OBERTURA

Dormono entrambi,

Non vedran la mano

Che li percuote.

VINCENZO BELLINI, FELICE ROMANI
Norma (Acte II — escena I)[001]

Dos quarts de deu del vespre del dijous 25 de gener del 1973 al Gran Teatre del Liceu. Norma de Vincenzo Bellini amb la Caballé i la Berini. Un repartiment de luxe per a una de les òperes més estimades del repertori. Una de les nits més glorioses de la història del Liceu. Va ser la meva primera vegada.

Gran joia i excitació a casa perquè havíem aconseguit una llotja per anar a veure un dels esdeveniments operístics més importants de les darreres temporades del Liceu. Jo encara no ho sabia —bé, de fet jo no sabia res—, però es veu que això d’anar a una estrena del Liceu no era gens habitual, si més no a casa meva. Però teníem una llotja per anar a veure la Caballé i la Berini cantant la Norma de Bellini. Tot un esdeveniment. A casa tots estaven molt excitats corrent amunt i avall. Ens vàrem vestir de diumenge i els meus pares, després de cordar-me les sabates, van clenxinar-me els cabells amb colònia.

El teatre em va semblar immens. Gegant. Era ple de gom a gom. Asseguts als nostres seients d’una llotja lateral d’amfiteatre, els llums es varen apagar i el mestre Gianfranco Masini, un expert en el repertori belcantista, va aparèixer al fossat i l’òpera va començar.

Els forts acords de l’obertura en allegro maestoso e deciso van sonar i… no em va agradar. Vaig mirar a dreta i esquerra i tant les meves germanes com els meus pares semblaven molt concentrats i entusiasmats. Vaig intentar-ho una altra vegada, però vaig tornar a fracassar. Recordo perfectament que tot plegat em va resultar pesat i avorrit. Molt avorrit. Vaig començar a badallar una vegada i una altra i després de cinc minuts vaig sortir a l’avantllotja i vaig estirar-me sobre el típic sofà que hi havia a les avantllotges de l’antic Liceu i sí, vaig adormir-me. Quan em van despertar, la funció ja s’havia acabat. M’havia perdut la famosíssima Norma de la Caballé i la Berini. Una nit històrica i jo, tot i ser-hi, me la vaig perdre. Simplement, vaig adormir-me. Només tenia sis anys.