IMAGINACIÓ

JOHN LENNON
Imagine^[002]

«La meva imaginació no pot imaginar una felicitat major que viure de l’art», deia Clara Schumann. La meva tampoc. Per això m’agrada tant impartir cursos o fer conferències. M’agrada contagiar a la gent la idea que imaginar és el pas definitiu per renovar-se cada dia i per poder entendre Beethoven, Monet, Wagner, Kandinsky, Verdi, Rousseau, Munch, Goethe, Brahms… Hi ha moltes formes de guanyar-se la vida en el món de l’art, però per a mi la més meravellosa de totes és compartint, ensenyant i sobretot aprenent. Ensenyar qualsevol tipus d’activitat artística implica, d’alguna manera, voler ser un artista. Sense passió no es poden compartir els coneixements i sense passió no pot haver-hi mai imaginació.

Tots els grans artistes, tots els grans músics, són pous insondables d’imaginació. Naturalment tothom té els seus referents. Els meus són Mozart i Rossini. Dos genis. Dos homes molt lligats que, des del meu punt de vista, són imaginació en estat pur. Mozart era un esperit universal. Un home que va traspassar el classicisme gràcies a la seva imaginació. Quanta imaginació cal per escriure més de sis-centes vint obres, totes meravelloses i per a tots (tots) els instruments imaginables, en un període de trenta anys? Quanta imaginació cal tenir per ser capaç de parlar a l’inrevés i inventar els jocs de paraules més inversemblants? Parlar de Mozart i la seva imaginació seria infinit, però hi ha una anècdota que, tot i que possiblement no sigui del tot certa, il·lustra molt bé la seva immensa capacitat imaginativa. Sembla ser que Joseph Haydn i Mozart, que eren bons amics, s’havien reunit a Viena amb altres coneguts per dinar. Durant el dinar els presents van elogiar les grans capacitats interpretatives al piano de tots dos compositors. Aleshores espontàniament Mozart va proposar una juguesca: «Ja veureu que sóc capaç d’escriure ara mateix un peça per a piano que ni tan sols el mateix gran Haydn podrà tocar!». Haydn va acceptar el desafiament i s’hi van jugar una caixa d’ampolles de vi escumós. Mozart va agafar paper i llapis i en pocs minuts va escriure la peça. Haydn va asseure’s al piano i va començar a tocar aparentment sense problemes, però de sobte es va aturar i va dir: «Això no es pot tocar, tinc la mà dreta a un extrem del teclat i la mà esquerra a l’altre i aquí al mig hi ha una nota que s’hauria de tocar al mateix temps. Això és impossible». Aleshores Mozart va exclamar amb to victoriós: «He guanyat! La peça es pot tocar perfectament». Va asseure’s al piano i va començar a tocar i quan va arribar al punt on Haydn havia estat incapaç de seguir, Mozart va tocar la nota del mig amb la punta del nas.

El duet anomenat del mirall o de la taula és un altre exemple perfecte, dels molts que podríem triar sobre Mozart, per entendre què vol dir imaginació en estat pur. Imaginació sense límits. Es tracta d’un divertiment en Sol Major per a dos violins. La partitura està dissenyada perquè els dos violins la puguin tocar al mateix temps, però llegint-la en sentit contrari. Per fer-ho s’ha de posar la partitura damunt d’una taula i els dos violinistes s’han de col·locar enfrontats en els extrems oposats amb la partitura al mig. D’aquesta manera, començant alhora, mentre el primer violinista toca el primer compàs, el segon toca l’últim (que per a ell és el primer), quan el primer avança al segon, l’altre violinista avança al penúltim i així fins al final. Naturalment per compondre aquesta meravella cal tenir molt coneixement i ser un monstre musical. Però amb això no n’hi ha prou. Per concebre un divertiment d’aquest tipus, el que cal, primer i abans que res, és molta imaginació.

Rossini és el meu segon referent imaginatiu. Va néixer tres mesos després de morir Mozart i la seva connexió amb ell és evident. Tots dos van estudiar a Bolonya quan tenien catorze anys amb els millors mestres del moment. Quan va arribar a Bolonya, Rossini va començar a estudiar amb el pare Mattei. Mozart, per la seva part, havia estudiat amb el predecessor de Mattei, el pare Martini, que havia fet més que ningú per convertir Bolonya en un centre reconegut d’estudis musicals. Martini havia aconseguit reunir al Liceu musical de Bolonya una biblioteca de més de disset mil volums. Molts d’aquests volums eren obres de Mozart que Rossini va poder estudiar. Alguns biògrafs de Rossini diuen que el veritable mestre de Rossini varen ser aquelles partitures de Mozart i no una figura com el pare Mattei, un home d’un tarannà força conservador. Sens dubte, la personalitat pràctica, instintiva i imaginativa de Rossini i el seu llegat musical s’escau més amb l’esperit universal de Mozart que amb el del pare Mattei. En aquells primers anys del segle XIX, en els quals Mozart es tocava i es coneixia molt poc, les obres del geni de Salzburg que Rossini va trobar a la biblioteca del Liceu musical de Bolonya van resultar ser una veritable força inspiradora. El mateix Rossini ho reconeixia quan va dir: «Mozart va ser l’admiració de la meva joventut, la desesperació de la meva maduresa i el consol de la meva vellesa».

La imaginació creativa i l’optimisme de Rossini tampoc no tenen límits. Quanta imaginació cal per compondre el Barber de Sevilla en (suposadament) tretze dies o per reutilitzar la pròpia música i que sempre sembli nova o per retirar-se als trenta-set anys, després d’haver escrit trenta-nou òperes? Rossini, igual que Mozart, també va ser un exemple de precocitat. Va escriure la seva primera òpera amb només catorze anys. Mozart amb onze. Sembla ser que durant l’hivern li agradava, per no passar fred, compondre al llit ben tapadet. Un dia mentre escrivia li va caure del llit la darrera pàgina de l’òpera que estava escrivint, Rossini en comptes d’aixecar-se a recollir-la, va tornar a escriure-la. La seva imaginació creativa era tan gran que preferí tornar a escriure la pàgina sencera amb nova música que aixecar-se a recollir-la!

En el meravellós llibre Essai sur l’Histoire de la Musique en Italie, depuis les temps les plus anciens jusqu’a nous jours (Assaig sobre la història de la música a Itàlia, des dels temps més remots fins als nostres dies) escrit pel comte Gregoire Orloff i publicat per primera vegada a París l’any 1822, l’autor ens dóna aquesta informació de primera mà: «Rossini apareix com una estrella brillant. Les seves produccions ocupen tots els temples consagrats a la música. La seva imaginació és tan gran com la seva lucidesa. La seva fecunditat és tan gran com la seva felicitat». És a dir, Rossini, que com tothom també va tenir moments difícils i dolorosos a la vida, era eminentment feliç gràcies a la seva creativitat, que li proporcionava la seva imaginació. I és que sense imaginació és impossible ser feliç.

Quan era petit i els meus pares m’obligaven amb sis anys a anar al conservatori del Liceu a estudiar piano i solfeig, la imaginació va ser l’única eina que vaig tenir per fugir d’una realitat que no m’agradava. Quan estava despert imaginava de manera conscient. Quan era al col·legi o al conservatori feia allò que s’anomena somiar despert. Per això els professors sempre deien que estava absent. Em refugiava en el meu món i imaginant un ideal, de la mateixa manera que un gran intèrpret, per interpretar el seu paper, ha d’imaginar un món ideal d’acord amb l’obra. Per això, la gran i incompresa Maria Callas responia a les crítiques al seu difícil caràcter quan era al teatre dient: «Una òpera comença molt abans que el teló s’aixequi i acaba molt després que s’abaixi. Comença a la meva imaginació, després es converteix en part de la meva vida i ho continua sent molt després que acabi».

Quan estava adormit imaginava de manera inconscient. Ho feia, i ho faig encara, cada nit. Era un autèntic somnàmbul, exactament igual que el personatge d’Amina de l’òpera La sonnambula de Bellini, d’aquells que s’aixequen, caminen i parlen mentre dormen. Mentre anava voltant i xerrant somnàmbul per casa no tenia naturalment control voluntari de la meva imaginació, però quasi sempre el meu somni es repetia, repetia i repetia insistentment: uns professors ideals farcits d’imaginació amb qui m’ho passava d’allò més bé mentre aprenia.

Tothom em titllava de somiador i optimista sense remei. Potser ho era i admeto que segurament encara ho sóc, però cap de les dues coses no m’ha fet mal. Ben al contrari, la imaginació i l’optimisme m’han portat fins aquí i estic segur que encara em portaran molt més lluny.

El personatge de Peter Pan creat per Sir James Matthew Barrie m’ajudava a idear la meva realitat imaginària. M’agradava aquell món on tot era possible i repetia aquella frase magistral que diu que en el moment que dubtes de la teva capacitat de volar hauràs perdut per sempre la capacitat de fer-ho. Vaig imposar-me que no dubtaria mai de la meva capacitat de volar i, tot i que encara no ho he aconseguit, estic segur que algun dia ho faré. Els meus professors, en canvi, feien tot el contrari. Cada dia em deien que volar era impossible i que entendre les coses i la música com jo ho feia era absurd i infantil. Utilitzaven la paraula infantil amb sentit negatiu i això encara m’encenia més. Entre tots plegats van aconseguir fer-me avorrir les corxeres, les fuses, les semifuses, els compassos binaris, els quaternaris, les tonalitats majors, les menors, les escales pentatòniques, les modals, les harmòniques i tot allò que tingués a veure amb la música i molt especialment amb el piano. Finalment, tot i ser un nen molt tímid, vaig decidir que no n’hi havia prou d’imaginar per sobreviure. Així, seguint l’evangeli de Charles Chaplin que diu que «la imaginació sense acció no és res», vaig decidir rebel·lar-me. Vaig decidir que havia de fer alguna cosa per alliberar-me de tot allò.

La meva estratègia va consistir, primer, a ser impertinent amb els professors, i després, a negar-me a tocar el piano a classe. Així, quan un professor em feia una correcció, simplement no li feia cas i tirava pel dret. Això ja va posar nerviós més d’un. Però la bomba va arribar quan vaig passar a la segona fase: negar-me a tocar. Va ser com una espècie de vaga de mans caigudes. Em deien «Toca!» i jo responia «No!». Encara més fort: «Fes el favor de tocar!», i jo impassible altra vegada: «No!». Ho deia amb tanta convicció que no donava opció a establir cap tipus de negociació i al final va passar un miracle. La professora es va aixecar de la cadira, va sortir de classe, va agafar el telèfon i va trucar a ma mare: «Miri, senyora, el seu fill no vol tocar. Jo ja no sé què fer. Faci el favor de venir-lo a buscar i què vol que li digui… No cal que el torni a portar mai més». Al·leluia! Aquelles paraules van sonar meravellosament dins el meu cap en un preciós Do Major com si fos el Glòria de la missa de coronació de Wolfgang Amadeus Mozart.

A casa meva van capitular. No van tenir cap altre remei. Van donar-me de baixa del conservatori i mai més no vaig tornar-hi. Van deixar-me per un cas perdut. Per als meus pares, que sempre m’han estimat tant, va ser una derrota molt dolorosa, però per a mi va ser una gran victòria. Una victòria memorable. Veia davant meu una vida sense conservatori i això era una perspectiva molt esperançadora. Cada vegada que passava per davant del piano del passadís de casa m’aturava un moment i me’l mirava amb autosuficiència, orgullós i cofoi de la meva victòria.

El problema dels meus professors és que no tenien imaginació. O, si mai l’havien tingut, l’havien perdut pel camí. La rutina els havia destruït. La realitat se’ls va empassar i potser no van arribar mai a entendre una de les màximes de Richard Wagner, «la imaginació crea la realitat» i no al revés.

Comparteixo totalment la idea d’Albert Einstein quan diu que la imaginació és més important que el coneixement. Ho argumenta dient que el coneixement és limitat, mentre que la imaginació pot assolir tots els confins de l’univers. Hi estic d’acord. La imaginació ho pot aconseguir tot, està a l’abast de tothom i, com totes les coses importants a la vida, és gratuïta. Sense imaginació seria impossible crear, no hi hauria res. Només podem crear allò que imaginem abans. Si tenim música, pintura, escultura, literatura, arquitectura o qualsevol altra forma d’expressió artística és gràcies a la imaginació. També al coneixement, però sobretot gràcies a la imaginació.

Napoleó deia que la imaginació regeix el món. Qui pot dubtar que la imaginació és el motor de la creativitat? I no només de la creativitat artística, sinó també de la creativitat científica. En aquest sentit només cal pensar en Sir Isaac Newton i la famosa poma caient-li sobre el cap. Encara recordo el dia que, una mica per casualitat, va caure a les meves mans l’espiral imaginativa del Dr. Mitchel Resnick del MIT (Massachusetts Institute of Technology). Amb l’espiral d’aquest brillant pensador nord-americà, que dedicà tot el seu treball a investigar les ciències de l’aprenentatge amb nens, vaig entendre definitivament com aquella imaginació que sempre havia utilitzat de manera compulsiva i que va ajudar-me tant durant la meva infantesa pot projectar-nos directes al futur per creure que tot el que puguem imaginar es pot fer real.

L’espiral no té fi i consisteix en cinc passos que es van repetint fins allà on cadascú vulgui arribar:

Arribats a aquest punt l’espiral torna a començar. Tornar a imaginar: tornar a visualitzar allò que es vol crear…

He après a utilitzar l’espiral del Dr. Resnick per a qualsevol nou projecte que començo. El que més m’agrada és el seu caràcter permanentment expansiu, fins a l’infinit, al mateix temps que integrador de tots els punts de vista que es puguin recollir. La seva metodologia esperona la creativitat i ajuda a fer créixer qualsevol proposta. Poder imaginar sense límits com si fóssim Mozart o Rossini és una escola meravellosa per a la creativitat. Imaginar, sabent que no cal que sigui real perquè, com deia Pablo Picasso, «Pinto els objectes com els imagino, no com els veig». La clau és que hi ha pintors que transformen el sol en una taca groga, però aquell que de veritat és pintor utilitza la seva imaginació per fer-ho al revés: el PINTOR, amb majúscules, converteix una taca groga en un sol.

A casa meva m’ho havien donat tot per agafar el tren de la música. Però allò no va funcionar. Amb deu anys vaig baixar d’aquell tren. Per sort, altres trens m’estaven esperant més endavant.