PLORAR

JOHNNY CASH^[026]

«Escolti, jo mai abans no havia escoltat música clàssica, però quan vostè va tocar ahir aquella peça de shopping… com l’hi diria… l’any passat van matar el meu germà i no vaig plorar. Però, ahir, quan vostè va tocar, vaig pensar en ell i vaig sentir com les llàgrimes em queien per la cara. I sap una cosa? Poder plorar finalment pel meu germà va alliberar-me i va fer-me sentir molt millor amb mi mateix». Aquestes van ser les paraules que un nen va adreçar al director d’orquestra Benjamin Zander l’endemà de la famosíssima conferència que va oferir l’any 2008 a la ciutat californiana de Monterrey. El títol de la conferència era The transformative power of classical music (El poder transformador de la música clàssica) i en ella Zander va explicar una vivència personal que va viure quan es trobava a Irlanda del Nord treballant en la resolució de conflictes entre nens catòlics i protestants. Zander va explicar als nens el poder transformador de la música mitjançant el preludi número 4 en Mi menor de Chopin. Zander va dir als nens que mentre ell estigués tocant el preludi, ells havien de pensar en algun ésser estimat. Havien de pensar en algú ben proper. Algú que estigués viu, però també, si volien, en algú que hagués mort i s’haguessin estimat molt. Un experiment arriscat, si tenim en compte que cap d’aquells nens no havia escoltat mai música clàssica i es tractava de nens conflictius del carrer. Zander va tocar el preludi i molts d’aquells nens van sentir la força transformadora de la música de Chopin. Però el millor encara havia d’arribar, quan l’endemà aquell nen va apropar-se a Zander per dir-li que finalment havia pogut plorar pel seu germà.

A mi també em va costar molt aprendre a plorar. Suposo que era perquè mai ningú no me n’havia ensenyat. Suposo que era perquè plorar està mal vist. Sembla com si haguéssim d’amagar-nos quan plorem, i encara pitjor si ets un home. Però bé, sigui com sigui, la qüestió és que no en sabia i vaig haver d’aprendre’n tot sol. La vida m’hi va obligar.

Volia ser com Messi, el més gran cantant de tots els temps, però no va poder ser. Volia guanyar la Champions i el Mundial, però no va poder ser. Volia cantar a la Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York i a l’Òpera estatal de Viena, però no va poder ser. Volia ser el més gran baríton del món i estar a l’altura de Titta Ruffo, Mattia Battistini, Ettore Bastianini, Leonard Warren o Robert Merrill, però no va poder ser. Hauria donat la vida per aconseguir-ho, però ni tan sols així hauria estat possible. Després d’uns quants anys de carrera cantant aquí i allà, vaig adonar-me que mai no ho aconseguiria. Vaig adonar-me que el meu somni estava fora del meu abast. Ho havia donat tot, havia estudiat més que ningú. Però mai no podria cantar a la Scala ni jugar al Barça. Mai no podria ensorrar el Metropolitan amb el meu cant ni fer un hat trick al Camp Nou. Mai no podria ser l’MVP (Most Valuable Player) del campionat ni ser reclam de la temporada de Viena.

Segons resa el principi de Peter, formulat per Laurence Peter i Raymond Hull l’any 1969, en una organització jeràrquica, tot treballador que fa bé la seva feina es promociona fins a assolir el seu màxim nivell d’incompetència. Això és exactament el que em va passar a mi. La meva incipient carrera havia transcorregut cantant a llocs que, amb tots els meus respectes, no eren de primera línia. Podríem dir que aquells primers anys de carrera els vaig passar jugant en un d’aquells equips de futbol que estan entre la primera i la segona divisió. Un equip d’aquells que un any puja a primera i l’any següent torna a baixar a segona. A aquell nivell em sentia confortable, reconegut i fins i tot important. Tot perfecte. Però… jo volia més. Volia arribar a cantar els grans papers als grans teatres. I tot i que no acabava d’estar satisfet amb el meu nivell de cant, pensava que amb més temps i la maduresa suficient aconseguiria arribar al meu ideal. Així que quan em van trucar del Liceu per anar-hi a cantar, vaig pensar, «Aquesta és la meva. Per fi podré saber si puc jugar de davanter centre al Liceu. Per fi podré saber si tinc el nivell per cantar en un teatre de primera». El director artístic del teatre de la Rambla va contractar-me per cantar dos papers minúsculs a dues òperes molt poc conegudes, però fascinants: Sly d’Ermanno Wolf-Ferrari i Billy Budd de Benjamin Britten.

No va importar-me començar a la banqueta, no va importar-me que els papers fossin minúsculs. Era una manera d’entrar al primer equip, al Liceu. Una manera de posar-hi un peu i després… ja ho veuríem. Arribar al Liceu i poder cantar al costat dels millors era una oportunitat immillorable per provar les meves possibilitats, per saber si el meu ideal, el meu somni, estava al meu abast.

La meravellosa òpera Sly d’Ermanno Wolf-Ferrari està basada en la comèdia The Taming of the Shrew (La feréstega domada) de William Shakespeare. Una obra en la qual el protagonista, Sly, un pobre diable borratxo enamorat d’una noble dama, és enganyat pel marit d’aquesta, el comte de Westmoreland, fent-lo creure, després d’adormir-lo, que és un noble ric casat amb la dona que estima. Però quan el comte es cansa de la farsa, desvetlla del seu somni Sly, que de sobte es troba davant la crua realitat: no és un noble ric correspost per l’amor de la seva estimada, sinó un borratxo acabat i escarnit. El títol complet de l’òpera explica perfectament l’argument: Sly, ovvero la leggenda del dormente risvegliato (Sly, és a dir, la llegenda del dorment desvetllat). Mentre cantava el meu minúscul paper al costat de cantants consagrats vaig començar a pensar que potser jo mateix era com el pobre Sly. Algú que s’estava desvetllant d’un somni en el qual havia cregut, però que no era real. Cantant al costat dels millors i parlant amb ells vaig anar desvetllant-me i adonant-me que potser mai no arribaria a ser el Messi de l’òpera. Vaig adonar-me que, com diu el principi de Peter, estava assolint el meu màxim nivell d’incompetència. Mentre estava cantant a teatres més modestos tot anava bé i feia la meva feina amb total satisfacció, però quan va arribar el moment de pujar el grau d’exigència i cantar en un teatre del màxim nivell, vaig adonar-me que anava just. És exactament el mateix que li passa a qualsevol empleat de qualsevol empresa i que Laurence Peter va descobrir després d’estudiar moltíssims casos d’incompetència empresarial. Peter va arribar a la conclusió que tots els empleats incompetents abans estaven fent feines per a les quals estaven perfectament capacitats. Feines que s’havien desenvolupat amb gran eficàcia, però que, precisament per això, s’havien promocionat pujant en l’organigrama jeràrquic de l’empresa fins a assolir la posició en què eren perfectament incompetents. Laurence Peter explica molts casos reals en el seu llibre sobre aquesta situació. Potser el que crida més l’atenció, per la seva transcendència i complexitat del personatge, sigui el cas d’Adolf Hitler. Segons Peter, Hitler era un gran polític gràcies al seu gran carisma i a la seva potent oratòria, però precisament aquestes habilitats el van acabar portant a convertir-se en el cap de la Wehrmacht (les forces armades de l’Alemanya nazi), on va demostrar el seu grau màxim d’incompetència. Segons Peter, totes les decisions que va prendre com a cap de l’exèrcit van ser errònies per culpa de la rigidesa (incompetència) del seu pensament.

Com afrontar aquesta realitat que s’anava imposant mentre m’anava desvetllant del meu somni de la mateixa manera que li havia passat a Sly? Difícil. No era fàcil desvetllar-se d’un somni en què sempre havia cregut i que m’havia semblat tan real. Quan el pobre Sly s’adona que tot el que ha cregut veritable no és més que un somni, decideix llevar-se la vida. El xoc és massa gran per a ell. No pot afrontar la crua realitat. Per a mi, la possibilitat més fàcil hauria estat acceptar la situació i fer una digníssima carrera cantant en els teatres adequats per a mi, però… no podia. Alguna força interior m’ho impedia. Alguna veu interior em deia «o tot o res». Tot al vermell! Tot al negre! Molts van dir-me que el meu nivell d’autoexigència era massa alt i que no n’hi havia per a tant. Que havia de seguir, de perseverar i que, amb el temps, arribaria a assolir el nivell de cant que sempre havia somiat. Qui ho sap, potser sí, potser tenien raó, però en aquell moment va semblar-me que havia d’aturar-me un moment per fer un pensament vital. Què fer? Cantar o no cantar? Seguir o no seguir?

Segons el Gènesi, el primer llibre de la Torà i, per tant, el primer llibre del Tanakh, la Bíblia hebrea, Déu va crear el món en sis dies i «… el setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora». Seguint l’exemple del déu creador, els hebreus van dedicar el setè dia de la seva setmana al repòs i van anomenar-lo el šhabbat, que significa descansar. Aquest descans hebreu relacionat amb el número set es va estendre també a l’agricultura. Per això era costum entre els hebreus dedicar el setè any de la collita a deixar la terra en guaret. Després de sis anys de collites, els hebreus deixaven que la terra descansés, igual que va fer Déu, durant el setè any. En aquella època en què no hi havia adobs, era necessari deixar descansar la terra perquè tornés a agafar l’embranzida necessària. Aquest setè any de guaret s’anomenava, com no podia ser d’una altra manera, any sabàtic. És a dir, any de descans. Casualment feia exactament sis anys que havia debutat a Sabadell amb Les noces de Figaro. Havien estat sis anys de carrera que havien donat els seus fruits. Potser no els millors, però sí uns de ben dignes. Però em va semblar que, arribat el setè any, havia arribat el moment de fer un guaret en la meva carrera. Un any sabàtic per pensar i reflexionar sobre què fer d’aquell moment en endavant.

L’any sabàtic avançava i, totalment desvetllat del meu somni, vaig entendre finalment que, igual que Sly, allò que havia somiat i per a què tant havia treballat mai no seria realitat. Vaig començar a apagar-me, consumir-me i tancar-me en mi mateix. Vaig intentar buscar consol en Victoria. Però ella, la persona que havia encès l’espurna del meu somni, també s’havia apagat. Les seves duríssimes circumstàncies personals van portar-la a apartar-se del món. I com si el destí ens estigués jugant una mala passada, vàrem trobar-nos tots dos atrapats pel meravellós poema de Friedrich Rückert que Gustav Mahler va musicar el 16 d’agost del 1901.

Vaig llegir milions i milions de vegades el poema de Rückert i vaig escoltar milions i milions de vegades la música de Mahler. Un músic tan brillant que va escollir el Fa Major, la tonalitat de la complaença i la tranquil·litat, per expressar el sentiment de retir, aïllament i tancament en un mateix. Tocava al piano, un dia i un altre, la cançó de Mahler, però no trobava consol. M’havia apartat del món, m’havia apagat, havia renunciat al meu somni, em trobava en stand-by i tot i que la cançó de Mahler m’explicava amb exactitud la meva situació, no em consolava. L’escoltava, la tornava a escoltar, la tornava a tocar… però cada dia em trobava pitjor.

Mahler va ser un home que va patir terriblement. Un home que es va apartar moltes vegades del món sorollós. Un home tan patidor i tan insegur que, seguint el consell del seu alumne Bruno Walter (que després arribaria a ser un dels grans directors d’orquestra de la primera meitat del segle XX) va posar-se en mans d’un home que l’any 1899 va revolucionar el món amb la seva obra Die Traumdeutung (La interpretació dels somnis): Sigmund Freud. Mahler, desesperat i amb una malenconia creixent, va enviar un telegrama a Freud per demanar-li hora a la seva consulta, però de seguida va enviar un segon telegrama canviant d’opinió i cancel·lant la consulta. El mateix va ocórrer un temps més tard: una nova cita i una nova cancel·lació, fins que l’agost del 1910, mentre Freud estava de vacances al mar del Nord, va enviar un nou telegrama, aquesta vegada amb caràcter urgent, en el qual el compositor li demanava desesperadament ajuda. Freud no volia interrompre les seves vacances, però la desesperació que expressava el telegrama i la possibilitat de psicoanalitzar un home tan important van portar Freud a citar el compositor a la ciutat holandesa de Leiden, entre Amsterdam i Rotterdam. Una ciutat amb un nom que, en l’alemany, significa patiment. Curiós.

Durant les quatre hores que va durar la sessió, Mahler va reconèixer tots els seus complexos i pors. Freud declararia anys més tard que cap altre pacient havia expressat amb tanta claredat en una sessió de psicoanàlisi la lluita entre l’Eros (l’instint de la vida) i el Tànatos (l’instint de la mort). Després de la seva sessió amb Freud, Mahler va ser capaç de reincorporar-se a la seva feina i fer una gira pels Estats Units, tot i el seu precari estat de salut. Però, només nou mesos després, Mahler morí a causa de febres reumàtiques, per endocarditis bacteriana i afectació valvular cardíaca. La música que va deixar és el testimoni de la seva personalitat turmentada i complexa. Una personalitat difícil que no estic segur que el deixés plorar. Les seves pors, els seus complexos i les seves inseguretats el tenallaven i col·lapsaven. Un home que, després de tot el que he pogut llegir sobre ell, he arribat a la conclusió que no va ser capaç de plorar quan havia de fer-ho.

Vint anys després que Mahler morís a Viena, un altre monstre musical va néixer molt lluny d’Europa. Concretament a la petitíssima localitat de Kingsland, a l’estat d’Arkansas. Un home que va ser batejat amb les inicials de J. R., ja que els seus pares no van trobar cap nom adequat per posar al nen. Anys més tard, aquell nen sense nom acabaria convertint-se en el mític Johnny Cash: un dels pilars de la música country, gospel, blues i rock ’n’ roll. No només un músic excepcional, sinó un extraordinari explicador d’històries. El més curiós és que aquests dos músics, en aparença tan allunyats l’un de l’altre, tan musicalment com geogràficament, van viure circumstàncies vitals molt similars. Tots dos van patir la pèrdua traumàtica dels seus germans; Mahler va perdre el seu germà Ernst quan tenia quinze anys; i Jack, el germà de Cash, va morir quan el músic només en tenia tretze. Tots dos també van viure una relació molt llarga i difícil amb les dones que van estimar. Dues dones de forta personalitat: Alma Schindler i June Carter. Dues dones que, més enllà de ser les seves muses, tenien la seva pròpia visió del món i les seves pròpies carreres; Mahler, a més, va perdre la seva filla gran, Marie, mentre que Cash va haver de viure durant uns anys apartat de les seves filles. Davant de totes aquestes contrarietats, tots dos van lluitar per intentar trobar un camí que els ajudés a tirar endavant; Mahler, com hem vist, va acudir a Sigmund Freud; i Cash, desafortunadament, va fer un salt al buit i va caure en l’addicció a la cocaïna, de la qual, sortosament, va aconseguir alliberar-se uns anys més tard.

Ara bé, tot i haver viscut vides amb circumstàncies tan similars, les seves reaccions musicals davant d’aquestes circumstàncies són totalment diferents. I així com Mahler va musicar, sense vessar ni una llàgrima, el poema de Rückert que parla d’apartar-se del món i viure sol en la seva pròpia música, Cash va escriure una cançó que parla directament de plorar. De plorar tant com puguis. Cry! Cry! Cry! (Plora! Plora! Plora!):

Quan vaig escoltar per primera vegada la cançó, vaig adonar-me que Johnny Cash sí que havia estat capaç de fer allò que Mahler no havia aconseguit: plorar. Jo tampoc no havia pogut. Tampoc no havia plorat durant tot aquell any sabàtic. M’havia capficat en el meu món interior amb la música de Mahler, però havia oblidat que potser plorar a la manera de Johnny Cash podria ajudar-me a trobar el consol que no tenia. El músic britànic Elvis Costello diu: «La vida és molt estranya. No sé per què, però sempre hi ha algú en algun lloc que ha de plorar». Cert, jo hauria d’haver trobat el consol a través del plor durant aquell any, però no ho vaig fer. No se’m va acudir. Simplement perquè no tenia ni idea de com posar-m’hi. Ningú no me n’havia ensenyat. Però, tot i així, vaig pensar que potser plorar m’ajudaria a trobar el consol que em mancava. Si més no, ho havia d’intentar. Vaig autoconvèncer-me que l’única manera possible de trobar consol seria plorant. Així que vaig haver d’aprendre a fer-ho, però com? Necessitava un llibre d’instruccions. Vaig buscar-lo i rebuscar-lo i finalment vaig trobar-lo. El llibre Historias de cronopios y de famas. Un llibre ben curiós i surrealista de l’escriptor argentí Julio Cortázar, que inclou un encantador apartat amb instruccions per plorar:

Més enllà de l’ocurrència i l’enginy de Cortázar, vaig recordar els motius que m’havien portat a aquella situació i vaig començar a plorar. Primer amb por i després cada cop amb més ganes i convicció. Vaig plorar no només durant tres minuts, com diu Cortázar, sinó durant dies i dies. Vaig plorar llàgrimes de desconsol, llàgrimes de tristor, llàgrimes de ràbia, llàgrimes d’impotència, llàgrimes d’incompetència, llàgrimes de dolor, llàgrimes de dol, llàgrimes d’angoixa, llàgrimes d’oblit, llàgrimes passades i llàgrimes de música. Vaig alliberar-me i vaig plorar pels descosits, sense vergonya, perquè com diu Charles Dickens en la seva extraordinària novel·la Great Expectations (Grans esperances): «No ens hem d’avergonyir mai de les nostres llàgrimes».

Però, per què necessitem plorar? Quan Charles Darwin va tractar de resoldre l’enigma de la cua del paó, la seva capacitat de deducció evolucionista li va permetre trobar una resposta lògica. Darwin va raonar que el paó mostrava la bellesa de la seva cua per tenir més possibilitats d’atraure les femelles i per tant d’aparellar-s’hi. Ara bé, quan va tractar d’explicar la propensió humana a plorar, no va aconseguir trobar una resposta adequada i després de donar-hi moltes voltes va arribar a la conclusió que el plor podria ser una estratègia social. Una manera de cridar i reclamar l’atenció dels altres. Una espècie de senyal visual de socors adreçada a la gent que ens envolta.

L’expert en llàgrimes, el Dr. William H. Frey de la Universitat de Minnesota, ha intentat trobar una resposta científica al fet de plorar i ha arribat a la següent conclusió: les llàgrimes reflexes són en un 98% aigua i tenen la simple funció biològica d’hidratar l’ull, però les llàgrimes emocionals, aquelles que només l’ésser humà és capaç de produir, contenen una hormona produïda per la glàndula pituïtària que va associada a l’estrès. Així, quan ens trobem davant d’una situació d’alt estrès emocional, el nostre cos ha desenvolupat el mecanisme del plor perquè les llàgrimes (amb la seva hormona corresponent) puguin regular i baixar el nostre nivell d’estrès. Així doncs, les persones necessitem plorar per sentir-nos millor davant d’una situació emotiva estressant. Potser sí, però m’estimo més l’explicació del gran poeta romà Ovidi: «Plorar proporciona una sensació d’alleujament; com si el dolor quedés esmorteït i se n’anés amb les llàgrimes». És curiós que dos mil anys abans que Frey exposés la seva teoria científica farcida amb hormones, glàndules i estrès, Ovidi, sense cap tipus de coneixement científic, digués pràcticament el mateix. I és que posats a triar entre un científic i un poeta… qui no triaria el poeta?

A la novel·la The Silver Chair (El tron de plata), la quarta entrega de la sèrie fantàstica The Chronicles of Narnia (Les cròniques de Nàrnia), C. S. Lewis escriu: «Plorar està bé mentre dura, però abans o després s’ha de parar i aleshores encara has de decidir què fer». Quanta raó. Plorar em va proporcionar el consol que necessitava. Igual que el nen d’Irlanda del Nord que va aconseguir plorar pel seu germà mort després d’escoltar el preludi número 4 en Mi menor de Chopin, plorar va ajudar-me, com van dir Ovidi i Frey, a rebaixar el meu nivell de dolor i d’estrès. Definitivament plorar va fer-me sentir molt millor amb mi mateix. Però una vegada vaig acabar de plorar, encara havia de decidir què fer. L’any sabàtic s’estava acabant i encara tenia una decisió pendent. Una decisió difícil que no hauria pogut prendre si no hagués tingut el coratge de plorar, perquè com diu Victor Hugo: «Els que no ploren no hi veuen». I és que després de plorar tot es veu molt més clar, tot es veu des de la perspectiva adequada i resulta molt més fàcil prendre la decisió més encertada.

Vaig decidir deixar el cant. Vaig decidir seguir apagat, seguir apartat i allunyat del món. Vaig decidir seguir en standby i baixar del segon tren musical de la meva vida. A partir d’aquell dia no vaig tornar a cantar mai més. El meu somni s’havia esvaït per sempre. Hauria donat la vida per arribar al Liceu i dir, com Juli Cèsar després de la seva victòria a la batalla de Zela: «Veni, vidi, vici» («Vaig venir, vaig veure, vaig vèncer»). Però en comptes d’això, l’única cosa que vaig poder dir va ser: «Veni, vidi, flevi» («Vaig venir, vaig veure, vaig plorar»).