Generació Q

En el dia d’avui ja camina el demà.

SAMUEL TAYLOR COLERIDGE

Des de la més remota antiguitat, els éssers humans han aixecat la mirada cap al firmament i s’han fet preguntes gens trivials. Què són els focs llunyans que cremen a la tenebra còsmica? Hi deu haver planetes com el nostre que giren al seu voltant? En cas afirmatiu, és possible que en algun d’aquests planetes hi hagi vida i consciències que sentin la mateixa curiositat que nosaltres? Ens estan buscant ara mateix, igual que nosaltres els busquem a ells?

L’any 1954, l’astrònom Edwin P. Hubble escrivia aquesta frase sobre la nostra eterna aspiració per conèixer tot el que ens envolta: «Equipat amb cinc sentits, l’ésser humà explora l’univers, i d’aquesta aventura en diu ciència».

A l’antiga Grècia, els mateixos filòsofs que s’interrogaven sobre l’ànima humana intentaven teoritzar sobre allò que succeeix més enllà d’on abasta la vista, ja sigui en la immensitat del cosmos o en l’interior de la matèria.

A diferència d’aquests pensadors de túniques llargues, la cultura moderna pateix una forta escissió entre humanisme i ciència, i hauríem de restablir els ponts d’unió entre totes dues disciplines.

La revolució científica basada en el mecanicisme de Newton va desembocar en nombrosos avenços tecnològics (en primer lloc a les fàbriques) que van originar la Revolució Industrial. I això va comportar un gran canvi social: la gent emigrava del camp a la ciutat.

Com veien l’univers, els esforçats habitants d’aquesta primera modernitat?

La física clàssica descriu l’univers com un mecanisme de rellotgeria gegantí. Els moviments dels engranatges donen com a resultat tot allò que veiem al cel, al nostre planeta i a la vida quotidiana. Una màquina composta per múltiples peces separades en la qual causa i efecte determinen tot el que passa.

La nostra participació en aquest mecanisme és minúscula, gairebé inexistent.

Amb els avenços científics del segle XX, el coneixement humà s’ha anat especialitzant cada vegada més, fins a quedar confinat, en el marc de la universitat, en departaments que a la resta de mortals ens semblen tan opacs com l’oracle de Delfos. En àrees com la «matèria condensada», l’«òptica quàntica» o la «física de partícules», els investigadors es trenquen la closca per seguir avançant en el coneixement de la realitat, i executen càlculs complexos impossibles de comprendre per a la gran majoria dels humans. Sobre aquesta qüestió, un filòsof humanista deia que «el perill d’una especialització cada cop més gran en el camp del coneixement és que cada vegada sabrem més de menys, fins a arribar a saber-ho tot de res».

Sense restar cap mèrit als nostres heroics investigadors (ans al contrari, els hem d’estar profundament agraïts), l’objectiu d’aquest llibre ha estat diametralment oposat: oferir al lector una introducció general, i esperem que amena, a l’evolució de la física, des del principi fins al que ha esdevingut avui en dia.

Si a l’edat mitjana Déu era el centre de totes les coses, i a partir del segle XVII la població va començar a entendre l’univers com un gran mecanisme de rellotgeria, la generació Q (els que hem nascut sota el paraigua inquietant de la Quantum Physics, com s’anomena en anglès) ens hem d’acostumar a fenòmens cada cop més misteriosos i impredictibles.

Ja han passat més de cent anys d’ençà de l’inici de la revolució quàntica. I tanmateix aquesta teoria extraordinària encara és una gran desconeguda. Potser és perquè els fenòmens que descriu s’allunyen molt de la nostra experiència ordinària, o perquè la comunitat científica encara no ha sabut divulgar-la i fer-la atractiva per a la població en general.

Si el mecanicisme va generar un tsunami que va arrasar l’edat mitjana, no hi ha dubte que la quàntica també ho aconseguirà. Arribaran a semblar-nos normals, aquests conceptes tan estranys?

Recollint una reflexió de La porta dels tres panys, si preguntem a qualsevol nen quina forma té la Terra, ens respondrà sense dubtar-ho que és rodona. Hem sentit tantes vegades, des que érem petits, que la Terra és un globus, que ho acceptem com una veritat.

I tanmateix, què en pensaria un cavaller medieval? Una persona que en tota una jornada només podia avançar un grapat de quilòmetres, que no tenia telèfon ni cap manera de comunicar-se amb persones llunyanes… Com podia fins i tot imaginar que en altres punts de la Terra brillava la lluna, si on era ell lluïa el sol? Per a aquest cavaller, la Terra era evidentment plana. La seva realitat era molt diferent de la nostra.

De la mateixa manera que ara no dubtem que la Terra és rodona, arribarà un dia que el món quàntic ens semblarà una cosa normal. I quan passi això, és probable que assistim a una altra revolució científica que avui en dia no podem arribar a imaginar.

Hem vist força exemples en aquest viatge als confins de la ciència, que esperem que hagi estat excitant i profitós alhora. Els qui hem treballat fent aquest llibre ens hem sentit molt a prop dels lectors, amb els quals ha estat un privilegi compartir taula i conversa sobre el que constitueix tot això que anomenem realitat.

Moltes gràcies per acompanyar-nos.

Que us provi l’esmorzar amb partícules!