7

Fins que la decoherència ens separi

L’univers no solament és més estrany del que pensem, sinó més estrany del que som capaços de pensar.

WERNER HEISENBERG

El vent i la pluja em colpegen el rostre. No sóc conscient de com he arribat fins aquí. Fa només unes hores era amb la Sonia… I en canvi ara estic completament sol. La tempesta s’ha tornat violenta i perillosa. Començo a córrer pels carrers d’Atlantic City, a la costa est dels Estats Units. El so de les sirenes és l’única cosa que sobreviu a l’estrèpit de l’huracà que molt aviat tindré a sobre.

Per bé que la cortina d’aigua em dificulta la visió, aconsegueixo distingir l’entrada d’un carreró estret. Potser no em protegirà de l’aigua, però ho farà del vent. Fet per fet, ja no sé si el que m’amara és aigua o suor. Decideixo ficar-m’hi.

De seguida m’adono que sóc en un carreró sense sortida. Davant meu només hi ha una paret de maons, sense portes ni finestres. Quan estic a punt de resignar-me a fer mitja volta i refer el camí, alguna cosa em frega el camal esquerre i es dirigeix ràpidament cap al mur que tinc davant dels nassos.

No arribo a distingir què és. Només puc veure una esfera desenfocada. La sorpresa és majúscula quan veig que travessa la paret sense cap dificultat. Sense temps per recuperar-me d’aquesta visió tan estranya, tres objectes més, semblants a l’anterior, travessen la paret de la mateixa manera.

Tinc un déjà vu. Això ja ho he viscut abans.

La memòria retrocedeix fins a la visita de la Quiona al meu apartament, quan em va teleportar al laberint del món quàntic. Allà vam veure un electró que travessava un mur com el d’avui.

És possible que aquestes curioses partícules es passegin tranquil·lament per Atlantic City?

M’acosto a la paret i m’enlluerna un rètol lluminós: CASINO DE HEISENBERG.

Si no fos cosa de bojos, juraria que ha aparegut en un mur on abans no hi havia res.

Un llampec pica darrere meu i jo salto alarmat. M’he salvat per un pèl de quedar calcinat. L’estrèpit posterior em recorda que l’huracà és cada cop més a prop.

—Serà millor que tunelegis. Aquí les coses s’estan posant lletges.

La veu prové d’un ésser baixet que tinc a la meva dreta. Sembla sortit d’un conte d’elfs nòrdic. No fa més d’un metre d’alt, és prim i té els ulls d’un color verd brillant. Les pupil·les negres no són rodones, sinó ovalades com les d’un felí. Els cabells llisos i rogencs li cauen damunt les espatlles.

Abans que li pugui preguntar res, arrenca a córrer cap a la paret. A diferència dels electrons, el petit ésser s’estampa contra el mur i cau de morros a terra.

Immediatament s’aixeca, atordit, i s’espolsa l’aigua de la roba. Després repeteix el mateix moviment, però a diferència del primer intent, ara aconsegueix desaparèixer darrere el mur.

Decideixo tunelejar i seguir l’elf. En realitat no és res que no hagi fet abans, per bé que amb la Quiona al costat tot semblava possible… Corro en direcció al mur. Just abans d’arribar-hi, em tapo la cara amb els braços perquè l’impacte sigui més lleu. Però no hi ha cap impacte.

Ho he tornat a aconseguir: he travessat la paret.

EL CASINO DE HEISENBERG: LA BANCA SEMPRE GUANYA

L’escenari que s’obre davant meu podria semblar idèntic al dels casinos il·legals de les clàssiques pel·lícules de gàngsters, si no fos pels personatges estranys que s’amunteguen al voltant de les ruletes i les taules de joc.

Diversos elfs fan apostes a les taules. Juguen a cartes, a daus o a la ruleta. Entre aquests darrers, distingeixo les esferes borroses que he vist tunelejar al carreró. Quan les observo, m’entra mal de cap. És com si portés les ulleres mal graduades i les figures fossin completament borroses. A més, no hi ha manera que aquestes boletes empipadores s’estiguin quietes.

Tanco els ulls amb força i sacsejo el cap, com si d’aquesta manera em pogués aclarir la visió, però quan torno a obrir-los comprovo que no ha canviat res.

Decideixo apropar-me a una de les taules de joc, presidida per una gran ruleta. Allà, una jove d’extraordinària bellesa, amb un vestit ajustat de color vermell, encoratja els espectadors perquè facin apostes. Una cabellera rossa i llarga li cau per damunt les espatlles descobertes i s’escampa per l’escot vertiginós.

Tan bon punt m’ha vist, es dirigeix a mi amb la veu més seductora que he sentit mai:

—Vols provar sort, noi?

—Si m’expliques les regles… —li dic sense poder-me resistir al cant de sirena.

La bella crupier, amb un somriure encantador que descobreix unes dents blanques, m’assenyala la ruleta que té al davant. Hi ha trenta-sis números, que alternen els colors vermell i negre.

—És molt senzill —explica, i se m’acosta encara més—: en comptes d’una bola, com en un casino normal, llançaré cent boles a la ruleta. Si alguna de les cent cau en un número negre, guanyes tu. En cas contrari, guanya la banca.

Aquesta variació del joc em sembla prou estúpida. Si hi llança cent boletes, és impossible que cap no caigui en un dels divuit números negres.

Accepto el repte, sense pensar que encara no he comprat cap fitxa.

La jove atractiva comença el joc i llança les boletes una rere l’altra, com una metralladora, sense deixar temps entremig.

De seguida noto alguna cosa estranya en el comportament de les boles que van entrant a la ruleta: en el moment que ella les llança, es desenfoquen i no sóc capaç de veure’n el recorregut.

Al final, les cent boletes han quedat disposades de forma peculiar a la ruleta, que cada cop gira més lentament. Les boles s’amunteguen (unes quantes a cada casella) exclusivament en les posicions vermelles, mentre que les negres han quedat buides.

Què caram ha passat?

—La taula deu estar trucada —protesto—. Això és impossible!

Al meu costat, un elf amb ulleres de saberut i un vestit de jaqué em corregeix:

—Home, impossible no ho és… Hi ha una probabilitat no nul·la que una de les boletes caigui en algun número negre… En canvi, sí que hi ha una probabilitat nul·la que algú que tingui una mica de seny gosi apostar per un mínim d’interferència.

No entenc un rave del que em diu. Mínim d’interferència? Però… que no estic jugant a la ruleta?

La jove bellesa se m’acosta, satisfeta d’haver-me engalipat.

—Has perdut. Ara et toca pagar.

Humiliat i confós, regiro les butxaques dels pantalons, però no tinc fitxes. Una suor freda m’amara l’esquena.

—Ho sento, m’he oblidat de passar per caixa i… —m’excuso.

De cop i volta, el rostre atractiu de la noia vestida de vermell es transforma en una ganyota monstruosa. Li surten de la boca unes dents horribles i punxegudes, emet un udol semblant al d’un llop i els ulls se li tornen tan vermells com el vestit.

Algú m’estira cap enrere pel cinturó dels texans. L’elf que abans m’ha animat a tunelejar en el carreró m’acaba d’allunyar del monstre engalipador.

—Tranquil·la, Sira —li diu a la crupier—. Me l’emporto a la banca a demanar crèdit.

L’elf m’agafa per la màniga del jersei i m’arrossega fins a un lloc segur del casino. Ens posem davant d’un mostrador semblant al d’un banc, on aparentment es compren les fitxes.

Assegut rere el taulell hi ha un ancià amb una visera negra, que no deixa de comptar, amb visible preocupació, la mateixa pila de monedes.

—Quina idea, apostar a la ruleta de la interferència… —em renya l’elf.

En aquell instant ens rodegen unes altres esferes desenfocades que no paren d’agitar-se.

—Per l’amor de Déu! —exclamo, encara més angoixat—. No poden parar de moure’s, aquestes criatures del dimoni? És impossible veure-les amb claredat.

—És clar que es poden aturar —respon l’elf—. Però tampoc les veuràs amb claredat. Que no t’has fixat en el nom del casino? Aquí ningú gosaria desafiar Heisenberg!

L’elf es posa a la fila malgrat els moviments desordenats de les petites partícules que ens precedeixen.

Distingeixo un petit rètol de fusta que penja de dos fils damunt el cap del caixer. S’hi poden llegir els símbols següents, que no sé què signifiquen:

—Aquest casino és de bojos —protesto—. Aquí em donaran fitxes per pagar la Sira?

En aquell instant, una partícula borrosa es col·loca a la cua just davant nostre. El meu nou amic es queixa i impedeix que se’ns coli.

—Dimoni de partícules virtuals… —remuga—. I tu, amic humà, hauràs de demanar monedes quàntiques virtuals. Has apostat una quantitat molt elevada, insensat! Tan bon punt et donin el préstec, corre cap a la taula de la Sira i lliura-li el que li deus sense perdre temps. Si no ho fas així, les monedes virtuals hauran desaparegut abans que hi arribis. I jo no em faig responsable de la teva seguretat…

EPR I ELS LLADRES DE GUANT BLANC

—Ens toca a nosaltres —dic secament a l’elf perquè deixi de sermonejar.

Ens apropem al mostrador on el caixer protesta en veu alta:

—Diantre de fluctuacions quàntiques! He de comptar més ràpid, o l’error serà cada vegada més gran…

L’elf el treu de les seves cabòries amb un cop sobre la fusta:

—Necessitem monedes quàntiques.

Aleshores entaulen una discussió sobre quelcom anomenat electró-volt i altres paraules estranyes que no comprenc. Per fi, el caixer li dóna una bosseta de tela plena de monedes.

Seguint les instruccions del meu amic, corro ràpidament cap a la taula de la Sira. Ha recuperat l’aparença de la dona bella i atractiva, però aquesta vegada no penso caure en les seves urpes.

Gairebé sense mirar-la, vesso les monedes damunt la taula i aconsegueixo dir:

—Deute saldat.

Acte seguit m’allunyo tant com puc de la ruleta quàntica. De seguida em crida l’atenció una taula rodona on un jove molt elegant, vestit amb un frac, congrega una petita gentada al seu voltant.

—Les meves habilitats extrasensorials, unides a una intel·ligència sublim, per no parlar de l’atractiu natural… —deixa anar el paio mentre pica l’ullet a una noia que es ruboritza—, em permetran endevinar amb precisió si a la moneda que hi ha sota aquest mocador surt la cara o la creu.

—Quin fatxenda. —Escolto darrere meu.

Qui acaba de parlar és un home que porta una americana tronada amb taques de cafè, els cabells canosos i llargs i un barret de copa marró amb un pedaç al costat dret. Per molt que ho intenti, no aconsegueix anar gaire elegant. Sembla més aviat un captaire espellifat, molt diferent del noi maco que atrau l’atenció de tothom.

—Qui aposta? —continua el ben plantat.

Un parell d’elfs dipositen una pila de monedes sobre la taula.

—Ara i aquí us dic que, quan aixequi el mocador, a la moneda sortirà cara —diu el cregut, complagut.

Efectivament, quan enretira el mocador hi surt cara.

El jove repeteix el mateix joc una vegada i una altra i els diferents elfs van perdent les seves monedes. Si no fos perquè el noi és molt elegant i molt atractiu, aquesta escena recordaria poderosament els trilers que estafen els turistes a la Rambla de Barcelona.

De sobte, un parell d’homes amb vestit i corbata se situen a ambdós costats del jove, que està absort en el joc, i l’agafen cadascú per un braç.

—Queda detingut per estafa quàntica —diu un d’ells, tot traient una placa de policia.

Mentre el seu company l’emmanilla, el policia escorcolla el noi i li arrenca un dispositiu de comunicació ocult darrere l’orella.

—O sigui que et passava la informació a través d’aquest micròfon, oi?

—No sé de què parla, agent.

—Deixa’t d’històries, els teus jocs no et serviran de res, dandi triler. Acabem d’enxampar el teu germà.

Per una sortida d’emergència veiem aparèixer dos agents més que aferren un jove exactament igual que l’altre.

—Vaja, home… Si són el parell EPR! —Sento que diu el captaire espellifat que tinc al costat.

—Qui? —li pregunto.

—Són una parella de lladres de guant blanc —diu, admirat—. El terror dels casinos quàntics.

—Però, per què els detenen? On era el truc de la moneda? És impossible que endevinés sempre la cara o la creu. O és que aquí els poders psíquics existeixen?

—Res de poders psíquics. El que fan aquest parell de lladregots EPR és fer servir l’entrellaçament.

Segueixo sense entendre el que em diuen. Aleshores es produeix un instant de pànic i confusió. D’alguna manera, els germans EPR han aconseguit alliberar-se de les manilles i inicien la fuga perseguits pels policies.

Quan estan a punt d’arribar a la porta, els dos germans es giren orgullosos i, amb l’arrogància dels lladres de guant blanc, es dirigeixen a la concurrència tot cridant:

—Fins que la decoherència ens separi!

Llavors llancen a l’aire les monedes «entrellaçades» que feien servir per al truc. Aquestes volen pel casino fins a arribar a les meves mans.

Els policies m’assenyalen, alarmats, i comencen a córrer cap a mi.

—Amic meu, jo de tu escamparia la boira —xiuxiueja el paio espellifat del meu costat—. Aquests no estan per brocs.

Espantat, començo a córrer en direcció contrària. La dona monstruosa s’afegeix a la persecució.

Presa del pànic, intento avançar més de pressa. Un grup de partícules borroses comencen a barrejar-se entre les meves cames i em fan perdre l’equilibri mentre un raig de monedes quàntiques vessen de la meva butxaca com si fos una font.

Quan caic a terra, comencen a cobrir tot el meu cos.

«Aquí s’acaba tot —penso—. Moriré enterrat sota les monedes».

DESPRÉS DEL MALSON

Em desperto enredat als llençols, completament amarat de suor. Era un malson! Alleujat, premo el botó superior del despertador de la tauleta. Una tènue llum blava projecta l’hora cap al sostre. Encara falten uns minuts per a les sis del matí.

Faig un parell de voltes al llit abans de resignar-me: ja no podré tornar a dormir.

Em trec la son de les orelles i m’assec davant l’ordinador. Abans que me n’oblidi, vull plasmar detalladament, en un missatge a la Sonia, els estranys elements que han aparegut en el meu malson. Potser ella ho podrà interpretar millor que jo.

Envio el missatge i em preparo un te.

Torno a seure davant l’ordinador, impacient, malgrat que sé que és gairebé impossible que ja ho hagi llegit, tenint en compte l’hora que és.

Gratament sorprès, veig que ha arribat un missatge a la meva safata d’entrada. És de la Sonia.

De: Sonia <sonia.desayunoconparticulas@gmail.com>