HIBERNAR

RICHARD WAGNER
Parsifal (Acte I)^[029]

Roman absolutament quiet en un son molt profund, molt més del que s’havia cregut fins ara. Res no pot destorbar-lo. El seu cor gairebé deixa de bategar, gairebé s’atura. El seu cos es refreda, gairebé com si estigués mort. El procés d’hibernació és un meravellós misteri de la natura. Però la hibernació dels óssos negres resulta encara molt més al·lucinant del que tothom creia. Investigadors de l’Institut de Biologia de l’Àrtic de la Universitat d’Alaska Fairbanks han descobert que els óssos negres americans mostren grans disminucions en el seu metabolisme durant la hibernació. El seu cos s’alenteix fins a un 75%. Respiren només una o dues vegades per minut, mentre el cor batega una vegada cada vint segons. L’interès de la ciència en la hibernació dels óssos negres va més enllà de la biologia comparativa. Si el nostre cor bategués tan a poc a poc ens desmaiaríem. Comprendre per què els óssos poden sobreviure amb quantitats tan baixes d’oxigen podria ajudar totes aquelles persones que, per algun motiu, perdin temporalment el flux d’oxigen al cervell. La hibernació dels óssos podia ajudar-nos a entendre com sobreviure sense aliment durant mesos, convertint l’aliment ingerit abans de la hibernació en energia.

Després de deixar el cant vaig començar el meu procés d’hibernació. Com si fos un ós negre vaig alentir el meu metabolisme, vaig començar a respirar més lentament i el meu cor va aclimatar-se a un ritme més pausat. Poques pulsacions per minut. Molt poques. Vaig haver d’aprendre a viure sense l’oxigen del cant, el motor que m’havia mogut fins aquell moment. La família va ajudar-me a suportar una ferida que, tot i que el temps avançava, no guaria. Una ferida d’aquelles que no es cura amb el temps. Una ferida que seguia sagnant i seguia fent mal. La meva ferida era (i encara és) com la d’Amfortas, el rei dels cavallers que custodien el Sant Graal. Una ferida incurable.

Amfortas, el rei del Graal a la darrera òpera de Richard Wagner, Parsifal, porta en el seu costat la mateixa ferida que va patir Crist a la creu. I no només això, la seva ferida ha estat produïda per la mateixa llança que va travessar el cos del fill de Déu durant la crucifixió. Vaig oblidar-me de totes les altres òperes i, com si la resta del món hagués desaparegut, cada dia i cada nit escoltava Parsifal. Em veia reflectit en aquella història de cavallers custodis del Sant Graal sumits en una espècie d’hibernació, arran de la ferida incurable del seu rei, mentre esperaven despertar-se amb la vinguda d’un redemptor: Parsifal.

Només l’esperança de despertar-se de la hibernació en la llum del Sant Graal manté amb vida els cavallers. Un Sant Graal que es troba a la muntanya de Montsalvat. Una muntanya que, segons Wagner, es troba al nord d’Espanya. Quants no han volgut trobar el Sant Graal? La copa de la qual, segons la tradició cristiana, Jesús de Natzaret va beure durant l’últim sopar abans d’acomiadar-se dels seus deixebles. Molts l’han cercat i molts pocs l’han trobat. Fins i tot els nazis van buscar-lo. Pensaven que els donaria un poder superior que els ajudaria a guanyar la guerra. Així, el 23 d’octubre del 1940, el mateix dia que Francisco Franco i Adolf Hitler es trobaven a Hendaia, Heinrich Himmler, el cap de la SS, va arribar a Barcelona amb una missió secreta. Naturalment la premsa de l’època, que no coneixia l’objectiu real de la visita de Himmler, només va fer la propaganda corresponent de l’arribada del comandant alemany i la seva magnànima generositat per haver donat vint-i-cinc mil pessetes per socórrer els damnificats per les inundacions ocorregudes uns dies abans a la conca del riu Ter.

En el seu llibre La abadía profanada, Montserrat Rico Góngora explica com Himmler es va presentar a l’abadia de Montserrat, acompanyat d’un seguici de rossos alemanys de la SS i d’algunes autoritats de la ciutat de Barcelona. Van arribar després de l’hora de dinar. L’abat de Montserrat, Antoni Maria Marcet, s’hauria estimat més no rebre’ls, però escapolir-se d’acollir la visita del comandant de la SS hauria estat, sens dubte, perillós. La penosa feina de rebre Himmler va recaure en el jove pare Andreu Ripoll, l’únic membre de la congregació que parlava alemany. Però què dimonis feia un tipus com Himmler a Montserrat? Un home que no només es declarava anticristià, sinó que es dedicava a perseguir l’Església.

El veritable objectiu del seu viatge s’hauria perdut per sempre si no hagués estat pel testimoni que el pare Andreu Ripoll va donar mentre residia a la residència geriàtrica Can Torras d’Alella. Seixanta-dos anys després del que va succeir a l’abadia de Montserrat, Andreu Ripoll, ja secularitzat, va relatar, amb les dificultats pròpies de la seva edat avançada, el veritable motiu que va portar Himmler a Barcelona i Montserrat: trobar el Sant Graal!

Els nazis van buscar el Sant Graal a diferents llocs i el fet d’incloure Montserrat en la seva llista de possibles llocs on trobar la relíquia té molt a veure amb el trobador del segle XIII Wolfram von Eschenbach i amb Richard Wagner. La primera notícia que hi ha del Graal és a l’evangeli apòcrif de sant Nicodem. Aquest text es va convertir en la font d’inspiració d’innumerables relats folklòrics que van passar a la tradició literària de la mà de Chrétien de Troyes, que va morir abans de deixar la història acabada. Més tard altres trobadors com Robert de Boron o Wolfram von Eschenbach van acabar la història i van fer les seves interpretacions sobre la sagrada relíquia. Richard Wagner adaptà la versió d’Eschenbach i va situar el meravellós castell del Graal prop dels Pirineus.

El fet que Wagner situés el seu castell del Graal al nord d’Espanya no és gens casual. Montserrat s’havia convertit durant el segle XIX, per molt increïble que sembli, en un dels símbols de l’imaginari romàntic centreeuropeu. Tot va començar quan l’any 1800 el lingüista alemany del cercle literari de Weimar Wilhelm von Humboldt va viatjar a la muntanya benedictina. Durant la seva ascensió a la muntanya per l’antic camí de Collbató fins al monestir, Humboldt va viure una experiència mística. Les creus al cim de les agulles, la boira, la vegetació selvàtica i les campanes del monestir li dugueren a la memòria el poema Die Geheimisse (Els misteris) del seu bon amic Goethe escrit el 1784. Un poema que parla d’un pelegrí que puja una muntanya on hi ha un monestir habitat per ermitans. Tan gran va ser la impressió que Montserrat causà a Humboldt que quan va tornar a París va escriure a Goethe una carta, en forma d’assaig, amb el títol Montserrat bei Barcelona (Montserrat prop de Barcelona). En la seva carta/assaig Humboldt diu a Goethe que a Montserrat ha trobat el lloc perfecte on l’home pot viure en perfecta harmonia amb la natura salvatge. El 2 de novembre del 1800, Goethe va enviar l’assaig de Humboldt a un altre bon amic que també era membre del cercle literari de Weimar: Friedrich Schiller. Tant Goethe com Schiller van quedar fascinats i Montserrat es va erigir en el món saxó de Weimar (bressol del romanticisme) com un símbol modèlic i com un prototip del món sensible. Tant és així que Goethe va arribar a escriure en un article publicat l’any 1816 dirigit a una associació estudiantil: «L’home només pot trobar la pau i l’assossec en el seu propi Montserrat».

El nom de Montserrat va anar arrelant en el cercles intel·lectuals alemanys i es va anar escampant fins a arribar a Arthur Schopenhauer o a Richard Wagner. Per això, la impressionable elit nazi, tota fidel seguidora wagneriana, no va trigar gaire a identificar el Montsalvat que Wagner menciona en el seu Parsifal amb la muntanya de Montserrat. No hi havia alternativa. Tot semblava conduir els nazis a Montserrat. Fins i tot mossèn Cinto havia excitat la imaginació dels nacionalsocialistes quan van saber que hi havia un vers de la lletra del Virolai que deia: «Mística font de l’aigua de la vida». Un vers que Himmler es va prendre al peu de la lletra com si es tractés d’un missatge encriptat. Un missatge que no feia altra cosa que reforçar les seves paranoies.

Evidentment, Heinrich Himmler i tota la seva troupe se’n va anar de Montserrat amb les mans buides. L’abadia de Montserrat no era dipositària del Sant Graal. Si més no, no era dipositària d’allò que els nazis pensaven que era el Graal: un calze, un objecte, una relíquia. Ingenus.

Si en els darrers anys hi ha una icona cinematogràfica que ha lluitat com cap altra contra els nazis, aquest és Indiana Jones, l’intrèpid arqueòleg creat per la ment de George Lucas. Un personatge que, segons el rànquing que l’American Film Institute va fer el 2003, està considerat el segon heroi més gran de la història del cinema. Només per darrere d’Atticus Finch, el personatge que interpretava Gregory Peck a la pel·lícula Matar un rossinyol. Doncs bé, també Indiana Jones comet el mateix error que els seus enemics alemanys en pensar que el Graal és un calze, un objecte. A la tercera entrega de la sèrie, Indiana Jones i l’última croada, estrenada l’any 1989, Indiana Jones és contractat per trobar el Sant Graal. Durant la seva recerca descobrim la difícil relació del protagonista amb el seu pare, el veritable expert sobre el Graal. Finalment, tots dos aconsegueixen trobar el Graal, i quan el tenen, un terratrèmol fa desaparèixer el calze a les profunditats de la Terra. Indiana Jones intenta seguir-lo i recuperar-lo, però el seu pare l’atura per dir-li que ho deixi estar, que no cal que s’escarrassi per recuperar-lo. Durant la pel·lícula pare i fill s’han anat retrobant i a l’escena final, quan el calze es perd, el pare fa entendre al fill que el Graal no és aquell calze engolit per la Terra, sinó que és alguna cosa més, alguna cosa molt més important. Com, per exemple, la seva retrobada relació.

El Graal no és un calze de poder. El Graal no és un objecte. El Graal no és una relíquia. El Graal no és cap d’aquestes coses. El Graal és una llum. El Graal és un somni. El Graal són uns ulls per veure-hi clar. El Graal són uns peus per caminar camins. El Graal són unes mans per moure muntanyes. El Graal és un període d’hibernació. Els cavallers que el custodien ho saben, per això esperen pacientment en estat d’hibernació. Esperen un redemptor. Esperen algú que pugui guarir la ferida incurable d’Amfortas. I mentre esperen alenteixen, igual que l’ós negre, el seu metabolisme i les seves pulsacions per minut.

Però, com seguir vivint sense oxigen? Com seguir vivint sense cant? Com seguir vivint si la ferida que portes al costat no es guareix i segueix fent mal? Hibernant, esperant i trobant fonts alternatives d’energia. Vaig lliurar-me a l’estudi de la filosofia, l’antropologia, l’etnologia, la història de l’art, la història de la literatura, l’ètica, el llatí… i després de donar-hi unes quantes voltes vaig començar a entendre la veritable natura i l’essència del Graal: el Graal és tot allò que tu vulguis que sigui. Llegia i tocava al piano la meravellosa partitura de Parsifal. No esperava que cap redemptor vingués a salvar-me, però aquella música em feia companyia. Em feia molta companyia. Wagner dibuixa el Graal en La bemoll Major. Al principi no vaig donar gaire importància a aquest aspecte. Però ben aviat vaig començar a adonar-me que allò havia de ser important. Per què Wagner, un home que pensava totes les coses deu vegades i que no feia res si no tenia un bon motiu, havia triat aquella tonalitat i no una altra per mostrar el Graal?

Durant els últims dos-cents anys, i especialment amb l’arribada del Romanticisme, s’ha escrit i tornat a escriure tot i més sobre les tonalitats musicals i les seves suposades propietats. Infinit negre sobre blanc per intentar esbrinar si una tonalitat és més íntima que una altra. Per saber si una tonalitat concreta fa referència a la natura, a la tristor, a la malenconia, a l’esperança o a qualsevol altre sentiment específic. Fulls i més fulls per intentar comprendre si les tonalitats tenen o no tenen algun sentit en si mateixes. Un dels primers que va intentar posar ordre en aquest món dels sentiments i les tonalitats va ser el musicòleg i historiador alemany Friedrich W. Marpurg quan l’any 1776 va publicar el seu llibre Versuch über die musikalische Temperatur (Assaig sobre la temperatura musical). Per Marpurg, les distintes tonalitats confereixen a la música diferents temperatures. A principis del segle XIX es va publicar el famós llibre Ideen zur einer Aesthetik der Tonkunst (Idees per a l’estètica musical) del compositor Christian Friedrich Schubart. Un llibre que dedica tota la seva segona part a fer una llista de totes les tonalitats i les seves suposades característiques sonores. Ja al segle XX, va aparèixer un tercer llibre indispensable: Die Sprache de Tonart in der Musik von Bach bis Bruckner (La simbologia de les tonalitats en la música des de Bach fins a Bruckner), escrit per l’orientalista Hermann Beckh. Des d’aleshores s’han publicat molts altres llibres que tracten de saber quin és el sentit o el sentiment que s’amaga darrere cada tonalitat. Però, sense desmerèixer ningú, a mi sempre m’ha semblat que la clau per desentrellar el sentit de les tonalitats és Beethoven. Sempre Beethoven. Sempre el meu heroi. Beethoven va néixer sota el signe de Sagitari el 17 de desembre del 1770. Pocs dies abans del solstici d’hivern. Just quan el dia és més curt i la nit més llarga. Beethoven, un home amb una llum interior sobrenatural, va néixer envoltat per la foscor de la llarga nit del solstici d’hivern. Però la seva ànima era massa gran per sucumbir a la negra nit i va escollir mostrar-nos els seus sentiments més profunds, aquells més lluminosos. I per fer-ho va escollir la tonalitat de La bemoll Major. Alguns exemples són: el segon moviment de la cinquena simfonia, el segon moviment de la sonata Patètica o el primer moviment de la sonata número 31 (Opus 110). Quan la nit és més llarga, quan la foscor que ens envolta és més espessa, quan sembla que no hi ha esperança, Beethoven ens mostra el seu interior, la seva llum, la seva ànima amb la puresa del La bemoll Major. Wagner, que era un expert coneixedor de l’obra de Beethoven, va agafar el relleu i quan va haver de mostrar el Graal, va seguir l’exemple de Beethoven i va utilitzar la tonalitat de la llum. La tonalitat de la força interior quan tot al voltant és fosc i obscur. I és que el Graal, pràcticament en estat d’hibernació, té una immensa llum interior però tot al seu voltant, per culpa de la ferida d’Amfortas, és foscor. Heus aquí per què Wagner va triar aquesta tonalitat i no cap altra com la tonalitat fonamental d’una òpera que té com a subjecte central el Graal.

Altres compositors com Liszt o Schubert van seguir el sentit del La bemoll de Beethoven. A l’inici del seu impromptu número 3, Schubert pràcticament calca la sonata número 12 de Beethoven i Franz Liszt fa un pas més endavant quan compon el seu Liebestraum (Somni d’amor). Perquè, què és un somni d’amor? Uns enamorats tan plens de llum que els sembla que la resta del món és fosc. És en la nit que ens envolta que ens estimem. Quan ens enamorem, quan la nostra llum interior vol brillar, ho fem, com Beethoven, en La bemoll Major. Ens estimem quan és de nit, ho fem quan és fosc. Per això també, quan els amants Tristany i Isolda s’estimen durant el segon acte a l’empara de la fosca nit, Wagner fa que s’estimin en La bemoll Major. I és que, qui no pot pensar que els sentiments més íntims, profunds i lluminosos que Beethoven volia mostrar al món quan la foscor l’envoltava no eren sinó uns sentiments d’amor?

Així doncs, el Graal és sobretot, des que Beethoven va despullar la seva ànima i ens va mostrar el seu interior, una font d’amor quan el món està a les fosques. Per això, quan més ferit (com Amfortas) em trobava, quan més a les fosques em trobava, va ser quan més vaig aprendre a estimar la música. Beethoven, Wagner, Liszt i Schubert van mostrar-me una nova manera d’estimar. Una nova manera d’estimar la música. Des de dins, des de l’interior, cap a fora, cap a l’exterior. Un exterior fred, fosc, obscur i hivernal.

Havia de ser precisament un dia molt fred d’hivern, va ser el 15 de gener del 2005. Victoria va morir. Tenia vuitanta-un anys. Un parell de dies més tard es va oficiar el seu funeral a la basílica de Santa Maria del Mar. L’immens amor que la gent sentia per ella va fer que l’església gòtica quedés petita. Més d’un miler de persones l’omplien. Entre totes elles, jo. Dempeus, com tants d’altres, vaig amagar-me a un lateral, sense donar-me a conèixer i sense saludar ningú. Immòbil, vaig romandre anònim i tan quiet com vaig poder durant tota la cerimònia. El Liceu va voler tributar a Victoria l’homenatge que ella es va negar sempre a rebre en vida i l’orquestra i el cor del Gran Teatre del Liceu van tocar algunes obres sota la direcció de Sebastian Weigle. Però, per sobre de totes les obres que van tocar i cantar, va ressonar, mentre el seu fèretre entrava pel passadís central de la basílica, tota la força i espiritualitat del preludi en La bemoll Major del Parsifal de Richard Wagner. Aquell dia, com cap altre, el La bemoll Major va sonar amb més sentit que mai. Mentre el seu fèretre avançava fins a l’altar, el Graal va mostrar tota la seva llum interior, tota la seva força, tot el seu amor. Va fer-ho precisament quan al voltant tot semblava desolació, tristor i foscor. En aquell moment, mentre la música sonava, Victoria, transformada en la perfecta imatge del Sant Graal, va fer entendre a tots els que érem allà que, fins i tot en els moments més foscos, hi ha una llum interior que no s’apaga. La llum del Graal, la llum de l’amor, la llum del La bemoll Major.

Quan el fèretre de Victoria abandonava la basílica, tothom va irrompre en una sentida ovació. Vaig seguir anònim i immòbil esperant que tothom marxés. Amb l’església pràcticament buida, vaig asseure’m en un banc. Vaig romandre-hi assegut una bona estona. Una estona ben llarga. A fora hi feia fred. Un fred d’hivern. Un fred de mes de gener. Havien passat els minuts i les hores. Ben aviat es faria fosc. Ben aviat es faria de nit. Però no m’importava, ja feia temps que vivia amb una ferida oberta. Ja feia temps que vivia en un món fosc en el qual el cant era només una reminiscència del passat. Com l’ós negre mentre hiberna, tot era foscor fora del cau. Els investigadors de l’Institut de Biologia de l’Àrtic de la Universitat d’Alaska Fairbanks estaven estudiant el procés d’hibernació dels óssos negres per entendre com poden sobreviure amb unes constants vitals tan baixes. Ho fan amb l’esperança d’aplicar aquests coneixements en les persones que, per un motiu o un altre, perdin temporalment el flux d’oxigen al cervell. Sens dubte, un objectiu molt lloable. Però potser innecessari. Jo vaig aconseguir viure sense l’oxigen del cant. Jo vaig aconseguir viure en hibernació durant anys. Vaig poder-ho fer perquè tenia una cosa que els investigadors ignoraven. Tenia un tresor. Tenia una llum. Tenia el La bemoll Major de Beethoven i de Wagner. Tenia l’última lliçó que va ensenyar-me Victoria: el Graal no s’apaga mai. Fins i tot quan estem hibernant, el Graal roman sempre encès esperant que arribi la primavera.