1

Veritats provisionals

M’interessa el futur perquè és el lloc on he de passar la resta de la meva vida.

WOODY ALLEN

De: Francesc <francesc.desayunoconparticulas@gmail.com>

De: Sonia <sonia.desayunoconparticulas@gmail.com>

RETORN A L’INDRET ON ES VA ESCRIURE EL FUTUR

Són tres quarts i cinc de nou quan sona el timbre del portal. Somric mentre contesto l’intèrfon. Estava segura que el meu missatge críptic despertaria la curiositat d’en Francesc.

—Ja sé que encara no és l’hora… —intenta a tall d’excusa el meu bon amic—. Però ja no podia esperar més. Em vas deixar amb l’ai al cor!

—No t’amoïnis. Ho tinc tot a punt. Posa’t aquesta roba que t’he preparat.

En Francesc em mira interrogativament mentre es vesteix amb la túnica que li he entregat, i jo faig el mateix.

—Que anem a una festa de disfresses? —pregunta tot confós, en veure que tots dos anem vestits amb unes túniques pròpies de la Grècia antiga.

—No exactament… Pugem a l’estudi.

Després de pujar per una estreta escala en espiral, li ensenyo «La Màquina», al Francesc, i ell verbalitza astorat tots els seus dubtes:

—Què és aquest armari ple de cables i llums?

—Al missatge et deia que faríem un viatge en el temps, i era literal.

La cara d’estupor d’en Francesc gairebé em fa petar de riure.

—La veritat —continuo tot recuperant la seriositat— és que aquesta hauria de ser la darrera opció de totes… És perillós fer-la servir, qualsevol error per part nostra podria canviar el curs de la història. Però en aquesta ocasió em sembla que val la pena, i anirem amb molt de compte.

—Perdona, Sonia, però em sembla que no t’entenc.

—L’aparell que tens al davant és una màquina del temps. He programat tres moments de la història que trobo important visitar. Espero que no m’hagi equivocat, podríem aparèixer al Juràssic! No seria gens atòmic que haguéssim de fugir d’un estol de velociraptors.

Abans que els dubtes augmentin, empenyo en Francesc, ens fiquem tots dos dintre de la màquina i en tanco les portes.

VIATGE A L’ANTIGA ATENES

Primer trajecte completat amb èxit. Hem «aterrat» a la Grècia antiga, exactament l’any 357 aC.

—Segons els meus càlculs, som a pocs metres de l’Acadèmia —li dic a en Francesc.

—Des de quan et deixes barba? —respon, apartant-se prudencialment de mi.

No s’ha adonat que, després de recollir-me els cabells, m’he posat una barba que fa molta patxoca, especialment pensada per al lloc on ens dirigim.

—Era impossible presentar-se a l’Acadèmia i participar en els diàlegs essent una dona. Per desgràcia, en aquella època no estava gaire ben vist que una dama s’impliqués en les activitats culturals de la ciutat. Ara posa’t aquest aparell rere l’orella —li demano—. És un dispositiu que tradueix el que sents i també les teves paraules. Així et podràs fer entendre en grec antic.

Abans que el meu company tingui ocasió de replicar, se’ns acosten dos nois que es diverteixen llançant pedres a un gos petaner.

—Joves —diu una veu darrere nostre, dirigint-se als nois—. Deixeu en pau aquest gos. Reconec en ell un vell amic que va morir temps enrere.

Els nois, en veure l’ancià que acaba de parlar-los, el saluden respectuosament amb una inclinació, i marxen esperitats.

—A Sòcrates, el meu mestre, li agradava fer broma sobre aquest tema —ens diu el vell mentre s’apropa a nosaltres—. Pensava que en morir podem tornar a la Terra, fins i tot en forma d’animal!

Nosaltres el saludem tot imitant el mateix gest de respecte dels joves.

—Sou forasters, veritat?

—Sí, senyor —li contesto—. Anàvem cap a l’Acadèmia. Voldríem conèixer Aristòtil.

—Com que justament jo també hi vaig, podríeu acompanyar-me, llevat que us molesti la lentitud del meu pas.

L’edifici de l’Acadèmia és impressionant. En el gran pòrtic de marbre es llegeix el lema: no hi entris si no ets geòmetra.

No deixarem que això ens aturi.

Travessem una gran arcada sota la qual s’arremolinen joves i vells vestits amb túniques. Un adolescent aixeca una esfera celeste esquitxada de brillants que representen les estrelles. Al seu costat, un home gras desplega un pergamí ple de càlculs, i amb una ploma hi afegeix algunes correccions.

Ens barregem entre la gentada, conscients del privilegi que representa endinsar-nos en el bressol del coneixement antic, la base a partir de la qual es desenvoluparà la civilització occidental.

Després de travessar l’espaiós saló principal, l’ancià ens porta fins en un recinte on les graderies són plenes de curiosos. Seiem en una de les files del darrere. Emocionats, ens adonem que som a l’aula on Aristòtil imparteix un dels seus discursos:

—És necessari que la forma del cel sigui esfèrica, atès que aquesta figura és la més adequada per a l’entitat celeste, i la primera per naturalesa. En una recta sempre hi podem afegir alguna cosa, però, per contra, a la línia del cercle, no. És evident que la línia que delimita el cercle és perfecta. Així doncs, el que gira amb un moviment circular serà esfèric. I també el que sigui immediatament contigu a allò, atès que el que és contigu al que és esfèric és esfèric. I passa el mateix amb els cossos situats cap al centre d’aquest, atès que els cossos envoltats per l’esfera i en contacte amb l’esfera han de ser per força totalment esfèrics; i els que estan situats sota l’esfera dels planetes estan en contacte amb l’esfera de dalt. De manera que cadascun dels orbes serà esfèric, atès que tots els cossos estan en contacte i són contigus a les esferes.

—Em sembla que hem arribat a mitja lliçó —esbufega en Francesc—. Em costa entendre a què fa referència.

—Aristòtil està compartint la seva teoria astronòmica. Em sembla que la vaig llegir en un capítol de la seva obra L’esfericitat de l’univers, si no recordo malament. Segons aquesta teoria, el cosmos es dividia en dues esferes o regions oposades: una era perfecta, la corresponent a les esferes celestes; i l’altra, imperfecta, la que concerneix a la Terra i a tot el que hi succeeix. Aquestes dues regions estan separades per l’esfera lunar. D’aquesta manera, el cosmos quedaria dividit entre el món supralunar i el món sublunar. Segons la visió d’Aristòtil, la Terra, imperfecta però situada en el centre de l’univers, la componen quatre elements fonamentals: terra, aigua, aire i foc. Tots els moviments que es produeixen en aquesta esfera imperfecta són rectilinis i esporàdics. Tanmateix, les esferes celestes estan formades per un cinquè element, l’èter, també conegut com a quinta essència. En les esferes celestes, els moviments són perfectes: circulars, continus i en esferes concèntriques.

Després d’aquest aclariment, tornem a parar atenció al discurs d’Aristòtil.

—Hi ha tres classes d’éssers: el que és mogut, el que mou i el terme mitjà entre el que és mogut i el que mou, un ésser que mou sense ser mogut, un ésser etern, essència pura…

—Parla de Déu i de l’origen del moviment de les coses —em xiuxiueja en Francesc—. Em sembla que se’n diu teoria del primer motor; la vaig haver d’estudiar per a un examen de filosofia. Vol dir més o menys el següent: un objecte es mou perquè l’impulsa un altre, el qual, per la seva banda, abans ha estat impulsat per un objecte. Però si tirem enrere… la pregunta és: on va començar el moviment?

—Respondre a això és tan difícil com dir el que hi havia abans del Big Bang.

—Per a Aristòtil, aquest origen és Déu, el primer motor que transmet el moviment a totes les coses i ho fa a través de l’atracció, de la mateixa manera que «l’amat mou l’amant», em sembla que deia.

Un jove deixeble, assegut a la fila del davant, es gira amb el nas arrufat. És evident que ens convida a callar i escoltar el mestre, que en aquell moment cedeix el protagonisme a l’ancià que ens havia acompanyat.

Sorpresos, veiem que aquell home de barba blanca i nas prominent comença a parlar:

—Imagineu una mena d’habitatge cavernós i subterrani, amb una entrada molt llarga…

—Una altra vegada Plató i la seva caverna! —exclama un espectador.

En sentir el comentari, clavo un cop de colze a en Francesc i dic emocionada:

—El vell que ha vingut amb nosaltres era Plató!

El meu company em mira amb terror.

—Sonia, t’està caient la barba!

Alguns dels homes que ens envolten comencen a mirar-nos amb suspicàcia.

—Toquem el dos abans de ficar-nos en un embolic —dic, esperitada—. És hora de tornar a la màquina.

Quan s’obre la porta de la màquina i apareixem, sans i estalvis, a l’estudi de casa, respirem tranquils.

—No em puc creure el que acabem de viure! —exclama en Francesc amb entusiasme—. Hem anat fins a l’Acadèmia amb Plató i hem assistit a una classe d’Aristòtil…

—Vaig a preparar un te verd. Ens ajudarà a concentrar-nos. Només ens queden uns minuts abans d’emprendre el pròxim viatge.

—El pròxim? —pregunta el meu amic mentre poso la bullidora al foc.

—És clar —dic, orgullosa—. No pensaràs que el viatge s’acaba aquí, oi? Gràcies a aquest primer salt en el temps, ja sabem quina era la cosmologia de la Grècia antiga. Una visió que, a la seva manera, va ser adaptada per l’Església catòlica fins més enllà del segle XVII. Dos mons que obeïen lleis molt diferents: el món terrestre i «imperfecte», on habitaven els homes amb totes les seves debilitats i passions, i el de les esferes celestes, que hom creia «harmoniós i perfecte», i que estava habitat per àngels i dimonis.

—Ja em vaig situant —diu en Francesc mentre fa un glop de te—. La veritat és que m’estranya una mica que unes persones tan sàvies tinguessin una visió del món tan fantasiosa.

—No ho consideris tan a la lleugera. Qui sap si les nostres «veritats provisionals» també estan arribant a la fi… —li contesto mentre preparo la propera disfressa—. Però ara continuem seguint el curs de la història. En el nostre proper salt temporal ens remuntarem cinc segles enrere, quan Galileu i Kepler van iniciar una revolució que va desbancar la ciència antiga i va donar lloc a la Il·lustració.

Demano al meu company d’aventures que s’afanyi i es posi la roba que li he donat.

—Ara coneixerem un d’aquells rebels que van assumir la perillosa tasca d’unir el cel i la terra.

Torno a empènyer en Francesc a l’interior de la màquina.

L’ASTRÒNOM ERRANT

Disfressats de servents, apareixem amb èxit en els passadissos gèlids d’un castell del segle XVII.

—Bé, i ara on hem d’anar? —pregunta en Francesc.

—Si els meus càlculs són correctes, en qualsevol moment podem trobar Johannes Kepler i els seus ajudants.

Un soroll metàl·lic ressona pel passadís. Al lluny distingeixo la silueta d’una parella de soldats que s’acosten a nosaltres.

Abans que ens descobreixin com a intrusos, dic a en Francesc que s’afanyi a córrer en direcció oposada. Tan bon punt trobem la primera porta —que afortunadament no està tancada—, ens amaguem en un racó de l’estança per evitar-los.

Tornem a respirar tan bon punt sentim passar de llarg els soldats. Una mica més tranquils, ens adonem que hem entrat en una cambra que sembla un estudi. Al centre de l’habitacle hi ha una gran taula plena de llibres i pergamins.

En Francesc es mira amb curiositat els documents que farceixen l’estudi, i a mi em crida l’atenció un artefacte abandonat en un lateral de l’estança. El reconec de seguida.

Sistema solar de Kepler, reproduït a la seva obra Mysterium cosmographicum (1596)

—Vine a veure això! Ho reconeixes?

—No exactament… Què és?

—És el model cosmològic que Kepler va desenvolupar en la seva obra Mysterium cosmographicum (‘El misteri còsmic’), basant-se en els sòlids regulars de Pitàgores. El nostre protagonista creia en l’heliocentrisme de Copèrnic, és a dir, que el centre de l’univers era el Sol, i no la Terra. Malgrat que aquesta era una idea perillosa per la qual Galileu va ser condemnat, Kepler la va abraçar amb fervor, convençut que reforçava la seva fe.

—Què té a veure el Sol amb la fe?

—Per a Kepler, igual que per als antics egipcis, el Sol era la imatge perfecta de Déu, i havia d’ocupar un lloc central en el cosmos, mentre que la resta dels planetes eren els que donaven voltes, en cercles perfectes, al seu voltant. Però les dades que havia recopilat de Copèrnic no encaixaven amb aquesta bella teoria. Per això va venir aquí, a Praga, per accedir als mesuraments del millor astrònom d’aquella època, Tycho Brahe. Estava convençut que aquestes dades serien la clau que li permetria obrir les portes que amagaven els misteris dels cels.

—Recordo haver llegit alguna cosa sobre Brahe. Crec que aquest noble excèntric es va fer famós perquè va perdre un tros de nas en un duel, i es va veure obligat a dur una pròtesi d’or.

—Això mateix. Però Tycho no el va rebre amb els braços oberts. Sembla que recelava del jove Kepler i, davant dels seus aduladors, es burlava sovint d’aquell pagès que pretenia resoldre el misteri del cosmos. Només de tant en tant, després d’aquells banquets regats amb abundància de vins, deixava anar alguna informació amb comptagotes al jove teòric, que s’afanyava a anotar-la febrilment. Però tot això va canviar quan Tycho va morir. En el llit de mort, com si fos un mantra, l’astrònom no parava de repetir les paraules següents: «Non frustra vixisse vidcor», és a dir, «que no hagi viscut debades». Brahe va llegar la tasca de tota la seva vida, les seves valuosíssimes observacions planetàries, a Kepler.

La porta de l’habitació s’obre d’una revolada. La por que ens descobreixin em paralitza.

—Posa’t a netejar —em xiuxiueja en Francesc, amb un cop de colze—. Dissimula!

Comprovo que les tres persones que acaben d’entrar estan tan immerses en les seves càbales que ni tan sols s’han adonat que no som servents de la casa.

—Ho hem aconseguit —dic dissimuladament—. El de la barba és Kepler. Escolta amb atenció.

—No pot ser —es queixa Kepler—. Com és possible que el més important dels geòmetres hagi escollit una forma tan imperfecta per al món celeste?

Sense que se n’adonin, xiuxiuejo una puntualització a en Francesc:

—Kepler anomenava Déu el Diví Geòmetra…

—No podria ser que hi hagués un error en els mesuraments de Brahe? —prova de complaure’l un dels col·laboradors.

—És veritat que Tycho era un excèntric, però la perfecció de les seves observacions era inqüestionable. Sabia molt bé que hi havia alguna cosa que no encaixava, per això va insistir a estudiar la trajectòria de Mart.^[1] Ara ja pots descansar tranquil, Tycho. Non vixit in vanum, mestre. No has viscut debades.

Kepler s’ensorra en el seient de l’escriptori i murmura:

—La veritable naturalesa, que jo havia rebutjat i havia fet fora de casa, ha tornat sigil·losament per la porta del darrere i s’ha presentat disfressada perquè jo l’acceptés. Que n’he estat, de beneit!

Acte seguit, s’alça d’un bot i exclama:

—Ara no puc negar l’evidència. La trajectòria de Mart és aquesta forma allargada i imperfecta que s’assembla a un oval: l’el·lipse. Després de tant temps… m’he de conformar amb aquest carro de fems!

Dit això, Kepler, seguit pels seus alumnes, surt de l’habitació donant un cop de porta.

Tornem a quedar-nos sols.

—Òndia, no sembla precisament content —diu en Francesc mentre recull els papers que Kepler ha llançat en aixecar-se.

—És clar que no està content! Després de molts anys d’estudi, va haver de claudicar i acceptar els fets amb valentia: la seva devoció pel cercle perfecte havia estat una il·lusió. Finalment va abandonar la idea de les òrbites circulars i, en conseqüència, la seva fe en el Diví Geòmetra. Aquest cop a les seves creences va fer possible que Kepler desenvolupés les seves famoses tres lleis.^[2]

—Vine a veure això —m’interromp en Francesc, assenyalant uns papers—. Si no vaig errat, és una carta de Galileu!

—Sí que ho és! Tots dos van ser contemporanis i van arribar a cartejar-se.

—Em sembla entendre que Galileu li envia la informació per fabricar un telescopi…

—Sí, l’any 1609 Galileu aconsegueix un telescopi per primer cop. De seguida va quedar fascinat per aquest aparell. «Doneu-me un punt de suport i bellugaré el món», deien a l’antiguitat. Per a Galileu, el punt de suport va ser el telescopi, perquè va posar en moviment una cosa que fins aleshores havia estat immòbil i central: la Terra.

—Aleshores, el telescopi ja existia abans de Galileu?

—Sí, però s’utilitzaven bàsicament com a instrument per a la navegació. Va ser Galileu qui va tenir prou astúcia per modificar-lo i prou coratge per enfocar-lo cap a les immensitats del cel. Va ser un pas més per desmuntar el mite de les esferes celestes. En aquell temps es creia que la Lluna era una bola perfecta.

—Com un formatge d’Edam —afegeix en Francesc, fent-hi broma.

—Però quan va enfocar el satèl·lit amb l’invent millorat, va descobrir rugositats, valls i muntanyes que contradeien la concepció aristotèlica segons la qual els cossos celestes eren esferes perfectes.

—Ei, vosaltres, ganduls! —Ens crida l’atenció un guàrdia, de la porta estant.

El meu company es queda pàl·lid i jo tampoc dec estar gaire més tranquil·la. El cor em batega amb tanta força que de ben segur s’escolta des del segle XXI. Ens han enxampat amb els papers de Galileu a les mans.

—Com que sou nous, us toca anar a netejar els fems dels estables —ordena el soldat, sense adonar-se del que estem fent.

Agafo la mà d’en Francesc, que segueix paralitzat, l’arrossego fora de l’estudi i sortim corrent per evitar l’amenaça de les quadres.

—Escolta, Sonia, la propera vegada que vinguem, serà millor que ens disfressem de reis.

Un cop tornats a l’estudi de casa, ens traiem les aparatoses disfresses del segle XVII i en Francesc s’ofereix a preparar un altre te.

—Genial, ens anirà molt bé —accepto mentre m’assec a taula—. Així tindrem temps per fer un breu repàs de les coses que hem viscut. Hem visitat el període de temps en el qual «va néixer» la física en el sentit modern del terme.

—Què vols dir?

—Per a Galileu, era essencial demostrar les teories científiques mitjançant experiments i càlculs precisos. Com va dir ell mateix en una de les seves obres, «la Naturalesa és descrita en llenguatge matemàtic». Des d’aleshores, posar a prova les prediccions teòriques ha estat un signe de bona ciència: el mètode científic.

—Òndia, em pensava que la ciència sempre havia seguit aquesta metodologia.

—No, home! Aquesta manera de pensar desafiava les idees de la filosofia aristotèlica, que perduraven en la Itàlia renaixentista. Els científics de l’Edat d’Or eren capaços de discutir teories enfrontades fins a quedar esgotats: no arribaven mai a un consens. Acceptaven tot allò que semblava intuïtiu i racional. Per exemple, era evident que la Terra estava quieta perquè ningú podia notar que es bellugués sota els peus.

—Comprenc el raonament, té certa lògica.

—En realitat, seguim dient que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest. El nostre llenguatge encara fa veure que la Terra no gira. I això que Galileu es va ficar en un bon embolic quan va dir allò de «i malgrat tot, es mou». També Kepler, com hem vist fa una estona, va haver de renunciar al cercle que tant estimava per acceptar el que indicaven les dades experimentals: que les òrbites són el·líptiques.

—Ja ho va dir Pope: «Errar és humà, rectificar és de savis, i perdonar és diví» —afegeix en Francesc.

—Segons sembla, la tomba de Kepler va quedar destruïda durant la guerra dels Trenta Anys. S’hi podia llegir l’epitafi que va escriure ell mateix: «Vaig mesurar els cels i ara mesuro les ombres. El límit de la meva ment era el firmament, el meu cos descansa tancat a la Terra». Si algun cop es reconstruís la tomba, la frase podria canviar-se, perquè estic d’acord amb les paraules que Carl Sagan li va dedicar en honor al seu coratge científic: «Va anteposar la dura veritat a les il·lusions més estimades».

M’aixeco per preparar la propera disfressa.

—Quina serà la parada següent? —pregunta en Francesc mentre recull les tasses de la taula.

—Enllestirem aquesta revolució amb una visita a un científic que va néixer el mateix any que va morir Galileu: Isaac Newton. Com ja hem vist, Kepler ja havia descobert que els planetes descriuen òrbites el·líptiques en comptes de cercles. Galileu, coetani seu, va ajudar a desmuntar el mite segons el qual els cossos celestes eren esferes perfectes, tot observant les irregularitats de la Lluna.

—Què quedava per dir? —pregunta en Francesc.

—Una cosa que no era pas menys transgressora. Newton, amb la seva teoria de la gravetat, demostra que la mateixa força que fa caure una poma de l’arbre és la que mou les estrelles i fa orbitar la Lluna al voltant de la Terra. Avui en dia sembla una obvietat, però per a les creences d’aquella època va ser com un tsunami. Davant l’astorament de col·legues i alumnes de Cambridge, va demostrar que les lleis que regeixen els moviments «imperfectes» del nostre món no són diferents de les que governen els cossos celestes divins.

—I així es va aconseguir unificar per fi el Cel i la Terra.

—Exactament. Déu deixava de ser necessari en un univers on la ciència i la raó passaven a ocupar el lloc de la divinitat.

EL CIENTÍFIC MÉS BRILLANT DE LA HISTÒRIA

ALEXANDER POPE

Sense pensar-ho dues vegades, entrem a la màquina del temps per dirigir-nos al segle XVIII. En un tres i no res, apareixem als jardins d’una gran mansió anglesa.

Encara queda més d’una hora per al crepuscle.

Se’ns apropa una majordoma amb cara de pomes agres i ens lliura una safata amb pastes i un te negre que fumeja.

—Vosaltres dos, porteu el te al senyor. Els cuiners han fet malbé el sopar i m’he d’encarregar de solucionar el desgavell.

Assentim obedientment.

—Per què sempre ens hem de disfressar de servents, Sonia?

—És la millor manera de passar desapercebuts. Ja t’he dit que qualsevol error per part nostra podria afectar el curs de la història…

Asseguts en una taula del jardí, sota l’ombra d’uns arbres frondosos, distingim Isaac Newton acompanyat d’un altre senyor. Conversen animadament.

—Si no ho he calculat malament —xiuxiuejo a en Francesc—, som a dia 15 d’abril de 1726. L’home que parla amb Newton és William Stukeley, el seu biògraf.

—Jo tenia vint-i-tres anys i estava estudiant a Cambridge quan va tenir lloc una gran plaga que va obligar a tancar el campus —explica Newton—. No em va quedar cap altra opció que recloure’m a la meva ciutat natal, Woolsthorpe.

—Tanmateix —li respon el seu entrevistador—, i pel que jo tinc entès, aquell temps no va ser precisament perdut.

—Durant aquell interval de temps —explico al meu amic—, amb el cap com a única eina, Newton va desenvolupar el càlcul diferencial i el càlcul integral. Així mateix, va arribar a la conclusió que la llum blanca es compon de diferents colors. També va ser aleshores quan va establir les bases de la teoria de la gravitació universal.

—Això sí que és treure partit de les hores! Tinc entès que també va inventar la gatera.

—Bona puntualització, aquesta no la sabia! En qualsevol cas, aquest període ha estat equiparat en la història de la ciència amb el 1905, l’anomenat any miraculós d’Einstein.

—Ai! —crida de sobte en Francesc, interrompent la conversa entre els dos homes.

Una poma ha caigut directament sobre el cap d’en Francesc.

Stukeley pregunta educadament al meu amic si es troba bé, mentre Newton, davant la nostra sorpresa, explica l’anècdota següent:

—Precisament la caiguda d’una poma, com aquesta que ha anat a parar damunt del cap d’aquest bon home, va ser el que em va obrir la ment a la idea de la gravitació. Per què la poma sempre es desplaça cap a terra? Per què no es desplaça cap a un costat o cap a dalt, i sempre es dirigeix cap al centre de la Terra?

Stukeley pren notes en una llibreta per no perdre detall de l’explicació.

—Si és necessària una força per a l’acceleració horitzontal —continua Newton—, per exemple, en el llançament d’una fletxa, també ha d’existir una força per a l’acceleració vertical de la poma. I aquesta força que empeny la poma cap a terra, per què no afecta, també, la Lluna? I si és així, per què no ens cau la Lluna al damunt?

—Va ser així com va concebre les seves dues grans idees —el lloa Stukeley—, la llei del moviment i la força de la gravetat.

—Ho vaig publicar a Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, per insistència del meu bon amic Halley —reconeix Newton, satisfet—. La naturalesa no actua de qualsevol manera, és tan previsible com un mecanisme de rellotgeria.

—Halley ha predit fins i tot el retorn del seu estel —afegeix l’entrevistador.

La majordoma apareix en aquest instant per anunciar que el sopar està llest. Quan els dos cavallers s’aixequen i emprenen el camí cap a la casa, sentim les darreres paraules de Newton:

—No sé quina és l’opinió que el món deu tenir de mi, però jo em sento com un nen que juga a la vora del mar i es diverteix descobrint de tant en tant una pedra més llisa o una petxina més bonica del que és habitual, mentre el gran oceà de la veritat s’estén davant meu, encara tot per descobrir.

UN UNIVERS MECÀNIC

Quan sortim de la màquina del temps, les darreres paraules de Newton encara ens ressonen al cap.

—Aquest era l’últim viatge que tenia programat —dic tota satisfeta al meu company d’aventures.

—Et sembla poc? Hem sigut testimonis de moments crucials de la història, i a més, ara m’ha quedat clar com ha anat canviant la nostra concepció del cosmos, des de Plató fins a Newton.

—En la visió mecanicista del món que va sorgir després d’aquesta revolució, la raó va acabar guanyant el pols a la religió.

—És això el que es coneix com física clàssica?

—Exacte, és el terme que fem servir per referir-nos als físics que van de Newton fins a final del segle XIX. Per a ells, l’univers era molt semblant a un gran mecanisme de rellotgeria. Tot allò que no tingués a veure amb la «Gran Màquina» quedava fora del camp de la física. Qüestions com el lliure albir o la consciència estaven reservades a la filosofia.

Abans de continuar observo detingudament un mapa que adorna el meu estudi.

—Coneixes l’anècdota de Laplace?

—Qui era?

—Un físic i matemàtic francès molt important, del segle XVIII. Diuen que Napoleó, en conèixer la seva obra Exposition du système du monde, li va dir: «M’han dit que vostè ha escrit un gran llibre sobre el sistema de l’univers sense mencionar ni una sola vegada el seu creador», i que Laplace li va respondre: «Senyor, mai no he necessitat aquesta hipòtesi». Quan Napoleó va explicar la conversa al matemàtic Lagrange, aquest li va argumentar: «Ah! Déu és una bella hipòtesi que explica moltes coses». Napoleó va reproduir aquestes paraules a Laplace, el qual va replicar de manera enginyosa: «Per bé que aquesta hipòtesi ho pugui explicar tot, no permet predir res».

—He llegit en algun lloc que es van establir quatre postulats de les ciències clàssiques —afegeix el meu amic.

—Potser van ser més, però repassem-los ara. El primer és que l’univers es comporta com una gran màquina en un espai i un temps absoluts. Tots els fenòmens físics es podien reduir i comprendre com a moviments més simples, produïts pels petits engranatges de la màquina, encara que fossin tan petits que no es poguessin veure.

—Aleshores, en aquest univers, el nou ofici de Déu era el de Mestre Rellotger.

—Sí, però de rellotger retirat, perquè quan tot estava en marxa, ja no hi tenia cap funció.

—Van jubilar Déu! Va, continuem fent la llista.

—Segon: l’univers és determinista. Si coneixem l’estat d’un objecte en moviment en un moment determinat, en podem predir l’estat futur i passat. Tot té una causa i un efecte, això no ho qüestionava ningú.

—Jo tampoc ho qüestiono.

—Tercer postulat: l’energia s’explica mitjançant dos models físics diferents: o partícules (com diminutes boles de billar) o ones (com les onades de la platja). Ambdós models s’exclouen mútuament. Ets una partícula o bé una ona.

—Com aquesta taula, que està feta de partícules, o la llum i el so, que són ones, oi que sí?

—I, finalment, hi ha la joia de la corona de la ciència: l’objectivitat. Des de l’altar del coneixement, els científics podien observar la naturalesa i estudiar-la. Partien de la certesa que allà fora existeix una realitat única i objectiva. És el que la filosofia anomenava materialisme.

—I com va afectar, aquesta visió del món, la vida quotidiana de les persones que no sabien física?

—De mil maneres. El llegat de Newton va permetre que els enginyers creessin les primeres màquines, i així es va iniciar una revolució industrial que va provocar després una revolució social. Van començar les migracions del camp a la ciutat, cosa que va produir, també, una revolució econòmica. Adam Smith, fent servir una analogia newtoniana, deia que una «força invisible» equilibraria l’economia i la política per al bé global.

—Ja s’ha vist que no sempre és així —comenta en Francesc mentre mira de reüll un diari que hi ha damunt la taula. En portada, el govern proposa noves retallades.

—El mecanicisme es va estendre a totes les esferes del coneixement… Fins que tots aquests postulats que he enumerat, un per un, van trontollar i van caure amb el naixement de la física quàntica.

L’ocell mecànic d’un rellotge de cucut canta les vuit del matí.

—Renoi! —exclamo—. Se’ns ha fet molt tard… Ja és de dia! Em sembla que ja n’hi ha prou per avui.

—Einstein tenia raó amb allò que el temps és relatiu: aquestes hores m’han passat volant. Què et sembla si et convido a un esmorzar amb partícules?