es veu que no l’he tapat prou bé amb el maquillatge—. Això? —dic—. No n’estic segura. Però no és res. No em fa mal.

No em contesta. Remena el cafè.

—O sigui que el meu marit em cuida a casa? —pregunto.

Em mira.

—Sí, però no sempre ha estat així. Al començament estaves tan greu que necessitaves atenció les vint-i-quatre hores del dia. Fins fa molt poc, en Ben no es va veure amb cor de cuidar-te sol.

Això vol dir que tal com estic ara és una millora. M’alegro de no recordar l’època que estava pitjor.

—Em deu estimar molt —dic, més per a mi que per a en Nash.

Fa que sí. Hi ha un silenci. Tots dos bevem.

—Sí. Crec que sí.

Somric, i em miro les mans que agafen la beguda calenta, i l’aliança d’or, les ungles curtes, les cames encreuades amb elegància. No reconec el meu cos.

—Per què el meu marit no sap que ens veiem?

Sospira i tanca els ulls.

—Et seré sincer —diu, agafant-se les mans i inclinant-se endavant en el seient—. D’entrada, et vaig demanar que no diguessis a en Ben que ens vèiem.

Un tremolor de por em travessa, com un eco. Tanmateix, no em sembla que no hi pugui confiar.

—Segueixi —dic.

Vull creure que em pot ajudar.

—Durant un temps, uns quants metges, psiquiatres, psicòlegs, etcètera, us van venir a veure, a tu i en Ben, perquè et volien tractar. Però ell sempre ha estat molt reticent a deixar que et visités cap professional. Ha deixat molt clar que ja et van tractar extensament, i a parer seu no va servir de res, només per angoixar-te. Evidentment, no volia que ni tu ni ell patíssiu més.

És natural, no em vol donar falses esperances.

—I vostè em va convèncer perquè ens veiéssim sense que ell ho sabés?

—Sí. Primer vaig parlar amb en Ben. Vam parlar per telèfon. Li vaig demanar que ens veiéssim perquè li pogués explicar el que pretenia, però s’hi va negar. O sigui que em vaig posar en contacte amb tu directament.

Un altre tremolor de por, sorgit del no-res.

—Com? —pregunto.

Es mira la beguda.

—Et vaig venir a veure. Et vaig esperar fins que vas sortir de casa i em vaig presentar.

—I vaig acceptar veure’l? Així de fàcil?

—Al començament no. No. Et vaig haver de convèncer que podies confiar en mi. Vaig proposar que ens veiéssim una vegada, només per a una sessió. Sense que en Ben ho sabés, si calia. Et vaig dir que t’explicaria per què volia que em vinguessis a veure, i el que creia que et podia oferir.

—I ho vaig acceptar…

Em mira.

—Sí —diu—. Et vaig dir que després d’aquella primera visita tu decidiries si ho explicaves a en Ben o no, però que, si decidies que no, jo et trucaria per assegurar-nos que no t’oblidessis que havíem quedat.

—I vaig decidir no dir-l’hi.

—Sí. Això mateix. Vas dir que volies esperar fins que féssim algun progrés per dir-l’hi. Vas dir que et semblava millor.

—I n’hem fet?

—De què?

—De progressos.

Beu una mica de cafè i deixa la tassa sobre la taula.

—Crec que sí, sí. Tot i així, els progressos són difícils de quantificar exactament. Sigui com sigui, les últimes setmanes sembla que has recuperat molts records i, pel que sabem, molts per primera vegada. I més sovint ets conscient de certs fets. Per exemple, ara, de tant en tant, et despertes i recordes que estàs casada. I…

Calla.

—I? —insisteixo.

—I, bé, t’estàs tornant més independent, crec.

—Independent?

—Sí. Ja no depens tant d’en Ben com abans. Ni de mi.

És això, penso. Aquests són els progressos que he fet segons ell. Independència. Potser vol dir que puc anar a la botiga o a la biblioteca sense que m’acompanyin, tot i que ara mateix no estic segura que això sigui veritat. El que és clar és que encara no he fet prou progressos per vantar-me’n davant del meu marit. Ni tan sols per despertar-me cada dia recordant que tinc marit.

—I ja està?

—És important —diu—. No ho subestimis, Christine.

No dic res. Faig un glop i miro la cafeteria. Està gairebé buida. Se senten veus que surten d’una cuineta del fons, el soroll metàl·lic de l’aigua a punt de bullir en una olla, la cridòria de la mainada que juga una mica més enllà. Costa de creure que aquest lloc estigui tan a prop de casa meva i no tingui cap record d’haver-hi estat.

—Diu que fa algunes setmanes que ens veiem —dic al doctor Nash—. I què hem fet?

—Recordes alguna cosa de les sessions que hem fet? El que sigui?

—No —dic—. Res. Per a mi és com si fos la primera vegada que ens veiem.

—Perdona que t’ho pregunti —diu—. Com deia abans, de vegades tens flaixos de records. Hi ha dies que recordes més coses que altres.

—No ho entenc —dic—. No recordo haver-lo vist mai, ni què vaig fer ahir, ni abans d’ahir, ni l’any passat, de fet. En canvi, recordo coses de fa anys. La infància. La meva mare. Recordo haver anat a la universitat; una mica. No entenc com poden haver sobreviscut aquests vells records quan tota la resta s’ha esborrat.

Mentre parlo, ell fa que sí. Segur que ho ha sentit mil vega-des. L’hi dec preguntar cada setmana. És possible que tinguem exactament la mateixa conversa.

—La memòria és complexa —explica—. Els éssers humans tenen una memòria a curt termini que pot emmagatzemar fets i informació durant un minut si fa o no fa, però també una memòria a llarg termini. En aquesta darrera podem emmagatzemar quantitats ingents d’informació, i retenir-la un període indefinit segons sembla. Ara sabem que aquestes dues funcions estan controlades per zones diferents del cervell, amb algunes connexions neuronals entre les dues. També hi ha una part del cervell que sembla que és la responsable d’agafar records transitoris, a curt termini, i codificar-los com a records a llarg termini per recordar-los molt més endavant.

Parla amb fluïdesa, de pressa, com si sentís que trepitja un terreny segur. Suposo que abans jo també era així, segura de mi mateixa.

—Hi ha dues classes d’amnèsia —diu—. El més habitual és que la persona afectada no recordi les coses del passat i que les més recents siguin les més greument afectades. Per tant, si, per exemple, ha tingut un accident de cotxe, pot ser que no recordi l’accident, o els dies o les setmanes immediatament anteriors, però que, per contra, sigui perfectament capaç de recordar-ho tot fins a sis mesos abans de l’accident, posem per cas.

Faig que sí.

—I l’altra?

—L’altra és més rara —diu—. En aquest cas de vegades es manifesta la incapacitat de traslladar records del magatzem a curt termini al magatzem a llarg termini. Les persones amb aquesta afectació viuen el moment, i només són capaces de recordar el passat immediat i això només durant un període breu.

Calla, com si esperés que jo digui alguna cosa. És com si cadascú tingués el seu text, com si haguéssim assajat sovint aquesta conversa.

—Jo les tinc totes dues? —pregunto—. Pèrdua dels records i a més incapacitat per formar-ne de nous?

S’escura la gola.

—Sí, per desgràcia. No és habitual, però és del tot possible. El que és estrany en el teu cas, però, és la pauta de l’amnèsia. Generalment no tens un record consistent de res que t’hagi passat des de la infància, però sembla que processis els records nous d’una manera que no havia vist mai. Si ara surto d’aquesta habitació i torno d’aquí a dos minuts, la majoria de les persones amb amnèsia retrògrada no es recordarien de mi, i per descomptat no recordarien que m’havien vist avui. En canvi, tu sembla que recordis períodes sencers, espais de temps de fins a vint-i-quatre hores, i després els perds. No és un cas típic. Si t’he de ser sincer, tenint en compte la manera com creiem que funciona la memòria, no ho entenc. Sembla que siguis capaç de traslladar coses del magatzem de curt termini al de llarg termini perfectament bé. No entenc per què no les hi pots retenir.

Pot ser que visqui una vida fragmentada, però els fragments són prou grans per mantenir una aparença d’independència. Suposo que això vol dir que sóc afortunada.

—Per què? —demano—. Què ho ha provocat?

No diu res. La sala està en silenci. L’aire està quiet i enganxós. Quan parla, les seves paraules semblen ressonar a les parets.

—Hi ha moltes coses que poden ser la causa d’un mal funcionament de la memòria —diu—. Tant a llarg termini com a curt. Malalties, traumes, consum de drogues. La naturalesa exacta del mal funcionament sembla divergir, depenent de la part del cervell que queda afectada.

—Sí —dic—. Però, a mi, què m’ho va causar?

Em mira un moment.

—Què t’ha dit en Ben?

Penso en la nostra conversa al dormitori.

Un accident, ha dit. Un accident greu.

—No m’ha explicat res —dic—. Res concret, almenys. Només m’ha dit que vaig tenir un accident.

—Sí —diu, agafant la cartera que ha deixat sota la taula—. La teva amnèsia va ser causada per un traumatisme. Això és veritat, o almenys en part. —Obre la cartera i en treu un quadern. D’entrada em penso que vol consultar unes notes, però me’l passa per sobre la taula—. Té. Queda’t això —diu—. Ho explica tot. Millor del que t’ho explicaria jo. Sobretot el que t’ha causat la lesió. Però també altres coses.

L’agafo. És marró, enquadernat en pell, i està lligat amb una goma elàstica. La trec i l’obro a l’atzar. El paper és gruixut i amb pautes, amb un marge vermell, i les pàgines estan plenes d’una lletra atapeïda.

—Què és? —pregunto.

—És un diari —explica—. Que has escrit durant les últimes setmanes.

Em quedo de pedra.

—Un diari?

No entenc per què el té ell.

—Sí. Has estat apuntant el que has fet últimament. Et vaig demanar que ho fessis. Hem fet molta feina intentant esbrinar com funciona la teva memòria. Vaig pensar que et seria útil tenir apuntat tot el que hem estat fent.

Em miro el quadern.

—O sigui que això ho he escrit jo?

—Sí. Et vaig demanar que escrivissis tot el que et vingués de gust. Molts amnèsics ho han intentat, però normalment no és tan útil com sembla perquè tenen un període de memòria massa curt. En canvi tu, com que pots recordar coses tot el dia, vaig pensar que cada dia, al vespre, en podies apuntar algunes en un diari; em semblava que et podria ajudar a intentar mantenir un fil de records d’un dia per l’altre. A més, penso que la memòria funciona com una mena de múscul i que es pot enfortir amb l’exercici.

—I vostè l’ha llegit mentre treballàvem?

—No —diu—. L’has escrit en privat.

—Però com…? —començo, i llavors dic—: En Ben m’ha recordat que l’escrigui?

Sacseja el cap.

—Et vaig proposar que no l’hi diguessis —diu—. L’has tingut amagat, a casa. I jo t’he trucat per dir-te on l’havies amagat.

—Cada dia?

—Sí. Més o menys.

—En Ben no?

Calla i llavors diu:

—No. En Ben no l’ha llegit.

No entenc per què no; què hi pot haver que no vulgui que el meu marit vegi. Quins secrets puc tenir? Secrets que ni jo mateixa conec.

—Però vostè l’ha llegit?

—Me’l vas deixar fa uns dies —diu—. Em vas dir que volies que el llegís. Que ja era hora.

Em miro el quadern. Estic excitada. Un diari. Un vincle amb un passat perdut, encara que sigui recent.

—L’ha llegit?

—Sí —diu—. Gairebé tot. Almenys crec que he llegit tot el que és important. —Calla i desvia la mirada, es grata el clatell. Sembla incòmode. Potser no em diu la veritat sobre el que hi ha al quadern. S’acaba el cafè i diu—: No et vaig obligar a deixar-me’l veure. Vull que ho sàpigues.

Faig que sí, i m’acabo la beguda en silenci, fullejant el quadern. A la part de dins de la coberta hi ha una llista de dates.

—Què és això? —pregunto.

—Són les dates de les nostres trobades —diu—, i les que tenim previstes. Hem anat quedant sobre la marxa. Jo t’he trucat per recordar-t’ho i t’he demanat que miressis el diari.

Penso en el paper groc que he trobat aquest matí entre les pàgines de l’agenda.

—Però avui?

—Avui tenia el teu diari —diu—. O sigui que vam apuntar-ho en un paper.

Faig que sí, i miro la resta del quadern. Està ple d’una lletra atapeïda que no reconec. Pàgina rere pàgina. Dies i dies de feina.

M’estranya haver tingut temps de fer-ho, però llavors penso en la pissarra de la cuina i la resposta és evident: no tinc res més a fer.

El deixo sobre la taula. Entra un noi amb texans i samarreta i ens mira abans de demanar una beguda i instal·lar-se en una taula a llegir el diari. No em torna a mirar, i el meu jo de vint anys s’empipa. Em sento com si fos invisible.

—Anem? —dic.

Tornem per on hem vingut. El cel s’ha ennuvolat i una boira fina ho amara tot. El terra està humit, és com caminar sobre un sorramoll. Al parc infantil veig unes plataformes que giren, tot i que ara no les fa servir ningú.

—No ens trobem aquí, normalment? —pregunto, quan som al carrer—. A la cafeteria, vull dir.

—No. Normalment ens veiem a la meva consulta. Fem exercicis. Proves i coses.

—I avui, per què som aquí?

—Perquè només et volia tornar el diari —diu—. Em preocupava que no el tinguessis.

—En depenc molt? —dic.

—Bé, una mica sí.

Travessem i tornem cap a la casa on visc amb en Ben. Veig el cotxe del doctor Nash aparcat on l’ha deixat, el diminut jardí de darrere, el caminet amb els parterres de flors. Encara no em puc creure que visqui aquí.

—Vol passar? —pregunto—. Prendre alguna cosa?

Fa que no amb el cap.

—No, no, gràcies. Me n’he d’anar. La Julie i jo sortim aquesta nit.

Es queda un moment parat, mirant-me. Em fixo en els seus cabells, molt curts, ben clenxinats, i la ratlla vertical de la camisa que contrasta amb l’horitzontal del seu jersei. M’adono que només té uns anys més dels que em pensava que tenia jo quan m’he despertat aquest matí.

—La Julie és la seva dona?

Somriu i fa que no amb el cap.

—No, és la meva nòvia. Més ben dit, la meva promesa. Ens vam prometre. No me’n recordo mai.

Li somric. Suposo que aquests són els detalls que hauria de recordar. Les petites coses. Potser són aquestes nicieses les que he escrit al quadern, aquests petits pilars dels quals depèn tota una vida.

—L’enhorabona —dic, i em dóna les gràcies.

Sento com si hagués de fer més preguntes, demostrar més interès, però no val la pena. Tot el que m’expliqui ara ho hauré oblidat demà quan em desperti. Només tinc avui.

—Jo també hauria de tornar —dic—. Aquest cap de setmana ens n’anem fora. A la costa. Hauria de fer la maleta…

Somriu.

—Adéu, Christine —diu. Es gira per marxar, però em mira—. Al diari tens tots els meus telèfons —diu—. Davant de tot. Truca’m, si em vols tornar a veure. Per continuar el tractament, vull dir. D’acord?

—Sí? —dic. Recordo el diari, les hores que he apuntat des d’ara fins a final d’any—. Em pensava que ja havíem quedat per fer més sessions.

—Ho entendràs quan llegeixis el diari —diu—. Llavors ho entendràs tot. T’ho prometo.

—Entesos —dic.

M’adono que hi confio i me n’alegro. M’alegro de saber que no depenc només del meu marit.

—Tu mateixa, Christine. Truca’m sempre que vulguis.

—Ho faré —dic, i llavors s’acomiada amb la mà i puja al cotxe, mira enrere, surt al carrer i desapareix.

Em faig un cafè i me l’emporto a la sala. A fora sento xiulets, esquitxats amb el soroll d’una perforadora i de tant en tant una riallada, però tot això esdevé un murmuri agradable quan m’assec a la butaca. El sol es filtra dèbilment a través de les cortines i sento la mica d’escalfor als braços i a les cuixes. Trec el diari de la bossa.

Estic nerviosa. No sé què hi haurà en aquest quadern. Quines emocions i quines sorpreses. Quins misteris. Veig l’àlbum de retalls a la tauleta. Allà hi ha una versió del meu passat, però una versió triada per en Ben. El quadern que tinc a la mà en tindrà una altra? L’obro.

La primera pàgina no té pautes. He escrit el meu nom en negre al mig. «Christine Lucas». M’estranya no haver escrit «Propietat privada!» a sota. O «Prohibit passar».

Hi ha una cosa afegida. Una cosa inesperada i aterridora. Més aterridora que tot el que he vist avui. Sota el meu nom, amb lletres majúscules blaves hi ha unes paraules:

NO ET REFIÏS D’EN BEN

No puc fer altra cosa que girar la pàgina.

Començo a llegir la meva història.