Prev Next

4

L’efecte Pigmalió

Tant si penses que pots com si penses que no pots, l’encertes.

HENRY FORD

Els darrers anys s’ha posat de moda el fenomen anomenat «efecte Pigmalió», que fa referència a la manera en què el comportament d’un individu es veu alterat segons les expectatives que els altres tenen d’ell.

Explicat d’una manera molt planera, una persona que gaudeix de la confiança dels superiors (potser fins i tot més enllà de les seves veritables capacitats) donarà un rendiment molt superior al que seria previsible, mentre que la persona a qui es transmet una visió negativa de les seves possibilitats rendirà molt per sota del que podria fer-ho.

La conclusió és que ens comportem segons allò que els altres esperen de nosaltres, i el més sorprenent és que en l’àmbit microscòpic de la física quàntica passa el mateix. Amb una diferència important: si en psicologia sabem com es produeix l’«efecte Pigmalió», en física en desconeixem la raó.

DE REI DE XIPRE A ELIZA DOOLITTLE

El nom d’aquest efecte prové de la llegenda de Pigmalió, un antic rei de Xipre i escultor apassionat. En les Metamorfosis, Ovidi explica que una vegada aquest monarca va modelar en ivori una estàtua de Galatea. El resultat va ser tan extraordinari que Pigmalió es va enamorar de la seva pròpia obra i va suplicar als déus que l’estàtua cobrés vida per poder-la estimar en carn i ossos. Els déus van atendre les seves pregàries i el rei va gaudir en persona de la companya que havia projectat sobre l’ivori.

L’any 1912, Bernard Shaw es va inspirar en aquest mite per escriure, amb un èxit enorme, l’obra de teatre Pigmalió. Mig segle més tard, George Cukor va adaptar la peça al cinema sota el títol de My Fair Lady, que va obtenir diversos premis Oscar. En aquesta pel·lícula magnífica i divertida, el professor Higgins fa una aposta amb un col·lega lingüista. Convertirà una florista maldestra i inculta en una dama capaç d’enganyar i impressionar l’alta societat. I com li va passar al rei de Xipre, l’arrogant professor s’acaba enamorant de la seva creació.

DUALITAT ONA-PARTÍCULA

Ara centrarem la nostra atenció en el comportament enigmàtic de la llum, que durant segles ha captivat els grans científics de tots els temps.

La llum és una ona o una partícula? Al llarg de la història hi ha hagut partidaris aferrissats de totes dues possibilitats.

Les ones i les partícules tenen qualitats molt diferents. Les primeres, que podem representar com una sèrie d’onades successives, s’estenen en l’espai (com el so de la ràdio que s’escolta arreu de la casa), mentre que les partícules o corpuscles (que podem imaginar com unes minúscules esferes) ocupen un lloc molt precís i concret en l’espai.

Al final del segle XIX, el bàndol dominant es va aferrar a la idea que la llum es propaga com una ona, a diferència de la matèria, que estaria constituïda per petites partícules.

Tanmateix, a començament del segle XX, amb el naixement de la física quàntica, l’enigma va ressorgir com un tsunami que encara desafia el nostre intel·lecte a dia d’avui.

EL JEROGLÍFIC DE LA LLUM

Thomas Young (1773-1829) va ser un nen prodigi que, segons s’explica, a l’edat de dos anys ja llegia sense dificultat, i als catorze estudiava dotze idiomes a la vegada, entre els quals el caldeu, l’àrab i el persa.

Va fer la carrera de Medicina i es va doctorar en Física l’any 1796.

Deixant de banda les contribucions importantíssimes que va fer a la física, nosaltres ens centrarem en la seva aportació a l’estudi de la naturalesa ondulatòria de la llum.

Més enllà dels seus assoliments en el món de la física, i potser gràcies a la facilitat que tenia per a les llengües, Young va aconseguir desxifrar part dels textos de la pedra de Rosetta.

L’any 1801, a l’edat de vint-i-vuit anys, Young va dur a terme un experiment que va fer trontollar la creença, heretada de Newton, segons la qual la llum estava formada per un feix de partícules diminutes. Va rebre el nom d’experiment de la doble ranura.

^[1]

Vegem més detalladament en què consisteix aquest experiment i per què Young va poder afirmar aleshores que la llum és una ona.

Primer fem-nos una idea senzilla del que és una ona. Imagineu un llac amb les aigües en calma. Si hi llancem una pedra, podrem veure com es creen i es propaguen dintre l’aigua unes petites onades al voltant del punt on ha caigut el projectil.

Ara que tenim una imatge mental del que és una ona, tornem a l’experiment de la doble ranura. A la part esquerra d’aquesta il·lustració podem veure la font de llum, en aquest cas una espelma.

Hem il·lustrat les ones de llum com hem fet abans en el llac, de manera que podem veure com es propaga la llum. Aleshores, Young va fer passar el feix de llum per una pantalla que disposava de dues ranures, com podeu veure en el dibuix. Què fa la llum, quan troba una escletxa? Colar-s’hi i continuar el seu camí.

Tot i així, fixeu-vos que després d’aquesta pantalla amb dues ranures el patró o dibuix que il·lustra el pas de la llum no és igual que abans. Què ha passat?

Després de passar per la doble ranura, es tornen a formar més ones una altra vegada, però ara des de dos punts, com si tinguéssim dues fonts de llum. Quan les ones que provenen de la ranura superior es troben amb les ones que provenen de la inferior tenim interferències.

Hi haurà zones on les ones toparan quan es trobin en el punt més alt (és a dir, en la seva amplitud màxima) i es reforçaran entre si; el resultat serà una ona encara més alta. En física, aquest fenomen s’anomena interferència constructiva.

Però també hi haurà altres punts on les ones toparan en el moment en què n’hi hagi una que estigui en el punt màxim, o més alt, i l’altra en el punt més baix, o mínim, i aleshores s’anul·laran entre si. En aquestes zones no tindrem llum, i d’això en direm interferència destructiva.

D’aquesta manera, quan la llum arriba a la paret final, trobarem allò que els físics anomenem un patró d’interferència, una sèrie de ratlles verticals fosques i brillants que ressegueixen la paret.

Per quina raó aquest patró d’interferència demostra que la llum és una ona?

Si en comptes de realitzar l’experiment amb un feix de llum, el fem disparant amb una metralladora a través de dues ranures, les bales les travessaran fins a incrustar-se a la paret.

Al final, veurem dues línies d’impacte, en comptes de les múltiples franges que obtenim amb les ones i el seu patró d’interferència.

Amb aquest experiment, el jove Young va oferir una prova irrefutable que la llum en realitat és una ona… per bé que als seus contemporanis els va costar molt acceptar-ho.

Newton també va tenir dubtes sobre la naturalesa corpuscular de la llum, ja que també es va fixar en el fenomen que ara anomenem interferència. Però al capdavall, i malgrat que no n’estava totalment convençut, es va decantar per admetre que eren partícules.

En canvi, els fidels newtonians que el van succeir n’estaven molt més segurs. La seva teoria corpuscular de la llum va ser acceptada per la comunitat científica durant molts anys.

De fet, quan Young va presentar la seva teoria, es va trobar amb la resistència de la gran majoria dels col·legues anglesos.

Després de la posada en escena de Young, no va caldre esperar gaire perquè altres experiments avalessin la naturalesa ondulatòria de la llum. El cop definitiu per a la teoria corpuscular va arribar amb l’elegant formulació de Maxwell i la seva teoria electromagnètica, que veurem més endavant en aquest llibre.

D’oficial de tercera a oficial de segona classe

La llum és una ona. Aquest postulat va ser acceptat fins que van haver passat cent anys de l’experiment de la doble ranura. Aleshores, l’any 1905, un jove oficial de tercera d’una oficina de patents suïssa va publicar quatre articles que van canviar de manera dràstica el món de la física.

Els tres primers articles els va publicar en el mateix número d’una reconeguda revista científica, Annalen der Physik.

Amb la primera contribució, que és la que ara ens interessa, va reobrir el debat sobre la naturalesa de la llum, en introduir els anomenats quàntums de llum. D’aquesta manera va donar el tret de sortida a la cursa quàntica.

Amb el segon article, sobre el moviment brownià, Einstein va demostrar de forma teòrica l’existència dels àtoms, que van deixar de ser únicament un «concepte útil» per als físics.

En el tercer article, Einstein desenvolupava la teoria de la relativitat especial.

Uns mesos més tard, però d’aquell mateix any, va publicar una ampliació d’aquest darrer article, on desenvolupava l’equivalència entre massa i energia, amb l’equació probablement més famosa de la història: E = mc².

^[2]^[3]

Albert Einstein, en la tesi doctoral, havia estudiat l’estadística de moviments dels àtoms en un líquid, basant-se en el moviment d’un fluid per una palleta per beure. La seva visió clara sobre la naturalesa atòmica de la matèria va fer que no li passés per alt un article publicat per Max Planck uns anys enrere on introduïa per primera vegada els anomenats quàntums d’energia.^[4]

Els quàntums d’energia als quals es referia Einstein van ser batejats més endavant amb el nom de fotons.

Que la llum estigués formada per petites partícules anomenades fotons va ser rebut amb gran incredulitat per la comunitat científica, al llarg de gairebé vint anys. La idea dels quàntums no es va començar a prendre seriosament fins al 1921, un any després que Einstein guanyés el premi Nobel per la seva investigació sobre l’efecte fotoelèctric.^[5]

Més endavant explicarem què va passar l’any 1923.

Un any després d’aquelles tres famoses publicacions, el 1906, Albert Einstein va ser promocionat d’oficial de tercera a oficial de segona classe en aquella oficina de patents suïssa. Un premi modest per a la persona que acabava de revolucionar la física per a les futures generacions.

PIGMALIÓ AL LABORATORI: COMPLAURE L’OBSERVADOR

No és pas estrany que a la comunitat científica li costés tant acceptar la idea d’Einstein, segons la qual la llum està formada per petites partícules o fotons.

L’experiment de Young havia demostrat que la llum era una ona. I Maxwell havia desenvolupat del tot la teoria electromagnètica, gràcies a la qual va ser possible l’aparició d’invents tan útils com la ràdio o el telègraf.

Però Einstein i els experiments posteriors que es van desenvolupar van corroborar que la llum es podia manifestar com un corpuscle (o partícula).

Una de les veritats provisionals més arrelades a començament del segle XX era que qualsevol cosa podia estar formada bé per ones o bé per partícules, però no per ones i partícules a la vegada.

Aleshores, tornant al tema de la llum, qui tenia raó, Young o Einstein? Ona o partícula?

La resposta és senzilla, però gens simple: totes dues visions són correctes, encara que ens sembli contradictori. La llum es pot manifestar indistintament en forma d’ona o de partícula.

Però això no és el més desconcertant. Si preguntem a la llum si és una ona (mitjançant l’experiment de Young de la doble ranura), ens contestarà que sí i ens mostrarà un patró d’interferència. Però si li preguntem si és una partícula (i fem l’experiment de l’efecte fotoelèctric), ens contestarà que, efectivament, és una partícula.

Que la llum es manifesti en forma d’ona o de partícula depèn de l’experiment que decidim realitzar. És a dir, els resultats que esperem obtenir condicionen que la llum es mostri com una cosa o una altra.

El vel es va estripar definitivament quan, l’any 1924, el jove príncep DeBroglie va defensar en la seva tesi doctoral que no únicament la llum, sinó també els electrons (considerats fins aleshores petites boletes de matèria), podien ser ones i partícules alhora. Això és precisament el que estudiarem en els dos propers capítols, però abans deixem de banda per un instant les partícules i les ones i tornem al comportament dual de les persones en la vida quotidiana, des del punt de vista de les expectatives.

EL PODER DE LES EXPECTATIVES: ÉS AIXÍ O NOMÉS ENS HO SEMBLA

Un article d’Álex Rovira publicat al diari El País feia referència a com es pot veure alterat el nostre comportament a partir del que els altres creuen de nosaltres. Les expectatives favorables que ens transmet l’entorn d’afectes i amistats ens poden dur més enllà del que havíem esperat, de la mateixa manera que rendirem per sota del nostre nivell si actuem moguts per la por de fracassar que els altres ens han transmès, per una manca de confiança o una invitació a la resignació i a l’abandonament.

L’autor explica un cas que va tenir lloc en una multinacional de productes d’alta tecnologia. Els responsables del departament de personal van convocar un empleat de la neteja, que ocupava l’esglaó més baix de la jerarquia i que no tenia ni el batxillerat acabat. Li van fer creure que ell era, entre tots els milers treballadors de l’empresa, el més capacitat per ocupar un altíssim càrrec de responsabilitat tècnica, en un termini de dos anys. Aquesta persona no solament va aconseguir dur a terme les funcions del càrrec que li havien promès en menys temps del previst, sinó que al llarg dels anys va continuar prosperant en l’organització. La profecia es va acabar acomplint amb un èxit extraordinari.

Rovira assenyala també que les crisis econòmiques sovint provoquen un efecte Pigmalió negatiu. Quan hi ha moltes persones convençudes que el sistema s’enfonsa, efectivament s’acaba enfonsant. Fins i tot en l’àmbit de la salut, aquest fenomen es manifesta amb l’anomenat «efecte placebo». Hi ha pacients que estan convençuts que obtenen del medicament allò que necessiten, quan en realitat només es tracta d’una píndola de midó sense cap principi actiu. Com és possible que, en alguns casos, un simple caramel sigui capaç de guarir una malaltia? Perquè el metge diu que ho farà, i el pacient s’ho creu.

En el llibre La psicologia de l’èxit, Brian Tracy parla d’una sèrie fascinant d’experiments que va dur a terme al final del segle passat el doctor Robert Rosenthal de la Universitat de Harvard. Van tenir lloc en un una escola de la badia de San Francisco, i volien demostrar que les expectatives que els professors tenen sobre els alumnes es tradueixen en un efecte enorme sobre les notes i la seva capacitat d’aprenentatge.

En un d’aquests experiments, explica Tracy, el director va cridar tres professors a començament de curs i els va informar que, per causa de la seva excel·lència i superioritat en comparació amb la de la resta de docents, havien estat seleccionats com els tres millors de tota l’escola. Per això a cadascun se li assignarien trenta alumnes, els més intel·ligents del centre segons unes proves de coeficient intel·lectual realitzades per psicòlegs. El director els va comunicar que, a final de curs, aquests estudiants excepcionals, monitoritzats per l’elit de professors, veurien millorats els resultats acadèmics entre un 20% i un 30%.

Una condició inamovible que va imposar als professors va ser que no desvetllessin res del que havien parlat, ni als alumnes ni als seus pares. Seguirien fent les classes com de costum, amb l’única diferència que els professors escollits serien conscients que s’encarregaven dels trenta alumnes més brillants.

Els professors estaven molt il·lusionats de formar part de l’elit docent i de tenir els millors alumnes, i es van entregar a les classes en cos i ànima. En acabar el curs, aquelles tres aules no solament van resultar les millors del centre, sinó que van assolir els resultats acadèmics capdavanters de tot el districte escolar.

Aleshores, com explica Tracy, l’equip d’investigadors es va citar amb els professors per felicitar-los pels bons resultats, i van mantenir la conversa següent:

—Certament ha estat un any esplèndid —va començar un dels professors—. Els nois eren molt intel·ligents, i hi han posat molt interès.

Després d’intercanviar una mirada amb el director de l’escola, un dels investigadors va confessar:

—Potser els hauríem de dir la veritat: tot plegat ha estat un experiment. De fet, a començament de curs vam seleccionar a l’atzar noranta nois i els vam assignar a les classes de vostès tres. Ni tan sols sabem quin coeficient d’intel·ligència tenen…

—És curiós! —va exclamar un dels docents—. Aleshores, com és que han obtingut uns resultats tan bons?

—Perquè nosaltres som els millors professors de l’escola —va intervenir un dels seus companys.

Davant la seva sorpresa, un dels investigadors va reconèixer:

—En realitat, a començament de curs vam posar els noms de tots els professors dintre d’un barret i els de vostès van ser els primers que van sortir.

Aquest experiment, que es coneix amb el nom del «doble cec», demostra que les expectatives ho canvien tot. Que unes expectatives elevades per part dels professors fan despertar en els alumnes una intel·ligència superior a l’esperada.

Com veurem en el capítol següent, l’observador condiciona allò que observa.